Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
Et detallem els serveis i les unitats que formen part de l'Hospital Vall d'Hebron i les principals malalties que tractem. També t'oferim recomanacions basades en allò que l’evidència científica ha demostrat eficaç per garantir el benestar i la qualitat de vida.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
La grip és una malaltia respiratòria infecciosa causada pel virus influenza, del qual hi ha 3 tipus (A, B i C) i diversos subtipus. És una malaltia que pot presentar un ampli ventall de formes clíniques: des d’infeccions asimptomàtiques fins a quadres respiratoris que es poden complicar. Els virus de la grip circulen durant els mesos d’hivern al nostre medi, produint epidèmies estacionals. Els virus gripals que circulen cada temporada no tenen la mateixa patogenicitat i la susceptibilitat de la població davant dels virus tampoc no és homogènia. Per això, la intensitat de les epidèmies de grip varia d’un any a l’altre, tant pel que fa a la quantitat de persones afectades com pel que respecta a l’espectre clínic de les infeccions. La vacunació antigripal és la mesura de prevenció primària més efectiva per prevenir la grip i les seves complicacions.
La grip es transmet d'una persona malalta a una altra a través de les gotetes que s’expulsen amb la tos i els esternuts. La capacitat de transmissió s’inicia des del dia abans de l’aparició dels símptomes i persisteix durant cinc dies després.
S’estima que la grip estacional pot afectar entre el 5% i el 20% de la població general, i que aproximadament el 25% dels processos respiratoris febrils podrien ser produïts per la grip. Aquesta morbiditat elevada dona lloc a un nombre important de consultes mèdiques i de dies laborables perduts a conseqüència de la malaltia. A més, determinades persones, com les d’edat avançada, les que tenen malalties cròniques, les que estan immunodeprimides i les dones embarassades, entre d’altres, poden patir la malaltia amb més gravetat i és freqüent que presentin complicacions durant la seva evolució. Per aquests motius la grip continua sent un problema important de salut pública
La grip presenta febre elevada, tos seca, mal de cap i de coll, dolor muscular i malestar general. També pot provocar diarrees, nàusees i vòmits, sobretot en nens petits. En la majoria de casos, les persones es recuperen en 7-10 dies.
La grip pot afectar a qualsevol persona, però els més vulnerables de patir complicacions són els infants menors de 2 anys, les persones d'edat igual o superior a 60 anys, les embarassades, les persones amb obesitat mòrbida i les persones de qualsevol edat que pateixin alguna de les malalties següents: cardiovasculars, pulmonars (inclosa la displàsia broncopulmonar, la fibrosi quística i l'asma), neurològiques, neuromusculars, metabòliques (inclosa la diabetis mellitus), insuficiència renal, immunosupressió, càncer, malalties hepàtiques cròniques, asplènia i hemoglobinopaties.
El diagnòstic de la grip generalment és clínic i no requereix proves de laboratori. No obstant això, el diagnòstic microbiològic és fonamental per poder disposar de confirmació etiològica en pacients amb factors de risc i en malalts greus. La detecció del virus en mostres respiratòries es pot fer per cultiu, per tècniques de detecció d’antigen i per mètodes moleculars.
No hi ha tractament específic per a la grip. Es recomana donar un tractament amb analgèsics i antitèrmics (paracetamol) per alleujar o tractar alguns dels símptomes associats a la grip, com la febre o el mal de cap.
Els antibiòtics no curen la grip. Només en aquells casos en què hi hagi una sobreinfecció bacteriana, com la pneumònia, o en malalts crònics pot estar indicat un tractament antibiòtic preventiu per evitar complicacions.
Els antivirals, com l'oseltamivir o el zanamivir, poden estar indicats en persones amb alt risc de complicacions per reduir la durada de la grip i la possibilitat de complicacions, però s'han de començar a prendre abans que passin 48 hores des de l'inici dels símptomes.
La millor manera de protegir-se de la grip és la vacunació i seguir unes bones pràctiques d’higiene per tal d'evitar la propagació del virus. L’objectiu de la vacunació antigripal anual és generar protecció contra els virus gripals que circularan durant la temporada de grip. Les autoritats sanitàries i les societats científiques d'arreu del món recomanen de manera unànime la vacunació antigripal estacional de les persones d’alt risc. Les vacunes antigripals són molt segures i ben tolerades amb una efectivitat que oscil·la entre el 30% i el 70% per prevenir l’hospitalització per grip i la pneumònia. En les persones grans residents en institucions, les vacunes han demostrat ser efectives entre el 50% i el 60% per prevenir l’hospitalització o la pneumònia, i el 80% per prevenir la mort per grip.
Dr. Tomas Pumarola, Dr. Andrés Antón, Dra. Magda Campins, Dr. Xavier Martínez, Dr. Benito Almirante, Dra. Assumpta Ricart, Dr. Carlos Rodrigo, Dr. Sebastián González.
És una malaltia crònica inflamatòria de l’esòfag causada i mantinguda per una reacció al·lèrgica. Es caracteritza per la dificultat per empassar (disfàgia), els embussos del menjar a l’esòfag (impacció alimentària) i ruptures de la paret de l’esòfag (perforació esofàgica).
Els símptomes més freqüents són:
Si la inflamació esofàgica i els símptomes que se’n deriven no es tracten, persisteixen des de la infantesa fins a l’edat adulta. Aquesta inflamació provoca alteracions estructurals de l’esòfag amb un procés de remodelació dels teixits, que porta al desenvolupament de fibrosi i a la formació d’estenosi. És a dir, un deteriorament funcional que afectarà de manera significativa la qualitat de vida de qui la pateix.
Des de la seva primera descripció, de l’any 1993, l'EE presenta una prevalença de fins a 45 casos per cada 100.000 habitants i una incidència de 3,7 casos per cada 100.000 habitants i any. Això significa que actualment és la causa més habitual de disfàgia, de perforació espontània de l'esòfag i d’impacció alimentària en pacients joves.
Per fer un diagnòstic adequat, s’ha de fer una gastroscòpia mitjançant la qual cal prendre múltiples biòpsies de l'esòfag, ja que les alteracions inflamatòries es distribueixen de manera clapejada. Amb aquesta tècnica també s’avaluarà la resposta al tractament.
Amb l’anàlisi endoscòpica de la superfície mucosa esofàgica no n’hi ha prou per fer un bon diagnòstic, ja que fins al 10-15% de pacients presenten una exploració endoscòpica normal.
El tractament de l'EE es basa en l'ús de tres alternatives terapèutiques:
Per a la prevenció de les complicacions de l'EE és important un diagnòstic primerenc de la malaltia. També és bàsic el tractament precoç i el seguiment clínic i endoscòpic.
És una malaltia cerebral crònica que pot afectar persones de qualsevol edat. Es caracteritza per convulsions recurrents provocades per descàrregues elèctriques excessives de grups de cèl·lules cerebrals. Les conseqüències poden ser neurològiques, cognitives, psicològiques i socials.
L’epilèpsia va ser definida el 2005 com “un desordre del cervell que es caracteritza per una predisposició permanent a generar crisis epilèptiques”. D’aquesta manera, es diagnostica epilèpsia quan els pacients pateixen dues crisis o més, separades per un espai de temps que va des de les 24 hores fins als 10 anys.
L’epilèpsia causa episodis breus d’absències, moviments involuntaris, succions, pèrdua de consciència, etc. Tenen l’origen en una zona del cervell (crisis focals) o a tot (crisis generalitzades). De vegades, van acompanyades de pèrdua de la consciència i / o del control dels esfínters. Tenen una freqüència que pot variar des d’una al llarg de deu anys fins a diverses al dia.
Les crisis (absències, contracció muscular, etc.) són els símptomes fonamentals i varien segons el lloc del cervell on s’iniciï la crisi epilèptica.
En les crisis tonicoclòniques generalitzades (CTCG), per exemple, és freqüent observar l’aparició de tremolors, contracció muscular, sacsejades, etc. Són les anomenades “mioclònies”, simètriques o asimètriques, amb la desviació dels ulls. Posteriorment, solen anar acompanyades d’un espasme amb un tancament brusc de la boca, expiració forçada i crit epilèptic.
L’epilèpsia és una malaltia que afecta tota la població, independentment de la seva edat, des d’abans de néixer fins a persones de més de 90 anys. S’estima que té una prevalença de 8 de cada 1.000 persones.
Factors associats:
En alguns casos, la causa de l’epilèpsia pot ser desconeguda, és a dir, que tot i que hi ha un focus d’activitat epilèptica en el cervell, les tecnologies actuals no permeten descobrir la causa que les genera. L’epilèpsia també pot ser genètica.
És la segona malaltia neurològica –després de l’ictus– més atesa a urgències. S’estima que cada any uns 3.000 pacients es visiten al nostre centre. Un 3 % de la població acudirà alguna vegada a la vida a un centre sanitari per descartar que els símptomes que té siguin epilèpsia.
Per fer-ne el diagnòstic hem de fer:
Es recomana evitar tota classe de situacions que puguin generar:
Quan ens trobem davant d’una crisi, s’han de fer una sèrie de recomanacions per evitar danys potencials en la persona que la pateix.
La síndrome de la hipoplàsia de cavitats esquerres (HLHS, sigla en anglès) engloba un seguit d’anomalies que tenen en comú la presència d’un ventricle esquerre molt petit, anomenat “hipoplàstic”, que és incapaç de bombar la quantitat de sang necessària per nodrir tots els òrgans i teixits del cos. En aquesta situació, és el ventricle dret el que manté la circulació de sang. Els nens que presenten aquest tipus d’anomalies solen tenir altres estructures del costat esquerre del cor de menor grandària. Sovint la vàlvula mitral, la vàlvula aòrtica o la mateixa artèria aorta són més petites del que haurien de ser. La síndrome d’hipoplàsia de cavitats esquerres és una de les cardiopaties més greus que existeixen, tot i que en centres experimentats, com el nostre, s’hi obtenen molt bons resultats.
Freqüentment, es fa durant la vida fetal mitjançant una ecocardiografia. Amb aquesta prova s’identifiquen les estructures afectades per la síndrome per tal de determinar quin n’és el millor tractament.
Aquestes anomalies se solen tractar amb una intervenció quirúrgica durant la primera setmana de vida del nadó. Amb aquesta operació es connecten tots els vasos que surten del cor en un de sol, per assegurar el pas de sang cap al cos. Aquesta intervenció s’anomena “operació de Norwood”.
En aquesta primera cirurgia, la sang arriba als pulmons a través d’un conducte que surt de l’aorta (fístula sistemicopulmonar). Després d’aquesta intervenció se n’hauran de fer dues més. L’objectiu d’aquesta cirurgia és fer treballar el cor només amb la sang oxigenada que rep dels pulmons i bombar-la cap als teixits del cos. La sang flueix cap als pulmons mitjançant la connexió de venes que porten sang no oxigenada (operació de Glenn i Fontan).
Als infants que han patit aquesta cardiopatia se’ls ha de fer un seguiment estricte del neurodesenvolupament guiat per experts en aquest camp, per avaluar-ne l’escolarització i el creixement de l’infant. Des del punt de vista cardiològic és necessari un seguiment proper, sobretot durant el primer any de vida. Si es controla el pacient es podrà indicar quan cal fer cada correcció quirúrgica, quin n’ha de ser el maneig mèdic i com s’han de tractar les complicacions, si és que n’hi ha.
Malauradament, actualment no hi ha mesures que permetin prevenir aquestes anomalies.
És un tipus de càncer situat als ossos o als teixits tous. El sarcoma d’Ewing és el segon càncer d’os més comú en infants, i normalment es presenta entre els deu i els vint anys. També és més comú en homes que en dones. El sarcoma d’Ewing i els tumors neuroectodèrmics primitius (PNET) són un tipus de càncer que inclouen diversos tipus de tumors malignes que comparteixen una anormalitat cromosòmica comuna. Els tumors d’Ewing estan formats per cèl·lules petites no diferenciades i acostumen a trobar-se amb més freqüència en un dels ossos llargs de la cama o del braç, en els ossos plans de les costelles o la pelvis, o a la columna. També pot ser que es presentin en qualsevol altre os del cos o en teixits tous.
El tumor d’Ewing situat en el teixit tou, s’anomena sarcoma d’Ewing extraesquelètic. I se sol donar a la cuixa, a la pelvis, a àrees de la columna, a la paret del tòrax o al peu.
El tumor neuroectodèrmic primitiu en ossos o teixits tous és el menys comú de la família de tumors del sarcoma d’Ewing. Està format per cèl·lules nervioses immadures.
Els símptomes més comuns del sarcoma d’Ewing són:
També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l’os o del teixit afectat. Molt sovint, en el moment del diagnòstic s’hi troba una fractura patològica (un trencament sense traumatisme), ja que el tumor ha debilitat l’os. Altres símptomes menys comuns d’aquest tipus de tumor són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. El sarcoma d’Ewing representa el 3 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Cada any n’hi ha 30 nous casos en menors de 14 anys.
En cas que el nen presenti símptomes d’aquest sarcoma, el metge pot fer diversos exàmens de diagnòstic que poden incloure:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la mida i la ubicació del tumor i a indicar si s’ha propagat a altres parts del cos.
Freqüentment, es fan servir tres tipus de teràpia per tractar els tumors d’Ewing. Sempre s’utilitza la quimioteràpia, perquè la cirurgia (sigui per salvar el membre o sigui per amputar-lo) o la radiació s’usen per al control local. El tipus de teràpia dependrà de l’edat de l’infant, de la ubicació del tumor i de si s’ha propagat a altres parts del cos.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
El “ductus” o conducte arteriós és una estructura vascular que connecta l’aorta amb l’artèria pulmonar. Essencial per a la vida fetal, es tanca espontàniament després de néixer en la major part dels nounats a terme. En els nens prematurs, però, el tancament del “ductus” es produeix, amb freqüència, més enllà de la primera setmana de vida.
El signe clínic més freqüent és l’aparició d’un buf per sota de la clavícula esquerra. La persistència del “ductus” arteriós pot venir acompanyada de freqüències cardíaca i respiratòria elevades i també de l’augment del flux pulmonar. Aquest augment provoca congestió i això dificulta la maduració pulmonar en els casos de nens prematurs.
Afecta bàsicament els nadons que neixen de manera prematura. La incidència de persistència de “ductus” arteriós en prematurs amb menys de 1500 g de pes és d’un 30 %.
La persistència del “ductus” arteriós es detecta mitjançant una ecocardiografia.
Quan el “ductus” repercuteix sobre l’estat del nadó, el tractament inicial és mèdic i farmacològic.
La indometacina és el fàrmac que es fa servir com a tractament estàndard per al tancament farmacològic del “ductus” arteriós. També es pot fer servir l’ibuprofèn, un antiinflamatori que també té bons resultats en aquests casos.
El tancament per cateterisme és una pràctica habitual. Consisteix a inserir un dispositiu en el “ductus” arteriós per tancar-lo. Normalment, els candidats per a aquest tipus de tancament serien els de “ductus arteriosus” més petits de 3 mm de diàmetre i amb un pes adequat.
El tractament quirúrgic es reserva per a aquells pacients en els quals ha fracassat el tractament farmacològic, o quan aquest està contraindicat, i en els casos en què el tancament per cateterisme no seria recomanat.
El pronòstic és excel·lent tant en el tancament per cateterisme com en el quirúrgic. Les taxes de recanalització del “ductus” s’estimen entre un 0 % i un 3 %.
L’epidermòlisi ampul·lar (EB) és una malaltia que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims. La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment, no té un tractament eficaç.
En funció de la zona de la pell on es produeix la butllofa, la malaltia es divideix en quatre grans grups i al seu torn en més de 32 subgrups.
Els símptomes cutanis més freqüents són l’aparició de butllofes a les zones de més fricció com ara les mans i els peus. Són lesions hemorràgiques que poden produir crostes que s’infecten fàcilment i pruïja constant. El rascat contribueix a l’aparició de noves lesions i a la sobreinfecció de les ja existents.
Un cop s’ha curat la butllofa, apareixen quists de mílium, cicatrius atròfiques o hipertròfiques que originen sindactílies de mans i peus, contractures articulars, així com deformitats estètiques i limitació funcional en l’ús de les mans o a la deambulació. Tot això, comporta una pèrdua d’autonomia.
A més, les ferides cròniques poden produir carcinomes cutanis de gran agressivitat.
A banda d’això, també pot desencadenar manifestacions extracutànies, com la participació en annexos de la pell, les dents i els sistemes gastrointestinal, tracte urinari i l’epiteli pulmonar.
La malaltia presenta una prevalença baixa i afecta un de cada 17.000 nascuts vius al món.
Per detectar la malaltia es fa, principalment, un mapatge per immunofluorescència i microscòpia electrònica. A més, en el cas d’aquests pacients el diagnòstic genètic és obligat perquè la malaltia pot implicar una evolució i pronòstic diferents.
Tot i que s’està investigant, de moment, és una malaltia que no té cura, però sí que es poden fer tractaments preventius i simptomàtics de les lesions cutànies, així com de les complicacions sistèmiques. Quan es manifesta la patologia és vital l’actuació ràpida perquè d’això depèn la qualitat i l’esperança de vida dels pacients.
Actualment, s’estan investigant noves teràpies cel·lulars i moleculars per combatre la malaltia.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
És una cardiopatia que presenta una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral.
Els pacients amb canal auriculoventricular presenten una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral, que és la que regula el flux de sang de la cavitat esquerra del cor.
En el cas de canal auriculoventricular parcial pot veure’s afectada la part superior (auricular) o inferior (ventricular) de la paret. En cas de canal auriculoventricular complet l’esquerda afectaria tant la cavitat auricular com la ventricular de la paret.
Segons la mida de l’esquerda interauricular i del grau d'insuficiència mitral, aquesta cardiopatia pot presentar símptomes o no presentar-ne.
En el cas que n’apareguin, els més habituals són els associats a la insuficiència cardíaca:
Es du a terme mitjançant una ecocardiografia que identifica la presència del defecte i el grau d’insuficiència mitral.
Aquesta cardiopatia es corregeix amb cirurgia, en què es tancarà la comunicació interauricular amb un pegat i es repararà la vàlvula mitral mitjançant el tancament de l’esquerda. L’edat ideal per corregir la cadena AV parcial és entre l’any i els quatre anys de vida.
La gran majoria de pacients als quals se’ls corregeix un defecte d’aquest tipus arriben a una expectativa i qualitat de vida semblants a la de la població general. Els pacients als quals no se’ls corregeix, poden desenvolupar hipertensió pulmonar, una malaltia que disminueix dràsticament l’edat de supervivència a partir dels trenta i quaranta anys.
Hi ha un petit percentatge de pacients (< 10 %) en què la insuficiència mitral necessitarà més procediments al llarg de la seva vida.
L'acceptació d'aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d'aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació, i la seva posterior incorporació en l'esmentat fitxer automatitzat. Podeu exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte "Exercici de dret LOPD". Responsable: Hospital Universitari Vall d'Hebron - Institut Català de la Salut. Finalitat: Gestionar el contacte de l'usuari Legitimació: Acceptació expresa de la política de privacitat. Drets: Accés, rectificació, supresió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. Procedència: El propi interessat.