Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La malaltia d’Alzheimer (MA) és la malaltia neurodegenerativa més freqüent arreu del món. Descrita per primera vegada el 1906, durant molts anys va ser coneguda com a demència senil; avui dia sabem que la majoria dels casos de demència senil són MA. Segons dades de l’OMS, afecta més de 50 milions de persones a tot el món i aquesta xifra es preveu que es tripliqui el 2050. És la principal causa de discapacitat en persones grans i la segona causa específica de mort a Espanya.
A determinades zones del cervell d’aquestes persones es produeix de manera progressiva en el transcurs d’anys el dipòsit de dues proteïnes (la beta amiloide i la tau) que acaben lesionant i destruint neurones. Aquest fet condueix a una pèrdua progressiva de les funcions cerebrals superiors o cognitives: pèrdua de memòria, del llenguatge (afàsia), de la capacitat de fer actes motors apresos (apràxia), de poder reconèixer els diferents estímuls sensorials (agnòsia), del raonament i judici, i canvis en l’humor, la conducta i la personalitat. Si bé no sabem l’etiologia de la malaltia sí que coneixem molts dels factors que n’afavoreixen l’aparició.
La MA no és una entitat única. Els signes i els símptomes són particulars de cada persona i cada pacient té unes característiques diferencials en el desenvolupament de la demència.
La majoria dels pacients (un 85% dels casos) presenten la forma típica (amnèsica o hipocàmpica) i segueixen un patró evolutiu en el qual com a primer símptoma mostren una pèrdua progressiva de la memòria episòdica per a fets recents i dificultat per incorporar informació nova, la qual cosa comporta una pèrdua de la capacitat d’adaptació a qualsevol situació nova. Apràxia constructiva discreta. Pèrdua en la fluïdesa del llenguatge amb comprensió normal. Depressió, ansietat o apatia (el més freqüent) precoç i persistent, amb una pèrdua acusada de la iniciativa, la motivació i l’interès, i amb indiferència i passivitat.
En la fase intermèdia de la malaltia presenten pèrdua de la memòria remota. Desorientació temporoespacial. A l’apràxia constructiva, s’hi afegeix la ideomotora i la ideatòria. El llenguatge continua empitjorant i a la pèrdua de fluïdesa i anomia, s’hi suma dificultat per a la comprensió. Apareix agnòsia visual i de l’esquema corporal (somatoagnòsia). En aquesta fase intermèdia és quan són més evidents els trastorns del son i els psiquiàtrics amb agitació nocturna, estats d’inquietud, deliris (interpretacions errònies de la realitat: zelotípies, confondre escenes de TV amb la realitat) i al·lucinacions (falses percepcions sensorials: sentir veus, veure insectes).
En la fase avançada de la malaltia els pacients presenten una agnòsia molt severa, mutisme o gairebé, pèrdua del control dels esfínters, alteracions motores amb rigidesa generalitzada i una postura en flexió del cos. Aproximadament un 10% presenten crisis epilèptiques. Tots els pacients pateixen una pèrdua de pes evident en aquesta fase final.
En un 15% dels pacients amb MA la memòria pot estar relativament conservada fins a etapes avançades, són les formes o variants atípiques (sense pèrdua de memòria en les fases inicials), que es poden presentar de tres maneres: amb alteracions conductuals i de la personalitat, amb alteracions visuoespacials, o amb alteració del llenguatge com la manifestació més precoç i predominant de la malaltia. Amb l’evolució, també apareixen les altres manifestacions descrites en la forma típica de la malaltia. Aquestes formes atípiques de MA són més freqüents en els casos en què la malaltia comença a edats més precoces.
Les activitats de la vida diària (AVD) es veuen afectades progressivament: primer hi ha una disminució de les activitats laborals i socials (activitats avançades de la vida diària); després hi ha una alteració de les instrumentals (ús d’objectes domèstics, diners, cuina, cura de la llar); i en la fase avançada hi ha una afectació de les activitats bàsiques de la vida diària (higiene, vestit, alimentació, control d’esfínters). El pacient acaba evolucionant cap a un estat vegetatiu i mor per malaltia intercurrent: temps mitjà d’evolució entre el diagnòstic i la mort » 5-10 anys.
La prevalença i la incidència de la malaltia s’incrementa a partir dels 65 anys; així, afecta el 5% de la població major de 60 anys, el 20% dels de més de 80 anys i el 30% dels majors de 90. A Espanya unes 800.000 persones la pateixen. Però aquest nombre és molt més gran perquè els símptomes inicials són, de vegades, difícils de distingir dels que apareixen amb l’envelliment. Per això és una malaltia infradiagnosticada; es considera que gairebé 1 de cada 3 persones amb MA no està diagnosticada.
Només menys d’un 5% de tots els casos de MA són hereditaris, és el que es coneix com a MA familiar o hereditària; aquests casos s’hereten de manera autosòmica dominant i el quadre clínic comença més aviat (abans dels 65 anys) i tenen una evolució més ràpida.
El 95% restant (MA esporàdica) presentarien la combinació de factors de risc per al desenvolupament de la malaltia juntament amb alteracions genètiques de susceptibilitat per a la seva aparició.
A part dels factors genètics, els altres factors de risc per desenvolupar la malaltia són: l’envelliment; el gènere (a partir dels 65 anys és més freqüent en dones); els factors de risc vascular com l’HTA, diabetis mellitus o l’obesitat; l’estil de vida (tabac, alcohol, inactivitat física, la baixa activitat intel·lectual, la poca interacció social); els antecedents de traumatismes cranials; els trastorns crònics del son. Les persones amb síndrome de Down (trisomia 21) disposen d’una còpia extra del gen que codifica la proteïna precursora de l’amiloide (PPA) i això fa que siguin més vulnerables a la MA a edats més primerenques de la vida. Els problemes crònics del son incrementen el risc de MA. El son interromput augmenta els nivells de proteïna B-amiloide i proteïna tau.
Ja que les alteracions patològiques (dipòsit d’amiloide després de tau) al cervell s’inicien 15-20 anys abans que apareguin els símptomes, en l’actualitat es consideren 3 etapes de la malaltia:
Encara que no disposem en l’actualitat d’un tractament curatiu per a la malaltia, sí que hi ha tractaments que, almenys durant un temps, aconsegueixen aturar o alentir-ne la progressió, cosa que millora la qualitat de vida d’aquestes persones. Aquests fàrmacs són els anticolinesteràsics d’acció central (rivastigmina, donepezil, galantamina) que faciliten la neurotransmissió colinèrgica i estan autoritzats per al tractament simptomàtic de la MA lleugera o moderada, i la memantina, que és un antagonista no competitiu del receptor glutamatèrgic NMDA, que actua disminuint els nivells de glutamat (una excitotoxina que origina la mort neuronal quan s’allibera de manera crònica i excessiva) i està autoritzada en les fases intermèdies i avançades.
A més d’aquests tractaments és molt important gestionar adequadament els factors relacionats amb l’estil de vida com ara: correcció de la pèrdua de l’audició, supressió del tabaquisme i l’enolisme, bon control de la tensió arterial i la diabetis mellitus, dieta equilibrada, evitar l’obesitat, fer activitat física de manera regular, mantenir i fomentar el contacte social. Juntament amb tot això, la teràpia d’estimulació cognitiva és útil en gran part de l’evolució de la malaltia.
En l’actualitat, arreu del món hi ha més de 400 estudis clínics que valoren l’eficàcia i la seguretat de diferents tractaments en pacients amb MA.
Estratègies de prevenció conegudes són aquelles que actuen sobre els factors de risc de la malaltia: hàbits de vida saludable, control dels factors de risc vascular (HTA, diabetis mellitus...), nivell educatiu més alt, canvis en l’estil de vida (fonamentalment augmentar l’activitat física), abandonament d’hàbits tòxics (tabaquisme, enolisme). Si es compleix tot el que s’ha dit abans es pot reduir fins a un 35-40% dels casos de MA o almenys retardar-ne l’inici.
L’educació i l’activitat mental afavoreixen la connectivitat cerebral i augmenten la “reserva funcional cerebral”, per això és molt important mantenir-se actius mentalment.
La Unitat de Demències del Servei de Neurologia és la responsable del diagnòstic i la gestió dels pacients amb malaltia d’Alzheimer. En aquesta Unitat treballen neuròlegs experts en el diagnòstic i la gestió de les diferents patologies que presenten demència (afectació de les funcions cognitives i conductuals que causen alteració en les activitats de la vida diària) com a manifestació principal. En la Unitat també tenen un paper molt important els/les neuropsicòlegs/logues, els/les infermers/eres i els professionals dels serveis sociosanitaris.
Altres unitats i serveis que col·laboren en el diagnòstic i seguiment d’aquests pacients són: Atenció Primària, Medicina Nuclear, Neuroradiologia, Psiquiatria, Anatomia Patològica, Genètica.
Un tumor és un creixement anormal d’un teixit. En el cas dels tumors d’òrbita, aquest creixement es localitza en els teixits que envolten el globus ocular format per músculs, ossos, greix, glàndula lacrimal, nervis i vasos. Són tumors poc freqüents, de diversos tipus i poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Els tumors d’òrbita poden ser benignes o malignes. Els benignes poden ocasionar dany en comprimir o desplaçar les diferents estructures de l’òrbita. Mentre que els malignes, a més d’envair els teixits propers, poden produir metàstasi a altres òrgans o nòduls limfàtics llunyans.
El símptoma més freqüent és el desplaçament cap endavant del globus ocular, anomenat “exoftàlmia”. Però també pot provocar pèrdua de visió per compressió del nervi òptic, visió doble, en limitar el moviment del globus ocular, i dolor.
En alguns casos els tumors poden ser presents a l’òrbita durant tota la vida sense donar cap símptoma.
És difícil conèixer el nombre exacte d’afectats per tumor d’òrbita, ja que és un tumor poc freqüent i es presenta en diferents variants.
Sí que es pot confirmar que els tumors benignes són els més freqüents, entre els quals destaca l’hemangioma capil·lar i el quist dermoide en la població infantil, i l’hemangioma cavernós en els adults.
Entre els tumors malignes, el més freqüent en infants és el rabdomiosarcoma i en adults, el limfoma, els carcinomes de la glàndula lacrimal i les metàstasis.
Els estudis d’imatge (tomografia computada i ressonància magnètica nuclear) ens permeten localitzar amb exactitud el tumor, mesurar-ne les dimensions i conèixer-ne certes característiques biològiques. Aquesta informació, juntament amb l’edat en què es presenta i la velocitat de creixement, ens facilita una orientació diagnòstica sobre si són malignes o no.
El diagnòstic definitiu es fa després de la biòpsia d’una part o de tota la lesió.
El tractament principal, en la majoria dels casos, és extirpar-lo mitjançant cirurgia per evitar els danys que pugui ocasionar si creix dins de l’òrbita, en comprimir o desplaçar el globus ocular, i de la resta d’estructures.
Les tècniques actuals en cirurgia orbitària permeten l’extracció del tumor fent servir petites incisions en zones ocultes o poc visibles, fet que permet una recuperació postoperatòria més ràpida.
En el cas dels tumors malignes es tracten amb diferents combinacions de cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. S’ha de tenir en compte que és necessari fer controls periòdics després del tractament.
En els casos asimptomàtics es pot fer només observació i monitorar-ne la velocitat de creixement.
Actualment, no es coneixen pautes preventives que puguin disminuir el risc de presentar un tumor d’òrbita.
El concepte d’infeccions osteoarticulars resistents engloba totes les intervencions fetes a pacients amb infeccions resistents al tractament mèdic i quirúrgic previ. Aquestes intervencions poden ser recanvis de pròtesis, osteomielitis cròniques, pseudoartrosis sèptiques, entre d’altres. La Unitat de Patologia Sèptica de l’Aparell Locomotor també tracta, per la seva complexitat, molts d’aquests pacients des d’un inici.
Els diferents tipus d’infeccions osteoarticulars resistents que es tracten a la unitat són:
Osteomielitis/osteïtis d’origen hematogen resistents al tractament mèdic i quirúrgic:
Osteomielitis cròniques o pseudoartrosis sèptiques derivades de traumatismes o intervencions quirúrgiques. Les que es produeixen a causa de fractures obertes, de forma característica la tíbia, molts cops s’acompanyen de pèrdua òssia i/o de cobertura cutània. No se’n sap la incidència exacta, però com més exposat ha estat l’os, més possibilitats d’infectar-se de forma crònica.
Infeccions periprotètiques. Aquest tipus d’infecció es dona entre un 1% i un 3 % de les artroplàsties primàries realitzades. En moltes ocasions, l’únic símptoma evident és el dolor. La presència d’una fístula o l’aïllament d’un microorganisme patogen en diferents mostres en confirmen el diagnòstic. El tractament més freqüent passa pel recanvi de la pròtesi en dues intervencions diferents.
Infeccions de parts toves greus (fasciïtis necrotitzants, gangrenes), resistents al tractament. Aquestes lesions són força estranyes i quan es produeixen acostumen a ser mortals. Un dolor excessiu localitzat pot ser l’únic símptoma inicial, fet que fa que sigui molt difícil de diagnosticar en aquest estadi. Quan es diagnostica i s’hi aplica un tractament agressiu amb antibiòtics i desbridaments quirúrgics, s’influeix en la supervivència i en la necessitat d’amputacions.
En la prevenció de la infecció osteoarticular són molt importants els factors relacionats amb el pacient (control de les comorbiditats), els relacionats amb la intervenció (profilaxi antibiòtica), la presència d’implants, l’estat dels teixits (os i cobertura cutània), entre altres.
Aquest tipus d’infeccions fan que es necessiti un equip multidisciplinari, ja que és un tractament molt complex.
L’atrèsia pulmonar amb comunicació interventricular és una cardiopatia que es caracteritza per l’absència de connexió entre el ventricle dret i les artèries pulmonars.
És una cardiopatia congènita poc freqüent que es caracteritza per l’absència de connexió entre el ventricle dret i les artèries pulmonars. És una varietat extrema de la tetralogia de Fallot en què la sang que arriba als pulmons per oxigenar-se i ho fa sense passar pel cor.
La sang als pulmons pot arribar a través de les seves pròpies artèries pulmonars, que estaran desconnectades del cor, o a través de les artèries col·laterals, unes artèries que neixen de l’aorta toràcica i que irriguen directament el pulmó. Es tracta de vasos amb anatomia molt variable, que cal estudiar en cada infant.
Aquesta malaltia és molt heterogènia, pel que fa a la variabilitat que presenten les artèries pulmonars. Se’n poden diferenciar diversos grups:
El pronòstic d’aquesta malaltia depèn del creixement de les seves branques pulmonars per poder fer la correcció mitjançant cirurgia.
És una cardiopatia congènita poc freqüent, ja que correspon entre l’1 % i el 2 % de totes les cardiopaties congènites.
En la majoria de casos, el diagnòstic es realitza mitjançant l’estudi ecocardiogràfic fetal. En aquesta ecografia s’observa l’absència de connexió entre el cor i les artèries pulmonars, així com la presència de CIV. Per mitjà d’aquesta prova també es valoren la mida i la posició de les artèries pulmonars.
Quan el nadó neix, presenta una quantitat d’oxigen, que s’anomena “saturació”, a la sang inferior al que és habitual, 80-90 % tot i que és una quantitat suficient per al desenvolupament normal del nadó.
El servei està integrat per professionals de l’Institut Català de Salut (ICS) i professionals de l’Institut Diagnòstic per la Imatge (IDI). Fem ús de les tècniques més avançades i contribuïm a generalitzar la seva aplicació per a millorar l’assistència als pacients i la qualitat de les exploracions diagnòstiques i terapèutiques.
El servei de Radiodiagnòstic disposa d’un ampli catàleg d’exploracions. Les sol·licituds són analitzades per establir la seva adequació i assignació del protocol d’estudi individualitzat estandarditzat per a cada situació clínica. Els protocols són revisats i actualitzats de forma periòdica per garantir la qualitat i actualitat dels estudis realitzats.
El nucli d'aquesta unitat docent el formen el Servei de Cirurgia General i Digestiva, amb la participació dels Serveis d'Anestèsia, Radiodiagnòstic, Cirurgia Toràcica i Cirurgia Vascular.
Itinerari formatiu de Cirurgia general i aparell digestiu
La Unitat Docent de Radiodiagnòstic està formada pels Serveis de Radiologia (general i infantil) amb participació de professionals d'especialitats com Neuroradiologia, Radiologia Ginecològica, Radiologia Vascular Intervencionista, Radiologia Traumatològica o Ressonància Magnètica.
Itinerari formatiu Radiodiagnòstic
El futur radiòleg necessita una base clínica suficient per treballar en estreta col·laboració amb especialistes d'altres disciplines mèdiques. Així, la formació en diagnòstic per la imatge, radiologia clínica o bioètica es complementa amb coneixements sobre aspectes patològics i funcionals de les malalties.
És una cardiopatia que presenta una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral.
Els pacients amb canal auriculoventricular presenten una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral, que és la que regula el flux de sang de la cavitat esquerra del cor.
En el cas de canal auriculoventricular parcial pot veure’s afectada la part superior (auricular) o inferior (ventricular) de la paret. En cas de canal auriculoventricular complet l’esquerda afectaria tant la cavitat auricular com la ventricular de la paret.
Segons la mida de l’esquerda interauricular i del grau d'insuficiència mitral, aquesta cardiopatia pot presentar símptomes o no presentar-ne.
En el cas que n’apareguin, els més habituals són els associats a la insuficiència cardíaca:
Es du a terme mitjançant una ecocardiografia que identifica la presència del defecte i el grau d’insuficiència mitral.
Aquesta cardiopatia es corregeix amb cirurgia, en què es tancarà la comunicació interauricular amb un pegat i es repararà la vàlvula mitral mitjançant el tancament de l’esquerda. L’edat ideal per corregir la cadena AV parcial és entre l’any i els quatre anys de vida.
La gran majoria de pacients als quals se’ls corregeix un defecte d’aquest tipus arriben a una expectativa i qualitat de vida semblants a la de la població general. Els pacients als quals no se’ls corregeix, poden desenvolupar hipertensió pulmonar, una malaltia que disminueix dràsticament l’edat de supervivència a partir dels trenta i quaranta anys.
Hi ha un petit percentatge de pacients (< 10 %) en què la insuficiència mitral necessitarà més procediments al llarg de la seva vida.
La displàsia acetabular o del maluc en adolescents i persones adultes joves és una malformació del maluc. Es caracteritza per la pèrdua de la concavitat de la còtila (poc profunda i aplanada) i la verticalització del sostre acetabular, amb una mala posició i cobertura del cap femoral que genera una inestabilitat del maluc.
El dolor sol aparèixer de forma lenta, però de vegades de forma brusca per un increment de l'activitat física o esportiva, augment de pes o embaràs.
Malgrat la implementació rutinària de l'examen clínic i ecogràfic del nadó per a la detecció i el tractament precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc, aquesta malaltia continua sent la causa més freqüent de displàsia acetabular de l'adolescent i de l'adult jove, i responsable de més del 50% de les artrosis degeneratives del maluc que necessitaran un tractament quirúrgic mitjançant una pròtesi total o altres tècniques de preservació del maluc.
La major part dels casos estan causats per la displàsia del desenvolupament del maluc; però en d’altres, a un desenvolupament i creixement anòmal de l’acetàbul per causa d’una deformitat en el cap femoral. La sobrecàrrega en l’articulació fa que el cartílag articular es deteriori més de pressa.
La incidència en els adults és molt variable. La incidència de la displàsia del desenvolupament del maluc és d’1 o 2% en els nounats i el 60% de les artrosis de maluc tenen el seu origen en seqüeles de la displàsia acetabular.
L'exploració física pot ser normal o provocar dolor inguinal en realitzar una flexió forçada amb rotació interna i adducció del maluc "impingement test" que denota una anomalia interarticular.
Les radiografies AP en bipedestació i "fals" perfil i axial de maluc són útils per al diagnòstic i valoració de la gravetat. La ressonància magnètica d'alta definició de què disposem en el nostre centre permet veure les estructures i la qualitat del cartílag articular. Si persisteixen dubtes, és útil l'artroscòpia.
El diagnòstic precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc en el període postnatal amb l'exploració física rutinària (tests de Barlow i Ortolani) i l'ecografia de maluc permeten un tractament precoç i prevenir la displàsia acetabular residual.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades