Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El dolor és un fenomen que engloba diverses esferes: Biomèdica, psicològica i social. Es produeix quan el sistema d’alarma del mateix cos avisa el cervell que hi ha un perill de patir una lesió, real o potencial.
Sentim dolor quan el cervell “ha arribat a la conclusió” que està en perill i que ha de fer-hi alguna cosa, que en algunes ocasions consisteix a activar l’anomenat “programa de dolor”. En aquest context és clau descobrir per què el cervell arriba a la conclusió que hi ha una amenaça.
Sentir dolor no sempre significa que hi ha un dany o lesió. Podem sentir-ne sense que hi hagi un dany. Per exemple, quan veiem que el nostre fill/a cau i es fa mal. Però també pots tenir dany sense dolor, alguna vegada t’ha sortit un blau i no recordes quan te l’has fet?
La intensitat del dolor no està relacionada amb la quantitat de dany que hagin pogut patir els teixits. Un mateix cop, fa sempre igual de mal? Els punts d’una cesària, fan sempre el mateix mal?
El dolor el genera el cervell, no es troba als teixits. En el cos tenim “sensors de perill” que envien senyals al cervell, que usarà la informació i altres factors per decidir si activa el programa de dolor a o la fatiga.
Sempre és el cervell qui decideix què genera i què no genera dolor. En el 100% dels casos, si creu que està amenaçat ho decidirà en funció de diverses variables: context, experiències prèvies, creences, emocions, etc.
Els pacients amb fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica poden arribar a experimentar més dolor de l’habitual o dolor davant d’estímuls que no acostumen a generar dolor, com ara una carícia.
Aquests processos es produeixen perquè el cervell activa el programa de dolor o fatiga per protegir l’individu del perill que creu que hi ha, fins i tot quan en realitat no existeixi, ja que el cervell interpreta de forma errònia la realitat.
El dolor sempre és real, no es provoca conscientment, ni s’inventa, ni és producte de la imaginació. No és un problema psicològic. Qui pateix fibromiàlgia o fatiga crònica no n’és responsable; però sí que ho és d’implicar-se en el tractament amb estratègies actives.
El primer pas cap a la millora és entendre què li passa al teu cervell i què està causant el teu dolor. No deixis que el dolor sigui la guia de la teva vida i condicioni tot el que podries fer.
L'estat immune d'una persona depèn de la seva salut general: nutrició adequada, evitar exposicions a fum de tabac i productes químics, en la mesura en què sigui possible. En la primera infància, les vacunes i immunitzacions prescrites en el calendari vacunal ajuden a constituir un sistema immune competent.
En el cas de les immunodeficiències primàries, és important la seva detecció. La presumpció es fa per la presència de malalties infeccioses freqüents. Les immunodeficiències secundàries es produeixen en el curs del tractament per l'existència d'una neoplàsia o també en els pacients trasplantats que han de prendre medicació immunosupressora de per vida.
En el cas de les malalties autoimmunes, és necessari seguir la medicació, moltes vegades de per vida, i evitar el fred i el sol excessius que són desencadenants de la manifestació autoimmune. En el cas de les afectacions de les articulacions o musculatura, és necessari seguir els consells de rehabilitació específics per a mantenir la funcionalitat dels òrgans afectats.
En el cas d'un dèficit immunitari, l'administració de gammaglobulines (proteïnes de la sang encarregades de la nostra defensa) pot tenir un paper important. Quan la deficiència immunitària està en les cèl·lules de defensa no hi ha benefici amb l'ús de gammaglobulines, en canvi, els antibiòtics poden impedir o reduir les infeccions que es poden patir.
En el cas de les malalties per excés o mala regulació de la resposta immune, s'utilitzen antiinflamatoris i fàrmacs que frenen la immunitat per diferents vies. Cal esmentar els corticoides i els anomenats fàrmacs biològics, que són proteïnes adreçades a bloquejar una via d'activació de la immunitat o de la inflamació. També altres fàrmacs tenen acció beneficiosa per un mecanisme poc clar, com poden ser els medicaments que es fan servir per a tractar el paludisme.
Les recomanacions per als pacients donat d’alta amb diagnòstic de lupus tenen la finalitat de restablir la salut i de detectar de manera precoç les possibles complicacions de la malaltia. L’alimentació, l’activitat física moderada, la protecció solar i una bona adhesió del tractament farmacològic són fonamentals per mantenir un bon estat de salut.
Els pacients que han tingut lupus i han rebut l’alta hospitalària han de tenir en compte una sèrie d’indicacions a l’hora de restablir el ritme de vida habitual:
És important prendre la medicació sempre segons la prescripció del personal mèdic i visitar-lo si es presenten els símptomes següents:
Les síndromes autoinflamatòries són un grup de malalties caracteritzades per episodis espontanis, recurrents o persistents d'inflamació multisistèmica. Són causades per alteracions de la immunitat innata, la qual cosa ocasiona una desregulació del sistema immunitari. En les malalties autoinflamatòries, a causa de diferents mutacions genètiques, es produeix una hiperactivitat patològica d'aquesta estructura, la qual cosa desencadena una activitat inflamatòria anormal i mantinguda. El nombre de malalties que inclou s'ha anat incrementant des d'aleshores a causa dels avenços en genètica i immunologia.
Moltes de les malalties incloses en el grup presenten com a símptoma principal episodis reiterats de febre, que desapareix espontàniament després d'uns dies, i torna a aparèixer cíclicament després d'un interval de temps variable. La febre no és d'origen infecciós i, per tant, no respon al tractament amb medicaments antibiòtics o antivirals. En funció del defecte genètic, aquestes malalties poden associar una gran diversitat d'altres manifestacions, com són les cutànies, abdominals, articulars, oculars o pulmonars.
Totes les malalties que formen part del grup són poc freqüents i presenten una incidència inferior a 5 casos per cada 10.000 habitants, per la qual cosa es consideren malalties rares; la majoria s’inicien en la infantesa o adolescència.
Els progressos recents en la investigació han mostrat de forma clara que algunes febres la causa de les quals no es troba són provocades per un defecte genètic.
En funció de si hi ha una base genètica o no, es poden classificar en:
El diagnòstic es basa en les característiques clíniques del quadre clínic de cada pacient. Les anàlisis de sang són importants en el diagnòstic de les diverses malalties autoinflamatòries, ja que permeten detectar l'existència d'inflamació. Aquestes anàlisis es repeteixen quan el nen es troba asimptomàtic per observar si s'han normalitzat. L'anàlisi molecular o genètica permet detectar la presència de les mutacions implicades en el desenvolupament de les malalties autoinflamatòries i s'estudien en qui se sospita que pot patir-les segons les característiques del quadre clínic. El diagnòstic es confirma quan el pacient evidencia que és portador de les mutacions i, freqüentment, cal estudiar també els familiars.
El tractament depèn fonamentalment del tipus de malaltia i de la resposta a la teràpia d'elecció. Per exemple, en la febre mediterrània familiar, el tractament d'elecció és la colquicina. Altres tractaments utilitzats en les diverses malalties autoinflamatòries són els inhibidors de citocines, com l’IL-1 o el factor de necrosi tumoral α. És fonamental un seguiment estret del pacient per evitar que es produeixin complicacions a llarg termini.
Aquest contingut ha estat dissenyat i cocreat conjuntament amb les Associacions de pacients "Asociación Española de Caps", "Stop FMF" i Lliga Reumatològica, conjuntament amb metges del Servei de Reumatologia d'adults i pediàtrics i la Coordinació d'Atenció i Participació Ciutadana.
Informació pràctica com a CSUR de malalties autoinflamatòries
Habitualment l’hepatitis crònica sol tenir un curs silent i produir una inflamació del fetge sense presentar símptomes importants.
Sigui quina sigui la causa de l’hepatitis, quan un pacient presenta una inflamació important, aquesta inflamació pot superar la capacitat de regeneració del fetge. Quan això succeeix, es poden crear cicatrius (que reben el nom de fibrosi). Quan un pacient presenta moltes cicatrius al fetge, rep el nom de cirrosis hepàtica. No totes les cirrosis hepàtiques estan produïdes per l’abús d’alcohol.
L’Hepatitis Crònica és una inflamació del fetge de duració superior als sis mesos. Les causes més freqüents d’hepatitis crònica són:
Dues terceres parts dels pacients, no presenten símptomes de la malaltia fins que ja han desenvolupat una cirrosi hepàtica. En aquest moment, poden presentar símptomes derivats de la cirrosi com podrien ser:
- Hipertensió portal; les cicatrius de la cirrosi produeixen que el fetge estigui més dur del normal. Per aquest motiu, la sang que intenta entrar al fetge ho fa amb més dificultat, creant una situació que rep el nom d’hipertensió portal. El signes més típics d’aquesta situació són l’augment de la mida de la melsa (esplenomegàlia), la presència de líquid a l’abdomen (ascites), aranyes vasculars o envermelliment de les plantes de les mans. A la vegada, la sang que no pot entrar al fetge de manera correcta, busca camins alternatius per passar. Un dels més freqüents són les venes de l’esòfag, que es dilaten formant el que rep el nom de varius gastro - esofàgiques (dilatacions venoses a l’estómac i a l’esòfag). Algunes vegades aquestes varius es poden trencar i produir hemorràgies digestives en forma de vòmits amb sang (hematèmesi) i sang digerida a la femta (melenes).
- Disfunció del fetge: El fetge té principalment funcions de síntesi (formació de proteïnes i lípids) i depuratives. Quan el teixit normal del fetge és substituït per cicatrius, aquestes funcions es deterioren. Per un costat disminueix la producció de les proteïnes que sintetitza (especialment factors de la coagulació i l’albúmina). Per altra banda, la funció mental es deteriora perquè les substàncies tòxiques s'acumulen a la sang i arriben al cervell. En condicions normals, el fetge les elimina de la sang, les descompon i posteriorment s'excreta a la bilis o a la sang com a subproductes innocus.
- Algunes persones amb disfuncions molt severes del fetge o obstruccions de la via biliar poden presentar coloració groguenca de la pell (icterícia), pruïja i femta de color clar, greixoses i molt fètides (esteatorrea).
- En moltes persones l’hepatitis crònica no progressa durant anys, mentre que en altres empitjora gradualment. El pronòstic depèn, en part, de quina sigui la causa de la malaltia
Les hepatitis B i C es transmeten la majoria de les vegades per transmissió sexual o per addicció a drogues per via endovenosa. També es pot produir transmissió en el moment del part de la mare al fill. La transmissió a través de transfusió sanguínia està actualment molt controlada i ja pràcticament no es produeix.
L'hepatitis tòxica es produeix per exposició a tòxics, alguns ben coneguts, altres per reacció no esperada a fàrmacs que en la majoria de la població no causen cap efecte advers (idiosincràsia). L’abús d’alcohol és el tòxic més freqüent.
L’esteatosi hepàtica està directament relacionada amb l’augment de l’obesitat a la població general.
El diagnòstic es basarà en tres pilars:
1. Antecedents familiars, personals i anamnesi:
Els pacients que pateixen hepatitis crònica solen presentar antecedents que ajuden al diagnòstic com abús d’alcohol o de drogues per via parenteral, ús d’alguns fàrmacs, ser fills de mare amb VHC o VHB o obesitat. En cas de persones amb hepatitis autoimmune poden presentar ells o els seus familiars directes altres malalties autoimmunitàries (com diabetis, colitis ulcerosa, lupus, vitiligen etc).
2. Exploració física:
Els pacients poden presentar signes característics de la hipertensió portal (ascites, aranyes vasculars, envermelliment de la planta de les mans, circulació col·lateral a l’abdomen). En casos d’esteatohepatitis no alcohòlica, els pacients presenten sobrepès/obesitat.
3. Exploracions complementàries:
- Analítica General: Es poden realitzar proves analítiques que posin de manifest la inflamació del fetge (transaminases) i la pèrdua de les seves funcions sintètiques (proves de coagulació, albúmina) i depuradora (augment de l’amoni). A la vegada, es pot fer un despistatge de la causa que produeix la inflamació (serologies virals en cas de sospita de malaltia vírica, autoanticossos i immunoglobulines per l’hepatitis autoimmune, coure en orina i ceruloplasmina per la malaltia de Wilson, etc.).
- Les proves d’imatge (ecografia abdominal i TC) posen de manifest la presència d’un fetge heterogeni amb més o menys fibrosi. Si el pacient presenta cirrosi hepàtica es poden veure vores nodulars i signes indirectes d’hipertensió portal (circulació col·lateral, esplenomegàlia, etc).
- Elastografia pot posar de manifest la presència de fibrosi hepàtica i la determina la seva severitat.
- Biòpsia hepàtica: pot servir per ajudar al diagnòstic diferencial (acumulació de coure en la malaltia de Wilson, hepatitis d’interfase en l’hepatitis autoimmune, estatosi macrovesicular en l’esteatohepatitis no alcohòlica, etc.). També ens marcarà el grau de fibrosi hepàtica/cirrosi.
El tractament dependrà de la causa de l’hepatitis crònica.
Són principalment les proves analítiques per diagnosticar la causa de la inflamació del fetge i la d'avaluar la disfunció, i l’elastografia per valorar el grau de fibrosi.
La legionel·losi és una malaltia produïda pel bacteri Legionella pneumophila, que viu usualment en circuits d’aigua contaminada, com són conduccions d’aigua, estanys, torres de refrigeració, piscines o jacuzzis.
S’adquireix per inhalació en haver estat el pacient en contacte amb l’aigua contaminada, sigui per banyar-s'hi o per ser en zones pròximes, ja que el bacteri es pot disseminar des de l’aigua a l’ambient circumdant.
Produeix generalment una infecció pulmonar en forma de pneumònia que, si no és diagnosticada i tractada de manera precoç, pot revestir gravetat i risc vital.
La legionel·losi produeix els símptomes propis d’una pneumònia (febre, dolor toràcic, dificultat en respirar), juntament amb dolors musculars molt marcats i gran afectació de l’estat general amb malestar pronunciat.
La legionel·losi pot afectar tota persona que entri en contacte amb el bacteri causant, però és més freqüent en persones grans o immunodeprimides que han estat en contacte amb aigua contaminada per legionel·la o han respirat vapor de la mateixa aigua contaminada.
Es fa mitjançant la detecció del bacteri o d’anticossos a la sang contra aquest, una vegada s’ha sospitat per les característiques clíniques que presenta el pacient (edat d’aparició, febre, gran afectació de l’estat general, dolors musculars) o radiogràfiques (pneumònia que afecta difusament els pulmons). L’aïllament del bacteri és relativament recent, perquè requereix medis de cultiu especials.
De fet, no es va identificar la legionel·la com a causant de malaltia pulmonar fins al 1976, durant una epidèmia de pneumònia en un congrés de la Legió Americana a Filadèlfia, d’aquí li ve el nom.
La legionel·losi respon bé al tractament antibiòtic específic.
És molt important l’inici precoç del tractament.
Radiografia de tòrax, determinació en sang d’anticossos contra legionel·la, cultius específics per a la identificació de legionel·la.
És molt important la vigilància epidemiològica dels casos detectats (conduccions d’aigua, torres d’aire condicionat, piscines o jacuzzis implicats) per desinfectar-los.
Quan es detecta un cas de legionel·losi, les autoritats de salut pública inicien una investigació per trobar-ne la font i erradicar-la.
La legionel·la resisteix malament la temperatura elevada i usualment s’elimina augmentant de manera puntual la temperatura de les conduccions. Per assegurar l’eliminació del bacteri, aquestes mesures les han de fer professionals especialitzats.
La poliomielitis és una malaltia molt contagiosa produïda per qualsevol dels tres serotips del poliovirus humà, que forma part de la família dels enterovirus. Europa va ser certificada com a lliure de poliomielitis el juny de 2002. La immunització i la vigilància de la malaltia continua garantint que es mantingui lliure de poliomielitis. La síndrome postpòlio no té un mecanisme causal definit, però pot afectar entre el 20 % i el 80 % dels pacients que pateixen poliomielitis.
Els símptomes inicials són els mateixos d’un quadre pseudogripal (febre, cefalea, dolors articulars i musculars, vòmits, entre d’altres) i poden durar fins a 10 dies. En les seves formes més greus pot arribar a produir una paràlisi respiratòria que condueix a la mort. La síndrome postpòlio presenta una nova debilitat neurològica que pot ser progressiva o abrupta sobre músculs afectes prèviament o sense afectació. Pot anar acompanyat o no de nous problemes de salut com són la fatiga excessiva, dolor muscular, dolor articular, intolerància al fred, disminució de la resistència física, de la funció i atròfia.
Afecta principalment els nens i el mecanisme de transmissió pot ser via fecal-oral o a través d’un vehicle comú (aigua o aliments contaminats).
La síndrome postpòlio afecta pacients amb 20 anys o més d’evolució de poliomielitis.
És un diagnòstic clínic complementat amb proves de laboratori i electromiografia (EMG).
Tractament simptomàtic amb analgèsics, respirador en cas que sigui necessari, exercici suau i possibilitat d’aparells ortopèdics per evitar deformitats o facilitar la funció.
En diagnòstic agut l’estudi de secrecions, excrements i líquid cefalorraquidi. EMG en la fase aguda i posterior per arribar al diagnòstic de la síndrome postpòlio.
La poliomielitis no té cura, però es pot prevenir per mitjà de la vacunació.
Dra. Jou i Dr. Arroyo (Rehabilitació) - Dr. Gámez (Neurologia)
La infecció d’orina es defineix com la presència de bacteris a les vies urinàries, vies que normalment en són lliures, juntament amb manifestacions inflamatòries, com ara la febre o el dolor local.
Bàsicament, la infecció d’orina es divideix entre infecció de les vies baixes (bufeta urinària, uretra) o infecció d’orina alta, que afecta un ronyó o tots dos. En aquest cas es parla de pielonefritis.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
La fibromiàlgia és una malaltia que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús.
El dolor generalitzat sovint s’acompanya d’altres símptomes, com la fatiga o els trastorns del son. Es diagnostica segons uns criteris que es basen en els símptomes i l’exploració física. No hi ha cap prova mèdica específica.
El seu tractament s’hauria de basar en quatre pilars: educació sanitària, pautes d’exercici físic segons la tolerància, teràpia cognitivoconductual, si escau, i tractament farmacològic.
La fibromiàlgia és una malaltia freqüent, la presenta el 2,4 % de la població general, que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Es caracteritza principalment per dolor generalitzat. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús. Hi ha una resposta més intensa a estímuls dolorosos (hiperalgèsia) i una resposta de dolor a estímuls no dolorosos (alodínia). La seva causa és desconeguda, però de vegades hi ha uns desencadenants clars com ara traumatismes físics o emocionals o infeccions.
És una malaltia crònica i té un curs oscil·lant amb períodes de millora i altres d’empitjorament clínic.
El símptoma principal és el dolor generalitzat, però sovint s’acompanya d’altres símptomes com cansament, insomni, formigueig a les extremitats, mal de cap, mareig, manca de memòria i de concentració, ansietat o depressió.
Acostuma a afectar dones de mitjana edat, amb un pic dels 40 als 49 anys, però pot afectar persones de tots els sexes i edats.
Es diagnostica segons uns criteris que es basen en la clínica del pacient, segons la presència de símptomes i signes característics de la malaltia.
No hi ha cap prova mèdica específica.
L’analítica i a vegades les proves d’imatge ens ajuden a descartar altres malalties que en moltes ocasions són concomitants (es presenten a la vegada).
El tractament de la fibromiàlgia s’hauria de basar en quatre pilars: educació sanitària (informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa), pautes d’exercici físic segons la tolerància, teràpia cognitivoconductual, si escau, i tractament farmacològic.
1. Informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa
Cal explicar la malaltia donant consells generals per sentir-se millor.
2. Exercici físic segons la tolerància
Hi ha evidència de la seva eficàcia sobre el dolor, el benestar i la funció física.
Es recomana començar amb exercici aeròbic de baix impacte: caminar, nedar, bicicleta estàtica, aiguagim, taitxí, pilates.
S’ha de practicar de manera regular i progressiva.
Es recomana fer de 20 a 50 minuts per sessió, almenys tres dies per setmana.
En els casos de pitjor tolerància cal iniciar deu minuts per sessió de quatre a sis dies per setmana i augmentar progressivament la durada, la freqüència i la intensitat, si és possible cada mes.
3. Teràpia cognitivoconductual
Impartida per psicòlegs clínics en els casos d’ansietat o depressió acompanyant.
Encara que la malaltia no és psicològica, l’ansietat i la depressió poden ser desencadenants i perpetuadores dels símptomes.
4. Tractament farmacològic
Pot ajudar per tractar alguns símptomes com el dolor, la fatiga o el trastorn del son encara que la seva eficàcia és reduïda en un gran percentatge de pacients.
Actualment, s’utilitzen alguns analgèsics, relaxants musculars, anticonvulsionants i també alguns grups d’antidepressius.
S’ha d’avaluar el risc/benefici i els potencials efectes secundaris dels fàrmacs que s’utilitzin.
S’aconsella un estil de vida saludable, mantenint el pes amb exercici aeròbic segons la tolerància i una dieta equilibrada, organitzar i ordenar les tasques habituals, incloent-hi petits descansos, i evitar les activitats estressants des del punt de vista físic i emocional.
S’adjunten consells de salut per a persones amb fibromiàlgia.
Professionals de Vall d’Hebron destacats que tracten aquesta malaltia: Miriam Almirall
L’hepatitis aguda consisteix en una inflamació aguda del fetge que fa que aquest no funcioni de manera correcta. Habitualment acostuma a estar produïda per virus, fàrmacs o altres tòxics.
Els símptomes són molt variables i moltes vegades passen inadvertits. Els més comuns són cansament, poca gana, nàusees, dolors musculars i febre. A vegades apareix tint groc a la conjuntiva dels ulls i la pell (icterícia) i orina fosca (colúria). Els símptomes poden durar entre un i tres mesos, fins que es produeix la recuperació. Les hepatitis B i C es poden cronificar.
L’hepatitis viral aguda és la causa més freqüent d’inflamació del fetge. Hi ha alguns virus que tenen marcada predilecció per infectar el fetge. Bàsicament en trobem cinc, que són els virus de l’hepatitis A, B, C, D i E. Els virus que amb més freqüència produeixen inflamació aguda del fetge són els virus de l’hepatitis A i B.
El virus de l’hepatitis A infecta sobretot nens i joves, de vegades sense símptomes i en general es cura espontàniament sense deixar seqüeles. Es contagia per mitjà de la via digestiva (aliments o begudes contaminades) o a través de persona a persona en un medi amb unes condicions higièniques pobres. Malgrat que és prevenible amb la vacunació, el millor mètode per evitar la transmissió de la malaltia és mantenir unes bones condicions higienicosanitàries.
El virus de l’hepatitis B, quan es presenta de forma aguda, acostuma a afectar nens i adults joves no vacunats. En aquests casos, el mètode de transmissió acostuma a ser per via sanguínia i sexual. L’hepatitis per virus B es pot cronificar i, si no es tracta, pot produir fibrosi/cirrosi hepàtica (mort de les cèl·lules del fetge que són substituïdes per teixit cicatricial). L’hepatitis B també es pot veure relacionada amb l’aparició de càncer de fetge.
L’hepatitis B és així mateix prevenible mitjançant la vacunació.
L’hepatitis tòxica es deu a l’acció de determinats compostos químics, ja siguin naturals (p. ex. ingestió de bolets tòxics), d’origen industrial (p. ex. tetraclorur de carboni) o medicaments (p. ex. paracetamol en grans dosis).
L’hepatitis A afecta nens i joves. Gràcies a les millores higienicosanitàries del país, en l’actualitat és infreqüent. La podem trobar en pacients que hagin viatjat recentment a països amb més incidència de la malaltia i també en persones que hagin tingut contacte amb ells. Com dèiem, el mecanisme de transmissió és fecal-oral i es cura generalment sense cap complicació.
L’hepatitis B es transmet la majoria de les vegades per transmissió sexual o per via sanguínia (addictes a drogues per via endovenosa). La transmissió a través de transfusió sanguínia està en l’actualitat molt controlada i pràcticament no es produeix. En zones en les quals la prevalença de la malaltia és molt alta (països asiàtics principalment), la manera més freqüent de transmetre l’hepatitis B és de mare a fill durant l’embaràs o en el part (transmissió vertical). En aquests casos de transmissió vertical, l’hepatitis B es cronifica en més d’un 90 % dels casos si no rep tractament adequat.
L’hepatitis tòxica es produeix per exposició a substàncies lesives per al fetge. Aquests tòxics poden ser fàrmacs, productes naturals o d’altres. En alguns casos, l’associació entre el tòxic i l’hepatitis està molt ben descrita i és esperable. En altres ocasions, es produeix una reacció no esperada (idiosincràsia). Finalment, hi ha fàrmacs que no produeixen toxicitat hepàtica llevat que s’administrin en dosis molt superiors a les normals (per exemple el paracetamol).
El diagnòstic és principalment clínic (observació d’icterícia, orines fosques) i de laboratori (elevació dels enzims hepàtics i determinació viral positiva).
Així mateix, durant l’evolució de la malaltia es detecta l’aparició o evolució d’anticossos específics per a cada virus que determinen la resposta del pacient i la seva entrada o no en estat de cronicitat.
Amb l’ecografia abdominal podem veure si hi ha complicacions derivades de l’hepatitis aguda o excloure altres causes que poden donar símptomes similars.
En general, no cal cap tractament específic per a l’hepatitis aguda, tret d’alguns casos produïts pel virus de l’hepatitis B i C. És important extremar la higiene personal per evitar el contagi a altres persones.
No es recomana una dieta específica (sempre que s’eviti el consum d’alcohol). Tampoc no s’ha de fer repòs al llit estricte (s’ha d’adequar l’activitat física a l’estat general del pacient).
Bàsicament, són analítiques que revelen l’estat i l’evolució del fetge i la resposta que dona el pacient per a la curació. També les analítiques de sang poden revelar l’evolució cap a la cronicitat.
La vacunació per als virus A i B és el millor tractament possible (incloses al calendari vacunal). No es disposa de moment de cap vacuna per al virus C.
L’hepatitis A es transmet per contacte fecal-oral (menjar i beguda contaminada i de persona a persona). La higiene alimentària és fonamental en aquest sentit.
Els mètodes anticonceptius de barrera (el preservatiu) permeten evitar el contagi de les malalties de transmissió sexual (entre elles l’hepatitis B i C).
En països on la malaltia és molt freqüent, moltes dones embarassades poden tenir la malaltia i transmetre-la als fills durant la fase final de l’embaràs o en el part. L’ús de la vacunació precoç +/- gammaglobulines contra el virus de l’hepatitis B pot prevenir la infecció del nen.
L’hepatitis tòxica es prevé amb la precaució a l’exposició dels diferents tòxics implicats.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades