Què has de tenir en compte per prevenir el virus del Zika?

Les recomanacions per prevenir la infecció del virus del Zika s’adrecen especialment a les dones embarassades o que estiguin pensant quedar-s’hi a curt o mitjà termini. La possibilitat de transmetre la infecció al fetus fa que el col·lectiu més sensible sigui, per tant, el de les embarassades. Per aquest motiu es recomana:

• Que s’eviti viatjar a països amb risc de contagi durant l’embaràs.
• Que s’informi el professional de la salut, en el cas que l’estada en alguna d’aquestes zones ja s’hagi produït.
• Que es faci servir preservatiu durant tot l’embaràs si ha estat la parella sexual la que ha viatjat a països susceptibles de la transmissió del virus del Zika.

La prevenció de picades de mosquits

• Cal vestir-se amb peces de roba que cobreixin la major part del cos i dur barret durant tot el dia per protegir al màxim la pell de l’exposició als mosquits.
• S’han de fer servir repel·lents autoritzats seguint les instruccions d’aplicació i reaplicació del fabricant indicades en el prospecte del producte.
• Cal evitar les estades innecessàries a l’exterior en horaris de màxima activitat dels mosquits (primera hora del matí i última hora de la tarda).
• S’ha de dormir en allotjaments amb aire condicionat, ja que els mosquits tendeixen a evitar el clima fred, o col·locar mosquiteres en el llit i les portes i finestres.

La prevenció de la proliferació de mosquits

Una altra mesura de prevenció és evitar la proliferació dels mosquits, que es pot fer a partir d’una detecció i revisió periòdica dels llocs on es reprodueixen aquests insectes. Un cop localitzats els punts de cria, les mesures s’han de centrar, segons el cas, a:

• Evitar i/o drenar qualsevol acumulació d’aigua que hi pugui haver en els subsols dels habitatges.
• Buidar o posar sota cobert els objectes que puguin acumular aigua.
• Buidar o renovar l’aigua setmanalment en el cas d’objectes o recipients fixos que puguin acumular aigua i cobrir, amb una tapa o tela mosquitera prima, els que no es puguin buidar.
• Mantenir en condicions higienicosanitàries correctes les piscines, les basses i els estanys.

Què has de tenir en compte si pateixes bronquiolitis aguda?

La bronquiolitis aguda és una infecció del tracte respiratori inferior habitual en infants més petits de dos anys. Aquesta infecció, produïda pel VRS, es manifesta amb símptomes catarrals lleus o moderades, tot i que si no es tracta, pot anar progressant i provocar quadres greus de bronquiolitis o pneumònies.

Els símptomes de la bronquiolitis aguda poden variar segons l’edat del pacient:

• En adults i la majoria d’infants sans: símptomes respiratoris de les vies altes (rinitis, tos lleu, sibilàncies lleus)
• En lactants i prematurs: habitualment, símptomes respiratoris de les vies baixes (bronquiolitis, pneumònia)

La transmissió d’aquest virus es pot produir per dues vies:

• Directament: pel contacte amb secrecions d’un individu infectat (mitjà humit)
• Indirectament: pel contacte amb superfícies, com ara mobles (per exemple, exposats a secrecions infeccioses)

Les mesures preventives per evitar la transmissió d’aquest virus són:

• La higiene de mans: cal rentar-se les mans abans de tocar l’infant.
• S’han de netejar les joguines, sobretot després que les hagin utilitzat altres infants o adults malalts.
• Cal rentar bé els estris personals (plats i biberons) i fer servir material específic per a l’infant diferent del dels adults.
• Cal usar mocadors d’un sol ús (de paper) i llençar-los immediatament (no reutilitzar-los).
• S’ha d’evitar el contacte físic de l’infant amb persones amb símptomes respiratoris o febre. Es pot evitar la infecció si ens mantenim a una distància d’1,8 m de la persona amb símptomes.
• S’han d’evitar els entorns tancats i les aglomeracions.
• S’ha d’evitar l’exposició al fum del tabac.
• Cal promoure la lactància materna, ja que protegeix de les infeccions.

L’hospitalització és més habitual en els infants que pertanyen a grups d’alt risc:

• Infants que han nascut prematurs
• Infants amb malalties pulmonars cròniques
• Infants amb cardiopaties congènites

En els casos anteriors s’aconsella administrar una profilaxi amb palivizumab, perquè està comprovat que redueix les hospitalitzacions per VRS.

Sobre el palivizumab

• És una immunització passiva que prevé la infecció per VRS (no és una vacuna).
• No acostuma a tenir efectes adversos i no interfereix en el calendari vacunal.
• Cal vetllar per al bon compliment de les dosis, ja que cada dosi té un efecte aproximat de 30 dies.
• S’ha d’administrar per un professional sanitari en una consulta hospitalària (no es pot administrar en un centre d’atenció primària).
• S’haurà d’administrar una dosi que variarà segons el pes de l’infant, un cop al mes durant el període epidèmic (cinc dosis en total) i mitjançant una injecció intramuscular a la cara i/o anterolateral de la cuixa.

Què has de tenir en compte si tens sarcomes i altres tumors musculoesquelètics o tens cura d’algú que en té?

És important seguir una sèrie de consells relacionats amb l’estil de vida i el tractament. Els més importants són:

• L’alimentació i la hidratació: s’aconsella seguir una dieta saludable i equilibrada, que aporti els aliments necessaris, proteics i calòrics.
• El control de l’eliminació urinària i fecal: hi ha tendència al restrenyiment causat per la medicació pel dolor (mòrfics o derivats), per això es recomana una dieta rica en fibra.
• Els hàbits poc saludables: s’han d’evitar els hàbits com ara fumar, beure o prendre altres tòxics,
• La hidratació i vigilància de la pell: normalment la pell queda molt fràgil i deteriorada pels efectes dels tractaments agressius.
• El control de les ferides postcirurgia: es recomana fer la higiene amb sabó poc agressiu i hidratar bé la pell.
• Els efectes secundaris (localitzats i sistèmics) de la medicació: s’han de controlar i evitar efectes com ara les nàusees, els vòmits, les diarrees, la descamació de pell, el prurit...
• L’educació en la mobilització d’extremitats: de vegades hi ha casos d’amputació i de síndrome del membre fantasma.
• La màxima potenciació de l’autonomia del pacient amb la nova situació i proporcionar els estris necessaris: crosses, caminadors, cadira de rodes...
• El control del dolor: medicació, tècniques de relaxació, control de la respiració, tècniques de mobilització i estalvi d’energia.
• L’educació en la prevenció de lesions i caigudes: cal portar calçat adequat, adaptar l’espai en el domicili (eliminació de barreres), caminar amb seguretat, dur roba còmoda...
• El control de les infeccions: s’ha de vigilar la temperatura i els símptomes, ja que no s’ha d’oblidar que s’està en una situació d’immunodepressió.
• La insistència en la importància de la higiene bucal.
• La informació i avaluació de la correcta presa de la medicació.
• La vigilància i control de “port-a-cath”, si se n’és portador.
• Dormir de nit i descansar durant el dia per facilitar el descans nocturn.
• El suport professional al pacient, a la família o al cuidador més directe: cal proporcionar la informació necessària, adequada i de forma entenedora del procés de la malaltia i de les cures. Cal facilitar el suport en format paper i que altres tipus de professionals puguin donar també el seu suport.
• El respecte per l’autonomia i la presa de decisions del pacient.
• La informació sobre el document de voluntats anticipades.

Què has de tenir en compte si tens peu diabètic?

Les complicacions de la diabetis mellitus amb glicèmies elevades i/o un mal control metabòlic acaben provocant lesions de petits vasos, com ara la retinopatia diabètica i la nefropatia diabètica, o de grans vasos, com ara l’arteriopatia diabètica.

Aquesta afectació també s’estén a la sensibilitat protectora davant d’estímuls lesius, i provoca signes d’alteració perifèrica del nervi. Es pot presentar com a neuropatia sensitiva, motora i autonòmica.

La seva forma més freqüent és la sensitivomotora, i una de les complicacions greus és la neuroartropatia de Charcot. Així mateix, la combinació de la neuropatia i l’afectació arterial amb presència d’infecció al peu es pot considerar una complicació greu.

Tot i que pot començar d’una manera més severa, els principals símptomes de la diabetis són:

• Molta set
• Molta gana
• Moltes ganes d’orinar

I els símptomes que poden alertar sobre l’inici del peu diabètic són:

• Pèrdua de la sensibilitat als peus
• Dolor nocturn
• Intolerància a la fricció dels llençols  
• Pell seca que pot derivar en clivelles
• Canvis en els punts de recolzament del peu
• Aparició de durícies i ulceracions que poden acabar en amputació

Dades epidemiològiques

La prevalença del peu diabètic entre pacients diagnosticats de diabetis està al voltant del 15%. Entre el 40% i el 50% dels diabètics patiran una úlcera, i un 20%, una amputació. Més del 50% de les amputacions no traumàtiques d’extremitat inferior es duen a terme en diabètics.

Diagnòstic (proves habituals de forma genèrica)

Clínic, analítica i cribratge de detecció precoç.

Tractament (general)

Simptomàtic i preventiu.

Prevenció

La prevenció del peu diabètic passa per un bon control metabòlic juntament amb un estil de vida saludable i tenint cura dels peus en mans dels professionals

Què has de tenir en compte si t’han d’intervenir d’osteotomia periacetabular?

En els mesos preoperatoris es recomana als pacients que segueixin una dieta rica en ferro. A més, se’ls administraran tres dosis de ferro endovenós i, en alguns casos, una dosi d’eritropoetina per estimular la producció de glòbuls vermells.

Per tal que els pacients disposin d’autonomia, se’ls ensenyarà a deambular en descàrrega (sense recolzar la cama operada) i en càrrega parcial (recolzant tan sols la punta del peu) amb crosses per poder, així, deambular de manera independent.

Després de la intervenció, als pacients se’ls prendrà en diverses ocasions la tensió arterial, la freqüència cardíaca, la temperatura i se’ls punxarà el dit per fer una valoració de l’anèmia.

En la mesura del possible, s’intentarà no fer cap transfusió de sang als pacients més joves. En tolerar correctament les xifres d’hemoglobina baixa, aquest grup de pacients desencadena amb més facilitat i sense complicacions els mecanismes fisiològics que té el cos per intentar compensar el volum de sang perdut durant la intervenció quirúrgica. Per aquest motiu és molt important fer un control intensiu dels signes vitals.

Un cop a l’hospital, cal explicar als pacients i a la família les mobilitzacions que s’han de realitzar:

• Manteniment del calaix antirotatori, si està indicat.
• Realització de la rotació interna.
• Intent de sedestació a partir de les 24 h de la cirurgia.
• Realització de mobilitzacions al llit amb un coixí entre les cames per al confort del pacient.
• Formació, a la família, sobre com realitzar els exercicis de bombeig, flexoextensió, abducció passiva i triple extensió perquè els faci al pacient.

Tant el personal d'infermeria com els fisioterapeutes poden ensenyar al pacient a realitzar la respiració diafragmàtica:

• Evita l'ortostatisme, ajuda a oxigenar perquè el repòs disminueix l'oxigenació dels teixits
• Aporta gran quantitat d'oxigen als pulmons
• Ventila i neteja pulmons
• Activa la resposta de relaxació de l'organisme
• Estimula el cor i l'estimulació
• Afavoreix el trànsit intestinal
• Dona massatge als òrgans

Els pacients realitzaran les transferències i la deambulació en descàrrega o marxa en tres temps, segons els controls radiogràfics:

•  Primeres quatre setmanes: recolzant la punta dels dits del peu per no perdre l’equilibri
•  Càrrega parcial: a partir de les quatre setmanes
•  Càrrega total: a partir de les sis setmanes

El dolor es controlarà mitjançant fàrmacs endovenosos els primers dies i, més endavant, orals. Per tal d’alleugerir el dolor, caldrà aplicar tres cops al dia fred local durant vint minuts.

Per prevenir els tromboembolismes, els pacients seguiran un tractament amb heparina subcutània. A la unitat d’hospitalització el personal d’infermeria els ensenyaran com s’ha d’administrar.

Recorda que

• Les mobilitzacions sempre seran assistides (fetes per un familiar).
• Es caminarà i canviarà de la cadira al llit sense recolzar el pes complet del cos sobre la cama intervinguda.
• Si la càpsula articular ha estat intervinguda, no es podrà girar la cama cap a l’exterior.

Altres educacions sanitàries vinculades

Educació sanitària del pacient pediàtric amb displàsia de maluc.

Què has de tenir en compte si tens cura d’un infant amb immunodeficiència primària?

Les immunodeficiències primàries són un grup de malalties genètiques amb alteracions del sistema immunitari. Hi ha més de 300 tipus d’IDP diferents, des de malalties relativament lleus fins a d’altres de molt més greus que poden fins i tot arribar a ser mortals si no reben un tractament adequat.

Independentment de l’edat d’inici de la malaltia, cal considerar-les un procés crònic per a tota la vida. A més, sovint, els símptomes inicials semblen malalties comunes (sinusitis, otitis, febre...) i això comporta un retard en el diagnòstic.

Els signes d’alarma següents poden fer sospitar d’un dèficit immunitari:

1. Més de dues sinusitis greus en menys d’un any.
2. Més de dues pneumònies confirmades radiològicament en menys d’un any.
3. Infeccions greus de la pell i/o abscessos profunds recidivants.
4. Estancament o retard de pes i d’alçada malgrat una correcta alimentació.
5. Dues o més infeccions greus.
6. Més de vuit otitis greus en un any.
7. Infeccions per fongs a la boca després del primer any de vida.
8. Complicacions després de l’administració de vacunes i/o infeccions per microorganismes que normalment no provoquen malalties.
9. Infeccions que no es curen amb els tractaments habituals i necessiten que s’administrin antibiòtics intravenosos per erradicar-les.
10. Antecedents familiars de malalties amb alteració del sistema immunitari.  

Aquests infants són més susceptibles de tenir infeccions recurrents, persistents, greus i inusuals. Alhora, són més propensos a patir malalties autoimmunes, al·lèrgies i neoplàsies.

És per aquest motiu que cal prendre unes precaucions necessàries per prevenir les infeccions. La rigidesa amb què s’hauran d’aplicar aquestes mesures dependrà de la gravetat del quadre que presenti i caldrà consensuar-les amb el personal mèdic:

• S’ha de tenir una correcta higiene de mans, especialment abans dels àpats, després de fer servir el bany o de fer activitats a l’aire lliure.
• Cal netejar, amb freqüència, de les joguines o dels estris personals.
• S’ha d’evitar el contacte amb persones amb símptomes infecciosos (febre, tos, esternuts...).
• S’han de fer servir mocadors d’un sol ús.
• S’han d’evitar les aglomeracions.
• Cal evitar les zones amb fum.
• S’han de prendre precaucions amb les mascotes i d’altres animals.
• S’han de prendre precaucions durant l’exposició al sol.
• S’ha de confirmar una correcta higiene dels aliments per evitar intoxicacions.
• Cal evitar els plats crus o poc cuinats.
• S’ha de limitar beure aigua d’origen desconegut o que estigui retinguda en el mateix recipient durant molt de temps.
• S’ha d’evitar l’administració de vacunes vives atenuades (rotavirus, poliomielitis oral, triple vírica, varicel·la...), sempre seguint recomanacions del pediatre.
• Cal mantenir una correcta vacunació dels familiars.
• S’ha de fer una correcta adherència al tractament pautat pel pediatre.

La decisió del tractament correspon als pediatres i dependrà del tipus d’IDP i d’altres factors. Així, la majoria d’aquests infants poden requerir el tractament següent:

• Tractament amb gammaglobulina endovenosa o subcutània.
• Profilaxi amb antibiòtics, antivirals o antifúngics.
• Tractament precoç i agressiu de les infeccions.

Actualment, hi ha canals excel·lents de col·laboració entre les organitzacions més importants d’IDP, que proporcionen connexions òptimes entre el personal mèdic i els científics (ESID), el personal d’infermeria (INGID) i els pacients (IPOPI).

A Catalunya existeix l’Associació Catalana de Dèficits Immunitaris Primaris (ACADIP) que té l’objectiu de donar suport a aquests pacients i els seus familiars, i vetllar perquè la comunitat científica intensifiqui la seva tasca de recerca amb nous tractaments per a les IDP. Podeu obtenir més informació al web de l’associació: www.acadip.org.

Factors de risc modificables

• Un control adequat de la tensió rebaixa les probabilitats de patir un ictus i altres malalties cardiovasculars. La hipertensió és, de fet, el principal factor de risc de l’ictus després de l’edat (s’estima que n’és la causa entre el 25 i 50 % de casos). 
• Mantenir una dieta rica i saludable, limitant la ingesta de sal i greixos, d’embotits i aliments processats, i de brioixeria industrial. La dieta mediterrània és una bona opció, ja que, a més de ser equilibrada i aportar els nutrients necessaris, té un baix contingut en àcids grassos saturats, és rica en substàncies antioxidants i redueix la possibilitat de patir obesitat, colesterol dolent (factor de risc de l’ictus) i diabetis. També s’aconsella consumir de manera regular peix, llegums, fibra, fruita i verdura.
• La pràctica d'esport de forma regular ajuda a evitar l’obesitat i la diabetis, i preveu l’aparició de malalties cardiovasculars. Es recomana que tothom, dins de les seves possibilitats, faci exercici físic aeròbic moderat (caminar de pressa) o intens (córrer) entre 30 i 60 minuts durant cinc dies a la setmana.
• La vigilància i tractament adequat de malalties com la diabetis pot disminuir el risc d'ictus i altres malalties vasculars. Mentre les complicacions cròniques microvasculars de la diabetis (retinopatia, nefropatia i neuropatia) s’associen a un mal control de la glucèmia a llarg termini, les macrovasculars (cardiopatia isquèmica i ictus) venen determinades principalment per l’associació d’altres factors de risc cardiovascular. També cal controlar el pes i l'obesitat, que afavoreix la presència d'hipertensió arterial, la dislipèmia i la diabetis.
• La nicotina origina plaques de colesterol a les artèries i les obstrueix, per això, es recomana la supressió del tabac. 
• El consum excessiu d’alcohol és perjudicial: produeix hipertensió i malalties cardiovasculars. D'aquí que s'aconselli una restricció de begudes alcohòliques.
• Seguiment de cardiopaties com la fibril·lació auricular: les alteracions en el ritme cardíac poden produir tromboembolisme al cervell (nou ictus) o en altres òrgans.
• Pren-te el pols és una campanya del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la Fundació Ictus i el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya. Si sents palpitacions fortes i ràpides sense haver fet cap activitat física prèvia, és recomanable anar al metge.

Escolta el podcast

La falta d’eliminació efectiva de la mucositat inicia i exacerba la malaltia pulmonar de la fibrosi quística i dona lloc a la incapacitat de prevenir i erradicar de forma efectiva la infecció bacteriana.

A la fibrosi quística la teràpia inhalada millora:

• Les propietats i la mobilitat de la mucositat
• La hidratació de la superfície de la via aèria
• L’aclariment mucociliar i la funció pulmonar

L’aerosolteràpia

És una modalitat de tractament basada en l’administració de substàncies en forma d’aerosol per via inhalatòria. Un aerosol és una suspensió estable de partícules sòlides o líquides en l’aire, com l’oxigen.

L’avantatge principal de l’aeroteràpia és que l’aerosol es diposita directament en el tracte respiratori, cosa que permet més concentracions de la substància convertida en aerosol a l’arbre bronquial i pulmonar i amb menys efectes secundaris que si es fa servir la via sistèmica.

Tipus de sistemes de nebulització més utilitzats en fibrosi quística

Un nebulitzador és un dispositiu utilitzat per administrar solucions o suspensions de fàrmacs, en forma líquida, via inhalatòria a través d’una mascareta o d’una pipeta (en funció de les preferències personals del pacient i les indicacions del personal mèdic).

Els nebulitzadors poden classificar-se segon el tipus de compressor que fan servir per generar les partícules que han d’inhalar. Són preferibles els models que són fàcils de muntar i desmuntar per als pacients.

Actualment es distingeixen tres tipus de nebulitzadors:

• Els nebulitzadors neumàtics o tipus “jet” són els més utilitzats en la pràctica clínica i tenen una mida variable. El nebulitzador funciona generalment per mitjà d’aire comprimit o oxigen que hi entra a través d’un petit orifici. L’augment de la velocitat de l’aire provoca una caiguda de pressió que succiona el líquid que s’ha de nebulitzar a través d’un tub d’alimentació cap a la sortida a gran velocitat i en petites gotes.
• Els nebulitzadors ultrasònics. El seu funcionament es basa en aplicar a un vidre de quars un corrent elèctrica d’alta freqüència, que dona lloc a una vibració que es transmet a un mitjà líquid i aquest la transmet a la substància que es nebulitzarà i així s’aconsegueix produir un efecte vapor o boira. Un cop produït l’aerosol és arrossegat per un flux d’aire cap al pacient. 
• Els nebulitzadors de malla. En aquests dispositius l’aerosol es genera en passar el líquid per una malla.

Utilització dels sistemes de nebulització

Els sistemes de nebulització es componen d’una càmera de nebulització on s’introdueix el líquid que s’ha de nebulitzar i es genera l’aerosol, i d’una font d’energia necessària per fer funcionar el nebulitzador.

Un dels riscos associats a l’ús dels nebulitzadors és el de la infecció pulmonar, de manera que el reservori s’ha de netejar molt bé cada vegada que es faci servir.

En acabar una nebulització cal desmuntar totes les peces del sistema per rentar-les amb aigua calenta i sabó. Posteriorment s’han d’aclarir, assecar-se completament a l’aire i s’han de desar en un lloc sec.

Es recomana que la primera dosi d’un fàrmac s’administri a l’hospital per comprovar si apareixen efectes adversos.

El tractament inhalat es dona als pacients i cuidadors i se’ls proporcionarà una bona educació sanitària pel que fa al maneig, funcionament, neteja i el manteniment dels diversos dispositius, així com en la preparació de la medicació, incidint i posant èmfasi en el compliment del tractament.

Passos que s’han de seguir per administrar medicació nebulitzada

• Cal rentar-se les mans
• S’ha de preparar i administrar la medicació de manera correcta i segura: dosi, fàrmac, dia, caducitat.
• Cal preparar i comprovar els sistemes de nebulització.
• Broncodilatador d’acció ràpida (salbutamol amb càmera d’inhalació). S’ha de prevenir el broncospasme.
• S’han d’esperar 15 minuts i a continuació inhalar la medicació prescrita.
• Un cop finalitzada la teràpia, s’ha de seguir una bona higiene i esbandir la boca per evitar infeccions i mal alè.

Què has de tenir en compte si tens cura d’un infant amb hipertensió pulmonar?

En primer lloc, serà important tenir en compte els aspectes següents:

• El coneixement dels símptomes que es poden presentar
• El seguiment d’una dieta equilibrada
• L’adaptació a l’activitat física
• La prevenció davant les infeccions

La hipertensió pulmonar requereix cures d’un elevat grau d’especialització, per tant, cal que cada cas es concentri en unitats de referència amb un equip multidisciplinari.

El personal d’infermeria capacita els cuidadors principals i, segons l’edat, l’infant per adquirir els coneixements, les habilitats i les aptituds necessàries per poder realitzar el maneig i el tractament a domicili.

Signes i símptomes que es poden presentar

Tot i que el símptoma principal és la dispnea, inicialment a partir de l’exercici i posteriorment amb repòs, els símptomes en pediatria són inespecífics i depenen de l’edat i l’evolució de la malaltia:

• En lactants: es pot presentar fatiga durant les preses, vòmits freqüents, irritabilitat, retard en el pes i l’estatura, respiració més ràpida i cor bategant també més de pressa del que és habitual; el dolor toràcic es pot manifestar en forma d’espasmes de plor i presentar coloració blavosa de la pell, les mucoses i els dits (cianosi).
• En preescolars: els símptomes més freqüents són cansament amb facilitat i falta d’alè durant l’esforç físic; poden aparèixer la pell i els llavis amb coloració blavosa,
• En nens més grans de deu anys i casos avançats: pot aparèixer un edema als turmells i a les cames, el fetge té una mida augmentada i un engrossiment de les falanges distals dels dits (acropàquia).

Per millorar els signes i símptomes es recomana

• Seguiment d’una dieta equilibrada
  • Tant l’excés de pes com la desnutrició poden condicionar el control de la malaltia, limitar les activitats de la vida diària i afavorir complicacions respiratòries, cardiovasculars i infeccioses.
  • També ha de ser una dieta variada, baixa en sal i en greixos saturats i alta en fibra, cal prevenir l’estrenyiment per evitar els sobreesforços.
• Adaptació a l’activitat física
  • L’activitat física intensa pot augmentar la pressió arterial pulmonar. Per això cal evitar aquelles activitats que produeixin símptomes i s’ha de vigilar l’aparició de signes de fatiga.
  • L’adaptació a l’exercici ha de ser lenta i progressiva. S’ha d’anar augmentant la freqüència i la intensitat de lleu a moderada segons ho toleri l’infant.
  • Qualsevol activitat que li causi mareig o falta d’alè cal aturar-la de forma immediata.
• Prevenció davant les infeccions
  • Qualsevol infecció empitjora l’estat general de l’infant i agreuja els símptomes de la malaltia:
    • Higiene de mans: cal rentar-se les mans de forma regular.
    • Higiene bucal: s’ha de fer una neteja de la boca després de cada àpat.
    • Vacunes: les infeccions respiratòries són mal tolerades i han de ser tractades de forma precoç. Es recomana la vacunació estacional de la grip i la pneumònia pneumocòccia tant al pacient com al seu nucli familiar convivent.

S’han de vigilar els signes d’alarma següents i, si apareixen, cal visitar el metge:

• Dificultat per respirar que porta a fer interrupcions freqüents durant les preses
• Augment de pes de forma inexplicable (900 g al dia o > 2 kg a la setmana)
• Empitjorament de l’edema dels turmells, els peus, les cames o l’abdomen
• Fatiga extrema o disminució de l’habilitat per tolerar l’activitat
• Falta d’aire que no millora amb el repòs

Què has de tenir en compte si tens esclerosi múltiple o tens cura d’algú que en té?

Les evidències actuals són insuficients per fer recomanacions sobre la prevenció de l’esclerosi múltiple. No obstant això, es recomana dur un estil de vida saludable i fer activitat de manera habitual. L’esclerosi múltiple afecta més les dones que els homes, sol aparèixer en persones adultes joves i és la segona causa de discapacitat no traumàtica.

Quan es pacta amb el pacient l’inici d’un fàrmac com a tractament de fons o simptomàtic de l’esclerosi múltiple:

• Ha de rebre educació molt concreta sobre l’acció del fàrmac, els possibles efectes secundaris, la via d’administració i la conservació per tal de garantir-ne un bon compliment i adherència.
• Tot i que la instauració del tractament de fons, tan aviat com sigui possible, permet un bon control de l’evolució de la malaltia, de vegades es produeixen brots que cal valorar i, en cas necessari, tractar a l’hospital de dia durant tres dies i fer-ne el seguiment adient per comprovar-ne la recuperació.

Símptomes

Els símptomes de l’esclerosi múltiple poden ser molt variats, de manera que es recomana consultar l’equip sanitari especialitzat quan se senti:

• Fatiga, si apareix es recomana planificar moments d’activitat amb moments de repòs.
• Sensibilitat als canvis de temperatura, es recomana evitar temperatures extremes i, en cas de febre, abaixar-la al més aviat possible.

Tot i que no hi ha evidències científiques que permetin fer recomanacions concretes per prevenir o variar el curs de la malaltia, hi ha una sèrie de consells sobre la dieta, els hàbits i l’exercici físic que els pacients i, en general, tota la població, han de tenir en compte:

• Cal portar un estil de vida saludable.
• S’ha de tenir una alimentació equilibrada i variada.
• S’ha de fer exercici.
• No s’ha de fumar, ja que el tabac està relacionat amb un empitjorament en la progressió de la malaltia. 

També es recomana seguir amb l’activitat quotidiana i mantenir-se actiu combinant moments d’activitat amb moments de repòs en cas de fatiga i buscant estratègies per economitzar l’energia.

La vitamina D pren una importància rellevant en la relació amb la malaltia, sobre la qual s’està estudiant amb intensitat. Sovint les persones afectades presenten un dèficit d’aquesta vitamina, de manera que es recomana prendre’n un suplement sempre sota el criteri i el control de l’especialista.

L’esclerosi múltiple és una malaltia complexa i de caràcter crònic, per la qual cosa es recomana que l’entorn de la persona afectada en tinguin la informació adequada i àmplia. També és positiu que puguin disposar de l’assessorament continuat sempre que sigui necessari.

A la figura del cuidador familiar o professional, quan esdevé necessària, pot ser útil oferir-li formació i recomanacions pràctiques sobre temes com per exemple l’alimentació, la higiene i la mobilitat del pacient.

Altres educacions sanitàries vinculades

Educació sanitària en el diagnòstic, a l’inici del tractament i per a la mobilització del pacient discapacitat.