Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’ictus és una síndrome clínica caracteritzada pel desenvolupament ràpid de signes d’afectació neurològica amb una durada superior a les 24 hores. D’origen vascular, es considera una urgència mèdica que requereix una intervenció diagnòstica i terapèutica immediata.
La persona que ha patit un ictus sol necessitar rehabilitació posterior, però en general, és important respectar la seva iniciativa i autonomia, tot i que la seva execució sigui més lenta, i evitar la sobreprotecció.
Recomanacions i cures per als familiars i cuidadors
La cervicàlgia és el dolor que apareix a la regió de la columna cervical, part posterior del coll. De vegades, aquest dolor pot irradiar al cap i als braços, o també a la zona dorsal, la zona mitjana de l’esquena. La columna cervical té una funció doble: ha de ser estable per aguantar el pes del cap i també flexible per permetre un ampli rang de moviment i tenir una funcionalitat adequada. Així mateix, la columna cervical conté la medul·la espinal, de la qual surten els nervis que donen funció a les extremitats superiors.
La columna cervical està formada per set vèrtebres, separades entre si pels anomenats discos intervertebrals (coixins fibrocartilaginosos). A partir dels 35 anys i a conseqüència dels milers de moviments, com la flexió, extensió i rotació, poden aparèixer molèsties cervicals i dolor.
Per mantenir el cap en una posició normal, els músculs de la part posterior del coll han de treballar adequadament, ja que cap i coll no s’uneixen en un punt central, sinó que el suport és en la seva part posterior. Les tensions musculars per mantenir el cap en una posició correcta, així com l’afectació de les petites articulacions d’aquestes vèrtebres cervicals (artrosi), són causa freqüent de dolor a la regió cervical.
Les causes mecàniques i posturals són habitualment les responsables de les anomenades cervicàlgies. A conseqüència d’aquests canvis es poden produir lesions per la compressió sobre les estructures nervioses que passen per la regió cervical. Els discos intervertebrals poden desplaçar-se cap endavant o sobresortir, fins i tot herniar-se, i afectar estructures nervioses.
La cervicàlgia és un dels motius més freqüents de visita a la consulta mèdica. S’ha descrit que fins a un 70% de la població adulta patirà de dolor lumbar en algun moment de la seva vida.
Les males postures, l’ús de les noves tecnologies, els hàbits laborals, accidents de trànsit, l’envelliment de la població, l’estrès o les preocupacions justifiquen la seva elevada incidència.
El diagnòstic fonamental es basa en les característiques i mecanismes del dolor, així com en l’exploració.
El dolor cervical pot ser mecànic o inflamatori. El mecànic n’és el més habitual, empitjora amb el moviment i millora amb el repòs. És el dolor causat pel desgast, la pràctica d’activitats esportives, alguns tipus de feina més mecànics, l’existència de traumatismes previs i problemes degeneratius.
El dolor de tipus inflamatori suggereix inflamació, infecció i tumors. Són dolors constants que no cedeixen amb el repòs ni amb la medicació. Solen acompanyar-se d’altres símptomes com febre, afectació de l’estat general, signes neurològics... El metge valorarà si cal realitzar alguna prova i quina és la més indicada en cada cas.
En general, la cervicàlgia mecànica millora en 2 o 3 setmanes.
El tractament ha d’incloure:
Prendre analgèsics per al dolor, com ara paracetamol, pot ajudar a controlar-lo. Altres tractaments, com ara antiinflamatoris o relaxants musculars, seran indicats pel metge en cas necessari. Si el dolor persisteix o apareixen símptomes nous o diferents s’haurà de consultar amb el metge.
És important mantenir el cap en una bona posició i corregir la postura. Per a això són molt útils els exercicis d’enfortiment dels músculs posteriors cervicals, els extensors, perquè mantinguin un correcte redreçament postural. Això evitarà que el dolor reaparegui o es cronifiqui.
Generalment, una cervicàlgia aguda no requereix cap prova diagnòstica. Amb una radiografia convencional es poden valorar les vèrtebres cervicals i permet realitzar un diagnòstic en la majoria dels casos.
D’altra banda, és molt freqüent trobar a la radiografia signes d’artrosi, com per exemple els pinçaments, que no impliquen cap mena de tractament.
Si el quadre clínic ho requereix, el metge decidirà, en funció dels símptomes, si s’han de fer proves neurològiques com el TAC (tomografia axial computada), RMN (ressonància magnètica nuclear) o EMG (electromiograma). Aquestes proves són per diagnosticar lesions més greus o afectació dels nervis de la columna cervical.
L’osteoporosi, que vol dir "os porós", és una malaltia esquelètica en la qual es produeix una disminució de la densitat i la qualitat de l'os, de tal manera que l’esquelet té menys resistència, i és propens a fracturar-se, fins i tot amb un traumatisme menor, com és una caiguda des de la mateixa alçada o un cop. Aquestes fractures són anomenades per fragilitat o osteoporòtiques. És molt prevalent. A escala mundial, s’estima que 1 de cada 3 dones i 1 de cada 5 homes patirà una fractura osteoporòtica durant la seva vida.
És una malaltia silenciosa, perquè no manifesta cap símptoma fins a la primera fractura. Haver tingut una primera fractura predisposa a fractures subseqüents. Gairebé sempre tenen lloc a la columna vertebral, al canell o al maluc, però es poden produir en altres localitzacions. Especialment rellevants són les fractures de columna, que condicionen dolor, deformitat i pèrdua d’alçada, i les de maluc, que requereixen ingrés hospitalari i comporten pèrdua de qualitat de vida i autonomia, així com un cost socioeconòmic elevat.
L'esquelet ossi és un teixit viu que està en procés constant de destrucció d’os vell i formació d’os nou. Amb l’edat, la destrucció supera la formació d’os nou de forma gradual. Afecta sobretot dones després de la menopausa, ja que durant la menopausa aquesta destrucció es produeix més de pressa perquè desapareix l’efecte protector dels estrògens. Això predisposa a l’anomenada osteoporosi postmenopàusica. S'hi suma el fet que, durant la joventut, les dones assoleixen un pic de massa òssia menor que els homes. La menopausa precoç (abans dels 45 anys) és un factor de risc. En els homes, generalment, la pèrdua òssia esdevé important cap als 70 anys.
Així, l’edat repercuteix en la pèrdua de massa òssia, però també pot afectar nens/joves i dones abans de la menopausa. Hi ha molts altres factors de risc de l'osteoporosi, com són tenir antecedents familiars, determinats fàrmacs (corticoides, fàrmacs utilitzats en el càncer de pròstata i de mama), tabac, alcohol en excés, el sedentarisme i certes patologies, com les malalties inflamatòries reumàtiques, les malalties endocrines, hepàtiques, hematològiques, renals, els problemes de malabsorció intestinal o l’escassa ingesta de calci, entre d'altres.
El diagnòstic s’ha de fer tenint en compte els factors de risc que puguin provocar osteoporosi, que els professionals sanitaris hauran de valorar.
Cal una anàlisi de sang per detectar possibles alteracions i una DXA (absorciometria de rajos X d’energia dual), que fa servir petites dosis de radiació. S’avalua al maluc i a la columna lumbar. En general, la mesura de referència es deriva de la densitat òssia en població d’adults joves (es denomina puntuació T), de tal manera que l’OMS ha establert que l’osteoporosi es diagnostica quan la T score d’una persona és inferior a –2,5 DE. Osteopènia significa pèrdua de massa òssia que no arriba a osteoporosi i es defineix quan la T score se situa entre –1 i –2,5 DE.
Si la DXA dona com a resultat osteoporosi no significa que hi hagi d'haver fractura necessàriament, s’han d’avaluar altres factors de risc i valorar-se en conjunt. L’osteopènia és molt freqüent i l’inici del tractament dependrà de si hi ha factors de risc importants i/o si ha presentat fractures. Disposem d’eines per calcular el risc de fracturar-se que engloben totes les característiques de cada pacient.
L’objectiu és evitar la pèrdua de massa òssia i reduir el risc de fractura. És fonamental un estil de vida saludable.
Tractament farmacològic
Hi ha diversos tipus de fàrmacs i la prescripció dependrà del perfil i risc individual de cada pacient, tant per la localització de la fractura com per altres condicions mèdiques. La durada del tractament també és variable.
Actualment, disposem d'una gamma de fàrmacs que han demostrat ser segurs i eficaços en reduir el risc de fractura en els pacients amb osteoporosi. La majoria tenen un efecte anomenat “antiresortiu”, perquè frenen la pèrdua de massa òssia i alhora són un tractament anabòlic, ja que estimulen la formació d’os.
La paraula escoliosi prové del grec i significa curvatura. No es considera una malaltia, sinó una deformitat tridimensional i per aquesta raó la Scoliosis Research Society (SRS), la societat per a l’estudi de l’escoliosi, la defineix com una curvatura lateral de la columna vertebral amb rotació de les vèrtebres dins de la corba de més de 10 graus d’angle de Cobb.
És important distingir l’escoliosi estructurada de l’actitud escoliòtica. En l’escoliosi estructurada la columna pateix una desviació lateral, angle de Cobb, mètode utilitzat per mesurar deformitats de la columna vertebral, i una deformació en rotació que serà mesurable amb la maniobra d’Adams i un escoliòmetre. En l’actitud escoliòtica, la desviació lateral no presenta rotació vertebral i es pot corregir mitjançant l’educació postural.
L’escoliosi, al seu torn, es divideix en idiopàtica i secundària. L’escoliosi idiopàticaés aquella per la qual no es pot establir una causa.
L’escoliosi idiopàtica de l’adolescent és una alteració estructural en tres dimensions, amb desviació lateral i en rotació de la curvatura de l’esquena que afecta la salut dels joves al voltant de la pubertat. El seu diagnòstic s’estableix per exclusió d’altres causes d’escoliosi, com per exemple malformacions vertebrals, alteracions neuromusculars o alteracions sindròmiques. Aquestes són les escoliosis denominades secundàries.
L’escoliosi idiopàtica es classifica segons l’edat d’aparició: infantil (0-3 anys), juvenil (3-10 anys) i de l’adolescent (majors de 10 anys).
L’escoliosi idiopàtica afecta entre un 2% i un 3% dels joves dels 10 als 16 anys (edat de risc). Recentment, a la Xina s’ha detectat que fins i tot un 5,14% dels nens entre aquestes edats la pateixen.
En l’escoliosi, a mesura que augmenta la corba, en disminueix la incidència. Les escoliosis amb curvatures superiors als 20 graus afecten entre un 0,3% i un 0,5% i s’estima que la proporció de pacients que requereixen tractament quirúrgic no supera el 0,1%.
La detecció de l’escoliosi es fa generalment per la maniobra d’Adams, que consisteix en la inclinació del tronc cap endavant i la visualització d’un “gep” que es mesura amb l’escoliòmetre. Tanmateix, el diagnòstic definitiu no es pot fer sense mesurar l’angle en una radiografia en bipedestació.
Les escoliosis secundàries més freqüents són les associades a malalties neuromusculars. De vegades, el primer indici d’algunes d’aquestes malalties és l’escoliosi i fins que no se’n manifesta pot semblar que sigui idiopàtica, però en realitat és secundària.
Afecta nens i adults de totes les edats.
El pediatre és capaç de detectar-la i l’especialista de rehabilitació serà l’encarregat de realitzar el diagnòstic i els controls, a més d’assessorar en el tractament, conjuntament amb el tècnic ortopèdic i el fisioterapeuta de l’equip que fa el seguiment i acompanyament de l’evolució d’aquesta deformitat.
En adolescents, es prevé la progressió de la corba mitjançant un tractament conservador basat en l’observació i la col·locació d’una cotilla correctora si la curvatura progressa i supera els 25 graus.
Per tractar corbes petites i de baix risc de progressió es recomana la fisioteràpia.
Només s’aplica tractament quirúrgic en casos concrets, com ara adolescents que tinguin una corba primària estructurada superior a 45 graus i adults que no responen al tractament conservador.
Per diagnosticar l’escoliosi es fan proves d’imatge com la radiografia convencional, mitjançant la qual es pot a més quantificar amb precisió el nombre de graus de la curvatura. Si s’associa una altra clínica a la deformitat, se sol·licitarà una ressonància magnètica.
La poliomielitis és una malaltia molt contagiosa produïda per qualsevol dels tres serotips del poliovirus humà, que forma part de la família dels enterovirus. Europa va ser certificada com a lliure de poliomielitis el juny de 2002. La immunització i la vigilància de la malaltia continua garantint que es mantingui lliure de poliomielitis. La síndrome postpòlio no té un mecanisme causal definit, però pot afectar entre el 20 % i el 80 % dels pacients que pateixen poliomielitis.
Els símptomes inicials són els mateixos d’un quadre pseudogripal (febre, cefalea, dolors articulars i musculars, vòmits, entre d’altres) i poden durar fins a 10 dies. En les seves formes més greus pot arribar a produir una paràlisi respiratòria que condueix a la mort. La síndrome postpòlio presenta una nova debilitat neurològica que pot ser progressiva o abrupta sobre músculs afectes prèviament o sense afectació. Pot anar acompanyat o no de nous problemes de salut com són la fatiga excessiva, dolor muscular, dolor articular, intolerància al fred, disminució de la resistència física, de la funció i atròfia.
Afecta principalment els nens i el mecanisme de transmissió pot ser via fecal-oral o a través d’un vehicle comú (aigua o aliments contaminats).
La síndrome postpòlio afecta pacients amb 20 anys o més d’evolució de poliomielitis.
És un diagnòstic clínic complementat amb proves de laboratori i electromiografia (EMG).
Tractament simptomàtic amb analgèsics, respirador en cas que sigui necessari, exercici suau i possibilitat d’aparells ortopèdics per evitar deformitats o facilitar la funció.
En diagnòstic agut l’estudi de secrecions, excrements i líquid cefalorraquidi. EMG en la fase aguda i posterior per arribar al diagnòstic de la síndrome postpòlio.
La poliomielitis no té cura, però es pot prevenir per mitjà de la vacunació.
La paràlisi cerebral comprèn un grup de trastorns del moviment, de la postura i del to del cos, que es produeixen després d’una lesió estàtica en un cervell en desenvolupament (infants fins als tres anys aproximadament). És un grup molt heterogeni pel que fa a la severitat del quadre: hi ha pacients que poden caminar i dur a terme una vida autònoma, però d’altres presenten discapacitats més importants. A més, pot associar retard cognitiu, alteracions visuals i auditives, dificultats en l’alimentació, epilèpsia...
Es poden dividir en funció del moment en què apareix la lesió al cervell: prenatal, perinatal i postnatal. Les causes més freqüents actualment són: prematuritat important, les anòxies cerebrals durant el part i ictus infantils.
En el cas dels nadons, s’evidencia un retard en el desenvolupament psicomotriu, amb dificultats en realitzar moviments o activitats. Acostuma a aparèixer espasticitat, que es definiria com un augment del to d’un determinat grup de músculs. Són molt importants les deformitats musculoesquelètiques, entre les quals destaquen les desviacions del raquis, les luxacions de maluc i el peu equí.
És fonamentalment clínic, basant-nos en els antecedents del pacient. Però necessitem confirmació a través de proves complementàries d’imatge com poden ser l’ecografia i la ressonància cerebrals. Això no obstant, aquestes poden ser normals.
Malauradament, no hi ha una cura per la paràlisi cerebral. Però podem abordar aquesta patologia des de diferents vessants, sigui com a prevenció o com a tractament:
No es pot fer una prevenció específica.
A part dels tractaments de fisioteràpia i /o teràpia ocupacional que es puguin oferir o recomanar a aquests pacients, sempre es proposa la realització d’activitat física en funció de les possibilitats de cada persona. Així mateix, s’aconsella la realització d’estiraments de certs grups musculars i intentar proporcionar un adequat control postural.
La zona lumbar de l’esquena és la que suporta el pes de la part superior del cos i permet la mobilitat del tronc en flexoextensió. La majoria dels dolors lumbars són el resultat de lesions musculars, lligamentàries, articulars o discals.
El dolor lumbar és el que es confina a la part inferior de l’esquena que pot o no associar-se a dolor irradiat a les extremitats inferiors, acompanyat o no de sensació d’endormiscament.
La majoria de les vegades, el dolor lumbar agut es produeix per una causa muscular o lligamentària i és autolimitat, encara que no per això menys incapacitant. La majoria de les vegades és a causa de lesions musculars, lligamentàries, articulars o discals.
El dolor lumbar crònic és definit com aquell que persisteix durant més de tres mesos i en representa una de les causes més freqüents i costoses de problemes musculoesquelètics a la societat moderna. S’ha descrit que fins a un 80% de la població adulta patirà de dolor lumbar en algun moment de la seva vida. Entre les causes més comunes de dolor lumbar crònic, podem trobar: malaltia discal degenerativa, artrosi lumbar, espondilolistesi, disfunció facetaria, hèrnia discal, estenosi de canal lumbar, seqüeles de traumatisme, deformitat, entre d’altres.
Dolor a la zona baixa de l’esquena, generalment de característiques mecàniques.
Pot afectar a fins a un 80% de la població. Generalment, quan es tracta de població jove, la causa és traumàtica-inflamatòria, mentre que en població gran la causa és generalment degenerativa.
La història clínica i l’exploració física del pacient són les eines principals per al diagnòstic. Les proves d’imatge el complementen i ajuden al moment de plantejar tractaments invasius.
Repòs relatiu, calor local, medicació, modificació de l’activitat. Una vegada superat l’episodi dolorós agut, es planteja el tractament rehabilitador amb fisioteràpia i escola d’esquena. Existeixen casos les causes del dolor dels quals tenen indicació quirúrgica, per la qual cosa, després d’esgotar les possibilitats terapèutiques conservadores, s’intervenen.
Radiografies, tomografia i ressonància magnètica.
Exercici regular i correcció de la postura.
L’artrosi o osteoartrosi és un procés degeneratiu marcat per la lesió del cartílag de les articulacions. L’articulació és l’àrea on un os es connecta amb l’altre os per permetre el moviment. El cartílag és un teixit que recobreix les articulacions i fa d’amortidor de la càrrega i de l’impacte i permet el moviment de les articulacions sense fricció. Normalment, apareix a la columna lumbar, cervical, maluc, genolls i mans.
La manifestació més freqüent és el dolor que millora amb el repòs, la rigidesa en iniciar el moviment, deformitat i dificultat per mobilitzar les articulacions afectades. Pot haver-hi un cert grau d’inflamació, que causarà tumefacció per acumulació excessiva de líquid a l’articulació. Això no obstant, s’ha de diferenciar de l’artritis, que és una malaltia inflamatòria reumàtica en què el problema radica en la inflamació articular i que provoca un dolor que no millora amb el repòs. El fet que en anglès l’artrosi s’anomeni osteoarthritis pot donar lloc a confusió.
És molt prevalent i genera un impacte sociosanitari elevat. L’estudi EPISER2016, de la Sociedad Española de Reumatología, va mostrar que la prevalença en població a partir dels 40 anys és del 29%.
L’edat és el principal factor de risc. És més freqüent en dones. El desgast del cartílag està clarament associat a l’obesitat i a la manca d’exercici físic regular. També hi predisposa tenir una alteració en l’alineació articular/postural. De vegades, la causa prové d’una lesió traumàtica o altres desordres previs a l’articulació afectada. Té un component genètic (especialment l’artrosi de mans).
El diagnòstic s’obté a partir dels símptomes, l’exploració física i proves d’imatge.
El tractament farmacològic consisteix normalment en analgèsia convencional, com és el paracetamol, que serà el tractament analgèsic d’elecció. Hi ha tractaments d’acció lenta, com el sulfat de condroïtina (via oral) o l’àcid hialurònic (infiltració), que tenen certa eficàcia en la millora del dolor, especialment en artrosi de genolls. La cirurgia (pròtesi) es reserva per a casos en els quals l’articulació està molt destruïda i les altres mesures han fracassat.
L'Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és la malaltia degenerativa de les motoneurones més freqüent en l'adult. Se la coneix també com a malaltia de Charcot en honor al famós neuròleg francès Jean-Martin Charcot que la va descriure el 1869. Als Estats Units la denominen malaltia de Lou Gehrig, en memòria del famós jugador de beisbol que va morir als 38 anys a conseqüència d'aquesta malaltia.
L'Esclerosi Lateral Amiotròfica es manifesta en forma de paràlisi progressiva que va afectant la majoria de músculs, inclòs el diafragma. L'esperança de vida és inferior a 5 anys. Excepcionalment, es poden observar supervivències superiors, sobretot si s'ofereixen dispositius de ventilació artificial.
L'ELA és una malaltia neurodegenerativa produïda per la mort de les motoneurones o neurones motrius del cervell i de la medul·la espinal.
Hi ha dues varietats de motoneurones: superiors i inferiors. Les primeres es troben a l'escorça motora i estableixen connexions amb les motoneurones inferiors localitzades al tronc de l'encèfal i a la medul·la espinal, encarregades d'innervar els músculs. Quan les motoneurones superiors moren apareixen espasticitat, debilitat i hiperreflèxia.
Quan ho fan les motoneurones inferiors apareixen fasciculacions, debilitat i atròfia muscular. Altres poblacions neuronals també es poden afectar, com els circuits temporals i els circuits frontals conductuals-executius.
Epidemiològicament, l'ELA té una incidència d’1,5-2 nous casos per any per cada 100.000 habitants (es diagnostiquen 3 casos nous per dia a Espanya). El nombre total de casos, és a dir, la seva prevalença, és de 3-5 per 100.000). Segons aquestes dades, el nombre total de pacients amb ELA a Espanya és aproximadament d'uns 4.000 casos. Per aquesta raó se la inclou en el grup de malalties rares o minoritàries.
El 90% dels casos d'ELA són esporàdics (sense antecedents familiars). Prop del 10% dels casos d'ELA són familiars, generalment hereditaris com a trets dominants. La incorporació de les noves tècniques de genètica molecular en l'àmbit de la recerca ha permès identificar més de 25 gens implicats.
A conseqüència de la disminució contínua de motoneurones apareixen els primers símptomes de la malaltia. Aquests acostumen a dependre de la localització de les motoneurones en procés de degeneració més avançat. En la majoria de pacients (70%) el primer símptoma consisteix en una pèrdua de força amb atròfia muscular a la mà o bé poca traça durant la marxa amb caigudes freqüents. Aproximadament en el 25% dels pacients, el símptoma inicial consisteix en problemes en la parla o dificultat per empassar, cosa que indica que la població de motoneurones bulbars en procés degeneratiu és la més afectada. També hi ha altres possibilitats de presentació clínica d'aquesta malaltia, encara que molt menys freqüents: insuficiència respiratòria, pèrdua de pes o astènia de causa inexplicada, rampes i fasciculacions en absència de debilitat muscular, espasticitat a les cames, labilitat emocional o deteriorament cognitiu.
En fases avançades de la malaltia es poden paralitzar també els músculs oculars. En les etapes finals de la malaltia, la paràlisi dels músculs respiratoris condueix a la insuficiència respiratòria que acostuma a ser la causa de la mort.
La malaltia afecta, especialment, persones d'edats compreses entre els 40 i 70 anys. La incidència és una mica més gran en els homes (3,0 H enfront de 2,2 D per 100.000) en les formes esporàdiques. L'edat d'aparició dels primers símptomes assoleix el seu valor més alt (pic) a la franja compresa entre els 58-63 anys en els casos esporàdics i entre els 47-52 anys en les formes familiars. La incidència disminueix marcadament després dels 80 anys. El risc de patir ELA és de 1:400 per a dones i de 1:350 en els homes.
L'heterogeneïtat en la forma de manifestar-se l'ELA és una de les dues raons del retard en la sospita diagnòstica de la malaltia, que pot arribar fins als 15 mesos. L'altra és que no disposem de cap test ni tampoc de biomarcadors que confirmin objectivament el diagnòstic en les etapes inicials de la malaltia. El diagnòstic d'ELA és un diagnòstic d'exclusió, fonamentat en criteris clínics i en la realització de proves (RM, anàlisis clíniques, tests genètics, EMG, EMTC, estudi neuropsicològic, tècniques de medicina nuclear, i d'altres) per descartar altres malalties amb troballes clíniques semblants. En la majoria d'unitats especialitzades en ELA, s'utilitzen com a criteris diagnòstics de la malaltia els d'El Escorial revisats i els d'Awaji-shima.
En l'actualitat no disposem de cap medicament capaç de curar o aturar la malaltia. Riluzole i Edaravone són els únics medicaments aprovats per al tractament de l'ELA, tot i que l'efecte sobre la supervivència és moderat (mesos).
Les associacions europea (EFNS) i americana (ANA) de neurologia recomanen que l'atenció dels pacients amb ELA es faci en centres especialitzats, si és possible en unitats multidisciplinàries, que permetin anticipar-se a les complicacions. Aquestes unitats han d'oferir solucions per controlar els símptomes, inclosos l'ús d'alimentació a través de sonda de gastrostomia, control de secrecions salivals, dispositius per ajudar la tos (cough-assist), respiradors per rebre ventilació mecànica, tecnologia per millorar la capacitat de mobilitzar-se i facilitar la comunicació en els pacients que han perdut la capacitat de la parla.
Aquestes unitats multidisciplinàries són els centres preferits pels promotors d'assajos de nous medicaments.
La realitat és que actualment no hi ha cap tractament efectiu, tot i això, pacients i familiars busquen desesperadament a internet fàrmacs miraculosos capaços de curar la malaltia. Amb l'objectiu de protegir aquests pacients de la nombrosa oferta anunciada neix ALSUNTANGLED, un grup constituït per 80 experts mundials en ELA. La seva missió és revisar la veracitat i seguretat dels tractaments alternatius que s’ofereixen per internet i que no han seguit els procediments reguladors sanitaris. Publica els seus resultats a la revista oficial de la malaltia i a la seva pàgina web.
Tècniques de diagnòstic per imatge (RM, TC, PET), electrofisiologia (EMG, EMTC, PESS), laboratori d'anàlisi (hematologia, bioquímica, anticossos, hormones, enzims, serologies, anticossos, genètica), proves funcionals respiratòries, gasometria, pulsioximetria, pulsioximetria nocturna, capnografia, BMI, calorimetria, punció lumbar, escala funcional per a la malaltia (ALS-FRS-R). Excepcionalment, pot ser necessària una biòpsia muscular. S’aconsella fer un ingrés per agilitar totes les proves i oferir un informe a l'alta que detalli la categoria de diagnòstic d'ELA i el grau de repercussió funcional (ALS-FRS-R).
Encara que s'han proposat molts factors de risc ambientals (geogràfics, professionals, hàbits alimentaris, proximitat a centrals elèctriques, contacte amb pesticides o altres productes neurotòxics) no s’ha arribat a un consens sobre mesures preventives a prendre.
En les formes familiars és possible oferir consell genètic als membres que vulguin tenir descendència.
Durant la història natural de la malaltia acostumen a aparèixer complicacions que s’han de prevenir i tractar. Entre les més importants destaquen desnutrició, insuficiència respiratòria, sialorrea, espasticitat, dolor, pèrdua d'autonomia per desplaçar-se i per comunicar-se, depressió, ansietat, trastorns del son, úlceres per decúbit, dèficits cognitius i sobrecàrrega dels cuidadors.
La lesió medul·lar aguda, tant en l'adult com en el nen, és un problema de salut complex i rellevant, que impacta negativament sobre la persona que la pateix en termes de mortalitat i morbiditat, però també sobre el seu entorn personal.
Els símptomes principals són els derivats de la paràlisi motora i de l'absència de sensibilitat per sota del nivell de lesió, també i especialment per afectació del sistema nerviós autònom que produeix: alteració de l'aparell cardiovascular i respiratori, del tracte urinari amb alteració per la capacitat d'emmagatzematge i evacuació de l'orina, de l'aparell digestiu donant lloc a restrenyiment sever, incontinència i impactació fecal, així com alteracions sexuals.
El tractament és la rehabilitació integral, dirigida a instaurar un tractament precoç, un cop produïda la lesió medul·lar aguda, per prevenir les possibles complicacions i aconseguir la major autonomia funcional: física, emocional i social. Restablir l'autoestima potenciant les capacitats preservades; afavorir la millor reinserció social possible (activa, independent i satisfactòria); i informar i assessorar a l'entorn familiar en la comprensió i maneig de la nova situació de discapacitat.
La prevenció de la lesió medul·lar complexa està dirigida, en el cas dels joves, a evitar les pràctiques de risc: conducció temerària o sota els efectes d'alcohol i drogues, capbussades en aigües poc profundes i esports de risc com ara escalada, BTT o esquí; i en adults, especialment de la tercera edat, eliminació d'elements de risc per prevenir les caigudes, com catifes o pujar altures, fer servir bastons i el control dels fàrmacs que reben per evitar crisis d'ortostatisme que poden produir caigudes.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades