Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
Et detallem els serveis i les unitats que formen part de l'Hospital Vall d'Hebron i les principals malalties que tractem. També t'oferim recomanacions basades en allò que l’evidència científica ha demostrat eficaç per garantir el benestar i la qualitat de vida.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
La malaltia meningocòccica (meningitis) és una malaltia infecciosa greu causada per un bacteri anomenat “meningococ” que es transmet mitjançant les secrecions faríngies i nasals.
El risc de contagi de la meningitis augmenta si es té contacte estret amb la persona malalta (si es dorm a la mateixa habitació, si es viu a la mateixa casa, si es fan petons a la boca...), però no cal desinfectar els objectes ni els espais perquè el meningococ resisteix molt poc temps fora de l’organisme.
Les mesures per prevenir aquesta malaltia són:
L’actuació adequada davant d’un cas de meningitis és administrar els antibiòtics a la família i a les altres persones que conviuen amb la persona afectada.
Si la malaltia la produís el meningococ del grup B, l’única mesura preventiva, i la més freqüent en el nostre país, és la quimioprofilaxi, que pretén eliminar el microorganisme de la faringe. D’aquesta manera, s’evita que durant uns dies circuli entre les persones que han pres la medicació.
En el cas que la malaltia la produís el meningococ del grup C, a més d’administrar la quimioprofilaxi, es vacunaran les persones properes que no hagin rebut la vacuna.
Si es té constància que algú ha tingut contacte íntim amb el malalt durant els deu dies anteriors a l’aparició de la malaltia i al qual no s’ha administrat quimioprofilaxi, cal comunicar-ho al personal sanitari.
L’única manera de curar eficaçment la tuberculosi i prevenir-ne el contagi és a través d’un tractament basat en la combinació de diferents antibiòtics durant un mínim de sis mesos. Els símptomes de la tuberculosi acostumen a desaparèixer ràpidament, però la malaltia pot tornar a aparèixer si no es pren la medicació de manera correcta i durant el temps indicat.
Actualment, els fàrmacs per a la tuberculosi són segurs i efectius, i la majoria de persones els prenen sense problemes. En alguns casos poden aparèixer efectes secundaris, per la qual cosa és important seguir el tractament sota supervisió i consultar el metge en cas de dubte.
Un cop es comença el tractament, i per tal que aquest faci l’efecte desitjat, és recomanable seguir les indicacions següents:
L’orina, la femta, la suor i les llàgrimes poden ser de color vermellós-ataronjat. Aquest canvi és normal i desapareixerà quan finalitzi el tractament.
CDC - Preguntes i respostes sobre la tuberculosis
Les pràctiques saludables per evitar les infeccions de transmissió sexual (ITS) es basen, per un costat, en un comportament sexual de menys risc amb l’ús del preservatiu i, per l’altre, en l’educació, el diagnòstic, el tractament precoç, la detecció de les infeccions asimptomàtiques, l’estudi de les parelles sexuals i la immunització amb vacunes. És essencial la recerca activa de contactes per tallar la transmissió i prevenir la reinfecció.
La societat demana cada vegada més informació sobre les infeccions de transmissió sexual: l’única manera d’evitar-les és amb la prevenció, però també és important proporcionar informació sobre pràctiques de sexe segur.
Les infeccions de transmissió sexual figuren entre les cinc categories principals per les quals els adults cerquen atenció mèdica. Comprenen una sèrie de patologies, d’etiologia diversa, en les quals la transmissió sexual és rellevant des del punt de vista epidemiològic. Tot i això, de vegades pot haver-hi altres mecanismes de contagi, com ara la transmissió perinatal o parenteral.
Les intervencions d’assessorament i els enfocaments conductuals representen la prevenció primària contra les ITS, que inclouen:
Així mateix, l’assessorament pot millorar la capacitat de les persones per reconèixer els símptomes de les ITS, amb la qual cosa augmentaran les probabilitats que aquests sol·licitin atenció i animin les seves parelles sexuals a fer-ho.
Malauradament, la manca de sensibilitat de la població i l’arrelat estigma generalitzat vers les ITS segueixen dificultant l’eficàcia de les intervencions sanitàries.
L’estudi dels contactes en les ITS és el procés pel qual les parelles sexuals d’un pacient diagnosticat amb una ITS són identificades i informades del risc de contraure aquesta infecció, i se’ls ofereix atenció i tractament per un professional sanitari. L’estudi de les parelles té beneficis clínics i de salut pública per tres raons:
L’epidemiologia de les ITS està canviant en els últims anys i s’observa una nova emergència d’aquestes infeccions. Aquest fenomen va associat a les noves pautes de comportament: l’ús de noves tecnologies per a la cerca de parelles sexuals, l’alta mobilitat de la població, la relaxació en l’ús del preservatiu, etc.
El panorama anterior fa inqüestionable l’adopció de noves estratègies de control i prevenció, entre les quals hem d’incloure els estudis de contactes i tota la seva riquesa metodològica basada en l’evidència científica.
Les malalties glomerulars complexes o glomerulonefritis són una de les causes més freqüents d’insuficiència renal terminal. La mesura principal per combatre la insuficiència renal crònica és la prevenció, seguint unes pautes dietètiques, i el tractament precoç de les malalties o situacions que la poden provocar. A més, quan ja està instaurada i avançada, cal aplicar-hi tractaments que substitueixin de manera total o parcial les funcions dels ronyons, és a dir, un tractament substitutiu renal.
D’una banda, la funció dels ronyons és eliminar del cos a través de l’orina les impureses generades, i regular la quantitat de líquid i d’elements químics que necessitem, com poden ser el sodi, el potassi, el fòsfor o el calci.
D’altra banda, els ronyons també participen en la regulació de la pressió arterial a través de l’activació de la vitamina D, la necessària per mantenir uns ossos sans, i en la producció de l’eritropoetina, la necessària per produir en el moll de l’os els glòbuls vermells de la sang.
Quan els ronyons no funcionen bé, les impureses que generem i l’aigua que els ronyons no poden eliminar s’acumulen a la sang i als teixits i això provoca importants trastorns de l’estat general, retenció de líquids i hipertensió arterial. Tampoc poden eliminar correctament alguns dels medicaments que prenem, per la qual cosa es poden acumular en l’organisme i això augmenta el risc de patir efectes secundaris.
Com que els ronyons no poden ajudar a fabricar la vitamina D, ni a retenir fòsfor, això provoca que els ossos es debilitin. Així mateix, els ronyons tampoc poden produir l’eritropoetina i aleshores apareix l’anèmia.
Els principals tipus de tractament substitutiu renal són:
Quan els pacients no puguin beneficiar-se del tractament renal substitutiu es durà a terme un tractament conservador, encaminat a controlar els diferents trastorns i símptomes que apareguin en l’evolució de la malaltia.
La majoria de casos de glomerulonefritis no es poden prevenir, tot i que es recomana seguir un estil de vida saludable, tal com promou el Sistema Nacional de Salut:
A més, l’aplicació de mesures dietètiques i farmacològiques pot ajudar a prevenir o a disminuir la progressió de la malaltia:
S’ha de mantenir una dieta equilibrada i cal restringir:
L’educació sanitària dels pacients amb infeccions osteoarticulars resistents és clau per evitar la contaminació dels estris i possibles complicacions derivades de la infecció. Així, el professional sanitari posarà èmfasi en la importància de la higiene de la zona infectada i facilitarà indicacions per a una cura (si cal) i per a la presa de medicació de manera correcta durant el temps pautat.
D’una banda, en el moment que els pacients reben l’alta, el personal d’infermeria els proporcionarà tot el suport i l’educació necessaris perquè puguin tenir cura de la ferida de manera autònoma. La majoria de pacients porta fixadors externs que necessiten cures diàries, per la qual cosa, el personal sanitari destacarà la importància de la higiene en la zona infectada, que ha de ser netejada diàriament i curada amb l’apòsit pautat.
En el cas dels pacients que no són autònoms i no tenen cap familiar o cuidador referent per a les cures, es contactarà amb el CAP de la zona (a través de la unitat de PREALT) per tal de poder fer les cures amb la infermera referent. Si els pacients porten medicació endovenosa es contactarà amb la Unitat d’Hospitalització a Domicili per fer el seguiment i el tractament pertinents.
D’altra banda, cal explicar als pacients la importància de prendre la medicació pautada. En rebre l’alta, a la majoria de pacients se’ls recepten antibiòtics orals de llarga durada (pautats per la Unitat de Malalties Infeccioses) i se’ls recorda la importància de mantenir un horari fix i que no s’han d’oblidar de prendre la medicació.
Així mateix, se’ls recorda la importància de dur uns hàbits saludables, com ara:
Actualment, el virus del Zika afecta majoritàriament en alguns països de l’Amèrica Llatina. Per tant, per tal d’evitar el risc de contagi s’aconsella no viatjar a aquests països durant l’embaràs. Tot i que encara no existeix cap vacuna per prevenir el virus, les mesures de prevenció resulten fonamentals per evitar el contagi.
Les recomanacions per prevenir la infecció del virus del Zika s’adrecen especialment a les dones embarassades o que estiguin pensant quedar-s’hi a curt o mitjà termini. La possibilitat de transmetre la infecció al fetus fa que el col·lectiu més sensible sigui, per tant, el de les embarassades. Per aquest motiu es recomana:
Una altra mesura de prevenció és evitar la proliferació dels mosquits, que es pot fer a partir d’una detecció i revisió periòdica dels llocs on es reprodueixen aquests insectes. Un cop localitzats els punts de cria, les mesures s’han de centrar, segons el cas, a:
El virus respiratori sincicial (VRS) és el responsable del 75 % dels casos de bronquiolitis diagnosticats durant el període epidèmic, és a dir, d’octubre a abril. Els principals símptomes són la dificultat respiratòria i l’existència de sibilàncies audibles. Tot i que es tracta d’un virus altament contagiós, hi ha una sèrie de mesures preventives d’alta eficàcia.
La bronquiolitis aguda és una infecció del tracte respiratori inferior habitual en infants més petits de dos anys. Aquesta infecció, produïda pel VRS, es manifesta amb símptomes catarrals lleus o moderades, tot i que si no es tracta, pot anar progressant i provocar quadres greus de bronquiolitis o pneumònies.
Els símptomes de la bronquiolitis aguda poden variar segons l’edat del pacient:
La transmissió d’aquest virus es pot produir per dues vies:
Les mesures preventives per evitar la transmissió d’aquest virus són:
L’hospitalització és més habitual en els infants que pertanyen a grups d’alt risc:
En els casos anteriors s’aconsella administrar una profilaxi amb palivizumab, perquè està comprovat que redueix les hospitalitzacions per VRS.
En general, els pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics són molt vulnerables i reben tractaments molt llargs. És per això que en aquests casos l’educació sanitària, tant als pacients com a la família o el cuidador/a principal i també en el moment de l’alta, és essencial. I tindrà en compte la higiene, les postures, la medicació, el dolor o el suport emocional.
És important seguir una sèrie de consells relacionats amb l’estil de vida i el tractament. Els més importants són:
Les complicacions de la diabetis mellitus amb glicèmies elevades i/o un mal control metabòlic acaben provocant lesions de petits vasos, com ara la retinopatia diabètica i la nefropatia diabètica, o de grans vasos, com ara l’arteriopatia diabètica.
Aquesta afectació també s’estén a la sensibilitat protectora davant d’estímuls lesius, i provoca signes d’alteració perifèrica del nervi. Es pot presentar com a neuropatia sensitiva, motora i autonòmica.
La seva forma més freqüent és la sensitivomotora, i una de les complicacions greus és la neuroartropatia de Charcot. Així mateix, la combinació de la neuropatia i l’afectació arterial amb presència d’infecció al peu es pot considerar una complicació greu.
Tot i que pot començar d’una manera més severa, els principals símptomes de la diabetis són:
I els símptomes que poden alertar sobre l’inici del peu diabètic són:
La prevalença del peu diabètic entre pacients diagnosticats de diabetis està al voltant del 15%. Entre el 40% i el 50% dels diabètics patiran una úlcera, i un 20%, una amputació. Més del 50% de les amputacions no traumàtiques d’extremitat inferior es duen a terme en diabètics.
Clínic, analítica i cribratge de detecció precoç.
Simptomàtic i preventiu.
La prevenció del peu diabètic passa per un bon control metabòlic juntament amb un estil de vida saludable i tenint cura dels peus en mans dels professionals
L’educació sanitària específica sobre la mobilització en els pacients que han rebut cirurgia traumatològica és essencial per poder iniciar la rehabilitació al més aviat possible i evitar, així, possibles complicacions derivades de l’operació. Cal que aquesta educació sanitària enfocada en l’osteotomia pelviana es dugui a terme abans i després de la cirurgia.
En els mesos preoperatoris es recomana als pacients que segueixin una dieta rica en ferro. A més, se’ls administraran tres dosis de ferro endovenós i, en alguns casos, una dosi d’eritropoetina per estimular la producció de glòbuls vermells.
Per tal que els pacients disposin d’autonomia, se’ls ensenyarà a deambular en descàrrega (sense recolzar la cama operada) i en càrrega parcial (recolzant tan sols la punta del peu) amb crosses per poder, així, deambular de manera independent.
Després de la intervenció, als pacients se’ls prendrà en diverses ocasions la tensió arterial, la freqüència cardíaca, la temperatura i se’ls punxarà el dit per fer una valoració de l’anèmia.
En la mesura del possible, s’intentarà no fer cap transfusió de sang als pacients més joves. En tolerar correctament les xifres d’hemoglobina baixa, aquest grup de pacients desencadena amb més facilitat i sense complicacions els mecanismes fisiològics que té el cos per intentar compensar el volum de sang perdut durant la intervenció quirúrgica. Per aquest motiu és molt important fer un control intensiu dels signes vitals.
Un cop a l’hospital, cal explicar als pacients i a la família les mobilitzacions que s’han de realitzar:
Tant el personal d'infermeria com els fisioterapeutes poden ensenyar al pacient a realitzar la respiració diafragmàtica:
Els pacients realitzaran les transferències i la deambulació en descàrrega o marxa en tres temps, segons els controls radiogràfics:
El dolor es controlarà mitjançant fàrmacs endovenosos els primers dies i, més endavant, orals. Per tal d’alleugerir el dolor, caldrà aplicar tres cops al dia fred local durant vint minuts.
Per prevenir els tromboembolismes, els pacients seguiran un tractament amb heparina subcutània. A la unitat d’hospitalització el personal d’infermeria els ensenyaran com s’ha d’administrar.
Educació sanitària del pacient pediàtric amb displàsia de maluc.
L'acceptació d'aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d'aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació, i la seva posterior incorporació en l'esmentat fitxer automatitzat. Podeu exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte "Exercici de dret LOPD". Responsable: Hospital Universitari Vall d'Hebron - Institut Català de la Salut. Finalitat: Gestionar el contacte de l'usuari Legitimació: Acceptació expresa de la política de privacitat. Drets: Accés, rectificació, supresió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. Procedència: El propi interessat.