Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’educació sanitària dels pacients amb infeccions osteoarticulars resistents és clau per evitar la contaminació dels estris i possibles complicacions derivades de la infecció. Així, el professional sanitari posarà èmfasi en la importància de la higiene de la zona infectada i facilitarà indicacions per a una cura (si cal) i per a la presa de medicació de manera correcta durant el temps pautat.
D’una banda, en el moment que els pacients reben l’alta, el personal d’infermeria els proporcionarà tot el suport i l’educació necessaris perquè puguin tenir cura de la ferida de manera autònoma. La majoria de pacients porta fixadors externs que necessiten cures diàries, per la qual cosa, el personal sanitari destacarà la importància de la higiene en la zona infectada, que ha de ser netejada diàriament i curada amb l’apòsit pautat.
En el cas dels pacients que no són autònoms i no tenen cap familiar o cuidador referent per a les cures, es contactarà amb el CAP de la zona (a través de la unitat de PREALT) per tal de poder fer les cures amb la infermera referent. Si els pacients porten medicació endovenosa es contactarà amb la Unitat d’Hospitalització a Domicili per fer el seguiment i el tractament pertinents.
D’altra banda, cal explicar als pacients la importància de prendre la medicació pautada. En rebre l’alta, a la majoria de pacients se’ls recepten antibiòtics orals de llarga durada (pautats per la Unitat de Malalties Infeccioses) i se’ls recorda la importància de mantenir un horari fix i que no s’han d’oblidar de prendre la medicació.
Així mateix, se’ls recorda la importància de dur uns hàbits saludables, com ara:
Actualment, el virus del Zika afecta majoritàriament en alguns països de l’Amèrica Llatina. Per tant, per tal d’evitar el risc de contagi s’aconsella no viatjar a aquests països durant l’embaràs. Tot i que encara no existeix cap vacuna per prevenir el virus, les mesures de prevenció resulten fonamentals per evitar el contagi.
Les recomanacions per prevenir la infecció del virus del Zika s’adrecen especialment a les dones embarassades o que estiguin pensant quedar-s’hi a curt o mitjà termini. La possibilitat de transmetre la infecció al fetus fa que el col·lectiu més sensible sigui, per tant, el de les embarassades. Per aquest motiu es recomana:
Una altra mesura de prevenció és evitar la proliferació dels mosquits, que es pot fer a partir d’una detecció i revisió periòdica dels llocs on es reprodueixen aquests insectes. Un cop localitzats els punts de cria, les mesures s’han de centrar, segons el cas, a:
El virus respiratori sincicial (VRS) és el responsable del 75 % dels casos de bronquiolitis diagnosticats durant el període epidèmic, és a dir, d’octubre a abril. Els principals símptomes són la dificultat respiratòria i l’existència de sibilàncies audibles. Tot i que es tracta d’un virus altament contagiós, hi ha una sèrie de mesures preventives d’alta eficàcia.
La bronquiolitis aguda és una infecció del tracte respiratori inferior habitual en infants més petits de dos anys. Aquesta infecció, produïda pel VRS, es manifesta amb símptomes catarrals lleus o moderades, tot i que si no es tracta, pot anar progressant i provocar quadres greus de bronquiolitis o pneumònies.
Els símptomes de la bronquiolitis aguda poden variar segons l’edat del pacient:
La transmissió d’aquest virus es pot produir per dues vies:
Les mesures preventives per evitar la transmissió d’aquest virus són:
L’hospitalització és més habitual en els infants que pertanyen a grups d’alt risc:
En els casos anteriors s’aconsella administrar una profilaxi amb palivizumab, perquè està comprovat que redueix les hospitalitzacions per VRS.
El virus del papil·loma humà (VPH) és una infecció molt freqüent que sovint no dona símptomes, però que pot causar berrugues o, en alguns casos, lesions precanceroses i càncer. La prevenció, el cribratge i la vacunació són clau per detectar-lo i evitar complicacions.
La infecció per VPH pot produir, majoritàriament:
És possible que les persones no sàpiguen que estan infectades pel virus perquè no presenten cap lesió o perquè tenen lesions difícils de veure; a més, la majoria de lesions desapareixen completament sense afectació.
Generalment, el VPH es transmet mitjançant relacions sexuals no protegides (orals, anals i vaginals), amb penetració o sense, amb una persona que estigui infectada, encara que aquesta persona no presenti cap símptoma.
Per tant, és imprescindible utilitzar correctament el preservatiu en les pràctiques sexuals. Aquesta protecció no és del 100 %, ja que les zones que no es poden cobrir amb el preservatiu restaran desprotegides. Així mateix, és important remarcar que poden passar mesos entre el contagi i l’aparició dels símptomes, per això és molt difícil establir quan es va produir el contagi.
El VPH que pot causar càncer pot, inicialment, no donar cap símptoma ni provocar cap lesió aparent, i es pot detectar mitjançant proves específiques (com ara el Papanicolau o la citologia cervicovaginal).
La infecció pel VPH del coll uterí i l’anus pot arribar a ser greu i, per tant, s’ha de diagnosticar i tractar com més aviat millor per evitar que evolucioni i esdevingui un càncer de coll uterí o rectal. No és recomanable fer una prova rutinària de VPH.
Algunes mesures per evitar el contagi de les berrugues a altres zones del cos i a altres persones són:
La infecció d’alguns tipus de VPH es pot prevenir amb vacunes (les quals són recomanables d’administrar abans d’iniciar les relacions sexuals). Actualment, es finança la vacuna en el marc del programa de vacunacions sistemàtiques en noies de sisè de primària.
Malgrat la vacunació, s’ha de seguir el protocol de cribratge del càncer de coll de matriu recomanat. L’objectiu és prevenir les lesions malignes en el tracte genital associades al virus. La vacuna protegeix contra les infeccions del virus, que causen el 70 % dels càncers de cèrvix i el 90 % de les berrugues genitals.
Virus del papil·loma humà (VPH)
Vacunes contra el virus del papil·loma humà (VPH)
La majoria de casos d’Ebola es produeixen a l’Àfrica, especialment en països com ara la República de Guinea, Libèria i Sierra Leone, en els quals se’n va produir un brot important entre el 2014 i el 2015. Tot i que en el nostre entorn el risc d’infecció és baix, es desaconsella viatjar als països afectats.
Si us trobeu en zones afectades pel virus de l’Ebola:
Tot i que actualment encara no es disposa de cap vacuna comercialitzada per fer front a aquest virus, els resultats dels estudis duts a terme fins ara mostren que la vacuna podria tenir una eficàcia molt elevada. Al nostre país el risc d’infecció és molt baix, tot i això:
Si viatgeu a alguna de les zones afectades i al cap d’unes setmanes d’haver tornat detecteu els símptomes següents, cal que rebeu atenció mèdica ràpidament i esmenteu el viatge realitzat:
L’herpes zòster és una erupció de la pell provocada per una infecció viral dels nervis que es troben just a sota de la pell. El virus que el causa és el mateix que el que causa la varicel·la. A diferència d’aquesta, l’herpes zòster no presenta estacionalitat i pot aparèixer a qualsevol edat, tot i que és més comú en persones més grans de 50 anys.
Una mesura per prevenir l’aparició de nous casos d’aquest virus entre les persones que conviuen al voltant d’un cas és la desinfecció dels objectes contaminats amb les secrecions nasofaringes o les lesions cutànies dels malalts amb varicel·la. Per tant, és important rentar-se les mans abans i després d’haver tingut contacte amb persones o materials infectats.
Per millorar les picors i les molèsties d’aquest virus és recomanable l’aplicació de:
És fàcil que les persones amb herpes zòster en contagiïn a d’altres, per tant, mentre les nafres de la pell estiguin obertes i supuratives, es recomana evitar qualsevol contacte amb persones que no hagin tingut la varicel·la, especialment les dones embarassades, els nounats i les persones immunodeprimides.
La millor manera de protegir-se i evitar la propagació de la grip és la vacunació i seguir unes bones pràctiques d’higiene. Això ajuda a disminuir la transmissió del virus i és l’acció més efectiva per protegir-se i protegir les persones del nostre entorn.
La grip es transmet amb facilitat de tres maneres diferents:
Hi ha una sèrie de mesures higièniques que cal tenir en compte per tal de prevenir la grip:
La manera més efectiva d’evitar la malaltia és la vacunació. La vacuna antidiftèrica té una eficàcia alta i s’administra com a part del Programa de vacunacions sistemàtiques a Catalunya.
La diftèria es transmet per via respiratòria, fonamentalment, i per contacte directe amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri. És una malaltia que pot afectar les amígdales, la faringe, la laringe, la mucosa del nas i, molt menys freqüentment, la pell o altres membranes mucoses. El bacteri forma plaques de membranes de color grisenc amb una zona inflamada al voltant de color vermell apagat, que en el cas del nas i la gola pot obstruir les vies respiratòries.
Algunes persones poden ser portadores del bacteri al nas o a la gola. Si aquestes persones estan vacunades no desenvoluparan la malaltia, però podran transmetre el bacteri a altres persones mitjançant les gotetes que es produeixen a l’hora d’esternudar o de tossir. L’existència de portadors és molt poc freqüent en les poblacions en les quals no hi ha casos de la malaltia.
Les persones amb malaltia de Chagas crònica han de mantenir un seguiment mèdic regular, reconèixer els signes d’alerta, portar un estil de vida saludable, seguir les indicacions mèdiques i participar en educació entre iguals. Aquestes mesures permeten prevenir complicacions, gestionar l’estrès psicològic i millorar la qualitat de vida.
La malaltia de Chagas és una malaltia tropical infecciosa, generalment crònica, causada pel paràsit “Trypanosoma cruzí”. Les persones poden infectar-se a través de les femtes d’un insecte infectat, el “triatomino”, conegut comunament com a “vinchuca”, “barbeiro”, “chipo”, “kissing-bug” o “chinche besucona”, segons el país.
Però també es pot transmetre per altres vies:
La transmissió ocasionada per l’insecte només té lloc a l’Amèrica Central i Sud-amèrica, però les altres vies, a causa dels moviments migratoris de les persones infectades, poden ser presents en diversos punts del planeta. Es tracta d’una malaltia que es pot prevenir.
Tot i que la malaltia de Chagas afecta entre vuit i deu milions de persones al món, avui dia encara és poc coneguda. Segons l’Organització Mundial de la Salut és una de les 17 malalties oblidades i desateses.
En un entorn com el nostre, aquesta malaltia planteja una educació sanitària des de perspectives diferents als països on és endèmica. Així doncs, el coneixement, la sensibilització, la desestigmatització i la visualització de la malaltia són instruments essencials en l’educació sanitària de la malaltia de Chagas.
Actualment, es calcula que menys del 10 % de les persones infectades coneix la seva situació.
Quin pot estar-ne infectat?
Com es pot saber si s’està infectat?
Què cal fer?
La malaltia de Chagas es caracteritza, primerament, per una fase aguda on el tractament és efectiu i cura. Tot i això, la majoria de vegades evoluciona cap a la malaltia crònica i, com a tal, requerirà un control i seguiment durant tota la vida.
Més de la meitat de les persones infectades no presenten molèsties, però tres de cada deu patirà afeccions cardíaques i una de cada deu, afeccions digestives (després d’anys d’haver contret la infecció). En aquests casos, el procés és inicialment asimptomàtic, de manera que sense el tractament ni el seguiment adequats la malaltia pot manifestar-se de forma sobtada i pot generar danys irreversibles o fins i tot la mort sobtada.
Quina és l’afectació de la malaltia?
Quins són els signes d’alerta?
La malaltia de Chagas sovint va acompanyada d’emocions i sentiments de culpa, d’impotència i de por. Preguntes com ara: “perquè a mi?”, “què faré ara?” o “Chagas vol dir mort?” són freqüents en les persones diagnosticades.
Què cal saber?
La malaltia de Chagas no té mesures farmacològiques (vacunes, medicació) per prevenir-la. Així mateix, les persones sense aquesta malaltia tenen el risc d’infectar-se, i les persones ja afectades, de reinfectar-se.
D’aquesta manera, les mesures preventives amb què comptem són l’educació sanitària.
La malaltia de Chagas presenta característiques i determinants psicològics, socials i culturals per a les persones afectades, les seves famílies i la societat. De fet, el diagnòstic de la malaltia té repercussions importants des del punt de vista psicològic i social.
Moltes vegades, les persones afectades no volen saber si estan infectades o no per por de la malaltia i de les conseqüències imaginàries: sovint es basen en creences populars i/o en les seves experiències anteriors amb familiars, amics o coneguts que han mort en un entorn social desfavorable. A vegades, amaguen la malaltia per por de ser excloses de l’entorn laboral.
La sífilis és una infecció de transmissió sexual produïda per un bacteri que s’anomena T. pallidum. Pot tenir complicacions molt greus quan no es tracta, però és fàcil de curar amb el tractament adequat.
Es pot adquirir per haver mantingut relacions sexuals orals, vaginals i/o anals desprotegides amb una persona afectada per la sífilis. En dones embarassades, es pot transmetre al nadó a través de la placenta.
La sífilis té diferents fases.
En una fase inicial apareix un xancre –una lesió ulcerada que no fa mal, per això pot passar desapercebuda–, habitualment a la zona del contacte (a la boca, al penis, a la vulva/vagina, a l’anus/recte).
Si no es tracta, deriva cap a una segona fase, coneguda com a període secundari. En aquesta fase les lesions més freqüents són les cutànies, amb lesions eritematoses que afecten els palmells de les mans i les plantes dels peus, encara que es pot manifestar amb molts altres símptomes com ara cansament, mal de coll, i fins i tot afecció ocular.
Si no es tracta, la infecció entra en un període de latència que pot durar anys, en el qual no dona cap simptomatologia i l’única manera de diagnosticar-la és fent una analítica.
El període de latència en la sífilis té dues fases: la precoç, durant el primer any, i la tardana, que es manifesta després d’un any de la infecció. A la llarga, als 20-40 anys, un percentatge de pacients pot patir afecció neurològica (deteriorament cognitiu o dolor neuropàtic a les extremitats inferiors) o cardíaca (aneurisma). Però, si es reben antibiòtics adequats en qualsevol fase o període de la sífilis, la infecció es pot curar. Actualment, és molt estrany arribar a fases tardanes.
En les dones embarassades es pot transmetre al fetus, la qual cosa provoca l’avortament o malalties greus en el nounat, com la sífilis congènita. Per això, s’ha de fer una analítica de sífilis a totes les dones embarassades i tractar-la en el cas que surti positiva.
Habitualment el diagnòstic es du a terme per una prova en sang, en la qual es miren els anticossos que genera la infecció. Si hi ha lesió, es poden fer proves directes per detectar el bacteri en la lesió.
El tractament d’elecció més adequat segueix sent la penicil·lina injectada (intramuscular). Segons la fase en què es trobi la malaltia pot variar el nombre d’injeccions requerides, i ser una única injecció o tres (una injecció cada setmana). En el cas que hi hagi símptomes, pot donar febre en les primeres 24 hores.
El tractament és curatiu, però cal fer analítiques de control de manera periòdica per confirmar-ho.
Malgrat que a la sang es puguin detectar anticossos després de la curació, si s’entra una altra vegada en contacte amb T. pallidum es pot produir reinfecció i presentar un nou episodi.
Si té sífilis cal avisar les persones amb qui s’han mantingut relacions sexuals en els mesos anteriors. El nombre de mesos variarà segons la fase en què s’hagi diagnosticat. Així, si és durant la fase primària, s’ha d’avisar les persones amb les quals s’han mantingut relacions 3 mesos enrere, i si és en la fase secundària, 6 mesos enrere.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades