Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El sistema immune és un sistema de defensa i adaptació del nostre organisme a l'exterior. Permet discriminar que acceptem i que no de tot el que ens envolta: aliments, gèrmens, productes químics, cèl·lules pròpies envellides o deteriorades, etc., per tal de preservar el nostre organisme amb bona salut. Tots els trastorns, per excés o defecte d'aquesta funció, formen part d'aquestes malalties. Té dues parts fonamentals: la immunitat innata, que depèn dels gens de la nostra espècie i que no ha de ser entrenada per a funcionar. I la immunitat adquirida, que depèn de l'aprenentatge que fa el nostre cos amb el contacte amb infeccions, aliments o productes químics. Totes dues treballen en col·laboració i en un estret equilibri.
Hi ha malalties immunitàries per:
a) manca de funció: Immunodeficiències primàries, immunodeficiències adquirides
b) excés de funció: Malalties autoimmunitàries en les quals l'organisme amb un exercici excessiu de les defenses s'agredeix a si mateix perquè perd una funció essencial: l'autotolerància. Això vol dir que en condicions normals en cap cas una cèl·lula pròpia farà un atac contra una altra cèl·lula pròpia.
En el primer cas, el de les immunodeficiències, l'aparició d'infeccions repetides és el signe clau per a la seva detecció. Es pot produir en les primeres etapes de la vida per una alteració genètica o en la vida adulta a causa de tractaments rebuts per altres malalties, com les oncològiques. O pot ser adquirida per una infecció vírica, una de les més importants és el VIH (virus de la immunodeficiència humana).
En el segon cas, és l'aparició d'inflamacions sense causa aparent a les articulacions (al pulmó, al ronyó, al fetge o a altres òrgans) el que ens avisa d'una malaltia autoimmune.
Depenen bàsicament de si es deuen a un defecte de funció (infeccions repetides) o bé a un excés de funció (malaltia inflamatòria d'un o diversos òrgans).
Pot afectar a qualsevol persona durant tota la vida. D'una manera general es pot dir que les immunodeficiències són més freqüents en la primera infància i les malalties autoimmunes afecten els adults joves i amb més freqüència a les dones.
La capacitat de defensa de l'organisme es mesura de dues maneres. En estat basal, és a dir en la situació ordinària del pacient. I després de l'estimulació de les cèl·lules de defensa en el laboratori.
En el cas de les malalties autoimmunes s'estudien tots aquells factors presents en la sang que en estar augmentats revelen una activitat anòmala contra el mateix cos.
Hi ha diferents exploracions diagnòstiques:
a) estudi de la immunitat innata
b) estudi de la immunitat adquirida
c) estudi de la capacitat funcional del sistema immune
d) estudi dels factors que caracteritzen la malaltia autoimmune
Per avaluar la competència immunològica, és a dir de defensa, es pot fer de diverses maneres:
-amb la detecció i recompte de les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i específicament dels limfòcits.
-amb l'estimulació dels limfòcits en el laboratori per veure la seva funcionalitat.
-amb l'estudi en la sang o en una biòpsia dels factors que fan que es produeixi una autoagressió. Aquests factors poden ser autoanticossos (proteïnes de defensa amb funció anòmala d'autoagressió).
-amb l'estudi de missatgers cel·lulars elevats que indiquen l'activitat d'aquestes cèl·lules contra el mateix organisme.
En el cas de la immunodeficiència és el de la restitució de la capacitat funcional del sistema immune.
En el cas de l'autoimmunitat és la modulació o el fre de la capacitat d'autoagressió que ha desenvolupat el sistema immune.
Són proves de laboratori per valorar la funcionalitat del sistema immune. També proves genètiques que ajuden al diagnòstic.
A banda de les recomanacions generals per a una alimentació sana i natural, exercici físic i abstenció de fumar, es pot dir que el compliment del calendari vacunal en la infància és bàsic. A més a més de tenir defensa per a les infeccions per a les quals es vacuna, ajuda a una millora de les capacitats de defensa global.
La legionel·losi és una malaltia produïda pel bacteri Legionella pneumophila, que viu usualment en circuits d’aigua contaminada, com són conduccions d’aigua, estanys, torres de refrigeració, piscines o jacuzzis.
S’adquireix per inhalació en haver estat el pacient en contacte amb l’aigua contaminada, sigui per banyar-s'hi o per ser en zones pròximes, ja que el bacteri es pot disseminar des de l’aigua a l’ambient circumdant.
Produeix generalment una infecció pulmonar en forma de pneumònia que, si no és diagnosticada i tractada de manera precoç, pot revestir gravetat i risc vital.
La legionel·losi produeix els símptomes propis d’una pneumònia (febre, dolor toràcic, dificultat en respirar), juntament amb dolors musculars molt marcats i gran afectació de l’estat general amb malestar pronunciat.
La legionel·losi pot afectar tota persona que entri en contacte amb el bacteri causant, però és més freqüent en persones grans o immunodeprimides que han estat en contacte amb aigua contaminada per legionel·la o han respirat vapor de la mateixa aigua contaminada.
Es fa mitjançant la detecció del bacteri o d’anticossos a la sang contra aquest, una vegada s’ha sospitat per les característiques clíniques que presenta el pacient (edat d’aparició, febre, gran afectació de l’estat general, dolors musculars) o radiogràfiques (pneumònia que afecta difusament els pulmons). L’aïllament del bacteri és relativament recent, perquè requereix medis de cultiu especials.
De fet, no es va identificar la legionel·la com a causant de malaltia pulmonar fins al 1976, durant una epidèmia de pneumònia en un congrés de la Legió Americana a Filadèlfia, d’aquí li ve el nom.
La legionel·losi respon bé al tractament antibiòtic específic.
És molt important l’inici precoç del tractament.
Radiografia de tòrax, determinació en sang d’anticossos contra legionel·la, cultius específics per a la identificació de legionel·la.
És molt important la vigilància epidemiològica dels casos detectats (conduccions d’aigua, torres d’aire condicionat, piscines o jacuzzis implicats) per desinfectar-los.
Quan es detecta un cas de legionel·losi, les autoritats de salut pública inicien una investigació per trobar-ne la font i erradicar-la.
La legionel·la resisteix malament la temperatura elevada i usualment s’elimina augmentant de manera puntual la temperatura de les conduccions. Per assegurar l’eliminació del bacteri, aquestes mesures les han de fer professionals especialitzats.
La fibromiàlgia és una malaltia que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús.
El dolor generalitzat sovint s’acompanya d’altres símptomes, com la fatiga o els trastorns del son. Es diagnostica segons uns criteris que es basen en els símptomes i l’exploració física. No hi ha cap prova mèdica específica.
La fibromiàlgia és una malaltia freqüent, la presenta el 2,4% de la població general, que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Es caracteritza principalment per dolor generalitzat. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús. Hi ha una resposta més intensa a estímuls dolorosos (hiperalgèsia) i una resposta de dolor a estímuls no dolorosos (alodínia). La seva causa és desconeguda, però de vegades hi ha uns desencadenants clars com ara traumatismes físics o emocionals o infeccions.
És una malaltia crònica i té un curs oscil·lant amb períodes de millora i altres d’empitjorament clínic.
El símptoma principal és el dolor generalitzat, però sovint s’acompanya d’altres símptomes com cansament, insomni, formigueig a les extremitats, mal de cap, mareig, manca de memòria i de concentració, ansietat o depressió.
Acostuma a afectar dones de mitjana edat, amb un pic dels 40 als 49 anys, però pot afectar persones de tots els sexes i edats.
Es diagnostica segons uns criteris que es basen en la clínica del pacient, segons la presència de símptomes i signes característics de la malaltia.
No hi ha cap prova mèdica específica.
L’analítica i a vegades les proves d’imatge ens ajuden a descartar altres malalties que en moltes ocasions són concomitants (es presenten a la vegada).
El tractament de la fibromiàlgia s’hauria de basar en quatre pilars: educació sanitària (informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa), pautes d’exercici físic segons la tolerància, teràpia cognitivoconductual, si escau, i tractament farmacològic.
1. Informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa
Cal explicar la malaltia donant consells generals per sentir-se millor.
2. Exercici físic segons la tolerància
Hi ha evidència de la seva eficàcia sobre el dolor, el benestar i la funció física.
Es recomana començar amb exercici aeròbic de baix impacte: caminar, nedar, bicicleta estàtica, aiguagim, taitxí, pilates.
S’ha de practicar de manera regular i progressiva.
Es recomana fer de 20 a 50 minuts per sessió, almenys tres dies per setmana.
En els casos de pitjor tolerància cal iniciar deu minuts per sessió de quatre a sis dies per setmana i augmentar progressivament la durada, la freqüència i la intensitat, si és possible cada mes.
3. Teràpia cognitivoconductual
Impartida per psicòlegs clínics en els casos d’ansietat o depressió acompanyant.
Encara que la malaltia no és psicològica, l’ansietat i la depressió poden ser desencadenants i perpetuadores dels símptomes.
4. Tractament farmacològic
Pot ajudar per tractar alguns símptomes com el dolor, la fatiga o el trastorn del son encara que la seva eficàcia és reduïda en un gran percentatge de pacients.
Actualment, s’utilitzen alguns analgèsics, relaxants musculars, anticonvulsionants i també alguns grups d’antidepressius.
S’ha d’avaluar el risc/benefici i els potencials efectes secundaris dels fàrmacs que s’utilitzin.
S’aconsella un estil de vida saludable, mantenint el pes amb exercici aeròbic segons la tolerància i una dieta equilibrada, organitzar i ordenar les tasques habituals, incloent-hi petits descansos, i evitar les activitats estressants des del punt de vista físic i emocional.
S’adjunten consells de salut per a persones amb fibromiàlgia.
L'endocarditis infecciosa suposa la presència d'una infecció microbiana en la superfície endocardíaca (superfície interna del cor). Es tracta de la infecció cardiovascular més freqüent i és molt important a causa de la seva potencial gravetat i al fet que té diferents formes de presentació.
L'endocarditis infecciosa afecta fonamentalment a les vàlvules cardíaques, siguin naturals o artificials, encara que a vegades es pot produir en altres estructures del cor. Es classifiquen d'acord amb el temps en què porta establerta la infecció (dies, setmanes o mesos) i d'acord amb el bacteri o microorganisme (llevat, fong) que la causa.
La lesió característica de l'endocarditis infecciosa és la vegetació endocardíaca. Està composta per la presència completament anòmala d'un agregat de plaquetes, fibrina, bacteris i cèl·lules inflamatòries que s'adhereix a la superfície interna del cor- generalment en la superfície d'una vàlvula cardíaca- i que és susceptible de desprendre's i de causar una embòlia infecciosa a distància en un altre òrgan (pell, sistema nerviós, extremitat).
Es considera una malaltia greu i encara que en la majoria dels casos s'obté la seva curació, també té -malgrat el tractament- unes complicacions i una mortalitat significatives. En molts casos per a la seva curació definitiva és necessari sotmetre als pacients a una intervenció quirúrgica per eliminar els teixits afectats i col·locar una nova vàlvula cardíaca artificial.
En la forma més aguda, l'endocarditis infecciosa pot produir febre elevada, esgarrifances, prostració i afectació greu de l'estat general en poc temps (hores-dies). En les formes subagudes, de setmanes o mesos d'evolució, domina el quadre clínic el cansament, la falta d'apetit i la febre poc rellevant. En aquests casos, es poden produir també manifestacions infeccioses en la pell en forma de nòduls o taques característiques, que no apareixen sempre.
En els pacients amb greu afectació de les vàlvules cardíaques es pot arribar a produir una mala funció d'aquestes, condicionant la presència de símptomes d'insuficiència cardíaca, com serien l'ofec important i l'aparició d'edemes en les extremitats inferiors.
L'endocarditis infecciosa té una incidència global de 2-3 casos per cada 100.000 habitants i any, per la qual cosa s'estima que a Catalunya es diagnostiquen al voltant de 200 nous casos cada any. No obstant això, la seva incidència augmenta molt amb l'edat, aconseguint els 15-30 casos/per cada 100.000 habitants/any en majors de 65 anys, és a dir, 10 vegades superior a la de la població de menor edat.
La causa de l'endocarditis infecciosa ha canviat molt en les últimes dècades. Fa anys el bacteri causal més freqüent eren els estreptococs, sobretot d'una espècie denominada viridans. Actualment, hi ha una gran varietat d'agents causals, sent els més freqüents els estafilococs, seguits dels estreptococs i els enterococs. No obstant això, convé conèixer que qualsevol microorganisme que circuli per la sang pot adherir-se a una vàlvula cardíaca, especialment si aquesta té lesions prèvies o és una vàlvula artificial.
El diagnòstic de l'endocarditis està basat fonamentalment en:
-hemocultius (cultiu de la sang) que identifiquen el bacteri causant de la infecció i permet triar el tractament antibiòtic específic més adequat
-ecocardiografiaque permet localitzar les vegetacions endocardíaques pròpies de la malaltia. A més informa de la funció de la vàlvula afectada i contribueix de manera important a valorar la necessitat d'un tractament quirúrgic en alguns pacients.
-en alguns casos és necessari realitzar altres exploracions (com TAC o gammagrafies) per descartar l'existència d'embòlies perifèriques, situació molt freqüent al moment del diagnòstic o durant el curs del tractament de la malaltia.
El tractament de l'endocarditis infecciosa és antibiòtic, però dirigit específicament al microorganisme que la causa. Les dosis són altes i perllongades en el temps, perquè les vegetacions pròpies de la malaltia estan molt poc vascularitzades i l'antibiòtic ha de penetrar per difusió des de la sang circulant. En els pacients que no responen de manera adequada a aquest tractament antibiòtic o que presenten danys valvulars molt rellevants, a conseqüència de la infecció, és necessari valorar la necessitat de cirurgia de recanvi valvular.
Hemocultius i ecocardiografies, tant al moment del diagnòstic com per controlar l'evolució de la malaltia.
Quan es coneix una alteració d'una vàlvula cardíaca en una persona, ha de fer-se prevenció antibiòtica abans de la intervenció de peces dentàries o de genives, prèvia consulta especialitzada.
També en el cas d'endoscòpies, sobretot la digestiva alta (gastroscòpia), han de prendre's mesures preventives amb l'antibiòtic i la pauta que indiqui el metge.
Aquesta prevenció és molt important perquè la presència de bacteris en la sang, com a conseqüència de la intervenció o de l'exploració, comporta un risc significatiu d'endocarditis infecciosa.
Medicina Interna, Hospital General
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades