Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L'estat immune d'una persona depèn de la seva salut general: nutrició adequada, evitar exposicions a fum de tabac i productes químics, en la mesura en què sigui possible. En la primera infància, les vacunes i immunitzacions prescrites en el calendari vacunal ajuden a constituir un sistema immune competent.
En el cas de les immunodeficiències primàries, és important la seva detecció. La presumpció es fa per la presència de malalties infeccioses freqüents. Les immunodeficiències secundàries es produeixen en el curs del tractament per l'existència d'una neoplàsia o també en els pacients trasplantats que han de prendre medicació immunosupressora de per vida.
En el cas de les malalties autoimmunes, és necessari seguir la medicació, moltes vegades de per vida, i evitar el fred i el sol excessius que són desencadenants de la manifestació autoimmune. En el cas de les afectacions de les articulacions o musculatura, és necessari seguir els consells de rehabilitació específics per a mantenir la funcionalitat dels òrgans afectats.
En el cas d'un dèficit immunitari, l'administració de gammaglobulines (proteïnes de la sang encarregades de la nostra defensa) pot tenir un paper important. Quan la deficiència immunitària està en les cèl·lules de defensa no hi ha benefici amb l'ús de gammaglobulines, en canvi, els antibiòtics poden impedir o reduir les infeccions que es poden patir.
En el cas de les malalties per excés o mala regulació de la resposta immune, s'utilitzen antiinflamatoris i fàrmacs que frenen la immunitat per diferents vies. Cal esmentar els corticoides i els anomenats fàrmacs biològics, que són proteïnes adreçades a bloquejar una via d'activació de la immunitat o de la inflamació. També altres fàrmacs tenen acció beneficiosa per un mecanisme poc clar, com poden ser els medicaments que es fan servir per a tractar el paludisme.
Les síndromes autoinflamatòries són un grup de malalties caracteritzades per episodis espontanis, recurrents o persistents d'inflamació multisistèmica. Són causades per alteracions de la immunitat innata, la qual cosa ocasiona una desregulació del sistema immunitari. En les malalties autoinflamatòries, a causa de diferents mutacions genètiques, es produeix una hiperactivitat patològica d'aquesta estructura, la qual cosa desencadena una activitat inflamatòria anormal i mantinguda. El nombre de malalties que inclou s'ha anat incrementant des d'aleshores a causa dels avenços en genètica i immunologia.
Moltes de les malalties incloses en el grup presenten com a símptoma principal episodis reiterats de febre, que desapareix espontàniament després d'uns dies, i torna a aparèixer cíclicament després d'un interval de temps variable. La febre no és d'origen infecciós i, per tant, no respon al tractament amb medicaments antibiòtics o antivirals. En funció del defecte genètic, aquestes malalties poden associar una gran diversitat d'altres manifestacions, com són les cutànies, abdominals, articulars, oculars o pulmonars.
Totes les malalties que formen part del grup són poc freqüents i presenten una incidència inferior a 5 casos per cada 10.000 habitants, per la qual cosa es consideren malalties rares; la majoria s’inicien en la infantesa o adolescència.
Els progressos recents en la investigació han mostrat de forma clara que algunes febres la causa de les quals no es troba són provocades per un defecte genètic.
En funció de si hi ha una base genètica o no, es poden classificar en:
El diagnòstic es basa en les característiques clíniques del quadre clínic de cada pacient. Les anàlisis de sang són importants en el diagnòstic de les diverses malalties autoinflamatòries, ja que permeten detectar l'existència d'inflamació. Aquestes anàlisis es repeteixen quan el nen es troba asimptomàtic per observar si s'han normalitzat. L'anàlisi molecular o genètica permet detectar la presència de les mutacions implicades en el desenvolupament de les malalties autoinflamatòries i s'estudien en qui se sospita que pot patir-les segons les característiques del quadre clínic. El diagnòstic es confirma quan el pacient evidencia que és portador de les mutacions i, freqüentment, cal estudiar també els familiars.
El tractament depèn fonamentalment del tipus de malaltia i de la resposta a la teràpia d'elecció. Per exemple, en la febre mediterrània familiar, el tractament d'elecció és la colquicina. Altres tractaments utilitzats en les diverses malalties autoinflamatòries són els inhibidors de citocines, com l’IL-1 o el factor de necrosi tumoral α. És fonamental un seguiment estret del pacient per evitar que es produeixin complicacions a llarg termini.
Aquest contingut ha estat dissenyat i cocreat conjuntament amb les Associacions de pacients "Asociación Española de Caps", "Stop FMF" i Lliga Reumatològica, conjuntament amb metges del Servei de Reumatologia d'adults i pediàtrics i la Coordinació d'Atenció i Participació Ciutadana.
Informació pràctica com a CSUR de malalties autoinflamatòries
L’osteoporosi, que vol dir "os porós", és una malaltia esquelètica en la qual es produeix una disminució de la densitat i la qualitat de l'os, de tal manera que l’esquelet té menys resistència, i és propens a fracturar-se, fins i tot amb un traumatisme menor, com és una caiguda des de la mateixa alçada o un cop. Aquestes fractures són anomenades per fragilitat o osteoporòtiques. És molt prevalent. A escala mundial, s’estima que 1 de cada 3 dones i 1 de cada 5 homes patirà una fractura osteoporòtica durant la seva vida.
És una malaltia silenciosa, perquè no manifesta cap símptoma fins a la primera fractura. Haver tingut una primera fractura predisposa a fractures subseqüents. Gairebé sempre tenen lloc a la columna vertebral, al canell o al maluc, però es poden produir en altres localitzacions. Especialment rellevants són les fractures de columna, que condicionen dolor, deformitat i pèrdua d’alçada, i les de maluc, que requereixen ingrés hospitalari i comporten pèrdua de qualitat de vida i autonomia, així com un cost socioeconòmic elevat.
L'esquelet ossi és un teixit viu que està en procés constant de destrucció d’os vell i formació d’os nou. Amb l’edat, la destrucció supera la formació d’os nou de forma gradual. Afecta sobretot dones després de la menopausa, ja que durant la menopausa aquesta destrucció es produeix més de pressa perquè desapareix l’efecte protector dels estrògens. Això predisposa a l’anomenada osteoporosi postmenopàusica. S'hi suma el fet que, durant la joventut, les dones assoleixen un pic de massa òssia menor que els homes. La menopausa precoç (abans dels 45 anys) és un factor de risc. En els homes, generalment, la pèrdua òssia esdevé important cap als 70 anys.
Així, l’edat repercuteix en la pèrdua de massa òssia, però també pot afectar nens/joves i dones abans de la menopausa. Hi ha molts altres factors de risc de l'osteoporosi, com són tenir antecedents familiars, determinats fàrmacs (corticoides, fàrmacs utilitzats en el càncer de pròstata i de mama), tabac, alcohol en excés, el sedentarisme i certes patologies, com les malalties inflamatòries reumàtiques, les malalties endocrines, hepàtiques, hematològiques, renals, els problemes de malabsorció intestinal o l’escassa ingesta de calci, entre d'altres.
El diagnòstic s’ha de fer tenint en compte els factors de risc que puguin provocar osteoporosi, que els professionals sanitaris hauran de valorar.
Cal una anàlisi de sang per detectar possibles alteracions i una DXA (absorciometria de rajos X d’energia dual), que fa servir petites dosis de radiació. S’avalua al maluc i a la columna lumbar. En general, la mesura de referència es deriva de la densitat òssia en població d’adults joves (es denomina puntuació T), de tal manera que l’OMS ha establert que l’osteoporosi es diagnostica quan la T score d’una persona és inferior a –2,5 DE. Osteopènia significa pèrdua de massa òssia que no arriba a osteoporosi i es defineix quan la T score se situa entre –1 i –2,5 DE.
Si la DXA dona com a resultat osteoporosi no significa que hi hagi d'haver fractura necessàriament, s’han d’avaluar altres factors de risc i valorar-se en conjunt. L’osteopènia és molt freqüent i l’inici del tractament dependrà de si hi ha factors de risc importants i/o si ha presentat fractures. Disposem d’eines per calcular el risc de fracturar-se que engloben totes les característiques de cada pacient.
L’objectiu és evitar la pèrdua de massa òssia i reduir el risc de fractura. És fonamental un estil de vida saludable.
Tractament farmacològic
Hi ha diversos tipus de fàrmacs i la prescripció dependrà del perfil i risc individual de cada pacient, tant per la localització de la fractura com per altres condicions mèdiques. La durada del tractament també és variable.
Actualment, disposem d'una gamma de fàrmacs que han demostrat ser segurs i eficaços en reduir el risc de fractura en els pacients amb osteoporosi. La majoria tenen un efecte anomenat “antiresortiu”, perquè frenen la pèrdua de massa òssia i alhora són un tractament anabòlic, ja que estimulen la formació d’os.
La fibromiàlgia és una malaltia que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús.
El dolor generalitzat sovint s’acompanya d’altres símptomes, com la fatiga o els trastorns del son. Es diagnostica segons uns criteris que es basen en els símptomes i l’exploració física. No hi ha cap prova mèdica específica.
El seu tractament s’hauria de basar en quatre pilars: educació sanitària, pautes d’exercici físic segons la tolerància, teràpia cognitivoconductual, si escau, i tractament farmacològic.
La fibromiàlgia és una malaltia freqüent, la presenta el 2,4 % de la població general, que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Es caracteritza principalment per dolor generalitzat. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús. Hi ha una resposta més intensa a estímuls dolorosos (hiperalgèsia) i una resposta de dolor a estímuls no dolorosos (alodínia). La seva causa és desconeguda, però de vegades hi ha uns desencadenants clars com ara traumatismes físics o emocionals o infeccions.
És una malaltia crònica i té un curs oscil·lant amb períodes de millora i altres d’empitjorament clínic.
El símptoma principal és el dolor generalitzat, però sovint s’acompanya d’altres símptomes com cansament, insomni, formigueig a les extremitats, mal de cap, mareig, manca de memòria i de concentració, ansietat o depressió.
Acostuma a afectar dones de mitjana edat, amb un pic dels 40 als 49 anys, però pot afectar persones de tots els sexes i edats.
Es diagnostica segons uns criteris que es basen en la clínica del pacient, segons la presència de símptomes i signes característics de la malaltia.
No hi ha cap prova mèdica específica.
L’analítica i a vegades les proves d’imatge ens ajuden a descartar altres malalties que en moltes ocasions són concomitants (es presenten a la vegada).
El tractament de la fibromiàlgia s’hauria de basar en quatre pilars: educació sanitària (informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa), pautes d’exercici físic segons la tolerància, teràpia cognitivoconductual, si escau, i tractament farmacològic.
1. Informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa
Cal explicar la malaltia donant consells generals per sentir-se millor.
2. Exercici físic segons la tolerància
Hi ha evidència de la seva eficàcia sobre el dolor, el benestar i la funció física.
Es recomana començar amb exercici aeròbic de baix impacte: caminar, nedar, bicicleta estàtica, aiguagim, taitxí, pilates.
S’ha de practicar de manera regular i progressiva.
Es recomana fer de 20 a 50 minuts per sessió, almenys tres dies per setmana.
En els casos de pitjor tolerància cal iniciar deu minuts per sessió de quatre a sis dies per setmana i augmentar progressivament la durada, la freqüència i la intensitat, si és possible cada mes.
3. Teràpia cognitivoconductual
Impartida per psicòlegs clínics en els casos d’ansietat o depressió acompanyant.
Encara que la malaltia no és psicològica, l’ansietat i la depressió poden ser desencadenants i perpetuadores dels símptomes.
4. Tractament farmacològic
Pot ajudar per tractar alguns símptomes com el dolor, la fatiga o el trastorn del son encara que la seva eficàcia és reduïda en un gran percentatge de pacients.
Actualment, s’utilitzen alguns analgèsics, relaxants musculars, anticonvulsionants i també alguns grups d’antidepressius.
S’ha d’avaluar el risc/benefici i els potencials efectes secundaris dels fàrmacs que s’utilitzin.
S’aconsella un estil de vida saludable, mantenint el pes amb exercici aeròbic segons la tolerància i una dieta equilibrada, organitzar i ordenar les tasques habituals, incloent-hi petits descansos, i evitar les activitats estressants des del punt de vista físic i emocional.
S’adjunten consells de salut per a persones amb fibromiàlgia.
Professionals de Vall d’Hebron destacats que tracten aquesta malaltia: Miriam Almirall
L’artrosi o osteoartrosi és un procés degeneratiu marcat per la lesió del cartílag de les articulacions. L’articulació és l’àrea on un os es connecta amb l’altre os per permetre el moviment. El cartílag és un teixit que recobreix les articulacions i fa d’amortidor de la càrrega i de l’impacte i permet el moviment de les articulacions sense fricció. Normalment, apareix a la columna lumbar, cervical, maluc, genolls i mans.
La manifestació més freqüent és el dolor que millora amb el repòs, la rigidesa en iniciar el moviment, deformitat i dificultat per mobilitzar les articulacions afectades. Pot haver-hi un cert grau d’inflamació, que causarà tumefacció per acumulació excessiva de líquid a l’articulació. Això no obstant, s’ha de diferenciar de l’artritis, que és una malaltia inflamatòria reumàtica en què el problema radica en la inflamació articular i que provoca un dolor que no millora amb el repòs. El fet que en anglès l’artrosi s’anomeni osteoarthritis pot donar lloc a confusió.
És molt prevalent i genera un impacte sociosanitari elevat. L’estudi EPISER2016, de la Sociedad Española de Reumatología, va mostrar que la prevalença en població a partir dels 40 anys és del 29%.
L’edat és el principal factor de risc. És més freqüent en dones. El desgast del cartílag està clarament associat a l’obesitat i a la manca d’exercici físic regular. També hi predisposa tenir una alteració en l’alineació articular/postural. De vegades, la causa prové d’una lesió traumàtica o altres desordres previs a l’articulació afectada. Té un component genètic (especialment l’artrosi de mans).
El diagnòstic s’obté a partir dels símptomes, l’exploració física i proves d’imatge.
El tractament farmacològic consisteix normalment en analgèsia convencional, com és el paracetamol, que serà el tractament analgèsic d’elecció. Hi ha tractaments d’acció lenta, com el sulfat de condroïtina (via oral) o l’àcid hialurònic (infiltració), que tenen certa eficàcia en la millora del dolor, especialment en artrosi de genolls. La cirurgia (pròtesi) es reserva per a casos en els quals l’articulació està molt destruïda i les altres mesures han fracassat.
El sistema immune és un sistema de defensa i adaptació del nostre organisme a l'exterior. Permet discriminar que acceptem i que no de tot el que ens envolta: aliments, gèrmens, productes químics, cèl·lules pròpies envellides o deteriorades, etc., per tal de preservar el nostre organisme amb bona salut. Tots els trastorns, per excés o defecte d'aquesta funció, formen part d'aquestes malalties. Té dues parts fonamentals: la immunitat innata, que depèn dels gens de la nostra espècie i que no ha de ser entrenada per a funcionar. I la immunitat adquirida, que depèn de l'aprenentatge que fa el nostre cos amb el contacte amb infeccions, aliments o productes químics. Totes dues treballen en col·laboració i en un estret equilibri.
Hi ha malalties immunitàries per:
a) manca de funció: Immunodeficiències primàries, immunodeficiències adquirides
b) excés de funció: Malalties autoimmunitàries en les quals l'organisme amb un exercici excessiu de les defenses s'agredeix a si mateix perquè perd una funció essencial: l'autotolerància. Això vol dir que en condicions normals en cap cas una cèl·lula pròpia farà un atac contra una altra cèl·lula pròpia.
En el primer cas, el de les immunodeficiències, l'aparició d'infeccions repetides és el signe clau per a la seva detecció. Es pot produir en les primeres etapes de la vida per una alteració genètica o en la vida adulta a causa de tractaments rebuts per altres malalties, com les oncològiques. O pot ser adquirida per una infecció vírica, una de les més importants és el VIH (virus de la immunodeficiència humana).
En el segon cas, és l'aparició d'inflamacions sense causa aparent a les articulacions (al pulmó, al ronyó, al fetge o a altres òrgans) el que ens avisa d'una malaltia autoimmune.
Depenen bàsicament de si es deuen a un defecte de funció (infeccions repetides) o bé a un excés de funció (malaltia inflamatòria d'un o diversos òrgans).
Pot afectar a qualsevol persona durant tota la vida. D'una manera general es pot dir que les immunodeficiències són més freqüents en la primera infància i les malalties autoimmunes afecten els adults joves i amb més freqüència a les dones.
La capacitat de defensa de l'organisme es mesura de dues maneres. En estat basal, és a dir en la situació ordinària del pacient. I després de l'estimulació de les cèl·lules de defensa en el laboratori.
En el cas de les malalties autoimmunes s'estudien tots aquells factors presents en la sang que en estar augmentats revelen una activitat anòmala contra el mateix cos.
Hi ha diferents exploracions diagnòstiques:
a) estudi de la immunitat innata
b) estudi de la immunitat adquirida
c) estudi de la capacitat funcional del sistema immune
d) estudi dels factors que caracteritzen la malaltia autoimmune
Per avaluar la competència immunològica, és a dir de defensa, es pot fer de diverses maneres:
-amb la detecció i recompte de les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i específicament dels limfòcits.
-amb l'estimulació dels limfòcits en el laboratori per veure la seva funcionalitat.
-amb l'estudi en la sang o en una biòpsia dels factors que fan que es produeixi una autoagressió. Aquests factors poden ser autoanticossos (proteïnes de defensa amb funció anòmala d'autoagressió).
-amb l'estudi de missatgers cel·lulars elevats que indiquen l'activitat d'aquestes cèl·lules contra el mateix organisme.
En el cas de la immunodeficiència és el de la restitució de la capacitat funcional del sistema immune.
En el cas de l'autoimmunitat és la modulació o el fre de la capacitat d'autoagressió que ha desenvolupat el sistema immune.
Són proves de laboratori per valorar la funcionalitat del sistema immune. També proves genètiques que ajuden al diagnòstic.
A banda de les recomanacions generals per a una alimentació sana i natural, exercici físic i abstenció de fumar, es pot dir que el compliment del calendari vacunal en la infància és bàsic. A més a més de tenir defensa per a les infeccions per a les quals es vacuna, ajuda a una millora de les capacitats de defensa global.
En el cas d’aquesta malaltia que no dona símptomes, el més important és la prevenció per evitar les seves complicacions més temudes, que són les fractures. Tant el tractament com la prevenció han d’estar supervisats sempre pel metge de capçalera o especialista.
Per prevenir l’osteoporosi i el risc que es produeixi una fractura, és recomanable seguir una dieta rica en calci, magnesi i vitamina D: són presents en aliments com els llegums, l’alvocat i la fruita seca.
Si no s’ingereix prou calci en la dieta, pot caldre el consum de suplements. La Fundació Nacional d’Osteoporosi recomana 1000 mg per dia per a la majoria dels adults i 1200 mg per dia per a les dones més grans de 50 anys o els homes més grans de 70 anys.
És important per ajudar el cos a absorbir el calci dels aliments que es consumeixen. La dosi diària recomanada és de 400 a 800 unitats internacionals (anomenades IU) per a adults menors de 50 anys i de 800 a 1000 IU per a persones de 50 anys o grans. Aquestes són les pautes actuals de la Fundació Nacional d’Osteoporosi. Pot caldre una dosi diferent segons el nivell de vitamina D en sang, de vegades de fins a 50.000 unitats per setmana durant 12 setmanes.
També n’hi ha alguns fàrmacs amb frenadors de l’absorció d’os i osteoformadors: bifosfonats, hormona PTH, anticossos monoclonals, etc., que seran adaptats per un metge segons les necessitats en funció de les comorbiditats (que depenen del tipus de trastorn o malaltia addicional que es pateixi) i preferències del pacient.
Es recomana fer una activitat física moderada amb alguna cosa d’impacte: saltar, caminar, ballar, així com practicar altres activitats, com el ioga i el taitxí, que presenten beneficis afegits a l’hora de prevenir les caigudes i fractures.
L’exercici frena l’atròfia muscular, millora la mobilitat articular, exerceix una acció directa sobre l’osteogènesi i millora la coordinació neuromuscular.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades