Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La infecció d’orina es defineix com la presència de bacteris a les vies urinàries, vies que normalment en són lliures, juntament amb manifestacions inflamatòries, com ara la febre o el dolor local.
Bàsicament, la infecció d’orina es divideix entre infecció de les vies baixes (bufeta urinària, uretra) o infecció d’orina alta, que afecta un ronyó o tots dos. En aquest cas es parla de pielonefritis.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
La legionel·losi és una malaltia produïda pel bacteri Legionella pneumophila, que viu usualment en circuits d’aigua contaminada, com són conduccions d’aigua, estanys, torres de refrigeració, piscines o jacuzzis.
S’adquireix per inhalació en haver estat el pacient en contacte amb l’aigua contaminada, sigui per banyar-s'hi o per ser en zones pròximes, ja que el bacteri es pot disseminar des de l’aigua a l’ambient circumdant.
Produeix generalment una infecció pulmonar en forma de pneumònia que, si no és diagnosticada i tractada de manera precoç, pot revestir gravetat i risc vital.
La legionel·losi produeix els símptomes propis d’una pneumònia (febre, dolor toràcic, dificultat en respirar), juntament amb dolors musculars molt marcats i gran afectació de l’estat general amb malestar pronunciat.
La legionel·losi pot afectar tota persona que entri en contacte amb el bacteri causant, però és més freqüent en persones grans o immunodeprimides que han estat en contacte amb aigua contaminada per legionel·la o han respirat vapor de la mateixa aigua contaminada.
Es fa mitjançant la detecció del bacteri o d’anticossos a la sang contra aquest, una vegada s’ha sospitat per les característiques clíniques que presenta el pacient (edat d’aparició, febre, gran afectació de l’estat general, dolors musculars) o radiogràfiques (pneumònia que afecta difusament els pulmons). L’aïllament del bacteri és relativament recent, perquè requereix medis de cultiu especials.
De fet, no es va identificar la legionel·la com a causant de malaltia pulmonar fins al 1976, durant una epidèmia de pneumònia en un congrés de la Legió Americana a Filadèlfia, d’aquí li ve el nom.
La legionel·losi respon bé al tractament antibiòtic específic.
És molt important l’inici precoç del tractament.
Radiografia de tòrax, determinació en sang d’anticossos contra legionel·la, cultius específics per a la identificació de legionel·la.
És molt important la vigilància epidemiològica dels casos detectats (conduccions d’aigua, torres d’aire condicionat, piscines o jacuzzis implicats) per desinfectar-los.
Quan es detecta un cas de legionel·losi, les autoritats de salut pública inicien una investigació per trobar-ne la font i erradicar-la.
La legionel·la resisteix malament la temperatura elevada i usualment s’elimina augmentant de manera puntual la temperatura de les conduccions. Per assegurar l’eliminació del bacteri, aquestes mesures les han de fer professionals especialitzats.
L'endocarditis infecciosa suposa la presència d'una infecció microbiana en la superfície endocardíaca (superfície interna del cor). Es tracta de la infecció cardiovascular més freqüent i és molt important a causa de la seva potencial gravetat i al fet que té diferents formes de presentació.
L'endocarditis infecciosa afecta fonamentalment a les vàlvules cardíaques, siguin naturals o artificials, encara que a vegades es pot produir en altres estructures del cor. Es classifiquen d'acord amb el temps en què porta establerta la infecció (dies, setmanes o mesos) i d'acord amb el bacteri o microorganisme (llevat, fong) que la causa.
La lesió característica de l'endocarditis infecciosa és la vegetació endocardíaca. Està composta per la presència completament anòmala d'un agregat de plaquetes, fibrina, bacteris i cèl·lules inflamatòries que s'adhereix a la superfície interna del cor- generalment en la superfície d'una vàlvula cardíaca- i que és susceptible de desprendre's i de causar una embòlia infecciosa a distància en un altre òrgan (pell, sistema nerviós, extremitat).
Es considera una malaltia greu i encara que en la majoria dels casos s'obté la seva curació, també té -malgrat el tractament- unes complicacions i una mortalitat significatives. En molts casos per a la seva curació definitiva és necessari sotmetre als pacients a una intervenció quirúrgica per eliminar els teixits afectats i col·locar una nova vàlvula cardíaca artificial.
En la forma més aguda, l'endocarditis infecciosa pot produir febre elevada, esgarrifances, prostració i afectació greu de l'estat general en poc temps (hores-dies). En les formes subagudes, de setmanes o mesos d'evolució, domina el quadre clínic el cansament, la falta d'apetit i la febre poc rellevant. En aquests casos, es poden produir també manifestacions infeccioses en la pell en forma de nòduls o taques característiques, que no apareixen sempre.
En els pacients amb greu afectació de les vàlvules cardíaques es pot arribar a produir una mala funció d'aquestes, condicionant la presència de símptomes d'insuficiència cardíaca, com serien l'ofec important i l'aparició d'edemes en les extremitats inferiors.
L'endocarditis infecciosa té una incidència global de 2-3 casos per cada 100.000 habitants i any, per la qual cosa s'estima que a Catalunya es diagnostiquen al voltant de 200 nous casos cada any. No obstant això, la seva incidència augmenta molt amb l'edat, aconseguint els 15-30 casos/per cada 100.000 habitants/any en majors de 65 anys, és a dir, 10 vegades superior a la de la població de menor edat.
La causa de l'endocarditis infecciosa ha canviat molt en les últimes dècades. Fa anys el bacteri causal més freqüent eren els estreptococs, sobretot d'una espècie denominada viridans. Actualment, hi ha una gran varietat d'agents causals, sent els més freqüents els estafilococs, seguits dels estreptococs i els enterococs. No obstant això, convé conèixer que qualsevol microorganisme que circuli per la sang pot adherir-se a una vàlvula cardíaca, especialment si aquesta té lesions prèvies o és una vàlvula artificial.
El diagnòstic de l'endocarditis està basat fonamentalment en:
-hemocultius (cultiu de la sang) que identifiquen el bacteri causant de la infecció i permet triar el tractament antibiòtic específic més adequat
-ecocardiografiaque permet localitzar les vegetacions endocardíaques pròpies de la malaltia. A més informa de la funció de la vàlvula afectada i contribueix de manera important a valorar la necessitat d'un tractament quirúrgic en alguns pacients.
-en alguns casos és necessari realitzar altres exploracions (com TAC o gammagrafies) per descartar l'existència d'embòlies perifèriques, situació molt freqüent al moment del diagnòstic o durant el curs del tractament de la malaltia.
El tractament de l'endocarditis infecciosa és antibiòtic, però dirigit específicament al microorganisme que la causa. Les dosis són altes i perllongades en el temps, perquè les vegetacions pròpies de la malaltia estan molt poc vascularitzades i l'antibiòtic ha de penetrar per difusió des de la sang circulant. En els pacients que no responen de manera adequada a aquest tractament antibiòtic o que presenten danys valvulars molt rellevants, a conseqüència de la infecció, és necessari valorar la necessitat de cirurgia de recanvi valvular.
Hemocultius i ecocardiografies, tant al moment del diagnòstic com per controlar l'evolució de la malaltia.
Quan es coneix una alteració d'una vàlvula cardíaca en una persona, ha de fer-se prevenció antibiòtica abans de la intervenció de peces dentàries o de genives, prèvia consulta especialitzada.
També en el cas d'endoscòpies, sobretot la digestiva alta (gastroscòpia), han de prendre's mesures preventives amb l'antibiòtic i la pauta que indiqui el metge.
Aquesta prevenció és molt important perquè la presència de bacteris en la sang, com a conseqüència de la intervenció o de l'exploració, comporta un risc significatiu d'endocarditis infecciosa.
Medicina Interna, Hospital General
La síndrome de Sjögren és una malaltia autoimmunitària crònica i sistèmica, de causa desconeguda, que produeix com a símptomes principals sequedat de boca (xerostomia) i ocular (xeroftàlmia). En aquesta malaltia, les cèl·lules que formen el sistema defensiu (sistema immunitari) ataquen estructures pròpies, com les glàndules que mantenen humits els ulls i la boca, així com les glàndules d'altres parts de l'organisme, la qual cosa n’altera la funció. A més, es poden produir símptomes en altres òrgans, com el pulmó, les articulacions o el sistema nerviós.
Els pacients amb síndrome de Sjögren presenten sovint altres malalties relacionades amb un funcionament anòmal del sistema immunitari, com el lupus eritematós sistèmic, l'esclerodèrmia o l'artritis reumatoide.
Els pacients amb síndrome de Sjögren presenten principalment símptomes relacionats amb una manca de producció de llàgrima i saliva, la qual cosa provoca sequedat de boca i ocular. Els símptomes principals que pateixen els pacients són una sensació d'ardor i sorra als ulls, ulls envermellits, visió borrosa, necessitat de beure aigua amb freqüència, dificultat per empassar-se aliments secs i una propensió més gran a presentar càries i tenir infeccions a la boca. Aquesta sequedat també pot afectar la pell i l'àrea vaginal, que provoca dolor en les relacions sexuals. Altres símptomes que poden presentar de forma freqüent els pacients amb síndrome de Sjögren són dolor articular o muscular i cansament. Amb menys freqüència, poden veure's afectats altres òrgans, com el pulmó, el ronyó o les terminacions nervioses.
La malaltia afecta sobretot dones d'entre 40 i 60 anys. Es calcula que la freqüència està entre un 0,5 % i un 3 % de la població.
No hi ha una prova única que permeti diagnosticar la síndrome de Sjögren. El diagnòstic de síndrome de Sjögren en un pacient que refereix sequedat d'ulls i de boca es basa en proves que confirmin l'existència d'un dèficit de la producció de llàgrima i saliva i que evidenciïn que aquesta sequedat s'associa a una alteració del sistema immunitari.
El tractament de la síndrome de Sjögren es basa fonamentalment en mesures que alleugin la sensació de sequedat que presenta el pacient. Aquest tractament inclou l'ús de llàgrimes artificials, gels oculars, col·liris, nebulitzadors i pastilles per estimular la producció de saliva. A alguns pacients, se’ls pot prescriure tractament oral per estimular la secreció glandular. En casos greus, quan hi ha símptomes en altres òrgans diferents de les glàndules (pulmó, nervis perifèrics, etc.) pot ser necessari administrar medicaments que actuïn disminuint l'activitat del sistema immunitari (fàrmacs immunosupressors).
Els pacients amb síndrome de Sjögren s’han de sotmetre a una sèrie d'exàmens oculars, anàlisi de sang i orina i, de vegades, cal fer una petita biòpsia de la mucosa del llavi per confirmar l'existència d'inflamació a les glàndules productores de saliva.
Sindrome-Sjogren
Sociedad Española de Medicina Interna
American College of Rheumatology: Síndrome de Sjögren
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades