Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L'estat immune d'una persona depèn de la seva salut general: nutrició adequada, evitar exposicions a fum de tabac i productes químics, en la mesura en què sigui possible. En la primera infància, les vacunes i immunitzacions prescrites en el calendari vacunal ajuden a constituir un sistema immune competent.
En el cas de les immunodeficiències primàries, és important la seva detecció. La presumpció es fa per la presència de malalties infeccioses freqüents. Les immunodeficiències secundàries es produeixen en el curs del tractament per l'existència d'una neoplàsia o també en els pacients trasplantats que han de prendre medicació immunosupressora de per vida.
En el cas de les malalties autoimmunes, és necessari seguir la medicació, moltes vegades de per vida, i evitar el fred i el sol excessius que són desencadenants de la manifestació autoimmune. En el cas de les afectacions de les articulacions o musculatura, és necessari seguir els consells de rehabilitació específics per a mantenir la funcionalitat dels òrgans afectats.
En el cas d'un dèficit immunitari, l'administració de gammaglobulines (proteïnes de la sang encarregades de la nostra defensa) pot tenir un paper important. Quan la deficiència immunitària està en les cèl·lules de defensa no hi ha benefici amb l'ús de gammaglobulines, en canvi, els antibiòtics poden impedir o reduir les infeccions que es poden patir.
En el cas de les malalties per excés o mala regulació de la resposta immune, s'utilitzen antiinflamatoris i fàrmacs que frenen la immunitat per diferents vies. Cal esmentar els corticoides i els anomenats fàrmacs biològics, que són proteïnes adreçades a bloquejar una via d'activació de la immunitat o de la inflamació. També altres fàrmacs tenen acció beneficiosa per un mecanisme poc clar, com poden ser els medicaments que es fan servir per a tractar el paludisme.
Les síndromes autoinflamatòries són un grup de malalties caracteritzades per episodis espontanis, recurrents o persistents d'inflamació multisistèmica. Són causades per alteracions de la immunitat innata, la qual cosa ocasiona una desregulació del sistema immunitari.
En les malalties autoinflamatòries, a causa de diferents mutacions genètiques, es produeix una hiperactivitat patològica d'aquesta estructura, la qual cosa desencadena una activitat inflamatòria anormal i mantinguda. El nombre de malalties que inclou s'ha anat incrementant des d'aleshores a causa dels avenços en genètica i immunologia.
Moltes de les malalties incloses en el grup presenten com a símptoma principal episodis reiterats de febre, que desapareix espontàniament després d'uns dies, i torna a aparèixer cíclicament després d'un interval de temps variable. La febre no és d'origen infecciós i, per tant, no respon al tractament amb medicaments antibiòtics o antivirals. En funció del defecte genètic, aquestes malalties poden associar una gran diversitat d'altres manifestacions, com són les cutànies, abdominals, articulars, oculars o pulmonars.
Totes les malalties que formen part del grup són poc freqüents i presenten una incidència inferior a 5 casos per cada 10.000 habitants, per la qual cosa es consideren malalties rares; la majoria s’inicien en la infantesa o adolescència.
Els progressos recents en la investigació han mostrat de forma clara que algunes febres la causa de les quals no es troba són provocades per un defecte genètic.
En funció de si hi ha una base genètica o no, es poden classificar en:
El diagnòstic es basa en les característiques clíniques del quadre clínic de cada pacient. Les anàlisis de sang són importants en el diagnòstic de les diverses malalties autoinflamatòries, ja que permeten detectar l'existència d'inflamació. Aquestes anàlisis es repeteixen quan el nen es troba asimptomàtic per observar si s'han normalitzat. L'anàlisi molecular o genètica permet detectar la presència de les mutacions implicades en el desenvolupament de les malalties autoinflamatòries i s'estudien en qui se sospita que pot patir-les segons les característiques del quadre clínic. El diagnòstic es confirma quan el pacient evidencia que és portador de les mutacions i, freqüentment, cal estudiar també els familiars.
El tractament depèn fonamentalment del tipus de malaltia i de la resposta a la teràpia d'elecció. Per exemple, en la febre mediterrània familiar, el tractament d'elecció és la colquicina. Altres tractaments utilitzats en les diverses malalties autoinflamatòries són els inhibidors de citocines, com l’IL-1 o el factor de necrosi tumoral α. És fonamental un seguiment estret del pacient per evitar que es produeixin complicacions a llarg termini.
Aquest contingut ha estat dissenyat i cocreat conjuntament amb les Associacions de pacients "Asociación Española de Caps", "Stop FMF" i Lliga Reumatològica, conjuntament amb metges del Servei de Reumatologia d'adults i pediàtrics i la Coordinació d'Atenció i Participació Ciutadana.
Informació pràctica com a CSUR de malalties autoinflamatòries
L’osteoporosi, que vol dir "os porós", és una malaltia esquelètica en la qual es produeix una disminució de la densitat i la qualitat de l'os, de tal manera que l’esquelet té menys resistència, i és propens a fracturar-se, fins i tot amb un traumatisme menor, com és una caiguda des de la mateixa alçada o un cop. Aquestes fractures són anomenades per fragilitat o osteoporòtiques. És molt prevalent. A escala mundial, s’estima que 1 de cada 3 dones i 1 de cada 5 homes patirà una fractura osteoporòtica durant la seva vida.
És una malaltia silenciosa, perquè no manifesta cap símptoma fins a la primera fractura. Haver tingut una primera fractura predisposa a fractures subseqüents. Gairebé sempre tenen lloc a la columna vertebral, al canell o al maluc, però es poden produir en altres localitzacions. Especialment rellevants són les fractures de columna, que condicionen dolor, deformitat i pèrdua d’alçada, i les de maluc, que requereixen ingrés hospitalari i comporten pèrdua de qualitat de vida i autonomia, així com un cost socioeconòmic elevat.
L'esquelet ossi és un teixit viu que està en procés constant de destrucció d’os vell i formació d’os nou. Amb l’edat, la destrucció supera la formació d’os nou de forma gradual. Afecta sobretot dones després de la menopausa, ja que durant la menopausa aquesta destrucció es produeix més de pressa perquè desapareix l’efecte protector dels estrògens. Això predisposa a l’anomenada osteoporosi postmenopàusica. S'hi suma el fet que, durant la joventut, les dones assoleixen un pic de massa òssia menor que els homes. La menopausa precoç (abans dels 45 anys) és un factor de risc. En els homes, generalment, la pèrdua òssia esdevé important cap als 70 anys.
Així, l’edat repercuteix en la pèrdua de massa òssia, però també pot afectar nens/joves i dones abans de la menopausa. Hi ha molts altres factors de risc de l'osteoporosi, com són tenir antecedents familiars, determinats fàrmacs (corticoides, fàrmacs utilitzats en el càncer de pròstata i de mama), tabac, alcohol en excés, el sedentarisme i certes patologies, com les malalties inflamatòries reumàtiques, les malalties endocrines, hepàtiques, hematològiques, renals, els problemes de malabsorció intestinal o l’escassa ingesta de calci, entre d'altres.
El diagnòstic s’ha de fer tenint en compte els factors de risc que puguin provocar osteoporosi, que els professionals sanitaris hauran de valorar.
Cal una anàlisi de sang per detectar possibles alteracions i una DXA (absorciometria de rajos X d’energia dual), que fa servir petites dosis de radiació. S’avalua al maluc i a la columna lumbar. En general, la mesura de referència es deriva de la densitat òssia en població d’adults joves (es denomina puntuació T), de tal manera que l’OMS ha establert que l’osteoporosi es diagnostica quan la T score d’una persona és inferior a –2,5 DE. Osteopènia significa pèrdua de massa òssia que no arriba a osteoporosi i es defineix quan la T score se situa entre –1 i –2,5 DE.
Si la DXA dona com a resultat osteoporosi no significa que hi hagi d'haver fractura necessàriament, s’han d’avaluar altres factors de risc i valorar-se en conjunt. L’osteopènia és molt freqüent i l’inici del tractament dependrà de si hi ha factors de risc importants i/o si ha presentat fractures. Disposem d’eines per calcular el risc de fracturar-se que engloben totes les característiques de cada pacient.
L’objectiu és evitar la pèrdua de massa òssia i reduir el risc de fractura. És fonamental un estil de vida saludable.
Tractament farmacològic
Hi ha diversos tipus de fàrmacs i la prescripció dependrà del perfil i risc individual de cada pacient, tant per la localització de la fractura com per altres condicions mèdiques. La durada del tractament també és variable.
Actualment, disposem d'una gamma de fàrmacs que han demostrat ser segurs i eficaços en reduir el risc de fractura en els pacients amb osteoporosi. La majoria tenen un efecte anomenat “antiresortiu”, perquè frenen la pèrdua de massa òssia i alhora són un tractament anabòlic, ja que estimulen la formació d’os.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades