Les PEH són considerades malalties rares, amb símptomes que poden començar des de la infància fins a l’edat adulta, depenent del tipus genètic. A nivell neurològic, el problema principal és una degeneració o disfunció progressiva de les vies nervioses que van des del cervell fins a la medul·la espinal, encarregades de controlar el moviment de les extremitats, afectant sobretot les cames.

Existeixen diferents formes de PEH, a vegades classificades com a formes ‘pures’ i ‘complexes’. En les formes pures, l’afectació es limita principalment a la dificultat per caminar a causa de la rigidesa a les extremitats inferiors. En les formes complexes, a més de la paraparèsia, poden aparèixer altres símptomes neurològics o d'altres òrgans. Fins ara s’han identificat més de 80 gens la mutació dels quals pot causar PEH. Això explica la variabilitat dins de les PEH, tot i que cada tipus genètic es pot manifestar de manera diferent en cada pacient o família.

Tot i que les PEH comparteixen la característica de l'espasticitat a les cames amb la paràlisi cerebral infantil, es tracta d’una entitat diferent. A les PEH no hi ha una lesió cerebral fixa al naixement, sinó una alteració genètica que provoca una evolució lenta i progressiva dels símptomes, que a vegades és difícil de detectar.

Els símptomes

El símptoma principal de les PEH és la dificultat progressiva per caminar, causada per la combinació de debilitat muscular i espasticitat a les cames. Els símptomes i signes més comuns són:

• Alteracions en la marxa.
• Espasticitat i reflexos augmentats.
• Debilitat muscular predominant a les cames.
• En els casos més greus, afectació als braços.
• Control esfinterià conservat en la majoria dels casos, tot i que pot haver-hi problemes a l’hora d’orinar o defecar.
• Símptomes neurològics addicionals en les formes complexes (atàxia, alteracions visuals o auditives, epilèpsia, alteració cognitiva, etc.).

A qui afecta la malaltia?

Les PEH poden afectar persones de qualsevol edat, tot i que els símptomes solen començar entre la infància i la joventut. Tant homes com dones poden patir aquesta malaltia.

El diagnòstic

El diagnòstic requereix diverses proves que pots trobar aquí i que inclouen:

• Història clínica i exploració neurològica.
• Ressonància magnètica cerebral i medul·lar per descartar altres causes.
• Proves genètiques moleculars per confirmar la mutació responsable.
• Estudis neurofisiològics o oftalmològics.

A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, els pacients es beneficien de les tècniques més avançades de seqüenciació genètica per arribar a un diagnòstic molecular precís de manera ràpida i eficient. Tot i això, un percentatge de pacients continua sense diagnòstic. Per això treballem en recerca per intentar diagnosticar tots els casos i participem en registres internacionals i projectes per millorar l'avaluació clínica dels pacients.

Consulta la infografia sobre diagnòstic de les PEH aquí. 

El tractament habitual

El seguiment de la malaltia inclou:

• Control periòdic de l’evolució clínica utilitzant escales específiques. A més, existeixen escales clíniques per a nens abans de l’adolescència.
• Intervenció d’un equip multidisciplinari amb Rehabilitació i Cirurgia Ortopèdica com a col·laboradors principals.
• Suport psicològic i social.
• Educació sanitària i adaptació a les activitats quotidianes.

Actualment, no hi ha una cura, però sí múltiples tractaments per millorar els símptomes i la qualitat de vida:

• Fisioteràpia i rehabilitació.
• Tractament amb toxina botulínica injectada i dirigida als músculs més rígids.
• Tractament farmacològic amb relaxants musculars orals (baclofè, tizanidina, etc.) o altres fàrmacs per controlar els símptomes.
• Ortesis i ajudes tècniques.
• Tractaments quirúrgics avançats com la bomba de baclofè intratecal o la rizotomia dorsal selectiva.

L’hospital disposa de tècniques quirúrgiques d'avantguarda i accés a unitats d’assaigs clínics, que permeten oferir teràpies experimentals i tractaments innovadors als pacients amb PEH.

Les PEH poden presentar-se en diferents moments de la vida i són malalties cròniques que requereixen un seguiment a llarg termini. A l’Hospital Vall d’Hebron es garanteix un seguiment al llarg de tota la vida, des del període prenatal fins a l’edat adulta. Als serveis de Neurologia Pediàtrica i Neurologia acompanyem el pacient coordinant-se amb diferents unitats i serveis de l’Hospital. També col·laborem en recerca i assegurem una transició fluida i eficaç a través de consultes conjuntes i una comunicació eficient. També col·laborem amb associacions de pacients per donar suport a la investigació i a la conscienciació social sobre aquestes malalties.

Descobreix més sobre la malaltia, en aquest vídeo:

La cefalea no és una malaltia sinó un símptoma d’altres malalties, habitualment neurològiques o alteracions d’estructures cranials (musculatura, ossos, peces dentals, sins paranasals, etc.), que provoquen una activació dels receptors de dolor que depenen del nervi trigemin o les primeres arrels nervioses cervicals.

Tot i que la gran majoria de les persones presentaran cefalea de forma puntual i lleu, en alguns casos, el mateix mal de cap i la resta dels símptomes de les malalties que el causen poden interferir de forma greu en les activitats habituals de la vida generant discapacitat i una important disminució de la qualitat de vida. Aquesta combinació d’alta prevalença, juntament amb la gran diversitat de les seves causes, algunes d’elles potencialment discapacitants fa de l’avaluació del pacient amb cefalea un repte clínic.

Els símptomes

La cefalea es defineix per presentar dolor a qualsevol àrea del cap o la cara. Quan s’avalua a una persona que presenta cefalea és important poder especificar les característiques del dolor, aquestes inclouen:

• Localització: hemicranial (mig cap), holocranial (tot el cap), frontal, temporal, occipital, facial, etc.
   
• Caràcter: punxant, opressiva, polsativa o bategant, cremant, elèctrica etc.
   
• Severitat: lleu, moderada, intensa, molt intensa.
   
• Duració dels episodis: segons, minuts, hores, dies, constant.
   
• Forma d’inici i evolució.
   
• Freqüència i temporalitat d’aparició dels episodis.
   
• Factors que milloren o empitjoren el dolor com determinades postures o maniobres com els moviments cervicals, estímuls tàctils en determinats punts, menjar, parlar o raspallar-se les dents.

A més de les característiques del dolor, és especialment important saber quins altres símptomes acompanyen al dolor, ja que ens donen molta informació sobre les possibles causes del mal de cap:

• Febre o rigidesa cervical poden indicar infeccions del sistema nerviós.
   
• Símptomes neurològics com pèrdua de visió, força o sensibilitat o alteracions sobtades de la parla poden indicar malalties cerebrals com l’ictus o la migranya.
   
• Sensibilitat als estímuls com la llum, soroll o olors són habituals en la migranya.
   
• Les nàusees o els vòmits són freqüents en la migranya, però també poden aparèixer en pacients amb lesions cerebrals o hidrocefàlia.
   
• El llagrimeig, moqueig o ull vermell durant el dolor són típiques de les cefalees trigeminoautonòmiques com la cefalea en agrupaments o clúster.

A qui afecta la malaltia?

La majoria de les persones tindran mal de cap en algun moment de la seva vida i és un símptoma que pot presentar en qualsevol etapa des de la infància a l’edat avançada. La migranya i la cefalea de tensió són les causes més freqüents de la cefalea i afecten especialment a dones d’entre 15 i 55 anys, sent la cefalea tercera causa de discapacitat en els adults joves (menors de 50 anys).

Els nens i adolescents també poden tenir mal de cap. Els nens tenen els mateixos tipus de mals de cap que els adults, però els seus símptomes poden ser una mica diferents, fet que pot dificultar identificar-ne el tipus de mal de cap.

El diagnòstic

Les cefalees es divideixen en 3 grups:

• Cefalees primàries: són malalties en les quals el seu símptoma principal és el mal de cap, que apareix de forma recurrent. En són exemples la migranya, cefalea de tensió o les cefalees trigemino-autonòmiques. És la causa més freqüent de cefalea i habitualment no es troben alteracions a les proves de rutina.
   
• Cefalees secundàries: causades per altres malalties que provoquen cefalea entre altres símptomes. En són exemples la cefalea atribuïda a un traumatisme cranial, malalties cerebrovasculars com l’ictus isquèmic o hemorràgic, problemes de la pressió del líquid cefalorraquidi o pels efectes de substàncies o fàrmacs.
   
• Neuràlgies o neuropaties doloroses: com la neuràlgia del trigemin, que es produeixen per lesions en els nervis cranials.

La majoria de les persones que presenten mal de cap, sobretot aquells que n’han presentat diversos episodis al llarg de la vida, el diagnòstic es realitzarà a través de l’entrevista clínica i l’exploració física i, la majoria de vegades, no es necessitarà la realització de proves. La forma de presentació dels episodis de mal de cap és la clau per poder-ne fer el diagnòstic correcte.

Davant d’un primer episodi de cefalea, sobretot si és sobtada o bé s’acompanya de signes d’alarma (p. ex. febre, rigidesa cervical o símptomes neurològics) caldrà descartar que es tracti d’una cefalea secundària greu. En aquests casos serà especialment important realitzar analítiques de sang, líquid cefalorraquidi i proves d’imatge cerebral com el TC o la ressonància magnètica.

El tractament habitual

Existeixen dos tipus de tractament. El tractament del dolor habitualment es realitza amb fàrmacs analgèsics o antiinflamatoris que s’ajustarà segons la resposta o tolerància del pacient. A més, en els casos de cefalea secundària serà important fer el tractament de la seva causa. És important saber que en el cas de presentar mal de cap de forma freqüent, entesa com diversos dies al mes, l’ús freqüent d’analgèsics pot ser perjudicial i cal avaluar-ne bé la freqüència amb calendaris per iniciar tractaments preventius, que tenen per objectiu disminuir la freqüència i intensitat de la cefalea freqüent.

Les proves més habituals

La majoria de la informació necessària per al diagnòstic s’obté de l’entrevista clínica i l’exploració física i, per tant, la majoria de pacients amb cefalea, especialment aquells que presenten episodis de mal de cap de llarga evolució, no necessitaran proves complementàries específiques per al seu diagnòstic. La necessitat d'exploracions complementàries com analítica sanguínia, neuroimatge (TAC o ressonància) cerebral o medul·lar, punció lumbar per anàlisis del líquid cefalorraquidi o proves vasculars estan indicades en aquells pacients que presentin els anomenats “signes d’alarma” que inclouen:

• Inici sobtat.
• Empitjorament progressiu.
• Inici durant la gestació o postpart.
• Inici en majors de 50 anys.
• Alteració del nivell de consciència o símptomes neurològics.
• Associada a símptomes com febre, rigidesa cervical, pèrdua de pes.
• Associada a malalties sistèmiques (càncer, infecció per VIH, infecció sistèmica, alteracions de la coagulació).
• Desencadenada per canvis posturals.
• Desencadenada per tos o activitat física.
• Papil·ledema (alteració al fons d’ull).

Prevenció

Les estratègies preventives seran especialment importants en aquelles persones amb mal de cap recurrent com la migranya o cefalea de tensió, per tal de minimitzar els factors que poden facilitar que aparegui la cefalea de forma freqüent. És especialment important tenir rutines regulars, realitzar una correcta higiene de son i exercici regular. També seran importants aquelles mesures per evitar la sobrecàrrega de la musculatura cervical o cranial; o estratègies per minimitzar l’estrès i els trastorns de l'ànim.

Què és l’ADN?

El nostre ADN és una gran biblioteca que conté tota la informació que condiciona el funcionament del nostre cos. Cada un dels llibres que la formen són els nostres gens i un error en algun d’ells s’anomena mutació. Aquestes mutacions fan que els gens no es puguin llegir correctament, alteren la fabricació de proteïnes i, per tant, també algunes funcions del nostre cos, donant lloc a diferents malalties.

El nostre cos es protegeix davant d’aquestes malalties genètiques tenint l’ADN duplicat, és a dir, tots tenim dues còpies de cada gen, una heretada del nostre pare i l’altra de la mare. D’aquesta manera, l’aparició de malalties genètiques està condicionada al nombre de còpies que tenim alterades.

• Expressió dominant: Aquest patró es produeix quan una mutació en una única còpia és suficient per expressar la malaltia. Per exemple, quan el pare està afectat per la malaltia i la mare no. En aquest cas la meitat dels fills es veuran afectats i l’altra meitat no.
• Expressió recessiva: En aquest cas, és necessari que ambdues còpies d’un gen estiguin alterades perquè es produeixi la malaltia, és a dir, la còpia de la mare i la del pare han de tenir la mutació. Així doncs, el pare i la mare seran portadors de la malaltia, i com a conseqüència, un 25 % dels fills es veuran afectats per la malaltia, un 50 % seran portadors i l’altre 25 % no es veuran afectats.
• Expressió lligada al cromosoma X: Aquest cromosoma determina el sexe dels éssers vius. Les persones de sexe femení tenen dos cromosomes X i les de sexe masculí tenen un X i un Y, quedant més vulnerables a les mutacions perquè tenen només una còpia. Les malalties causades per mutacions en el cromosoma X poden seguir un patró dominant o recessiu:
  • En el patró dominant, per exemple, si el pare està afectat i la mare no, les dones es veuran afectades i els homes no. I en cas que la mare estigui afectada i el pare no, la meitat dels fills es veuran afectats i l’altra meitat no.
  • En el patró recessiu, si el pare està afectat per la malaltia i la mare no, les dones seran portadores i els homes no es veuran afectats. I en cas que la mare sigui portadora i el pare no estigui afectat, la meitat dels fills no estaran afectats, la meitat dels barons estaran afectats i la meitat de dones seran portadores.
• Expressió mitocondrial: Succeeix quan hi ha alteracions en una petita proporció de l’ADN que es troba en les mitocòndries de la cèl·lula, és a dir, a l’ADN mitocondrial. És un patró particular, ja que les mitocòndries s’hereten únicament de la mare i, per tant, tan sols les dones poden transmetre la mutació. Per exemple, si el pare està afectat en l’ADN mitocondrial i la mare no, cap fill es veurà afectat. I si la mare està afectada, però el pare no, tots els fills es veuran més o menys afectats depenent del nombre de mitocòndries danyades.
• Mutació de novo: A vegades les mutacions es produeixen espontàniament en el nen afectat i està absent en l’ADN d’ambdós pares. Tot i això, aquesta mutació es podrà transmetre si el nen afectat té descendència futura. De fet, totes les mutacions heretades dels pares van ser en algun moment de novo i van aparèixer espontàniament en un avantpassat familiar.

Hi ha altres factors que manifestin una malaltia genètica?

A més a més dels principals tipus d’herència, hi ha casos que no segueixen aquestes regles bàsiques. Això és degut a l’existència d’altres factors menys coneguts que fan que cada persona manifesti la malaltia de distintes maneres:

• Penetrància: Es defineix com la proporció d’individus amb una mutació que presenten la malaltia. Així doncs, existeixen gens que presenten ‘penetrància incompleta’, és a dir, no tots els individus manifesten els símptomes de la malaltia.
• Mosaïcisme: Aquest fenomen es produeix per una mutació que apareix molt d’hora en el desenvolupament del fetus i fa que no totes les cèl·lules del cos continguin la mutació. Així doncs, l’expressió de la malaltia variarà en funció del tipus de cèl·lules afectades.
• Impressió genètica o imprinting: És un fenomen genètic pel qual l’expressió d’uns certs gens està condicionada pel sexe del progenitor del qual es va heretar. Per exemple, en el cas de la distonia mioclònica, la còpia del gen heretada de la mare està silenciada. D’aquesta manera, una persona que tingui una mutació en la còpia materna del gen no manifestarà símptomes de la malaltia, encara que serà portadora i podrà transmetre-la a la seva descendència.

Com es diagnostica una malaltia genètica?

En els últims anys, l'estudi de les mutacions genètiques ha anat evolucionant de manera exponencial, gràcies a l'aparició de tècniques millorades que ens permeten seqüenciar el nostre genoma, tot el nostre ADN. La seqüenciació consisteix a ‘llegir’ i conèixer la seqüència exacta que té cadascun dels nostres gens. Per tant, segons la situació, procedirem a analitzar un gen en específic o haurem d'anar més enllà i llegir zones més grans del nostre genoma. Per això tenim diverses estratègies:

• Anàlisi per array-CGH: Aquesta tècnica ens permet revisar algunes prestatgeries de la biblioteca i comprovar si falta algun llibre. En algunes ocasions, les malalties neurològiques poden ser degudes al fet que falten diversos gens sencers, és a dir, diversos llibres de la biblioteca.
• Anàlisi d’exoma complet: Quan duem a terme aquesta anàlisi, llegim tots els llibres de la nostra biblioteca per buscar errors ortogràfics en algun dels 8.000 gens que sabem que poden causar una malaltia genètica.
• Anàlisi de genoma complet: Hi ha ocasions en les quals no aconseguim trobar cap error en els llibres i hem de revisar els altres elements de la biblioteca com les prestatgeries, els mobles... En el nostre genoma, a més dels gens, hi ha regions espaiadores, reguladores i moltes altres seqüències de funció encara desconeguda que podrien tenir un impacte important en el nostre cos i que hem de tenir en compte.

L’aparició i la implementació de totes aquestes tècniques clíniques han permès donar passes de gegant i avançar en el diagnòstic genètic de nombroses malalties, inclosa la distonia i altres trastorns del moviment.

Quin és el tractament d’una malaltia genètica?

Quan parlem de malalties genètiques hem de ser conscients que l’alteració està present a totes les cèl·lules del nostre organisme i no es pot eliminar. Al llarg dels últims anys s’han estat desenvolupant noves teràpies gèniques enfocades a corregir l’error genètic d’algunes malalties neurològiques.