Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Les paraparèsies espàstiques hereditàries (PEH) són un grup de trastorns neurològics d'origen genètic poc freqüents que es caracteritzen per la debilitat i rigidesa (espasticitat) progressives a les cames. Això provoca dificultats per caminar que augmenten gradualment amb el temps. S'anomenen ‘hereditàries’ perquè són causades per alteracions en gens que poden transmetre's dins de les famílies. També són conegudes com a paraplegies espàstiques familiars o síndrome de Strümpell-Lorrain.
Les PEH són considerades malalties rares, amb símptomes que poden començar des de la infància fins a l’edat adulta, depenent del tipus genètic. A nivell neurològic, el problema principal és una degeneració o disfunció progressiva de les vies nervioses que van des del cervell fins a la medul·la espinal, encarregades de controlar el moviment de les extremitats, afectant sobretot les cames.
Existeixen diferents formes de PEH, a vegades classificades com a formes ‘pures’ i ‘complexes’. En les formes pures, l’afectació es limita principalment a la dificultat per caminar a causa de la rigidesa a les extremitats inferiors. En les formes complexes, a més de la paraparèsia, poden aparèixer altres símptomes neurològics o d'altres òrgans. Fins ara s’han identificat més de 80 gens la mutació dels quals pot causar PEH. Això explica la variabilitat dins de les PEH, tot i que cada tipus genètic es pot manifestar de manera diferent en cada pacient o família.
Tot i que les PEH comparteixen la característica de l'espasticitat a les cames amb la paràlisi cerebral infantil, es tracta d’una entitat diferent. A les PEH no hi ha una lesió cerebral fixa al naixement, sinó una alteració genètica que provoca una evolució lenta i progressiva dels símptomes, que a vegades és difícil de detectar.
El símptoma principal de les PEH és la dificultat progressiva per caminar, causada per la combinació de debilitat muscular i espasticitat a les cames. Els símptomes i signes més comuns són:
Les PEH poden afectar persones de qualsevol edat, tot i que els símptomes solen començar entre la infància i la joventut. Tant homes com dones poden patir aquesta malaltia.
El diagnòstic requereix diverses proves que pots trobar aquí i que inclouen:
A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, els pacients es beneficien de les tècniques més avançades de seqüenciació genètica per arribar a un diagnòstic molecular precís de manera ràpida i eficient. Tot i això, un percentatge de pacients continua sense diagnòstic. Per això treballem en recerca per intentar diagnosticar tots els casos i participem en registres internacionals i projectes per millorar l'avaluació clínica dels pacients.
Consulta la infografia sobre diagnòstic de les PEH aquí.
El seguiment de la malaltia inclou:
Actualment, no hi ha una cura, però sí múltiples tractaments per millorar els símptomes i la qualitat de vida:
L’hospital disposa de tècniques quirúrgiques d'avantguarda i accés a unitats d’assaigs clínics, que permeten oferir teràpies experimentals i tractaments innovadors als pacients amb PEH.
Les PEH poden presentar-se en diferents moments de la vida i són malalties cròniques que requereixen un seguiment a llarg termini. A l’Hospital Vall d’Hebron es garanteix un seguiment al llarg de tota la vida, des del període prenatal fins a l’edat adulta. Als serveis de Neurologia Pediàtrica i Neurologia acompanyem el pacient coordinant-se amb diferents unitats i serveis de l’Hospital. També col·laborem en recerca i assegurem una transició fluida i eficaç a través de consultes conjuntes i una comunicació eficient. També col·laborem amb associacions de pacients per donar suport a la investigació i a la conscienciació social sobre aquestes malalties.
Descobreix més sobre la malaltia, en aquest vídeo:
Els tumors del fetge en nens i adolescents poden ser benignes i malignes. Es consideren tumors rars (per cada milió de nens, només un patirà un tumor hepàtic maligne), per la qual cosa han de tractar-se en centres amb gran experiència en cirurgia hepàtica, i idealment, amb programa de trasplantament hepàtic infantil. A més, han de comptar amb els últims avanços en radiologia intervencionista.
Existeixen diversos tipus tumorals, la qual cosa condiciona el pronòstic i tractament. Entre els tumors malignes, l'hepatoblastoma i l'hepatocarcinoma són els més freqüents, i suposen 2/3 de tots els tumors hepàtics. Entre els tumors benignes, destaquen els hemangiomes, els hamartomes i la hiperplàsia nodular focal. En el cas dels tumors benignes, sobretot els de naturalesa vascular (hemangiomes), la radiologia vascular i intervencionista juga un paper determinant, podent evitar intervencions quirúrgiques innecessàries, millorant el pronòstic i evitant el trasplantament hepàtic.
El tractament quirúrgic és una part fonamental per a la curació de la majoria dels casos malignes, i el trasplantament hepàtic pot ser l'única possibilitat de curació per a alguns pacients. Les tècniques de radiologia intervencionista també juguen un paper destacat. L'Hospital Vall d'Hebron acumula una gran experiència en el tractament d'aquests tumors i participa en el primer estudi mundial per al tractament dels tumors malignes hepàtics infantils (PHITT), sent un dels centres de referència per a aquesta patologia en l'estat espanyol dins de les xarxes europees ERN.
Els pacients solen presentar-se amb distensió abdominal, massa abdominal palpable, o tots dos. També són freqüents la pèrdua de pes, la febre sense focus i la pèrdua de l'apetit. A vegades també, poden descobrir-se de manera incidental en realitzar per exemple una ecografia per un altre motiu. Si hi ha alguna malaltia hepàtica acompanyant o es comprimeix la via biliar, pot aparèixer coloració groguenca de la pell i mucoses (icterícia). Alguns pacients poden referir dolor abdominal.
Pot afectar nens de qualsevol edat, fins i tot nounats. Els tipus tumorals són diferents entre les diferents etapes de la vida (nounats, nens petits i adolescents). Els hemangiomes (tumors benignes) són més freqüents en nens prematurs. Alguns tumors malignes s'associen amb malalties del fetge i del metabolisme, així com amb síndromes genètiques i hereditàries o amb anomalies vasculars.
Generalment, el tumor és detectat pel pediatre d'atenció primària, el qual derivarà al pacient per a estudi. A vegades, el diagnòstic pot establir-se en les ecografies prenatals o ben poc després del naixement. Finalment, pot detectar-se en controls clínics rutinaris a nens amb malalties relacionades amb el desenvolupament d'aquests tumors. Quan el pacient presenta un tumor maligne, serà important completar l'estudi de possibles síndromes i malalties relacionades.
Dependrà del tipus de tumor. En els casos benignes, pot consistir en controls d'imatge, passant per tractaments farmacològics o de radiologia intervencionista, i reservant la cirurgia per a casos molt concrets. En els malignes, la cirurgia del tumor és fonamental per a la curació i anirà acompanyada en general de tractament quimioteràpic, que s'administra abans o després de la intervenció. En casos molt avançats, serà necessari el trasplantament hepàtic.
Normalment, es realitza una analítica sanguínia amb marcadors tumorals, una ecografia abdominal i una ressonància magnètica. Per a planificar la cirurgia, sol ser necessari fer una tomografia automatitzada (TC). Quan existeix sospita de malignitat, es realitzarà també una TC del tòrax i es prendrà una petita mostra de teixit (biòpsia) per a conèixer el tipus tumoral exacte.
Desgraciadament, no existeixen mesures de prevenció. A diferència dels tumors hepàtics de l'adult, molt relacionats amb el consum d'alcohol i les infeccions víriques (hepatitis), en els nens generalment es tracta de casos aïllats. Només un petit percentatge es presenta en nens amb malalties i síndromes que predisposen a la seva aparició, com l'atrèsia de vies biliars o algunes malalties metabòliques, en els quals és fonamental realitzar controls que permetin la seva detecció precoç.
Radiodiagnòstic (IDI), Hospital General
La tomografia computada, també coneguda per “TC” o “TAC”, és una prova que serveix per obtenir informació morfològica de diferents tipus de teixits: ossos, pulmons, cervell, fetge, vasos sanguinis o teixits tous, per exemple. Gràcies a aquesta prova podem diagnosticar malalties cardiovasculars, infeccions, trastorns musculoesquelètics, càncer i infeccions, fer-ne el seguiment i planificar els tractaments mèdics i quirúrgics, si calen.
Per fer la prova, cal que els pacients s’estirin sobre la taula mòbil de la TC. Posteriorment, aquesta es va desplaçant per l’interior de l’aparell. Segons la part del cos que s’examini, el pacient pot percebre aquest moviment o no.
Durant la realització de l’exploració radiològica, s’administra per via venosa un medi de contrast (iodat) que és gairebé imperceptible i innocu. Sempre estareu acompanyats de professionals sanitaris que us atendran i resoldran els vostres dubtes, necessitats.
Un cop realitzada la prova, el radiòleg o radiòloga especialitzada en TC i altres exàmens radiològics interpreta les imatges i emet un informe per a l’especialista que ha sol·licitat la prova.
No hi ha riscos, llevat que el pacient tingui intolerància o especial sensibilitat a algun dels components de la substància de contrast.
Tot i això, poden haver-hi riscos si el pacient presenta algunes malalties, però són personalitzats. També existeixen els propis de tota exploració radiològica amb contrast:
La ressonància magnètica nuclear és una prova que permet obtenir imatges del cos humà, anatòmiques i funcionals, que serveixen per fer un diagnòstic i valorar l’estat de salut d’una persona. Són diverses les malalties que requereixen aquest tipus d’imatges, com ara traumatismes, exploracions del cervell i la medul·la o càncer, entre d'altres.
Mitjançant un potent imant i ones de ràdio, l’aparell de ressonància magnètica permet obtenir imatges detallades de les estructures internes del cos humà.
Per fer la prova, els pacients s’han d’estirar en una taula mòbil que s’introdueix en l’equip de ressonància magnètica. Habitualment dura entre 20 i 40 minuts, durant els quals una infermera o personal tècnic atenen els pacients i els indiquen com s’hi han de col·locar perquè res no interfereixi en l’obtenció de les imatges. Durant la prova és important que els pacients no es moguin.
Hi ha vegades que és necessari administrar un contrast per via intravenosa, a fi que es puguin veure millor algunes parts del cos.
Quan els pacients són nens o no col·laboren, els professionals han de valorar si és necessari sedar-los.
En acabar la prova, el radiòleg o radiòloga interpretarà les imatges i farà l’informe.
Segurament, no us podreu fer la prova si porteu:
Sempre cal que comuniqueu als professionals que us atenguin si:
La malaltia d’Alzheimer (MA) és la malaltia neurodegenerativa més freqüent arreu del món. Descrita per primera vegada el 1906, durant molts anys va ser coneguda com a demència senil; avui dia sabem que la majoria dels casos de demència senil són MA. Segons dades de l’OMS, afecta més de 50 milions de persones a tot el món i aquesta xifra es preveu que es tripliqui el 2050. És la principal causa de discapacitat en persones grans i la segona causa específica de mort a Espanya.
A determinades zones del cervell d’aquestes persones es produeix de manera progressiva en el transcurs d’anys el dipòsit de dues proteïnes (la beta amiloide i la tau) que acaben lesionant i destruint neurones. Aquest fet condueix a una pèrdua progressiva de les funcions cerebrals superiors o cognitives: pèrdua de memòria, del llenguatge (afàsia), de la capacitat de fer actes motors apresos (apràxia), de poder reconèixer els diferents estímuls sensorials (agnòsia), del raonament i judici, i canvis en l’humor, la conducta i la personalitat. Si bé no sabem l’etiologia de la malaltia sí que coneixem molts dels factors que n’afavoreixen l’aparició.
La MA no és una entitat única. Els signes i els símptomes són particulars de cada persona i cada pacient té unes característiques diferencials en el desenvolupament de la demència.
La majoria dels pacients (un 85% dels casos) presenten la forma típica (amnèsica o hipocàmpica) i segueixen un patró evolutiu en el qual com a primer símptoma mostren una pèrdua progressiva de la memòria episòdica per a fets recents i dificultat per incorporar informació nova, la qual cosa comporta una pèrdua de la capacitat d’adaptació a qualsevol situació nova. Apràxia constructiva discreta. Pèrdua en la fluïdesa del llenguatge amb comprensió normal. Depressió, ansietat o apatia (el més freqüent) precoç i persistent, amb una pèrdua acusada de la iniciativa, la motivació i l’interès, i amb indiferència i passivitat.
En la fase intermèdia de la malaltia presenten pèrdua de la memòria remota. Desorientació temporoespacial. A l’apràxia constructiva, s’hi afegeix la ideomotora i la ideatòria. El llenguatge continua empitjorant i a la pèrdua de fluïdesa i anomia, s’hi suma dificultat per a la comprensió. Apareix agnòsia visual i de l’esquema corporal (somatoagnòsia). En aquesta fase intermèdia és quan són més evidents els trastorns del son i els psiquiàtrics amb agitació nocturna, estats d’inquietud, deliris (interpretacions errònies de la realitat: zelotípies, confondre escenes de TV amb la realitat) i al·lucinacions (falses percepcions sensorials: sentir veus, veure insectes).
En la fase avançada de la malaltia els pacients presenten una agnòsia molt severa, mutisme o gairebé, pèrdua del control dels esfínters, alteracions motores amb rigidesa generalitzada i una postura en flexió del cos. Aproximadament un 10% presenten crisis epilèptiques. Tots els pacients pateixen una pèrdua de pes evident en aquesta fase final.
En un 15% dels pacients amb MA la memòria pot estar relativament conservada fins a etapes avançades, són les formes o variants atípiques (sense pèrdua de memòria en les fases inicials), que es poden presentar de tres maneres: amb alteracions conductuals i de la personalitat, amb alteracions visuoespacials, o amb alteració del llenguatge com la manifestació més precoç i predominant de la malaltia. Amb l’evolució, també apareixen les altres manifestacions descrites en la forma típica de la malaltia. Aquestes formes atípiques de MA són més freqüents en els casos en què la malaltia comença a edats més precoces.
Les activitats de la vida diària (AVD) es veuen afectades progressivament: primer hi ha una disminució de les activitats laborals i socials (activitats avançades de la vida diària); després hi ha una alteració de les instrumentals (ús d’objectes domèstics, diners, cuina, cura de la llar); i en la fase avançada hi ha una afectació de les activitats bàsiques de la vida diària (higiene, vestit, alimentació, control d’esfínters). El pacient acaba evolucionant cap a un estat vegetatiu i mor per malaltia intercurrent: temps mitjà d’evolució entre el diagnòstic i la mort » 5-10 anys.
La prevalença i la incidència de la malaltia s’incrementa a partir dels 65 anys; així, afecta el 5% de la població major de 60 anys, el 20% dels de més de 80 anys i el 30% dels majors de 90. A Espanya unes 800.000 persones la pateixen. Però aquest nombre és molt més gran perquè els símptomes inicials són, de vegades, difícils de distingir dels que apareixen amb l’envelliment. Per això és una malaltia infradiagnosticada; es considera que gairebé 1 de cada 3 persones amb MA no està diagnosticada.
Només menys d’un 5% de tots els casos de MA són hereditaris, és el que es coneix com a MA familiar o hereditària; aquests casos s’hereten de manera autosòmica dominant i el quadre clínic comença més aviat (abans dels 65 anys) i tenen una evolució més ràpida.
El 95% restant (MA esporàdica) presentarien la combinació de factors de risc per al desenvolupament de la malaltia juntament amb alteracions genètiques de susceptibilitat per a la seva aparició.
A part dels factors genètics, els altres factors de risc per desenvolupar la malaltia són: l’envelliment; el gènere (a partir dels 65 anys és més freqüent en dones); els factors de risc vascular com l’HTA, diabetis mellitus o l’obesitat; l’estil de vida (tabac, alcohol, inactivitat física, la baixa activitat intel·lectual, la poca interacció social); els antecedents de traumatismes cranials; els trastorns crònics del son. Les persones amb síndrome de Down (trisomia 21) disposen d’una còpia extra del gen que codifica la proteïna precursora de l’amiloide (PPA) i això fa que siguin més vulnerables a la MA a edats més primerenques de la vida. Els problemes crònics del son incrementen el risc de MA. El son interromput augmenta els nivells de proteïna B-amiloide i proteïna tau.
Ja que les alteracions patològiques (dipòsit d’amiloide després de tau) al cervell s’inicien 15-20 anys abans que apareguin els símptomes, en l’actualitat es consideren 3 etapes de la malaltia:
Encara que no disposem en l’actualitat d’un tractament curatiu per a la malaltia, sí que hi ha tractaments que, almenys durant un temps, aconsegueixen aturar o alentir-ne la progressió, cosa que millora la qualitat de vida d’aquestes persones. Aquests fàrmacs són els anticolinesteràsics d’acció central (rivastigmina, donepezil, galantamina) que faciliten la neurotransmissió colinèrgica i estan autoritzats per al tractament simptomàtic de la MA lleugera o moderada, i la memantina, que és un antagonista no competitiu del receptor glutamatèrgic NMDA, que actua disminuint els nivells de glutamat (una excitotoxina que origina la mort neuronal quan s’allibera de manera crònica i excessiva) i està autoritzada en les fases intermèdies i avançades.
A més d’aquests tractaments és molt important gestionar adequadament els factors relacionats amb l’estil de vida com ara: correcció de la pèrdua de l’audició, supressió del tabaquisme i l’enolisme, bon control de la tensió arterial i la diabetis mellitus, dieta equilibrada, evitar l’obesitat, fer activitat física de manera regular, mantenir i fomentar el contacte social. Juntament amb tot això, la teràpia d’estimulació cognitiva és útil en gran part de l’evolució de la malaltia.
En l’actualitat, arreu del món hi ha més de 400 estudis clínics que valoren l’eficàcia i la seguretat de diferents tractaments en pacients amb MA.
Estratègies de prevenció conegudes són aquelles que actuen sobre els factors de risc de la malaltia: hàbits de vida saludable, control dels factors de risc vascular (HTA, diabetis mellitus...), nivell educatiu més alt, canvis en l’estil de vida (fonamentalment augmentar l’activitat física), abandonament d’hàbits tòxics (tabaquisme, enolisme). Si es compleix tot el que s’ha dit abans es pot reduir fins a un 35-40% dels casos de MA o almenys retardar-ne l’inici.
L’educació i l’activitat mental afavoreixen la connectivitat cerebral i augmenten la “reserva funcional cerebral”, per això és molt important mantenir-se actius mentalment.
La Unitat de Demències del Servei de Neurologia és la responsable del diagnòstic i la gestió dels pacients amb malaltia d’Alzheimer. En aquesta Unitat treballen neuròlegs experts en el diagnòstic i la gestió de les diferents patologies que presenten demència (afectació de les funcions cognitives i conductuals que causen alteració en les activitats de la vida diària) com a manifestació principal. En la Unitat també tenen un paper molt important els/les neuropsicòlegs/logues, els/les infermers/eres i els professionals dels serveis sociosanitaris.
Altres unitats i serveis que col·laboren en el diagnòstic i seguiment d’aquests pacients són: Atenció Primària, Medicina Nuclear, Neuroradiologia, Psiquiatria, Anatomia Patològica, Genètica.
Un tumor és un creixement anormal d’un teixit. En el cas dels tumors d’òrbita, aquest creixement es localitza en els teixits que envolten el globus ocular format per músculs, ossos, greix, glàndula lacrimal, nervis i vasos. Són tumors poc freqüents, de diversos tipus i poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Els tumors d’òrbita poden ser benignes o malignes. Els benignes poden ocasionar dany en comprimir o desplaçar les diferents estructures de l’òrbita. Mentre que els malignes, a més d’envair els teixits propers, poden produir metàstasi a altres òrgans o nòduls limfàtics llunyans.
El símptoma més freqüent és el desplaçament cap endavant del globus ocular, anomenat “exoftàlmia”. Però també pot provocar pèrdua de visió per compressió del nervi òptic, visió doble, en limitar el moviment del globus ocular, i dolor.
En alguns casos els tumors poden ser presents a l’òrbita durant tota la vida sense donar cap símptoma.
És difícil conèixer el nombre exacte d’afectats per tumor d’òrbita, ja que és un tumor poc freqüent i es presenta en diferents variants.
Sí que es pot confirmar que els tumors benignes són els més freqüents, entre els quals destaca l’hemangioma capil·lar i el quist dermoide en la població infantil, i l’hemangioma cavernós en els adults.
Entre els tumors malignes, el més freqüent en infants és el rabdomiosarcoma i en adults, el limfoma, els carcinomes de la glàndula lacrimal i les metàstasis.
Els estudis d’imatge (tomografia computada i ressonància magnètica nuclear) ens permeten localitzar amb exactitud el tumor, mesurar-ne les dimensions i conèixer-ne certes característiques biològiques. Aquesta informació, juntament amb l’edat en què es presenta i la velocitat de creixement, ens facilita una orientació diagnòstica sobre si són malignes o no.
El diagnòstic definitiu es fa després de la biòpsia d’una part o de tota la lesió.
El tractament principal, en la majoria dels casos, és extirpar-lo mitjançant cirurgia per evitar els danys que pugui ocasionar si creix dins de l’òrbita, en comprimir o desplaçar el globus ocular, i de la resta d’estructures.
Les tècniques actuals en cirurgia orbitària permeten l’extracció del tumor fent servir petites incisions en zones ocultes o poc visibles, fet que permet una recuperació postoperatòria més ràpida.
En el cas dels tumors malignes es tracten amb diferents combinacions de cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. S’ha de tenir en compte que és necessari fer controls periòdics després del tractament.
En els casos asimptomàtics es pot fer només observació i monitorar-ne la velocitat de creixement.
Actualment, no es coneixen pautes preventives que puguin disminuir el risc de presentar un tumor d’òrbita.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades