Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La pneumònia és una infecció del teixit pulmonar.
Segons la seva extensió en l’aparell respiratori distingim diferents tipus de pneumònia:
Pot ser produïda per molts microorganismes diferents encara que els més freqüents són S. pneumoniae (pneumococ) i Mycoplasma.
Altres microorganismes que també poden causar pneumònia són Hemophilus, Klebsiella, Staphylococcus aureus, Legionella pneumophila, Chlamydia pneumoniae i alguns virus.
Es caracteritzen per febre alta, tos, amb expectoració o sense, i molts cops provoca dolor al tòrax, que pot augmentar amb els moviments respiratoris. De vegades l’expectoració té aspecte marronós o rovellat, situació que orienta cap a una pneumònia d’origen pneumocòccic.
La denominada pneumònia atípica, causada per Mycoplasma o Chlamydia entre d’altres, sovint es caracteritza per presentar febre amb poca simptomatologia respiratòria.
La pneumònia és una malaltia molt freqüent (350.000 casos/any a Espanya) i és una causa significativa de mortalitat en la població general. Pot afectar tots els grups d’edat.
En la persona prèviament sana constitueix una malaltia de gravetat lleu o moderada, susceptible fins i tot de tractament domiciliari o ambulatori, però en pacients amb patologia prèvia (immunodeprimits, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria prèvia, etc.) és generalment greu. L’ús apropiat d’antibiòtics, juntament algunes vegades amb mesures de suport respiratori (oxigenoteràpia o fins i tot intubació), contribueixen significativament a millorar les possibilitats de curació en els casos més greus.
Es fa partint de la història clínica del pacient (edat, patologia prèvia, temps d’evolució i tipus dels símptomes), auscultació, radiografia de tòrax i pràctica de cultius de sang i esput per identificar l’organisme causant.
També poden detectar-se antígens a l’orina per a pneumococ i Legionella.
El tractament és antibiòtic, basat en una estimació clínica de la possibilitat de tractar-se d’un o d’un altre germen (moltes vegades s’inicia immediatament el tractament sense conèixer l’organisme causant), per posteriorment mantenir-lo o modificar-lo d’acord amb els cultius i l’evolució del pacient.
El criteri de fer un tractament hospitalari o ambulatori depèn de l’estimació de les circumstàncies de risc que es puguin presentar (edat avançada, patologia prèvia, afectació de la funció respiratòria).
En un pacient prèviament sa el tractament pot ser ambulatori.
Radiografia de tòrax, cultius de sang i d’esput o secrecions respiratòries i determinació d’antígens a l’orina.
L'endocarditis infecciosa suposa la presència d'una infecció microbiana en la superfície endocardíaca (superfície interna del cor). Es tracta de la infecció cardiovascular més freqüent i és molt important a causa de la seva potencial gravetat i al fet que té diferents formes de presentació.
L'endocarditis infecciosa afecta fonamentalment a les vàlvules cardíaques, siguin naturals o artificials, encara que a vegades es pot produir en altres estructures del cor.
Es classifiquen d'acord amb el temps en què porta establerta la infecció (dies, setmanes o mesos) i d'acord amb el bacteri o microorganisme (llevat, fong) que la causa.
La lesió característica de l'endocarditis infecciosa és la vegetació endocardíaca. Està composta per la presència completament anòmala d'un agregat de plaquetes, fibrina, bacteris i cèl·lules inflamatòries que s'adhereix a la superfície interna del cor- generalment en la superfície d'una vàlvula cardíaca- i que és susceptible de desprendre's i de causar una embòlia infecciosa a distància en un altre òrgan (pell, sistema nerviós, extremitat).
Es considera una malaltia greu i encara que en la majoria dels casos s'obté la seva curació, també té -malgrat el tractament- unes complicacions i una mortalitat significatives. En molts casos per a la seva curació definitiva és necessari sotmetre als pacients a una intervenció quirúrgica per eliminar els teixits afectats i col·locar una nova vàlvula cardíaca artificial.
En la forma més aguda, l'endocarditis infecciosa pot produir febre elevada, esgarrifances, prostració i afectació greu de l'estat general en poc temps (hores-dies). En les formes subagudes, de setmanes o mesos d'evolució, domina el quadre clínic el cansament, la falta d'apetit i la febre poc rellevant. En aquests casos, es poden produir també manifestacions infeccioses en la pell en forma de nòduls o taques característiques, que no apareixen sempre.
En els pacients amb greu afectació de les vàlvules cardíaques es pot arribar a produir una mala funció d'aquestes, condicionant la presència de símptomes d'insuficiència cardíaca, com serien l'ofec important i l'aparició d'edemes en les extremitats inferiors.
L'endocarditis infecciosa té una incidència global de 2-3 casos per cada 100.000 habitants i any, per la qual cosa s'estima que a Catalunya es diagnostiquen al voltant de 200 nous casos cada any. No obstant això, la seva incidència augmenta molt amb l'edat, aconseguint els 15-30 casos/per cada 100.000 habitants/any en majors de 65 anys, és a dir, 10 vegades superior a la de la població de menor edat.
La causa de l'endocarditis infecciosa ha canviat molt en les últimes dècades. Fa anys el bacteri causal més freqüent eren els estreptococs, sobretot d'una espècie denominada viridans. Actualment, hi ha una gran varietat d'agents causals, sent els més freqüents els estafilococs, seguits dels estreptococs i els enterococs. No obstant això, convé conèixer que qualsevol microorganisme que circuli per la sang pot adherir-se a una vàlvula cardíaca, especialment si aquesta té lesions prèvies o és una vàlvula artificial.
El diagnòstic de l'endocarditis està basat fonamentalment en:
-hemocultius (cultiu de la sang) que identifiquen el bacteri causant de la infecció i permet triar el tractament antibiòtic específic més adequat
-ecocardiografia que permet localitzar les vegetacions endocardíaques pròpies de la malaltia. A més informa de la funció de la vàlvula afectada i contribueix de manera important a valorar la necessitat d'un tractament quirúrgic en alguns pacients.
-en alguns casos és necessari realitzar altres exploracions (com TAC o gammagrafies) per descartar l'existència d'embòlies perifèriques, situació molt freqüent al moment del diagnòstic o durant el curs del tractament de la malaltia.
El tractament de l'endocarditis infecciosa és antibiòtic, però dirigit específicament al microorganisme que la causa. Les dosis són altes i perllongades en el temps, perquè les vegetacions pròpies de la malaltia estan molt poc vascularitzades i l'antibiòtic ha de penetrar per difusió des de la sang circulant. En els pacients que no responen de manera adequada a aquest tractament antibiòtic o que presenten danys valvulars molt rellevants, a conseqüència de la infecció, és necessari valorar la necessitat de cirurgia de recanvi valvular.
Hemocultius i ecocardiografies, tant al moment del diagnòstic com per controlar l'evolució de la malaltia.
Quan es coneix una alteració d'una vàlvula cardíaca en una persona, ha de fer-se prevenció antibiòtica abans de la intervenció de peces dentàries o de genives, prèvia consulta especialitzada.
També en el cas d'endoscòpies, sobretot la digestiva alta (gastroscòpia), han de prendre's mesures preventives amb l'antibiòtic i la pauta que indiqui el metge.
Aquesta prevenció és molt important perquè la presència de bacteris en la sang, com a conseqüència de la intervenció o de l'exploració, comporta un risc significatiu d'endocarditis infecciosa.
L'esclerodèrmia és una malaltia autoimmune que es caracteritza per un augment del col·lagen en diferents teixits del cos, una alteració estructural de la microcirculació i determinades anomalies immunològiques. El terme esclerodèrmia procedeix del grec "skleros", que significa dur, i "derma", que significa pell, la qual cosa indica que l'enduriment cutani és la particularitat més genuïna de la malaltia. Pot afectar, a més de la pell, el tub digestiu, el pulmó, el ronyó i el cor. El pronòstic és variable. En l'actualitat no hi ha un tractament curatiu, però la malaltia es tracta amb mesures de tipus general i teràpia simptomàtica, segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar i/o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
Professionals de Vall d’Hebron destacats que tracten aquesta malaltia:
Dra. Carmen Pilar Simeón Aznar (Medicina Interna)
Dr. Alfredo Guillén del Castillo (Medicina Interna)
Dr. Vicent Fonollosa Pla (Medicina Interna)
La malaltia pulmonar obstructiva crònica o MPOC és una malaltia respiratòria que produeix obstrucció a la via aèria.
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Encara que pot ser deguda a altres causes, principalment es produeix per exposició al fum del tabac. El tractament principal són els broncodilatadors en inhalació.
La MPOC és una malaltia respiratòria que apareix principalment en fumadors o exfumadors i que produeix que la via aèria estigui obstruïda o "bloquejada".
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Els pacients amb MPOC també poden presentar episodis d'infecció o empitjorament dels símptomes, conegut com a exacerbació.
La malaltia afecta principalment a fumadors i exfumadors. També està relacionada amb l'exposició a altres fums, com a fum de biomassa. En un petit percentatge pot ser degut a causes genètiques. La prevalença de la MPOC arriba fins al 10% de la població adulta de més de 40 anys a Espanya.
El diagnòstic de la MPOC es confirma mitjançant una prova respiratòria: l'espirometria. Aquesta és una prova molt senzilla que també pot realitzar-se al CAP. Aquesta prova hauria de fer-se en tots els individus majors de 40 anys amb història de tabaquisme que tinguin símptomes respiratoris com ofec o tos.
El tractament habitual de l'MPOC són els broncodilatadors administrats mitjançant un inhalador. Hi ha dos tipus diferents de broncodilatadors que poden administrar-se junts o per separat, segons les necessitats de cada pacient. La finalitat d'aquest tractament és disminuir la sensació d'ofec i el nombre d'exacerbacions i millorar la capacitat a l'esforç. En alguns pacients també pot ser necessari administrar corticoides en inhalació. A més, el millor tractament per a la MPOC és deixar de fumar.
A més de l'espirometria, altres proves que poden ser necessàries són la radiografia de tòrax, escàner, cultiu de l'esput o altres proves respiratòries més completes. Habitualment també s'elabora una anàlisi de sang per descartar una causa genètica.
Com el tabac és el principal factor de risc, la millor prevenció per evitar la MPOC és evitar el tabac. També es pot reduir l'exposició a pol·lució ambiental i al tabaquisme passiu.
L’artrosi o osteoartrosi és un procés degeneratiu marcat per la lesió del cartílag de les articulacions. L’articulació és l’àrea on un os es connecta amb l’altre os per permetre el moviment. El cartílag és un teixit que recobreix les articulacions i fa d’amortidor de la càrrega i de l’impacte i permet el moviment de les articulacions sense fricció. Normalment, apareix a la columna lumbar, cervical, maluc, genolls i mans.
La manifestació més freqüent és el dolor que millora amb el repòs, la rigidesa en iniciar el moviment, deformitat i dificultat per mobilitzar les articulacions afectades. Pot haver-hi un cert grau d’inflamació, que causarà tumefacció per acumulació excessiva de líquid a l’articulació. Això no obstant, s’ha de diferenciar de l’artritis, que és una malaltia inflamatòria reumàtica en què el problema radica en la inflamació articular i que provoca un dolor que no millora amb el repòs. El fet que en anglès l’artrosi s’anomeni osteoarthritis pot donar lloc a confusió.
És molt prevalent i genera un impacte sociosanitari elevat. L’estudi EPISER2016, de la Sociedad Española de Reumatología, va mostrar que la prevalença en població a partir dels 40 anys és del 29%.
L’edat és el principal factor de risc. És més freqüent en dones. El desgast del cartílag està clarament associat a l’obesitat i a la manca d’exercici físic regular. També hi predisposa tenir una alteració en l’alineació articular/postural. De vegades, la causa prové d’una lesió traumàtica o altres desordres previs a l’articulació afectada. Té un component genètic (especialment l’artrosi de mans).
El diagnòstic s’obté a partir dels símptomes, l’exploració física i proves d’imatge.
El tractament farmacològic consisteix normalment en analgèsia convencional, com és el paracetamol, que serà el tractament analgèsic d’elecció. Hi ha tractaments d’acció lenta, com el sulfat de condroïtina (via oral) o l’àcid hialurònic (infiltració), que tenen certa eficàcia en la millora del dolor, especialment en artrosi de genolls. La cirurgia (pròtesi) es reserva per a casos en els quals l’articulació està molt destruïda i les altres mesures han fracassat.
El delírium és un trastorn agut de l'atenció i la cognició que presenten sovint els/les pacients grans hospitalitzats, però que pot afectar a qualsevol persona amb una malaltia greu, inclosos els infants.
Aquesta alteració de l’estat mental es caracteritza per presentar-se de manera aguda (es reconeix amb més o menys precisió quan s’ha iniciat) i fluctuant (hi ha moments del dia en els que la persona pot presentar més manifestacions). Ara bé, amb les intervencions apropiades, pot ser totalment o parcialment reversible o, fins i tot, es pot prevenir.
El delírium sol ser multifactorial, però les principals causes que el poden desencadenar durant l’hospitalització són:
Pot presentar un o uns quants dels símptomes següents:
Si detecteu qualsevol d’aquestes manifestacions en la persona a la qual esteu acompanyant comuniqueu-lo al personal sanitari. A més, tingueu en compte que la durada de l’episodi de delírium pot ser des d’hores a dies, en la majoria dels casos, però que pot persistir en el temps, durant setmanes o mesos.
Fins al 40% dels casos de delírium es poden prevenir si seguiu aquestes recomanacions:
A més d'instaurar mesures no farmacològiques, l'equip mèdic i d’infermeria analitzaran les possibles causes del delírium i prendran les mesures més adequades per a cada pacient, com per exemple: el diagnòstic i tractament de les infeccions, el control del dolor, el control de l’oxigenació, la correcció de la deshidratació, la revisió del tractament i dels catèters, sondes...
De vegades, cal administrar medicació per ajudar a controlar el delírium i aconseguir que la persona estigui més tranquil·la i col·laboradora per tal de no córrer risc d’accidents o traumatismes.
Les persones que pateixen un episodi de delírium durant la seva hospitalització, poden patir caigudes, broncoaspiracions, perdre autonomia en les activitats de la vida diària i poden necessitar més ajuda de la que necessitaven prèviament a l’hospitalització, inclòs poden necessitar allargar la seva estada a l’hospital o en un altre centre fins que pugui recuperar el seu estil de vida.
En alguns casos els pacients amb delírium precisen seguiment posterior per major risc de desenvolupament de deteriorament cognitiu.
La col·laboració de la família és fonamental, ja que és qui coneix millor el pacient i qui més el pot ajudar a prevenir algunes de les complicacions associades.
Si és possible, és important que la persona estigui acompanyada per un familiar o amic de confiança, sobretot les primeres 48 h del seu ingrés. Això li donarà tranquil·litat i seguretat.
Si heu de marxar i la persona es queda sola, aviseu l’equip d’infermeria per tal que li supervisin les cures necessàries.
Podeu seguir les mateixes recomanacions de prevenció i a més tingueu en compte les següents:
El sistema immune és un sistema de defensa i adaptació del nostre organisme a l'exterior. Permet discriminar que acceptem i que no de tot el que ens envolta: aliments, gèrmens, productes químics, cèl·lules pròpies envellides o deteriorades, etc., per tal de preservar el nostre organisme amb bona salut. Tots els trastorns, per excés o defecte d'aquesta funció, formen part d'aquestes malalties. Té dues parts fonamentals: la immunitat innata, que depèn dels gens de la nostra espècie i que no ha de ser entrenada per a funcionar. I la immunitat adquirida, que depèn de l'aprenentatge que fa el nostre cos amb el contacte amb infeccions, aliments o productes químics. Totes dues treballen en col·laboració i en un estret equilibri.
Hi ha malalties immunitàries per:
a) manca de funció: Immunodeficiències primàries, immunodeficiències adquirides
b) excés de funció: Malalties autoimmunitàries en les quals l'organisme amb un exercici excessiu de les defenses s'agredeix a si mateix perquè perd una funció essencial: l'autotolerància. Això vol dir que en condicions normals en cap cas una cèl·lula pròpia farà un atac contra una altra cèl·lula pròpia.
En el primer cas, el de les immunodeficiències, l'aparició d'infeccions repetides és el signe clau per a la seva detecció. Es pot produir en les primeres etapes de la vida per una alteració genètica o en la vida adulta a causa de tractaments rebuts per altres malalties, com les oncològiques. O pot ser adquirida per una infecció vírica, una de les més importants és el VIH (virus de la immunodeficiència humana).
En el segon cas, és l'aparició d'inflamacions sense causa aparent a les articulacions (al pulmó, al ronyó, al fetge o a altres òrgans) el que ens avisa d'una malaltia autoimmune.
Depenen bàsicament de si es deuen a un defecte de funció (infeccions repetides) o bé a un excés de funció (malaltia inflamatòria d'un o diversos òrgans).
Pot afectar a qualsevol persona durant tota la vida. D'una manera general es pot dir que les immunodeficiències són més freqüents en la primera infància i les malalties autoimmunes afecten els adults joves i amb més freqüència a les dones.
La capacitat de defensa de l'organisme es mesura de dues maneres. En estat basal, és a dir en la situació ordinària del pacient. I després de l'estimulació de les cèl·lules de defensa en el laboratori.
En el cas de les malalties autoimmunes s'estudien tots aquells factors presents en la sang que en estar augmentats revelen una activitat anòmala contra el mateix cos.
Hi ha diferents exploracions diagnòstiques:
a) estudi de la immunitat innata
b) estudi de la immunitat adquirida
c) estudi de la capacitat funcional del sistema immune
d) estudi dels factors que caracteritzen la malaltia autoimmune
Per avaluar la competència immunològica, és a dir de defensa, es pot fer de diverses maneres:
-amb la detecció i recompte de les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i específicament dels limfòcits.
-amb l'estimulació dels limfòcits en el laboratori per veure la seva funcionalitat.
-amb l'estudi en la sang o en una biòpsia dels factors que fan que es produeixi una autoagressió. Aquests factors poden ser autoanticossos (proteïnes de defensa amb funció anòmala d'autoagressió).
-amb l'estudi de missatgers cel·lulars elevats que indiquen l'activitat d'aquestes cèl·lules contra el mateix organisme.
En el cas de la immunodeficiència és el de la restitució de la capacitat funcional del sistema immune.
En el cas de l'autoimmunitat és la modulació o el fre de la capacitat d'autoagressió que ha desenvolupat el sistema immune.
Són proves de laboratori per valorar la funcionalitat del sistema immune. També proves genètiques que ajuden al diagnòstic.
A banda de les recomanacions generals per a una alimentació sana i natural, exercici físic i abstenció de fumar, es pot dir que el compliment del calendari vacunal en la infància és bàsic. A més a més de tenir defensa per a les infeccions per a les quals es vacuna, ajuda a una millora de les capacitats de defensa global.
El lupus és una malaltia crònica immunològica que es caracteritza per la producció d’anticossos. Afecta principalment dones en edat fèrtil, evoluciona a brots i pot afectar qualsevol òrgan.
Es caracteritza per la producció d’immunocomplexos que es dipositen a qualsevol òrgan i en produeixen la inflamació i, en alguns casos, fins i tot, el danyen. La causa és desconeguda, però se sap que és multifactorial. En la seva aparició hi participen factors genètics, ambientals i hormonals.
Això comporta una alteració en l’apoptosi que implica l’aparició de nous antígens i l’activació tant del sistema innat com de l’adaptatiu, que són els responsables de la producció d’autoanticossos.
Els símptomes més freqüents són el dolor articular o l’artritis (85-90 %) i les lesions cutànies (70 %), però pot afectar qualsevol òrgan.
El lupus pot afectar diferents parts del cos:
El lupus afecta principalment les dones amb una proporció de 9:1 en l’edat fèrtil, encara que també pot aparèixer durant la infància i en edat avançada.
La prevalença és de 10/10.000 habitants en la raça caucàsica però, més prevalent i greu, en pacients afroamericans i hispans.
Amb la millora del tractament en països desenvolupats, la supervivència és superior al 90% després de 20 anys d’evolució, tot i que l’afectació renal i del sistema nerviós central empitjoren la morbiditat i mortalitat.
Es basa en una alta sospita clínica a partir de les manifestacions descrites i les dades del laboratori que evidencien la presència dels anticossos antinuclears i dels anti-DNA, que són els específics de la malaltia. Per diagnosticar-la es fan servir els criteris del Col·legi Americà de Reumatologia. Si el pacient compleix 4 dels 11 criteris, es classifica com a lupus eritematós sistèmic.
El tractament varia segons cada cas concret. En general s’utilitzen fàrmacs antiinflamatoris, cortisona i antimalàrics. També es poden fer servir immunosupressors en casos greus (Imurel®, metotrexat i micofenolat, per exemple), o per evitar els brots, les seqüeles i així reduir els corticoides. En els últims 50 anys només el belimumab o anti-BLys ha estat aprovat per al tractament del lupus.
Malauradament, no hi ha cap tractament preventiu per al lupus. El més important per evitar danys és fer un diagnòstic precoç i tractar la malaltia adequadament per persones expertes.
Una bona educació dels malalts en el moment del diagnòstic és fonamental per prevenir complicacions futures i el seguiment del tractament.
La hipertensió arterial pulmonar (HAP) és una malaltia de les artèries que connecten els pulmons amb el cor. Es presenta amb dificultat per respirar o augment en l’esforç per respirar (dispnea).
La hipertensió arterial pulmonar és una malaltia rara i greu que afecta la vasculatura pulmonar. A mesura que avança la malaltia, el flux de sang es redueix, i per compensar-ho la part dreta del cor creix en excés, fet que crea dificultats respiratòries.
Es defineix per un aixecament de la pressió a l’artèria pulmonar a causa de l’afectació de l’arteriola precapil·lar pulmonar per fenòmens d’hipertròfia, hiperplàsia i proliferació descontrolades.
Dispnea, síncope, palpitacions.
Afecta infants i adults, especialment a les dones (entre el 65 % i el 80 %), i apareix sobretot en la maduresa.
En la meitat dels casos la hipertensió arterial pulmonar apareix per causes desconegudes. En l’altra meitat, està relacionada amb:
A l’Estat espanyol la prevalença és de 16 casos per milió d’habitants adults i la incidència és de 3,7 casos per milió d’habitants adults l’any.
El diagnòstic passa per una sèrie d’estudis:
Hi ha diversos tractaments que milloren molt la malaltia, encara que no siguin curatius, aconsegueixen millorar el pronòstic i la qualitat de vida dels pacients.
Tenim la sort de disposar de tots els fàrmacs que són beneficiosos per lluitar contra la malaltia:
La decisió de quin fàrmac és el més adequat per a cada pacient, ha de fer-se en centres amb experiència. Finalment, si no ens en sortim, podem plantejar un trasplantament pulmonar en alguns casos.
Cal evitar les exposicions a fàrmacs anorexígens, amfetamines, cocaïna. També la infecció pel virus de la immunodeficiència humana pot causar la malaltia i tots els factors, fonamentalment l’alcohol, que poden conduir a una cirrosi hepàtica. Fora d’aquestes mesures no hi ha cap altre tipus de prevenció i l’esforç s’ha de posar en la detecció precoç.
L'anticoagulació és el tractament d'elecció per a la malaltia tromboembòlica venosa. També s'utilitza en els pacients amb alguna arrítmia cardíaca o afecció del cor que els predisposa a patir embòlia sistèmica (formació d'un coàgul o trombe que viatja des del cor a qualsevol vas sanguini del cos), o del cor a les venes del cervell, cosa que provoca un infart cerebral.
Els anticoagulants són medicaments que modifiquen la coagulació de la sang perquè el trombe o coàgul no es formi dins dels vasos sanguinis. El seu principal efecte consisteix a retardar el temps de coagulació de la sang.
Hi ha diferents tipus d'anticoagulants: injectables o orals.
Heparines de baix pes molecular o no fraccionades. S'ha d'instaurar a dosi terapèutica quan hi ha sospita de trombosi, fins i tot abans de confirmar-ne el diagnòstic, o com a profilaxi (prevenció), a dosis profilàctiques, quan la persona tingui un o diversos factors de risc que podrien desencadenar un tromboembolisme venós (com per exemple una cirurgia de reemplaçament de maluc o genoll). S'administren a dosis fixes, segons el pes del pacient i el tipus de trombosi a tractar o el factor de risc que cal controlar.
S'utilitzen com a teràpia de manteniment quan l'anticoagulació oral està contraindicada (p. ex. embaràs) o ha estat ineficaç.
S'usen com a tractament de manteniment (ús més prolongat) i s'administren davant de la confirmació del diagnòstic de la trombosi venosa profunda o embolisme pulmonar. Hi ha dos tipus d'anticoagulants orals: antivitamina K i d'acció directa.
El tractament anticoagulant es controla amb analítiques de sang o determinacions en sang capil·lar (fent una punxada al dit del pacient). El seguiment dels pacients anticoagulants el duen a terme els especialistes en hematologia i hemoteràpia.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades