El mal de panxa apareix quan virus, paràsits o bacteris danyen les cèl·lules de la membrana mucosa de l’intestí. Normalment, aquesta membrana absorbeix líquids; però quan està danyada no pot fer-ho amb la mateixa efectivitat. Aleshores el cos perd líquid mitjançant els vòmits i la diarrea.

La diarrea causa pèrdua de líquid i sals. Els nens estan més exposats a pèrdues de líquid que els adults; com més petits, més aviat es deshidraten. Els vòmits poden causar dificultats per mantenir el líquid que es consumeix. Els nens petits poden empitjorar si perden més líquids dels que ingereixen. Per aquest motiu és molt important que beguin des de l’inici de la infecció estomacal.

Els vòmits i la diarrea són els símptomes més comuns en nens amb mal de panxa causats per virus. Gairebé sempre, la malaltia és innòcua i desapareix en un parell de dies. És molt important que el nen begui líquids, sobretot si té diarrees, fet que és especialment rellevant en els menors d’un any.

Símptomes

Quan els nens pateixen mal de panxa poden presentar diferents símptomes, com ara: vòmits, diarrea, malestar, mal d’estómac, febre, cansament i inapetència.

Habitualment els símptomes apareixen de cop i volta, un parell de dies després del contagi, i desapareixen al cap d’uns dies. La diarrea es pot allargar fins i tot una setmana. Són més comuns a l’hivern, quan es passen més hores en espais tancats. Tot i que també els poden causar bacteris, paràsits o virus, menjar en mal estat o arran d’estades a l’estranger.

Quan he de demanar assistència?

Cal anar al metge o trucar al 061 CatSalut Respon en els casos següents:

• El nen és menor de sis mesos i presenta vòmits i diarrea
• No presenta millora en 24 h
• Es mantenen les deposicions aquoses passades dues setmanes des del mal de panxa
• Té una malaltia crònica
• Si té vòmits i no reté líquids i, a més, té diarrea forta, ja que hi ha risc d’una deshidratació greu. Com més petit, més exposat hi està.

Cal demanar assistència urgent si presenta diarrea, vòmits i algun d’aquests símptomes:

• no pot beure i orina més del normal
• està cansat, no vol jugar i no mostra interès per l’entorn
• el mal de panxa i no para o empitjora
• presenta sang en els vòmits o la femta

Què puc fer-hi?

Els nens necessiten líquids. Cal que beguin amb freqüència. Ho poden fer de mica en mica, en petites quantitats administrades amb una cullereta o un biberó. De tant en tant, cal oferir-los aigua. És important que ho facin a poc a poc, ja que si en prenen molta de cop, podrien tornar a vomitar.

Evita les begudes massa dolces com ara gasoses o sucs forts. Tampoc són convenients les begudes de dieta, perquè encara que no contenen sucre, poden contenir altres productes que provoquin diarrea. L’infant pot beure el que vulgui, el més important és que begui líquids.

Si el nen no vol beure, pots provar-ho amb polos de gel. Tot i això, cal anar oferint-li líquids, ja que encara que prengui polos, necessita ingerir líquids per rehidratar-se.

Si està prenent el pit o el biberó, ha de continuar prenent-los, però amb més freqüència, malgrat que vomiti. També es pot extreure llet i mirar de donar-li amb una cullereta, si no vol prendre el pit.

Una xeringa especial per a medicaments és una bona solució per a la rehidratació oral. Cal evitar que el raig de líquid vagi directe al paladar, ja que pot provocar-li nàusees.

Si els vòmits són continuats, necessita prendre dues culleradetes de líquid cada cinc minuts, el que equival a, aproximadament 10 ml. Un infant necessita aproximadament 1 L de líquid en 24 h.

De vegades cal administrar una solució oral

Les solucions orals contenen quantitats adients de sals i sucres que ajuden a recuperar l’equilibri hídric del cos. Quan els nens vomiten molt i tenen diarrea greu, és bo que prenguin aquest tipus de preparats. És possible que l’infant no es vulgui beure el preparat. En aquests casos, es pot provar d’afegir-hi suc.

Trobareu aquests preparats a les farmàcies.

Quan els vòmits s’aturen, però la diarrea continua

En la majoria dels casos, pot ser que el nen deixi de vomitar i la diarrea segueixi durant un temps. Els nadons que prenen el pit, ho poden continuar fent i els que ho fan amb biberó poden prendre diferents tipus de farinetes: arròs, blat de moro, llet preparada... segons l’edat. Trobareu aquests preparats a les farmàcies. Cal començar amb petites quantitats.

Si el nen té més de sis mesos, pot prendre sopa de pastanaga.

Quan vulgui començar a dinar és millor que mengi aliments normals. És millor començar per quantitats petites de menjar i evitar fruites i aliments que tinguin alt contingut en fibra.

Si tornen els vòmits

I van acompanyats de més cansament de l’habitual, manca de forces per jugar o pèrdua d’interès per l’entorn, cal que el visiti el pediatre.

Es pot prevenir el mal de panxa?

Sovint, la causa del mal de panxa és una infecció viral que es contagia fàcilment. És usual que les persones d’una mateixa família es posin malaltes alhora.

Per prevenir el contagi:

• Renta’t les mans amb sabó abans dels àpats i després d’usar l’inodor
• Usa una tovallola pròpia
• Mantingues el bany sec i net
• Posa els bolquers bruts en bosses de plàstic abans de llançar-los a la brossa
• Neteja el canviador i renta’t les mans després de canviar els bolquers al nadó

És convenient no tornar a la llar d’infants ni a l’escola fins que no hagin transcorregut dos dies de la desaparició dels símptomes.

Beure és essencial per evitar la deshidratació

Cada vegada que els nens fan diarrees o vomiten perden líquids i els han de recuperar bevent, el que s’anomena per via oral. Per aconseguir-ho, es poden usar sèrums hiposòdics. 

Si vomita amb facilitat, cal que es prengui el sèrum hiposòdic a poc a poc (una cullerada cada 5 minuts). I si no vomita, cal anar augmentant la quantitat progressivament. 

Quan no vomiti, cal oferir-li petites quantitats de menjar. Mai no s’ha de forçar que mengi i l’aportació de líquids ha de continuar entre els àpats.

Com preparar solucions líquides per tractar les diarrees

Solució hiposòdica

• Dissoldre la pols del sobre en 1 L d’aigua (no cal que sigui embotellada)
• S’ha de beure a temperatura ambient i no es pot prendre passades 24 hores. Si se’n necessita més, cal fer-ne de nova.

Sals de rehidratació oral

• Dissoldre el contingut d’un sobre en 250 cc d’aigua tèbia i remenar-ho fins que es dissolgui.
• Només es pot prendre durant 24 hores. Si se’n necessita més, cal fer-ne de nova.

Aigua d’arròs

• En un litre d’aigua bullent s’hi afegeix una tassa de cafè d’arròs. Es deixa bullint mitja hora, aproximadament.
• Quan apaguem el foc, colem l’arròs i deixem l’aigua que ha quedat a la nevera, un cop s’hagi refredat.
• Només es pot prendre durant 24 hores. Si se’n necessita més, cal fer-ne de nova.

Sèrum fet a casa amb sucre i sal

• • Afegeix una culleradeta de les de cafè de sal i dues de sucre a 250 cc d’aigua i remena-ho fins que es dissolgui.
  • Hi pots afegir unes gotes de llimona
  • Només es pot prendre durant 24 hores. Si se’n necessita més, cal fer-ne de nova.

El menjar

El nen no ha d’estar en dejuni. Cal anar-li oferint menjar sense forçar-lo. Normalment, els infants amb gastroenteritis no tenen gaire gana. En el cas d’alletament matern, cal augmentar el nombre de preses. Els biberons de llet s’han de seguir fent amb les dosis habituals, no s’han de diluir. 

D'altra banda, la dieta astringent no és imprescindible, n’hi ha prou amb una alimentació suau, que li vingui de gust. Els aliments que toleren millor són els cereals, arròs i blat; la patata; el pa; la carn magra; la verdura; el peix; el iogurt i la fruita. Cal evitar els aliments flatulents, amb molt de greix i sucre.

Anar a Urgències

• Si vomita molt i no tolera sòlids ni líquids o vomita malgrat que no hagi pres res
• Si els vòmits són de color verdós, tenen sang o semblen pòsits de cafè
• Si està endormiscat, excessivament decaigut, té molta set, plora sense llàgrimes, orina poc, té els ulls enfonsats o costa molt despertar-lo
• Si les deposicions són molt líquides, abundants i freqüents, de manera que el nen no pot recuperar el líquid perdut
• Té febre alta que no baixa amb els antitèrmics habituals
• Si és menor de 3 mesos i ha vomitat dues o més preses
• Si els vòmits van acompanyats de molt dolor abdominal i mal de cap

Més recomanacions

Per reposar el líquid perdut, no feu servir solucions casolanes, ni refrescos comercials. Són recomanables les solucions preparades per a la rehidratació.

No administreu medicaments per als vòmits o la diarrea sense consultar-ho amb un pediatre.

La febre no és una malaltia sinó una resposta defensiva del cos. Els tractaments per a la febre serveixen per alleujar el malestar.

El termòmetre

Per saber si hi ha febre, cal fer servir un termòmetre sempre. El termòmetre digital és el més indicat. Per utilitzar-lo cal que el col·loquem a l’axil·la de la persona malalta durant aproximadament dos minuts, fins que soni l’alarma. En els lactants es pot posar al recte; però cal tenir en compte que en aquesta via es considera febre quan passa dels 38 °C.

Què hem de fer quan apareix la febre en nens?

• Donar-los sucs o aigua
• Si no volen menjar, no els hem de forçar
• Cal mantenir una temperatura agradable del domicili i evitar un excés de roba
• Tapar quan tremola i destapar quan està suant

Quan cal recórrer als antitèrmics?

Si malgrat que hem aplicat les mesures anteriors la febre es manté per sobre dels 38 °C i el nen té malestar general, es poden administrar antitèrmics.

Els medicaments que s’usen tot sovint són el paracetamol i l’ibuprofèn. Tots dos es poden administrar en gotes o xarop.

Què has de tenir en compte a l’hora d’administrar els antitèrmics?

• No és necessari abaixar la febre en totes les circumstàncies amb antitèrmics, només quan el nen es trobi malament, que normalment és entre els 38° i els 38,5°.
• L’objectiu no és que el nen es trobi com quan no té febre, sinó alleujar el seu malestar
• Usar les dosis d’antitèrmics recomanades pel pediatre i respecta els horaris a l’hora de les preses, encara que la febre aparegui abans.
• És millor administrar els antitèrmics per la boca, via oral, que per l’anus, via rectal. Ja que per la primera via el cos els absorbeixi millor.
• No està comprovat que alternar els medicaments sigui més eficaç per tractar la febre i el malestar. I fer-ho pot provocar confusions a l’hora d’administrar-los, per tant, no és recomanable fer-ho de forma habitual.
• L’ibuprofèn es pot utilitzar a partir dels 6 mesos de vida.
• No utilitzar Nolotil com a tractament d'elecció (excepte en cas de prescripció mèdica)
• En menors de 3 mesos, cal que el pediatre revisi el nen abans d’administrar-li paracetamol.
• No és recomanable administrar antitèrmics per prevenir reaccions a les vacunes.
• Mantingues els medicaments lluny de les criatures.

Quan cal anar a Urgències

• Si el nadó té menys de 3 mesos.
• Si està molt irritable, decaigut o té molta somnolència.
• Si apareixen convulsions.
• Si es queixa de mal de cap intens i vomita diverses vegades.
• Si presenta dificultat respiratòria.
• Si apareixen taques a la pell que no desapareixen amb la pressió.
• La temperatura és igual o superior a 39 °C o persisteix durant més de dos dies.

En resum, quan tenim una infecció i el cos puja de temperatura es produeix el que anomenem febre. Els antitèrmics no curen la infecció, només alleugen els símptomes. 

Escolta el podcast

Què has de tenir en compte si tens meningitis?

El risc de contagi de la meningitis augmenta si es té contacte estret amb la persona malalta (si es dorm a la mateixa habitació, si es viu a la mateixa casa, si es fan petons a la boca...), però no cal desinfectar els objectes ni els espais perquè el meningococ resisteix molt poc temps fora de l’organisme.

Les mesures per prevenir aquesta malaltia són:

• La quimioprofilaxi (tractament amb antibiòtics)
• La vacunació 

L’actuació adequada davant d’un cas de meningitis és administrar els antibiòtics a la família i a les altres persones que conviuen amb la persona afectada.

Si la malaltia la produís el meningococ del grup B, l’única mesura preventiva, i la més freqüent en el nostre país,  és la quimioprofilaxi, que pretén eliminar el microorganisme de la faringe. D’aquesta manera, s’evita que durant uns dies circuli entre les persones que han pres la medicació.

En el cas que la malaltia la produís el meningococ del grup C, a més d’administrar la quimioprofilaxi, es vacunaran les persones properes que no hagin rebut la vacuna.

Si es té constància que algú ha tingut contacte íntim amb el malalt durant els deu dies anteriors a l’aparició de la malaltia i al qual no s’ha administrat quimioprofilaxi, cal comunicar-ho al personal sanitari.

Què has de tenir en compte per prevenir el virus del Zika?

Les recomanacions per prevenir la infecció del virus del Zika s’adrecen especialment a les dones embarassades o que estiguin pensant quedar-s’hi a curt o mitjà termini. La possibilitat de transmetre la infecció al fetus fa que el col·lectiu més sensible sigui, per tant, el de les embarassades. Per aquest motiu es recomana:

• Que s’eviti viatjar a països amb risc de contagi durant l’embaràs.
• Que s’informi el professional de la salut, en el cas que l’estada en alguna d’aquestes zones ja s’hagi produït.
• Que es faci servir preservatiu durant tot l’embaràs si ha estat la parella sexual la que ha viatjat a països susceptibles de la transmissió del virus del Zika.

La prevenció de picades de mosquits

• Cal vestir-se amb peces de roba que cobreixin la major part del cos i dur barret durant tot el dia per protegir al màxim la pell de l’exposició als mosquits.
• S’han de fer servir repel·lents autoritzats seguint les instruccions d’aplicació i reaplicació del fabricant indicades en el prospecte del producte.
• Cal evitar les estades innecessàries a l’exterior en horaris de màxima activitat dels mosquits (primera hora del matí i última hora de la tarda).
• S’ha de dormir en allotjaments amb aire condicionat, ja que els mosquits tendeixen a evitar el clima fred, o col·locar mosquiteres en el llit i les portes i finestres.

La prevenció de la proliferació de mosquits

Una altra mesura de prevenció és evitar la proliferació dels mosquits, que es pot fer a partir d’una detecció i revisió periòdica dels llocs on es reprodueixen aquests insectes. Un cop localitzats els punts de cria, les mesures s’han de centrar, segons el cas, a:

• Evitar i/o drenar qualsevol acumulació d’aigua que hi pugui haver en els subsols dels habitatges.
• Buidar o posar sota cobert els objectes que puguin acumular aigua.
• Buidar o renovar l’aigua setmanalment en el cas d’objectes o recipients fixos que puguin acumular aigua i cobrir, amb una tapa o tela mosquitera prima, els que no es puguin buidar.
• Mantenir en condicions higienicosanitàries correctes les piscines, les basses i els estanys.

Què has de tenir en compte si tens cura d’un infant amb immunodeficiència primària?

Les immunodeficiències primàries són un grup de malalties genètiques amb alteracions del sistema immunitari. Hi ha més de 300 tipus d’IDP diferents, des de malalties relativament lleus fins a d’altres de molt més greus que poden fins i tot arribar a ser mortals si no reben un tractament adequat.

Independentment de l’edat d’inici de la malaltia, cal considerar-les un procés crònic per a tota la vida. A més, sovint, els símptomes inicials semblen malalties comunes (sinusitis, otitis, febre...) i això comporta un retard en el diagnòstic.

Els signes d’alarma següents poden fer sospitar d’un dèficit immunitari:

1. Més de dues sinusitis greus en menys d’un any.
2. Més de dues pneumònies confirmades radiològicament en menys d’un any.
3. Infeccions greus de la pell i/o abscessos profunds recidivants.
4. Estancament o retard de pes i d’alçada malgrat una correcta alimentació.
5. Dues o més infeccions greus.
6. Més de vuit otitis greus en un any.
7. Infeccions per fongs a la boca després del primer any de vida.
8. Complicacions després de l’administració de vacunes i/o infeccions per microorganismes que normalment no provoquen malalties.
9. Infeccions que no es curen amb els tractaments habituals i necessiten que s’administrin antibiòtics intravenosos per erradicar-les.
10. Antecedents familiars de malalties amb alteració del sistema immunitari.  

Aquests infants són més susceptibles de tenir infeccions recurrents, persistents, greus i inusuals. Alhora, són més propensos a patir malalties autoimmunes, al·lèrgies i neoplàsies.

És per aquest motiu que cal prendre unes precaucions necessàries per prevenir les infeccions. La rigidesa amb què s’hauran d’aplicar aquestes mesures dependrà de la gravetat del quadre que presenti i caldrà consensuar-les amb el personal mèdic:

• S’ha de tenir una correcta higiene de mans, especialment abans dels àpats, després de fer servir el bany o de fer activitats a l’aire lliure.
• Cal netejar, amb freqüència, de les joguines o dels estris personals.
• S’ha d’evitar el contacte amb persones amb símptomes infecciosos (febre, tos, esternuts...).
• S’han de fer servir mocadors d’un sol ús.
• S’han d’evitar les aglomeracions.
• Cal evitar les zones amb fum.
• S’han de prendre precaucions amb les mascotes i d’altres animals.
• S’han de prendre precaucions durant l’exposició al sol.
• S’ha de confirmar una correcta higiene dels aliments per evitar intoxicacions.
• Cal evitar els plats crus o poc cuinats.
• S’ha de limitar beure aigua d’origen desconegut o que estigui retinguda en el mateix recipient durant molt de temps.
• S’ha d’evitar l’administració de vacunes vives atenuades (rotavirus, poliomielitis oral, triple vírica, varicel·la...), sempre seguint recomanacions del pediatre.
• Cal mantenir una correcta vacunació dels familiars.
• S’ha de fer una correcta adherència al tractament pautat pel pediatre.

La decisió del tractament correspon als pediatres i dependrà del tipus d’IDP i d’altres factors. Així, la majoria d’aquests infants poden requerir el tractament següent:

• Tractament amb gammaglobulina endovenosa o subcutània.
• Profilaxi amb antibiòtics, antivirals o antifúngics.
• Tractament precoç i agressiu de les infeccions.

Actualment, hi ha canals excel·lents de col·laboració entre les organitzacions més importants d’IDP, que proporcionen connexions òptimes entre el personal mèdic i els científics (ESID), el personal d’infermeria (INGID) i els pacients (IPOPI).

A Catalunya existeix l’Associació Catalana de Dèficits Immunitaris Primaris (ACADIP) que té l’objectiu de donar suport a aquests pacients i els seus familiars, i vetllar perquè la comunitat científica intensifiqui la seva tasca de recerca amb nous tractaments per a les IDP. Podeu obtenir més informació al web de l’associació: www.acadip.org.

Què has de tenir en compte si tens cura d’un infant amb hipertensió pulmonar?

En primer lloc, serà important tenir en compte els aspectes següents:

• El coneixement dels símptomes que es poden presentar
• El seguiment d’una dieta equilibrada
• L’adaptació a l’activitat física
• La prevenció davant les infeccions

La hipertensió pulmonar requereix cures d’un elevat grau d’especialització, per tant, cal que cada cas es concentri en unitats de referència amb un equip multidisciplinari.

El personal d’infermeria capacita els cuidadors principals i, segons l’edat, l’infant per adquirir els coneixements, les habilitats i les aptituds necessàries per poder realitzar el maneig i el tractament a domicili.

Signes i símptomes que es poden presentar

Tot i que el símptoma principal és la dispnea, inicialment a partir de l’exercici i posteriorment amb repòs, els símptomes en pediatria són inespecífics i depenen de l’edat i l’evolució de la malaltia:

• En lactants: es pot presentar fatiga durant les preses, vòmits freqüents, irritabilitat, retard en el pes i l’estatura, respiració més ràpida i cor bategant també més de pressa del que és habitual; el dolor toràcic es pot manifestar en forma d’espasmes de plor i presentar coloració blavosa de la pell, les mucoses i els dits (cianosi).
• En preescolars: els símptomes més freqüents són cansament amb facilitat i falta d’alè durant l’esforç físic; poden aparèixer la pell i els llavis amb coloració blavosa,
• En nens més grans de deu anys i casos avançats: pot aparèixer un edema als turmells i a les cames, el fetge té una mida augmentada i un engrossiment de les falanges distals dels dits (acropàquia).

Per millorar els signes i símptomes es recomana

• Seguiment d’una dieta equilibrada
  • Tant l’excés de pes com la desnutrició poden condicionar el control de la malaltia, limitar les activitats de la vida diària i afavorir complicacions respiratòries, cardiovasculars i infeccioses.
  • També ha de ser una dieta variada, baixa en sal i en greixos saturats i alta en fibra, cal prevenir l’estrenyiment per evitar els sobreesforços.
• Adaptació a l’activitat física
  • L’activitat física intensa pot augmentar la pressió arterial pulmonar. Per això cal evitar aquelles activitats que produeixin símptomes i s’ha de vigilar l’aparició de signes de fatiga.
  • L’adaptació a l’exercici ha de ser lenta i progressiva. S’ha d’anar augmentant la freqüència i la intensitat de lleu a moderada segons ho toleri l’infant.
  • Qualsevol activitat que li causi mareig o falta d’alè cal aturar-la de forma immediata.
• Prevenció davant les infeccions
  • Qualsevol infecció empitjora l’estat general de l’infant i agreuja els símptomes de la malaltia:
    • Higiene de mans: cal rentar-se les mans de forma regular.
    • Higiene bucal: s’ha de fer una neteja de la boca després de cada àpat.
    • Vacunes: les infeccions respiratòries són mal tolerades i han de ser tractades de forma precoç. Es recomana la vacunació estacional de la grip i la pneumònia pneumocòccia tant al pacient com al seu nucli familiar convivent.

S’han de vigilar els signes d’alarma següents i, si apareixen, cal visitar el metge:

• Dificultat per respirar que porta a fer interrupcions freqüents durant les preses
• Augment de pes de forma inexplicable (900 g al dia o > 2 kg a la setmana)
• Empitjorament de l’edema dels turmells, els peus, les cames o l’abdomen
• Fatiga extrema o disminució de l’habilitat per tolerar l’activitat
• Falta d’aire que no millora amb el repòs

Què has de tenir en compte si tens epidermòlisi ampul·lar o tens cura d’algú que la pateix?

El millor és que tant els pacients com la seva família i els seus cuidadors rebin una educació sanitària integral, especialment des del moment del diagnòstic, en els primers dies del nadó, durant els quals ja pot presentar lesions de tipus cutani.

L’educació serà realitzada per professionals que han de prevenir l’evolució i les complicacions derivades d’aquesta patologia des de les disciplines següents:

• Dermatologia
• Cirurgia plàstica
• Nutrició
• Pediatria
• Rehabilitació i teràpia ocupacional
• Infermeria comunitària i hospitalària
• Psiquiatria
• Psicologia  

La pell afectada per l’epidermòlisi ampul·lar és excessivament sensible a la mínima pressió o fricció, amb la consegüent formació de la butllofa. Per evitar danys, cal tenir en compte les recomanacions següents:

• No s’ha d’aplicar cap producte adhesiu sobre la pell, com ara esparadrap, tiretes, elèctrodes, apòsits adhesius, etc.
• S’han de fixar les vies endovenoses amb gases i bena cohesiva per sobre, sense tocar la pell, o bé amb un esparadrap de silicona. Si s’hagués de fer pressió, caldrà col·locar vaselina en el punt de pressió.
• S’ha d’agafar el pacient sempre amb les mans obertes, sense friccionar, ni pressionar.
• S’ha de protegir el seu entorn, acotxant-ho per evitar cops innecessaris
• El matalàs pot ser d’aigua amb un suport d’escuma, de làtex o d’escuma viscoelàstica.
• Els bolquers no han d’estrènyer, sinó que han de protegir la pell del frec amb gases o cotó.
• La roba ha de ser, preferentment, de cotó, ja que transpira amb més facilitat i és més fàcil de posar. Eviteu gomes, cremalleres, etiquetes i altres detalls que puguin fregar la pell. Les costures s’han de col·locar a l’inrevés.
• Cal protegir la pell del sol i vigilar l’aparició de taques i pigues.
• És necessari mantenir la pell al més hidratada possible.

Altres educacions sanitàries vinculades

• Tractament de les lesions (cures i materials de cura)
• Tractament de les complicacions cutànies
• Tractaments i cures de descontaminació
• Tractament de les complicacions nutricionals i gastrointestinals
• Tractament del dolor
• Control de la infecció
• Tractament de la rehabilitació 

Què has de tenir en compte si tens diftèria o tens cura d’algú que la pateix?

La diftèria es transmet per via respiratòria, fonamentalment, i per contacte directe amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri. És una malaltia que pot afectar les amígdales, la faringe, la laringe, la mucosa del nas i, molt menys freqüentment, la pell o altres membranes mucoses. El bacteri forma plaques de membranes de color grisenc amb una zona inflamada al voltant de color vermell apagat, que en el cas del nas i la gola pot obstruir les vies respiratòries.

Algunes persones poden ser portadores del bacteri al nas o a la gola. Si aquestes persones estan vacunades no desenvoluparan la malaltia, però podran transmetre el bacteri a altres persones mitjançant les gotetes que es produeixen a l’hora d’esternudar o de tossir. L’existència de portadors és molt poc freqüent en les poblacions en les quals no hi ha casos de la malaltia.

Què has de tenir en compte si tens cura d’algú que pateix Asperger?

Les persones amb síndrome d’Asperger poden presentar diferents necessitats segons l’edat, l’entorn o la consciència que tinguin de les seves dificultats. És per això que és necessari que disposin d’un programa personalitzat que doni resposta a cada cas concret.

L’objectiu d’aquests programes personalitzats pretén:

• Promoure una millor adaptació dels pacients
• Desenvolupar les habilitats socials, tenint-ne en compte els interessos i les motivacions  
• Millorar la comunicació familiar
• Establir rutines
• Afavorir el desenvolupament cognitiu
• Afrontar la disfunció sensorial

És important tractar el seu desenvolupament des de diferents disciplines. Aquestes poden incloure tractaments cognitius, programes d’habilitats socials i teràpia ocupacional per al pacient. També cal tenir en compte pautes sobre com resoldre conflictes i com gestionar grups psicoeducatius per a les famílies o els cuidadors.

En l’infant, des del punt de vista afectiu i emocional, és important aprendre a identificar els senyals d’alarma en l’estat d’ànim. Així podem prevenir dificultats en el maneig de la ràbia i la baixa tolerància a la frustració, ja que són pacients amb una elevada sensibilitat a la crítica. En aquest sentit cal evitar el càstig tant com sigui possible i establir més reforços positius.

Totes aquestes pautes han d’establir-se en un espai en què les diferències que presenta l’infant o adolescent siguin valorades positivament, i es comprenguin les limitacions, però també les seves possibilitats i els aspectes positius.

A l’edat adulta, moltes d’aquestes característiques es mantenen, ja que la síndrome d’Asperger no té cura. De tota manera, un tractament personalitzat, la implicació de la família i una bona comunicació amb els professionals poden permetre una millor qualitat de vida.