Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El neuroblastoma és un dels càncers més comuns en nens menors de cinc anys i representa la meitat dels càncers en els nadons. És molt rar que aquest tipus de càncer es presenti en nens més grans o en adolescents. El neuroblastoma es forma a partir d’unes cèl·lules de l’embrió formades pels ganglis simpàtics i la medul·la suprarenal i pot tenir, per tant, diferents localitzacions i una presentació clínica molt variada.
Actualment, no se’n coneix la causa, però sí que se sap que molt poques vegades és hereditari. Aproximadament dues terceres parts dels neuroblastomes es presenten a la glàndula suprarenal (que es localitza per sobre dels ronyons) o a prop de la medul·la espinal a les cèl·lules de nervis que controlen el ritme del cor, la pressió i la digestió. Altres neuroblastomes poden aparèixer al pit, al coll o a la pelvis. Moltes vegades, quan se’n fa el diagnòstic ja s’han propagat, hi ha metàstasi als ganglis limfàtics, al fetge, als ossos, a la medul·la òssia o a altres òrgans.
El neuroblastoma es pot dividir en altres dos tipus de tumor:
Els símptomes inicials dels neuroblastomes poden ser imprecisos i incloure fatiga, pèrdua de pes o pèrdua de la gana.
Els tumors abdominals poden causar dolor d’abdomen o problemes per orinar o evacuar.
Els tumors que pressionen la medul·la espinal poden causar debilitat dels braços o les cames i provoquen que el pacient tingui dificultats per moure els braços o per caminar.
Si el tumor s’ha propagat als ossos, pot provocar dolor i, si es propaga al voltant dels ulls, pot causar ulls sortits i ulleres. També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l'os o del teixit afectat. Altres símptomes menys comuns són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. Anualment a l’Estat espanyol es diagnostica càncer a 1.000 pacients menors de 14 anys. El neuroblastoma representa el 10 % dels càncers infantils.
Si el metge pensa que l’infant té un neuroblastoma, li farà un examen molt acurat i demanarà diverses proves de diagnòstic que determinaran la mida i la ubicació del tumor. Les proves més freqüents són:
Els tractaments s’administren tenint en compte l’estadi de la malaltia, l’edat del nen i la ubicació del tumor.
Alguns neuroblastomes de risc baix poden desaparèixer sense cap tractament i, d’altres, es poden curar amb cirurgia sense necessitat d’altres tractaments. No obstant això, molts tumors anomenats de “risc alt” ja tindran cèl·lules del tumor que s’han propagat a altres parts del cos i caldrà combinar el tractament amb quimioteràpia, cirurgia, radioteràpia, trasplantament de moll de l’os i immunoteràpia.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
El canal auriculoventricular complet és una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor.
És una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor. Aquesta comunicació afecta tant les aurícules (cavitats superiors) com els ventricles (cavitats inferiors).
La causa és un defecte en la formació dels coixinets endocàrdics, que són els encarregats de la creació i unió de les vàlvules auriculoventriculars amb els septes cardíacs, les parets que separen les dues cavitats.
Aquesta cardiopatia també es caracteritza per la presència d’una sola vàlvula auriculoventricular en el lloc de les dues vàlvules, tricúspide i mitral.
Els infants amb aquesta cardiopatia presenten els símptomes clàssics d’insuficiència o fallada cardíaca. Això inclou infeccions respiratòries freqüents, dificultat en l’alimentació i a guanyar pes.
Correspon al 4% de totes les cardiopaties i, aproximadament, la meitat dels defectes cardíacs que pateixen els infants amb síndrome de Down.
El diagnòstic es fa mitjançant ecocardiografia 2D.
Els nadons que pateixen aquesta cardiopatia se solen operar quan tenen uns sis mesos. La intervenció consisteix en el tancament de la comunicació o esquerda interventricular i interauricular mitjançant un pegat. També es reconstrueix la vàlvula auriculoventricular, per crear una vàlvula al costat dret i una altra a l’esquerre.
En els menors de sis mesos que es trobin molt simptomàtics, es pot realitzar prèviament una intervenció pal·liativa anomenada cerclatge pulmonar. En aquesta intervenció es realitza un estrenyiment de l’artèria pulmonar mitjançant una cinta per disminuir l’excés de flux pulmonar.
L’ictus és una malaltia causada per una alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració és deguda al tamponament d’una artèria (ictus isquèmic) o al trencament d’un vas sanguini (ictus hemorràgic), que impedeix que la sang arribi al cervell i, per tant, altera temporal o permanentment les funcions cerebrals. Quan el flux sanguini no pot arribar, la part del cervell afectada no obté nutrients i oxigen. A conseqüència d’això, les cèl·lules cerebrals poden morir, causant greus seqüeles.
Per aquest motiu, si se sospita que la persona està patint un ictus, s’ha d’avisar ràpidament al servei d’emergències mèdiques (SEM) trucant al 112. Actuar de pressa és imprescindible per minimitzar o eliminar les possibles seqüeles.
Els ictus es poden agrupar en dues grans categories segons el motiu que els produeix:
Quan es produeix una interrupció del flux sanguini temporal (entre una i 24 hores) parlem d’un Accident Isquèmic Transitori (AIT); però, si la durada és superior o l’escàner cerebral detecta necrosis (mort neuronal), es considera ictus isquèmic. L’AIT és un factor predictiu de malalties vasculars i, en el cas de l’ictus, és un avís que la persona està en risc de patir-ne un. De fet, un 40% de les persones que pateixen un ictus han patit prèviament un AIT.
Davant l’aparició sobtada d’un o de diversos dels següents símptomes s’ha d’actuar amb rapidesa trucant a l'112:
Qualsevol persona pot patir un ictus, independentment de l’edat i la condició, tot i que és més freqüent en persones d’edat avançada. Al voltant del 75 % dels casos es produeixen en persones de més de 65 anys, tot i que cada cop més afecta adults joves a causa dels seus hàbits de vida (entre el 15 i el 20 % són menors de 45 anys). L’ictus també pot afectar infants: només a Catalunya, 900 nens/es viuen amb una discapacitat a conseqüència d'un ictus.
Aquesta malaltia també és coneguda per altres termes com feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosis o accident vascular cerebral (AVC). A Catalunya, més de 13.000 persones ingressen cada any per un ictus i, malauradament, no sempre s’arriba a temps de salvar el malalt.
Per determinar la causa d'un ictus és necessari realitzar un escàner cerebral (TC). L'estudi es pot completar revisant l’estat dels vasos cerebrals i cardíacs, tenint en compte els factors de risc i malalties cròniques que presenta el pacient. Tot i això, no sempre és possible descobrir-ne l'origen.
Conèixer la causa d'un ictus permet establir el tractament més adequat per evitar que torni a succeir. Segons l’etiologia (causa) es pot classificar en:
Davant la sospita d’ictus s’ha de fer una prova de neuroimatge (tomografia computaritzada cerebral (TC) o ressonància magnètica (RM)) tan de pressa com sigui possible, que ens informarà de:
És possible que els especialistes demanin altres proves com ara una radiografia de tòrax (es realitza en el moment de l’ingrés com a primera avaluació), un doopler o dúplex transcranial (per conèixer la presència i localització d’una possible oclusió o estenosis intracranial), una analítica (per saber l’estat de factors de risc, estudi immunològic i de coagulació, serologies, hormones, funció renal, etc.) o un estudi cardiològic (si hi ha sospites d’un ictus cardioembòlic).
Després del diagnòstic, els especialistes poden demanar repetir les proves per detectar canvis comparant les imatges obtingudes amb les prèvies, o bé sol·licitar-ne d'altres.
El tractament de l'ictus s'ha d'aplicar de forma immediata, ja que la ràpida actuació pot disminuir les conseqüències posteriors. Tot i això, habitualment és necessari un període de rehabilitació per eliminar o reduir les possibles seqüeles.
Després de patir un ictus el risc de tenir-ne un altre és major, per això és necessari prendre medicaments per reduir-ne el risc, seguint sempre les pautes mèdiques. Durant el primer any després de patir-lo és quan hi ha major risc de recaiguda.
El fet de patir un segon ictus pot tenir un desenllaç fatal. En els supervivents, comporta un augment del grau de discapacitat i de risc de demència, així com major taxa d’institucionalització.
L’afectació pot ser diferent en cada pacient. Els símptomes, més o menys greus, depenen de la zona i el volum de cervell afectat, així com de l’estat general de salut previ.
En el cas d'un atac isquèmic transitori (AIT), que no acostuma a deixar seqüeles, o algun tipus d’ictus isquèmic, amb una bona resposta al tractament, la recuperació és pràcticament immediata. En altres ocasions, la recuperació és a més llarg termini i es produeix en setmanes / mesos, deixant algun tipus de seqüela.
També pot produir-se un empitjorament del pacient per causes neurològiques o complicacions com febre, infeccions o altres. En els casos més greus pot comportar la mort.
Un cop el pacient tingui l’alta, els professionals de referència són l’equip d’atenció primària, que controlaran els factors de risc i altres malalties cròniques. En casos complexos, s’hauran de fer visites amb especialistes, com ara neuròlegs.
La tornada al domicili després de l'alta hospitalària variarà en funció del grau d’afectació i la situació familiar. De la mateixa manera, la reincorporació a la vida quotidiana dependrà de les seqüeles de cada malalt.
Són malalties hereditàries que afecten el cor i l’aorta. Inclouen un conjunt de malalties com ara les miocardiopaties, canalopaties i aortopaties de base genètica.
Les miocardiopaties són les malalties del miocardi. N’hi ha de diversos tipus: dilatada, hipertròfica, no compactada, displàsia arritmogènica del ventricle dret i/o esquerre i la restrictiva. Per al seu diagnòstic es fan servir les tècniques d’imatge. El tractament mèdic i, si és necessari, la implantació de dispositius tipus desfibril·lador-resincronitzador, permeten evitar complicacions i una millor qualitat de vida dels pacients.
Per al diagnòstic de les canalopaties, com ara la síndrome de Brugada, la síndrome de QT llarg i QT curt, i la taquicàrdia ventricular catecolaminèrgica polimòrfica, són importants les proves de provocació farmacològica. El tractament és mèdic i, a vegades, pot ser necessari implantar un dispositiu desfibril·lador.
Les aortopaties, o malalties de l’aorta, familiars com ara la síndrome de Marfan, Loeys-Dietz i Ehlers-Danlos vascular, entre d’altres, necessiten tècniques d’imatge per fer-ne un diagnòstic acurat. El tractament mèdic i la cirurgia electiva aòrtica permeten evitar-ne complicacions.
Els símptomes de les cardiopaties familiars són:
La prevalença d’aquestes malalties pot variar entre l’1/500 en la miocardiopatia hipertròfica, l’1/5.000 en les canalopaties i l’1/5.000-10.000 en la síndrome de Marfan. Per tant, algunes d’aquestes malalties es poden considerar minoritàries.
Per fer-ne el diagnòstic s’utilitzen:
El tractament pot necessitar cirurgia aòrtica, l’ús del desfibril·lador automàtic implantable-resincronitzador o l’ablació septal.
En el conjunt de cardiopaties familiars és important la recerca de familiars afectats. El cribratge familiar permet detectar casos no diagnosticats i fer-ne un tractament precoç i, en alguns casos, un diagnòstic de preimplantació.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades