Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La poliomielitis és una malaltia molt contagiosa produïda per qualsevol dels tres serotips del poliovirus humà, que forma part de la família dels enterovirus. Europa va ser certificada com a lliure de poliomielitis el juny de 2002. La immunització i la vigilància de la malaltia continua garantint que es mantingui lliure de poliomielitis. La síndrome postpòlio no té un mecanisme causal definit, però pot afectar entre el 20 % i el 80 % dels pacients que pateixen poliomielitis.
Els símptomes inicials són els mateixos d’un quadre pseudogripal (febre, cefalea, dolors articulars i musculars, vòmits, entre d’altres) i poden durar fins a 10 dies. En les seves formes més greus pot arribar a produir una paràlisi respiratòria que condueix a la mort. La síndrome postpòlio presenta una nova debilitat neurològica que pot ser progressiva o abrupta sobre músculs afectes prèviament o sense afectació. Pot anar acompanyat o no de nous problemes de salut com són la fatiga excessiva, dolor muscular, dolor articular, intolerància al fred, disminució de la resistència física, de la funció i atròfia.
Afecta principalment els nens i el mecanisme de transmissió pot ser via fecal-oral o a través d’un vehicle comú (aigua o aliments contaminats).
La síndrome postpòlio afecta pacients amb 20 anys o més d’evolució de poliomielitis.
És un diagnòstic clínic complementat amb proves de laboratori i electromiografia (EMG).
Tractament simptomàtic amb analgèsics, respirador en cas que sigui necessari, exercici suau i possibilitat d’aparells ortopèdics per evitar deformitats o facilitar la funció.
En diagnòstic agut l’estudi de secrecions, excrements i líquid cefalorraquidi. EMG en la fase aguda i posterior per arribar al diagnòstic de la síndrome postpòlio.
La poliomielitis no té cura, però es pot prevenir per mitjà de la vacunació.
La infecció d’orina es defineix com la presència de bacteris a les vies urinàries, vies que normalment en són lliures, juntament amb manifestacions inflamatòries, com ara la febre o el dolor local.
Bàsicament, la infecció d’orina es divideix entre infecció de les vies baixes (bufeta urinària, uretra) o infecció d’orina alta, que afecta un ronyó o tots dos. En aquest cas es parla de pielonefritis.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
L’hepatitis aguda consisteix en una inflamació aguda del fetge que fa que aquest no funcioni de manera correcta. Habitualment acostuma a estar produïda per virus, fàrmacs o altres tòxics.
Els símptomes són molt variables i moltes vegades passen inadvertits. Els més comuns són cansament, poca gana, nàusees, dolors musculars i febre. A vegades apareix tint groc a la conjuntiva dels ulls i la pell (icterícia) i orina fosca (colúria). Els símptomes poden durar entre un i tres mesos, fins que es produeix la recuperació. Les hepatitis B i C es poden cronificar.
L’hepatitis viral aguda és la causa més freqüent d’inflamació del fetge. Hi ha alguns virus que tenen marcada predilecció per infectar el fetge. Bàsicament en trobem cinc, que són els virus de l’hepatitis A, B, C, D i E. Els virus que amb més freqüència produeixen inflamació aguda del fetge són els virus de l’hepatitis A i B.
El virus de l’hepatitis A infecta sobretot nens i joves, de vegades sense símptomes i en general es cura espontàniament sense deixar seqüeles. Es contagia per mitjà de la via digestiva (aliments o begudes contaminades) o a través de persona a persona en un medi amb unes condicions higièniques pobres. Malgrat que és prevenible amb la vacunació, el millor mètode per evitar la transmissió de la malaltia és mantenir unes bones condicions higienicosanitàries.
El virus de l’hepatitis B, quan es presenta de forma aguda, acostuma a afectar nens i adults joves no vacunats. En aquests casos, el mètode de transmissió acostuma a ser per via sanguínia i sexual. L’hepatitis per virus B es pot cronificar i, si no es tracta, pot produir fibrosi/cirrosi hepàtica (mort de les cèl·lules del fetge que són substituïdes per teixit cicatricial). L’hepatitis B també es pot veure relacionada amb l’aparició de càncer de fetge.
L’hepatitis B és així mateix prevenible mitjançant la vacunació.
L’hepatitis tòxica es deu a l’acció de determinats compostos químics, ja siguin naturals (p. ex. ingestió de bolets tòxics), d’origen industrial (p. ex. tetraclorur de carboni) o medicaments (p. ex. paracetamol en grans dosis).
L’hepatitis A afecta nens i joves. Gràcies a les millores higienicosanitàries del país, en l’actualitat és infreqüent. La podem trobar en pacients que hagin viatjat recentment a països amb més incidència de la malaltia i també en persones que hagin tingut contacte amb ells. Com dèiem, el mecanisme de transmissió és fecal-oral i es cura generalment sense cap complicació.
L’hepatitis B es transmet la majoria de les vegades per transmissió sexual o per via sanguínia (addictes a drogues per via endovenosa). La transmissió a través de transfusió sanguínia està en l’actualitat molt controlada i pràcticament no es produeix. En zones en les quals la prevalença de la malaltia és molt alta (països asiàtics principalment), la manera més freqüent de transmetre l’hepatitis B és de mare a fill durant l’embaràs o en el part (transmissió vertical). En aquests casos de transmissió vertical, l’hepatitis B es cronifica en més d’un 90% dels casos si no rep tractament adequat.
L’hepatitis tòxica es produeix per exposició a substàncies lesives per al fetge. Aquests tòxics poden ser fàrmacs, productes naturals o d’altres. En alguns casos, l’associació entre el tòxic i l’hepatitis està molt ben descrita i és esperable. En altres ocasions, es produeix una reacció no esperada (idiosincràsia). Finalment, hi ha fàrmacs que no produeixen toxicitat hepàtica llevat que s’administrin en dosis molt superiors a les normals (per exemple el paracetamol).
El diagnòstic és principalment clínic (observació d’icterícia, orines fosques) i de laboratori (elevació dels enzims hepàtics i determinació viral positiva).
Així mateix, durant l’evolució de la malaltia es detecta l’aparició o evolució d’anticossos específics per a cada virus que determinen la resposta del pacient i la seva entrada o no en estat de cronicitat.
Amb l’ecografia abdominal podem veure si hi ha complicacions derivades de l’hepatitis aguda o excloure altres causes que poden donar símptomes similars.
En general, no cal cap tractament específic per a l’hepatitis aguda, tret d’alguns casos produïts pel virus de l’hepatitis B i C. És important extremar la higiene personal per evitar el contagi a altres persones.
No es recomana una dieta específica (sempre que s’eviti el consum d’alcohol). Tampoc no s’ha de fer repòs al llit estricte (s’ha d’adequar l’activitat física a l’estat general del pacient).
Bàsicament, són analítiques que revelen l’estat i l’evolució del fetge i la resposta que dona el pacient per a la curació. També les analítiques de sang poden revelar l’evolució cap a la cronicitat.
La vacunació per als virus A i B és el millor tractament possible (incloses al calendari vacunal). No es disposa de moment de cap vacuna per al virus C.
L’hepatitis A es transmet per contacte fecal-oral (menjar i beguda contaminada i de persona a persona). La higiene alimentària és fonamental en aquest sentit.
Els mètodes anticonceptius de barrera (el preservatiu) permeten evitar el contagi de les malalties de transmissió sexual (entre elles l’hepatitis B i C).
En països on la malaltia és molt freqüent, moltes dones embarassades poden tenir la malaltia i transmetre-la als fills durant la fase final de l’embaràs o en el part. L’ús de la vacunació precoç +/- gammaglobulines contra el virus de l’hepatitis B pot prevenir la infecció del nen.
L’hepatitis tòxica es prevé amb la precaució a l’exposició dels diferents tòxics implicats.
La pneumònia és una infecció del teixit pulmonar. Pot ser produïda per molts microorganismes diferents encara que els més freqüents són S.pneumoniae (pneumococ) i Mycoplasma.
Altres microorganismes que també poden causar pneumònia són Hemophilus, Klebsiella, Staphylococcus aureus, Legionella pneumophila, Chlamydia pneumoniae i alguns virus.
Es caracteritzen per febre alta, tos, amb expectoració o sense, i molts cops provoca dolor al tòrax, que pot augmentar amb els moviments respiratoris. De vegades l’expectoració té aspecte marronós o rovellat, situació que orienta cap a una pneumònia d’origen pneumocòccic.
La denominada pneumònia atípica, causada per Mycoplasma o Chlamydia entre d’altres, sovint es caracteritza per presentar febre amb poca simptomatologia respiratòria.
Segons la seva extensió en l’aparell respiratori distingim diferents tipus de pneumònia:
La pneumònia és una malaltia molt freqüent (350.000 casos/any a Espanya) i és una causa significativa de mortalitat en la població general. Pot afectar tots els grups d’edat.
En la persona prèviament sana constitueix una malaltia de gravetat lleu o moderada, susceptible fins i tot de tractament domiciliari o ambulatori, però en pacients amb patologia prèvia (immunodeprimits, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria prèvia, etc.) és generalment greu. L'ús apropiat d’antibiòtics, juntament algunes vegades amb mesures de suport respiratori (oxigenoteràpia o fins i tot intubació), contribueixen significativament a millorar les possibilitats de curació en els casos més greus.
Es fa partint de la història clínica del pacient (edat, patologia prèvia, temps d’evolució i tipus dels símptomes), auscultació, radiografia de tòrax i pràctica de cultius de sang i esput per identificar l’organisme causant.
També poden detectar-se antígens a l’orina per a pneumococ i Legionella.
El tractament és antibiòtic, basat en una estimació clínica de la possibilitat de tractar-se d’un o d’un altre germen (moltes vegades s’inicia immediatament el tractament sense conèixer l’organisme causant), per posteriorment mantenir-lo o modificar-lo d’acord amb els cultius i l’evolució del pacient.
El criteri de fer un tractament hospitalari o ambulatori depèn de l’estimació de les circumstàncies de risc que es puguin presentar (edat avançada, patologia prèvia, afectació de la funció respiratòria).
En un pacient prèviament sa el tractament pot ser ambulatori.
Radiografia de tòrax, cultius de sang i d’esput o secrecions respiratòries i determinació d’antígens a l’orina.
L'esclerodèrmia és una malaltia autoimmune que es caracteritza per un augment del col·lagen en diferents teixits del cos, una alteració estructural de la microcirculació i determinades anomalies immunològiques. El terme esclerodèrmia procedeix del grec "skleros", que significa dur, i "derma", que significa pell, la qual cosa indica que l'enduriment cutani és la particularitat més genuïna de la malaltia. Pot afectar, a més de la pell, el tub digestiu, el pulmó, el ronyó i el cor. El pronòstic és variable. En l'actualitat no hi ha un tractament curatiu, però la malaltia es tracta amb mesures de tipus general i teràpia simptomàtica, segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
La malaltia pulmonar obstructiva crònica o MPOC és una malaltia respiratòria que produeix obstrucció a la via aèria.
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Encara que pot ser deguda a altres causes, principalment es produeix per exposició al fum del tabac. El tractament principal són els broncodilatadors en inhalació.
La MPOC és una malaltia respiratòria que apareix principalment en fumadors o exfumadors i que produeix que la via aèria estigui obstruïda o "bloquejada".
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Els pacients amb MPOC també poden presentar episodis d'infecció o empitjorament dels símptomes, conegut com a exacerbació.
La malaltia afecta principalment fumadors i exfumadors. També està relacionada amb l'exposició a altres fums, com a fum de biomassa. En un petit percentatge pot ser degut a causes genètiques. La prevalença de la MPOC arriba fins al 10% de la població adulta de més de 40 anys a Espanya.
El diagnòstic de la MPOC es confirma mitjançant una prova respiratòria: l'espirometria. Aquesta és una prova molt senzilla que també pot realitzar-se al CAP. Aquesta prova hauria de fer-se en tots els individus majors de 40 anys amb història de tabaquisme que tinguin símptomes respiratoris com ofec o tos.
El tractament habitual de l'MPOC són els broncodilatadors administrats mitjançant un inhalador. Hi ha dos tipus diferents de broncodilatadors que poden administrar-se junts o per separat, segons les necessitats de cada pacient. La finalitat d'aquest tractament és disminuir la sensació d'ofec i el nombre d'exacerbacions i millorar la capacitat a l'esforç. En alguns pacients també pot ser necessari administrar corticoides en inhalació. A més, el millor tractament per a la MPOC és deixar de fumar.
A més de l'espirometria, altres proves que poden ser necessàries són la radiografia de tòrax, escàner, cultiu de l'esput o altres proves respiratòries més completes. Habitualment també s'elabora una anàlisi de sang per descartar una causa genètica.
Com el tabac és el principal factor de risc, la millor prevenció per evitar la MPOC és evitar el tabac. També es pot reduir l'exposició a pol·lució ambiental i al tabaquisme passiu.
L’artrosi o osteoartrosi és un procés degeneratiu marcat per la lesió del cartílag de les articulacions. L’articulació és l’àrea on un os es connecta amb l’altre os per permetre el moviment. El cartílag és un teixit que recobreix les articulacions i fa d’amortidor de la càrrega i de l’impacte i permet el moviment de les articulacions sense fricció. Normalment, apareix a la columna lumbar, cervical, maluc, genolls i mans.
La manifestació més freqüent és el dolor que millora amb el repòs, la rigidesa en iniciar el moviment, deformitat i dificultat per mobilitzar les articulacions afectades. Pot haver-hi un cert grau d’inflamació, que causarà tumefacció per acumulació excessiva de líquid a l’articulació. Això no obstant, s’ha de diferenciar de l’artritis, que és una malaltia inflamatòria reumàtica en què el problema radica en la inflamació articular i que provoca un dolor que no millora amb el repòs. El fet que en anglès l’artrosi s’anomeni osteoarthritis pot donar lloc a confusió.
És molt prevalent i genera un impacte sociosanitari elevat. L’estudi EPISER2016, de la Sociedad Española de Reumatología, va mostrar que la prevalença en població a partir dels 40 anys és del 29%.
L’edat és el principal factor de risc. És més freqüent en dones. El desgast del cartílag està clarament associat a l’obesitat i a la manca d’exercici físic regular. També hi predisposa tenir una alteració en l’alineació articular/postural. De vegades, la causa prové d’una lesió traumàtica o altres desordres previs a l’articulació afectada. Té un component genètic (especialment l’artrosi de mans).
El diagnòstic s’obté a partir dels símptomes, l’exploració física i proves d’imatge.
El tractament farmacològic consisteix normalment en analgèsia convencional, com és el paracetamol, que serà el tractament analgèsic d’elecció. Hi ha tractaments d’acció lenta, com el sulfat de condroïtina (via oral) o l’àcid hialurònic (infiltració), que tenen certa eficàcia en la millora del dolor, especialment en artrosi de genolls. La cirurgia (pròtesi) es reserva per a casos en els quals l’articulació està molt destruïda i les altres mesures han fracassat.
El delírium és un trastorn agut de l'atenció i la cognició que presenten sovint els/les pacients grans hospitalitzats, però que pot afectar a qualsevol persona amb una malaltia greu, inclosos els infants.
Aquesta alteració de l’estat mental es caracteritza per presentar-se de manera aguda (es reconeix amb més o menys precisió quan s’ha iniciat) i fluctuant (hi ha moments del dia en els que la persona pot presentar més manifestacions). Ara bé, amb les intervencions apropiades, pot ser totalment o parcialment reversible o, fins i tot, es pot prevenir.
El delírium sol ser multifactorial, però les principals causes que el poden desencadenar durant l’hospitalització són:
Pot presentar un o uns quants dels símptomes següents:
Si detecteu qualsevol d’aquestes manifestacions en la persona a la qual esteu acompanyant comuniqueu-lo al personal sanitari. A més, tingueu en compte que la durada de l’episodi de delírium pot ser des d’hores a dies, en la majoria dels casos, però que pot persistir en el temps, durant setmanes o mesos.
Fins al 40% dels casos de delírium es poden prevenir si seguiu aquestes recomanacions:
A més d'instaurar mesures no farmacològiques, l'equip mèdic i d’infermeria analitzaran les possibles causes del delírium i prendran les mesures més adequades per a cada pacient, com per exemple: el diagnòstic i tractament de les infeccions, el control del dolor, el control de l’oxigenació, la correcció de la deshidratació, la revisió del tractament i dels catèters, sondes...
De vegades, cal administrar medicació per ajudar a controlar el delírium i aconseguir que la persona estigui més tranquil·la i col·laboradora per tal de no córrer risc d’accidents o traumatismes.
Les persones que pateixen un episodi de delírium durant la seva hospitalització, poden patir caigudes, broncoaspiracions, perdre autonomia en les activitats de la vida diària i poden necessitar més ajuda de la que necessitaven prèviament a l’hospitalització, inclòs poden necessitar allargar la seva estada a l’hospital o en un altre centre fins que pugui recuperar el seu estil de vida.
En alguns casos els pacients amb delírium precisen seguiment posterior per major risc de desenvolupament de deteriorament cognitiu.
La col·laboració de la família és fonamental, ja que és qui coneix millor el pacient i qui més el pot ajudar a prevenir algunes de les complicacions associades.
Si és possible, és important que la persona estigui acompanyada per un familiar o amic de confiança, sobretot les primeres 48 h del seu ingrés. Això li donarà tranquil·litat i seguretat.
Si heu de marxar i la persona es queda sola, aviseu l’equip d’infermeria per tal que li supervisin les cures necessàries.
Podeu seguir les mateixes recomanacions de prevenció i a més tingueu en compte les següents:
El lupus és una malaltia crònica immunològica que es caracteritza per la producció d’anticossos. Afecta principalment dones en edat fèrtil, evoluciona a brots i pot afectar qualsevol òrgan.
Es caracteritza per la producció d’immunocomplexos que es dipositen a qualsevol òrgan i en produeixen la inflamació i, en alguns casos, fins i tot, el danyen. La causa és desconeguda, però se sap que és multifactorial. En la seva aparició hi participen factors genètics, ambientals i hormonals.
Això comporta una alteració en l’apoptosi que implica l’aparició de nous antígens i l’activació tant del sistema innat com de l’adaptatiu, que són els responsables de la producció d’autoanticossos.
Els símptomes més freqüents són el dolor articular o l’artritis (85-90 %) i les lesions cutànies (70 %), però pot afectar qualsevol òrgan.
El lupus pot afectar diferents parts del cos:
El lupus afecta principalment les dones amb una proporció de 9:1 en l’edat fèrtil, encara que també pot aparèixer durant la infància i en edat avançada.
La prevalença és de 10/10.000 habitants en la raça caucàsica però, més prevalent i greu, en pacients afroamericans i hispans.
Amb la millora del tractament en països desenvolupats, la supervivència és superior al 90% després de 20 anys d’evolució, tot i que l’afectació renal i del sistema nerviós central empitjoren la morbiditat i mortalitat.
Es basa en una alta sospita clínica a partir de les manifestacions descrites i les dades del laboratori que evidencien la presència dels anticossos antinuclears i dels anti-DNA, que són els específics de la malaltia. Per diagnosticar-la es fan servir els criteris del Col·legi Americà de Reumatologia. Si el pacient compleix 4 dels 11 criteris, es classifica com a lupus eritematós sistèmic.
El tractament varia segons cada cas concret. En general s’utilitzen fàrmacs antiinflamatoris, cortisona i antimalàrics. També es poden fer servir immunosupressors en casos greus (Imurel®, metotrexat i micofenolat, per exemple), o per evitar els brots, les seqüeles i així reduir els corticoides. En els últims 50 anys només el belimumab o anti-BLys ha estat aprovat per al tractament del lupus.
Malauradament, no hi ha cap tractament preventiu per al lupus. El més important per evitar danys és fer un diagnòstic precoç i tractar la malaltia adequadament per persones expertes.
Una bona educació dels malalts en el moment del diagnòstic és fonamental per prevenir complicacions futures i el seguiment del tractament.
La hipertensió arterial pulmonar (HAP) és una malaltia de les artèries que connecten els pulmons amb el cor. Es presenta amb dificultat per respirar o augment en l’esforç per respirar (dispnea).
La hipertensió arterial pulmonar és una malaltia rara i greu que afecta la vasculatura pulmonar. A mesura que avança la malaltia, el flux de sang es redueix, i per compensar-ho la part dreta del cor creix en excés, fet que crea dificultats respiratòries.
Es defineix per un aixecament de la pressió a l’artèria pulmonar a causa de l’afectació de l’arteriola precapil·lar pulmonar per fenòmens d’hipertròfia, hiperplàsia i proliferació descontrolades.
Dispnea, síncope, palpitacions.
Afecta infants i adults, especialment a les dones (entre el 65 % i el 80 %), i apareix sobretot en la maduresa.
En la meitat dels casos la hipertensió arterial pulmonar apareix per causes desconegudes. En l’altra meitat, està relacionada amb:
A l’Estat espanyol la prevalença és de 16 casos per milió d’habitants adults i la incidència és de 3,7 casos per milió d’habitants adults l’any.
El diagnòstic passa per una sèrie d’estudis:
Hi ha diversos tractaments que milloren molt la malaltia, encara que no siguin curatius, aconsegueixen millorar el pronòstic i la qualitat de vida dels pacients.
Tenim la sort de disposar de tots els fàrmacs que són beneficiosos per lluitar contra la malaltia:
La decisió de quin fàrmac és el més adequat per a cada pacient, ha de fer-se en centres amb experiència. Finalment, si no ens en sortim, podem plantejar un trasplantament pulmonar en alguns casos.
Cal evitar les exposicions a fàrmacs anorexígens, amfetamines, cocaïna. També la infecció pel virus de la immunodeficiència humana pot causar la malaltia i tots els factors, fonamentalment l’alcohol, que poden conduir a una cirrosi hepàtica. Fora d’aquestes mesures no hi ha cap altre tipus de prevenció i l’esforç s’ha de posar en la detecció precoç.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades