Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Realització de frotis, mitjançant una petita punció en un dit, per poder valorar la morfologia cel·lular. Amb aquesta punció es du a terme un estudi morfològic de les cèl·lules de la sang, que permet fer una primera aproximació i cribratge dels possibles diagnòstics.
Per fer un frotis o extensió de sang perifèrica cal obtenir una mostra de sang a través d'una punció digital (una punció al tou d'un dit amb una llanceta molt fina) o de venipunció (extracció d'una vena), i estendre acuradament una gota de sang fins a formar una pel·lícula molt fina sobre un vidre anomenat porta. A continuació es tenyeix i es fa una anàlisi de la morfologia de les cèl·lules en un microscopi òptic.
L'estudi al microscopi d'un frotis de sang perifèrica permet veure de manera directa les cèl·lules presents a la mostra de sang i analitzar-ne les característiques morfològiques (forma, mida i orgànuls cel·lulars com el nucli o la granulació característica d'algunes cèl·lules, i també inclusions, dipòsit de substàncies, i fins i tot microorganismes com paràsits o bacteris).
Amb aquest estudi podem comprovar si les cèl·lules tenen un aspecte normal o alterat, i en cas de detectar-hi alteracions, descriure-les i fer una interpretació global de l'estudi, que permetrà descartar o confirmar la sospita de diverses malalties, tant hematològiques com no hematològiques, així com observar els efectes que altres situacions de l'organisme tenen a les cèl·lules de la sang, com per exemple infeccions, hemorràgies, traumatismes, etc.
En el cas que l'estudi del frotis suggereixi la presència d'una malaltia de la sang o de la medul·la òssia, pot ser necessari fer un aspirat i/o una biòpsia de medul·la òssia per confirmar el diagnòstic.
Es tracta d'una punció i aspiració de la medul·la òssia mitjançant una agulla fina i sota anestèsia local. A través de l'agulla s'aspira material de la medul·la òssia (en el cas de l'aspirat) o s'obté una petita mostra en forma de cilindre de l'os esponjós amb medul·la a l’interior (en el cas de la biòpsia).
Aquesta tècnica ens serveix per estudiar la medul·la òssia. És imprescindible per al diagnòstic i seguiment de moltes malalties hematològiques, així com el cribratge d'altres afeccions. L'estudi de la medul·la òssia ens permet diagnosticar malalties de la medul·la o les cèl·lules de la sang, com leucèmia, limfoma, mieloma, síndrome mielodisplàstica, així com malalties no hematològiques que poden afectar la medul·la, com tumors d'altres orígens, malalties de dipòsit, etc. Després d’haver tractat aquestes malalties, l'estudi de medul·la també ajuda a avaluar-ne l'eficàcia.
S'esterilitza la zona amb iode i després s'aplica un anestèsic local. Posteriorment, es fa una punció mitjançant una agulla fina i s'aspira la medul·la òssia (material de l'interior dels ossos). És una tècnica senzilla que s’acostuma a practicar sobre l'os del maluc (cresta ilíaca) o l'estèrnum. El material aspirat se sotmet a diferents procediments amb finalitat diagnòstica com són la realització de frotis per valorar-ne la morfologia cel·lular, cultius microbiològics, tècniques immunofenotípiques, estudis citogenètics i moleculars.
L'aspirat i la biòpsia són tècniques senzilles que es duen a terme de manera ambulatòria (és a dir, no requereixen hospitalització) i sota anestèsia local i/o sedació. La durada total del procediment és d’aproximadament 30 minuts, i en acabar el pacient se’n pot anar a casa i només necessitarà analgèsia menor oral en cas de molèsties locals. A la zona de punció pot produir-se un petit hematoma, encara que no és habitual.
És un procediment que, mitjançant la introducció per nas o boca d’un tub flexible (broncoscopi), permet la visualització de l’arbre bronquial, amb finalitats diagnòstiques i/o terapèutiques.
Són diverses les malalties o situacions que poden requerir la realització d'aquesta prova diagnòstica, com la neoplàsia de pulmó, el trasplantament pulmonar, l'hemoptisi, la malaltia pulmonar intersticial difusa i l'afectació pulmonar en el malalt immunodeprimit, entre d'altres.
Per examinar l'arbre bronquial i obtenir mostres de secrecions o teixits per la seva anàlisi amb l'objectiu d'aproximar-nos a un diagnòstic etiològic de la malaltia causant. Pot ser també una prova terapèutica, permetent l'aspiració de secrecions o coàguls, l'extracció de cossos estranys, la permeabilitat de la via aèria en neoplàsies de pulmó i el tractament de complicacions derivades del trasplantament de pulmó.
Amb el pacient habitualment estirat i sota una sedació conscient, s'introdueix el broncoscopi a la via aèria, administrant anestèsia local en les zones de pas (laringe, tràquea i bronquis). Després de visualitzar tots els bronquis i identificar les possibles lesions, es procedeix a la presa de mostres, que poden ser: aspirat bronquial, rentat broncoalveolar, raspallat bronquial, punció transbronquial, biòpsia bronquial o biòpsia transbronquial.
Poden presentar-se efectes indesitjables menors com ronquera, tos, febre, dolor local, nàusees o marejos i expectoració de petites quantitats de sang, que solen autolimitar-se i no representen un risc per la vida. Amb menor freqüència poden produir-se complicacions majors, com hemorràgia, hipotensió, hipertensió, pneumotòrax (entrada d'aire al tòrax fora del pulmó), o excepcionals, com arrítmies o parada cardíaca, depressió o parada respiratòria i accident cerebrovascular agut, que poden ser greus i requerir tractament mèdic o quirúrgic, incloent-hi un risc mínim de mortalitat.
Broncoscòpia rígida, punció guiada per TAC, mediastinoscòpia, biòpsia pulmonar quirúrgica.
El dolor és un fenomen que engloba diverses esferes: Biomèdica, psicològica i social. Es produeix quan el sistema d’alarma del mateix cos avisa el cervell que hi ha un perill de patir una lesió, real o potencial.
Sentim dolor quan el cervell “ha arribat a la conclusió” que està en perill i que ha de fer-hi alguna cosa, que en algunes ocasions consisteix a activar l’anomenat “programa de dolor”. En aquest context és clau descobrir per què el cervell arriba a la conclusió que hi ha una amenaça.
Sentir dolor no sempre significa que hi ha un dany o lesió. Podem sentir-ne sense que hi hagi un dany. Per exemple, quan veiem que el nostre fill/a cau i es fa mal. Però també pots tenir dany sense dolor, alguna vegada t’ha sortit un blau i no recordes quan te l’has fet?
La intensitat del dolor no està relacionada amb la quantitat de dany que hagin pogut patir els teixits. Un mateix cop, fa sempre igual de mal? Els punts d’una cesària, fan sempre el mateix mal?
El dolor el genera el cervell, no es troba als teixits. En el cos tenim “sensors de perill” que envien senyals al cervell, que usarà la informació i altres factors per decidir si activa el programa de dolor a o la fatiga.
Sempre és el cervell qui decideix què genera i què no genera dolor. En el 100% dels casos, si creu que està amenaçat ho decidirà en funció de diverses variables: context, experiències prèvies, creences, emocions, etc.
Els pacients amb fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica poden arribar a experimentar més dolor de l’habitual o dolor davant d’estímuls que no acostumen a generar dolor, com ara una carícia.
Aquests processos es produeixen perquè el cervell activa el programa de dolor o fatiga per protegir l’individu del perill que creu que hi ha, fins i tot quan en realitat no existeixi, ja que el cervell interpreta de forma errònia la realitat.
El dolor sempre és real, no es provoca conscientment, ni s’inventa, ni és producte de la imaginació. No és un problema psicològic. Qui pateix fibromiàlgia o fatiga crònica no n’és responsable; però sí que ho és d’implicar-se en el tractament amb estratègies actives.
El primer pas cap a la millora és entendre què li passa al teu cervell i què està causant el teu dolor. No deixis que el dolor sigui la guia de la teva vida i condicioni tot el que podries fer.
L'estat immune d'una persona depèn de la seva salut general: nutrició adequada, evitar exposicions a fum de tabac i productes químics, en la mesura en què sigui possible. En la primera infància, les vacunes i immunitzacions prescrites en el calendari vacunal ajuden a constituir un sistema immune competent.
En el cas de les immunodeficiències primàries, és important la seva detecció. La presumpció es fa per la presència de malalties infeccioses freqüents. Les immunodeficiències secundàries es produeixen en el curs del tractament per l'existència d'una neoplàsia o també en els pacients trasplantats que han de prendre medicació immunosupressora de per vida.
En el cas de les malalties autoimmunes, és necessari seguir la medicació, moltes vegades de per vida, i evitar el fred i el sol excessius que són desencadenants de la manifestació autoimmune. En el cas de les afectacions de les articulacions o musculatura, és necessari seguir els consells de rehabilitació específics per a mantenir la funcionalitat dels òrgans afectats.
En el cas d'un dèficit immunitari, l'administració de gammaglobulines (proteïnes de la sang encarregades de la nostra defensa) pot tenir un paper important. Quan la deficiència immunitària està en les cèl·lules de defensa no hi ha benefici amb l'ús de gammaglobulines, en canvi, els antibiòtics poden impedir o reduir les infeccions que es poden patir.
En el cas de les malalties per excés o mala regulació de la resposta immune, s'utilitzen antiinflamatoris i fàrmacs que frenen la immunitat per diferents vies. Cal esmentar els corticoides i els anomenats fàrmacs biològics, que són proteïnes adreçades a bloquejar una via d'activació de la immunitat o de la inflamació. També altres fàrmacs tenen acció beneficiosa per un mecanisme poc clar, com poden ser els medicaments que es fan servir per a tractar el paludisme.
Les recomanacions per als pacients donat d’alta amb diagnòstic de lupus tenen la finalitat de restablir la salut i de detectar de manera precoç les possibles complicacions de la malaltia. L’alimentació, l’activitat física moderada, la protecció solar i una bona adhesió del tractament farmacològic són fonamentals per mantenir un bon estat de salut.
Els pacients que han tingut lupus i han rebut l’alta hospitalària han de tenir en compte una sèrie d’indicacions a l’hora de restablir el ritme de vida habitual:
És important prendre la medicació sempre segons la prescripció del personal mèdic i visitar-lo si es presenten els símptomes següents:
Les síndromes autoinflamatòries són un grup de malalties caracteritzades per episodis espontanis, recurrents o persistents d'inflamació multisistèmica. Són causades per alteracions de la immunitat innata, la qual cosa ocasiona una desregulació del sistema immunitari.
En les malalties autoinflamatòries, a causa de diferents mutacions genètiques, es produeix una hiperactivitat patològica d'aquesta estructura, la qual cosa desencadena una activitat inflamatòria anormal i mantinguda. El nombre de malalties que inclou s'ha anat incrementant des d'aleshores a causa dels avenços en genètica i immunologia.
Moltes de les malalties incloses en el grup presenten com a símptoma principal episodis reiterats de febre, que desapareix espontàniament després d'uns dies, i torna a aparèixer cíclicament després d'un interval de temps variable. La febre no és d'origen infecciós i, per tant, no respon al tractament amb medicaments antibiòtics o antivirals. En funció del defecte genètic, aquestes malalties poden associar una gran diversitat d'altres manifestacions, com són les cutànies, abdominals, articulars, oculars o pulmonars.
Totes les malalties que formen part del grup són poc freqüents i presenten una incidència inferior a 5 casos per cada 10.000 habitants, per la qual cosa es consideren malalties rares; la majoria s’inicien en la infantesa o adolescència.
Els progressos recents en la investigació han mostrat de forma clara que algunes febres la causa de les quals no es troba són provocades per un defecte genètic.
En funció de si hi ha una base genètica o no, es poden classificar en:
El diagnòstic es basa en les característiques clíniques del quadre clínic de cada pacient. Les anàlisis de sang són importants en el diagnòstic de les diverses malalties autoinflamatòries, ja que permeten detectar l'existència d'inflamació. Aquestes anàlisis es repeteixen quan el nen es troba asimptomàtic per observar si s'han normalitzat. L'anàlisi molecular o genètica permet detectar la presència de les mutacions implicades en el desenvolupament de les malalties autoinflamatòries i s'estudien en qui se sospita que pot patir-les segons les característiques del quadre clínic. El diagnòstic es confirma quan el pacient evidencia que és portador de les mutacions i, freqüentment, cal estudiar també els familiars.
El tractament depèn fonamentalment del tipus de malaltia i de la resposta a la teràpia d'elecció. Per exemple, en la febre mediterrània familiar, el tractament d'elecció és la colquicina. Altres tractaments utilitzats en les diverses malalties autoinflamatòries són els inhibidors de citocines, com l’IL-1 o el factor de necrosi tumoral α. És fonamental un seguiment estret del pacient per evitar que es produeixin complicacions a llarg termini.
Aquest contingut ha estat dissenyat i cocreat conjuntament amb les Associacions de pacients "Asociación Española de Caps", "Stop FMF" i Lliga Reumatològica, conjuntament amb metges del Servei de Reumatologia d'adults i pediàtrics i la Coordinació d'Atenció i Participació Ciutadana.
Informació pràctica com a CSUR de malalties autoinflamatòries
Habitualment l’hepatitis crònica sol tenir un curs silent i produir una inflamació del fetge sense presentar símptomes importants.
Sigui quina sigui la causa de l’hepatitis, quan un pacient presenta una inflamació important, aquesta inflamació pot superar la capacitat de regeneració del fetge. Quan això succeeix, es poden crear cicatrius (que reben el nom de fibrosi). Quan un pacient presenta moltes cicatrius al fetge, rep el nom de cirrosis hepàtica. No totes les cirrosis hepàtiques estan produïdes per l’abús d’alcohol.
L’Hepatitis Crònica és una inflamació del fetge de duració superior als sis mesos. Les causes més freqüents d’hepatitis crònica són:
Dues terceres parts dels pacients, no presenten símptomes de la malaltia fins que ja han desenvolupat una cirrosi hepàtica. En aquest moment, poden presentar símptomes derivats de la cirrosi com podrien ser:
- Hipertensió portal; les cicatrius de la cirrosi produeixen que el fetge estigui més dur del normal. Per aquest motiu, la sang que intenta entrar al fetge ho fa amb més dificultat, creant una situació que rep el nom d’hipertensió portal. El signes més típics d’aquesta situació són l’augment de la mida de la melsa (esplenomegàlia), la presència de líquid a l’abdomen (ascites), aranyes vasculars o envermelliment de les plantes de les mans. A la vegada, la sang que no pot entrar al fetge de manera correcta, busca camins alternatius per passar. Un dels més freqüents són les venes de l’esòfag, que es dilaten formant el que rep el nom de varius gastro - esofàgiques (dilatacions venoses a l’estómac i a l’esòfag). Algunes vegades aquestes varius es poden trencar i produir hemorràgies digestives en forma de vòmits amb sang (hematèmesi) i sang digerida a la femta (melenes).
- Disfunció del fetge: El fetge té principalment funcions de síntesi (formació de proteïnes i lípids) i depuratives. Quan el teixit normal del fetge és substituït per cicatrius, aquestes funcions es deterioren. Per un costat disminueix la producció de les proteïnes que sintetitza (especialment factors de la coagulació i l’albúmina). Per altra banda, la funció mental es deteriora perquè les substàncies tòxiques s'acumulen a la sang i arriben al cervell. En condicions normals, el fetge les elimina de la sang, les descompon i posteriorment s'excreta a la bilis o a la sang com a subproductes innocus.
- Algunes persones amb disfuncions molt severes del fetge o obstruccions de la via biliar poden presentar coloració groguenca de la pell (icterícia), pruïja i femta de color clar, greixoses i molt fètides (esteatorrea).
- En moltes persones l’hepatitis crònica no progressa durant anys, mentre que en altres empitjora gradualment. El pronòstic depèn, en part, de quina sigui la causa de la malaltia
Les hepatitis B i C es transmeten la majoria de les vegades per transmissió sexual o per addicció a drogues per via endovenosa. També es pot produir transmissió en el moment del part de la mare al fill. La transmissió a través de transfusió sanguínia està actualment molt controlada i ja pràcticament no es produeix.
L'hepatitis tòxica es produeix per exposició a tòxics, alguns ben coneguts, altres per reacció no esperada a fàrmacs que en la majoria de la població no causen cap efecte advers (idiosincràsia). L’abús d’alcohol és el tòxic més freqüent.
L’esteatosi hepàtica està directament relacionada amb l’augment de l’obesitat a la població general.
El diagnòstic es basarà en tres pilars
1. Antecedents familiars, personals i anamnesi:
Els pacients que pateixen hepatitis crònica solen presentar antecedents que ajuden al diagnòstic com abús d’alcohol o de drogues per via parenteral, ús d’alguns fàrmacs, ser fills de mare amb VHC o VHB o obesitat. En cas de persones amb hepatitis autoimmune poden presentar ells o els seus familiars directes altres malalties autoimmunitàries (com diabetis, colitis ulcerosa, lupus, vitiligen etc).
2. Exploració física:
Els pacients poden presentar signes característics de la hipertensió portal (ascites, aranyes vasculars, envermelliment de la planta de les mans, circulació col·lateral a l’abdomen). En casos d’esteatohepatitis no alcohòlica, els pacients presenten sobrepès/obesitat.
3. Exploracions complementàries:
- Analítica General: Es poden realitzar proves analítiques que posin de manifest la inflamació del fetge (transaminases) i la pèrdua de les seves funcions sintètiques (proves de coagulació, albúmina) i depuradora (augment de l’amoni). A la vegada, es pot fer un despistatge de la causa que produeix la inflamació (serologies virals en cas de sospita de malaltia vírica, autoanticossos i immunoglobulines per l’hepatitis autoimmune, coure en orina i ceruloplasmina per la malaltia de Wilson, etc.).
- Les proves d’imatge (ecografia abdominal i TC) posen de manifest la presència d’un fetge heterogeni amb més o menys fibrosi. Si el pacient presenta cirrosi hepàtica es poden veure vores nodulars i signes indirectes d’hipertensió portal (circulació col·lateral, esplenomegàlia, etc).
- Elastografia pot posar de manifest la presència de fibrosi hepàtica i la determina la seva severitat.
- Biòpsia hepàtica: pot servir per ajudar al diagnòstic diferencial (acumulació de coure en la malaltia de Wilson, hepatitis d’interfase en l’hepatitis autoimmune, estatosi macrovesicular en l’esteatohepatitis no alcohòlica, etc.). També ens marcarà el grau de fibrosi hepàtica/cirrosi.
El tractament dependrà de la causa de l’hepatitis crònica.
Són principalment les proves analítiques per diagnosticar la causa de la inflamació del fetge i la d'avaluar la disfunció, i l’elastografia per valorar el grau de fibrosi.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades