Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La colposcòpia permet examinar de forma ampliada el coll de l’úter, o cèrvix, i identificar de forma precoç possibles lesions que podrien ser precursores d’un càncer i, també, lesions canceroses. Es fa amb un microscopi especial que s’anomena colposcopi i que serveix per saber quina és la causa d’una citologia “anormal”. Durant l’exploració, els ginecòlegs estudien el coll uterí i decideixen si cal fer una biòpsia i de quina zona. També poden extirpar certs teixits, si és necessari. Per fer la biòpsia es pren una petita mostra i s’envia al laboratori perquè s’examinin les cèl·lules. A partir d’aquest examen es pot fer un diagnòstic i decidir el tractament que cal seguir, si cal.
Aquesta tècnica s’utilitza per detectar de forma precoç lesions que podrien desencadenar un càncer del coll de l’úter i també per extreure mostres que permeten fer-ne un diagnòstic i, fins i tot, extirpar teixits.
L’exploració també serveix per diagnosticar, a més del VPH, altres infeccions de transmissió sexual.
Per fer la prova, la pacient s’ha de col·locar a la llitera d’exploració ginecològica i situar una cama a cada un dels estreps laterals.
Tot seguit, el metge insereix un aparell a l’interior de la vagina, l’espècul, que permet separar-ne les parets i acosta el colposcopi, mitjançant el qual pot veure l’àrea que ha d’examinar. Si durant l’exploració, detecta zones anòmales, pot decidir fer una biòpsia del teixit que posteriorment s’ha d’analitzar amb un microscopi al laboratori.
Les anomalies detectades en una biòpsia de cèrvix s’anomenen neoplàsies cervicals intraepitelials (CIN) i es classifiquen en:
Possibles molèsties mentre es pren la mostra i, de vegades, un sagnat lleuger que pot durar entre 3 i 4 dies.
La citologia cervicovaginal, també anomenada prova de Papanicolau, consisteix a agafar una mostra de cèl·lules de la paret del coll de l’úter, o cèrvix, per analitzar-la i detectar i identificar canvis anormals en les cèl·lules d’aquesta zona produïdes pel virus del papil·loma humà (VPH), abans que es desenvolupi un càncer i algunes infeccions. Si l’examen mostra la presència de VPH, el metge pot demanar altres proves, com ara la colposcòpia.
La citologia cervicovaginal està indicada per detectar, de manera precoç càncer de coll de l’úter o anomalies precanceroses del coll uterí la detecció de les quals permet iniciar un tractament de manera precoç, fet que fa que augmentin les possibilitats de curació de la malaltia.
Mentre la pacient està estirada sobre d’una llitera amb les cames a cada un dels estreps per a l’exploració ginecològica, el metge o metgessa que realitza la prova introdueix un espècul a la vagina. Aquest aparell permet separar les parets vaginals i veure el coll de l’úter.
Posteriorment, el professional pot extreure una mostra de les parets de la vagina o de l’exsudat vaginal en el fons posterior d’aquesta zona. Tot seguit s’agafa una segona mostra de la part externa del coll de l’úter, l’ectocèrvix, i una altra del canal del coll uterí que comunica l’interior de la cavitat uterina amb la vagina, també anomenada endocèrvix.
Finalment, aquestes mostres s’envien al laboratori, on s’analitzaran amb un microscopi.
Per fer aquesta prova no és necessària una preparació prèvia, tot i que és convenient que la pacient no tingui la menstruació, per evitar possibles errors.
No n’hi ha riscos, tot i que, de vegades, es poden produir sagnats per causa de l’extracció de la mostra; però no solen durar més d’un dia.
És convenient que la pacient estigui relaxada durant la prova, ja que si hi ha una contracció de la vagina, la prova pot produir alguna molèstia.
L'ecografia ginecològica és una tècnica que, mitjançant ultrasons, ens permet visualitzar els genitals interns de la dona.
L'ecografia juga un paper fonamental en la detecció de patologia benigna i maligna en ginecologia: com és patologia endometrial, miomes, estudi de masses annexals, valoració d'incontinència urinària i patologia oncològica i, a Vall d’Hebron depèn del Servei de Ginecologia. És bàsic el diagnòstic precoç, com en el càncer d'ovari.
Es realitza, preferentment, per via vaginal o via abdominal, i és menys freqüent la via transperineal o la transrectal.
L'ecografia no s'ha de realitzar anualment, la periodicitat la dictaminarà el ginecòleg/òloga i és d'utilitat en totes les unitats del Servei de Ginecologia: Oncologia, Ginecologia General, Sòl Pelvià, Laparoscòpia i Endoscòpia. El Doppler permet analitzar la vascularització dels teixits sospitosos de malignitat, en els casos de vascularització abundant i índexs de resistència baixos.
La participació activa dels pacients en el seguiment i tractament de la seva malaltia és bàsic per aconseguir més satisfacció personal i un augment de l'autonomia. Tenir informació fiable i contrastada també ajuda en el maneig de la malaltia.
L’angioedema hereditari és una malaltia de les considerades rares, és a dir, poc freqüent i, fins i tot, poc coneguda pels professionals sanitaris. Aquest fet comporta que els mateixos pacients necessitin més coneixements sobre com actuar davant de situacions d'urgència, sobretot quan es troben fora del seu entorn habitual i lluny del seu equip mèdic.
Es recomana evitar, en la mesura que es pugui, possibles desencadenants o agreujants d’atacs:
Sospita davant els símptomes següents:
El metge ha de fer un diagnòstic diferencial correcte per descartar altres causes, com l’apendicitis, per exemple.
En aquest cas, no s’ha de perdre la calma i s’han de seguir les instruccions que dona el metge. A continuació facilitem uns consells generals:
1. Avisar a alguna persona que t’ajudi a explicar el que t’està passant.
2. Preparar l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat.
3. Si disposes de medicació de rescat o d’emergència (Berinert®, Cinryze®, via intravenosa, o Firazyr® subcutani):
a) Si t’han ensenyat com autoadministrar-te-la, posa’t la medicació seguint les instruccions.
b) Si no t’han ensenyat a autoadministrar-te-la, porta-la al centre mèdic.
4. Anar al centre sanitari amb urgències que tinguis més a prop.
5. Demanar cita amb el metge especialista un cop resolta la crisi.
En cas de càrrega simptomàtica important en els angioedemes tipus I i II, es decideix administrar un tractament de profilaxi amb C1-INH
TRANSFUSIONS, PUC DONAR SANG?
No s'aconsella la donació de sang per part dels pacients amb angioedema hereditari de qualsevol mena o adquirit per dèficit de C1-inhibidor.
VIATGES LLARGS O A L’ESTRANGER
Et recomanem portar sempre l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat, si pot ser, actualitzat. És una bona idea disposar d'una traducció de l'informe a l'idioma del país on penses viatjar o a l'anglès.
Localitza algun centre assistencial de l'entorn, per si fos necessari.
Porta sempre a sobre la medicació de rescat o d'urgència i verifica’n la caducitat. I també aporta l'informe mèdic per no tenir cap problema en els controls de seguretat dels aeroports o de les estacions.
DIETA
No has de seguir cap dieta especial perquè no es tracta d'un edema de causa al·lèrgica i no és produït o desencadenat per al·lèrgia a cap aliment.
La dieta no influeix en l'evolució de la malaltia. S’ha de seguir una dieta saludable, com qualsevol persona.
Les pràctiques saludables per evitar les infeccions de transmissió sexual (ITS) es basen, per un costat, en un comportament sexual de menys risc amb l’ús del preservatiu i, per l’altre, en l’educació, el diagnòstic, el tractament precoç, la detecció de les infeccions asimptomàtiques, l’estudi de les parelles sexuals i la immunització amb vacunes. És essencial la recerca activa de contactes per tallar la transmissió i prevenir la reinfecció.
La societat demana cada vegada més informació sobre les infeccions de transmissió sexual: l’única manera d’evitar-les és amb la prevenció, però també és important proporcionar informació sobre pràctiques de sexe segur.
Les infeccions de transmissió sexual figuren entre les cinc categories principals per les quals els adults cerquen atenció mèdica. Comprenen una sèrie de patologies, d’etiologia diversa, en les quals la transmissió sexual és rellevant des del punt de vista epidemiològic. Tot i això, de vegades pot haver-hi altres mecanismes de contagi, com ara la transmissió perinatal o parenteral.
Les intervencions d’assessorament i els enfocaments conductuals representen la prevenció primària contra les ITS, que inclouen:
Així mateix, l’assessorament pot millorar la capacitat de les persones per reconèixer els símptomes de les ITS, amb la qual cosa augmentaran les probabilitats que aquests sol·licitin atenció i animin les seves parelles sexuals a fer-ho.
Malauradament, la manca de sensibilitat de la població i l’arrelat estigma generalitzat vers les ITS segueixen dificultant l’eficàcia de les intervencions sanitàries.
L’estudi dels contactes en les ITS és el procés pel qual les parelles sexuals d’un pacient diagnosticat amb una ITS són identificades i informades del risc de contraure aquesta infecció, i se’ls ofereix atenció i tractament per un professional sanitari. L’estudi de les parelles té beneficis clínics i de salut pública per tres raons:
L’epidemiologia de les ITS està canviant en els últims anys i s’observa una nova emergència d’aquestes infeccions. Aquest fenomen va associat a les noves pautes de comportament: l’ús de noves tecnologies per a la cerca de parelles sexuals, l’alta mobilitat de la població, la relaxació en l’ús del preservatiu, etc.
El panorama anterior fa inqüestionable l’adopció de noves estratègies de control i prevenció, entre les quals hem d’incloure els estudis de contactes i tota la seva riquesa metodològica basada en l’evidència científica.
L’angioedema hereditari és una malaltia minoritària d’origen genètic que afecta aproximadament una persona d’entre 50.000. És un trastorn heretat habitualment, que es caracteritza per l’acumulació de líquids fora dels vasos sanguinis que provoquen la inflamació de la cara, les mans, els peus, les extremitats, els genitals, el tracte intestinal o de la via respiratòria superior. A causa de la seva baixa prevalença i uns símptomes similars a altres patologies, és difícil de diagnosticar, motiu pel qual és important que hi hagi unitats de referència de la malaltia per tal de centralitzar els casos sospitosos i els casos diagnosticats.
La inflamació que produeix l’angioedema hereditari no s’acompanya de picor i pot durar entre 1-5 dies. Aquests símptomes es desenvolupen com a resultat del mal funcionament de certes proteïnes que ajuden a mantenir el flux normal de fluids a través de vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).
La gravetat de la malaltia varia molt. Els episodis d’angioedema poden ser molt incapacitants i afectar la qualitat de vida dels pacients. En cas de produir-se a la regió oral o cervical, la persona afectada pot morir asfixiada si no rep tractament de manera preventiva.
En la majoria dels casos els símptomes comencen a manifestar-se durant la infantesa i/o en la pubertat i es mantenen al llarg de la vida adulta.
Hi ha diferents tipus d’angioedema hereditari i es classifiquen segons si presenten o no una deficiència de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH).
Inflamació del teixit subcutani en qualsevol localització, tot i que acostuma a ser més freqüent a:
Segons la zona de l’afectació, els símptomes poden anar des de molèstia local fins a la invalidesa de l’extremitat afectada, molèsties o dolor en empassar, canvi del to de la veu, afonia o dispnea (falta d’aire).
Fins a un 50 % dels pacients poden presentar en algun moment de la seva vida un episodi que afecti la gola i que pot produir asfixia, si no rep tractament de manera urgent.
L’angioedema hereditari afecta persones que tenen una mutació a diferents gens, com el SERPING1, l'F12, el PLG, el KNG1 o l’ANGPT1. Com que es tracta d’una malaltia que s’hereta de manera autosòmica dominant, un pacient afectat té el 50 % de possibilitats de transmetre la malaltia als fills. Donat que es tracta d’una malaltia genètica, sol haver-hi més d’un familiar afectat.
Segons la classe de mutació, afecta igual homes i dones (tipus I i tipus II) o més sovint les dones (AEH-nC1-INH). En el cas d’angioedema hereditari sense dèficit del C1-INH, sol associar-se a estats hiperestrogènics, com l’embaràs, o al consum d’anticonceptius que contenen estrògens.
A la consulta d’Al·lergologia s’avaluen els pacients amb episodis recurrents d’angioedema i els casos en els quals hi ha familiars que també els presenten. Posteriorment, se sol·licita un estudi en sang per determinar els nivells de les fraccions del complement, entre aquestes de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH) i, finalment, es completa el diagnòstic amb un estudi genètic.
El tractament dependrà del nombre d’atacs, de la gravetat dels símptomes i de l’afectació de la qualitat de vida. Es fa sempre de manera individualitzada i pot ser agut, que consisteix a tractar-lo amb fàrmacs que s’administren per via subcutània o endovenosa en el moment del brot d’angioedema, o preventiu, per evitar que es produeixin sovint. Aquest darrer tractament sol recomanar-se als pacients que pateixen més episodis.
Els tractaments per a l’angioedema poden ser autoadministrats pel mateix pacient.
En cas de cirurgia, endoscòpies, extraccions dentàries o alguns procediments odontològics, s’ha d’administrar el tractament de manera prèvia per evitar atacs d’angioedema.
Normalment, per al diagnòstic s’ha de fer una anàlisi de sang. Per al seguiment, segons el tractament, és necessari fer una ecografia abdominal i extraccions sanguínies.
Evitar en la mesura que es pugui els factors coneguts com a possibles desencadenants d’atacs:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades