Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
En el moment que es diagnostica la hipertensió pulmonar (HAP) és essencial seguir el tractament farmacològic així com modificar els hàbits de l’infant. La constància en tots dos aspectes és necessària per al bon control de la malaltia.
En primer lloc, serà important tenir en compte els aspectes següents:
La hipertensió pulmonar requereix cures d’un elevat grau d’especialització, per tant, cal que cada cas es concentri en unitats de referència amb un equip multidisciplinari.
El personal d’infermeria capacita els cuidadors principals i, segons l’edat, l’infant per adquirir els coneixements, les habilitats i les aptituds necessàries per poder realitzar el maneig i el tractament a domicili.
Tot i que el símptoma principal és la dispnea, inicialment a partir de l’exercici i posteriorment amb repòs, els símptomes en pediatria són inespecífics i depenen de l’edat i l’evolució de la malaltia:
S’han de vigilar els signes d’alarma següents i, si apareixen, cal visitar el metge:
L’epidermòlisi ampul·lar és un grup de malalties hereditàries que poden presentar-se de diverses maneres, des de formes més lleus fins a d’altres de més greus: afecten la pell i les mucoses, impliquen la formació de butllofes i vesícules després de traumatismes mínims, i poden afectar, de manera variable, altres òrgans.
El millor és que tant els pacients com la seva família i els seus cuidadors rebin una educació sanitària integral, especialment des del moment del diagnòstic, en els primers dies del nadó, durant els quals ja pot presentar lesions de tipus cutani.
L’educació serà realitzada per professionals que han de prevenir l’evolució i les complicacions derivades d’aquesta patologia des de les disciplines següents:
La pell afectada per l’epidermòlisi ampul·lar és excessivament sensible a la mínima pressió o fricció, amb la consegüent formació de la butllofa. Per evitar danys, cal tenir en compte les recomanacions següents:
La manera més efectiva d’evitar la malaltia és la vacunació. La vacuna antidiftèrica té una eficàcia alta i s’administra com a part del Programa de vacunacions sistemàtiques a Catalunya.
La diftèria es transmet per via respiratòria, fonamentalment, i per contacte directe amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri. És una malaltia que pot afectar les amígdales, la faringe, la laringe, la mucosa del nas i, molt menys freqüentment, la pell o altres membranes mucoses. El bacteri forma plaques de membranes de color grisenc amb una zona inflamada al voltant de color vermell apagat, que en el cas del nas i la gola pot obstruir les vies respiratòries.
Algunes persones poden ser portadores del bacteri al nas o a la gola. Si aquestes persones estan vacunades no desenvoluparan la malaltia, però podran transmetre el bacteri a altres persones mitjançant les gotetes que es produeixen a l’hora d’esternudar o de tossir. L’existència de portadors és molt poc freqüent en les poblacions en les quals no hi ha casos de la malaltia.
Els pacients amb la síndrome d’Asperger necessiten un entorn estable i previsible al qual es puguin adaptar fàcilment. És clau pel seu benestar que estableixin rutines segons els seus interessos, que s’organitzin el temps, que s’eviti la inactivitat o la dedicació excessiva i que no es provoquin canvis bruscos. Tot i que aquesta síndrome no té cura, un tractament adequat i la implicació de la família pot millorar la qualitat de vida dels pacients.
Les persones amb síndrome d’Asperger poden presentar diferents necessitats segons l’edat, l’entorn o la consciència que tinguin de les seves dificultats. És per això que és necessari que disposin d’un programa personalitzat que doni resposta a cada cas concret.
L’objectiu d’aquests programes personalitzats pretén:
És important tractar el seu desenvolupament des de diferents disciplines. Aquestes poden incloure tractaments cognitius, programes d’habilitats socials i teràpia ocupacional per al pacient. També cal tenir en compte pautes sobre com resoldre conflictes i com gestionar grups psicoeducatius per a les famílies o els cuidadors.
En l’infant, des del punt de vista afectiu i emocional, és important aprendre a identificar els senyals d’alarma en l’estat d’ànim. Així podem prevenir dificultats en el maneig de la ràbia i la baixa tolerància a la frustració, ja que són pacients amb una elevada sensibilitat a la crítica. En aquest sentit cal evitar el càstig tant com sigui possible i establir més reforços positius.
Totes aquestes pautes han d’establir-se en un espai en què les diferències que presenta l’infant o adolescent siguin valorades positivament, i es comprenguin les limitacions, però també les seves possibilitats i els aspectes positius.
A l’edat adulta, moltes d’aquestes característiques es mantenen, ja que la síndrome d’Asperger no té cura. De tota manera, un tractament personalitzat, la implicació de la família i una bona comunicació amb els professionals poden permetre una millor qualitat de vida.
L'artritis idiopàtica juvenil (AIJ) és una malaltia crònica que es caracteritza per la inflamació persistent de les articulacions i que es manifesta abans dels 16 anys.
Hi ha diverses formes d’artritis idiopàtica juvenil multifactorial. Es diferencien pel nombre d'articulacions afectades i perquè apareixen altres símptomes, com la febre i lesions a la pell. És una malaltia crònica amb uns símptomes que poden perdurar fins a l'edat adulta.
Els símptomes principals són dolor, inflor i augment de calor a les articulacions, combinats amb rigidesa i dificultat per moure's. Aquesta malaltia pot aparèixer de manera lenta i progressiva. Quan la pateixen infants, poden sentir cansament o estar irritables. Els més grans poden notar rigidesa quan mouen les articulacions en aixecar-se al matí.
Ocasionalment, l'aparició de la malaltia pot tenir una aparició més sobtada, aguda i greu. També poden presentar símptomes com, per exemple, malestar general, febre, taques a la pell o inflor de diverses articulacions.
L'artritis idiopàtica juvenil (AIJ) és una malaltia que abasta gran variabilitat de tipus:
La pateixen entre 1 i 2 de cada 1.000 infants.
És important iniciar el tractament com més aviat millor per tal de minimitzar el dolor, prevenir deformacions en les articulacions i que el creixement sigui correcte. Cada infant respon de forma diferent a la malaltia i el tractament, per això cal la seva implicació i la de la seva família per obtenir una adherència al tractament des de l'inici, donant suport emocional, pel fet que és una malaltia crònica i és rellevant prendre el tractament farmacològic, fer l'exercici diari recomanat i portar una dieta saludable.
El tractament dependrà del tipus, el moment i la gravetat de la malaltia. L'objectiu és tenir cura del desenvolupament físic i psíquic de l'infant per intentar millorar la seva qualitat de vida.
Per aconseguir que no quedin seqüeles, o que aquestes siguin mínimes, és necessari un esforç continu i una col·laboració entre l'infant i la seva família amb els especialistes. És fonamental que la seva família conegui aquesta malaltia, que l'infant anirà entenent en funció de la seva edat.
Associació Espanyola de Febre Mediterrània Familiar i Síndromes Autoinflamatoris
FEDER
Lliga Reumatològica Catalana
L’angioedema hereditari és una malaltia minoritària d’origen genètic que afecta aproximadament una persona d’entre 50.000. És un trastorn heretat habitualment, que es caracteritza per l’acumulació de líquids fora dels vasos sanguinis que provoquen la inflamació de la cara, les mans, els peus, les extremitats, els genitals, el tracte intestinal o de la via respiratòria superior. A causa de la seva baixa prevalença i uns símptomes similars a altres patologies, és difícil de diagnosticar, motiu pel qual és important que hi hagi unitats de referència de la malaltia per tal de centralitzar els casos sospitosos i els casos diagnosticats.
La inflamació que produeix l’angioedema hereditari no s’acompanya de picor i pot durar entre 1-5 dies. Aquests símptomes es desenvolupen com a resultat del mal funcionament de certes proteïnes que ajuden a mantenir el flux normal de fluids a través de vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).
La gravetat de la malaltia varia molt. Els episodis d’angioedema poden ser molt incapacitants i afectar la qualitat de vida dels pacients. En cas de produir-se a la regió oral o cervical, la persona afectada pot morir asfixiada si no rep tractament de manera preventiva.
En la majoria dels casos els símptomes comencen a manifestar-se durant la infantesa i/o en la pubertat i es mantenen al llarg de la vida adulta.
Hi ha diferents tipus d’angioedema hereditari i es classifiquen segons si presenten o no una deficiència de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH).
Inflamació del teixit subcutani en qualsevol localització, tot i que acostuma a ser més freqüent a:
Segons la zona de l’afectació, els símptomes poden anar des de molèstia local fins a la invalidesa de l’extremitat afectada, molèsties o dolor en empassar, canvi del to de la veu, afonia o dispnea (falta d’aire).
Fins a un 50 % dels pacients poden presentar en algun moment de la seva vida un episodi que afecti la gola i que pot produir asfixia, si no rep tractament de manera urgent.
L’angioedema hereditari afecta persones que tenen una mutació a diferents gens, com el SERPING1, l'F12, el PLG, el KNG1 o l’ANGPT1. Com que es tracta d’una malaltia que s’hereta de manera autosòmica dominant, un pacient afectat té el 50 % de possibilitats de transmetre la malaltia als fills. Donat que es tracta d’una malaltia genètica, sol haver-hi més d’un familiar afectat.
Segons la classe de mutació, afecta igual homes i dones (tipus I i tipus II) o més sovint les dones (AEH-nC1-INH). En el cas d’angioedema hereditari sense dèficit del C1-INH, sol associar-se a estats hiperestrogènics, com l’embaràs, o al consum d’anticonceptius que contenen estrògens.
A la consulta d’Al·lergologia s’avaluen els pacients amb episodis recurrents d’angioedema i els casos en els quals hi ha familiars que també els presenten. Posteriorment, se sol·licita un estudi en sang per determinar els nivells de les fraccions del complement, entre aquestes de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH) i, finalment, es completa el diagnòstic amb un estudi genètic.
El tractament dependrà del nombre d’atacs, de la gravetat dels símptomes i de l’afectació de la qualitat de vida. Es fa sempre de manera individualitzada i pot ser agut, que consisteix a tractar-lo amb fàrmacs que s’administren per via subcutània o endovenosa en el moment del brot d’angioedema, o preventiu, per evitar que es produeixin sovint. Aquest darrer tractament sol recomanar-se als pacients que pateixen més episodis.
Els tractaments per a l’angioedema poden ser autoadministrats pel mateix pacient.
En cas de cirurgia, endoscòpies, extraccions dentàries o alguns procediments odontològics, s’ha d’administrar el tractament de manera prèvia per evitar atacs d’angioedema.
Normalment, per al diagnòstic s’ha de fer una anàlisi de sang. Per al seguiment, segons el tractament, és necessari fer una ecografia abdominal i extraccions sanguínies.
Evitar en la mesura que es pugui els factors coneguts com a possibles desencadenants d’atacs:
La infecció d’orina es defineix com la presència de bacteris a les vies urinàries, vies que normalment en són lliures, juntament amb manifestacions inflamatòries, com ara la febre o el dolor local.
Bàsicament, la infecció d’orina es divideix entre infecció de les vies baixes (bufeta urinària, uretra) o infecció d’orina alta, que afecta un ronyó o tots dos. En aquest cas es parla de pielonefritis.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
Hi ha dos tipus d'otitis, molt diferents, que poden patir els nens: l'otitis externa i l'otitis mitjana.
L'otitis externa afecta el conducte auditiu i es relaciona, sobretot, amb exposició a aigua de piscines i banys en aigua dolça en general. És més freqüent a l'estiu.
L'otitis mitjana es relaciona amb infeccions de les vies respiratòries altes, i al seu torn pot ser autolimitada (es resol per si sola, com passa en la majoria dels casos) o purulenta tributària de tractament antibiòtic. És més freqüent a l’hivern.
En tots dos casos és clínic: antecedents, valoració de la simptomatologia i exploració mitjançant otoscòpia.
Exploració otoscòpica. Ocasionalment, si hi ha supuració, cultiu de l’exsudat.
La bronquiolitis és una infecció que fa que els petits conductes per respirar dels pulmons (bronquíols) s'inflamin i s'acumuli moc en ells. Això bloqueja el flux d'aire fent que sigui difícil respirar.
Passa amb major freqüència en els nadons perquè les seves vies respiratòries són més petites i es veuen bloquejades amb més facilitat que en nens grans.
La bronquiolitis no és el mateix que la bronquitis, que és una infecció de les vies respiratòries més grans i centrals que típicament causa problemes en els adults.
El virus respiratori sincitial (VRS) és la causa més comuna d'infeccions del sistema respiratori inferior (baix) en els nadons i en els nens petits, i és un dels virus que causa els refredats en els nens.
Quan infecta els pulmons i les vies respiratòries és, sovint, responsable de la bronquiolitis i de la pulmonia o pneumònia en els nens menors d'un any. De fet, la incidència més alta de la malaltia pel VRS passa en els nadons a partir dels dos fins als vuit mesos d'edat.
Es dona amb més freqüència entre els mesos d'octubre a març.
El virus respiratori sincitial (VRS) és, també, la causa més comuna d'hospitalització dels nadons menors d'un any.
La bronquiolitis sol començar amb els signes d'un refredat. La infecció pot romandre al nas o estendre a les oïdes i a les vies respiratòries inferiors. Els nadons i nens petits afectats per VRS poden presentar:
El tractament de la bronquiolitis per VRS consisteix, bàsicament, a alleujar els símptomes. Els antibiòtics, que tracten els bacteris, no són útils, perquè com hem dit, és causada per un virus.
Per tant, és recomanable:
Els casos greus es tracten a l'hospital, per administrar oxigen humidificat i medicaments per ajudar-los a respirar amb més facilitat. En total, el quadre sol durar entre una setmana i deu dies, encara que la tos residual pot mantenir-se fins i tot setmanes. Cal tenir present que aquest virus no deixa immunitat en el nen; es pot infectar dues vegades en una mateixa temporada i reinfectar en anys següents.
El virus respiratori sincitial (VRS) és molt contagiós. Es propaga si s'entra en contacte directe amb les secrecions del nas i la gola d'algú que tingui la malaltia. Això pot succeir quan un altre nen o adult tussen o esternuden prop i les diminutes gotetes que llança a l'aire són inhalades pel nadó. També a través de les mans o objectes que han quedat en contacte amb persones infectades i que després tenen contacte amb el nadó. El virus pot viure durant mitja hora o més en les mans i, igualment, pot viure fins a 5 hores a la roba, mocadors, joguines o mobiliari.
La infecció es pot prevenir amb diferents mesures:
El desenvolupament neurosensorial dels infants és un procés complex que ja comença en la vida intrauterina i s'estén després des de l'etapa neonatal al llarg de tota la infància fins a l'adolescència. Tots els trastorns o disfuncions de l'esfera de l'aprenentatge o de la conducta s'agrupen en els trastorns cognitivoconductuals.
L'aprenentatge és una constant de la conducta humana al llarg de la vida, però la quantitat i qualitat de coneixements que s'adquireixen en el primer any de la vida és molt superior o com a mínim comparable als que s'adquireixen al llarg de tota la vida. El cervell humà experimenta un creixement en pes d'un gram per dia durant el primer any de vida i això va seguit de les connexions i xarxes neuronals que permeten el somriure social al mes de vida, detectar la presència de persones alienes al setè mes de vida i aprendre la negació a deixar anar objectes al voltant de l'any. Paral·lelament hi ha el desenvolupament motor que permet caminar entre els 12 i els 16 mesos. Posteriorment, es van creuant els desenvolupaments cognitius (aprenentatge) amb els conductuals (atracció-evitació), reports socials amb els pares i germans, etc. Moltes vegades són els pares, altres els pediatres qui troben el nen o nena "diferent" o amb algun aspecte que crida l'atenció a les persones que envolten l'infant.
L'espectre de les malalties cognitiu-conductuals és molt ampli com també ho són els símptomes. En principi podríem dir que els símptomes són no assolir les habilitats cognitives o conductuals en el temps de vida que es considera normal. Per exemple, no aconseguir el somriure social al segon mes de la vida, o no reconèixer els estranys al cap de dotze mesos de vida. Els trastorns cognitiu-conductuals formen part d'una afectació més extensa, molts cops amb base genètica amb alteració d'altres òrgans.
La incidència dels trastorns cognitivoconductuals se situa entre 1 i 3% de tots els nens i nenes.
Són els pares moltes vegades els que detecten signes anòmals en el desenvolupament o conducta, de vegades per comparació amb els germans. El pediatre fa en cada visita una exploració rutinària de les habilitats pròpies de cada etapa de la vida. Després si es detecta que cal seguir l'exploració, són els Neuropediatres i els Genetistes els que poden fer un diagnòstic més precís. Les proves diagnòstiques en aquest grup de malalties comprenen sempre una exploració física, una anàlisi genètica i proves de laboratori que inclouen un estudi de malalties metabòliques. També poden ser útils proves de neuroimatge.
Depèn de la causa del trastorn del desenvolupament cognitiu-conductual. Si la causa té un origen metabòlic, es pot trobar moltes vegades un tractament eficaç i resolutiu en grau variable. Si té un origen genètic, es pot fer una predicció de l'evolució i suggerir aspectes educatius que siguin favorables, però encara no hi ha un tractament plenament eficaç.
L'exploració física serveix per veure si el nen o la nena assoleixen l'etapa evolutiva en el desenvolupament que correspon a la seva edat.
Les anàlisis genètiques permeten detectar l'existència o no d'una alteració en els gens del pacient estudiat que pugui explicar l'anomalia detectada.
Les proves de laboratori, generalment a partir de sang o bé d'orina permeten descartar o confirmar l'existència d'anomalies en les vies metabòliques normals de l'organisme.
Exploració neuropediàtrica, proves d'imatge, proves analítiques metabòliques, estudi genètic basat en la seqüenciació o la ultrasequenciació genètica. Avaluació per part de Psiquiatria Infantil (Paidopsiquiatria).
Si hi ha antecedents de trastorns cognitiu-conductuals en la família, el consell genètic previ a l'embaràs pot ser útil. El desenvolupament neurosensorial dels infants és un procés complex que ja comença en la vida intrauterina i s'estén després des de l'etapa neonatal al llarg de tota la infància fins a l'adolescència. Tots els trastorns o disfuncions de l'esfera de l'apre. El seguiment adequat durant l'embaràs i el part son també pilars fonamentals per a la prevenció d'aquest tipus de trastorns.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades