Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La gonorrea és una de les infeccions de transmissió sexual més freqüents al món. La seva detecció i tractament el du a terme un equip mèdic expert.
La gonorrea és una infecció curable produïda per un bacteri que es transmet de persona a persona a través de les relacions sexuals: genitals, anals i orals. Segons les pràctiques sexuals, la infecció es pot localitzar també a l’anus i a la gola.
En molts casos, la gonorrea no provoca símptomes.
En l’home produeix coïssor i supuració pel conducte uretral pocs dies després del contagi i es pot complicar amb l’afectació del testicle.
En la dona pot provocar:
En la dona, la gonorrea es pot complicar i afectar les trompes i la pelvis, amb possibilitat de causar esterilitat. Altres complicacions són poc freqüents.
El nadó també pot adquirir la infecció en néixer si la dona embarassada pateix gonorrea i el nen no rep la profilaxi adequada. Per evitar-ho se li aplica un tractament preventiu en el moment del part.
La gonorrea afecta persones que tenen relacions sexuals no protegides, sense utilitzar un preservatiu, amb una altra persona infectada per aquesta malaltia de transmissió sexual.
Per fer un diagnòstic és necessari agafar mostres amb un escovilló de les secrecions genitals i remetre-les al laboratori per fer les proves corresponents que confirmin la infecció. Per diagnosticar la infecció de la gola o l'anus cal agafar mostres d’aquestes zones.
El tractament habitual consisteix a administrar una sola dosi d’antibiòtic derivat de la penicil·lina injectat a la natja, si no hi ha al·lèrgia o cap altra contraindicació.
També s’han d'avaluar i tractar, si cal, les parelles sexuals, encara que no tinguin símptomes.
Per prevenir la gonorrea cal protegir-se utilitzant el preservatiu quan es tenen relacions sexuals fora d’una parella estable i sana.
El virus de la immunodeficiència humana (VIH) és un retrovirus, format per dues còpies d'RNA de cadena única envoltat d’una càpsida.
Es transmet per la sang, per secrecions genitals (sexe sense protecció) o de la mare al fetus durant l’embaràs o en el moment del part o a través de la lactància (en cas que la mare no tingui la infecció controlada).
El VIH infecta a un determinat tipus de defenses de l’organisme, els limfòcits CD4+. Amb el temps la xifra de limfòcits va baixant i augmenta el risc de patir determinades infeccions per microorganismes (bacteris, virus, fongs i paràsits) que habitualment no donen problemes quan el sistema immunitari funciona correctament; és el que es coneix com a infeccions oportunistes. A més a més, el virus infecta altres cèl·lules de l’organisme i queda en estat latent en localitzacions com poden ser els ganglis limfàtics, la mucosa intestinal o d’altres. Aquest virus latent és conegut com a reservori viral i és un dels principals impediments per a la curació d’aquesta infecció.
El VIH NO es transmet per altres vies, com podrien ser objectes, insectes o contacte físic sense compartir sang o secrecions. El VIH es pot prevenir utilitzant preservatiu amb les relacions sexuals i evitant compartir material que pugui contenir sang infectada.
La síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) es defineix quan les xifres de CD4+ baixen per sota de 200 cèl·lules/μl o si apareix alguna de les malalties (infeccions o neoplàsies) que defineixen aquesta síndrome. Per aquest motiu, i també per evitar nous contagis, és molt important el diagnòstic precoç de la infecció. Tota persona que hagi tingut alguna situació de risc hauria de fer-se una serologia davant el VIH (i altres malalties de transmissió sexual), independentment que presenti o no símptomes. El fet de patir alguna altra malaltia de transmissió sexual augmenta el risc d’adquirir i transmetre el VIH.
La infecció aguda pel VIH es pot manifestar de forma inespecífica, com qualsevol altra infecció vírica com podria ser una grip (febre, malestar general, erupció cutània, augment de mida de ganglis, dolor a les articulacions o en empassar, cansament...) o pot ser completament asimptomàtica.
Un cop cronificada la infecció, passa un temps variable en què el pacient pot estar completament asimptomàtic, però durant el qual es pot transmetre la infecció. A mesura que baixen les defenses (CD4+) pot aparèixer clínica relacionada amb les patologies associades, sigui infeccions o neoplàsies, que poden afectar a diferents òrgans/sistemes.
Tota persona sexualment activa té el risc potencial d’infectar-se per VIH si desconeix l’estat de salut de la persona amb qui manté relacions sexuals i no pren alguna de les precaucions següents: l’ús del preservatiu profilaxi preexposició (PrEP: prendre una combinació de dos fàrmacs antiretrovirals sense tenir la infecció per VIH per tal de prevenir-la en cas que s’entri en contacte amb el virus). Afortunadament, la transmissió per altres vies com la sanguínia o la maternofetal ha disminuït significativament al nostre medi, gràcies a programes de reducció de danys o el cribratge del VIH en embarassades i donants de sang i òrgans entre altres mesures.
El diagnòstic del VIH es realitza al laboratori mitjançant la detecció d’anticossos que el pacient crea contra el virus, però que no serveixen per neutralitzar el virus i curar la infecció i que queden positius per tota la vida com un marcador de la infecció. I la detecció directa de parts del VIH, sia antígens del virus o la determinació del nombre de partícules de VIH que estan circulant per la sang (càrrega viral). S’ha de tenir en compte que des del moment que el virus entra a l’organisme i es detecten aquests antígens/anticossos passa un període de temps en què totes les proves són negatives, que es coneix com a període finestra. Amb les noves tècniques actuals, aquest període s’ha reduït a 2-3 setmanes després de la infecció.
Avui en dia es recomana iniciar el tractament antiretroviral a tots els pacients amb infecció per VIH, independentment de la xifra de CD4+ o de la càrrega viral. L'única excepció serien els controladors d’elit, que són persones que mantenen la càrrega viral indetectable sense tractament. A la resta de persones infectades es comença el tractament tan aviat com el pacient està preparat per rebre’l i es té la informació necessària per triar la millor opció possible en cada cas. Un tractament efectiu ha de fer que la càrrega viral sigui indetectable, però no aconsegueix eliminar el VIH de l’organisme. D’aquesta manera s’aconsegueix preservar/recuperar el sistema immunitari i reduir la possibilitat de noves infeccions. De fet, quan el virus està indetectable en sang gràcies al tractament antiretroviral no es transmet la infecció a altres persones (indetectable=intransmissible).
Existeixen fàrmacs de diferents famílies que actuen en diferents punts del cicle de vida del VIH, frenant la seva replicació dins l’organisme. Així tenim els inhibidors de la transcriptasa inversa anàlegs i no anàlegs de nucleòsids, els inhibidors de la integrasa, els inhibidors de la proteasa i els inhibidors de l'entrada.
Actualment, el tractament antiretroviral és en forma de pastilles o en forma de fàrmacs injectables d'acció prolongada. El tractament estàndard és una combinació de 2 o 3 fàrmacs diferents, que sovint poden estar coformulats en dos o un sol comprimit. Actualment, el tractament antiretroviral és de per vida, ja que si el pacient abandona el tractament, el VIH latent als reservoris s’activarà i tornarà a multiplicar-se. En funció dels fàrmacs que s’estiguin prenent caldrà vigilar la possibilitat d’interaccions amb altres medicaments que rebi el pacient i pot fer necessari un seguiment analític o exploracions específiques per a determinats fàrmacs.
La infecció per VIH s’ha convertit en l'actualitat en una malaltia crònica i, amb el tractament actual, la gent diagnosticada avui dia,té una esperança de vida similar a la població general. Si la persona amb infecció per VIH realitza correctament els controls i pren la medicació antiretroviral pot fer una vida completament normal, i això inclou tenir fills sense transmetre’ls la infecció. Pel control de la infecció es fan visites rutinàries, habitualment cada 3-6 mesos, en què a través d’una analítica de sang es mesuren la xifra de defenses (limfòcits CD4+) i la càrrega viral.
En aquesta analítica es mesuren també altres paràmetres per tenir controlades altres patologies que el pacient pogués tenir (hemograma, funció renal, hepàtica, lípids). A més és possible que es facin un seguit d’exploracions complementàries específiques, com despistatge de malalties de transmissió sexual, cribratge de certes neoplàsies (cèrvix, anus), de patologia òssia... En les persones vivint amb VIH també poden estar indicades certes mesures preventives com per exemple la vacunació enfront dela grip o la malaltia invasiva per pneumococ.
La inflamació que provoca la replicació del virus a l’organisme també augmenta el risc de patir malalties que trobem en la població general, com per exemple patologia cardiovascular, hepàtica, renal, neurològica o certs càncers, podent aparèixer amb més severitat o a edats més joves. Per aquest motiu és molt important que les persones vivint amb VIH controlin els factors de risc convencionals i tinguin uns hàbits de vida saludables.
Com a malaltia de transmissió sexual, el VIH es beneficia de la detecció precoç i de l’ús de mètodes de protecció de barrera durant les relacions sexuals, bàsicament el preservatiu masculí o femení. Com ja s’ha comentat, en els últims anys s’ha estudiat l'ús de la PrEP com a estratègia preventiva. Aquesta estratègia ha demostrat una alta eficàcia per evitar la infecció pel VIH, però al contrari que l’ús del preservatiu, té l’inconvenient que no protegeix davant d’altres infeccions de transmissió sexual.
En cas de potencial exposició al VIH, es pot realitzar també la profilaxi postexposició (PPE), que consisteix a administrar una pauta de 3 fàrmacs antiretrovirals durant 28 dies, però s’ha d’iniciar dins les primeres 72 hores després de l’exposició al virus.
La pneumònia és una infecció del teixit pulmonar. Pot ser produïda per molts microorganismes diferents encara que els més freqüents són S.pneumoniae (pneumococ) i Mycoplasma.
Altres microorganismes que també poden causar pneumònia són Hemophilus, Klebsiella, Staphylococcus aureus, Legionella pneumophila, Chlamydia pneumoniae i alguns virus.
Es caracteritzen per febre alta, tos, amb expectoració o sense, i molts cops provoca dolor al tòrax, que pot augmentar amb els moviments respiratoris. De vegades l’expectoració té aspecte marronós o rovellat, situació que orienta cap a una pneumònia d’origen pneumocòccic.
La denominada pneumònia atípica, causada per Mycoplasma o Chlamydia entre d’altres, sovint es caracteritza per presentar febre amb poca simptomatologia respiratòria.
Segons la seva extensió en l’aparell respiratori distingim diferents tipus de pneumònia:
La pneumònia és una malaltia molt freqüent (350.000 casos/any a Espanya) i és una causa significativa de mortalitat en la població general. Pot afectar tots els grups d’edat.
En la persona prèviament sana constitueix una malaltia de gravetat lleu o moderada, susceptible fins i tot de tractament domiciliari o ambulatori, però en pacients amb patologia prèvia (immunodeprimits, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria prèvia, etc.) és generalment greu. L'ús apropiat d’antibiòtics, juntament algunes vegades amb mesures de suport respiratori (oxigenoteràpia o fins i tot intubació), contribueixen significativament a millorar les possibilitats de curació en els casos més greus.
Es fa partint de la història clínica del pacient (edat, patologia prèvia, temps d’evolució i tipus dels símptomes), auscultació, radiografia de tòrax i pràctica de cultius de sang i esput per identificar l’organisme causant.
També poden detectar-se antígens a l’orina per a pneumococ i Legionella.
El tractament és antibiòtic, basat en una estimació clínica de la possibilitat de tractar-se d’un o d’un altre germen (moltes vegades s’inicia immediatament el tractament sense conèixer l’organisme causant), per posteriorment mantenir-lo o modificar-lo d’acord amb els cultius i l’evolució del pacient.
El criteri de fer un tractament hospitalari o ambulatori depèn de l’estimació de les circumstàncies de risc que es puguin presentar (edat avançada, patologia prèvia, afectació de la funció respiratòria).
En un pacient prèviament sa el tractament pot ser ambulatori.
Radiografia de tòrax, cultius de sang i d’esput o secrecions respiratòries i determinació d’antígens a l’orina.
Malaltia infecciosa produïda pel microorganisme Mycobacterium tuberculosis, que afecta principalment el sistema respiratori i que requereix un tractament prolongat i sense interrupció per aconseguir la curació. Si s'interromp, es produeixen de manera característica resistències als fàrmacs, la qual cosa dificulta la curació. El reservori de Mycobacterium tuberculosis és l'home i en general, és una malaltia transmissible per via aèria. El contagi es produeix per una convivència estreta amb una persona amb tuberculosi pulmonar. És important tenir clar que estem parlant d'una malaltia tractable, guarible i que es pot erradicar, la qual cosa vol dir que podria arribar a desaparèixer de la població mundial.
Tanmateix, actualment és la primera causa de mort per malalties infeccioses al món. Factors com ara les resistències als fàrmacs de primera línia o coinfeccions, dificulten el tractament de la malaltia i augmenten la mortalitat.
Els símptomes de la tuberculosi depenen de l'òrgan al qual afecti. En el cas de l'afectació pulmonar, els símptomes més freqüents són tos amb expectoració, febre, pèrdua de pes i sudoració nocturna. S'ha de considerar el diagnòstic de tuberculosi quan aquests símptomes duren més de 3-4 setmanes.
Pot afectar qualsevol persona si ha estat en contacte amb pacients afectats.
La tuberculosi es diagnostica d'acord amb la simptomatologia dels pacients, les troballes de l'exploració física i els resultats de les proves complementàries. Les proves microbiològiques són un pilar bàsic per al diagnòstic. Entre aquestes s’inclouen el cultiu de micobacteris, tècniques microscòpiques i proves de biologia molecular. Els pacients tenen un diagnòstic confirmat quan les proves microbiològiques són positives, en cas contrari tenen diagnòstic probable.
Es fa mitjançant una associació de fàrmacs per evitar l'aparició de resistències. La durada del tractament és llarga (mínim, sis mesos) perquè molts fàrmacs actuen sobre els bacteris en divisió i aquest microorganisme és de creixement lent. Si és possible s'administren totes les pastilles en una sola presa al dia per facilitar el compliment del tractament.
Són la radiografia de tòrax, analítica general i cultius de mostres biològiques.
No existeixen mesures de prevenció específiques per evitar la infecció
El sistema immune és un sistema de defensa i adaptació del nostre organisme a l'exterior. Permet discriminar que acceptem i que no de tot el que ens envolta: aliments, gèrmens, productes químics, cèl·lules pròpies envellides o deteriorades, etc., per tal de preservar el nostre organisme amb bona salut. Tots els trastorns, per excés o defecte d'aquesta funció, formen part d'aquestes malalties. Té dues parts fonamentals: la immunitat innata, que depèn dels gens de la nostra espècie i que no ha de ser entrenada per a funcionar. I la immunitat adquirida, que depèn de l'aprenentatge que fa el nostre cos amb el contacte amb infeccions, aliments o productes químics. Totes dues treballen en col·laboració i en un estret equilibri.
Hi ha malalties immunitàries per:
a) manca de funció: Immunodeficiències primàries, immunodeficiències adquirides
b) excés de funció: Malalties autoimmunitàries en les quals l'organisme amb un exercici excessiu de les defenses s'agredeix a si mateix perquè perd una funció essencial: l'autotolerància. Això vol dir que en condicions normals en cap cas una cèl·lula pròpia farà un atac contra una altra cèl·lula pròpia.
En el primer cas, el de les immunodeficiències, l'aparició d'infeccions repetides és el signe clau per a la seva detecció. Es pot produir en les primeres etapes de la vida per una alteració genètica o en la vida adulta a causa de tractaments rebuts per altres malalties, com les oncològiques. O pot ser adquirida per una infecció vírica, una de les més importants és el VIH (virus de la immunodeficiència humana).
En el segon cas, és l'aparició d'inflamacions sense causa aparent a les articulacions (al pulmó, al ronyó, al fetge o a altres òrgans) el que ens avisa d'una malaltia autoimmune.
Depenen bàsicament de si es deuen a un defecte de funció (infeccions repetides) o bé a un excés de funció (malaltia inflamatòria d'un o diversos òrgans).
Pot afectar a qualsevol persona durant tota la vida. D'una manera general es pot dir que les immunodeficiències són més freqüents en la primera infància i les malalties autoimmunes afecten els adults joves i amb més freqüència a les dones.
La capacitat de defensa de l'organisme es mesura de dues maneres. En estat basal, és a dir en la situació ordinària del pacient. I després de l'estimulació de les cèl·lules de defensa en el laboratori.
En el cas de les malalties autoimmunes s'estudien tots aquells factors presents en la sang que en estar augmentats revelen una activitat anòmala contra el mateix cos.
Hi ha diferents exploracions diagnòstiques:
a) estudi de la immunitat innata
b) estudi de la immunitat adquirida
c) estudi de la capacitat funcional del sistema immune
d) estudi dels factors que caracteritzen la malaltia autoimmune
Per avaluar la competència immunològica, és a dir de defensa, es pot fer de diverses maneres:
-amb la detecció i recompte de les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i específicament dels limfòcits.
-amb l'estimulació dels limfòcits en el laboratori per veure la seva funcionalitat.
-amb l'estudi en la sang o en una biòpsia dels factors que fan que es produeixi una autoagressió. Aquests factors poden ser autoanticossos (proteïnes de defensa amb funció anòmala d'autoagressió).
-amb l'estudi de missatgers cel·lulars elevats que indiquen l'activitat d'aquestes cèl·lules contra el mateix organisme.
En el cas de la immunodeficiència és el de la restitució de la capacitat funcional del sistema immune.
En el cas de l'autoimmunitat és la modulació o el fre de la capacitat d'autoagressió que ha desenvolupat el sistema immune.
Són proves de laboratori per valorar la funcionalitat del sistema immune. També proves genètiques que ajuden al diagnòstic.
A banda de les recomanacions generals per a una alimentació sana i natural, exercici físic i abstenció de fumar, es pot dir que el compliment del calendari vacunal en la infància és bàsic. A més a més de tenir defensa per a les infeccions per a les quals es vacuna, ajuda a una millora de les capacitats de defensa global.
L’herpes oral és una infecció a la zona dels llavis, la boca o les genives causada pel virus de l’herpes simple (VHS-1) que es manifesta en forma de butllofes petites i doloroses que anomenem panses o herpes labial en llenguatge comú. La infecció per herpes simple és molt contagiosa, freqüent i endèmica al món. Normalment, s’adquireix en la infància i dura tota la vida.
L’herpes causat pel virus VHS-1 es transmet pel contacte boca a boca o pel seu contacte amb úlceres, saliva i zona bucolabial. Tot i això, també es pot transmetre a la zona genital, fet que provoca l’anomenat l’herpes genital.
Tot i que no és gaire comú, es pot transmetre d’una mare infectada al nounat durant el part.
Habitualment, la infecció per herpes labial és asimptomàtica i la major part de les persones infectades no saben que ho estan. Quan es manifesta, apareixen vesícules o úlceres doloroses a la boca o a seu voltant. Les persones que el pateixen noten una sensació de picor, formigueig o cremor a la zona afectada.
Després d’una primera infecció, les vesícules poden reaparèixer periòdicament, segons cada persona.
Segons dades de l’OMS, el 67% de la població està infectada pel VHS-1.
El diagnòstic es fa per la clínica, és a dir l’examen directe dels pacients. En cas de dubte, l’especialista pot demanar la realització d’un cultiu virològic de les vesícules en la fase inicial de la malaltia, per confirmar-la.
Els medicaments antivírics, com ara l’aciclovir, el famciclovir i el valaciclovir, són els més eficaços per tractar les persones afectades pel VHS-1. Tot i això, malgrat que redueixen la intensitat i la freqüència dels símptomes, no curen la infecció.
El concepte d’infeccions osteoarticulars resistents engloba totes les intervencions fetes a pacients amb infeccions resistents al tractament mèdic i quirúrgic previ. Aquestes intervencions poden ser recanvis de pròtesis, osteomielitis cròniques, pseudoartrosis sèptiques, entre d’altres.
Els diferents tipus d’infeccions osteoarticulars resistents que es tracten són:
Osteomielitis/osteïtis d’origen hematogen resistents al tractament mèdic i quirúrgic:
Osteomielitis cròniques o pseudoartrosis sèptiques derivades de traumatismes o intervencions quirúrgiques. Les que es produeixen a causa de fractures obertes, de forma característica la tíbia, molts cops s’acompanyen de pèrdua òssia i/o de cobertura cutània. No se’n sap la incidència exacta, però com més exposat ha estat l’os, més possibilitats d’infectar-se de forma crònica.
Infeccions periprotètiques. Aquest tipus d’infecció es dona entre un 1% i un 3 % de les artroplàsties primàries realitzades. En moltes ocasions, l’únic símptoma evident és el dolor. La presència d’una fístula o l’aïllament d’un microorganisme patogen en diferents mostres en confirmen el diagnòstic. El tractament més freqüent passa pel recanvi de la pròtesi en dues intervencions diferents.
Infeccions de parts toves greus (fasciïtis necrotitzants, gangrenes), resistents al tractament. Aquestes lesions són força estranyes i quan es produeixen acostumen a ser mortals. Un dolor excessiu localitzat pot ser l’únic símptoma inicial, fet que fa que sigui molt difícil de diagnosticar en aquest estadi. Quan es diagnostica i s’hi aplica un tractament agressiu amb antibiòtics i desbridaments quirúrgics, s’influeix en la supervivència i en la necessitat d’amputacions.
En la prevenció de la infecció osteoarticular són molt importants els factors relacionats amb el pacient (control de les comorbiditats), els relacionats amb la intervenció (profilaxi antibiòtica), la presència d’implants, l’estat dels teixits (os i cobertura cutània), entre altres.
Aquest tipus d’infeccions fan que es necessiti un equip multidisciplinari, ja que és un tractament molt complex.
La malaltia causada pel virus del Zika es contrau per la picada d’un mosquit infectat, tal com succeeix també amb el dengue, el chikungunya i la febre groga. Així mateix, es pot transmetre per via sexual, les dones embarassades el poden transmetre als seus fills o per transfusió de sang. A Europa no s’han donat casos d’infecció per la picada del mosquit, sinó que tots han estat importats.
És una malaltia de curta duració, que es pot resoldre sense complicacions ni necessitat d’hospitalització. No obstant això, hi ha una relació entre aquesta infecció i algunes patologies neurològiques. A més, les mares afectades durant l’embaràs poden donar a llum a nounats amb microcefàlia.
El període d’incubació en l’ésser humà és d’entre 3 i 12 dies, amb un màxim de 15. Tot i que en moltes ocasions no es presenten símptomes, quan la malaltia es manifesta es caracteritza per:
Des del 2015, 71 països van declarar que el virus del Zika s’havia transmès a través del mosquit. A més, 13 més van manifestar que la malaltia havia arribat per una altra via, generalment, la sexual.
A Europa la majoria dels casos han estat importants de països endèmics, principalment, de l’Amèrica Llatina, però també del sud-est asiàtic. A Catalunya, a mitjans de desembre de 2016, s’havien registrat 150 infeccions, dels quals 32 eren gestants.
Entre els set i els primers deu dies de la malaltia, el diagnòstic es realitza a través de tècniques de biologia molecular (RT. PCR) en sang i orina, que permet detectar el virus.
Un cop passat aquest període, el Zika desapareix de la sang i es detecta a través dels anticossos en el sèrum.
No hi ha un tractament específic per fer front a aquesta malaltia. Generalment, els símptomes desapareixen entre els tres i els set dies després de la infecció. Per això, es poden suavitzar amb analgèsics i antitèrmics.
De moment, no hi ha cap vacuna per tractar aquest virus. Per tant, la prevenció es basa a evitar la picada del mosquit en els països endèmics, així com prendre mesures de protecció en les relacions sexuals.
En el cas de Catalunya, el risc del virus s’associa amb l’arribada de viatgers infectats procedents dels països endèmics. Aquí existeix un protocol de cribratge en embarassades i les seves parelles, ja que són un col·lectiu sensible perquè poden transmetre el virus al fetus.
La malaltia del virus de l’Ebola (MVE) és una malaltia infecciosa greu que té l’origen en els animals salvatges. És causada per un virus del gènere “Ebolavirus” (Filovirus), que se sol presentar en forma de brots que tenen un percentatge de mortalitat del 50 %.
Els primers símptomes són febre sobtada, dolor muscular, debilitat, mal de cap i mal de coll. Aquests símptomes van seguits de vòmits, diarrea, disfunció renal i hepàtica, erupcions cutànies i hemorràgies.
A la fase final de la malaltia, els pacients desenvolupen una fallida multiorgànica que en alguns casos se supera durant la segona setmana d’evolució i en d’altres, provoca la mort.
És una malaltia contagiosa quan apareixen els símptomes.
És una malaltia freqüent a l’Àfrica central i occidental. El brot més important es va produir l’any 2014, amb més d’11.000 morts (Guinea, Libèria i Sierra Leone).
El període d’incubació oscil·la entre 2 i 21 dies.
En humans es transmet amb el contacte directe amb la sang i les secrecions corporals de les persones infectades o amb objectes contaminats amb fluids corporals dels pacients. També es pot transmetre per contacte sexual fins tres mesos després de l’inici dels símptomes.
Cal tenir en compte l’antecedent epidemiològic de viatge o contacte amb persones malaltes és bàsic. El diagnòstic definitiu es fa amb proves de laboratori en centres de referència, en què es detecta l’àcid nucleic viral en mostres biològiques. Abans d’establir un diagnòstic de MVE cal descartar altres malalties infeccioses com ara el paludisme, la febre tifoide, el dengue o la meningitis.
Fins ara, no hi ha cap tractament específic per combatre-la. S’ha de mantenir una adequada hidratació i pressió arterial dels pacients, així com altres mesures de suport vital.
La prevenció de l’Ebola es basa en diferents estratègies:
Actualment, hi ha una vacuna en fase d’autorització que ha mostrat uns resultats excel·lents.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: benznidazole i nifurtimox.
En cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestives, cal un tractament específic.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades