Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La immunoteràpia ha revolucionat el tractament d’alguns càncers en els últims anys. El sistema immunitari de forma primària reconeix i elimina les cèl·lules tumorals, cosa que evita l’aparició de tumors. Quan les cèl·lules tumorals evadeixen el sistema immunitari o aquest no és capaç de contenir el tumor és quan el càncer es fa evident. El principi de la immunoteràpia és sobreactivar el sistema immunitari perquè aquest pugui actuar sobre les cèl·lules tumorals. D'altra banda, aquesta sobreactivació del sistema immunitari pot afavorir l’aparició de malalties inflamatòries autoimmunitàries com l’artritis o la miositis.
Aquests efectes adversos de la immunoteràpia, anomenats efectes adversos relacionats amb el sistema immunitari (iRAE), es poden manifestar a qualsevol òrgan del cos. En l'àmbit reumatològic, els efectes més freqüents són l’afectació de les articulacions amb dolor i tumefacció (artritis) i l’afectació inflamatòria dels músculs en forma de miositis. Altres presentacions són en forma de síndrome seca (sequedat als ulls amb sensació de “sorreta”), inflamació dels vasos (vasculitis) o fins i tot alteracions al ronyó (nefritis).
Aquests efectes poden afectar qualsevol pacient en tractament amb immunoteràpia, si bé s’han descrit més sovint amb nivolumab, pembrolizumab i ipilimumab. El seu diagnòstic requereix l’avaluació per part d’un metge reumatòleg o metgessa reumatòloga que, segons els símptomes, s’ajudarà de paràmetres analítics i proves d’imatge per a un diagnòstic més precís.
El tractament és complex, ja que la immunoteràpia s’ha de mantenir a causa de la malaltia oncològica. Cal una avaluació conjunta entre el metge oncòleg i reumatòleg per decidir el millor tractament. Els tractaments més utilitzats són els antiinflamatoris i els glucocorticoides i en els casos més severs es pot plantejar teràpia amb fàrmacs biològics (inhibidors del TNF-alfa).
El LES és una malaltia autoimmune sistèmica. El sistema immunitari, en condicions normals, produeix proteïnes (anticossos) per protegir-nos de bacteris, virus i altres substàncies estranyes (el que denominem antígens). En les malalties autoimmunes com el LES el sistema immunitari es “confon” i no distingeix entre les partícules estranyes i les pròpies cèl·lules, de manera que produeix anticossos en contra del mateix cos, cosa que provoca inflamació i dany als diferents òrgans. El fet que sigui una malaltia sistèmica significa que pot afectar la majoria d’òrgans del cos: pell, articulacions, ronyó, pulmó... Es tracta d’una malaltia crònica que presenta brots, és a dir, que alterna períodes de més activitat (brots) amb altres períodes d’inactivitat.
La síndrome antifosfolipídica es caracteritza per l’aparició de trombosi (coàguls) que poden aparèixer a qualsevol zona del cos, complicacions de l’embaràs (fonamentalment avortaments de repetició i parts prematurs) i presència d’anticossos contra els fosfolípids. En la meitat dels casos la SAF s’associa al LES.
El LES pot afectar gairebé tots els òrgans del cos. Els símptomes més freqüents són:
Les manifestacions clíniques més característiques de la SAF són les trombosis (coàguls) i els avortaments de repetició.
Les trombosis poden originar trombosis venoses de les cames, ictus o hemorràgies cerebrals, infarts de miocardi, trombosis pulmonars, oculars...
Dins de les complicacions que comporta la SAF durant l’embaràs, les més freqüents són els avortaments de repetició (els més habituals abans de la setmana 10 de gestació), tot i que també pot donar lloc a parts prematurs (abans de la setmana 34 de gestació).
A part de les trombosis i les complicacions obstètriques, els pacients amb SAF també poden mostrar anèmia, afectació del ronyó, convulsions, arrítmies i diferents classes de lesions a la pell.
El LES és una malaltia que afecta predominantment les dones; es diagnostica un cas en homes per cada nou casos en dones. Es pot manifestar a qualsevol edat, tot i que en la majoria dels casos apareix entre els 17 i els 35 anys.
La causa exacta que provoca la malaltia es desconeix. Es creu que algun agent infecciós pot posar en marxa la malaltia, però alhora cal que l'individu presenti factors genètics i hormonals.
La SAF també afecta més les dones (60-80%) que els homes. Es desconeix amb exactitud per què hi ha persones en les quals es detecta algun anticòs antifosfolípid positiu, però no han presentat mai cap trombosi o avortament, mentre que d’altres sí.
El diagnòstic del LES és clínic i es basa en tres aspectes principals: els símptomes que explica el pacient, les alteracions que s’observen a l’exploració física i els resultats de l’analítica de sang i orina. No hi ha una única prova per diagnosticar el LES.
En les anàlisis hi ha algunes alteracions que han de fer sospitar que el/la pacient presenta un LES. És freqüent que els pacients tinguin un nombre baix de leucòcits, limfòcits o plaquetes. També podrem detectar-hi la presència d’anticossos com els antinuclears (ANA). Gairebé el 100% dels pacients amb LES els tenen positius, però aquest fet no diagnostica la malaltia, ja que es poden trobar presents en persones sanes o amb altres malalties.
El diagnòstic de la SAF també es fa per la confluència de les característiques clíniques esmentades abans (presència de trombosi o afectació obstètrica en forma d’avortaments o parts prematurs) i la presència d’algun dels anticossos típics de la malaltia (anticoagulant lúpic, anticossos contra la cardiolipina i anticossos anti ꞵ2-glicoproteïna)
Tractament habitual
No hi ha un tractament únic i curatiu pel LES, ja que varia en funció de cada pacient i de les manifestacions clíniques que presenta, i acostuma a ser un tractament de llarga durada o crònic. De forma general, es prescriuen antiinflamatoris i corticoides per tractar els brots i s’associen immunosupressors (hidroxicloroquina, metotrexat, azatioprina, micofenolat...) en funció dels òrgans afectats, per tractar i prevenir nous brots. Actualment, es disposa d’un únic fàrmac biològic aprovat per al LES, el belimumab, tot i que s’estan duent a terme nombrosos estudis amb l'objectiu de trobar nous fàrmacs eficaços per tractar aquesta malaltia.
El tractament de la SAF inclou, principalment, l’administració d'un tractament antiagregant (aspirina) o anticoagulant en funció de les manifestacions clíniques presentades i del perfil d’autoanticossos del pacient.
La prova complementària més utilitzada per diagnosticar el LES i la SAF és l’estudi analític de sang, que inclou la determinació d’autoanticossos.
Concomitantment, es fan altres estudis en funció de la simptomatologia que presenti la/el pacient: estudi d’orina per avaluar si el ronyó està afectat, radiografia de tòrax i ecocardiograma quan hi ha afectació cardíaca o pulmonar, biòpsia renal si es detecta afectació renal o biòpsia de la pell, TAC cranial o ressonància magnètica si apareixen símptomes neurològics, etc.
No hi ha una mesura concreta per a prevenir l’aparició del LES i la SAF.
Un cop es manifesta, és de vital importància fer un diagnòstic precoç de les dues entitats per poder instaurar un tractament amb rapidesa i així evitar que es presentin possibles complicacions. Cal fer un seguiment regular i proper amb els especialistes.
Així mateix, és molt important, tant en el LES com en la SAF, controlar de manera estricta els factors de risc cardiovascular clàssics (hipertensió arterial, diabetis, dislipèmia, obesitat i tabaquisme) perquè poden contribuir molt negativament al pronòstic de les dues entitats.
Lupus-Eritematoso
American College of Rheumatology: Lupus
American College of Rheumatology: Síndrome Antifosfolípido
American College of Rheumatology: Tratamientos
L’artritis reumatoide és una malaltia inflamatòria crònica, amb afectació principalment articular, tot i que pot comprometre altres òrgans. Hi ha un component genètic, però se'n desconeix la causa. Principalment, es manifesta com a dolor i inflamació a les articulacions (mans, peus, espatlles, genolls...) i rigidesa matutina. Pot anar acompanyada de febre, malestar general o fatiga.
L’artritis reumatoide sense tractament pot acabar produint deteriorament i deformitat de les articulacions afectades, cosa que ocasiona incapacitats importants. Això no obstant, el diagnòstic precoç i la quantitat de fàrmacs dels quals disposem avui dia han significat que la majoria de pacients amb artritis reumatoide puguin dur una vida pràcticament normal. Per a una bona evolució de l’artritis reumatoide és molt important fer un diagnòstic precoç i començar el tractament al més aviat possible, ja que els primers anys en què es presenta la malaltia són clau per millorar el pronòstic i l’evolució d’aquests pacients.
La simptomatologia més freqüent és dolor i inflamació de les articulacions. Les articulacions que se'n veuen afectades més sovint són els artells de les mans, els canells i els peus, però la malaltia també pot afectar qualsevol de les altres articulacions del cos (colzes, espatlles, malucs, genolls...) i és típic que s’associï a rigidesa matutina. Les articulacions de la columna vertebral no s'acostumen a afectar, i quan ho fan és a la zona del coll (afectació cervical).
A part dels símptomes a les articulacions, l’artritis reumatoide pot donar altres símptomes o afectar altres òrgans.
D'altra banda, els pacients amb artritis reumatoide poden presentar altres malalties associades més sovint que la gent que no pateix artritis. Hi ha un risc més elevat de patir osteoporosi (descalcificació dels ossos) i de tenir problemes cardiovasculars com infarts de miocardi o ictus. És per aquest motiu que en els/les pacients amb artritis reumatoide és especialment important controlar altres factors que la poden agreujar, com el colesterol, la diabetis, la hipertensió arterial, el tabaquisme i l'obesitat.
Pot afectar qualsevol persona, de qualsevol raça a qualsevol lloc del món, però afecta més les dones que els homes (aproximadament tres dones per cada home) i amb edat compresa entre els 40 i els 60 anys.
La causa de la malaltia no es coneix. Se sap que en l’aparició de la malaltia hi ha diferents components implicats:
Per tant, l’artritis reumatoide apareix quan un conjunt de les circumstàncies anteriors es donen alhora. Alteracions en el sistema immunitari que es produeixen en persones genèticament predisposades i que es poden sumar a factors hormonals o ambientals. Es desconeix amb exactitud com es desenvolupa aquest procés.
El diagnòstic de la malaltia es fa de manera global tenint en compte els símptomes que explica el pacient, l’exploració física, els resultats analítics i de les radiografies. És important tenir en compte que no hi ha cap analítica ni cap altra prova que diagnostiqui l’artritis reumatoide de manera independent; sempre es requereix una valoració mèdica de tota la situació en conjunt per part de l’especialista en reumatologia.
Els símptomes que detalla el/la pacient acostumen a ser els que hem comentat a l’apartat de símptomes, i en l’exploració física habitualment s'observa dolor, inflamació i limitació en una o múltiples articulacions, que se solen afectar de manera simètrica.
En les anàlisis, sovint s'observa una elevació dels marcadors d’inflamació, com són la velocitat de sedimentació globular (VSG) i la proteïna C reactiva (PCR). També pot aparèixer anèmia lleu.
El factor reumatoide (FR) és una prova analítica que és positiva en el 70-80% de pacients amb artritis reumatoide, però és important remarcar que fins a un 30% de persones sanes sense artritis també poden donar positiu, per tant, el fet de tenir aquest factor positiu no implica definitivament que es pateixi la malaltia.
En el cas dels anticossos antipèptid citrul·linat (ACPA), són més específics de l’artritis reumatoide. Això vol dir que en una persona que té artritis, si són positius, pràcticament asseguren el diagnòstic, mentre que si surten negatius, no es descarta la malaltia, ja que fins a un 40% dels pacients amb artritis reumatoide els tenen negatius.
La base fonamental del tractament són els fàrmacs que anomenem fàrmacs modificadors de la malaltia (FAMM). Aquests fàrmacs actuen sobre les cèl·lules i molècules que participen en el procés de la malaltia i aconsegueixen canviar-ne l'evolució natural. Els dividim en tres grups: els tradicionals, els biològics i els sintètics.
A part dels FAMM, una altra part important de la teràpia de l’artritis són els tractaments simptomàtics. Inclouen els analgèsics i antiinflamatoris convencionals, que s'acostumen a receptar per completar els FAMM en períodes en què la malaltia es reactiva o mentre aquests fan efecte. Actuen ràpidament, però el seu efecte dura poc i desapareix al cap de poques hores després de prendre la dosi.
Dins d’aquest grup també hi ha els corticoides, que són els fàrmacs més eficaços per controlar la inflamació articular de manera ràpida. Es poden administrar de forma oral o amb infiltracions dins de les articulacions inflamades.
Malauradament, no hi ha una acció concreta per prevenir l’aparició de l’artritis reumatoide. No obstant això, donat que se sap que el tabaquisme és l’únic factor ambiental que pot contribuir a l’aparició i a l'empitjorament del pronòstic de l’artritis, es recomana evitar aquest hàbit de forma general a tota la població, i en concret en els/les pacients amb risc d’artritis.
Sociedad Española de Reumatología: aprendiendo a convivir con la Artritis Reumatoide
American College of Rheumatology (ACR): la Artritis Reumatoide
American College of Rheumatology (ACR): web amb informació detallada dels tractaments més utilitzats en reumatologia
Les espondiloartritis són un grup de malalties que tenen com a nexe comú l’afectació inflamatòria de l’esquelet axial (esquena), tot i que també poden afectar les articulacions perifèriques (mans, peus, genolls…). Dins d’aquest grup, hi incloem les malalties següents: espondiloartritis axial (o espondilitis anquilosant en la seva fase més avançada), artritis psoriàsica, artritis relacionada amb la malaltia inflamatòria intestinal, artritis reactiva i un subgrup de l'artritis idiopàtica juvenil.
El símptoma més freqüent és el dolor a la part baixa de l’esquena o a les natges (dolor lumbar inflamatori). Aquest dolor es caracteritza perquè empitjora amb el repòs i millora amb l’exercici, s'associa a la rigidesa matutina perllongada, desperta a la nit i millora amb antiinflamatoris. També pot afectar les articulacions perifèriques i això és més comú amb l’artritis psoriàsica, on es manifesta com a dolor i inflamació als artells de les mans, canells, peus i altres articulacions.
Les espondiloartritis també afecten el que denominem èntesi, la inserció dels tendons als ossos. Les èntesis més afectades són el tendó d’Aquil·les i els epicòndils (colzes), tot i que es pot veure afectada la inserció de qualsevol tendó.
Finalment, aquestes malalties també presenten manifestacions extraarticulars que poden ser l'única forma de presentació visible. Aquestes inclouen la inflamació de l’ull (uveïtis), de l'intestí com a malaltia inflamatòria intestinal (colitis ulcerosa o malaltia de Crohn) o de la pell (psoriasi). De fet, un 30% dels pacients amb psoriasi presenten artritis psoriàsica i les lesions de la pell acostumen a precedir la malaltia articular.
Les espondiloartritis poden afectar qualsevol persona, si bé acostumen a presentar-se entre l’adolescència i els 50 anys. L'espondiloartritis axial se sol manifestar abans dels 40 anys, mentre que l’artritis psoriàsica es pot iniciar més tard (entre els 30-50 anys). Afecten de la mateixa manera els homes i les dones, tot i que l'espondiloartritis axial és lleugerament més prevalent en els homes.
És habitual que les persones que pateixen alguna d’aquestes malalties tinguin familiars amb la mateixa malaltia o alguna altra del grup de les espondiloartritis. És per això que es va decidir agrupar-les pensant que la seva etiologia és comuna. Així doncs, la genètica és la principal causa d’aquestes malalties amb uns quants gens identificats, en què el més prevalent és l'HLA-B27, que es pot identificar al laboratori, cosa que ajuda a fer el diagnòstic. També s’han investigat altres causes com la infecciosa, ja que en molts casos la malaltia és precedida per una infecció que actua com a desencadenant.
El diagnòstic de la malaltia es fa de manera global tenint en compte els símptomes que explica el pacient, l’exploració física, els resultats analítics i de les proves d’imatge (radiografia, ecografia i ressonància magnètica). És important considerar que no hi ha cap analítica ni cap altra prova que diagnostiqui aquestes malalties per si sola; sempre es requereix que l'especialista en reumatologia faci una valoració mèdica de tota la situació en conjunt.
Com que els símptomes que presenten es poden confondre amb malalties molt comunes (lumbàlgia) i no hi ha cap prova específica que de manera contundent les diagnostiqui, és habitual que el diagnòstic es pugui endarrerir fins a 10 anys. És usual que els pacients hagin visitat múltiples professionals i especialistes (traumatòlegs, fisioterapeutes, osteòpates, metges d’atenció primària...) fins que s’arriba al diagnòstic.
Un dels pilars del tractament de les espondiloartritis és l’exercici físic i la fisioteràpia dirigida a les articulacions. Les opcions farmacològiques principals són els antiinflamatoris i, en cas que aquests no aconsegueixin controlar la malaltia, s’utilitzaran els que anomenem fàrmacs modificadors de la malaltia (FAMM). Dins dels FAMM, emprem els FAMM convencionals, com el metotrexat o la salazopirina, i més recentment els FAMM biològics i sintètics, que representen un avenç important en el tractament d’aquestes malalties.
Malauradament, no hi ha una acció concreta que coneguem per prevenir l’aparició de les espondiloartritis. No obstant això, el tabaquisme és un dels factors més rellevants involucrats en aquestes malalties i en la seva progressió, per la qual cosa es recomana evitar-lo. En el cas de l’artritis psoriàsica, el fet que la malaltia de la pell precedeixi moltes vegades la malaltia articular ens proporciona una finestra d’oportunitat per identificar-la de manera precoç i evitar que progressi. S’estan investigant marcadors per poder-la identificar abans que aparegui.
Reumatologia, Hospital Traumatologia, Rehabilitació i Cremats
Urgències General, Hospital General
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades