Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La malaltia del virus de l’Ebola (MVE) és una malaltia infecciosa greu que té l’origen en els animals salvatges. És causada per un virus del gènere “Ebolavirus” (Filovirus), que se sol presentar en forma de brots que tenen un percentatge de mortalitat del 50 %.
Els primers símptomes són febre sobtada, dolor muscular, debilitat, mal de cap i mal de coll. Aquests símptomes van seguits de vòmits, diarrea, disfunció renal i hepàtica, erupcions cutànies i hemorràgies.
A la fase final de la malaltia, els pacients desenvolupen una fallida multiorgànica que en alguns casos se supera durant la segona setmana d’evolució i en d’altres, provoca la mort.
És una malaltia contagiosa quan apareixen els símptomes.
És una malaltia freqüent a l’Àfrica central i occidental. El brot més important es va produir l’any 2014, amb més d’11.000 morts (Guinea, Libèria i Sierra Leone).
El període d’incubació oscil·la entre 2 i 21 dies.
En humans es transmet amb el contacte directe amb la sang i les secrecions corporals de les persones infectades o amb objectes contaminats amb fluids corporals dels pacients. També es pot transmetre per contacte sexual fins tres mesos després de l’inici dels símptomes.
Cal tenir en compte l’antecedent epidemiològic de viatge o contacte amb persones malaltes és bàsic. El diagnòstic definitiu es fa amb proves de laboratori en centres de referència, en què es detecta l’àcid nucleic viral en mostres biològiques. Abans d’establir un diagnòstic de MVE cal descartar altres malalties infeccioses com ara el paludisme, la febre tifoide, el dengue o la meningitis.
Fins ara, no hi ha cap tractament específic per combatre-la. S’ha de mantenir una adequada hidratació i pressió arterial dels pacients, així com altres mesures de suport vital.
La prevenció de l’Ebola es basa en diferents estratègies:
Actualment, hi ha una vacuna en fase d’autorització que ha mostrat uns resultats excel·lents.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: benznidazole i nifurtimox.
En cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestives, cal un tractament específic.
La missió del Servei de Malalties Infeccioses és la prevenció i el tractament de les malalties infeccioses aportant coneixement i experiència per donar suport als altres serveis de l’hospital i donar una atenció personalitzada i integral als ciutadans que requereixin els nostres serveis.
El Servei de Malalties Infeccioses pretén ser un servei de referència tant a dins la Institució com en l'àmbit comunitari i estatal, aspirant a l'excel·lència en assistència, docència i recerca en totes les àrees de les malalties infeccioses. El Servei està consolidat i preparat per afrontar els reptes que suposin noves amenaces epidemiològiques. Actualment, té una estructura de formació i recerca moderna i competitiva, ja que la formació de futurs professionals és una de les principals contribucions que ha de fer a la nostra societat.
La grip és una malaltia respiratòria infecciosa causada pel virus influenza, del qual hi ha 3 tipus (A, B i C) i diversos subtipus. És una malaltia que pot presentar un ampli ventall de formes clíniques: des d’infeccions asimptomàtiques fins a quadres respiratoris que es poden complicar. Els virus de la grip circulen durant els mesos d’hivern al nostre medi, produint epidèmies estacionals. Els virus gripals que circulen cada temporada no tenen la mateixa patogenicitat i la susceptibilitat de la població davant dels virus tampoc no és homogènia. Per això, la intensitat de les epidèmies de grip varia d’un any a l’altre, tant pel que fa a la quantitat de persones afectades com pel que respecta a l’espectre clínic de les infeccions. La vacunació antigripal és la mesura de prevenció primària més efectiva per prevenir la grip i les seves complicacions.
La grip es transmet d'una persona malalta a una altra a través de les gotetes que s’expulsen amb la tos i els esternuts. La capacitat de transmissió s’inicia des del dia abans de l’aparició dels símptomes i persisteix durant cinc dies després.
S’estima que la grip estacional pot afectar entre el 5% i el 20% de la població general, i que aproximadament el 25% dels processos respiratoris febrils podrien ser produïts per la grip. Aquesta morbiditat elevada dona lloc a un nombre important de consultes mèdiques i de dies laborables perduts a conseqüència de la malaltia. A més, determinades persones, com les d’edat avançada, les que tenen malalties cròniques, les que estan immunodeprimides i les dones embarassades, entre d’altres, poden patir la malaltia amb més gravetat i és freqüent que presentin complicacions durant la seva evolució. Per aquests motius la grip continua sent un problema important de salut pública
La grip presenta febre elevada, tos seca, mal de cap i de coll, dolor muscular i malestar general. També pot provocar diarrees, nàusees i vòmits, sobretot en nens petits. En la majoria de casos, les persones es recuperen en 7-10 dies.
La grip pot afectar a qualsevol persona, però els més vulnerables de patir complicacions són els infants menors de 2 anys, les persones d'edat igual o superior a 60 anys, les embarassades, les persones amb obesitat mòrbida i les persones de qualsevol edat que pateixin alguna de les malalties següents: cardiovasculars, pulmonars (inclosa la displàsia broncopulmonar, la fibrosi quística i l'asma), neurològiques, neuromusculars, metabòliques (inclosa la diabetis mellitus), insuficiència renal, immunosupressió, càncer, malalties hepàtiques cròniques, asplènia i hemoglobinopaties.
El diagnòstic de la grip generalment és clínic i no requereix proves de laboratori. No obstant això, el diagnòstic microbiològic és fonamental per poder disposar de confirmació etiològica en pacients amb factors de risc i en malalts greus. La detecció del virus en mostres respiratòries es pot fer per cultiu, per tècniques de detecció d’antigen i per mètodes moleculars.
No hi ha tractament específic per a la grip. Es recomana donar un tractament amb analgèsics i antitèrmics (paracetamol) per alleujar o tractar alguns dels símptomes associats a la grip, com la febre o el mal de cap.
Els antibiòtics no curen la grip. Només en aquells casos en què hi hagi una sobreinfecció bacteriana, com la pneumònia, o en malalts crònics pot estar indicat un tractament antibiòtic preventiu per evitar complicacions.
Els antivirals, com l'oseltamivir o el zanamivir, poden estar indicats en persones amb alt risc de complicacions per reduir la durada de la grip i la possibilitat de complicacions, però s'han de començar a prendre abans que passin 48 hores des de l'inici dels símptomes.
La millor manera de protegir-se de la grip és la vacunació i seguir unes bones pràctiques d’higiene per tal d'evitar la propagació del virus. L’objectiu de la vacunació antigripal anual és generar protecció contra els virus gripals que circularan durant la temporada de grip. Les autoritats sanitàries i les societats científiques d'arreu del món recomanen de manera unànime la vacunació antigripal estacional de les persones d’alt risc. Les vacunes antigripals són molt segures i ben tolerades amb una efectivitat que oscil·la entre el 30% i el 70% per prevenir l’hospitalització per grip i la pneumònia. En les persones grans residents en institucions, les vacunes han demostrat ser efectives entre el 50% i el 60% per prevenir l’hospitalització o la pneumònia, i el 80% per prevenir la mort per grip.
La sèpsia és una afecció potencialment mortal que es produeix quan el cos respon davant d’una infecció i ataca els seus propis teixits i òrgans. En determinades ocasions es dona una disfunció orgànica (per exemple, hipotensió), que comporta una resposta anòmala davant de la infecció i es tradueix en un quadre clínic molt greu.
Un xoc sèptic sorgeix quan les anormalitats de la circulació, cel·lulars i metabòliques són tan profundes com per augmentar la mortalitat. Això es pot identificar per la hipotensió persistent que necessita vasopressors per mantenir la pressió arterial i els nivells de lactat sèric. Amb aquests criteris, tot i la reposició adequada de volum, la mortalitat hospitalària és superior al 40 %.
La sèpsia comporta una història suggestiva d’infecció que altera el cos i es desencadena en signes que es poden associar a una disfunció orgànica o a una hipoperfusió sistemàtica. Aquests símptomes són:
Cada any es dona una mitjana de 212,7 malalts de sèpsia per cada 100.000 habitants en la xarxa sanitària catalana. En concret, entre el 2008 i el 2012 es van detectar 82.300 persones amb casos de sèpsia greu i el 2012 se’n van registrar 20.228 casos.
Pel que fa a la Vall d’Hebron, en el 2010 van ingressar al Servei de Medicina Intensiva 232 pacient amb aquesta patologia, una xifra que suposa el 25,2 % dels ingressos en aquest servei.
Per detectar la sèpsia es fan les proves següents:
El tractament precoç pot millorar-ne el pronòstic. Per aquest motiu, s’activa un Codi de Sèpsia:
Per prevenir aquesta patologia és vital la detecció precoç del pacient que mostri una història suggestiva d’infecció i que tingui una disfunció orgànica. A més, en algunes ocasions és necessària la vacunació.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
La diftèria és una malaltia infecciosa aguda causada pel bacteri “Corynebacterium diphtheriae”, que afecta exclusivament els humans. Es pot manifestar amb una afectació al tracte respiratori superior (amígdales, laringe, faringe i mucosa nasal). El bacteri produeix una exotoxina que és la responsable de les manifestacions clíniques de la malaltia. En adults, pot arribar a ser mortal entre un 5 % i un 10 % dels casos i, en nens, la mortalitat arriba fins al 20 %.
La manifestació característica de la diftèria respiratòria és la formació de membranes de color blanc grisós (pseudomembranes) a les amígdales i la faringe. Les membranes solen estar molt adherides i això fa que sagnin amb facilitat.
Els símptomes més freqüents són:
Gràcies a la vacunació, feia més de tres dècades que no es diagnosticava a l’Estat espanyol. L’any 2015, però, se’n va produir un cas en un nen que no havia estat vacunat.
La transmissió de la diftèria es produeix per via respiratòria o per contacte físic estret amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri que no hagi desenvolupat mai els símptomes.
El període d’incubació és de dos a set dies, i es transmet des de set dies abans de l’inici dels símptomes fins a dues o tres setmanes després.
El diagnòstic de confirmació es fa mitjançant un cultiu microbiològic de mostres clíniques (exsudat nasal, faringi o de les pseudomembranes).
Cal que s’administri al més aviat possible (en les primeres 48 hores de l’inici dels símptomes, sense esperar la confirmació diagnòstica del laboratori) l’antitoxina diftèrica i el tractament antibiòtic amb penicil·lina G procaïna.
La principal mesura per prevenir la diftèria és la vacunació, que protegeix en el 95 % dels casos. S’han d’administrar dosis de forma periòdica, ja que l’efecte no dura per sempre.
La vigilància epidemiològica i la profilaxi són fonamentals per tenir el bacteri controlat i perquè no apareguin casos secundaris.
La meningitis és la inflamació de les meninges, que són les membranes que recobreixen el cervell i la medul·la espinal. Generalment ve causada per una infecció, sigui per bacteris, virus o fongs.
La meningitis també pot ser el resultat de diverses causes no infeccioses com traumatismes, tumors.
Hi ha dos tipus de meningitis:
La meningitis bacteriana és una malaltia greu que necessita una atenció mèdica immediata. Tres microorganismes són els causants de la malaltia. Tenen com a hàbitat natural la faringe, on resideixen com a comensals. La malaltia, que pot tenir una progressió molt ràpida, es produeix quan aquests microorganismes envaeixen el torrent sanguini. La meningitis bacteriana es transmet per l’intercanvi de secrecions respiratòries, per exemple quan tossim o per mitjà dels petons. Si les persones viuen a la mateixa llar, també és probable que es contagiïn.
Els símptomes més comuns són:
La meningitis també pot comportar nàusees i vòmits, sensibilitat a la llum intensa, somnolència, estat de coma o convulsions.
Els símptomes inicials de la meningitis bacteriana i vírica són similars. Però la meningitis bacteriana, generalment, és greu i pot causar complicacions serioses, com ara dany cerebral o discapacitats en l’aprenentatge.
En la meningitis bacteriana, el pas del bacteri a la sang pot donar lloc a una altra malaltia greu, la septicèmia, que és la reacció generalitzada del cos davant una infecció i pot tenir diferents conseqüències, com ara:
En els casos més greus, pot arribar a ser mortal. En aquest cas, un símptoma d’alarma és l’aparició de petites taques a la pell.
La meningitis bacteriana es pot patir a qualsevol edat, però els grups de més risc són les persones grans i els infants. La seva epidemiologia ha canviat de forma important en les dues últimes dècades amb la introducció de les vacunes conjugades als calendaris de vacunació infantil.
Mentre que el meningococ és la primera causa de meningitis bacteriana al món, al nostre país la malaltia meningocòccica no és endèmica, amb una incidència anual inferior als 5 casos per 100.000 habitants. La meningitis meningocòccica pot arribar a comportar la mort entre el 3 i el 15 % dels casos.
Respecte als virus que causen la malaltia n’hi ha que estan repartits per tot el món i d’altres que només viuen a unes zones geogràfiques concretes.
Davant la sospita d’un cas de meningitis s’analitzen mostres de sang i de líquid cefalorraquidi, el líquid que envolta la medul·la espinal i el cervell, que s’obté mitjançant una punció lumbar. L’anàlisi ajudarà a confirmar la malaltia i a conèixer el microorganisme que l’està causant.
La majoria dels casos de meningitis infecciosa o vírica milloren sense tractament en set o deu dies. Tot i això, és molt important que totes les persones amb símptomes de meningitis rebin atenció mèdica immediata per fer un correcte diagnòstic de la malaltia, determinar el tipus de meningitis i poder rebre el tractament adequat.
En la meningitis bacteriana s’ha d’administrar un tractament antibiòtic per via intravenosa tan aviat com sigui possible. També es poden fer servir antiinflamatoris per tractar les complicacions que puguin aparèixer.
La Malaltia de Chagas és una infecció que produeix el paràsit “Trypanosma cruzi”, que es transmet per la picada d’un vector (xinxa). Altres vies per la qual es pot transmetre és a través de la mare al seu fill (transmissió vertical), per transfusió de sang, per trasplantament d’òrgans de donants infectats o per ingesta d’aliments contaminats amb el paràsit. De moment, s’ha aconseguit reduir el nombre de casos nous mitjançant polítiques per eliminar el vector als països endèmics, així com protocols de cribratge de donants de sang, d’òrgans i a les dones embarassades. Els reptes de futur per curar la patologia són mantenir i augmentar aquestes mesures, a més de desenvolupar nous marcadors d’evolució i resposta al tractament de pacients en fase crònica i de fàrmacs nous per atendre la malaltia.
La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina i és un repte per la salut global, arran dels moviments migratoris des de països de la regió. Principalment, la transmissió de la picada de la xinxa es dona a Bolívia, on hi ha el nombre més elevat de casos. A més, també hi ha contagis al nord-oest de l’Argentina, al Perú, al Paraguai, a l’Equador, a Nicaragua i al sud de Mèxic. Fora d’aquestes àrees, la via de transmissió més freqüent és la de mare a fill.
La majoria de pacients amb malaltia de Chagas són asimptomàtics, és a dir, que no presenten símptomes, cosa que en dificulta la detecció. La malaltia es desenvolupa en dues fases:
Aquesta malaltia afecta entre sis i set milions de persones, però s’estima que al voltant de 60 milions estan en risc d’infecció. A Catalunya n’hi ha uns 11.000 casos.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: Benznidazol i Nifurtimox. En el cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestiva es necessitarà un tractament específic per a aquestes complicacions.
En el cas de Catalunya hi ha el “Protocol de cribratge i diagnòstic de malaltia de Chagas en dones embarassades llatinoamericanes i en els seus nadons” des del 2011. Amb aquest protocol es detecten els possibles casos congènits i al mateix temps es cribren activament les donacions de sang i d’òrgans entre els donants.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades