Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La paraula escoliosi prové del grec i significa curvatura. No es considera una malaltia, sinó una deformitat tridimensional i per aquesta raó la Scoliosis Research Society (SRS), la societat per a l’estudi de l’escoliosi, la defineix com una curvatura lateral de la columna vertebral amb rotació de les vèrtebres dins de la corba de més de 10 graus d’angle de Cobb.
És important distingir l’escoliosi estructurada de l’actitud escoliòtica. En l’escoliosi estructurada la columna pateix una desviació lateral –angle de Cobb, mètode utilitzat per mesurar deformitats de la columna vertebral– i una deformació en rotació que serà mesurable amb la maniobra d’Adams i un escoliòmetre. En l’actitud escoliòtica, la desviació lateral no presenta rotació vertebral i es pot corregir mitjançant l’educació postural.
L’escoliosi, al seu torn, es divideix en idiopàtica i secundària. L’escoliosi idiopàtica és aquella per la qual no es pot establir una causa.
L’escoliosi idiopàtica de l’adolescent és una alteració estructural en tres dimensions, amb desviació lateral i en rotació de la curvatura de l’esquena que afecta la salut dels joves al voltant de la pubertat. El seu diagnòstic s’estableix per exclusió d’altres causes d’escoliosi, com per exemple malformacions vertebrals, alteracions neuromusculars o alteracions sindròmiques. Aquestes són les escoliosis denominades secundàries.
L’escoliosi idiopàtica es classifica segons l’edat d’aparició: infantil (0-3 anys), juvenil (3-10 anys) i de l’adolescent (majors de 10 anys).
L’escoliosi idiopàtica afecta entre un 2 % i un 3 % dels joves dels 10 als 16 anys (edat de risc). Recentment, a la Xina s’ha detectat que fins i tot un 5,14 % dels nens entre aquestes edats la pateixen.
En l’escoliosi, a mesura que augmenta la corba, en disminueix la incidència. Les escoliosis amb curvatures superiors als 20 graus afecten entre un 0,3 % i un 0,5 % i s’estima que la proporció de pacients que requereixen tractament quirúrgic no supera el 0,1 %.
La detecció de l’escoliosi es fa generalment per la maniobra d’Adams, que consisteix en la inclinació del tronc cap endavant i la visualització d’un “gep” que es mesura amb l’escoliòmetre. Tanmateix, el diagnòstic definitiu no es pot fer sense mesurar l’angle en una radiografia en bipedestació.
Les escoliosis secundàries més freqüents són les associades a malalties neuromusculars. De vegades, el primer indici d’algunes d’aquestes malalties és l’escoliosi i fins que no se’n manifesta pot semblar que sigui idiopàtica, però en realitat és secundària.
Afecta nens i adults de totes les edats.
El pediatre és capaç de detectar-la i l’especialista de rehabilitació serà l’encarregat de realitzar el diagnòstic i els controls, a més d’assessorar en el tractament, conjuntament amb el tècnic ortopèdic i el fisioterapeuta de l’equip que fa el seguiment i acompanyament de l’evolució d’aquesta deformitat.
En adolescents, es prevé la progressió de la corba mitjançant un tractament conservador basat en l’observació i la col·locació d’una cotilla correctora si la curvatura progressa i supera els 25 graus.
Per tractar corbes petites i de baix risc de progressió es recomana la fisioteràpia.
Només s’aplica tractament quirúrgic en casos concrets, com ara adolescents que tinguin una corba primària estructurada superior a 45 graus i adults que no responen al tractament conservador.
Per diagnosticar l’escoliosi es fan proves d’imatge com la radiografia convencional, mitjançant la qual es pot a més quantificar amb precisió el nombre de graus de la curvatura. Si s’associa una altra clínica a la deformitat, se sol·licitarà una ressonància magnètica.
La poliomielitis és una malaltia molt contagiosa produïda per qualsevol dels tres serotips del poliovirus humà, que forma part de la família dels enterovirus. Europa va ser certificada com a lliure de poliomielitis el juny de 2002. La immunització i la vigilància de la malaltia continua garantint que es mantingui lliure de poliomielitis. La síndrome postpòlio no té un mecanisme causal definit, però pot afectar entre el 20 % i el 80 % dels pacients que pateixen poliomielitis.
Els símptomes inicials són els mateixos d’un quadre pseudogripal (febre, cefalea, dolors articulars i musculars, vòmits, entre d’altres) i poden durar fins a 10 dies. En les seves formes més greus pot arribar a produir una paràlisi respiratòria que condueix a la mort. La síndrome postpòlio presenta una nova debilitat neurològica que pot ser progressiva o abrupta sobre músculs afectes prèviament o sense afectació. Pot anar acompanyat o no de nous problemes de salut com són la fatiga excessiva, dolor muscular, dolor articular, intolerància al fred, disminució de la resistència física, de la funció i atròfia.
Afecta principalment els nens i el mecanisme de transmissió pot ser via fecal-oral o a través d’un vehicle comú (aigua o aliments contaminats).
La síndrome postpòlio afecta pacients amb 20 anys o més d’evolució de poliomielitis.
És un diagnòstic clínic complementat amb proves de laboratori i electromiografia (EMG).
Tractament simptomàtic amb analgèsics, respirador en cas que sigui necessari, exercici suau i possibilitat d’aparells ortopèdics per evitar deformitats o facilitar la funció.
En diagnòstic agut l’estudi de secrecions, excrements i líquid cefalorraquidi. EMG en la fase aguda i posterior per arribar al diagnòstic de la síndrome postpòlio.
La poliomielitis no té cura, però es pot prevenir per mitjà de la vacunació.
Dra. Jou i Dr. Arroyo (Rehabilitació) - Dr. Gámez (Neurologia)
El terme defectes del tub neural (DTN) o espina bífida inclou un grup divers de malformacions congènites del sistema nerviós central que afecten predominantment la medul·la espinal i la columna vertebral. En els casos més greus com la mielomeningocele i la meningocele, hi ha una manca de tancament de la columna vertebral que permet que la medul·la espinal surti a l’exterior (defectes oberts) i els més lleus com els lipomes o lipomielomeningocele es manifesten com una tumoració tova coberta de pell, com una zona lumbar pilosa o poden passar desapercebuts (defectes tancats). Els defectes més greus es poden associar a altres malformacions cerebrals (malformació de Chiari II).
La causa dels DTN és desconeguda, però en l’actualitat hi ha prou evidència per afirmar que sobre una base genètica s’hi sumen uns factors externs, en alguns casos reconeguts (àcid valproic, metotrexat) però quasi sempre amb relació a un dèficit o interferència en el metabolisme de l’àcid fòlic.
L’administració d’àcid fòlic a dones abans de la concepció ha disminuït la incidència de la malformació.
El diagnòstic prenatal és, en la majoria dels casos, ecogràfic. Des de l’any 2011, al nostre hospital s’aplica una tècnica de diagnòstic ecogràfic, desenvolupada per metges rehabilitadors i obstetres, que permet determinar prenatalment el tipus i el nivell motor del fetus amb EB. De manera que podem donar un pronòstic individualitzat i fidedigne de les capacitats motrius i funcionals del nen.
Pacients amb mielomeningocele:
Pacients amb lipomes o lipomielomeningocele:
El tractament d’elecció dels defectes oberts és el tancament quirúrgic prenatal entre les 24-26 setmanes de gestació amb l’objectiu de minimitzar les seqüeles derivades de la malformació.
Des del moment del naixement, el nen amb EB ha de ser controlat a una Unitat especialitzada que garanteixi les seves necessitats assistencials i terapèutiques de per vida. Per tant, l’equip multidisciplinari ha de comptar amb obstetres, pediatres, neurocirurgians, uròlegs, cirurgians ortopèdics, cirurgians pediàtrics, metges rehabilitadors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, infermera i tècnic ortopèdic.
El tractament d’aquests nens ha de ser individualitzat, ja que depenent del defecte del tub neural que pateixin, presentaran diferents tipus de seqüeles.
Els objectius bàsics del tractament dels DTN són:
La Unitat d’Espina Bífida del nostre hospital existeix des dels anys 70. És l’única unitat, al nostre entorn, que pot atendre aquests pacients des del seu naixement i durant tota la vida, sense interrupció i mantenint els mateixos professionals.
El metge de rehabilitació és el coordinador de la unitat i fa les funcions d’aglutinar les diferents propostes terapèutiques perquè aquestes siguin realistes i assolibles, la qual cosa evita propostes irrealitzables que l’únic que aconsegueixen és provocar decepció i frustració als familiars, a part del patiment del mateix pacient.
La paràlisi cerebral comprèn un grup de trastorns del moviment, de la postura i del to del cos, que es produeixen després d’una lesió estàtica en un cervell en desenvolupament (infants fins als tres anys aproximadament). És un grup molt heterogeni pel que fa a la severitat del quadre: hi ha pacients que poden caminar i dur a terme una vida autònoma, però d’altres presenten discapacitats més importants. A més, pot associar retard cognitiu, alteracions visuals i auditives, dificultats en l’alimentació, epilèpsia...
Es poden dividir en funció del moment en què apareix la lesió al cervell: prenatal, perinatal i postnatal. Les causes més freqüents actualment són: prematuritat important, les anòxies cerebrals durant el part i ictus infantils.
En el cas dels nadons, s’evidencia un retard en el desenvolupament psicomotriu, amb dificultats en realitzar moviments o activitats. Acostuma a aparèixer espasticitat, que es definiria com un augment del to d’un determinat grup de músculs. Són molt importants les deformitats musculoesquelètiques, entre les quals destaquen les desviacions del raquis, les luxacions de maluc i el peu equí.
És fonamentalment clínic, basant-nos en els antecedents del pacient. Però necessitem confirmació a través de proves complementàries d’imatge com poden ser l’ecografia i la ressonància cerebrals. Això no obstant, aquestes poden ser normals.
Malauradament, no hi ha una cura per la paràlisi cerebral. Però podem abordar aquesta patologia des de diferents vessants, sigui com a prevenció o com a tractament:
No es pot fer una prevenció específica.
A part dels tractaments de fisioteràpia i /o teràpia ocupacional que es puguin oferir o recomanar a aquests pacients, sempre es proposa la realització d’activitat física en funció de les possibilitats de cada persona. Així mateix, s’aconsella la realització d’estiraments de certs grups musculars i intentar proporcionar un adequat control postural.
La Unitat de Rehabilitació Infantil i Paràlisi Cerebral està formada per metges especialistes en l’atenció d’aquests pacients, fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals.
Treballem conjuntament amb altres unitats especialitzades, com són Neuropediatria, Neurocirurgia pediàtrica i Cirurgia ortopèdica i Traumatologia pediàtrica. Estem en contacte directe amb tots els serveis pediàtrics: Neonatologia, Oncohematologia, Suport Nutricional...
La zona lumbar de l’esquena és la que suporta el pes de la part superior del cos i permet la mobilitat del tronc en flexoextensió. La majoria dels dolors lumbars són el resultat de lesions musculars, lligamentàries, articulars o discals.
El dolor lumbar és el que es confina a la part inferior de l’esquena que pot o no associar-se a dolor irradiat a les extremitats inferiors, acompanyat o no de sensació d’endormiscament.
La majoria de les vegades, el dolor lumbar agut es produeix per una causa muscular o lligamentària i és autolimitat, encara que no per això menys incapacitant. La majoria de les vegades és a causa de lesions musculars, lligamentàries, articulars o discals.
El dolor lumbar crònic és definit com aquell que persisteix durant més de tres mesos i en representa una de les causes més freqüents i costoses de problemes musculoesquelètics a la societat moderna. S’ha descrit que fins a un 80 % de la població adulta patirà de dolor lumbar en algun moment de la seva vida. Entre les causes més comunes de dolor lumbar crònic, podem trobar: malaltia discal degenerativa, artrosi lumbar, espondilolistesi, disfunció facetaria, hèrnia discal, estenosi de canal lumbar, seqüeles de traumatisme, deformitat, entre d’altres.
Dolor a la zona baixa de l’esquena, generalment de característiques mecàniques.
Pot afectar a fins a un 80 % de la població. Generalment, quan es tracta de població jove, la causa és traumàtica-inflamatòria, mentre que en població gran la causa és generalment degenerativa.
La història clínica i l’exploració física del pacient són les eines principals per al diagnòstic. Les proves d’imatge el complementen i ajuden al moment de plantejar tractaments invasius.
Repòs relatiu, calor local, medicació, modificació de l’activitat. Una vegada superat l’episodi dolorós agut, es planteja el tractament rehabilitador amb fisioteràpia i escola d’esquena. Existeixen casos les causes del dolor dels quals tenen indicació quirúrgica, per la qual cosa, després d’esgotar les possibilitats terapèutiques conservadores, s’intervenen.
Radiografies, tomografia i ressonància magnètica.
L’artrosi o osteoartrosi és un procés degeneratiu marcat per la lesió del cartílag de les articulacions. L’articulació és l’àrea on un os es connecta amb l’altre os per permetre el moviment. El cartílag és un teixit que recobreix les articulacions i fa d’amortidor de la càrrega i de l’impacte i permet el moviment de les articulacions sense fricció. Normalment, apareix a la columna lumbar, cervical, maluc, genolls i mans.
La manifestació més freqüent és el dolor que millora amb el repòs, la rigidesa en iniciar el moviment, deformitat i dificultat per mobilitzar les articulacions afectades. Pot haver-hi un cert grau d’inflamació, que causarà tumefacció per acumulació excessiva de líquid a l’articulació. Això no obstant, s’ha de diferenciar de l’artritis, que és una malaltia inflamatòria reumàtica en què el problema radica en la inflamació articular i que provoca un dolor que no millora amb el repòs. El fet que en anglès l’artrosi s’anomeni osteoarthritis pot donar lloc a confusió.
És molt prevalent i genera un impacte sociosanitari elevat. L’estudi EPISER2016, de la Sociedad Española de Reumatología, va mostrar que la prevalença en població a partir dels 40 anys és del 29%.
L’edat és el principal factor de risc. És més freqüent en dones. El desgast del cartílag està clarament associat a l’obesitat i a la manca d’exercici físic regular. També hi predisposa tenir una alteració en l’alineació articular/postural. De vegades, la causa prové d’una lesió traumàtica o altres desordres previs a l’articulació afectada. Té un component genètic (especialment l’artrosi de mans).
El diagnòstic s’obté a partir dels símptomes, l’exploració física i proves d’imatge.
El tractament farmacològic consisteix normalment en analgèsia convencional, com és el paracetamol, que serà el tractament analgèsic d’elecció. Hi ha tractaments d’acció lenta, com el sulfat de condroïtina (via oral) o l’àcid hialurònic (infiltració), que tenen certa eficàcia en la millora del dolor, especialment en artrosi de genolls. La cirurgia (pròtesi) es reserva per a casos en els quals l’articulació està molt destruïda i les altres mesures han fracassat.
L'Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és la malaltia degenerativa de les motoneurones més freqüent en l'adult. Se la coneix també com a malaltia de Charcot en honor al famós neuròleg francès Jean-Martin Charcot que la va descriure el 1869. Als Estats Units la denominen malaltia de Lou Gehrig, en memòria del famós jugador de beisbol que va morir als 38 anys a conseqüència d'aquesta malaltia.
L'Esclerosi Lateral Amiotròfica es manifesta en forma de paràlisi progressiva que va afectant la majoria de músculs, inclòs el diafragma. L'esperança de vida és inferior a 5 anys. Excepcionalment, es poden observar supervivències superiors, sobretot si s'ofereixen dispositius de ventilació artificial.
L'ELA és una malaltia neurodegenerativa produïda per la mort de les motoneurones o neurones motrius del cervell i de la medul·la espinal.
Hi ha dues varietats de motoneurones: superiors i inferiors. Les primeres es troben a l'escorça motora i estableixen connexions amb les motoneurones inferiors localitzades al tronc de l'encèfal i a la medul·la espinal, encarregades d'innervar els músculs. Quan les motoneurones superiors moren apareixen espasticitat, debilitat i hiperreflèxia.
Quan ho fan les motoneurones inferiors apareixen fasciculacions, debilitat i atròfia muscular. Altres poblacions neuronals també es poden afectar, com els circuits temporals i els circuits frontals conductuals-executius.
Epidemiològicament, l'ELA té una incidència d’1,5-2 nous casos per any per cada 100.000 habitants (es diagnostiquen 3 casos nous per dia a Espanya). El nombre total de casos, és a dir, la seva prevalença, és de 3-5 per 100.000). Segons aquestes dades, el nombre total de pacients amb ELA a Espanya és aproximadament d'uns 4.000 casos. Per aquesta raó se la inclou en el grup de malalties rares o minoritàries.
El 90% dels casos d'ELA són esporàdics (sense antecedents familiars). Prop del 10% dels casos d'ELA són familiars, generalment hereditaris com a trets dominants. La incorporació de les noves tècniques de genètica molecular en l'àmbit de la recerca ha permès identificar més de 25 gens implicats.
A conseqüència de la disminució contínua de motoneurones apareixen els primers símptomes de la malaltia. Aquests acostumen a dependre de la localització de les motoneurones en procés de degeneració més avançat. En la majoria de pacients (70%) el primer símptoma consisteix en una pèrdua de força amb atròfia muscular a la mà o bé poca traça durant la marxa amb caigudes freqüents. Aproximadament en el 25% dels pacients, el símptoma inicial consisteix en problemes en la parla o dificultat per empassar, cosa que indica que la població de motoneurones bulbars en procés degeneratiu és la més afectada. També hi ha altres possibilitats de presentació clínica d'aquesta malaltia, encara que molt menys freqüents: insuficiència respiratòria, pèrdua de pes o astènia de causa inexplicada, rampes i fasciculacions en absència de debilitat muscular, espasticitat a les cames, labilitat emocional o deteriorament cognitiu.
En fases avançades de la malaltia es poden paralitzar també els músculs oculars. En les etapes finals de la malaltia, la paràlisi dels músculs respiratoris condueix a la insuficiència respiratòria que acostuma a ser la causa de la mort.
La malaltia afecta, especialment, persones d'edats compreses entre els 40 i 70 anys. La incidència és una mica més gran en els homes (3,0 H enfront de 2,2 D per 100.000) en les formes esporàdiques. L'edat d'aparició dels primers símptomes assoleix el seu valor més alt (pic) a la franja compresa entre els 58-63 anys en els casos esporàdics i entre els 47-52 anys en les formes familiars. La incidència disminueix marcadament després dels 80 anys. El risc de patir ELA és de 1:400 per a dones i de 1:350 en els homes.
L'heterogeneïtat en la forma de manifestar-se l'ELA és una de les dues raons del retard en la sospita diagnòstica de la malaltia, que pot arribar fins als 15 mesos. L'altra és que no disposem de cap test ni tampoc de biomarcadors que confirmin objectivament el diagnòstic en les etapes inicials de la malaltia. El diagnòstic d'ELA és un diagnòstic d'exclusió, fonamentat en criteris clínics i en la realització de proves (RM, anàlisis clíniques, tests genètics, EMG, EMTC, estudi neuropsicològic, tècniques de medicina nuclear, i d'altres) per descartar altres malalties amb troballes clíniques semblants. En la majoria d'unitats especialitzades en ELA, s'utilitzen com a criteris diagnòstics de la malaltia els d'El Escorial revisats i els d'Awaji-shima.
En l'actualitat no disposem de cap medicament capaç de curar o aturar la malaltia. Riluzole i Edaravone són els únics medicaments aprovats per al tractament de l'ELA, tot i que l'efecte sobre la supervivència és moderat (mesos).
Les associacions europea (EFNS) i americana (ANA) de neurologia recomanen que l'atenció dels pacients amb ELA es faci en centres especialitzats, si és possible en unitats multidisciplinàries, que permetin anticipar-se a les complicacions. Aquestes unitats han d'oferir solucions per controlar els símptomes, inclosos l'ús d'alimentació a través de sonda de gastrostomia, control de secrecions salivals, dispositius per ajudar la tos (cough-assist), respiradors per rebre ventilació mecànica, tecnologia per millorar la capacitat de mobilitzar-se i facilitar la comunicació en els pacients que han perdut la capacitat de la parla.
Aquestes unitats multidisciplinàries són els centres preferits pels promotors d'assajos de nous medicaments.
La realitat és que actualment no hi ha cap tractament efectiu, tot i això, pacients i familiars busquen desesperadament a internet fàrmacs miraculosos capaços de curar la malaltia. Amb l'objectiu de protegir aquests pacients de la nombrosa oferta anunciada neix ALSUNTANGLED, un grup constituït per 80 experts mundials en ELA. La seva missió és revisar la veracitat i seguretat dels tractaments alternatius que s’ofereixen per internet i que no han seguit els procediments reguladors sanitaris. Publica els seus resultats a la revista oficial de la malaltia i a la seva pàgina web.
Tècniques de diagnòstic per imatge (RM, TC, PET), electrofisiologia (EMG, EMTC, PESS), laboratori d'anàlisi (hematologia, bioquímica, anticossos, hormones, enzims, serologies, anticossos, genètica), proves funcionals respiratòries, gasometria, pulsioximetria, pulsioximetria nocturna, capnografia, BMI, calorimetria, punció lumbar, escala funcional per a la malaltia (ALS-FRS-R). Excepcionalment, pot ser necessària una biòpsia muscular. S’aconsella fer un ingrés per agilitar totes les proves i oferir un informe a l'alta que detalli la categoria de diagnòstic d'ELA i el grau de repercussió funcional (ALS-FRS-R).
Encara que s'han proposat molts factors de risc ambientals (geogràfics, professionals, hàbits alimentaris, proximitat a centrals elèctriques, contacte amb pesticides o altres productes neurotòxics) no s’ha arribat a un consens sobre mesures preventives a prendre.
En les formes familiars és possible oferir consell genètic als membres que vulguin tenir descendència.
Durant la història natural de la malaltia acostumen a aparèixer complicacions que s’han de prevenir i tractar. Entre les més importants destaquen desnutrició, insuficiència respiratòria, sialorrea, espasticitat, dolor, pèrdua d'autonomia per desplaçar-se i per comunicar-se, depressió, ansietat, trastorns del son, úlceres per decúbit, dèficits cognitius i sobrecàrrega dels cuidadors.
La Unitat Multidisciplinària en ELA del Servei de Neurologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron està acreditada per la Generalitat de Catalunya, el Govern d'Espanya (CSUR) i per l'European Reference Network for the thematic grouping of rare neuromuscular diseases (EURO-NMD).
Professionals de les especialitats següents integren aquesta unitat: Gestor de casos, Infermeres, Treballador Social, Neuròlegs, Pneumòlegs, Rehabilitadors, Suport Nutricional, Neuropsicòlegs, Fisioterapeutes, Logopedes-Foniatres, Endoscopistes, Radiòlegs intervencionistes, Tècnics per augmentar la comunicació (UTAC).
El coordinador és el Dr. Josep Gamez.
El sistema immune és un sistema de defensa i adaptació del nostre organisme a l'exterior. Permet discriminar que acceptem i que no de tot el que ens envolta: aliments, gèrmens, productes químics, cèl·lules pròpies envellides o deteriorades, etc., per tal de preservar el nostre organisme amb bona salut. Tots els trastorns, per excés o defecte d'aquesta funció, formen part d'aquestes malalties. Té dues parts fonamentals: la immunitat innata, que depèn dels gens de la nostra espècie i que no ha de ser entrenada per a funcionar. I la immunitat adquirida, que depèn de l'aprenentatge que fa el nostre cos amb el contacte amb infeccions, aliments o productes químics. Totes dues treballen en col·laboració i en un estret equilibri.
Hi ha malalties immunitàries per:
a) manca de funció: Immunodeficiències primàries, immunodeficiències adquirides
b) excés de funció: Malalties autoimmunitàries en les quals l'organisme amb un exercici excessiu de les defenses s'agredeix a si mateix perquè perd una funció essencial: l'autotolerància. Això vol dir que en condicions normals en cap cas una cèl·lula pròpia farà un atac contra una altra cèl·lula pròpia.
En el primer cas, el de les immunodeficiències, l'aparició d'infeccions repetides és el signe clau per a la seva detecció. Es pot produir en les primeres etapes de la vida per una alteració genètica o en la vida adulta a causa de tractaments rebuts per altres malalties, com les oncològiques. O pot ser adquirida per una infecció vírica, una de les més importants és el VIH (virus de la immunodeficiència humana).
En el segon cas, és l'aparició d'inflamacions sense causa aparent a les articulacions (al pulmó, al ronyó, al fetge o a altres òrgans) el que ens avisa d'una malaltia autoimmune.
Depenen bàsicament de si es deuen a un defecte de funció (infeccions repetides) o bé a un excés de funció (malaltia inflamatòria d'un o diversos òrgans).
Pot afectar a qualsevol persona durant tota la vida. D'una manera general es pot dir que les immunodeficiències són més freqüents en la primera infància i les malalties autoimmunes afecten els adults joves i amb més freqüència a les dones.
La capacitat de defensa de l'organisme es mesura de dues maneres. En estat basal, és a dir en la situació ordinària del pacient. I després de l'estimulació de les cèl·lules de defensa en el laboratori.
En el cas de les malalties autoimmunes s'estudien tots aquells factors presents en la sang que en estar augmentats revelen una activitat anòmala contra el mateix cos.
Hi ha diferents exploracions diagnòstiques:
a) estudi de la immunitat innata
b) estudi de la immunitat adquirida
c) estudi de la capacitat funcional del sistema immune
d) estudi dels factors que caracteritzen la malaltia autoimmune
Per avaluar la competència immunològica, és a dir de defensa, es pot fer de diverses maneres:
-amb la detecció i recompte de les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i específicament dels limfòcits.
-amb l'estimulació dels limfòcits en el laboratori per veure la seva funcionalitat.
-amb l'estudi en la sang o en una biòpsia dels factors que fan que es produeixi una autoagressió. Aquests factors poden ser autoanticossos (proteïnes de defensa amb funció anòmala d'autoagressió).
-amb l'estudi de missatgers cel·lulars elevats que indiquen l'activitat d'aquestes cèl·lules contra el mateix organisme.
En el cas de la immunodeficiència és el de la restitució de la capacitat funcional del sistema immune.
En el cas de l'autoimmunitat és la modulació o el fre de la capacitat d'autoagressió que ha desenvolupat el sistema immune.
Són proves de laboratori per valorar la funcionalitat del sistema immune. També proves genètiques que ajuden al diagnòstic.
A banda de les recomanacions generals per a una alimentació sana i natural, exercici físic i abstenció de fumar, es pot dir que el compliment del calendari vacunal en la infància és bàsic. A més a més de tenir defensa per a les infeccions per a les quals es vacuna, ajuda a una millora de les capacitats de defensa global.
La lesió medul·lar aguda, tant en l'adult com en el nen, és un problema de salut complex i rellevant, que impacta negativament sobre la persona que la pateix en termes de mortalitat i morbiditat, però també sobre el seu entorn personal.
Els símptomes principals són els derivats de la paràlisi motora i de l'absència de sensibilitat per sota del nivell de lesió, també i especialment per afectació del sistema nerviós autònom que produeix: alteració de l'aparell cardiovascular i respiratori, del tracte urinari amb alteració per la capacitat d'emmagatzematge i evacuació de l'orina, de l'aparell digestiu donant lloc a restrenyiment sever, incontinència i impactació fecal, així com alteracions sexuals.
El tractament és la rehabilitació integral, dirigida a instaurar un tractament precoç, un cop produïda la lesió medul·lar aguda, per prevenir les possibles complicacions i aconseguir la major autonomia funcional: física, emocional i social. Restablir l'autoestima potenciant les capacitats preservades; afavorir la millor reinserció social possible (activa, independent i satisfactòria); i informar i assessorar a l'entorn familiar en la comprensió i maneig de la nova situació de discapacitat.
La prevenció de la lesió medul·lar complexa està dirigida, en el cas dels joves, a evitar les pràctiques de risc: conducció temerària o sota els efectes d'alcohol i drogues, capbussades en aigües poc profundes i esports de risc com ara escalada, BTT o esquí; i en adults, especialment de la tercera edat, eliminació d'elements de risc per prevenir les caigudes, com catifes o pujar altures, fer servir bastons i el control dels fàrmacs que reben per evitar crisis d'ortostatisme que poden produir caigudes.
La malaltia de Parkinson és una disfunció dels ganglis basals causada per la degeneració de les cèl·lules productores de dopamina en la substància negra. La funció normal de la substància negra és sintetitzar i segregar diferents neurotransmissors per acompassar entre moviments voluntaris i involuntaris. Quan aquest equilibri es trenca, apareixen el tremolor i la rigidesa.
És una malaltia neurodegenerativa progressiva del sistema nerviós central que afecta estructures del cervell encarregades del control i la coordinació del moviment, del manteniment del to muscular i de la postura. Es caracteritza per afectar a la mobilitat involuntària dels moviments i tremolor de les mans en estat de repòs que desapareix en fer un moviment voluntari o quan hi ha una profunda relaxació en el son. També hi són presents la rigidesa i el desequilibri i la pèrdua progressiva de la mímica facial.
La prevalença de malalts de Parkinson a Catalunya és de 229 per 100.000 habitants.
Està enfocat a donar poder als pacients i als seus cuidadors per aconseguir canvis de comportament en el seu autocontrol i motivar-los perquè segueixin el tractament a llarg termini. També a reduir la medicació i guanyar qualitat de moviment. El principal objectiu és la independència funcional de l’individu i la forma física general des de l’inici de la malaltia. Tot per poder minimitzar les complicacions secundàries i el risc de caigudes.
El tractament amb el fàrmac levodopa permet recuperar moltes de les funcions deteriorades o perdudes a causa de la malaltia. Però el seu efecte transitori i fluctua; quan acaba la medicació el pacient es troba bé, en ON i quan se li acaba l'efecte es troba en OFF i els símptomes reapareixen.
Hi ha altres tractaments farmacològics i neuroquirúrgics, com estimulació elèctrica de parts del cervell mallat, a través d'estereotàxia amb ultrasons, estalviant la trepanació i cirurgia.
Creix el nombre d’estudis que emfatitzen que l’exercici aeròbic podria tenir un efecte neuroprotector. D’altra banda, durant el tractament s’insisteix en la prevenció de la inactivitat, de les caigudes i de la por a moure’s o a caure.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades