Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La malaltia de Parkinson és una disfunció dels ganglis basals causada per la degeneració de les cèl·lules productores de dopamina en la substància negra. La funció normal de la substància negra és sintetitzar i segregar diferents neurotransmissors per acompassar entre moviments voluntaris i involuntaris. Quan aquest equilibri es trenca, apareixen el tremolor i la rigidesa.
És una malaltia neurodegenerativa progressiva del sistema nerviós central que afecta estructures del cervell encarregades del control i la coordinació del moviment, del manteniment del to muscular i de la postura. Es caracteritza per afectar a la mobilitat involuntària dels moviments i tremolor de les mans en estat de repòs que desapareix en fer un moviment voluntari o quan hi ha una profunda relaxació en el son. També hi són presents la rigidesa i el desequilibri i la pèrdua progressiva de la mímica facial.
La prevalença de malalts de Parkinson a Catalunya és de 229 per 100.000 habitants.
Està enfocat a donar poder als pacients i als seus cuidadors per aconseguir canvis de comportament en el seu autocontrol i motivar-los perquè segueixin el tractament a llarg termini. També a reduir la medicació i guanyar qualitat de moviment. El principal objectiu és la independència funcional de l’individu i la forma física general des de l’inici de la malaltia. Tot per poder minimitzar les complicacions secundàries i el risc de caigudes.
El tractament amb el fàrmac levodopa permet recuperar moltes de les funcions deteriorades o perdudes a causa de la malaltia. Però el seu efecte transitori i fluctua; quan acaba la medicació el pacient es troba bé, en ON i quan se li acaba l'efecte es troba en OFF i els símptomes reapareixen.
Hi ha altres tractaments farmacològics i neuroquirúrgics, com estimulació elèctrica de parts del cervell mallat, a través d'estereotàxia amb ultrasons, estalviant la trepanació i cirurgia.
Creix el nombre d’estudis que emfatitzen que l’exercici aeròbic podria tenir un efecte neuroprotector. D’altra banda, durant el tractament s’insisteix en la prevenció de la inactivitat, de les caigudes i de la por a moure’s o a caure.
L’artrosi és una malaltia que causa el deteriorament del cartílag articular, que és la coberta que desenvolupa l’os per protegir-se del desgast que li provoca el funcionament del genoll. Una vegada que s’ha iniciat aquest deteriorament, l’evolució és progressiva. En fases avançades de la malaltia aquest deteriorament causa dolor i impedeix al pacient caminar o estar dret amb normalitat, i en l’actualitat no hi ha medicaments per aturar el deteriorament en aquestes fases.
Quan el dolor no es pot controlar amb els analgèsics habituals, s’ha de fer una operació de reemplaçament total de genoll, també conegut com a PTG.
Els objectius de la cirurgia de reemplaçament de genoll són:
En la cirurgia, se substitueixen les superfícies articulars que pateixen la pèrdua de cartílag per un implant artificial fet de crom, cobalt o titani. Un cop s’extreu la part afectada, es col·loca l’implant metàl·lic i es fixa a l’os amb ciment.
A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron fem fins a 500 intervencions de pròtesi de genoll a l’any.
L’atenció precoç per neuròlegs experts i l’ingrés en unitats especialitzades redueixen significativament la mortalitat i la dependència a llarg termini de les persones que pateixen un ictus agut. Per això, és fonamental, davant una sospita d’ictus, trucar a l’112 i seguir les pautes indicades per ser atès a l’hospital adequat.
També és important fer constar amb la major exactitud possible el moment d’inici dels símptomes. Si el pacient no pot donar aquesta informació o s’ha despertat amb senyals d'un possible ictus, l’hora d’inici es considerarà la darrera hora que va estar despert i asimptomàtic.
En el cas de l’ictus isquèmic, la finalitat del tractament és desfer o extraure, en el menor temps possible, el coàgul que està tallant la circulació natural de la sang en el cervell. Per fer-ho, hi ha dues vies d'actuació:
En l’ictus hemorràgic, el tractament pretén frenar el sagnat que s’ha produït pel trencament d’un vas i evitar l’augment de grandària de l’hemorràgia. Per això, es fa un monitoratge periòdica del pacient per conèixer el nivell de consciència i el dèficit neurològic. Aquesta es manté almenys durant les primeres 72 hores després de patir un ictus. També s'efectua un control intensiu de la pressió arterial, dels nivells de glicèmia (sucre en sang) i de la febre per prevenir possibles complicacions.
El sagnat cerebral pot causar inflamació del teixit cerebral circumdant (conegut com a edema). En aquest cas, és necessari administrar medicaments per vena per reduir-la. En persones que reben un tractament amb anticoagulants orals o que tenen alteracions de l’hemostàsia (procés que realitza l'organisme per frenar l’hemorràgia sanguínia), s'ha de corregir el més ràpid possible.
En els casos més greus, els especialistes poden recomanar una cirurgia per drenar l'hemorràgia. La decisió sobre el tractament quirúrgic es pren en funció de factors com la localització i grandària de l’hemorràgia, l’edat i els antecedents del pacient. Es tracta d'una decisió difícil donat que no sempre és possible accedir sense produir danys en altres zones del cervell.
El propòsit de la neurorehabilitació és recobrar les funcions neurològiques perdudes o disminuïdes a conseqüència d'un ictus. Existeixen, però, fases de recuperació:
D'aquesta manera, l'equip interdisciplinari que intervé al llarg de les diferents etapes treballa perquè el pacient tingui la màxima independència i adaptació al seu entorn. Per complir aquests objectius, és convenient iniciar la recuperació tan aviat com sigui possible i, des de fases inicials, comptar amb la participació del pacient i els seus cuidadors.
Cal esmentar que, per naturalesa, existeix l'anomenada “recuperació espontània”: és quan el cervell té la capacitat per recuperar-se dels danys que ha patit per si mateix. Aquesta recuperació, però, pot donar-se en una direcció incorrecta o no ser suficient per reduir les seqüeles. Per això és recomanable seguir sempre les indicacions dels especialistes.
Un equip interdisciplinari s’ocupa de la recuperació d’un pacient que ha patit un ictus. Cada un dels professionals intervé segons l’evolució de la malaltia i les necessitats que es deriven en cada moment:
En el procés de rehabilitació també hi intervenen altres professionals com ara metges, infermeres o tècnics ortopèdics.
En el cas d’aquesta malaltia que no dona símptomes, el més important és la prevenció per evitar les seves complicacions més temudes, que són les fractures. Tant el tractament com la prevenció han d’estar supervisats sempre pel metge de capçalera o especialista.
Per prevenir l’osteoporosi i el risc que es produeixi una fractura, és recomanable seguir una dieta rica en calci, magnesi i vitamina D: són presents en aliments com els llegums, l’alvocat i la fruita seca.
Si no s’ingereix prou calci en la dieta, pot caldre el consum de suplements. La Fundació Nacional d’Osteoporosi recomana 1000 mg per dia per a la majoria dels adults i 1200 mg per dia per a les dones més grans de 50 anys o els homes més grans de 70 anys.
És important per ajudar el cos a absorbir el calci dels aliments que es consumeixen. La dosi diària recomanada és de 400 a 800 unitats internacionals (anomenades IU) per a adults menors de 50 anys i de 800 a 1000 IU per a persones de 50 anys o grans. Aquestes són les pautes actuals de la Fundació Nacional d’Osteoporosi. Pot caldre una dosi diferent segons el nivell de vitamina D en sang, de vegades de fins a 50.000 unitats per setmana durant 12 setmanes.
També n’hi ha alguns fàrmacs amb frenadors de l’absorció d’os i osteoformadors: bifosfonats, hormona PTH, anticossos monoclonals, etc., que seran adaptats per un metge segons les necessitats en funció de les comorbiditats (que depenen del tipus de trastorn o malaltia addicional que es pateixi) i preferències del pacient.
Es recomana fer una activitat física moderada amb alguna cosa d’impacte: saltar, caminar, ballar, així com practicar altres activitats, com el ioga i el taitxí, que presenten beneficis afegits a l’hora de prevenir les caigudes i fractures.
L’exercici frena l’atròfia muscular, millora la mobilitat articular, exerceix una acció directa sobre l’osteogènesi i millora la coordinació neuromuscular.
L’especialista de rehabilitació és un dels encarregats d’assessorar la família i el pacient en el tractament, amb la resta de l’equip tècnic ortopèdic i el fisioterapeuta de l’equip de l’hospital que fan el seguiment de l’evolució d’aquesta deformitat. Hi ha diversos tractaments per a l’escoliosi, depenent del tipus, la curvatura i de l’edat del pacient.
La conseqüència més negativa de l’escoliosi és que pugui afectar la funció pulmonar. Per evitar això i les alteracions estètiques s’apliquen diversos tractaments.
En pacients adolescents i en edat de creixement s’aplica un tractament conservador, l’objectiu del qual és prevenir la progressió de la corba. Es fa un control de la curvatura a través de l’observació i es col·loca una cotilla correctora si la corba progressa més de 25 graus. La cotilla redueix el risc de progressió de la corba, corregeix la deformitat i disminueix la necessitat de cirurgia.
Per tractar corbes petites i de baix risc de progressió es recomana la fisioteràpia.
Les corbes inferiors a 20° no s’han de tractar i les superiors a aquest valor angular han de complir una sèrie de requisits:
És important que tot l’equip, el pacient i la família entenguin i acceptin el tractament, segueixin els controls i entre tots n’ajudin al compliment.
Té com a objectiu la correcció i manteniment de la corba. Altres propòsits seran millorar l’aspecte equilibrant el tronc, la qual cosa redueix al mínim les complicacions a curt i llarg termini. La cirurgia es plantejarà en els casos següents:
En el cas que el pacient requereixi tractament quirúrgic, l’equip d’experts cirurgians traumatòlegs de la Unitat del Raquis serà l’encarregat de continuar amb el procés.
El Servei de Medicina Física i Rehabilitació fa un tractament integral i multidisciplinari als pacients, amb l'objectiu d'aconseguir el màxim nivell d'autonomia, capacitat funcional i qualitat de vida, mitjançant mesures terapèutiques i ajuts tècnics destinats a corregir o minimitzar la discapacitat diagnosticada.
Aquest és un servei transversal, és a dir, que col·laborem amb molts altres serveis mèdics i quirúrgics de l'Hospital. La nostra capacitat d'intervenció en tots els àmbits assistencials garanteix l'assistència coordinada als pacients al llarg del temps. Som un referent a Catalunya per a diferents processos d'alta complexitat (lesions medul·lars, dany cerebral adquirit, espina bífida, cremats, amputats, trasplantaments, etc.) i, a més, integrem la docència i la investigació.
La residència en Medicina Física i Rehabilitació permet adquirir experiència en la pràctica clínica de la medicina de rehabilitació, que és on es contemplen totes les àrees de competència de l’especialitat. Des de l’àmbit ortopèdic, neurològic, de lesions de medul·la, de rehabilitació infantil, d’amputacions, de limfoedema, de sòl pelvià o de foniatria, fins a rehabilitació respiratòria i de base comunitària, àlgies vertebrals cremats.
Itinerari formatiu de Medicina física i rehabilitació
Som un centre actiu en la recerca i comptem amb un gran nombre de publicacions alhora que participem en diversos programes nacionals o internacionals, a més d’haver rebut premis a diferents congressos de l’especialitat.
El programa docent de medicina física i de rehabilitació inclou aspectes clau per a la recerca, com ara la formació en epidemiologia clínica i la metodologia de la investigació clínica. A més, els nostres residents fan cursos de suficiència investigadora per a la seva pràctica.
L’epidermòlisi ampul·lar (EB) és una malaltia que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims. La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment, no té un tractament eficaç.
En funció de la zona de la pell on es produeix la butllofa, la malaltia es divideix en quatre grans grups i al seu torn en més de 32 subgrups.
Els símptomes cutanis més freqüents són l’aparició de butllofes a les zones de més fricció com ara les mans i els peus. Són lesions hemorràgiques que poden produir crostes que s’infecten fàcilment i pruïja constant. El rascat contribueix a l’aparició de noves lesions i a la sobreinfecció de les ja existents.
Un cop s’ha curat la butllofa, apareixen quists de mílium, cicatrius atròfiques o hipertròfiques que originen sindactílies de mans i peus, contractures articulars, així com deformitats estètiques i limitació funcional en l’ús de les mans o a la deambulació. Tot això, comporta una pèrdua d’autonomia.
A més, les ferides cròniques poden produir carcinomes cutanis de gran agressivitat.
A banda d’això, també pot desencadenar manifestacions extracutànies, com la participació en annexos de la pell, les dents i els sistemes gastrointestinal, tracte urinari i l’epiteli pulmonar.
La malaltia presenta una prevalença baixa i afecta un de cada 17.000 nascuts vius al món.
Per detectar la malaltia es fa, principalment, un mapatge per immunofluorescència i microscòpia electrònica. A més, en el cas d’aquests pacients el diagnòstic genètic és obligat perquè la malaltia pot implicar una evolució i pronòstic diferents.
Tot i que s’està investigant, de moment, és una malaltia que no té cura, però sí que es poden fer tractaments preventius i simptomàtics de les lesions cutànies, així com de les complicacions sistèmiques. Quan es manifesta la patologia és vital l’actuació ràpida perquè d’això depèn la qualitat i l’esperança de vida dels pacients.
Actualment, s’estan investigant noves teràpies cel·lulars i moleculars per combatre la malaltia.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades