Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Els tests cutanis són uns procediments essencials per confirmar la sensibilització al·lèrgica mediada per l’anticòs immunoglobulina E (IgE) en pacients que pateixen rinoconjuntivitis, asma, urticària, anafilaxi, èczema atòpic o al·lèrgies a aliments i fàrmacs.
Les proves cutànies estan indicades si se sospita de l’existència d’una reacció o malaltia al·lèrgica, després de fer la història clínica (preguntes) i l’exploració del pacient. Les proves cutànies, per tant, ens proporcionen una confirmació objectiva de la sensibilització a un al·lergen, mentre que la rellevància d’aquesta sensibilització als al·lèrgens s’ha d’interpretar tenint en compte la història clínica, per tal que es puguin donar els consells apropiats sobre les mesures d’evitació i tractament.
Hi ha dos tipus principals de proves cutànies:
Es llegeix el resultat al cap de 15-20 minuts. Si el pacient està “sensibilitzat”, es provocarà una reacció local amb picor, envermelliment, inflor... Aquesta reacció es compara amb la del sèrum fisiològic (control negatiu que no ha de provocar reacció) i la histamina (control positiu que sí que ha de reaccionar).
És necessari que el pacient estigui uns quants dies (5-7 dies) sense prendre antihistamínics (medicaments antial·lèrgics).
El risc amb aquestes proves és molt baix. Només en pacients extremadament al·lèrgics, normalment amb les proves de medicaments, hi ha cert risc de fer una reacció al·lèrgica greu i generalitzada.
En alguns casos es poden fer analítiques que avaluen la sensibilització en sang.
Aquesta prova s’utilitza per valorar l’afectació secundària a aquesta malaltia i per descartar altres processos similars. També pot ajudar a trobar pinçaments de nervis perifèrics que es produeixen habitualment per sobrecàrrega de les articulacions i en particular, de les extremitats superiors.
Per ajudar a confirmar el diagnòstic.
Mitjançant estimulació elèctrica amb elèctrodes de superfície i elèctrodes introduïts al múscul amb agulles molt fines.
Dolor secundari al procediment i petit dessagnament (hematoma).
No hi ha altres tècniques que puguin substituir l’EMG en el diagnòstic de la poliomielitis i la síndrome postpòlio.
Les proves cutànies són la tècnica més freqüentment utilitzada per a iniciar un diagnòstic d'al·lèrgia. Després d'una història clínica minuciosa, es decideix quines proves cutànies poden ser útils, segons el cas.
Les proves cutànies d'al·lèrgia serveixen per comprovar si un pacient està sensibilitzat a una determinada substància, és a dir, si el seu organisme reconeix i reacciona en entrar en contacte amb allò. Aquestes proves no diagnostiquen una al·lèrgia; només si són positives i s'acompanyen d'uns símptomes compatibles amb al·lèrgia, ens ajuda a fer el diagnòstic.
Existeixen dos tipus de proves principals:
El risc amb aquestes proves és molt baix. Només en pacients extremadament al·lèrgics, i normalment amb les proves de medicaments, hi ha cert risc de fer una reacció al·lèrgica greu; i generalitzada.
Realització de frotis, mitjançant una petita punció en un dit, per poder valorar la morfologia cel·lular. Amb aquesta punció es du a terme un estudi morfològic de les cèl·lules de la sang, que permet fer una primera aproximació i cribratge dels possibles diagnòstics.
Per fer un frotis o extensió de sang perifèrica cal obtenir una mostra de sang a través d'una punció digital (una punció al tou d'un dit amb una llanceta molt fina) o de venipunció (extracció d'una vena), i estendre acuradament una gota de sang fins a formar una pel·lícula molt fina sobre un vidre anomenat porta. A continuació es tenyeix i es fa una anàlisi de la morfologia de les cèl·lules en un microscopi òptic.
L'estudi al microscopi d'un frotis de sang perifèrica permet veure de manera directa les cèl·lules presents a la mostra de sang i analitzar-ne les característiques morfològiques (forma, mida i orgànuls cel·lulars com el nucli o la granulació característica d'algunes cèl·lules, i també inclusions, dipòsit de substàncies, i fins i tot microorganismes com paràsits o bacteris).
Amb aquest estudi podem comprovar si les cèl·lules tenen un aspecte normal o alterat, i en cas de detectar-hi alteracions, descriure-les i fer una interpretació global de l'estudi, que permetrà descartar o confirmar la sospita de diverses malalties, tant hematològiques com no hematològiques, així com observar els efectes que altres situacions de l'organisme tenen a les cèl·lules de la sang, com per exemple infeccions, hemorràgies, traumatismes, etc.
En el cas que l'estudi del frotis suggereixi la presència d'una malaltia de la sang o de la medul·la òssia, pot ser necessari fer un aspirat o una biòpsia de medul·la òssia per confirmar el diagnòstic.
Es tracta d'una punció i aspiració de la medul·la òssia mitjançant una agulla fina i sota anestèsia local. A través de l'agulla s'aspira material de la medul·la òssia (en el cas de l'aspirat) o s'obté una petita mostra en forma de cilindre de l'os esponjós amb medul·la a l’interior (en el cas de la biòpsia).
S'esterilitza la zona amb iode i després s'aplica un anestèsic local. Posteriorment, es fa una punció mitjançant una agulla fina i s'aspira la medul·la òssia (material de l'interior dels ossos). És una tècnica senzilla que s’acostuma a practicar sobre l'os del maluc (cresta ilíaca) o l'estèrnum. El material aspirat se sotmet a diferents procediments amb finalitat diagnòstica com són la realització de frotis per valorar-ne la morfologia cel·lular, cultius microbiològics, tècniques immunofenotípiques, estudis citogenètics i moleculars.
Aquesta tècnica ens serveix per estudiar la medul·la òssia. És imprescindible per al diagnòstic i seguiment de moltes malalties hematològiques, així com el cribratge d'altres afeccions. L'estudi de la medul·la òssia ens permet diagnosticar malalties de la medul·la o les cèl·lules de la sang, com leucèmia, limfoma, mieloma, síndrome mielodisplàstica, així com malalties no hematològiques que poden afectar la medul·la, com tumors d'altres orígens, malalties de dipòsit, etc. Després d’haver tractat aquestes malalties, l'estudi de medul·la també ajuda a avaluar-ne l'eficàcia.
L'aspirat i la biòpsia són tècniques senzilles que es duen a terme de manera ambulatòria (és a dir, no requereixen hospitalització) i sota anestèsia local o sedació. La durada total del procediment és d’aproximadament 30 minuts, i en acabar el pacient se’n pot anar a casa i només necessitarà analgèsia menor oral en cas de molèsties locals. A la zona de punció pot produir-se un petit hematoma, encara que no és habitual.
És un procediment que, mitjançant la introducció per nas o boca d’un tub flexible (broncoscopi), permet la visualització de l’arbre bronquial, amb finalitats diagnòstiques i/o terapèutiques.
Són diverses les malalties o situacions que poden requerir la realització d'aquesta prova diagnòstica, com la neoplàsia de pulmó, el trasplantament pulmonar, l'hemoptisi, la malaltia pulmonar intersticial difusa i l'afecció pulmonar en el malalt immunodeprimit, entre d'altres.
Per examinar l'arbre bronquial i obtenir mostres de secrecions o teixits per la seva anàlisi amb l'objectiu d'aproximar-nos a un diagnòstic etiològic de la malaltia causant. Pot ser també una prova terapèutica, cosa que permet l'aspiració de secrecions o coàguls, l'extracció de cossos estranys, la permeabilitat de la via aèria en neoplàsies de pulmó i el tractament de complicacions derivades del trasplantament de pulmó.
Amb el pacient habitualment estirat i sota una sedació conscient, s'introdueix el broncoscopi a la via aèria, administrant anestèsia local en les zones de pas (laringe, tràquea i bronquis). Després de visualitzar tots els bronquis i identificar les possibles lesions, es procedeix a la presa de mostres, que poden ser: aspirat bronquial, rentat broncoalveolar, raspallat bronquial, punció transbronquial, biòpsia bronquial o biòpsia transbronquial.
Poden presentar-se efectes indesitjables menors com ronquera, tos, febre, dolor local, nàusees o marejos i expectoració de petites quantitats de sang, que solen autolimitar-se i no representen un risc per la vida. Amb menor freqüència poden produir-se complicacions majors, com hemorràgia, hipotensió, hipertensió, pneumotòrax (entrada d'aire al tòrax fora del pulmó), o excepcionals, com arrítmies o parada cardíaca, depressió o parada respiratòria i accident cerebrovascular agut, que poden ser greus i requerir tractament mèdic o quirúrgic, incloent-hi un risc mínim de mortalitat.
Broncoscòpia rígida, punció guiada per TAC, mediastinoscòpia, biòpsia pulmonar quirúrgica.
La tiroide capta activament iode per a la tisíntesi d'hormones tiroidals. Si s'administra iode radioactiu, la dèbil radiació emesa es pot detectar i tenir informació sobre l'estat de la glàndula.
La prova aprofita l'afinitat que té la tiroide sobre el iode. Aquesta afinitat està augmentada en cas hipertiroïdisme, amb la qual cosa la gammagrafia és més útil en aquesta situació.
Per a determinar la forma, grandària i situació de la glàndula tiroides. També per detectar els nòduls o zones d'híper o hipoactivitat.
S'injecta un isòtop dèbilment radioactiu del Iode per via venosa. En ser captat per la tiroide, una gammacambra (aparell que detecta la radiació gamma del iode incorporat per la tiroide) ens dona una imatge de la glàndula i de les zones més o menys actives.
Tot i que és una substància radioactiva, el nivell de radiació que suposa és molt baix. No està indicat en dones embarassades.
L'ecografia pot ser útil en la detecció de nòduls, però no dona idea de la seva activitat, com ho fa la gammagrafia.
L'electroencefalograma (EEG), és un registre de l'activitat elèctrica del cervell. Per a la pràctica de l'EEG es col·loquen sobre la pell del pacient diferents elèctrodes per al registre de l'activitat.
Es fa l'EEG sota diferents condicions: Amb el pacient adormit o bé sota estímuls com pot ser un llum intermitent o després de respirar profundament per induir canvis metabòlics que revelin l'existència d'un focus del cervell amb activitat elèctrica anòmala.
Amb la col·locació de sensors (elèctrodes) en diferents parts del crani. Acostuma a durar uns minuts i en ser una exploració no invasiva permet repetir-la cada vegada que calgui.
Hi ha diferents tipus d'ones en l'EEG; segons la seva freqüència i amplitud. L'EEG normal d'una persona sana mostra les anomenades ones alpha amb una freqüència de 8 a 12 Hz, i un voltatge de 50 microvolts. De la mateixa manera, es descriuen i detecten ones beta o delta que corresponen a diferents patologies.
Les malalties neurològiques que es beneficien de l'EEG són:
L'EEG és una prova de rutina, que no presenta cap risc i que es pot repetir múltiples vegades en el curs d'una malaltia neurològica.
Les proves d'imatge cerebral són també útils i sumades a l'EEG permeten precisar el diagnòstic i el tractament.
Les malalties del ronyó tenen una traducció en l'estat general de la persona i també es revelen en les analítiques de sang i orina practicades. De la mateixa manera les proves d'imatge (ecografia renal, TAC, ressonància nuclear magnètica), donen informació sobre el diagnòstic de la malaltia renal, però la prova bàsica i imprescindible per al diagnòstic de la malaltia renal és la biòpsia renal.
Consisteix en l'extracció amb una agulla especial d'una mostra mil·limètrica de teixit renal. La punció es fa sota control ecogràfic amb anestèsia local amb sedació o sense, segons les característiques del pacient.
La mostra obtinguda es processa pel Servei d'Anatomia Patològica amb l'ús de diferents tècniques per a l'observació sota microscòpia òptica, microscòpia de fluorescència i microscòpia electrònica. Així es poden observar els diferents compartiments del ronyó: els glomèruls, els túbuls, i els vasos sanguinis. També es poden fer tincions especials per a revelar infeccions i toxicitat produïda per diferents fàrmacs.
És molt útil tant en el diagnòstic de malaltia dels ronyons propis, com a prova per al seguiment del trasplantament renal.
La biòpsia renal no està exempta de complicacions, poc freqüents i que es poden solucionar, però que cal esmentar: es pot produir emissió d'orina amb sang, situació generalment autolimitada. També es pot produir un hematoma renal, que no requereix tampoc tractament i es pot produir també accidentalment una comunicació entre una artèria i una vena, situació que requereix fer un cateterisme i tancar la comunicació anòmala.
És una pràctica freqüent en el Servei de Nefrologia, i les complicacions observades estan sobre l'1-2 %, amb resolució posterior, per la qual cosa es pot considerar un procediment rutinari i segur.
Les proves analítiques donen molta informació per caracteritzar l'origen i el grau de gravetat de la malaltia renal. La biòpsia renal permet fer un estudi microscòpic que moltes vegades és imprescindible. Les proves genètiques donen també informació molt rellevant.
Aquestes proves serveixen per a establir l'origen de la malaltia renal. Hi ha orígens molt diversos que poden ser genètics, o adquirits a causa d'una infecció bacteriana o vírica o d'una malaltia metabòlica (diabetis) o també d'una malaltia autoimmune, com és per exemple el lupus.
A més de les analítiques de sang i orina, amb una biòpsia renal i/o una anàlisi genètica. Les proves d'imatge poden ser així mateix útils.
En el cas de la biòpsia renal es pot produir un mínim sagnat que es limita gairebé sempre espontàniament. Si no és així, es pot controlar amb un procediment de Radiologia Intervencionista que consisteix a cateteritzar el ronyó per tapar el focus sagnant. Les anàlisis genètiques estalvien cada vegada més la pràctica d'una biòpsia renal. De tota manera la pràctica de la biòpsia renal continua sent cabdal en el diagnòstic de les malalties renals.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades