Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El control dels factors de risc com hipertensió, diabetis, colesterol alt, obesitat, tabac i alcohol, juntament amb una dieta equilibrada i exercici regular, pot prevenir fins a un 90% dels casos d’ictus i reduir la recurrència d’altres malalties cardiovasculars.
Un control adequat dels factors de risc, sumat a les recomanacions sobre canvis en l'estil de vida, pot evitar fins a un 90% dels casos d’ictus. Aquests elements, juntament amb els tractaments farmacològics prescrits per l'especialista, poden, a més, reduir el risc de recurrència i de primers episodis d’altres malalties cardiovasculars amb factors de risc comuns.
Aquestes mesures beneficien també altres aspectes de la salut si es porten a terme al llarg de la vida.
L’epidermòlisi ampul·lar és un grup de malalties hereditàries que poden presentar-se de diverses maneres, des de formes més lleus fins a d’altres de més greus: afecten la pell i les mucoses, impliquen la formació de butllofes i vesícules després de traumatismes mínims, i poden afectar, de manera variable, altres òrgans.
El millor és que tant els pacients com la seva família i els seus cuidadors rebin una educació sanitària integral, especialment des del moment del diagnòstic, en els primers dies del nadó, durant els quals ja pot presentar lesions de tipus cutani.
L’educació serà realitzada per professionals que han de prevenir l’evolució i les complicacions derivades d’aquesta patologia des de les disciplines següents:
La pell afectada per l’epidermòlisi ampul·lar és excessivament sensible a la mínima pressió o fricció, amb la consegüent formació de la butllofa. Per evitar danys, cal tenir en compte les recomanacions següents:
L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) provoca una degeneració muscular que pot afectar l’autonomia motora, la comunicació oral, la deglució i la respiració, però manté intactes els sentits, l’intel·lecte i els músculs dels ulls. Pot incidir, per tant, en els músculs respiratoris, per això les cures respiratòries són essencials per a la qualitat de vida dels pacients.
Per tal de millorar les dificultats respiratòries dels pacients es pot recórrer a la teràpia ventilatòria mitjançant la ventilació no invasiva.
La teràpia ventilatòria fa referència al suport a la funció de respirar mitjançant la utilització d’un ventilador habitualment a la nit, durant el son per aconseguir:
La ventilació es du a terme de manera no invasiva, és a dir, mitjançant una mascareta ajustada al pacient (nasal o nasobucal) connectada per un tub al ventilador o respirador.
Quan els pacients necessiten aquesta teràpia se’n planifica de forma personalitzada el lloc i el moment d’iniciar-la, ambulatòriament o amb l’ingrés hospitalari, d’acord amb el seu consentiment i el de la persona que en té cura.
L’educació del pacient i del cuidador principal s’ha d’iniciar al més aviat possible, tant des del punt de vista del maneig de les secrecions i les cures que se’n deriven, com del suport emocional que han de rebre. Això implica que durant l’ingrés del pacient o a la consulta externa, el pacient i el cuidador seran formats en:
El pacient i el cuidador han de tenir cura de preservar un bon estat de la via aèria per tal d’afavorir el maneig de les secrecions. És important preservar la tos sempre que sigui possible, però quan la tos no sigui prou eficaç s’ha d’iniciar l’aprenentatge de la tos assistida manual i de les ajudes mecàniques (cough assist o tos assistida mecànica). En casos puntuals també es pot fer servir un aspirador de secrecions.
Per millorar la qualitat de vida dels pacients és important seguir els consells següents:
Recomanacions per atendre pacients que han patit un ictus, incloent comunicació, mobilització, higiene, son, vestimenta, adaptació del domicili, activitats recreatives, sexualitat i tornada progressiva a la feina per afavorir l’autonomia i la recuperació.
L’ictus és una síndrome clínica caracteritzada pel desenvolupament ràpid de signes d’afecció neurològica amb una durada superior a les 24 hores. D’origen vascular, es considera una urgència mèdica que requereix una intervenció diagnòstica i terapèutica immediata.
La persona que ha patit un ictus sol necessitar rehabilitació posterior, però en general, és important respectar la seva iniciativa i autonomia, tot i que la seva execució sigui més lenta, i evitar la sobreprotecció.
Recomanacions i cures per als familiars i cuidadors
La cervicàlgia és el dolor que apareix a la regió de la columna cervical, part posterior del coll. De vegades, aquest dolor pot irradiar al cap i als braços, o també a la zona dorsal, la zona mitjana de l’esquena. La columna cervical té una funció doble: ha de ser estable per aguantar el pes del cap i també flexible per permetre un ampli rang de moviment i tenir una funcionalitat adequada. Així mateix, la columna cervical conté la medul·la espinal, de la qual surten els nervis que donen funció a les extremitats superiors.
La columna cervical està formada per set vèrtebres, separades entre si pels anomenats discos intervertebrals (coixins fibrocartilaginosos). A partir dels 35 anys i a conseqüència dels milers de moviments, com la flexió, extensió i rotació, poden aparèixer molèsties cervicals i dolor.
Per mantenir el cap en una posició normal, els músculs de la part posterior del coll han de treballar adequadament, ja que cap i coll no s’uneixen en un punt central, sinó que el suport és en la seva part posterior. Les tensions musculars per mantenir el cap en una posició correcta, així com l’afectació de les petites articulacions d’aquestes vèrtebres cervicals (artrosi), són causa freqüent de dolor a la regió cervical.
Les causes mecàniques i posturals són habitualment les responsables de les anomenades cervicàlgies. A conseqüència d’aquests canvis es poden produir lesions per la compressió sobre les estructures nervioses que passen per la regió cervical. Els discos intervertebrals poden desplaçar-se cap endavant o sobresortir, fins i tot herniar-se, i afectar estructures nervioses.
La cervicàlgia és un dels motius més freqüents de visita a la consulta mèdica. S’ha descrit que fins a un 70% de la població adulta patirà de dolor lumbar en algun moment de la seva vida.
Les males postures, l’ús de les noves tecnologies, els hàbits laborals, accidents de trànsit, l’envelliment de la població, l’estrès o les preocupacions justifiquen la seva elevada incidència.
El diagnòstic fonamental es basa en les característiques i mecanismes del dolor, així com en l’exploració.
El dolor cervical pot ser mecànic o inflamatori. El mecànic n’és el més habitual, empitjora amb el moviment i millora amb el repòs. És el dolor causat pel desgast, la pràctica d’activitats esportives, alguns tipus de feina més mecànics, l’existència de traumatismes previs i problemes degeneratius.
El dolor de tipus inflamatori suggereix inflamació, infecció i tumors. Són dolors constants que no cedeixen amb el repòs ni amb la medicació. Solen acompanyar-se d’altres símptomes com febre, afectació de l’estat general, signes neurològics... El metge valorarà si cal realitzar alguna prova i quina és la més indicada en cada cas.
En general, la cervicàlgia mecànica millora en 2 o 3 setmanes.
El tractament ha d’incloure:
Prendre analgèsics per al dolor, com ara paracetamol, pot ajudar a controlar-lo. Altres tractaments, com ara antiinflamatoris o relaxants musculars, seran indicats pel metge en cas necessari. Si el dolor persisteix o apareixen símptomes nous o diferents s’haurà de consultar amb el metge.
És important mantenir el cap en una bona posició i corregir la postura. Per a això són molt útils els exercicis d’enfortiment dels músculs posteriors cervicals, els extensors, perquè mantinguin un correcte redreçament postural. Això evitarà que el dolor reaparegui o es cronifiqui.
Generalment, una cervicàlgia aguda no requereix cap prova diagnòstica. Amb una radiografia convencional es poden valorar les vèrtebres cervicals i permet realitzar un diagnòstic en la majoria dels casos.
D’altra banda, és molt freqüent trobar a la radiografia signes d’artrosi, com per exemple els pinçaments, que no impliquen cap mena de tractament.
Si el quadre clínic ho requereix, el metge decidirà, en funció dels símptomes, si s’han de fer proves neurològiques com el TAC (tomografia axial computada), RMN (ressonància magnètica nuclear) o EMG (electromiograma). Aquestes proves són per diagnosticar lesions més greus o afectació dels nervis de la columna cervical.
L’osteoporosi, que vol dir "os porós", és una malaltia esquelètica en la qual es produeix una disminució de la densitat i la qualitat de l'os, de tal manera que l’esquelet té menys resistència, i és propens a fracturar-se, fins i tot amb un traumatisme menor, com és una caiguda des de la mateixa alçada o un cop. Aquestes fractures són anomenades per fragilitat o osteoporòtiques. És molt prevalent. A escala mundial, s’estima que 1 de cada 3 dones i 1 de cada 5 homes patirà una fractura osteoporòtica durant la seva vida.
És una malaltia silenciosa, perquè no manifesta cap símptoma fins a la primera fractura. Haver tingut una primera fractura predisposa a fractures subseqüents. Gairebé sempre tenen lloc a la columna vertebral, al canell o al maluc, però es poden produir en altres localitzacions. Especialment rellevants són les fractures de columna, que condicionen dolor, deformitat i pèrdua d’alçada, i les de maluc, que requereixen ingrés hospitalari i comporten pèrdua de qualitat de vida i autonomia, així com un cost socioeconòmic elevat.
L'esquelet ossi és un teixit viu que està en procés constant de destrucció d’os vell i formació d’os nou. Amb l’edat, la destrucció supera la formació d’os nou de forma gradual. Afecta sobretot dones després de la menopausa, ja que durant la menopausa aquesta destrucció es produeix més de pressa perquè desapareix l’efecte protector dels estrògens. Això predisposa a l’anomenada osteoporosi postmenopàusica. S'hi suma el fet que, durant la joventut, les dones assoleixen un pic de massa òssia menor que els homes. La menopausa precoç (abans dels 45 anys) és un factor de risc. En els homes, generalment, la pèrdua òssia esdevé important cap als 70 anys.
Així, l’edat repercuteix en la pèrdua de massa òssia, però també pot afectar nens/joves i dones abans de la menopausa. Hi ha molts altres factors de risc de l'osteoporosi, com són tenir antecedents familiars, determinats fàrmacs (corticoides, fàrmacs utilitzats en el càncer de pròstata i de mama), tabac, alcohol en excés, el sedentarisme i certes patologies, com les malalties inflamatòries reumàtiques, les malalties endocrines, hepàtiques, hematològiques, renals, els problemes de malabsorció intestinal o l’escassa ingesta de calci, entre d'altres.
El diagnòstic s’ha de fer tenint en compte els factors de risc que puguin provocar osteoporosi, que els professionals sanitaris hauran de valorar.
Cal una anàlisi de sang per detectar possibles alteracions i una DXA (absorciometria de rajos X d’energia dual), que fa servir petites dosis de radiació. S’avalua al maluc i a la columna lumbar. En general, la mesura de referència es deriva de la densitat òssia en població d’adults joves (es denomina puntuació T), de tal manera que l’OMS ha establert que l’osteoporosi es diagnostica quan la T score d’una persona és inferior a –2,5 DE. Osteopènia significa pèrdua de massa òssia que no arriba a osteoporosi i es defineix quan la T score se situa entre –1 i –2,5 DE.
Si la DXA dona com a resultat osteoporosi no significa que hi hagi d'haver fractura necessàriament, s’han d’avaluar altres factors de risc i valorar-se en conjunt. L’osteopènia és molt freqüent i l’inici del tractament dependrà de si hi ha factors de risc importants i/o si ha presentat fractures. Disposem d’eines per calcular el risc de fracturar-se que engloben totes les característiques de cada pacient.
L’objectiu és evitar la pèrdua de massa òssia i reduir el risc de fractura. És fonamental un estil de vida saludable.
Hi ha diversos tipus de fàrmacs i la prescripció dependrà del perfil i risc individual de cada pacient, tant per la localització de la fractura com per altres condicions mèdiques. La durada del tractament també és variable.
Actualment, disposem d'una gamma de fàrmacs que han demostrat ser segurs i eficaços en reduir el risc de fractura en els pacients amb osteoporosi. La majoria tenen un efecte anomenat “antiresortiu”, perquè frenen la pèrdua de massa òssia i alhora són un tractament anabòlic, ja que estimulen la formació d’os.
La Escoliosi idiopàtica és una deformitat tridimensional de la columna vertebral caracteritzada per una curvatura lateral i rotació de les vèrtebres sense una causa coneguda. Apareix sovint durant el creixement i pot requerir seguiment mèdic per evitar la progressió.
La paraula escoliosi prové del grec i significa curvatura. No es considera una malaltia, sinó una deformitat tridimensional i per aquesta raó la Scoliosis Research Society (SRS), la societat per a l’estudi de l’escoliosi, la defineix com una curvatura lateral de la columna vertebral amb rotació de les vèrtebres dins de la corba de més de 10 graus d’angle de Cobb.
És important distingir l’escoliosi estructurada de l’actitud escoliòtica. En l’escoliosi estructurada la columna pateix una desviació lateral, angle de Cobb, mètode utilitzat per mesurar deformitats de la columna vertebral, i una deformació en rotació que serà mesurable amb la maniobra d’Adams i un escoliòmetre. En l’actitud escoliòtica, la desviació lateral no presenta rotació vertebral i es pot corregir mitjançant l’educació postural.
L’escoliosi, al seu torn, es divideix en idiopàtica i secundària. L’escoliosi idiopàtica és aquella per la qual no es pot establir una causa.
L’escoliosi idiopàtica de l’adolescent és una alteració estructural en tres dimensions, amb desviació lateral i en rotació de la curvatura de l’esquena que afecta la salut dels joves al voltant de la pubertat. El seu diagnòstic s’estableix per exclusió d’altres causes d’escoliosi, com per exemple malformacions vertebrals, alteracions neuromusculars o alteracions sindròmiques. Aquestes són les escoliosis denominades secundàries.
L’escoliosi idiopàtica es classifica segons l’edat d’aparició: infantil (0-3 anys), juvenil (3-10 anys) i de l’adolescent (majors de 10 anys).
L’escoliosi idiopàtica afecta entre un 2% i un 3% dels joves dels 10 als 16 anys (edat de risc). Recentment, a la Xina s’ha detectat que fins i tot un 5,14% dels nens entre aquestes edats la pateixen.
En l’escoliosi, a mesura que augmenta la corba, en disminueix la incidència. Les escoliosis amb curvatures superiors als 20 graus afecten entre un 0,3% i un 0,5% i s’estima que la proporció de pacients que requereixen tractament quirúrgic no supera el 0,1%.
La detecció de l’escoliosi es fa generalment per la maniobra d’Adams, que consisteix en la inclinació del tronc cap endavant i la visualització d’un “gep” que es mesura amb l’escoliòmetre. Tanmateix, el diagnòstic definitiu no es pot fer sense mesurar l’angle en una radiografia en bipedestació.
Les escoliosis secundàries més freqüents són les associades a malalties neuromusculars. De vegades, el primer indici d’algunes d’aquestes malalties és l’escoliosi i fins que no se’n manifesta pot semblar que sigui idiopàtica, però en realitat és secundària.
Afecta nens i adults de totes les edats.
El pediatre és capaç de detectar-la i l’especialista de rehabilitació serà l’encarregat de realitzar el diagnòstic i els controls, a més d’assessorar en el tractament, conjuntament amb el tècnic ortopèdic i el fisioterapeuta de l’equip que fa el seguiment i acompanyament de l’evolució d’aquesta deformitat.
En adolescents, es prevé la progressió de la corba mitjançant un tractament conservador basat en l’observació i la col·locació d’una cotilla correctora si la curvatura progressa i supera els 25 graus.
Per tractar corbes petites i de baix risc de progressió es recomana la fisioteràpia.
Només s’aplica tractament quirúrgic en casos concrets, com ara adolescents que tinguin una corba primària estructurada superior a 45 graus i adults que no responen al tractament conservador.
Per diagnosticar l’escoliosi es fan proves d’imatge com la radiografia convencional, mitjançant la qual es pot a més quantificar amb precisió el nombre de graus de la curvatura. Si s’associa una altra clínica a la deformitat, se sol·licitarà una ressonància magnètica.
La poliomielitis és una malaltia molt contagiosa produïda per qualsevol dels tres serotips del poliovirus humà, que forma part de la família dels enterovirus. Europa va ser certificada com a lliure de poliomielitis el juny de 2002. La immunització i la vigilància de la malaltia continua garantint que es mantingui lliure de poliomielitis. La síndrome postpòlio no té un mecanisme causal definit, però pot afectar entre el 20 % i el 80 % dels pacients que pateixen poliomielitis.
Els símptomes inicials són els mateixos d’un quadre pseudogripal (febre, cefalea, dolors articulars i musculars, vòmits, entre d’altres) i poden durar fins a 10 dies. En les seves formes més greus pot arribar a produir una paràlisi respiratòria que condueix a la mort. La síndrome postpòlio presenta una nova debilitat neurològica que pot ser progressiva o abrupta sobre músculs afectes prèviament o sense afectació. Pot anar acompanyat o no de nous problemes de salut com són la fatiga excessiva, dolor muscular, dolor articular, intolerància al fred, disminució de la resistència física, de la funció i atròfia.
Afecta principalment els nens i el mecanisme de transmissió pot ser via fecal-oral o a través d’un vehicle comú (aigua o aliments contaminats).
La síndrome postpòlio afecta pacients amb 20 anys o més d’evolució de poliomielitis.
És un diagnòstic clínic complementat amb proves de laboratori i electromiografia (EMG).
Tractament simptomàtic amb analgèsics, respirador en cas que sigui necessari, exercici suau i possibilitat d’aparells ortopèdics per evitar deformitats o facilitar la funció.
En diagnòstic agut l’estudi de secrecions, excrements i líquid cefalorraquidi. EMG en la fase aguda i posterior per arribar al diagnòstic de la síndrome postpòlio.
La poliomielitis no té cura, però es pot prevenir per mitjà de la vacunació.
La paràlisi cerebral comprèn un grup de trastorns del moviment, de la postura i del to del cos, que es produeixen després d’una lesió estàtica en un cervell en desenvolupament (infants fins als tres anys aproximadament). És un grup molt heterogeni pel que fa a la severitat del quadre: hi ha pacients que poden caminar i dur a terme una vida autònoma, però d’altres presenten discapacitats més importants. A més, pot associar retard cognitiu, alteracions visuals i auditives, dificultats en l’alimentació, epilèpsia...
Es poden dividir en funció del moment en què apareix la lesió al cervell: prenatal, perinatal i postnatal. Les causes més freqüents actualment són: prematuritat important, les anòxies cerebrals durant el part i ictus infantils.
En el cas dels nadons, s’evidencia un retard en el desenvolupament psicomotriu, amb dificultats en realitzar moviments o activitats. Acostuma a aparèixer espasticitat, que es definiria com un augment del to d’un determinat grup de músculs. Són molt importants les deformitats musculoesquelètiques, entre les quals destaquen les desviacions del raquis, les luxacions de maluc i el peu equí.
És fonamentalment clínic, basant-nos en els antecedents del pacient. Però necessitem confirmació a través de proves complementàries d’imatge com poden ser l’ecografia i la ressonància cerebrals. Això no obstant, aquestes poden ser normals.
Malauradament, no hi ha una cura per la paràlisi cerebral. Però podem abordar aquesta patologia des de diferents vessants, sigui com a prevenció o com a tractament:
No es pot fer una prevenció específica.
A part dels tractaments de fisioteràpia i /o teràpia ocupacional que es puguin oferir o recomanar a aquests pacients, sempre es proposa la realització d’activitat física en funció de les possibilitats de cada persona. Així mateix, s’aconsella la realització d’estiraments de certs grups musculars i intentar proporcionar un adequat control postural.
La lumbàlgia és el dolor localitzat a la part baixa de l’esquena, sovint causat per lesions musculars, lligamentàries, articulars o discals. La detecció precoç, el descans relatiu, l’ús de calor i la fisioteràpia ajuden a alleujar el dolor i prevenir complicacions cròniques.
El dolor lumbar crònic és definit com aquell que persisteix durant més de tres mesos i en representa una de les causes més freqüents i costoses de problemes musculoesquelètics a la societat moderna. S’ha descrit que fins a un 80% de la població adulta patirà de dolor lumbar en algun moment de la seva vida. Entre les causes més comunes de dolor lumbar crònic, podem trobar: malaltia discal degenerativa, artrosi lumbar, espondilolistesi, disfunció facetaria, hèrnia discal, estenosi de canal lumbar, seqüeles de traumatisme, deformitat, entre d’altres.
Dolor a la zona baixa de l’esquena, generalment de característiques mecàniques.
Pot afectar a fins a un 80% de la població. Generalment, quan es tracta de població jove, la causa és traumàtica-inflamatòria, mentre que en població gran la causa és generalment degenerativa.
La història clínica i l’exploració física del pacient són les eines principals per al diagnòstic. Les proves d’imatge el complementen i ajuden al moment de plantejar tractaments invasius.
Repòs relatiu, calor local, medicació, modificació de l’activitat. Una vegada superat l’episodi dolorós agut, es planteja el tractament rehabilitador amb fisioteràpia i escola d’esquena. Existeixen casos les causes del dolor dels quals tenen indicació quirúrgica, per la qual cosa, després d’esgotar les possibilitats terapèutiques conservadores, s’intervenen.
Radiografies, tomografia i ressonància magnètica.
Exercici regular i correcció de la postura.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades