Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Medicina Interna, Hospital General
La fractura de maluc implica un canvi en l’autonomia del pacient ancià, amb una davallada de la seva qualitat de vida i un trasbals en el seu entorn familiar i social, ja que provoca una alteració de les capacitats funcionals prèvies, amb un risc alt de complicacions.
El fèmur és l'os més llarg del cos humà. Hem de dir que en la gent gran, la fractura de fèmur afecta fonamentalment l’extrem situat més a prop de l’articulació del maluc. Per això el nom més conegut per a aquesta classe de fractura és el de fractura de maluc. No hem d’entendre aquest problema de salut com una fractura d’un os llarg que afecta una persona anciana, sinó com una porta d’entrada perquè la seva situació fisiològica i funcional, i les seves malalties de base, es descompensin.
El dolor a la zona del maluc referit pel mateix pacient, en el cas que ho pugui comunicar, junt amb la impotència funcional associada, són els símptomes clàssics. A més, l’extremitat afectada sol estar més escurçada i en rotació externa (amb la vora lateral del peu tocant el llit). En cas de pacients amb deteriorament cognitiu que no poden comunicar el grau de dolor que tenen, una disminució de la seva situació funcional pot ser un símptoma que ens ha de fer sospitar una fractura “oculta”.
La incidència poblacional de fractura de maluc a Catalunya per a pacients de > 65 anys és d'uns 600 casos/100.000 habitants a l’any. La perspectiva és que aquesta xifra creixi en els anys vinents a causa de l’augment de l’esperança de vida i l'increment poblacional.
A l’Hospital Vall d'Hebron, el 2020, any de la pandèmia per COVID-19, es van operar un total de 693 fractures de maluc. L’any 2019 es van intervenir unes 720 fractures. És a dir, són fractures que es produeixen en circumstàncies normals de caiguda des de la mateixa alçada dels pacients.
L'edat mitjana en què es presenta és als 85 anys, i afecta les dones en un 75% dels casos. Alguns dels factors de risc per a les dones poden ser, la menopausia precoç i els tractaments hormonals. Una fractura prèvia (radi o columna vertebral són les més freqüents), l’obesitat, el tabaquisme i un estil de vida sedentari són factors de risc en general.
El diagnòstic de sospita es pot fer a partir de base a signes i símptomes clínics típics, com hem dit abans.
Respecte del tractament, s’ha demostrat que la cirurgia de la fractura de maluc en la població anciana incrementa la supervivència, si ho comparem amb un tractament no quirúrgic, ja que permet la mobilització precoç del pacient sense dolor i s'eviten complicacions afegides. Per aquest motiu, avui dia el tractament quirúrgic és el tractament d’elecció. Tot i això, hi ha algunes excepcions.
És important un abordatge multidisciplinari amb la col·laboració de geriatres, internistes i anestesiòlegs de cara a una optimització prequirúrgica del pacient, i una cirurgia precoç, per norma general, en les primeres 48 hores.
És bàsica la classificació de les fractures segons la seva localització per decidir la classe de tractament quirúrgic. Les fractures intracapsulars afecten en gran manera la vascularització del cap femoral, i és per això que l’opció més extensa de tractament és la de substituir-lo per un cap artificial en forma de pròtesi de maluc, sobretot en fractures desplaçades. Depenent de l’edat i la situació funcional del pacient, optarem per una pròtesi parcial o total, reservant la segona opció per a pacients més joves amb una millor qualitat de vida. Algunes fractures intracapsulars no desplaçades es poden tractar de forma percutània amb cargols. Quant a les fractures extracapsulars, en què les pertrocanterianes són les més freqüents, no comprometen la vascularització del cap femoral i és per això que no fa falta substituir-lo per una pròtesi. El tractament percutani amb claus endomedul·lars sol ser el tractament d’elecció.
El postoperatori també és molt important. S'estableix una col·laboració estreta amb els serveis de rehabilitació i fisioteràpia perquè la/el pacient no perdi la capacitat funcional prèvia. A més, els treballadors socials valoren la situació social de cada pacient per garantir una sortida hospitalària adequada.
La confirmació diagnòstica ses sol fer amb una radiografia simple de pelvis. En casos en què la radiografia no ens evidencia la fractura, com pot passar en el cas d’algunes fractures intracapsulars no desplaçades, la tomografia (TAC) acostuma a ser la tècnica d’elecció.
La prevenció de la fractura de maluc es basa en l'adequació d'hàbits saludables, com una alimentació equilibrada rica en calci i vitamina D, activitat física diària, dintre de les seves capacitats funcionals, i evitar el consum de tabac i alcohol.
També és important prevenir les caigudes mitjançant un calçat adequat, tancat i amb sola antilliscant; aixecar-se lentament sense pressa; programar els viatges al lavabo per evitar les urgències; portar les ulleres i els audiòfons posats; no caminar a les fosques ni sobre terra mullat, etc.
La disfunció del nostre sistema immunitari en el reconeixement de les estructures, cèl·lules o proteïnes de l’organisme és responsable de l’aparició de malalties autoimmunes sistèmiques. Les anomenem autoimmunes perquè, de manera equivocada, la resposta immunitària es dirigeix contra el mateix organisme, i sistèmiques perquè afecten diferents òrgans i sistemes com el pulmó, el ronyó o el sistema nerviós, al marge de la ja coneguda afectació musculoesquelètica.
En els últims anys, la millora en el coneixement d’aquestes malalties ha permès que es diagnostiquin correctament de manera precoç, cosa que fa possible la instauració d’un tractament apropiat a fi de reduir els danys que produeixen.
És precisament la modulació del sistema immunitari, la principal estratègia terapèutica per aproximar-nos a aquestes malalties. Els diferents immunodepressors o l’ús de molècules dirigides davant de components clau del sistema immunitari permeten restaurar, fins a cert punt, o almenys minimitzar la resposta immunitària anòmala pròpia d’aquests trastorns. Emprar assenyadament aquests tractaments farà possible en un futur immediat administrar una teràpia personalitzada i de precisió a les i als pacients que les pateixen.
Les vasculitis en les seves diferents formes segons afectin vasos de diferent calibre, el lupus i la síndrome antifosfolipídica, l’esclerodèrmia o les miopaties inflamatòries són, entre d’altres, algunes de les malalties autoimmunes sistèmiques clàssiques.
La síndrome de Sjögren és una malaltia autoimmune crònica que afecta principalment les glàndules que produeixen llàgrimes i saliva. Provoca sobretot sequedat ocular i de boca, però també pot afectar altres òrgans. És més freqüent en dones i sovint s’associa amb altres malalties autoimmunes. El tractament se centra a alleujar la sequedat i controlar possibles complicacions.
La síndrome de Sjögren és una malaltia autoimmunitària crònica i sistèmica, de causa desconeguda, que produeix com a símptomes principals sequedat de boca (xerostomia) i ocular (xeroftàlmia).
En aquesta malaltia, les cèl·lules que formen el sistema defensiu (sistema immunitari) ataquen estructures pròpies, com les glàndules que mantenen humits els ulls i la boca, així com les glàndules d'altres parts de l'organisme, la qual cosa n’altera la funció. A més, es poden produir símptomes en altres òrgans, com el pulmó, les articulacions o el sistema nerviós.
Els pacients amb síndrome de Sjögren presenten principalment símptomes relacionats amb una manca de producció de llàgrima i saliva, la qual cosa provoca sequedat de boca i ocular. Els símptomes principals que pateixen els pacients són una sensació d'ardor i sorra als ulls, ulls envermellits, visió borrosa, necessitat de beure aigua amb freqüència, dificultat per empassar-se aliments secs i una propensió més gran a presentar càries i tenir infeccions a la boca. Aquesta sequedat també pot afectar la pell i l'àrea vaginal, que provoca dolor en les relacions sexuals. Altres símptomes que poden presentar de forma freqüent els pacients amb síndrome de Sjögren són dolor articular o muscular i cansament. Amb menys freqüència, poden veure's afectats altres òrgans, com el pulmó, el ronyó o les terminacions nervioses.
La malaltia afecta sobretot dones d'entre 40 i 60 anys. Es calcula que la freqüència està entre un 0,5% i un 3% de la població.
No hi ha una prova única que permeti diagnosticar la síndrome de Sjögren. El diagnòstic de síndrome de Sjögren en un pacient que refereix sequedat d'ulls i de boca es basa en proves que confirmin l'existència d'un dèficit de la producció de llàgrima i saliva i que evidenciïn que aquesta sequedat s'associa a una alteració del sistema immunitari.
El tractament de la síndrome de Sjögren es basa fonamentalment en mesures que alleugin la sensació de sequedat que presenta el pacient. Aquest tractament inclou l'ús de llàgrimes artificials, gels oculars, col·liris, nebulitzadors i pastilles per estimular la producció de saliva. A alguns pacients, se’ls pot prescriure tractament oral per estimular la secreció glandular. En casos greus, quan hi ha símptomes en altres òrgans diferents de les glàndules (pulmó, nervis perifèrics, etc.) pot ser necessari administrar medicaments que actuïn disminuint l'activitat del sistema immunitari (fàrmacs immunosupressors).
Els pacients amb síndrome de Sjögren s’han de sotmetre a una sèrie d'exàmens oculars, anàlisi de sang i orina i, de vegades, cal fer una petita biòpsia de la mucosa del llavi per confirmar l'existència d'inflamació a les glàndules productores de saliva.
Sindrome-Sjogren
Sociedad Española de Medicina Interna
American College of Rheumatology: Síndrome de Sjögren
Les miopaties inflamatòries idiopàtiques són un grup heterogeni de malalties la principal característica de les quals és la debilitat muscular i la identificació d'una inflamació subjacent en la biòpsia muscular. S'inclouen en aquest grup la dermatomiositis, la polimiositis i, recentment, la miositis amb cossos d'inclusió, amb tota probabilitat la menys inflamatòria i també la miopatia adquirida més freqüentment a partir dels 50 anys.
Encara que el principal òrgan diana és el múscul, amb freqüència es produeix afectació de la pell i el pulmó, entre altres òrgans interns, per la qual cosa les miopaties inflamatòries es consideren malalties sistèmiques.
La forma de presentació més comuna d'aquestes malalties és la debilitat muscular, que acostuma a afectar de manera característica la musculatura esquelètica proximal, és a dir, la cintura escapular i pelviana. Això dificulta les activitats que requereixen el funcionament normal d'aquests músculs, com estendre la roba, pentinar-se, pujar escales o aixecar-se de la cadira. Les manifestacions cutànies són característiques de la dermatomiositis, i podem distingir-ne un ampli ventall de lesions, la majoria amb un cert component de fotosensibilitat, per la qual cosa apareixen normalment en zones exposades al sol. Es consideren patognomòniques l'edema palpebral de color lila o en heliotropi i les pàpules de Gottron, que apareixen sobre els artells de les mans. Poden observar-se lesions similars en zones d'extensió, com colzes i genolls, i també en la línia d'inserció del cuir cabellut i al clatell. Altres lesions cutànies localitzades a la zona de l'escot en forma de «V» o a l'esquena en forma de «xal» tenen també relació amb l'estimulació del sol.
L'afecció respiratòria més coneguda en pacients amb dermatomiositis i polimiositis és la intersticial. En general, la seva instauració acostuma a ser subaguda o crònica i les troballes clíniques durant l'exploració poden detectar raneres crepitants seques, en «velcro», característiques de la fibrosi pulmonar. L'afectació cardíaca i digestiva és poc freqüent i ha d'avaluar-se en cada pacient de manera individual.
Les miopaties inflamatòries poden considerar-se dins del grup de malalties rares a causa de la seva incidència baixa. Els estudis epidemiològics duts a terme en diversos punts del globus estableixen una incidència anual mitjana de 2,1 a 7,7 casos nous per cada milió d'habitants i any.
Es considera una malaltia de distribució universal, encara que és una mica més prevalent en la raça caucàsica i menys freqüent en la raça negra. És el doble de freqüent en dones que en homes. I, encara que existeix una forma juvenil que acostuma a debutar abans dels 16 anys, les manifestacions de la malaltia són més freqüents entre els 30 i els 40 anys.
El diagnòstic s'estableix mitjançant la confluència de criteris clínics. La troballa més rellevant en l'anàlisi de sang és l'elevació dels enzims musculars, com la creatina-cinasa i l’aldolasa, així com els reactants de fase aguda com la velocitat de sedimentació globular (VSG) i la proteïna C reactiva (PCR). La biòpsia muscular és, per a alguns autors, la prova de referència en el diagnòstic de les miopaties inflamatòries.
En el cas de la dermatomiositis i, en general, de les miopaties inflamatòries, hi ha una sèrie d'anticossos que ajuden el clínic en la classificació de la malaltia. Entre aquests anticossos destaquen l'anti Jo-1, anti PL-7, anti PL-12, anti U1, anti PM-Scl, etc. Una altra prova complementària que permet valorar l'extensió del compromís muscular és la ressonància magnètica nuclear, que al seu torn té valor en el seguiment evolutiu. En funció de si hi ha afectació pulmonar, cardíaca o digestiva es duran a terme les exploracions complementàries necessàries per avaluar cada òrgan afectat.
El tractament de les miopaties inflamatòries es basa en l'administració de glucocorticoides i immunosupressors, sense oblidar la teràpia física o de rehabilitació, fins i tot en la fase aguda. Una tercera part dels pacients respon al tractament únic amb glucocorticoides, però la majoria necessita l'addició d'un nou immunosupressor, com els fàrmacs modificadors de la malaltia, entre els quals trobem el metotrexat, la ciclosporina, la ciclofosfamida, l’azatioprina, el micofenolat de mofetil o el tacrolimús. També es poden utilitzar les immunoglobulines intravenoses, que actuen millorant la debilitat muscular. Les teràpies biològiques, com l’etanercept, l’infliximab o el rituximab, han mostrat eficàcia en alguns casos clínics o estudis observacionals. En tot cas, el tractament ha de ser individualitzat en cada pacient.
Miopatías Inforeuma
El lupus eritematós sistèmic (LES) és una malaltia autoimmune crònica que pot afectar diversos òrgans com la pell, les articulacions o els ronyons. Evoluciona en brots d’activitat i períodes d’inactivitat. La síndrome antifosfolipídica (SAF) s’associa sovint al LES i es caracteritza per trombosis i complicacions durant l’embaràs. El tractament busca controlar la inflamació i prevenir complicacions.
El LES és una malaltia autoimmune sistèmica. El sistema immunitari, en condicions normals, produeix proteïnes (anticossos) per protegir-nos de bacteris, virus i altres substàncies estranyes (el que denominem antígens).
En les malalties autoimmunes com el LES el sistema immunitari es “confon” i no distingeix entre les partícules estranyes i les pròpies cèl·lules, de manera que produeix anticossos en contra del mateix cos, cosa que provoca inflamació i dany als diferents òrgans.
El fet que sigui una malaltia sistèmica significa que pot afectar la majoria d’òrgans del cos: pell, articulacions, ronyó, pulmó... Es tracta d’una malaltia crònica que presenta brots, és a dir, que alterna períodes de més activitat (brots) amb altres períodes d’inactivitat.
La síndrome antifosfolipídica es caracteritza per l’aparició de trombosi (coàguls) que poden aparèixer a qualsevol zona del cos, complicacions de l’embaràs (fonamentalment avortaments de repetició i parts prematurs) i presència d’anticossos contra els fosfolípids. En la meitat dels casos la SAF s’associa al LES.
El LES pot afectar gairebé tots els òrgans del cos. Els símptomes més freqüents són:
Les manifestacions clíniques més característiques de la SAF són les trombosis (coàguls) i els avortaments de repetició.
Les trombosis poden originar trombosis venoses de les cames, ictus o hemorràgies cerebrals, infarts de miocardi, trombosis pulmonars, oculars...
Dins de les complicacions que comporta la SAF durant l’embaràs, les més freqüents són els avortaments de repetició (els més habituals abans de la setmana 10 de gestació), tot i que també pot donar lloc a parts prematurs (abans de la setmana 34 de gestació).
A part de les trombosis i les complicacions obstètriques, els pacients amb SAF també poden mostrar anèmia, afectació del ronyó, convulsions, arrítmies i diferents classes de lesions a la pell.
El LES és una malaltia que afecta predominantment les dones; es diagnostica un cas en homes per cada nou casos en dones. Es pot manifestar a qualsevol edat, tot i que en la majoria dels casos apareix entre els 17 i els 35 anys.
La causa exacta que provoca la malaltia es desconeix. Es creu que algun agent infecciós pot posar en marxa la malaltia, però alhora cal que l'individu presenti factors genètics i hormonals.
La SAF també afecta més les dones (60-80%) que els homes. Es desconeix amb exactitud per què hi ha persones en les quals es detecta algun anticòs antifosfolípid positiu, però no han presentat mai cap trombosi o avortament, mentre que d’altres sí.
El diagnòstic del LES és clínic i es basa en tres aspectes principals: els símptomes que explica el pacient, les alteracions que s’observen a l’exploració física i els resultats de l’analítica de sang i orina. No hi ha una única prova per diagnosticar el LES.
En les anàlisis hi ha algunes alteracions que han de fer sospitar que el/la pacient presenta un LES. És freqüent que els pacients tinguin un nombre baix de leucòcits, limfòcits o plaquetes. També podrem detectar-hi la presència d’anticossos com els antinuclears (ANA). Gairebé el 100% dels pacients amb LES els tenen positius, però aquest fet no diagnostica la malaltia, ja que es poden trobar presents en persones sanes o amb altres malalties.
El diagnòstic de la SAF també es fa per la confluència de les característiques clíniques esmentades abans (presència de trombosi o afectació obstètrica en forma d’avortaments o parts prematurs) i la presència d’algun dels anticossos típics de la malaltia (anticoagulant lúpic, anticossos contra la cardiolipina i anticossos anti ꞵ2-glicoproteïna)
Tractament habitual
No hi ha un tractament únic i curatiu pel LES, ja que varia en funció de cada pacient i de les manifestacions clíniques que presenta, i acostuma a ser un tractament de llarga durada o crònic. De forma general, es prescriuen antiinflamatoris i corticoides per tractar els brots i s’associen immunosupressors (hidroxicloroquina, metotrexat, azatioprina, micofenolat...) en funció dels òrgans afectats, per tractar i prevenir nous brots. Actualment, es disposa d’un únic fàrmac biològic aprovat per al LES, el belimumab, tot i que s’estan duent a terme nombrosos estudis amb l'objectiu de trobar nous fàrmacs eficaços per tractar aquesta malaltia.
El tractament de la SAF inclou, principalment, l’administració d'un tractament antiagregant (aspirina) o anticoagulant en funció de les manifestacions clíniques presentades i del perfil d’autoanticossos del pacient.
La prova complementària més utilitzada per diagnosticar el LES i la SAF és l’estudi analític de sang, que inclou la determinació d’autoanticossos.
Concomitantment, es fan altres estudis en funció de la simptomatologia que presenti la/el pacient: estudi d’orina per avaluar si el ronyó està afectat, radiografia de tòrax i ecocardiograma quan hi ha afectació cardíaca o pulmonar, biòpsia renal si es detecta afectació renal o biòpsia de la pell, TAC cranial o ressonància magnètica si apareixen símptomes neurològics, etc.
No hi ha una mesura concreta per a prevenir l’aparició del LES i la SAF.
Un cop es manifesta, és de vital importància fer un diagnòstic precoç de les dues entitats per poder instaurar un tractament amb rapidesa i així evitar que es presentin possibles complicacions. Cal fer un seguiment regular i proper amb els especialistes.
Així mateix, és molt important, tant en el LES com en la SAF, controlar de manera estricta els factors de risc cardiovascular clàssics (hipertensió arterial, diabetis, dislipèmia, obesitat i tabaquisme) perquè poden contribuir molt negativament al pronòstic de les dues entitats.
Lupus-Eritematoso
American College of Rheumatology: Lupus
American College of Rheumatology: Síndrome Antifosfolípido
American College of Rheumatology: Tratamientos
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades