Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia neurodegenerativa que afecta les motoneurones del cervell i de la medul·la espinal, provocant paràlisi progressiva dels músculs, inclòs el diafragma. Els símptomes inicials poden ser debilitat muscular, dificultat per parlar o empassar, i la malaltia condueix a una insuficiència respiratòria que sol determinar la supervivència. El diagnòstic és clínic i d’exclusió, i el tractament actual se centra en el maneig simptomàtic i suport vital en unitats multidisciplinàries.
L'ELA és una malaltia neurodegenerativa produïda per la mort de les motoneurones o neurones motrius del cervell i de la medul·la espinal.
Hi ha dues varietats de motoneurones: superiors i inferiors. Les primeres es troben a l'escorça motora i estableixen connexions amb les motoneurones inferiors localitzades al tronc de l'encèfal i a la medul·la espinal, encarregades d'innervar els músculs. Quan les motoneurones superiors moren apareixen espasticitat, debilitat i hiperreflèxia.
Quan ho fan les motoneurones inferiors apareixen fasciculacions, debilitat i atròfia muscular. Altres poblacions neuronals també es poden afectar, com els circuits temporals i els circuits frontals conductuals-executius.
Epidemiològicament, l'ELA té una incidència d’1,5-2 nous casos per any per cada 100.000 habitants (es diagnostiquen 3 casos nous per dia a Espanya). El nombre total de casos, és a dir, la seva prevalença, és de 3-5 per 100.000). Segons aquestes dades, el nombre total de pacients amb ELA a Espanya és aproximadament d'uns 4.000 casos. Per aquesta raó se la inclou en el grup de malalties rares o minoritàries.
El 90% dels casos d'ELA són esporàdics (sense antecedents familiars). Prop del 10% dels casos d'ELA són familiars, generalment hereditaris com a trets dominants. La incorporació de les noves tècniques de genètica molecular en l'àmbit de la recerca ha permès identificar més de 25 gens implicats.
A conseqüència de la disminució contínua de motoneurones apareixen els primers símptomes de la malaltia. Aquests acostumen a dependre de la localització de les motoneurones en procés de degeneració més avançat. En la majoria de pacients (70%) el primer símptoma consisteix en una pèrdua de força amb atròfia muscular a la mà o bé poca traça durant la marxa amb caigudes freqüents. Aproximadament en el 25% dels pacients, el símptoma inicial consisteix en problemes en la parla o dificultat per empassar, cosa que indica que la població de motoneurones bulbars en procés degeneratiu és la més afectada. També hi ha altres possibilitats de presentació clínica d'aquesta malaltia, encara que molt menys freqüents: insuficiència respiratòria, pèrdua de pes o astènia de causa inexplicada, rampes i fasciculacions en absència de debilitat muscular, espasticitat a les cames, labilitat emocional o deteriorament cognitiu.
En fases avançades de la malaltia es poden paralitzar també els músculs oculars. En les etapes finals de la malaltia, la paràlisi dels músculs respiratoris condueix a la insuficiència respiratòria que acostuma a ser la causa de la mort.
La malaltia afecta, especialment, persones d'edats compreses entre els 40 i 70 anys. La incidència és una mica més gran en els homes (3,0 H enfront de 2,2 D per 100.000) en les formes esporàdiques. L'edat d'aparició dels primers símptomes assoleix el seu valor més alt (pic) a la franja compresa entre els 58-63 anys en els casos esporàdics i entre els 47-52 anys en les formes familiars. La incidència disminueix marcadament després dels 80 anys. El risc de patir ELA és de 1:400 per a dones i de 1:350 en els homes.
L'heterogeneïtat en la forma de manifestar-se l'ELA és una de les dues raons del retard en la sospita diagnòstica de la malaltia, que pot arribar fins als 15 mesos. L'altra és que no disposem de cap test ni tampoc de biomarcadors que confirmin objectivament el diagnòstic en les etapes inicials de la malaltia. El diagnòstic d'ELA és un diagnòstic d'exclusió, fonamentat en criteris clínics i en la realització de proves (RM, anàlisis clíniques, tests genètics, EMG, EMTC, estudi neuropsicològic, tècniques de medicina nuclear, i d'altres) per descartar altres malalties amb troballes clíniques semblants. En la majoria d'unitats especialitzades en ELA, s'utilitzen com a criteris diagnòstics de la malaltia els d'El Escorial revisats i els d'Awaji-shima.
En l'actualitat no disposem de cap medicament capaç de curar o aturar la malaltia. Riluzole i Edaravone són els únics medicaments aprovats per al tractament de l'ELA, tot i que l'efecte sobre la supervivència és moderat (mesos).
Les associacions europea (EFNS) i americana (ANA) de neurologia recomanen que l'atenció dels pacients amb ELA es faci en centres especialitzats, si és possible en unitats multidisciplinàries, que permetin anticipar-se a les complicacions. Aquestes unitats han d'oferir solucions per controlar els símptomes, inclosos l'ús d'alimentació a través de sonda de gastrostomia, control de secrecions salivals, dispositius per ajudar la tos (cough-assist), respiradors per rebre ventilació mecànica, tecnologia per millorar la capacitat de mobilitzar-se i facilitar la comunicació en els pacients que han perdut la capacitat de la parla.
Aquestes unitats multidisciplinàries són els centres preferits pels promotors d'assajos de nous medicaments.
La realitat és que actualment no hi ha cap tractament efectiu, tot i això, pacients i familiars busquen desesperadament a internet fàrmacs miraculosos capaços de curar la malaltia. Amb l'objectiu de protegir aquests pacients de la nombrosa oferta anunciada neix ALSUNTANGLED, un grup constituït per 80 experts mundials en ELA. La seva missió és revisar la veracitat i seguretat dels tractaments alternatius que s’ofereixen per internet i que no han seguit els procediments reguladors sanitaris. Publica els seus resultats a la revista oficial de la malaltia i a la seva pàgina web.
Tècniques de diagnòstic per imatge (RM, TC, PET), electrofisiologia (EMG, EMTC, PESS), laboratori d'anàlisi (hematologia, bioquímica, anticossos, hormones, enzims, serologies, anticossos, genètica), proves funcionals respiratòries, gasometria, pulsioximetria, pulsioximetria nocturna, capnografia, BMI, calorimetria, punció lumbar, escala funcional per a la malaltia (ALS-FRS-R). Excepcionalment, pot ser necessària una biòpsia muscular. S’aconsella fer un ingrés per agilitar totes les proves i oferir un informe a l'alta que detalli la categoria de diagnòstic d'ELA i el grau de repercussió funcional (ALS-FRS-R).
Encara que s'han proposat molts factors de risc ambientals (geogràfics, professionals, hàbits alimentaris, proximitat a centrals elèctriques, contacte amb pesticides o altres productes neurotòxics) no s’ha arribat a un consens sobre mesures preventives a prendre.
En les formes familiars és possible oferir consell genètic als membres que vulguin tenir descendència.
Durant la història natural de la malaltia acostumen a aparèixer complicacions que s’han de prevenir i tractar. Entre les més importants destaquen desnutrició, insuficiència respiratòria, sialorrea, espasticitat, dolor, pèrdua d'autonomia per desplaçar-se i per comunicar-se, depressió, ansietat, trastorns del son, úlceres per decúbit, dèficits cognitius i sobrecàrrega dels cuidadors.
La lesió medul·lar aguda, tant en l'adult com en el nen, és un problema de salut complex i rellevant, que impacta negativament sobre la persona que la pateix en termes de mortalitat i morbiditat, però també sobre el seu entorn personal.
Els símptomes principals són els derivats de la paràlisi motora i de l'absència de sensibilitat per sota del nivell de lesió, també i especialment per afectació del sistema nerviós autònom que produeix: alteració de l'aparell cardiovascular i respiratori, del tracte urinari amb alteració per la capacitat d'emmagatzematge i evacuació de l'orina, de l'aparell digestiu donant lloc a restrenyiment sever, incontinència i impactació fecal, així com alteracions sexuals.
El tractament és la rehabilitació integral, dirigida a instaurar un tractament precoç, un cop produïda la lesió medul·lar aguda, per prevenir les possibles complicacions i aconseguir la major autonomia funcional: física, emocional i social. Restablir l'autoestima potenciant les capacitats preservades; afavorir la millor reinserció social possible (activa, independent i satisfactòria); i informar i assessorar a l'entorn familiar en la comprensió i maneig de la nova situació de discapacitat.
La prevenció de la lesió medul·lar complexa està dirigida, en el cas dels joves, a evitar les pràctiques de risc: conducció temerària o sota els efectes d'alcohol i drogues, capbussades en aigües poc profundes i esports de risc com ara escalada, BTT o esquí; i en adults, especialment de la tercera edat, eliminació d'elements de risc per prevenir les caigudes, com catifes o pujar altures, fer servir bastons i el control dels fàrmacs que reben per evitar crisis d'ortostatisme que poden produir caigudes.
La malaltia de Parkinson és una disfunció dels ganglis basals causada per la degeneració de les cèl·lules productores de dopamina en la substància negra. La funció normal de la substància negra és sintetitzar i segregar diferents neurotransmissors per acompassar entre moviments voluntaris i involuntaris. Quan aquest equilibri es trenca, apareixen el tremolor i la rigidesa.
És una malaltia neurodegenerativa progressiva del sistema nerviós central que afecta estructures del cervell encarregades del control i la coordinació del moviment, del manteniment del to muscular i de la postura. Es caracteritza per afectar a la mobilitat involuntària dels moviments i tremolor de les mans en estat de repòs que desapareix en fer un moviment voluntari o quan hi ha una profunda relaxació en el son. També hi són presents la rigidesa i el desequilibri i la pèrdua progressiva de la mímica facial.
La prevalença de malalts de Parkinson a Catalunya és de 229 per 100.000 habitants.
Està enfocat a donar poder als pacients i als seus cuidadors per aconseguir canvis de comportament en el seu autocontrol i motivar-los perquè segueixin el tractament a llarg termini. També a reduir la medicació i guanyar qualitat de moviment. El principal objectiu és la independència funcional de l’individu i la forma física general des de l’inici de la malaltia. Tot per poder minimitzar les complicacions secundàries i el risc de caigudes.
El tractament amb el fàrmac levodopa permet recuperar moltes de les funcions deteriorades o perdudes a causa de la malaltia. Però el seu efecte transitori i fluctua; quan acaba la medicació el pacient es troba bé, en ON i quan se li acaba l'efecte es troba en OFF i els símptomes reapareixen.
Hi ha altres tractaments farmacològics i neuroquirúrgics, com estimulació elèctrica de parts del cervell mallat, a través d'estereotàxia amb ultrasons, estalviant la trepanació i cirurgia.
Creix el nombre d’estudis que emfatitzen que l’exercici aeròbic podria tenir un efecte neuroprotector. D’altra banda, durant el tractament s’insisteix en la prevenció de la inactivitat, de les caigudes i de la por a moure’s o a caure.
L’artrosi és una malaltia que causa el deteriorament del cartílag articular, que és la coberta que desenvolupa l’os per protegir-se del desgast que li provoca el funcionament del genoll. Una vegada que s’ha iniciat aquest deteriorament, l’evolució és progressiva. En fases avançades de la malaltia aquest deteriorament causa dolor i impedeix al pacient caminar o estar dret amb normalitat, i en l’actualitat no hi ha medicaments per aturar el deteriorament en aquestes fases.
Quan el dolor no es pot controlar amb els analgèsics habituals, s’ha de fer una operació de reemplaçament total de genoll, també conegut com a PTG.
Els objectius de la cirurgia de reemplaçament de genoll són:
En la cirurgia, se substitueixen les superfícies articulars que pateixen la pèrdua de cartílag per un implant artificial fet de crom, cobalt o titani. Un cop s’extreu la part afectada, es col·loca l’implant metàl·lic i es fixa a l’os amb ciment.
A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron fem fins a 500 intervencions de pròtesi de genoll a l’any.
El tractament de l’ictus requereix una actuació immediata en unitats especialitzades i per neuròlegs experts. L’atenció precoç redueix la mortalitat i la dependència a llarg termini, i la identificació exacta del moment d’inici dels símptomes és fonamental.
En el cas de l’ictus isquèmic, la finalitat del tractament és desfer o extraure, en el menor temps possible, el coàgul que està tallant la circulació natural de la sang en el cervell. Per fer-ho, hi ha dues vies d'actuació:
En l’ictus hemorràgic, el tractament pretén frenar el sagnat que s’ha produït pel trencament d’un vas i evitar l’augment de grandària de l’hemorràgia. Per això, es fa un monitoratge periòdica del pacient per conèixer el nivell de consciència i el dèficit neurològic. Aquesta es manté almenys durant les primeres 72 hores després de patir un ictus. També s'efectua un control intensiu de la pressió arterial, dels nivells de glicèmia (sucre en sang) i de la febre per prevenir possibles complicacions.
El sagnat cerebral pot causar inflamació del teixit cerebral circumdant (conegut com a edema). En aquest cas, és necessari administrar medicaments per vena per reduir-la. En persones que reben un tractament amb anticoagulants orals o que tenen alteracions de l’hemostàsia (procés que realitza l'organisme per frenar l’hemorràgia sanguínia), s'ha de corregir el més ràpid possible.
En els casos més greus, els especialistes poden recomanar una cirurgia per drenar l'hemorràgia. La decisió sobre el tractament quirúrgic es pren en funció de factors com la localització i grandària de l’hemorràgia, l’edat i els antecedents del pacient. Es tracta d'una decisió difícil donat que no sempre és possible accedir sense produir danys en altres zones del cervell.
El propòsit de la neurorehabilitació és recobrar les funcions neurològiques perdudes o disminuïdes a conseqüència d'un ictus. Existeixen, però, fases de recuperació:
D'aquesta manera, l'equip interdisciplinari que intervé al llarg de les diferents etapes treballa perquè el pacient tingui la màxima independència i adaptació al seu entorn. Per complir aquests objectius, és convenient iniciar la recuperació tan aviat com sigui possible i, des de fases inicials, comptar amb la participació del pacient i els seus cuidadors.
Cal esmentar que, per naturalesa, existeix l'anomenada “recuperació espontània”: és quan el cervell té la capacitat per recuperar-se dels danys que ha patit per si mateix. Aquesta recuperació, però, pot donar-se en una direcció incorrecta o no ser suficient per reduir les seqüeles. Per això és recomanable seguir sempre les indicacions dels especialistes.
Un equip interdisciplinari s’ocupa de la recuperació d’un pacient que ha patit un ictus. Cada un dels professionals intervé segons l’evolució de la malaltia i les necessitats que es deriven en cada moment:
En el procés de rehabilitació també hi intervenen altres professionals com ara metges, infermeres o tècnics ortopèdics.
En el cas d’aquesta malaltia que no dona símptomes, el més important és la prevenció per evitar les seves complicacions més temudes, que són les fractures. Tant el tractament com la prevenció han d’estar supervisats sempre pel metge de capçalera o especialista.
Per prevenir l’osteoporosi i el risc que es produeixi una fractura, és recomanable seguir una dieta rica en calci, magnesi i vitamina D: són presents en aliments com els llegums, l’alvocat i la fruita seca.
Si no s’ingereix prou calci en la dieta, pot caldre el consum de suplements. La Fundació Nacional d’Osteoporosi recomana 1000 mg per dia per a la majoria dels adults i 1200 mg per dia per a les dones més grans de 50 anys o els homes més grans de 70 anys.
És important per ajudar el cos a absorbir el calci dels aliments que es consumeixen. La dosi diària recomanada és de 400 a 800 unitats internacionals (anomenades IU) per a adults menors de 50 anys i de 800 a 1000 IU per a persones de 50 anys o grans. Aquestes són les pautes actuals de la Fundació Nacional d’Osteoporosi. Pot caldre una dosi diferent segons el nivell de vitamina D en sang, de vegades de fins a 50.000 unitats per setmana durant 12 setmanes.
També n’hi ha alguns fàrmacs amb frenadors de l’absorció d’os i osteoformadors: bifosfonats, hormona PTH, anticossos monoclonals, etc., que seran adaptats per un metge segons les necessitats en funció de les comorbiditats (que depenen del tipus de trastorn o malaltia addicional que es pateixi) i preferències del pacient.
Es recomana fer una activitat física moderada amb alguna cosa d’impacte: saltar, caminar, ballar, així com practicar altres activitats, com el ioga i el taitxí, que presenten beneficis afegits a l’hora de prevenir les caigudes i fractures.
L’exercici frena l’atròfia muscular, millora la mobilitat articular, exerceix una acció directa sobre l’osteogènesi i millora la coordinació neuromuscular.
L’especialista de rehabilitació és un dels encarregats d’assessorar la família i el pacient en el tractament, amb la resta de l’equip tècnic ortopèdic i el fisioterapeuta de l’equip de l’hospital que fan el seguiment de l’evolució d’aquesta deformitat. Hi ha diversos tractaments per a l’escoliosi, depenent del tipus, la curvatura i de l’edat del pacient.
La conseqüència més negativa de l’escoliosi és que pugui afectar la funció pulmonar. Per evitar això i les alteracions estètiques s’apliquen diversos tractaments.
En pacients adolescents i en edat de creixement s’aplica un tractament conservador, l’objectiu del qual és prevenir la progressió de la corba. Es fa un control de la curvatura a través de l’observació i es col·loca una cotilla correctora si la corba progressa més de 25 graus. La cotilla redueix el risc de progressió de la corba, corregeix la deformitat i disminueix la necessitat de cirurgia.
Per tractar corbes petites i de baix risc de progressió es recomana la fisioteràpia.
Les corbes inferiors a 20° no s’han de tractar i les superiors a aquest valor angular han de complir una sèrie de requisits:
És important que tot l’equip, el pacient i la família entenguin i acceptin el tractament, segueixin els controls i entre tots n’ajudin al compliment.
Té com a objectiu la correcció i manteniment de la corba. Altres propòsits seran millorar l’aspecte equilibrant el tronc, la qual cosa redueix al mínim les complicacions a curt i llarg termini. La cirurgia es plantejarà en els casos següents:
En el cas que el pacient requereixi tractament quirúrgic, l’equip d’experts cirurgians traumatòlegs de la Unitat del Raquis serà l’encarregat de continuar amb el procés.
La residència en Medicina Física i Rehabilitació permet adquirir experiència en la pràctica clínica de la medicina de rehabilitació, que és on es contemplen totes les àrees de competència de l’especialitat. Des de l’àmbit ortopèdic, neurològic, de lesions de medul·la, de rehabilitació infantil, d’amputacions, de limfoedema, de sòl pelvià o de foniatria, fins a rehabilitació respiratòria i de base comunitària, àlgies vertebrals cremats.
Itinerari formatiu de Medicina física i rehabilitació
Som un centre actiu en la recerca i comptem amb un gran nombre de publicacions alhora que participem en diversos programes nacionals o internacionals, a més d’haver rebut premis a diferents congressos de l’especialitat.
El programa docent de medicina física i de rehabilitació inclou aspectes clau per a la recerca, com ara la formació en epidemiologia clínica i la metodologia de la investigació clínica. A més, els nostres residents fan cursos de suficiència investigadora per a la seva pràctica.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades