Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’herpes oral és una infecció a la zona dels llavis, la boca o les genives causada pel virus de l’herpes simple (VHS-1) que es manifesta en forma de butllofes petites i doloroses que anomenem panses o herpes labial en llenguatge comú. La infecció per herpes simple és molt contagiosa, freqüent i endèmica al món. Normalment, s’adquireix en la infància i dura tota la vida.
L’herpes causat pel virus VHS-1 es transmet pel contacte boca a boca o pel seu contacte amb úlceres, saliva i zona bucolabial. Tot i això, també es pot transmetre a la zona genital, fet que provoca l’anomenat l’herpes genital.
Tot i que no és gaire comú, es pot transmetre d’una mare infectada al nounat durant el part.
Habitualment, la infecció per herpes labial és asimptomàtica i la major part de les persones infectades no saben que ho estan. Quan es manifesta, apareixen vesícules o úlceres doloroses a la boca o a seu voltant. Les persones que el pateixen noten una sensació de picor, formigueig o cremor a la zona afectada.
Després d’una primera infecció, les vesícules poden reaparèixer periòdicament, segons cada persona.
Segons dades de l’OMS, el 67% de la població està infectada pel VHS-1.
El diagnòstic es fa per la clínica, és a dir l’examen directe dels pacients. En cas de dubte, l’especialista pot demanar la realització d’un cultiu virològic de les vesícules en la fase inicial de la malaltia, per confirmar-la.
Els medicaments antivírics, com ara l’aciclovir, el famciclovir i el valaciclovir, són els més eficaços per tractar les persones afectades pel VHS-1. Tot i això, malgrat que redueixen la intensitat i la freqüència dels símptomes, no curen la infecció.
El concepte d’infeccions osteoarticulars resistents engloba totes les intervencions fetes a pacients amb infeccions resistents al tractament mèdic i quirúrgic previ. Aquestes intervencions poden ser recanvis de pròtesis, osteomielitis cròniques, pseudoartrosis sèptiques, entre d’altres.
Els diferents tipus d’infeccions osteoarticulars resistents que es tracten són:
Osteomielitis/osteïtis d’origen hematogen resistents al tractament mèdic i quirúrgic:
Osteomielitis cròniques o pseudoartrosis sèptiques derivades de traumatismes o intervencions quirúrgiques. Les que es produeixen a causa de fractures obertes, de forma característica la tíbia, molts cops s’acompanyen de pèrdua òssia i/o de cobertura cutània. No se’n sap la incidència exacta, però com més exposat ha estat l’os, més possibilitats d’infectar-se de forma crònica.
Infeccions periprotètiques. Aquest tipus d’infecció es dona entre un 1% i un 3 % de les artroplàsties primàries realitzades. En moltes ocasions, l’únic símptoma evident és el dolor. La presència d’una fístula o l’aïllament d’un microorganisme patogen en diferents mostres en confirmen el diagnòstic. El tractament més freqüent passa pel recanvi de la pròtesi en dues intervencions diferents.
Infeccions de parts toves greus (fasciïtis necrotitzants, gangrenes), resistents al tractament. Aquestes lesions són força estranyes i quan es produeixen acostumen a ser mortals. Un dolor excessiu localitzat pot ser l’únic símptoma inicial, fet que fa que sigui molt difícil de diagnosticar en aquest estadi. Quan es diagnostica i s’hi aplica un tractament agressiu amb antibiòtics i desbridaments quirúrgics, s’influeix en la supervivència i en la necessitat d’amputacions.
En la prevenció de la infecció osteoarticular són molt importants els factors relacionats amb el pacient (control de les comorbiditats), els relacionats amb la intervenció (profilaxi antibiòtica), la presència d’implants, l’estat dels teixits (os i cobertura cutània), entre altres.
Aquest tipus d’infeccions fan que es necessiti un equip multidisciplinari, ja que és un tractament molt complex.
La malaltia causada pel virus del Zika es contrau per la picada d’un mosquit infectat, tal com succeeix també amb el dengue, el chikungunya i la febre groga. Així mateix, es pot transmetre per via sexual, les dones embarassades el poden transmetre als seus fills o per transfusió de sang. A Europa no s’han donat casos d’infecció per la picada del mosquit, sinó que tots han estat importats.
És una malaltia de curta duració, que es pot resoldre sense complicacions ni necessitat d’hospitalització. No obstant això, hi ha una relació entre aquesta infecció i algunes patologies neurològiques. A més, les mares afectades durant l’embaràs poden donar a llum a nounats amb microcefàlia.
El període d’incubació en l’ésser humà és d’entre 3 i 12 dies, amb un màxim de 15. Tot i que en moltes ocasions no es presenten símptomes, quan la malaltia es manifesta es caracteritza per:
Des del 2015, 71 països van declarar que el virus del Zika s’havia transmès a través del mosquit. A més, 13 més van manifestar que la malaltia havia arribat per una altra via, generalment, la sexual.
A Europa la majoria dels casos han estat importants de països endèmics, principalment, de l’Amèrica Llatina, però també del sud-est asiàtic. A Catalunya, a mitjans de desembre de 2016, s’havien registrat 150 infeccions, dels quals 32 eren gestants.
Entre els set i els primers deu dies de la malaltia, el diagnòstic es realitza a través de tècniques de biologia molecular (RT. PCR) en sang i orina, que permet detectar el virus.
Un cop passat aquest període, el Zika desapareix de la sang i es detecta a través dels anticossos en el sèrum.
No hi ha un tractament específic per fer front a aquesta malaltia. Generalment, els símptomes desapareixen entre els tres i els set dies després de la infecció. Per això, es poden suavitzar amb analgèsics i antitèrmics.
De moment, no hi ha cap vacuna per tractar aquest virus. Per tant, la prevenció es basa a evitar la picada del mosquit en els països endèmics, així com prendre mesures de protecció en les relacions sexuals.
En el cas de Catalunya, el risc del virus s’associa amb l’arribada de viatgers infectats procedents dels països endèmics. Aquí existeix un protocol de cribratge en embarassades i les seves parelles, ja que són un col·lectiu sensible perquè poden transmetre el virus al fetus.
La malaltia del virus de l’Ebola (MVE) és una malaltia infecciosa greu que té l’origen en els animals salvatges. És causada per un virus del gènere “Ebolavirus” (Filovirus), que se sol presentar en forma de brots que tenen un percentatge de mortalitat del 50 %.
Els primers símptomes són febre sobtada, dolor muscular, debilitat, mal de cap i mal de coll. Aquests símptomes van seguits de vòmits, diarrea, disfunció renal i hepàtica, erupcions cutànies i hemorràgies.
A la fase final de la malaltia, els pacients desenvolupen una fallida multiorgànica que en alguns casos se supera durant la segona setmana d’evolució i en d’altres, provoca la mort.
És una malaltia contagiosa quan apareixen els símptomes.
És una malaltia freqüent a l’Àfrica central i occidental. El brot més important es va produir l’any 2014, amb més d’11.000 morts (Guinea, Libèria i Sierra Leone).
El període d’incubació oscil·la entre 2 i 21 dies.
En humans es transmet amb el contacte directe amb la sang i les secrecions corporals de les persones infectades o amb objectes contaminats amb fluids corporals dels pacients. També es pot transmetre per contacte sexual fins tres mesos després de l’inici dels símptomes.
Cal tenir en compte l’antecedent epidemiològic de viatge o contacte amb persones malaltes és bàsic. El diagnòstic definitiu es fa amb proves de laboratori en centres de referència, en què es detecta l’àcid nucleic viral en mostres biològiques. Abans d’establir un diagnòstic de MVE cal descartar altres malalties infeccioses com ara el paludisme, la febre tifoide, el dengue o la meningitis.
Fins ara, no hi ha cap tractament específic per combatre-la. S’ha de mantenir una adequada hidratació i pressió arterial dels pacients, així com altres mesures de suport vital.
La prevenció de l’Ebola es basa en diferents estratègies:
Actualment, hi ha una vacuna en fase d’autorització que ha mostrat uns resultats excel·lents.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: benznidazole i nifurtimox.
En cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestives, cal un tractament específic.
La missió del Servei de Malalties Infeccioses és la prevenció i el tractament de les malalties infeccioses aportant coneixement i experiència per donar suport als altres serveis de l’hospital i donar una atenció personalitzada i integral als ciutadans que requereixin els nostres serveis.
El Servei de Malalties Infeccioses pretén ser un servei de referència tant a dins la Institució com en l'àmbit comunitari i estatal, aspirant a l'excel·lència en assistència, docència i recerca en totes les àrees de les malalties infeccioses. El Servei està consolidat i preparat per afrontar els reptes que suposin noves amenaces epidemiològiques. Actualment, té una estructura de formació i recerca moderna i competitiva, ja que la formació de futurs professionals és una de les principals contribucions que ha de fer a la nostra societat.
La grip és una infecció respiratòria causada pel virus de la influenza (A, B i C) que es transmet per gotetes respiratòries. Provoca febre, tos, mal de cap i muscular, i malestar general; la majoria es recuperen en 7-10 dies. Pot complicar-se en persones vulnerables com infants petits, majors de 60 anys, embarassades o malalts crònics. El tractament és simptomàtic i la vacunació anual és la millor manera de prevenir-la.
La grip es transmet d'una persona malalta a una altra a través de les gotetes que s’expulsen amb la tos i els esternuts. La capacitat de transmissió s’inicia des del dia abans de l’aparició dels símptomes i persisteix durant cinc dies després.
S’estima que la grip estacional pot afectar entre el 5% i el 20% de la població general, i que aproximadament el 25% dels processos respiratoris febrils podrien ser produïts per la grip. Aquesta morbiditat elevada dona lloc a un nombre important de consultes mèdiques i de dies laborables perduts a conseqüència de la malaltia. A més, determinades persones, com les d’edat avançada, les que tenen malalties cròniques, les que estan immunodeprimides i les dones embarassades, entre d’altres, poden patir la malaltia amb més gravetat i és freqüent que presentin complicacions durant la seva evolució. Per aquests motius la grip continua sent un problema important de salut pública.
La grip presenta febre elevada, tos seca, mal de cap i de coll, dolor muscular i malestar general. També pot provocar diarrees, nàusees i vòmits, sobretot en nens petits. En la majoria de casos, les persones es recuperen en 7-10 dies.
La grip pot afectar a qualsevol persona, però els més vulnerables de patir complicacions són els infants menors de 2 anys, les persones d'edat igual o superior a 60 anys, les embarassades, les persones amb obesitat mòrbida i les persones de qualsevol edat que pateixin alguna de les malalties següents: cardiovasculars, pulmonars (inclosa la displàsia broncopulmonar, la fibrosi quística i l'asma), neurològiques, neuromusculars, metabòliques (inclosa la diabetis mellitus), insuficiència renal, immunosupressió, càncer, malalties hepàtiques cròniques, asplènia i hemoglobinopaties.
El diagnòstic de la grip generalment és clínic i no requereix proves de laboratori. No obstant això, el diagnòstic microbiològic és fonamental per poder disposar de confirmació etiològica en pacients amb factors de risc i en malalts greus. La detecció del virus en mostres respiratòries es pot fer per cultiu, per tècniques de detecció d’antigen i per mètodes moleculars.
No hi ha tractament específic per a la grip. Es recomana donar un tractament amb analgèsics i antitèrmics (paracetamol) per alleujar o tractar alguns dels símptomes associats a la grip, com la febre o el mal de cap.
Els antibiòtics no curen la grip. Només en aquells casos en què hi hagi una sobreinfecció bacteriana, com la pneumònia, o en malalts crònics pot estar indicat un tractament antibiòtic preventiu per evitar complicacions.
Els antivirals, com l'oseltamivir o el zanamivir, poden estar indicats en persones amb alt risc de complicacions per reduir la durada de la grip i la possibilitat de complicacions, però s'han de començar a prendre abans que passin 48 hores des de l'inici dels símptomes.
La millor manera de protegir-se de la grip és la vacunació i seguir unes bones pràctiques d’higiene per tal d'evitar la propagació del virus. L’objectiu de la vacunació antigripal anual és generar protecció contra els virus gripals que circularan durant la temporada de grip. Les autoritats sanitàries i les societats científiques d'arreu del món recomanen de manera unànime la vacunació antigripal estacional de les persones d’alt risc. Les vacunes antigripals són molt segures i ben tolerades amb una efectivitat que oscil·la entre el 30% i el 70% per prevenir l’hospitalització per grip i la pneumònia. En les persones grans residents en institucions, les vacunes han demostrat ser efectives entre el 50% i el 60% per prevenir l’hospitalització o la pneumònia, i el 80% per prevenir la mort per grip.
La sèpsia és una afecció potencialment mortal que es produeix quan el cos respon davant d’una infecció i ataca els seus propis teixits i òrgans. En determinades ocasions es dona una disfunció orgànica (per exemple, hipotensió), que comporta una resposta anòmala davant de la infecció i es tradueix en un quadre clínic molt greu.
Un xoc sèptic sorgeix quan les anormalitats de la circulació, cel·lulars i metabòliques són tan profundes com per augmentar la mortalitat. Això es pot identificar per la hipotensió persistent que necessita vasopressors per mantenir la pressió arterial i els nivells de lactat sèric. Amb aquests criteris, tot i la reposició adequada de volum,la mortalitat hospitalària és superior al 40 %.
La sèpsia comporta una història suggestiva d’infecció que altera el cos i es desencadena en signes que es poden associar a una disfunció orgànica o a una hipoperfusió sistemàtica. Aquests símptomes són:
Cada any es dona una mitjana de 212,7 malalts de sèpsia per cada 100.000 habitants en la xarxa sanitària catalana. En concret, entre el 2008 i el 2012 es van detectar 82.300 persones amb casos de sèpsia greu i el 2012 se’n van registrar 20.228 casos.
Pel que fa a la Vall d’Hebron, en el 2010 van ingressar al Servei de Medicina Intensiva 232 pacient amb aquesta patologia, una xifra que suposa el 25,2 % dels ingressos en aquest servei.
Per detectar la sèpsia es fan les proves següents:
El tractament precoç pot millorar-ne el pronòstic. Per aquest motiu, s’activa un Codi de Sèpsia:
Per prevenir aquesta patologia és vital la detecció precoç del pacient que mostri una història suggestiva d’infecció i que tingui una disfunció orgànica. A més, en algunes ocasions és necessària la vacunació.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades