Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’epidermòlisi ampul·lar (EB) és una malaltia que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims. La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment, no té un tractament eficaç.
En funció de la zona de la pell on es produeix la butllofa, la malaltia es divideix en quatre grans grups i al seu torn en més de 32 subgrups.
Els símptomes cutanis més freqüents són l’aparició de butllofes a les zones de més fricció com ara les mans i els peus. Són lesions hemorràgiques que poden produir crostes que s’infecten fàcilment i pruïja constant. El rascat contribueix a l’aparició de noves lesions i a la sobreinfecció de les ja existents.
Un cop s’ha curat la butllofa, apareixen quists de mílium, cicatrius atròfiques o hipertròfiques que originen sindactílies de mans i peus, contractures articulars, així com deformitats estètiques i limitació funcional en l’ús de les mans o a la deambulació. Tot això, comporta una pèrdua d’autonomia.
A més, les ferides cròniques poden produir carcinomes cutanis de gran agressivitat.
A banda d’això, també pot desencadenar manifestacions extracutànies, com la participació en annexos de la pell, les dents i els sistemes gastrointestinal, tracte urinari i l’epiteli pulmonar.
La malaltia presenta una prevalença baixa i afecta un de cada 17.000 nascuts vius al món.
Per detectar la malaltia es fa, principalment, un mapatge per immunofluorescència i microscòpia electrònica. A més, en el cas d’aquests pacients el diagnòstic genètic és obligat perquè la malaltia pot implicar una evolució i pronòstic diferents.
Tot i que s’està investigant, de moment, és una malaltia que no té cura, però sí que es poden fer tractaments preventius i simptomàtics de les lesions cutànies, així com de les complicacions sistèmiques. Quan es manifesta la patologia és vital l’actuació ràpida perquè d’això depèn la qualitat i l’esperança de vida dels pacients.
Actualment, s’estan investigant noves teràpies cel·lulars i moleculars per combatre la malaltia.
Les cremades crítiques són lesions produïdes per fonts d’energia tèrmica, química o mecànica que poden afectar no només la pell sinó també el funcionament d’òrgans interns. Quan són extenses, desencadenen una resposta inflamatòria sistèmica amb risc vital.
Les cremades es produeixen perquè l’organisme interacciona amb una font d’energia que eleva la temperatura del teixit. Això provoca unes lesions dels teixits que coagulen les proteïnes i que produeixen la mort cel·lular. Tot i que poden ser una lesió local pot acabar repercutint en el funcionament d’òrgans i de sistemes interns.
En la majoria dels casos les cremades es produeixen perquè el nostre cos interactua amb una font energètica tèrmica, és a dir, que té una temperatura més alta que la nostra i ens transmet calor. Aquest és el cas de les flames, de l’aigua bullent, dels objectes calents i de les radiacions solars. També hi ha cremades que s’originen per una energia mecànica de fricció com els casos d’arrossegament.
Quan una cremada és extensa i afecta el 15 % del cos d’un adult o el 10 % del d’un infant o d’una persona de més de 50 anys, s’anomena “malaltia del gran cremat”. En aquesta malaltia s’alliberen una gran quantitat de factors proinflamatoris des de la cremada fins a la resta del cos a través del corrent sanguini. La fase aguda incrementa la permeabilitat de les membranes dels vasos sanguinis i de les cèl·lules del cos, fet que provoca canvis en la distribució corporal dels líquids i depressió de la funció cel·lular.
Per fer front a la cremada, el cos inicia al cap de pocs dies una resposta inflamatòria generalitzada que consisteix en un augment notable del catabolisme per aconseguir recursos energètics. A més, ofereix també una resposta hiperdinàmica que trasllada els recursos a les zones lesionades. Si la cremada no es cura aviat, la resposta inflamatòria pot acabar consumint els recursos, esgotar el malalt, provocar la fallida dels òrgans i, finalment, la mort.
Un cop curat, però, el pacient pot presentar seqüeles funcionals i estètiques a causa de la cicatrització o la retracció de les cicatrius. Aquest és el cas de les cicatrius hipertròfiques o queloides, brides cicatricials que limiten la mobilitat de les articulacions, retraccions palpebrals, microstomies, entre d’altres.
Segons la gravetat de les cremades n’hi ha de diversos graus i es manifesten de manera diferent:
Les cremades són un traumatisme freqüent, greu i incapacitant que, principalment, es donen en accidents laborals, domèstics o de trànsit. La Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria estima que a l’any tres de cada mil habitants pateixen cremades que necessiten atenció mèdica. Els centres d’atenció primària (CAP) atenen la major part dels casos, però entre el 15 % i el 20 % cal que ingressin a l’hospital.
El diagnòstic és clínic i fa falta personal professional altament especialitzat per curar-les, ja que es tracta d’una patologia infreqüent.
Segons el grau de la cremada, els tractaments poden ser de:
La majoria de les cremades són evitables i, per tant, les principals eines de prevenció són l’educació de la societat i la legislació.
L’ictus és una alteració sobtada de la circulació cerebral causada per l’obstrucció o el trencament d’un vas sanguini. La manca d’oxigen pot provocar dany cerebral irreversible, per això la detecció precoç i l’atenció immediata són essencials.
L’ictus és una malaltia causada per una alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració és deguda al tamponament d’una artèria (ictus isquèmic) o al trencament d’un vas sanguini (ictus hemorràgic), que impedeix que la sang arribi al cervell i, per tant, altera temporal o permanentment les funcions cerebrals. Quan el flux sanguini no pot arribar, la part del cervell afectada no obté nutrients i oxigen. A conseqüència d’això, les cèl·lules cerebrals poden morir, causant greus seqüeles.
Per aquest motiu, si se sospita que la persona està patint un ictus, s’ha d’avisar ràpidament al servei d’emergències mèdiques (SEM) trucant al 112. Actuar de pressa és imprescindible per minimitzar o eliminar les possibles seqüeles.
Els ictus es poden agrupar en dues grans categories segons el motiu que els produeix:
Quan es produeix una interrupció del flux sanguini temporal (entre una i 24 hores) parlem d’un Accident Isquèmic Transitori (AIT); però, si la durada és superior o l’escàner cerebral detecta necrosis (mort neuronal), es considera ictus isquèmic. L’AIT és un factor predictiu de malalties vasculars i, en el cas de l’ictus, és un avís que la persona està en risc de patir-ne un. De fet, un 40% de les persones que pateixen un ictus han patit prèviament un AIT.
Davant l’aparició sobtada d’un o de diversos dels següents símptomes s’ha d’actuar amb rapidesa trucant a l'112:
Qualsevol persona pot patir un ictus, independentment de l’edat i la condició, tot i que és més freqüent en persones d’edat avançada. Al voltant del 75 % dels casos es produeixen en persones de més de 65 anys, tot i que cada cop més afecta adults joves a causa dels seus hàbits de vida (entre el 15 i el 20 % són menors de 45 anys). L’ictus també pot afectar infants: només a Catalunya, 900 nens/es viuen amb una discapacitat a conseqüència d'un ictus.
Aquesta malaltia també és coneguda per altres termes com feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosis o accident vascular cerebral (AVC). A Catalunya, més de 13.000 persones ingressen cada any per un ictus i, malauradament, no sempre s’arriba a temps de salvar el malalt.
Per determinar la causa d'un ictus és necessari realitzar un escàner cerebral (TC). L'estudi es pot completar revisant l’estat dels vasos cerebrals i cardíacs, tenint en compte els factors de risc i malalties cròniques que presenta el pacient. Tot i això, no sempre és possible descobrir-ne l'origen.
Conèixer la causa d'un ictus permet establir el tractament més adequat per evitar que torni a succeir. Segons l’etiologia (causa) es pot classificar en:
Davant la sospita d’ictus s’ha de fer una prova de neuroimatge (tomografia computaritzada cerebral (TC) o ressonància magnètica (RM)) tan de pressa com sigui possible, que ens informarà de:
És possible que els especialistes demanin altres proves com ara una radiografia de tòrax (es realitza en el moment de l’ingrés com a primera avaluació), un doopler o dúplex transcranial (per conèixer la presència i localització d’una possible oclusió o estenosis intracranial), una analítica (per saber l’estat de factors de risc, estudi immunològic i de coagulació, serologies, hormones, funció renal, etc.) o un estudi cardiològic (si hi ha sospites d’un ictus cardioembòlic).
Després del diagnòstic, els especialistes poden demanar repetir les proves per detectar canvis comparant les imatges obtingudes amb les prèvies, o bé sol·licitar-ne d'altres.
El tractament de l'ictus s'ha d'aplicar de forma immediata, ja que la ràpida actuació pot disminuir les conseqüències posteriors. Tot i això, habitualment és necessari un període de rehabilitació per eliminar o reduir les possibles seqüeles.
Després de patir un ictus el risc de tenir-ne un altre és major, per això és necessari prendre medicaments per reduir-ne el risc, seguint sempre les pautes mèdiques. Durant el primer any després de patir-lo és quan hi ha major risc de recaiguda.
El fet de patir un segon ictus pot tenir un desenllaç fatal. En els supervivents, comporta un augment del grau de discapacitat i de risc de demència, així com major taxa d’institucionalització.
L’afectació pot ser diferent en cada pacient. Els símptomes, més o menys greus, depenen de la zona i el volum de cervell afectat, així com de l’estat general de salut previ.
En el cas d'un atac isquèmic transitori (AIT), que no acostuma a deixar seqüeles, o algun tipus d’ictus isquèmic, amb una bona resposta al tractament, la recuperació és pràcticament immediata. En altres ocasions, la recuperació és a més llarg termini i es produeix en setmanes / mesos, deixant algun tipus de seqüela.
També pot produir-se un empitjorament del pacient per causes neurològiques o complicacions com febre, infeccions o altres. En els casos més greus pot comportar la mort.
Un cop el pacient tingui l’alta, els professionals de referència són l’equip d’atenció primària, que controlaran els factors de risc i altres malalties cròniques. En casos complexos, s’hauran de fer visites amb especialistes, com ara neuròlegs.
La tornada al domicili després de l'alta hospitalària variarà en funció del grau d’afectació i la situació familiar. De la mateixa manera, la reincorporació a la vida quotidiana dependrà de les seqüeles de cada malalt.
Medicina Física i Rehabilitació, Hospital Traumatologia, Rehabilitació i Cremats
Medicina Física i Rehabilitació, Hospital Infantil i Hospital de la Dona
Ictus i Hemodinàmica Cerebral, Hospital General
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades