Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
Et detallem els serveis i les unitats que formen part de l'Hospital Vall d'Hebron i les principals malalties que tractem. També t'oferim recomanacions basades en allò que l’evidència científica ha demostrat eficaç per garantir el benestar i la qualitat de vida.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
La participació activa dels pacients en el seguiment i tractament de la seva malaltia és bàsic per aconseguir més satisfacció personal i un augment de l'autonomia. Tenir informació fiable i contrastada també ajuda en el maneig de la malaltia.
L’angioedema hereditari és una malaltia de les considerades rares, és a dir, poc freqüent i, fins i tot, poc coneguda pels professionals sanitaris. Aquest fet comporta que els mateixos pacients necessitin més coneixements sobre com actuar davant de situacions d'urgència, sobretot quan es troben fora del seu entorn habitual i lluny del seu equip mèdic.
Es recomana evitar, en la mesura que es pugui, possibles desencadenants o agreujants d’atacs:
Sospita davant els símptomes següents:
El metge ha de fer un diagnòstic diferencial correcte per descartar altres causes, com l’apendicitis, per exemple.
En aquest cas, no s’ha de perdre la calma i s’han de seguir les instruccions que dona el metge. A continuació facilitem uns consells generals:
1. Avisar a alguna persona que t’ajudi a explicar el que t’està passant.
2. Preparar l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat.
3. Si disposes de medicació de rescat o d’emergència (Berinert®, Cinryze®, via intravenosa, o Firazyr® subcutani):
a) Si t’han ensenyat com autoadministrar-te-la, posa’t la medicació seguint les instruccions.
b) Si no t’han ensenyat a autoadministrar-te-la, porta-la al centre mèdic.
4. Anar al centre sanitari amb urgències que tinguis més a prop.
5. Demanar cita amb el metge especialista un cop resolta la crisi.
En cas de càrrega simptomàtica important en els angioedemes tipus I i II, es decideix administrar un tractament de profilaxi amb C1-INH
TRANSFUSIONS, PUC DONAR SANG?
No s'aconsella la donació de sang per part dels pacients amb angioedema hereditari de qualsevol mena o adquirit per dèficit de C1-inhibidor.
VIATGES LLARGS O A L’ESTRANGER
Et recomanem portar sempre l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat, si pot ser, actualitzat. És una bona idea disposar d'una traducció de l'informe a l'idioma del país on penses viatjar o a l'anglès.
Localitza algun centre assistencial de l'entorn, per si fos necessari.
Porta sempre a sobre la medicació de rescat o d'urgència i verifica’n la caducitat. I també aporta l'informe mèdic per no tenir cap problema en els controls de seguretat dels aeroports o de les estacions.
DIETA
No has de seguir cap dieta especial perquè no es tracta d'un edema de causa al·lèrgica i no és produït o desencadenat per al·lèrgia a cap aliment.
La dieta no influeix en l'evolució de la malaltia. S’ha de seguir una dieta saludable, com qualsevol persona.
Quan el pacient amb càncer infantil rep l'alta és important que l'entorn i la seva família rebin una educació sanitària completa sobre les activitats i les cures quotidianes que aquest requereix, especialment relacionats amb la dieta i la higiene. Tanmateix, haurà de parar atenció a l'estat general del pacient i anar al metge de referència en cas de dubte o canvis en el seu estat de salut.
Els aliments poden transmetre infeccions a causa d'una incorrecta manipulació o conservació. Per evitar-ho, s'han de tenir en compte les següents precaucions:
Alguns aliments poden ser portadors de bacteris o fongs, per això intentaran evitar-temporalment.
Els primers dies, no es recomana consumir els vegetals i les hortalisses crues. Després de la primera visita al metge, i en cas que s'autoritzi el seu consum, aquest recomanarà les mesures que s'han de prendre.
Recomanacions generals sobre la dieta
Recomanacions especials en cas de diarrea
Higiene i cures de la pell
Higiene bucal
Altres cures
Signes d'alerta davant els quals s'haurà d'acudir a l'hospital
Webs de consulta
Els ronyons es beneficien d'una dieta saludable, d'un consum relativament abundant d'aigua i de l'abstenció del tabac. També és important uns bons hàbits regulars en la defecació i en la micció, en el sentit que l'estrenyiment i aguantar la necessitat d'orinar, són hàbits que perjudiquen el normal funcionament dels ronyons. El consum d'aigua pura, sense cap substància en solució, a part de les que constitueixen aliment com la llet, el caldo i de les infusions com el cafè o el té, és necessari per al bon funcionament renal. La quantitat d'orina que emet una persona sana és variable depenent de la quantitat d'aigua que begui, de la temperatura ambiental, del fet que estigui en repòs, en exercici, etc. Normalment en el cas d'una persona adulta sana, se situa entre 1 i 2 litres per dia. No necessàriament es millora el funcionament renal amb un excés d'aigua.
L'exercici i una dieta rica en fibra afavoreix uns hàbits en la micció i en les deposicions que afavoreixen la funció renal. En el cas de malalties associades, com és el cas molt freqüent de la diabetis, el bon control metabòlic de la diabetis és essencial per al manteniment de la funció renal. El control de la tensió arterial, que moltes vegades té un origen no conegut, és bàsic també per al manteniment de la funció renal.
L'estat immune d'una persona depèn de la seva salut general: nutrició adequada, evitar exposicions a fum de tabac i productes químics, en la mesura en què sigui possible. En la primera infància, les vacunes i immunitzacions prescrites en el calendari vacunal ajuden a constituir un sistema immune competent.
En el cas de les immunodeficiències primàries, és important la seva detecció. La presumpció es fa per la presència de malalties infeccioses freqüents. Les immunodeficiències secundàries es produeixen en el curs del tractament per l'existència d'una neoplàsia o també en els pacients trasplantats que han de prendre medicació immunosupressora de per vida.
En el cas de les malalties autoimmunes, és necessari seguir la medicació, moltes vegades de per vida, i evitar el fred i el sol excessius que són desencadenants de la manifestació autoimmune. En el cas de les afectacions de les articulacions o musculatura, és necessari seguir els consells de rehabilitació específics per a mantenir la funcionalitat dels òrgans afectats.
En el cas d'un dèficit immunitari, l'administració de gammaglobulines (proteïnes de la sang encarregades de la nostra defensa) pot tenir un paper important. Quan la deficiència immunitària està en les cèl·lules de defensa no hi ha benefici amb l'ús de gammaglobulines, en canvi, els antibiòtics poden impedir o reduir les infeccions que es poden patir.
En el cas de les malalties per excés o mala regulació de la resposta immune, s'utilitzen antiinflamatoris i fàrmacs que frenen la immunitat per diferents vies. Cal esmentar els corticoides i els anomenats fàrmacs biològics, que són proteïnes adreçades a bloquejar una via d'activació de la immunitat o de la inflamació. També altres fàrmacs tenen acció beneficiosa per un mecanisme poc clar, com poden ser els medicaments que es fan servir per a tractar el paludisme.
Hi ha dos aspectes bàsics en la prevenció, detecció i tractament de les malalties cognitiu-conductuals: l'observació dels pares i l'observació del pediatre del nen o nena. D'aquí la importància de les visites de rutina al pediatre.
Durant el primer any de la vida és fonamental l'estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre durant el primer any és superior a totes les altres etapes de la vida i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són essencials, tant somriure com la mobilització passiva de les extremitats ja es donen de manera natural amb el joc. L'observació del nen o nena també és important per veure quines àrees cal treballar més, ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, a gatejar o a caminar. En cas de dubte o de trobar una alteració amb significació, caldrà un enfocament multidisciplinari per a establir el diagnòstic i la terapèutica adient al més aviat possible.
El tractament dels trastorns cognitivoconductuals depèn de la malaltia detectada.
En el cas de les malalties genètiques, un tractament específic no és possible moltes vegades, però sempre és necessari l'anàlisi i la detecció precoç.
En el cas de les malalties metabòliques hi ha dietes o fàrmacs específics dirigits a corregir totalment o en part el trastorn metabòlic detectat.
La ultrasequenciació del genoma humà permet actualment detectar centenars d'alteracions genètiques amb una petita mostra de sang, de la que s'extrau la informació genètica. Hi ha bases de dades a tots els països desenvolupats que treballant en xarxa compartint informació, per tal d'agrupar casos esporàdics de tot el món, per a la recerca conjunta de la traducció que aquesta alteració té en el comportament o l'aprenentatge de la persona.
Així mateix, l'estudi bioquímic de les vies metabòliques de l'organisme cada vegada és més complet i això permet dissenyar fàrmacs específics per a cada situació.
Un canvi de tractament, actualment en desenvolupament, és el pas de la pastilla a la cèl·lula, en el sentit de treballar sobre la cèl·lula afectada per modificar el seu comportament. Aquesta aproximació té molt de preliminar, però és un camp que de segur tindrà un gran desenvolupament en el futur.
Hi ha dos aspectes bàsics en la prevenció, detecció i tractament de les malalties cognitiu-conductuals: l'observació dels pares i l'observació del pediatre del nen o nena. D'aquí la importància de les visites de rutina al pediatre. Durant el primer any de la vida és fonamental l'estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre durant el primer any és superior a totes les altres etapes de la vida i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són essencials, tant somriure com la mobilització passiva de les extremitats ja és donen de manera natural amb el joc. L'observació del nen o nena també és important per veure quines àrees cal treballar més, ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, a gatejar o a caminar. En cas de dubte o de trobar una alteració amb significació, caldrà un enfocament multidisciplinari per a establir el diagnòstic i la terapèutica adient al més aviat possible.
És fonamental en el desenvolupament dels nens- i sobretot durant el primer any de la vida- l'estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre durant el primer any és superior a totes les altres etapes de la vida, i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són essencials, tant el somriure com la mobilització passiva de les extremitats ja és donen de manera natural amb el joc. L'observació del nen o nena també és important per veure quines àrees cal treballar més: ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, a gatejar o a caminar. En cas de dubte o de trobar una alteració amb significació, caldrà un enfocament multidisciplinari per a establir el diagnòstic i la terapèutica adient al més aviat possible.
El restrenyiment és un problema molt comú en la infància. Es produeix quan les deposicions són molt dures, seques, massa grans o molt difícils d’expulsar. També es considera restrenyiment quan el nen ha tingut menys de tres moviments de ventre en una setmana. Habitualment, aquest problema es resol amb una alimentació adequada i exercici freqüent.
El restrenyiment es pot produir per diversos motius:
En casos poc comuns, el restrenyiment és un símptoma d’alguna malaltia, en aquest cas és important consultar el metge.
El seguiment dels nens amb restrenyiment el fa el pediatre de capçalera. Tot i així, hi ha situacions en què cal anar a urgències.
El mal de panxa apareix quan virus, paràsits o bacteris danyen les cèl·lules de la membrana mucosa de l’intestí. Normalment, aquesta membrana absorbeix líquids; però quan està danyada no pot fer-ho amb la mateixa efectivitat. Aleshores el cos perd líquid mitjançant els vòmits i la diarrea.
La diarrea causa pèrdua de líquid i sals. Els nens estan més exposats a pèrdues de líquid que els adults; com més petits, més aviat es deshidraten. Els vòmits poden causar dificultats per mantenir el líquid que es consumeix. Els nens petits poden empitjorar si perden més líquids dels que ingereixen. Per aquest motiu és molt important que beguin des de l’inici de la infecció estomacal.
Els vòmits i la diarrea són els símptomes més comuns en nens amb mal de panxa causats per virus. Gairebé sempre, la malaltia és innòcua i desapareix en un parell de dies. És molt important que el nen begui líquids, sobretot si té diarrees, fet que és especialment rellevant en els menors d’un any.
Quan els nens pateixen mal de panxa poden presentar diferents símptomes, com ara: vòmits, diarrea, malestar, mal d’estómac, febre, cansament i inapetència.
Habitualment els símptomes apareixen de cop i volta, un parell de dies després del contagi, i desapareixen al cap d’uns dies. La diarrea es pot allargar fins i tot una setmana. Són més comuns a l’hivern, quan es passen més hores en espais tancats. Tot i que també els poden causar bacteris, paràsits o virus, menjar en mal estat o arran d’estades a l’estranger.
Cal anar al metge o trucar al 061 CatSalut Respon en els casos següents:
Cal demanar assistència urgent si presenta diarrea, vòmits i algun d’aquests símptomes:
Els nens necessiten líquids. Cal que beguin amb freqüència. Ho poden fer de mica en mica, en petites quantitats administrades amb una cullereta o un biberó. De tant en tant, cal oferir-los aigua. És important que ho facin a poc a poc, ja que si en prenen molta de cop, podrien tornar a vomitar.
Evita les begudes massa dolces com ara gasoses o sucs forts. Tampoc són convenients les begudes de dieta, perquè encara que no contenen sucre, poden contenir altres productes que provoquin diarrea. L’infant pot beure el que vulgui, el més important és que begui líquids.
Si el nen no vol beure, pots provar-ho amb polos de gel. Tot i això, cal anar oferint-li líquids, ja que encara que prengui polos, necessita ingerir líquids per rehidratar-se.
Si està prenent el pit o el biberó, ha de continuar prenent-los, però amb més freqüència, malgrat que vomiti. També es pot extreure llet i mirar de donar-li amb una cullereta, si no vol prendre el pit.
Una xeringa especial per a medicaments és una bona solució per a la rehidratació oral. Cal evitar que el raig de líquid vagi directe al paladar, ja que pot provocar-li nàusees.
Si els vòmits són continuats, necessita prendre dues culleradetes de líquid cada cinc minuts, el que equival a, aproximadament 10 ml. Un infant necessita aproximadament 1 L de líquid en 24 h.
Les solucions orals contenen quantitats adients de sals i sucres que ajuden a recuperar l’equilibri hídric del cos. Quan els nens vomiten molt i tenen diarrea greu, és bo que prenguin aquest tipus de preparats. És possible que l’infant no es vulgui beure el preparat. En aquests casos, es pot provar d’afegir-hi suc.
Trobareu aquests preparats a les farmàcies.
En la majoria dels casos, pot ser que el nen deixi de vomitar i la diarrea segueixi durant un temps. Els nadons que prenen el pit, ho poden continuar fent i els que ho fan amb biberó poden prendre diferents tipus de farinetes: arròs, blat de moro, llet preparada... segons l’edat. Trobareu aquests preparats a les farmàcies. Cal començar amb petites quantitats.
Si el nen té més de sis mesos, pot prendre sopa de pastanaga.
Quan vulgui començar a dinar és millor que mengi aliments normals. És millor començar per quantitats petites de menjar i evitar fruites i aliments que tinguin alt contingut en fibra.
I van acompanyats de més cansament de l’habitual, manca de forces per jugar o pèrdua d’interès per l’entorn, cal que el visiti el pediatre.
Sovint, la causa del mal de panxa és una infecció viral que es contagia fàcilment. És usual que les persones d’una mateixa família es posin malaltes alhora.
Per prevenir el contagi:
És convenient no tornar a la llar d’infants ni a l’escola fins que no hagin transcorregut dos dies de la desaparició dels símptomes.
La gastroenteritis és una infecció que provoca diarrea, és a dir, un augment de les deposicions que, a més, són més toves. Habitualment pot anar acompanyada de vòmits, febre i mal de panxa.
Cada vegada que els nens fan diarrees o vomiten perden líquids i els han de recuperar bevent, el que s’anomena per via oral. Per aconseguir-ho, es poden usar sèrums hiposòdics.
Si vomita amb facilitat, cal que es prengui el sèrum hiposòdic a poc a poc (una cullerada cada 5 minuts). I si no vomita, cal anar augmentant la quantitat progressivament.
Quan no vomiti, cal oferir-li petites quantitats de menjar. Mai no s’ha de forçar que mengi i l’aportació de líquids ha de continuar entre els àpats.
El nen no ha d’estar en dejuni. Cal anar-li oferint menjar sense forçar-lo. Normalment, els infants amb gastroenteritis no tenen gaire gana. En el cas d’alletament matern, cal augmentar el nombre de preses. Els biberons de llet s’han de seguir fent amb les dosis habituals, no s’han de diluir.
D'altra banda, la dieta astringent no és imprescindible, n’hi ha prou amb una alimentació suau, que li vingui de gust. Els aliments que toleren millor són els cereals, arròs i blat; la patata; el pa; la carn magra; la verdura; el peix; el iogurt i la fruita. Cal evitar els aliments flatulents, amb molt de greix i sucre.
Per reposar el líquid perdut, no feu servir solucions casolanes, ni refrescos comercials. Són recomanables les solucions preparades per a la rehidratació.
No administreu medicaments per als vòmits o la diarrea sense consultar-ho amb un pediatre.
La febre és la resposta del cos davant d’una infecció i és el signe més comú d’una malaltia. És un mecanisme de defensa del cos per combatre una possible infecció. Considerem que hi ha febre quan la temperatura del cos supera els 38 °C al recte o els 37,5 °C a l’axil·la. Entre 37 i 38 graus ho anomenem febrícula o dècimes. Juntament amb la febre pot aparèixer sensació de fred, malestar, manca de gana, però normalment els petits la toleren bé.
La febre no és una malaltia sinó una resposta defensiva del cos. Els tractaments per a la febre serveixen per alleujar el malestar.
Per saber si hi ha febre, cal fer servir un termòmetre sempre. El termòmetre digital és el més indicat. Per utilitzar-lo cal que el col·loquem a l’axil·la de la persona malalta durant aproximadament dos minuts, fins que soni l’alarma. En els lactants es pot posar al recte; però cal tenir en compte que en aquesta via es considera febre quan passa dels 38 °C.
Si malgrat que hem aplicat les mesures anteriors la febre es manté per sobre dels 38 °C i el nen té malestar general, es poden administrar antitèrmics.
Els medicaments que s’usen tot sovint són el paracetamol i l’ibuprofèn. Tots dos es poden administrar en gotes o xarop.
En resum, quan tenim una infecció i el cos puja de temperatura es produeix el que anomenem febre. Els antitèrmics no curen la infecció, només alleugen els símptomes.
L'acceptació d'aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d'aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació, i la seva posterior incorporació en l'esmentat fitxer automatitzat. Podeu exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte "Exercici de dret LOPD". Responsable: Hospital Universitari Vall d'Hebron - Institut Català de la Salut. Finalitat: Gestionar el contacte de l'usuari Legitimació: Acceptació expresa de la política de privacitat. Drets: Accés, rectificació, supresió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. Procedència: El propi interessat.