Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El terme defectes del tub neural (DTN) o espina bífida inclou un grup divers de malformacions congènites del sistema nerviós central que afecten predominantment la medul·la espinal i la columna vertebral. En els casos més greus com la mielomeningocele i la meningocele, hi ha una manca de tancament de la columna vertebral que permet que la medul·la espinal surti a l’exterior (defectes oberts) i els més lleus com els lipomes o lipomielomeningocele es manifesten com una tumoració tova coberta de pell, com una zona lumbar pilosa o poden passar desapercebuts (defectes tancats). Els defectes més greus es poden associar a altres malformacions cerebrals (malformació de Chiari II).
La causa dels DTN és desconeguda, però en l’actualitat hi ha prou evidència per afirmar que sobre una base genètica s’hi sumen uns factors externs, en alguns casos reconeguts (àcid valproic, metotrexat) però quasi sempre amb relació a un dèficit o interferència en el metabolisme de l’àcid fòlic.
L’administració d’àcid fòlic a dones abans de la concepció ha disminuït la incidència de la malformació.
El diagnòstic prenatal és, en la majoria dels casos, ecogràfic. Des de l’any 2011, al nostre hospital s’aplica una tècnica de diagnòstic ecogràfic, desenvolupada per metges rehabilitadors i obstetres, que permet determinar prenatalment el tipus i el nivell motor del fetus amb EB. De manera que podem donar un pronòstic individualitzat i fidedigne de les capacitats motrius i funcionals del nen.
Pacients amb mielomeningocele:
Pacients amb lipomes o lipomielomeningocele:
El tractament d’elecció dels defectes oberts és el tancament quirúrgic prenatal entre les 24-26 setmanes de gestació amb l’objectiu de minimitzar les seqüeles derivades de la malformació.
Des del moment del naixement, el nen amb EB ha de ser controlat a una Unitat especialitzada que garanteixi les seves necessitats assistencials i terapèutiques de per vida. Per tant, l’equip multidisciplinari ha de comptar amb obstetres, pediatres, neurocirurgians, uròlegs, cirurgians ortopèdics, cirurgians pediàtrics, metges rehabilitadors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, infermera i tècnic ortopèdic.
El tractament d’aquests nens ha de ser individualitzat, ja que depenent del defecte del tub neural que pateixin, presentaran diferents tipus de seqüeles.
Els objectius bàsics del tractament dels DTN són:
La Unitat d’Espina Bífida del nostre hospital existeix des dels anys 70. És l’única unitat, al nostre entorn, que pot atendre aquests pacients des del seu naixement i durant tota la vida, sense interrupció i mantenint els mateixos professionals.
El metge de rehabilitació és el coordinador de la unitat i fa les funcions d’aglutinar les diferents propostes terapèutiques perquè aquestes siguin realistes i assolibles, la qual cosa evita propostes irrealitzables que l’únic que aconsegueixen és provocar decepció i frustració als familiars, a part del patiment del mateix pacient.
Hi ha dos aspectes clau en la prevenció, detecció i tractament dels trastorns cognitiu-conductuals: l’observació que fan els pares i l’observació que fa el pediatre del nen. Això destaca la importància de les visites pediàtriques rutinàries.
Durant el primer any de vida, és essencial l’estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre en aquest període és superior a qualsevol altra etapa de la vida, i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són fonamentals: el somriure i el moviment passiu de les extremitats es produeixen de manera natural amb el joc.
L’observació del nen també és important per identificar quines àrees necessiten un suport addicional, com ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, gatejar o caminar. En cas de dubte o si es detecta una alteració significativa, cal un enfocament multidisciplinari per establir un diagnòstic precoç i el tractament més adequat.
És fonamental en el desenvolupament dels nens—i especialment durant el primer any de vida—proporcionar estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre durant el primer any és superior a qualsevol altra etapa de la vida, i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són essencials; tant el somriure com el moviment passiu de les extremitats es produeixen de manera natural amb el joc.
L’observació del nen també és important per identificar quines àrees necessiten més treball: ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, a gatejar o a caminar. En cas de dubte o si es detecta una alteració significativa, serà necessari un enfocament multidisciplinari per establir el diagnòstic i proporcionar la teràpia adequada tan aviat com sigui possible.
El tractament dels trastorns cognitiu-conductuals depèn de la malaltia detectada.
En el cas de les malalties genètiques, un tractament específic no és possible moltes vegades, però és necessària sempre l'anàlisi i la detecció precoç.
En el cas de les malalties metabòliques hi ha dietes o fàrmacs específics dirigits a corregir totalment o en part el trastorn metabòlic detectat.
La ultraseqüenciació del genoma humà permet actualment detectar centenars d'alteracions genètiques amb una petita mostra de sang, de la que s'extrau la informació genètica. Hi ha bases de dades a tots els països desenvolupats que treballant en xarxa comparteixen informació per tal d'agrupar casos esporàdics de tot el món, per a la recerca conjunta de la traducció que aquesta alteració té en el comportament o l'aprenentatge de la persona.
Així mateix, l'estudi bioquímic de les vies metabòliques de l'organisme cada vegada és més complet i es poden dissenyar d'aquesta manera fàrmacs específics per a cada situació.
Un canvi de tractament, actualment en desenvolupament, és el pas de la pastilla a la cèl·lula com a tractament, en el sentit de treballar sobre la cèl·lula afectada per modificar el seu comportament. Aquesta aproximació té molt de preliminar, però és un camp que de segur tindrà un gran desenvolupament en el futur.
El desenvolupament neurosensorial dels infants és un procés complex que ja comença en la vida intrauterina i s'estén després des de l'etapa neonatal al llarg de tota la infància fins a l'adolescència. Tots els trastorns o disfuncions de l'esfera de l'aprenentatge o de la conducta s'agrupen en els trastorns cognitivoconductuals.
L'aprenentatge és una constant de la conducta humana al llarg de la vida, però la quantitat i qualitat de coneixements que s'adquireixen en el primer any de la vida és molt superior o com a mínim comparable als que s'adquireixen al llarg de tota la vida. El cervell humà experimenta un creixement en pes d'un gram per dia durant el primer any de vida i això va seguit de les connexions i xarxes neuronals que permeten el somriure social al mes de vida, detectar la presència de persones alienes al setè mes de vida i aprendre la negació a deixar anar objectes al voltant de l'any. Paral·lelament hi ha el desenvolupament motor que permet caminar entre els 12 i els 16 mesos. Posteriorment, es van creuant els desenvolupaments cognitius (aprenentatge) amb els conductuals (atracció-evitació), reports socials amb els pares i germans, etc. Moltes vegades són els pares, altres els pediatres qui troben el nen o nena "diferent" o amb algun aspecte que crida l'atenció a les persones que envolten l'infant.
L'espectre de les malalties cognitiu-conductuals és molt ampli com també ho són els símptomes. En principi podríem dir que els símptomes són no assolir les habilitats cognitives o conductuals en el temps de vida que es considera normal. Per exemple, no aconseguir el somriure social al segon mes de la vida, o no reconèixer els estranys al cap de dotze mesos de vida. Els trastorns cognitiu-conductuals formen part d'una afectació més extensa, molts cops amb base genètica amb alteració d'altres òrgans.
La incidència dels trastorns cognitivoconductuals se situa entre 1 i 3% de tots els nens i nenes.
Són els pares moltes vegades els que detecten signes anòmals en el desenvolupament o conducta, de vegades per comparació amb els germans. El pediatre fa en cada visita una exploració rutinària de les habilitats pròpies de cada etapa de la vida. Després si es detecta que cal seguir l'exploració, són els Neuropediatres i els Genetistes els que poden fer un diagnòstic més precís. Les proves diagnòstiques en aquest grup de malalties comprenen sempre una exploració física, una anàlisi genètica i proves de laboratori que inclouen un estudi de malalties metabòliques. També poden ser útils proves de neuroimatge.
Depèn de la causa del trastorn del desenvolupament cognitiu-conductual. Si la causa té un origen metabòlic, es pot trobar moltes vegades un tractament eficaç i resolutiu en grau variable. Si té un origen genètic, es pot fer una predicció de l'evolució i suggerir aspectes educatius que siguin favorables, però encara no hi ha un tractament plenament eficaç.
L'exploració física serveix per veure si el nen o la nena assoleixen l'etapa evolutiva en el desenvolupament que correspon a la seva edat.
Les anàlisis genètiques permeten detectar l'existència o no d'una alteració en els gens del pacient estudiat que pugui explicar l'anomalia detectada.
Les proves de laboratori, generalment a partir de sang o bé d'orina permeten descartar o confirmar l'existència d'anomalies en les vies metabòliques normals de l'organisme.
Exploració neuropediàtrica, proves d'imatge, proves analítiques metabòliques, estudi genètic basat en la seqüenciació o la ultrasequenciació genètica. Avaluació per part de Psiquiatria Infantil (Paidopsiquiatria).
Si hi ha antecedents de trastorns cognitiu-conductuals en la família, el consell genètic previ a l'embaràs pot ser útil. El desenvolupament neurosensorial dels infants és un procés complex que ja comença en la vida intrauterina i s'estén després des de l'etapa neonatal al llarg de tota la infància fins a l'adolescència. Tots els trastorns o disfuncions de l'esfera de l'apre. El seguiment adequat durant l'embaràs i el part son també pilars fonamentals per a la prevenció d'aquest tipus de trastorns.
Una de cada vuit dones presenta càncer de mama i el pic d’incidència és als 50 anys. Cal destacar que només un 5% dels càncers de mama són hereditaris i que l’1% dels homes també el poden patir.
El càncer de mama en estadi localitzat, és a dir quan el tumor està localitzat a la mama i no hi ha metàstasi, té una supervivència del 90% al cap de cinc anys, és a dir que 90 dones continuaran vives cinc anys després d’haver patit un càncer de mama. La mortalitat del càncer de mama ha disminuït significativament en les tres últimes dècades a causa de la instauració de l’screening mamogràfic i pels avenços en els tractaments.
El càncer de mama és un creixement descontrolat de les cèl·lules mamàries resultat de canvis anòmals als gens que regulen el creixement de les cèl·lules i les mantenen sanes.
Sovint el càncer de mama es presenta sense cap canvi aparent en el pit, com una troballa en la mamografia de cribratge. En el cas que hi hagi símptomes, el més freqüent del càncer és la presència d’un bony a la mama que és generalment detectat en l’autoexploració. Altres símptomes menys freqüents són un bony a l’axil·la, canvis en la mida i en la forma del pit, canvis de textura i coloració en la pell –com ara inflamació de la mama, irritació de la pell anomenada pell de taronja–, dolor local, inversió i secreció del mugró. Cal assenyalar que malalties benignes de la mama poden presentar aquests mateixos símptomes, per la qual cosa és imprescindible anar al metge de família o al ginecòleg per descartar un càncer de mama.
Davant d’una sospita de càncer de mama cal fer una mamografia i ecografia, aquesta última permet diferenciar si el contingut de la lesió és dens o quístic. La biòpsia amb agulla gruixuda de la lesió és imprescindible per confirmar o descartar el diagnòstic de càncer de mama i aportar la informació necessària per classificar el tipus de càncer de mama.
Després de la confirmació del diagnòstic de càncer de mama en alguns casos cal fer un estudi d’extensió que consisteix a fer una gammagrafia òssia i un escàner toracicoabdominal –també anomenat TAC– per descartar la presència de metàstasi en òrgans com ara l’os, el pulmó, el fetge.
Els càncers de mama es classifiquen en ductals i lobel·lars, i els més freqüents són els ductals –el 80%–, que s’originen als conductes lactis. Els càncers de mama es classifiquen segons el comportament biològic en diversos subtipus en funció o no de l’expressió de receptors hormonals així com de la proteïna HER2. Distingim 4 grups luminals (80%, amb receptors hormonals positius), HER2 positius (20%, amb expressió/amplificació d'HER2) i triples negatius (20%, no expressen receptors hormonals ni l’HER2). Segons el grau de disseminació del tumor, es classifiquen en estadis I a IV, essent l’estadi IV el més avançat. Aquests estadis es basen en 3 variables principals T N i M, essent T mida del tumor, N el grau d’afectació dels ganglis de l’axil·la i M, la metàstasi.
El tractament del càncer de mama en estadi precoç, és a dir aquell que està localitzat a la mama o als ganglis i que no s’ha metastatitzat a cap òrgan, inclou diferents modalitats: cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia, tractaments biològics i tractament hormonal. El tractament indicat depèn del comportament del tumor, és a dir de la biologia del tumor i de l’estadiatge de la malaltia (classificació TNM). Així mateix, a vegades davant del dubte del benefici de la quimioteràpia per a prevenir recurrències és recomanable fer servir plataformes genòmiques (anàlisis dels gens tumorals en la peça de mama extirpada) com l’Oncotype DX, que avalua 21 gens al tumor i aporta una puntuació de 0 a 100,essent els tumors amb puntuació elevada els que més es beneficien de la quimioteràpia.
Dins dels hàbits de vida que ajuden a prevenir el càncer de mama s’inclouen:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades