Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El terme defectes del tub neural (DTN) o espina bífida inclou un grup divers de malformacions congènites del sistema nerviós central que afecten predominantment la medul·la espinal i la columna vertebral. En els casos més greus com la mielomeningocele i la meningocele, hi ha una manca de tancament de la columna vertebral que permet que la medul·la espinal surti a l’exterior (defectes oberts) i els més lleus com els lipomes o lipomielomeningocele es manifesten com una tumoració tova coberta de pell, com una zona lumbar pilosa o poden passar desapercebuts (defectes tancats). Els defectes més greus es poden associar a altres malformacions cerebrals (malformació de Chiari II).
La causa dels DTN és desconeguda, però en l’actualitat hi ha prou evidència per afirmar que sobre una base genètica s’hi sumen uns factors externs, en alguns casos reconeguts (àcid valproic, metotrexat) però quasi sempre amb relació a un dèficit o interferència en el metabolisme de l’àcid fòlic.
L’administració d’àcid fòlic a dones abans de la concepció ha disminuït la incidència de la malformació.
El diagnòstic prenatal és, en la majoria dels casos, ecogràfic. Des de l’any 2011, al nostre hospital s’aplica una tècnica de diagnòstic ecogràfic, desenvolupada per metges rehabilitadors i obstetres, que permet determinar prenatalment el tipus i el nivell motor del fetus amb EB. De manera que podem donar un pronòstic individualitzat i fidedigne de les capacitats motrius i funcionals del nen.
Pacients amb mielomeningocele:
Pacients amb lipomes o lipomielomeningocele:
El tractament d’elecció dels defectes oberts és el tancament quirúrgic prenatal entre les 24-26 setmanes de gestació amb l’objectiu de minimitzar les seqüeles derivades de la malformació.
Des del moment del naixement, el nen amb EB ha de ser controlat a una Unitat especialitzada que garanteixi les seves necessitats assistencials i terapèutiques de per vida. Per tant, l’equip multidisciplinari ha de comptar amb obstetres, pediatres, neurocirurgians, uròlegs, cirurgians ortopèdics, cirurgians pediàtrics, metges rehabilitadors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, infermera i tècnic ortopèdic.
El tractament d’aquests nens ha de ser individualitzat, ja que depenent del defecte del tub neural que pateixin, presentaran diferents tipus de seqüeles.
Els objectius bàsics del tractament dels DTN són:
La Unitat d’Espina Bífida del nostre hospital existeix des dels anys 70. És l’única unitat, al nostre entorn, que pot atendre aquests pacients des del seu naixement i durant tota la vida, sense interrupció i mantenint els mateixos professionals.
El metge de rehabilitació és el coordinador de la unitat i fa les funcions d’aglutinar les diferents propostes terapèutiques perquè aquestes siguin realistes i assolibles, la qual cosa evita propostes irrealitzables que l’únic que aconsegueixen és provocar decepció i frustració als familiars, a part del patiment del mateix pacient.
És un càncer que es desenvolupa en les cèl·lules musculars i de teixits tous. Així doncs, pot presentar-se en qualsevol part del cos, encara que els llocs més comuns són el cap i el coll, incloses les òrbites. Malgrat que és un càncer poc freqüent, com tots els tumors en infants, és el càncer dels teixits tous més habitual en l’edat pediàtrica. Aquesta patologia és més comuna en nens que en nenes.
Tot i que principalment es presenta al cap i el coll, també pot aparèixer en l’aparell genitourinari com la bufeta i la pròstata en nens o la vagina i l’úter en nenes. Altres llocs on es pot originar són les extremitats (cames i braços) i, en menys freqüència, a l’abdomen, l’àrea genital i l’anal. Els símptomes varien segons la ubicació del tumor.
Més de la meitat de tots els sarcomes de teixits tous detectats en infants són rabdomiosarcomes. La majoria de menors diagnosticats tenen menys de nou anys, però és un tipus de càncer que pot sorgir en qualsevol edat.
Depèn d’on estiguin localitzats es produeixen símptomes diferents.
Les neoplàsies malignes són malalties poc freqüents, però són una de les principals causes de morbimortalitat en aquest grup d’edat. A l’Estat espanyol es diagnostiquen anualment mil pacients de càncer menors de 14 anys. El rabdomiosarcoma representa el 6 % de càncers d'infants, és a dir, 60 nous casos cada any a l’Estat.
El metge de l’infant li farà un examen molt acurat i per fer-ne la diagnosi demanarà diverses proves que poden incloure:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la mida i la localització del tumor, així com si s’ha propagat a alguna part del cos.
El rabdomiosarcoma és un tumor altament maligne i, per això, ha de ser tractat amb una teràpia combinada que inclou cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia.
Cada un d’aquests tractaments s’administra en funció de l’estat del tumor i l’edat de l’infant.
De moment, es desconeixen les mesures que poden ajudar a prevenir aquest tumor.
L'ECMO és una tècnica que es fa servir en pacients crítics que pateixen malalties molt greus respiratòries i/o cardiològiques en les quals no n'hi ha prou amb el tractament convencional. La màquina substitueix temporalment la funció dels pulmons i/o cor i permet que els òrgans descansin, mentre la patologia de base es va curant.
La màquina extreu la sang a través d'una cànula gruixuda localitzada en una vena de calibre gran, la mou mitjançant una bomba centrífuga perquè travessi l'oxigenador, on s'incorpora oxigen i es retira diòxid de carboni. Posteriorment, es reintrodueix a l'organisme del pacient en una altra vena, en aquest cas l'estratègia s'anomena ECMO V-V, de venovenosa, i el suport que s'ofereix és respiratori; o en una artèria, que s'anomena ECMO V-A, de venoarterial, i el suport que s'ofereix és hemodinàmic.
L'ECMO no és un tractament per se, es tracta d'una mesura de suport. Optimitza les condicions de recuperació dels òrgans, però no soluciona directament la patologia. De fet, un dels criteris d'indicació és la reversibilitat del procés de base del pacient. El sistema és molt efectiu substituint les funcions dels òrgans vitals, però es tracta avui en dia d'una darrera opció indicada en un grup específic de pacients, ja que es tracta d'una tècnica complexa i associada a riscos vitals, com el sagnat, la trombosi i la infecció.
Independentment de l’estratègia de suport, es tracta d’una tècnica d’alta complexitat associada a un risc alt de complicacions greus. És per això que per assegurar una assistència d’excel·lència es necessita l’existència d’un programa ben organitzat, amb material optimitzat i amb personal en nombre suficient i format de manera adequada. Els casos s’han de concentrar en centres i unitats de referència que disposin dels recursos necessaris, també amb concentració del material per garantir l'eficiència, i en què hi hagi un equip multidisciplinari preparat.
L'Extracorporeal Life Support Organization (ELSO) és la societat científica internacional de referència en ECMO, creant guidelines assistencials i organitzatives, coordinant activitats docents i estimulant la recerca en aquest àmbit amb una base de dades multicèntrica incloent informació de més de 200000 pacients. Encara que el pacient rebi assistència amb ECMO òptima i amb un bon resultat en termes de supervivència, són freqüents les seqüeles posteriors conseqüència de la gravetat de la patologia i de la intensitat del tractament, tant el que rep el pacient durant ECMO com els tractaments previs.
A Vall d’Hebron tenim dos programes d'ECMO, un pels pacients adults, dirigit pel Dr. Jordi Riera i d’altre per tots els pacients pediàtrics i nounats, dirigit pel Dr. Joan Balcells.
Els nostres programes segueixen les recomanacions de la societat ELSO a tots els nivells tant en la formació contínua de l'ECMO team, de caràcter multidisciplinari i basada en competències, fins a la cumplimentació de registres, que permeten l'avaluació continua, passant pels protocols, optimitzats tenint en compte el nostre context.
Als nostres programes tenim una visió a llarg termini, pensant en la reincorporació del malalt a la seva vida habitual amb la màxima recuperació funcional. Per això, prioritzem la minimització de la sedació profunda i la rehabilitació precoç i segura, encara que la recuperació de l'òrgan fracassat no sigui completa. El suport amb ECMO possibilita aquest escenari en substituir les funcions dels pulmons i cor. Així mateix, els pacients poden interaccionar directament amb els professionals i familiars.
Veno-arterial (V-A) o Veno-venós (V-V): Amb l'estratègia V-A donem suport hemodinàmic, circulatori, substituint les funcions del cor i dels pulmons. S’utilitza quan hi ha un problema cardiocirculatori, com un infart de miocardi o una miocarditis. L'estratègia V-V s’empra per donar suport respiratori, substituint la funció dels pulmons. Per tant, s’utilitza quan hi ha un problema respiratori com una pneumònia o oclusió aguda de via àrea.
Canulació perifèrica o central: Habitualment la connexió a la màquina ECMO es fa mitjançant cànules (catèters gruixuts) que s’ubiquen a la regió cervical o engonal. És la canulació perifèrica. A vegades, la connexió s’ha de fer amb cànules que es connecten directament al cor o molt a prop del cor, directament al tòrax. És la canulació central. Situacions especials:
L’ECMO és un sistema eficaç, però suposa riscos importants pels pacients. Dins d’aquests riscos destaquen, en termes de freqüència i de potencial gravetat, el sagnat i la infecció.
El sagnat és conseqüència del fet que el pacient molt freqüentment rebrà anticoagulació. La infecció pel fet de rebre teràpia molt invasiva i per la severitat de la condició patològica.
Per minimitzar els riscos, és imprescindible crear un ECMO team multidisciplinari adequadament entrenat, concentrar els casos i el material ECMO i tindre registres clínics sòlids i comparables amb altres registres externs consolidats.
La Cirurgia Oncològica Pediàtrica és la branca de la Cirurgia Pediàtrica que es dedica al tractament quirúrgic de les malalties oncohematològiques i les seves complicacions, sent un dels pilars en el tractament multimodal dels tumors sòlids. Es tracta de malalties que, per la seva gravetat, complexitat i baixa freqüència, requereixen centralitzar-se en hospitals amb equips multidisciplinaris experimentats per a oferir les màximes garanties d'èxit.
És una unitat de referència i alta especialització, que treballa de manera transversal amb el Servei d'Oncohematologia Pediàtrica, oferint al pacient la màxima qualitat assistencial a través d'una visió integral del pacient i la seva família. La unitat tracta tota mena de tumors benignes i malignes, toràcics i abdominals, incloent-hi els urològics, tant viscerals com de parts toves.
La cirurgia pediàtrica és l’única especialitat mèdica dedicada exclusivament al diagnòstic, tractament i cura postoperatòria dels problemes quirúrgics que es produeixen en l’etapa de la vida que va des del període fetal fins a l’adolescència. La patologia quirúrgica, la fisiologia, la relació metge-pacient i les necessitats del pacient pediàtric són molt diferents de les de l’adult. Atesa la complexitat de la patologia que tracta i els requeriments especials del pacient pediàtric, habitualment està restringida a centres terciaris.
El nostre servei és referent a Catalunya en el tractament de la major part de problemes quirúrgics en l’edat pediàtrica, i en alguns procediments, per a la resta de l’Estat. És un dels únics serveis a l'estat i l'únic a Catalunya que inclou totes les àrees de la cirurgia pediàtrica (des dels trasplantaments d’òrgans i la cirurgia fetal, passant per totes les subespecialitats).
La cirurgia neonatal és la disciplina de la cirurgia pediàtrica que es dedica al tractament de les malalties quirúrgiques, congènites i adquirides, del nounat i del lactant fins al mes de vida.
Presenta una baixa incidència i alta complexitat, per la qual cosa està restringida a centres pediàtrics terciaris. En les últimes dècades, ha experimentat un important desenvolupament, gràcies als avanços en les tècniques de diagnòstic, vigilància intensiva neonatal i anestèsica, així com en les tècniques i materials quirúrgics, que han canviat radicalment el pronòstic tant de les malformacions congènites com de la patologia quirúrgica adquirida del nounat.
La Unitat De Cirurgia Pediàtrica es divideix en les subespecialitats quirúrgiques de cirurgia digestiva, cirurgia neonatal i fetal, cirurgia maxil·lofacial, cirurgia oncològica, cirurgia toràcica i cirurgia urològica. Som referent en cirurgia pediàtrica a Catalunya i tenim el volum més gran d’intervencions quirúrgiques urgents de l’Estat. Aquest lideratge no seria possible sense la feina d’altres professionals de l’hospital com ara els anestesiòlegs, pediatres, radiòlegs i especialistes, infermeria o altres professionals.
Itinerari formatiu de Cirurgia pediàtrica
Oferim al resident adquirir el domini de la patologia quirúrgica infantil, l’exploració física i en la interpretació de la simptomatologia clínica quan els pacients sovint, per edat, no poden expressar-se ni respondre a una anamnesi.
En la pràctica quirúrgica formem els residents en les tècniques habituals de l’especialitat en cirurgia general, cirurgia colorectal o cirurgia esofagogàstrica i cirurgia digestiva pediàtrica. A més, els nostres residents practiquen cirurgia neonatal, cirurgia oncològica i toràcica pediàtriques, urologia pediàtrica, cirurgia maxil·lofacial pediàtrica o cirurgia plàstica pediàtrica.
Els residents participen en les guàrdies de totes les subespecialitats de cirurgia pediàtrica i disposen del suport d’un cirurgià pediàtric de plantilla i un metge intern resident. És habitual la pràctica de la laparoscòpia que actualment es fa servir en diferents àrees o unitats del nostre servei digestiu, com per exemple a neonatal i urologia.
Els dos primers anys de residència la rotació es fa a cirurgia general, la planta d’hospitalització de cirurgia pediàtrica, cirurgia major ambulatòria i cirurgia digestiva. Els tres anys restants es fan a urologia, oncològica i toràcica, neonatal i recerca, maxil·lofacial i plàstica. D’altra banda, l’últim any de formació es fan les rotacions opcionals, els trasplantaments i una estada a un hospital estranger o es dona l’opció de repetir una de les rotacions anteriors.
Durant tot el seu període de formació el resident haurà de fer guàrdies. Excepte els mesos en què estigui fent la rotació a cirurgia general, les guàrdies es fan a cirurgia pediàtrica a l’Hospital Infantil i de la Dona.
En el camp de la recerca s’estimula a participar en les línies de recerca que té en actiu el servei, així com a proposar algun projecte de recerca que pugui estar relacionat o no amb aquestes línies de recerca, que pugui acabar amb la consecució d’una tesi doctoral.
Actualment, al Vall d’Hebron Institut de Recerca mantenim diverses línies d’investigació pediàtrica consolidada com la recerca en cirurgia experimental, i en concret, sobre cirurgia fetal. El 2015 vam crear el grup de Bioenginyeria, Teràpia Cel·lular i Cirurgia en Malformacions Congènites que en l'actualitat porta a terme la recerca d’espina bífida orientada a prenatal i perinatal. A més, portem a terme investigació sobre brida amniòtica, gastròsquisi, atrèsia d’esòfag, hèrnia diafragmàtica congènita, reconstrucció diafragmàtica i fissures labiopalatines i investigació en tractament en parts prematurs.
Pel que fa a la investigació clínica, el nostre servei ha estat pioner en coordinar el primer estudi multicèntric aleatori sobre el tractament d’empiema parapneumònic en què es fa una comparació de videotoracoscòpia en enfront de drenatge i fibrinolítics posteriorment publicat a l’estudi “Urokinase Versus VATS for Treatment of Empyema: A Randomized Multicenter Clinical Trial”. Pediatrics.
És un tipus de càncer situat als ossos o als teixits tous. El sarcoma d’Ewing és el segon càncer d’os més comú en infants, i normalment es presenta entre els deu i els vint anys. També és més comú en homes que en dones. El sarcoma d’Ewing i els tumors neuroectodèrmics primitius (PNET) són un tipus de càncer que inclouen diversos tipus de tumors malignes que comparteixen una anormalitat cromosòmica comuna. Els tumors d’Ewing estan formats per cèl·lules petites no diferenciades i acostumen a trobar-se amb més freqüència en un dels ossos llargs de la cama o del braç, en els ossos plans de les costelles o la pelvis, o a la columna. També pot ser que es presentin en qualsevol altre os del cos o en teixits tous.
El tumor d’Ewing situat en el teixit tou, s’anomena sarcoma d’Ewing extraesquelètic. I se sol donar a la cuixa, a la pelvis, a àrees de la columna, a la paret del tòrax o al peu.
El tumor neuroectodèrmic primitiu en ossos o teixits tous és el menys comú de la família de tumors del sarcoma d’Ewing. Està format per cèl·lules nervioses immadures.
Els símptomes més comuns del sarcoma d’Ewing són:
També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l’os o del teixit afectat. Molt sovint, en el moment del diagnòstic s’hi troba una fractura patològica (un trencament sense traumatisme), ja que el tumor ha debilitat l’os. Altres símptomes menys comuns d’aquest tipus de tumor són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. El sarcoma d’Ewing representa el 3 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Cada any n’hi ha 30 nous casos en menors de 14 anys.
En cas que el nen presenti símptomes d’aquest sarcoma, el metge pot fer diversos exàmens de diagnòstic que poden incloure:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la mida i la ubicació del tumor i a indicar si s’ha propagat a altres parts del cos.
Freqüentment, es fan servir tres tipus de teràpia per tractar els tumors d’Ewing. Sempre s’utilitza la quimioteràpia, perquè la cirurgia (sigui per salvar el membre o sigui per amputar-lo) o la radiació s’usen per al control local. El tipus de teràpia dependrà de l’edat de l’infant, de la ubicació del tumor i de si s’ha propagat a altres parts del cos.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades