Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Hi ha dos aspectes clau en la prevenció, detecció i tractament dels trastorns cognitiu-conductuals: l’observació que fan els pares i l’observació que fa el pediatre del nen. Això destaca la importància de les visites pediàtriques rutinàries.
Durant el primer any de vida, és essencial l’estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre en aquest període és superior a qualsevol altra etapa de la vida, i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són fonamentals: el somriure i el moviment passiu de les extremitats es produeixen de manera natural amb el joc.
L’observació del nen també és important per identificar quines àrees necessiten un suport addicional, com ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, gatejar o caminar. En cas de dubte o si es detecta una alteració significativa, cal un enfocament multidisciplinari per establir un diagnòstic precoç i el tractament més adequat.
És fonamental en el desenvolupament dels nens—i especialment durant el primer any de vida—proporcionar estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre durant el primer any és superior a qualsevol altra etapa de la vida, i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són essencials; tant el somriure com el moviment passiu de les extremitats es produeixen de manera natural amb el joc.
L’observació del nen també és important per identificar quines àrees necessiten més treball: ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, a gatejar o a caminar. En cas de dubte o si es detecta una alteració significativa, serà necessari un enfocament multidisciplinari per establir el diagnòstic i proporcionar la teràpia adequada tan aviat com sigui possible.
El tractament dels trastorns cognitiu-conductuals depèn de la malaltia detectada.
En el cas de les malalties genètiques, un tractament específic no és possible moltes vegades, però és necessària sempre l'anàlisi i la detecció precoç.
En el cas de les malalties metabòliques hi ha dietes o fàrmacs específics dirigits a corregir totalment o en part el trastorn metabòlic detectat.
La ultraseqüenciació del genoma humà permet actualment detectar centenars d'alteracions genètiques amb una petita mostra de sang, de la que s'extrau la informació genètica. Hi ha bases de dades a tots els països desenvolupats que treballant en xarxa comparteixen informació per tal d'agrupar casos esporàdics de tot el món, per a la recerca conjunta de la traducció que aquesta alteració té en el comportament o l'aprenentatge de la persona.
Així mateix, l'estudi bioquímic de les vies metabòliques de l'organisme cada vegada és més complet i es poden dissenyar d'aquesta manera fàrmacs específics per a cada situació.
Un canvi de tractament, actualment en desenvolupament, és el pas de la pastilla a la cèl·lula com a tractament, en el sentit de treballar sobre la cèl·lula afectada per modificar el seu comportament. Aquesta aproximació té molt de preliminar, però és un camp que de segur tindrà un gran desenvolupament en el futur.
El desenvolupament neurosensorial dels infants és un procés complex que ja comença en la vida intrauterina i s'estén després des de l'etapa neonatal al llarg de tota la infància fins a l'adolescència. Tots els trastorns o disfuncions de l'esfera de l'aprenentatge o de la conducta s'agrupen en els trastorns cognitivoconductuals.
L'aprenentatge és una constant de la conducta humana al llarg de la vida, però la quantitat i qualitat de coneixements que s'adquireixen en el primer any de la vida és molt superior o com a mínim comparable als que s'adquireixen al llarg de tota la vida. El cervell humà experimenta un creixement en pes d'un gram per dia durant el primer any de vida i això va seguit de les connexions i xarxes neuronals que permeten el somriure social al mes de vida, detectar la presència de persones alienes al setè mes de vida i aprendre la negació a deixar anar objectes al voltant de l'any. Paral·lelament hi ha el desenvolupament motor que permet caminar entre els 12 i els 16 mesos. Posteriorment, es van creuant els desenvolupaments cognitius (aprenentatge) amb els conductuals (atracció-evitació), reports socials amb els pares i germans, etc. Moltes vegades són els pares, altres els pediatres qui troben el nen o nena "diferent" o amb algun aspecte que crida l'atenció a les persones que envolten l'infant.
L'espectre de les malalties cognitiu-conductuals és molt ampli com també ho són els símptomes. En principi podríem dir que els símptomes són no assolir les habilitats cognitives o conductuals en el temps de vida que es considera normal. Per exemple, no aconseguir el somriure social al segon mes de la vida, o no reconèixer els estranys al cap de dotze mesos de vida. Els trastorns cognitiu-conductuals formen part d'una afectació més extensa, molts cops amb base genètica amb alteració d'altres òrgans.
La incidència dels trastorns cognitivoconductuals se situa entre 1 i 3% de tots els nens i nenes.
Són els pares moltes vegades els que detecten signes anòmals en el desenvolupament o conducta, de vegades per comparació amb els germans. El pediatre fa en cada visita una exploració rutinària de les habilitats pròpies de cada etapa de la vida. Després si es detecta que cal seguir l'exploració, són els Neuropediatres i els Genetistes els que poden fer un diagnòstic més precís. Les proves diagnòstiques en aquest grup de malalties comprenen sempre una exploració física, una anàlisi genètica i proves de laboratori que inclouen un estudi de malalties metabòliques. També poden ser útils proves de neuroimatge.
Depèn de la causa del trastorn del desenvolupament cognitiu-conductual. Si la causa té un origen metabòlic, es pot trobar moltes vegades un tractament eficaç i resolutiu en grau variable. Si té un origen genètic, es pot fer una predicció de l'evolució i suggerir aspectes educatius que siguin favorables, però encara no hi ha un tractament plenament eficaç.
L'exploració física serveix per veure si el nen o la nena assoleixen l'etapa evolutiva en el desenvolupament que correspon a la seva edat.
Les anàlisis genètiques permeten detectar l'existència o no d'una alteració en els gens del pacient estudiat que pugui explicar l'anomalia detectada.
Les proves de laboratori, generalment a partir de sang o bé d'orina permeten descartar o confirmar l'existència d'anomalies en les vies metabòliques normals de l'organisme.
Exploració neuropediàtrica, proves d'imatge, proves analítiques metabòliques, estudi genètic basat en la seqüenciació o la ultrasequenciació genètica. Avaluació per part de Psiquiatria Infantil (Paidopsiquiatria).
Si hi ha antecedents de trastorns cognitiu-conductuals en la família, el consell genètic previ a l'embaràs pot ser útil. El desenvolupament neurosensorial dels infants és un procés complex que ja comença en la vida intrauterina i s'estén després des de l'etapa neonatal al llarg de tota la infància fins a l'adolescència. Tots els trastorns o disfuncions de l'esfera de l'apre. El seguiment adequat durant l'embaràs i el part son també pilars fonamentals per a la prevenció d'aquest tipus de trastorns.
Les paraparèsies espàstiques hereditàries (PEH) són un grup de trastorns neurològics d'origen genètic poc freqüents que es caracteritzen per la debilitat i rigidesa (espasticitat) progressives a les cames. Això provoca dificultats per caminar que augmenten gradualment amb el temps. S'anomenen ‘hereditàries’ perquè són causades per alteracions en gens que poden transmetre's dins de les famílies.
També són conegudes com a paraplegies espàstiques familiars o síndrome de Strümpell-Lorrain.
Les PEH són considerades malalties rares, amb símptomes que poden començar des de la infància fins a l’edat adulta, depenent del tipus genètic. A nivell neurològic, el problema principal és una degeneració o disfunció progressiva de les vies nervioses que van des del cervell fins a la medul·la espinal, encarregades de controlar el moviment de les extremitats, afectant sobretot les cames.
Existeixen diferents formes de PEH, a vegades classificades com a formes ‘pures’ i ‘complexes’. En les formes pures, l’afectació es limita principalment a la dificultat per caminar a causa de la rigidesa a les extremitats inferiors. En les formes complexes, a més de la paraparèsia, poden aparèixer altres símptomes neurològics o d'altres òrgans. Fins ara s’han identificat més de 80 gens la mutació dels quals pot causar PEH. Això explica la variabilitat dins de les PEH, tot i que cada tipus genètic es pot manifestar de manera diferent en cada pacient o família.
Tot i que les PEH comparteixen la característica de l'espasticitat a les cames amb la paràlisi cerebral infantil, es tracta d’una entitat diferent. A les PEH no hi ha una lesió cerebral fixa al naixement, sinó una alteració genètica que provoca una evolució lenta i progressiva dels símptomes, que a vegades és difícil de detectar.
El símptoma principal de les PEH és la dificultat progressiva per caminar, causada per la combinació de debilitat muscular i espasticitat a les cames. Els símptomes i signes més comuns són:
Les PEH poden afectar persones de qualsevol edat, tot i que els símptomes solen començar entre la infància i la joventut. Tant homes com dones poden patir aquesta malaltia.
El diagnòstic requereix diverses proves que pots trobar aquí i que inclouen:
A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, els pacients es beneficien de les tècniques més avançades de seqüenciació genètica per arribar a un diagnòstic molecular precís de manera ràpida i eficient. Tot i això, un percentatge de pacients continua sense diagnòstic. Per això treballem en recerca per intentar diagnosticar tots els casos i participem en registres internacionals i projectes per millorar l'avaluació clínica dels pacients.
Consulta la infografia sobre diagnòstic de les PEH aquí.
El seguiment de la malaltia inclou:
Actualment, no hi ha una cura, però sí múltiples tractaments per millorar els símptomes i la qualitat de vida:
L’hospital disposa de tècniques quirúrgiques d'avantguarda i accés a unitats d’assaigs clínics, que permeten oferir teràpies experimentals i tractaments innovadors als pacients amb PEH.
Les PEH poden presentar-se en diferents moments de la vida i són malalties cròniques que requereixen un seguiment a llarg termini. A l’Hospital Vall d’Hebron es garanteix un seguiment al llarg de tota la vida, des del període prenatal fins a l’edat adulta. També col·laborem en recerca i assegurem una transició fluida i eficaç a través de consultes conjuntes i una comunicació eficient. També col·laborem amb associacions de pacients per donar suport a la investigació i a la conscienciació social sobre aquestes malalties.
Descobreix més sobre la malaltia, en aquest vídeo:
Cefalea és sinònim de mal de cap, és a dir, el símptoma que consisteix a presentar dolor a qualsevol àrea del cap o la cara.
És molt habitual, i és que pràcticament tothom patirà cefalea en algun moment de la vida.
La cefalea no és una malaltia sinó un símptoma d’altres malalties, habitualment neurològiques o alteracions d’estructures cranials (musculatura, ossos, peces dentals, sins paranasals, etc.), que provoquen una activació dels receptors de dolor que depenen del nervi trigemin o les primeres arrels nervioses cervicals.
Les causes de la cefalea són múltiples, des de malalties o fets trivials (com la cefalea atribuïda a una rinosinusitis o al consum de substàncies com l’alcohol), malalties que generen cefalea de forma recurrent (com la migranya o neuràlgia) o malalties greus que poden posar en risc la vida de la persona (com l'hemorràgia cerebral o la meningitis).
Tot i que la gran majoria de les persones presentaran cefalea de forma puntual i lleu, en alguns casos, el mateix mal de cap i la resta dels símptomes de les malalties que el causen poden interferir de forma greu en les activitats habituals de la vida generant discapacitat i una important disminució de la qualitat de vida. Aquesta combinació d’alta prevalença, juntament amb la gran diversitat de les seves causes, algunes d’elles potencialment discapacitants fa de l’avaluació del pacient amb cefalea un repte clínic.
La cefalea es defineix per presentar dolor a qualsevol àrea del cap o la cara. Quan s’avalua a una persona que presenta cefalea és important poder especificar les característiques del dolor, aquestes inclouen:
A més de les característiques del dolor, és especialment important saber quins altres símptomes acompanyen al dolor, ja que ens donen molta informació sobre les possibles causes del mal de cap:
La majoria de les persones tindran mal de cap en algun moment de la seva vida i és un símptoma que pot presentar en qualsevol etapa des de la infància a l’edat avançada. La migranya i la cefalea de tensió són les causes més freqüents de la cefalea i afecten especialment a dones d’entre 15 i 55 anys, sent la cefalea tercera causa de discapacitat en els adults joves (menors de 50 anys).
Els nens i adolescents també poden tenir mal de cap. Els nens tenen els mateixos tipus de mals de cap que els adults, però els seus símptomes poden ser una mica diferents, fet que pot dificultar identificar-ne el tipus de mal de cap.
Les cefalees es divideixen en 3 grups:
La majoria de les persones que presenten mal de cap, sobretot aquells que n’han presentat diversos episodis al llarg de la vida, el diagnòstic es realitzarà a través de l’entrevista clínica i l’exploració física i, la majoria de vegades, no es necessitarà la realització de proves. La forma de presentació dels episodis de mal de cap és la clau per poder-ne fer el diagnòstic correcte.
Davant d’un primer episodi de cefalea, sobretot si és sobtada o bé s’acompanya de signes d’alarma (p. ex. febre, rigidesa cervical o símptomes neurològics) caldrà descartar que es tracti d’una cefalea secundària greu. En aquests casos serà especialment important realitzar analítiques de sang, líquid cefalorraquidi i proves d’imatge cerebral com el TC o la ressonància magnètica.
Existeixen dos tipus de tractament. El tractament del dolor habitualment es realitza amb fàrmacs analgèsics o antiinflamatoris que s’ajustarà segons la resposta o tolerància del pacient. A més, en els casos de cefalea secundària serà important fer el tractament de la seva causa. És important saber que en el cas de presentar mal de cap de forma freqüent, entesa com diversos dies al mes, l’ús freqüent d’analgèsics pot ser perjudicial i cal avaluar-ne bé la freqüència amb calendaris per iniciar tractaments preventius, que tenen per objectiu disminuir la freqüència i intensitat de la cefalea freqüent.
La majoria de la informació necessària per al diagnòstic s’obté de l’entrevista clínica i l’exploració física i, per tant, la majoria de pacients amb cefalea, especialment aquells que presenten episodis de mal de cap de llarga evolució, no necessitaran proves complementàries específiques per al seu diagnòstic. La necessitat d'exploracions complementàries com analítica sanguínia, neuroimatge (TAC o ressonància) cerebral o medul·lar, punció lumbar per anàlisis del líquid cefalorraquidi o proves vasculars estan indicades en aquells pacients que presentin els anomenats “signes d’alarma” que inclouen:
Les estratègies preventives seran especialment importants en aquelles persones amb mal de cap recurrent com la migranya o cefalea de tensió, per tal de minimitzar els factors que poden facilitar que aparegui la cefalea de forma freqüent. És especialment important tenir rutines regulars, realitzar una correcta higiene de son i exercici regular. També seran importants aquelles mesures per evitar la sobrecàrrega de la musculatura cervical o cranial; o estratègies per minimitzar l’estrès i els trastorns de l'ànim.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades