Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La malaltia pulmonar obstructiva crònica o MPOC és una malaltia respiratòria que produeix obstrucció a la via aèria. Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Encara que pot ser deguda a altres causes, principalment es produeix per exposició al fum del tabac. El tractament principal són els broncodilatadors en inhalació.
La MPOC és una malaltia respiratòria que apareix principalment en fumadors o exfumadors i que produeix que la via aèria estigui obstruïda o "bloquejada".
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Els pacients amb MPOC també poden presentar episodis d'infecció o empitjorament dels símptomes, conegut com a exacerbació.
La malaltia afecta principalment fumadors i exfumadors. També està relacionada amb l'exposició a altres fums, com a fum de biomassa. En un petit percentatge pot ser degut a causes genètiques. La prevalença de la MPOC arriba fins al 10% de la població adulta de més de 40 anys a Espanya.
El diagnòstic de la MPOC es confirma mitjançant una prova respiratòria: l'espirometria. Aquesta és una prova molt senzilla que també pot realitzar-se al CAP. Aquesta prova hauria de fer-se en tots els individus majors de 40 anys amb història de tabaquisme que tinguin símptomes respiratoris com ofec o tos.
El tractament habitual de l'MPOC són els broncodilatadors administrats mitjançant un inhalador. Hi ha dos tipus diferents de broncodilatadors que poden administrar-se junts o per separat, segons les necessitats de cada pacient. La finalitat d'aquest tractament és disminuir la sensació d'ofec i el nombre d'exacerbacions i millorar la capacitat a l'esforç. En alguns pacients també pot ser necessari administrar corticoides en inhalació. A més, el millor tractament per a la MPOC és deixar de fumar.
A més de l'espirometria, altres proves que poden ser necessàries són la radiografia de tòrax, escàner, cultiu de l'esput o altres proves respiratòries més completes. Habitualment també s'elabora una anàlisi de sang per descartar una causa genètica.
Com el tabac és el principal factor de risc, la millor prevenció per evitar la MPOC és evitar el tabac. També es pot reduir l'exposició a pol·lució ambiental i al tabaquisme passiu.
L’artrosi o osteoartrosi és un procés degeneratiu marcat per la lesió del cartílag de les articulacions. L’articulació és l’àrea on un os es connecta amb l’altre os per permetre el moviment. El cartílag és un teixit que recobreix les articulacions i fa d’amortidor de la càrrega i de l’impacte i permet el moviment de les articulacions sense fricció. Normalment, apareix a la columna lumbar, cervical, maluc, genolls i mans.
La manifestació més freqüent és el dolor que millora amb el repòs, la rigidesa en iniciar el moviment, deformitat i dificultat per mobilitzar les articulacions afectades. Pot haver-hi un cert grau d’inflamació, que causarà tumefacció per acumulació excessiva de líquid a l’articulació. Això no obstant, s’ha de diferenciar de l’artritis, que és una malaltia inflamatòria reumàtica en què el problema radica en la inflamació articular i que provoca un dolor que no millora amb el repòs. El fet que en anglès l’artrosi s’anomeni osteoarthritis pot donar lloc a confusió.
És molt prevalent i genera un impacte sociosanitari elevat. L’estudi EPISER2016, de la Sociedad Española de Reumatología, va mostrar que la prevalença en població a partir dels 40 anys és del 29%.
L’edat és el principal factor de risc. És més freqüent en dones. El desgast del cartílag està clarament associat a l’obesitat i a la manca d’exercici físic regular. També hi predisposa tenir una alteració en l’alineació articular/postural. De vegades, la causa prové d’una lesió traumàtica o altres desordres previs a l’articulació afectada. Té un component genètic (especialment l’artrosi de mans).
El diagnòstic s’obté a partir dels símptomes, l’exploració física i proves d’imatge.
El tractament farmacològic consisteix normalment en analgèsia convencional, com és el paracetamol, que serà el tractament analgèsic d’elecció. Hi ha tractaments d’acció lenta, com el sulfat de condroïtina (via oral) o l’àcid hialurònic (infiltració), que tenen certa eficàcia en la millora del dolor, especialment en artrosi de genolls. La cirurgia (pròtesi) es reserva per a casos en els quals l’articulació està molt destruïda i les altres mesures han fracassat.
El delírium és un trastorn agut de l’atenció i la cognició, especialment comú en pacients grans hospitalitzats, però també possible en malalts greus de qualsevol edat. Detectar-lo a temps i aplicar mesures preventives o terapèutiques redueix complicacions i facilita la recuperació.
El delírium és un trastorn agut de l'atenció i la cognició que presenten sovint els/les pacients grans hospitalitzats, però que pot afectar a qualsevol persona amb una malaltia greu, inclosos els infants.
Aquesta alteració de l’estat mental es caracteritza per presentar-se de manera aguda (es reconeix amb més o menys precisió quan s’ha iniciat) i fluctuant (hi ha moments del dia en els que la persona pot presentar més manifestacions). Ara bé, amb les intervencions apropiades, pot ser totalment o parcialment reversible o, fins i tot, es pot prevenir.
El delírium sol ser multifactorial, però les principals causes que el poden desencadenar durant l’hospitalització són:
Pot presentar un o uns quants dels símptomes següents:
Si detecteu qualsevol d’aquestes manifestacions en la persona a la qual esteu acompanyant comuniqueu-lo al personal sanitari. A més, tingueu en compte que la durada de l’episodi de delírium pot ser des d’hores a dies, en la majoria dels casos, però que pot persistir en el temps, durant setmanes o mesos.
Fins al 40% dels casos de delírium es poden prevenir si seguiu aquestes recomanacions:
A més d'instaurar mesures no farmacològiques, l'equip mèdic i d’infermeria analitzaran les possibles causes del delírium i prendran les mesures més adequades per a cada pacient, com per exemple: el diagnòstic i tractament de les infeccions, el control del dolor, el control de l’oxigenació, la correcció de la deshidratació, la revisió del tractament i dels catèters, sondes...
De vegades, cal administrar medicació per ajudar a controlar el delírium i aconseguir que la persona estigui més tranquil·la i col·laboradora per tal de no córrer risc d’accidents o traumatismes.
Les persones que pateixen un episodi de delírium durant la seva hospitalització, poden patir caigudes, broncoaspiracions, perdre autonomia en les activitats de la vida diària i poden necessitar més ajuda de la que necessitaven prèviament a l’hospitalització, inclòs poden necessitar allargar la seva estada a l’hospital o en un altre centre fins que pugui recuperar el seu estil de vida.
En alguns casos els pacients amb delírium precisen seguiment posterior per major risc de desenvolupament de deteriorament cognitiu.
La col·laboració de la família és fonamental, ja que és qui coneix millor el pacient i qui més el pot ajudar a prevenir algunes de les complicacions associades.
Si és possible, és important que la persona estigui acompanyada per un familiar o amic de confiança, sobretot les primeres 48 h del seu ingrés. Això li donarà tranquil·litat i seguretat.
Si heu de marxar i la persona es queda sola, aviseu l’equip d’infermeria per tal que li supervisin les cures necessàries.
Podeu seguir les mateixes recomanacions de prevenció i a més tingueu en compte les següents:
El lupus és una malaltia autoimmune crònica en què el sistema immunitari produeix anticossos que poden atacar diferents òrgans. Evoluciona en forma de brots i afecta sobretot dones en edat fèrtil. Els símptomes més freqüents són dolor articular i lesions cutànies, tot i que també pot afectar ronyons, sang o sistema nerviós. El tractament busca controlar la inflamació i prevenir complicacions.
El lupus és una malaltia crònica immunològica que es caracteritza per la producció d’anticossos. Afecta principalment dones en edat fèrtil, evoluciona a brots i pot afectar qualsevol òrgan.
Es caracteritza per la producció d’immunocomplexos que es dipositen a qualsevol òrgan i en produeixen la inflamació i, en alguns casos, fins i tot, el danyen. La causa és desconeguda, però se sap que és multifactorial. En la seva aparició hi participen factors genètics, ambientals i hormonals.
Això comporta una alteració en l’apoptosi que implica l’aparició de nous antígens i l’activació tant del sistema innat com de l’adaptatiu, que són els responsables de la producció d’autoanticossos.
Els símptomes més freqüents són el dolor articular o l’artritis (85-90 %) i les lesions cutànies (70 %), però pot afectar qualsevol òrgan.
El lupus pot afectar diferents parts del cos:
El lupus afecta principalment les dones amb una proporció de 9:1 en l’edat fèrtil, encara que també pot aparèixer durant la infància i en edat avançada.
La prevalença és de 10/10.000 habitants en la raça caucàsica però, més prevalent i greu, en pacients afroamericans i hispans.
Amb la millora del tractament en països desenvolupats, la supervivència és superior al 90% després de 20 anys d’evolució, tot i que l’afectació renal i del sistema nerviós central empitjoren la morbiditat i mortalitat.
Es basa en una alta sospita clínica a partir de les manifestacions descrites i les dades del laboratori que evidencien la presència dels anticossos antinuclears i dels anti-DNA, que són els específics de la malaltia. Per diagnosticar-la es fan servir els criteris del Col·legi Americà de Reumatologia. Si el pacient compleix 4 dels 11 criteris, es classifica com a lupus eritematós sistèmic.
El tractament varia segons cada cas concret. En general s’utilitzen fàrmacs antiinflamatoris, cortisona i antimalàrics. També es poden fer servir immunosupressors en casos greus (Imurel®, metotrexat i micofenolat, per exemple), o per evitar els brots, les seqüeles i així reduir els corticoides. En els últims 50 anys només el belimumab o anti-BLys ha estat aprovat per al tractament del lupus.
Malauradament, no hi ha cap tractament preventiu per al lupus. El més important per evitar danys és fer un diagnòstic precoç i tractar la malaltia adequadament per persones expertes.
Una bona educació dels malalts en el moment del diagnòstic és fonamental per prevenir complicacions futures i el seguiment del tractament.
La hipertensió arterial pulmonar (HAP) és una malaltia de les artèries que connecten els pulmons amb el cor. Es presenta amb dificultat per respirar o augment en l’esforç per respirar (dispnea).
La hipertensió arterial pulmonar és una malaltia rara i greu que afecta la vasculatura pulmonar. A mesura que avança la malaltia, el flux de sang es redueix, i per compensar-ho la part dreta del cor creix en excés, fet que crea dificultats respiratòries.
Es defineix per un aixecament de la pressió a l’artèria pulmonar a causa de l’afectació de l’arteriola precapil·lar pulmonar per fenòmens d’hipertròfia, hiperplàsia i proliferació descontrolades.
Dispnea, síncope, palpitacions.
Afecta infants i adults, especialment a les dones (entre el 65 % i el 80 %), i apareix sobretot en la maduresa.
En la meitat dels casos la hipertensió arterial pulmonar apareix per causes desconegudes. En l’altra meitat, està relacionada amb:
A l’Estat espanyol la prevalença és de 16 casos per milió d’habitants adults i la incidència és de 3,7 casos per milió d’habitants adults l’any.
El diagnòstic passa per una sèrie d’estudis:
Hi ha diversos tractaments que milloren molt la malaltia, encara que no siguin curatius, aconsegueixen millorar el pronòstic i la qualitat de vida dels pacients.
Tenim la sort de disposar de tots els fàrmacs que són beneficiosos per lluitar contra la malaltia:
La decisió de quin fàrmac és el més adequat per a cada pacient, ha de fer-se en centres amb experiència. Finalment, si no ens en sortim, podem plantejar un trasplantament pulmonar en alguns casos.
Cal evitar les exposicions a fàrmacs anorexígens, amfetamines, cocaïna. També la infecció pel virus de la immunodeficiència humana pot causar la malaltia i tots els factors, fonamentalment l’alcohol, que poden conduir a una cirrosi hepàtica. Fora d’aquestes mesures no hi ha cap altre tipus de prevenció i l’esforç s’ha de posar en la detecció precoç.
El tractament anticoagulant consisteix en l’ús de medicaments que redueixen la capacitat de coagulació de la sang per prevenir la formació de trombes. S’utilitza en malalties tromboembòliques i en pacients amb risc d’embòlia per protegir la circulació.
Hi ha diferents tipus d'anticoagulants: injectables o orals.
Heparines de baix pes molecular o no fraccionades. S'ha d'instaurar a dosi terapèutica quan hi ha sospita de trombosi, fins i tot abans de confirmar-ne el diagnòstic, o com a profilaxi (prevenció), a dosis profilàctiques, quan la persona tingui un o diversos factors de risc que podrien desencadenar un tromboembolisme venós (com per exemple una cirurgia de reemplaçament de maluc o genoll). S'administren a dosis fixes, segons el pes del pacient i el tipus de trombosi a tractar o el factor de risc que cal controlar.
S'utilitzen com a teràpia de manteniment quan l'anticoagulació oral està contraindicada (p. ex. embaràs) o ha estat ineficaç.
S'usen com a tractament de manteniment (ús més prolongat) i s'administren davant de la confirmació del diagnòstic de la trombosi venosa profunda o embolisme pulmonar. Hi ha dos tipus d'anticoagulants orals: antivitamina K i d'acció directa.
El tractament anticoagulant es controla amb analítiques de sang o determinacions en sang capil·lar (fent una punxada al dit del pacient). El seguiment dels pacients anticoagulants el duen a terme els especialistes en hematologia i hemoteràpia.
Al Servei de Medicina Interna oferim atenció integral de medicina interna a pacients adults del nostre territori, tant a l’Hospital com a l’Atenció Primària. Som una Unitat de referència tant per Catalunya com per l’Estat en malalties autoimmunes sistèmiques. A més, la secció de l’Envelliment i el pacient crònic engloba Geriatria i coordina i col·labora amb l’atenció sociosanitària de tot el territori.
El Servei de Medicina Interna ha de ser la pedra angular de l’atenció mèdica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Dona suport a la resta d’àrees mèdiques, quirúrgiques i al Servei d’Urgències.
La Unitat Docent del Servei de Reumatologia està acreditada per a la formació de metges interns residents de Reumatologia. Actualment, tenim ofertes dues places formatives de resident per any. És un dels nostres objectius prioritaris atraure i formar metges residents amb el propòsit de retornar a la societat els nostres coneixements i potenciar la formació de professionals altament qualificats pels reptes de la medicina del futur, també anomenada medicina personalitzada o de precisió.
Al Servei de Reumatologia tenim una activitat docent elevada, tant en la formació continuada dins del mateix servei com en l’organització de jornades i cursos dirigits a professionals d’altres hospitals o especialitats mèdiques. A més, un dels nostres propòsits és potenciar les aules de salut dirigides als pacients. Participem activament en congressos nacionals i internacionals.
Som un centre de referència nacional i internacional amb un nombre elevat de sol·licituds d’estades formatives, sobretot en les àrees de la reumatologia pediàtrica, les artritis inflamatòries cròniques i les malalties autoimmunes sistèmiques, l’ecografia musculoesquelètica i les síndromes de sensibilització central.
Impartim classes teòriques i pràctiques de Reumatologia al Grau de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Així mateix, tenim una intensa activitat docent en màsters i altres activitats de postgrau.
Itinerari formatiu en Reumatologia
Som un servei clínic que té com a objectiu oferir una assistència i docència transversals i de qualitat, així com desenvolupar una recerca d’excel·lència en l’àmbit de les malalties musculoesquelètiques i del teixit connectiu. Tenim una gran trajectòria en la formació d’especialistes en reumatologia. Garantim una formació rigorosa i de qualitat en totes les competències professionals del nostre àmbit, tant assistencials com d’investigació i docència.
El programa formatiu inclou la incorporació dels residents a les línies de recerca del Grup de Recerca de Reumatologia, gràcies al qual rep una formació general en metodologia de la investigació, en les àrees clàssiques i en noves àrees d’investigació, com la medicina de precisió, medicina basada en l’evidència i la recerca basada en resultats de salut. A més, els residents tenen l’oportunitat de fer estades formatives en centres internacionals de referència, tant a Europa com als Estats Units.
L’experiència en recerca ens permet oferir als residents un programa de doctorat d’alta qualitat per a la realització d’un projecte de tesi doctoral i l’obtenció del grau de doctor. Per altra banda, oferim la possibilitat de col·laborar activament en projectes d’investigació avalats per agències públiques de recerca (nacionals i europees) i participar com a coautors en les publicacions que se’n derivin.
La geriatria és una especialitat que consisteix en l'atenció integral a la gent gran i que requereix una participació multidisciplinària per oferir l'atenció adequada a la persona pacient. La Unitat Docent de Geriatria de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron forma part del Servei de Medicina Interna i col·labora amb la Facultat de Medicina de la UAB. Compta amb la participació d'altres serveis de l'hospital, com ara els de Medicina Interna, Cardiologia, Neurologia o Urgències, entre altres.
Itinerari formatiu de Geriatria
El resident de geriatria ha de dominar els aspectes següents:
Els residents, doncs, es veuen capacitats per oferir un servei de qualitat en què és rellevant l'atenció centrada en el/la pacient, per a la qual cosa és essencial l'ajuda de l'equip interdisciplinari (medicina, infermeria, treball social, fisioteràpia, psicologia, etc.), així com la coordinació amb altres especialistes tant d'atenció primària com a l'hospital d'atenció intermèdia o a l'hospital d'aguts.
Durant els quatre anys d'especialització tenim dos períodes formatius:
Tant en el període de formació bàsica com en el de formació especialitzada s'ofereixen possibilitats de rotacions optatives, inclosa una rotació externa durant el darrer any.
A la Unitat Docent de Geriatria es fomenta la recerca i s'ofereix l'oportunitat de realitzar la tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A més, sempre es fomenta l'assistència a congressos nacionals i internacionals sobre l'especialitat, així com al congrés català de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia (SCGiG).
La Unitat Docent de Radiofísica Hospitalària (RH) està formada per especialistes de RH, tècnics superiors de radioteràpia i de diagnòstic per la imatge.
Itinerari formatiu de radiofísica hospitalària
El Servei de Física i Protecció Radiològica (SFPR) es va acreditar com a unitat docent l’any 1995 i és una de les primeres unitats docents acreditades a l’Estat espanyol. Alguns dels nostres residents ja estan ocupant llocs de responsabilitat en diversos hospitals de l’Estat. El fet de formar part de l’hospital més gran de Catalunya, amb un parc tecnològic en renovació constant, permet oferir una formació puntera en tots els àmbits de l’especialitat: radioteràpia, medicina nuclear, diagnòstic per la imatge i protecció radiològica en l’àmbit sanitari. Destaca la gran experiència en tècniques avançades d’oncologia radioteràpica en pacients adults i pediàtrics i l’abast de la protecció radiològica dins de l’hospital en instal·lacions clíniques i de recerca. El servei disposa d’un laboratori per fer el calibratge dels detectors de radiació de l’hospital.
Addicionalment, el Campus Vall d’Hebron obre la possibilitat de participar de forma activa en projectes de recerca nacionals i internacionals i assajos clínics vinculats als dos instituts de recerca, VHIO i VHIR.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades