Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El Servei de Neurologia Pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebron està especialitzat en el diagnòstic genètic de malalties neurològiques en la infantesa, i participa en diferents xarxes nacionals i europees de referència (projecte URD-Cat, Solve-RD, European Reference Network for Rare Neurological Diseases) que permeten centralitzar un gran volum de pacients pediàtrics amb distonies d’origen genètic. Els estudis genètics s’efectuen al Laboratori de Neurologia Pediàtrica del VHIR, a través de diversos projectes de recerca finançats per entitats nacionals i internacionals, i per associacions de famílies afectades de distonia.
Als pacients susceptibles de patir distonia se’ls fan diferents proves metabòliques, neurofisiològiques i de neuroimatge per poder classificar el seu tipus de distonia, abans de la realització dels estudis genètics. Posteriorment, es duen a terme estudis de seqüenciació per establir l’origen genètic de la distonia.
Per determinar l’origen de la distonia que pateix el pacient, que és fonamental per orientar un tractament correcte.
L’origen genètic de la distonia és molt divers, per això es requereixen tècniques de seqüenciació de l’ADN, tant convencionals com de nova generació.
En pacients amb distonia mioclònica, es realitza primer un estudi per Sanger del gen èpsilon-sarcoglicà, responsable de la distonia mioclònica en un 70 % dels nens.
En la resta de pacients es fa un exoma complet familiar (pares i pacient) o del cas índex (pacient) en funció de la disposició de mostres d’ADN.
No hi ha riscos per al pacient.
L'artritis idiopàtica juvenil (AIJ) és una malaltia crònica que es caracteritza per la inflamació persistent de les articulacions i que es manifesta abans dels 16 anys.
Hi ha diverses formes d’artritis idiopàtica juvenil multifactorial. Es diferencien pel nombre d'articulacions afectades i perquè apareixen altres símptomes, com la febre i lesions a la pell. És una malaltia crònica amb uns símptomes que poden perdurar fins a l'edat adulta.
Els símptomes principals són dolor, inflor i augment de calor a les articulacions, combinats amb rigidesa i dificultat per moure's. Aquesta malaltia pot aparèixer de manera lenta i progressiva. Quan la pateixen infants, poden sentir cansament o estar irritables. Els més grans poden notar rigidesa quan mouen les articulacions en aixecar-se al matí.
Ocasionalment, l'aparició de la malaltia pot tenir una aparició més sobtada, aguda i greu. També poden presentar símptomes com, per exemple, malestar general, febre, taques a la pell o inflor de diverses articulacions.
L'artritis idiopàtica juvenil (AIJ) és una malaltia que abasta gran variabilitat de tipus:
La pateixen entre 1 i 2 de cada 1.000 infants.
És important iniciar el tractament com més aviat millor per tal de minimitzar el dolor, prevenir deformacions en les articulacions i que el creixement sigui correcte. Cada infant respon de forma diferent a la malaltia i el tractament, per això cal la seva implicació i la de la seva família per obtenir una adherència al tractament des de l'inici, donant suport emocional, pel fet que és una malaltia crònica i és rellevant prendre el tractament farmacològic, fer l'exercici diari recomanat i portar una dieta saludable.
El tractament dependrà del tipus, el moment i la gravetat de la malaltia. L'objectiu és tenir cura del desenvolupament físic i psíquic de l'infant per intentar millorar la seva qualitat de vida.
Per aconseguir que no quedin seqüeles, o que aquestes siguin mínimes, és necessari un esforç continu i una col·laboració entre l'infant i la seva família amb els especialistes. És fonamental que la seva família conegui aquesta malaltia, que l'infant anirà entenent en funció de la seva edat.
Associació Espanyola de Febre Mediterrània Familiar i Síndromes Autoinflamatoris
FEDER
Lliga Reumatològica Catalana
Els sarcomes són una classe poc freqüent de càncer que suposa únicament l’1-2% de tots els tumors en l’adult. És també una entitat complexa, ja que n’hi ha més de 70 tipus diferents, amb diferències pel que fa al diagnòstic, pronòstic i tractament. Per això, és necessari que els pacients amb sarcomes siguin valorats en comitès multidisciplinaris amb experiència àmplia en aquesta patologia.
Els sarcomes són un conjunt de tumors rars que provenen de les parts toves del cos, o també de l’os.
Les parts toves inclouen teixits com els músculs, els nervis, els vasos o el greix. Aquests teixits també poden estar formant part dels òrgans.
La baixa freqüència dels sarcomes comporta una individualització necessària del maneig clínic i del tractament d’aquests pacients, cosa que generalment involucra decisions compartides entre diversos professionals experts en aquesta patologia i els mateixos pacients.
El diagnòstic correcte d’un sarcoma i del tipus concret de sarcoma és el primer pas crític per fer, ja que d’això dependrà el maneig clínic del pacient i una informació precisa sobre la naturalesa de la seva malaltia.
A diferència de molts càncers, els sarcomes no acostumen a donar símptomes en les etapes primerenques del creixement. Això és degut al fet que es desenvolupen en àrees del cos en les quals poden créixer empenyent estructures i òrgans de manera progressiva.
El primer símptoma pot ser un bony indolor. La major part dels bonys són benignes, però si creix ràpidament, fa mal, és profund o mesura més de 5 centímetres, és més possible que es pugui tractar d’un sarcoma. Altres vegades els símptomes poden derivar d’una compressió excessiva de diferents teixits i òrgans del cos.
No hi ha un desencadenant clar d’un sarcoma. Determinades síndromes genètiques hereditàries poden predisposar una persona a tenir més possibilitats de desenvolupar alguna mena de sarcoma, com la síndrome de Li-Fraumeni, la neurofibromatosi o la poliposi de còlon familiar.
Un dels passos més importants és confirmar la sospita clínica de sarcoma i determinar de quin tipus específic de sarcoma es tracta. Per fer-ho cal obtenir un fragment de tumor a través d’una biòpsia i estudiar-lo a Anatomia Patològica.
De vegades es diagnostica mitjançant l’ús de tècniques moleculars i es complementa amb proves radiològiques com radiografies, tomografia axial computada (TC), ressonància magnètica nuclear (RMN) o TC-PET.
El tractament de tots els pacients amb sarcoma és sempre consensuat en comitès multidisciplinaris, on es reuneixen experts en sarcomes de diversos serveis del nostre centre: Oncologia Mèdica, Oncologia Radioteràpica, Traumatologia, Cirurgia General, Radiologia i Anatomia Patològica.
Atès que els sarcomes poden emergir de qualsevol part del cos, també hi participen altres especialistes ocasionalment.
El tractament dels pacients amb sarcoma pot incloure:
El procediment més adequat depèn de diverses classes de factors, a més del tipus concret de sarcoma. Les teràpies dirigides i la immunoteràpia tenen un paper molt rellevant en certs tipus de sarcoma. Finalment, també hi ha assajos clínics que experimenten amb noves teràpies.
El més habitual són proves radiològiques com les descrites anteriorment (radiografies, TC, RMN o PET-TC).
Com que no hi ha una causa concreta que origini els sarcomes, en la major part dels casos no s’han establert mesures concretes per prendre, només les usuals sobre hàbits de vida saludables recomanades per l’Organització Mundial de la Salut.
Els pacients amb síndromes genètiques hereditàries sí que reben la recomanació de fer un seguiment en unitats especialitzades.
La cervicàlgia és el dolor que apareix a la regió de la columna cervical, part posterior del coll. De vegades, aquest dolor pot irradiar al cap i als braços, o també a la zona dorsal, la zona mitjana de l’esquena. La columna cervical té una funció doble: ha de ser estable per aguantar el pes del cap i també flexible per permetre un ampli rang de moviment i tenir una funcionalitat adequada. Així mateix, la columna cervical conté la medul·la espinal, de la qual surten els nervis que donen funció a les extremitats superiors.
La columna cervical està formada per set vèrtebres, separades entre si pels anomenats discos intervertebrals (coixins fibrocartilaginosos). A partir dels 35 anys i a conseqüència dels milers de moviments, com la flexió, extensió i rotació, poden aparèixer molèsties cervicals i dolor.
Per mantenir el cap en una posició normal, els músculs de la part posterior del coll han de treballar adequadament, ja que cap i coll no s’uneixen en un punt central, sinó que el suport és en la seva part posterior. Les tensions musculars per mantenir el cap en una posició correcta, així com l’afectació de les petites articulacions d’aquestes vèrtebres cervicals (artrosi), són causa freqüent de dolor a la regió cervical.
Les causes mecàniques i posturals són habitualment les responsables de les anomenades cervicàlgies. A conseqüència d’aquests canvis es poden produir lesions per la compressió sobre les estructures nervioses que passen per la regió cervical. Els discos intervertebrals poden desplaçar-se cap endavant o sobresortir, fins i tot herniar-se, i afectar estructures nervioses.
La cervicàlgia és un dels motius més freqüents de visita a la consulta mèdica. S’ha descrit que fins a un 70 % de la població adulta patirà de dolor lumbar en algun moment de la seva vida.
Les males postures, l’ús de les noves tecnologies, els hàbits laborals, accidents de trànsit, l’envelliment de la població, l’estrès o les preocupacions justifiquen la seva elevada incidència.
El diagnòstic fonamental es basa en les característiques i mecanismes del dolor, així com en l’exploració.
El dolor cervical pot ser mecànic o inflamatori. El mecànic n’és el més habitual, empitjora amb el moviment i millora amb el repòs. És el dolor causat pel desgast, la pràctica d’activitats esportives, alguns tipus de feina més mecànics, l’existència de traumatismes previs i problemes degeneratius.
El dolor de tipus inflamatori suggereix inflamació, infecció i tumors. Són dolors constants que no cedeixen amb el repòs ni amb la medicació. Solen acompanyar-se d’altres símptomes com febre, afectació de l’estat general, signes neurològics... El metge valorarà si cal realitzar alguna prova i quina és la més indicada en cada cas.
En general, la cervicàlgia mecànica millora en 2 o 3 setmanes.
El tractament ha d’incloure:
Prendre analgèsics per al dolor, com ara paracetamol, pot ajudar a controlar-lo. Altres tractaments, com ara antiinflamatoris o relaxants musculars, seran indicats pel metge en cas necessari. Si el dolor persisteix o apareixen símptomes nous o diferents s’haurà de consultar amb el metge.
És important mantenir el cap en una bona posició i corregir la postura. Per a això són molt útils els exercicis d’enfortiment dels músculs posteriors cervicals, els extensors, perquè mantinguin un correcte redreçament postural. Això evitarà que el dolor reaparegui o es cronifiqui.
Generalment, una cervicàlgia aguda no requereix cap prova diagnòstica. Amb una radiografia convencional es poden valorar les vèrtebres cervicals i permet realitzar un diagnòstic en la majoria dels casos.
D’altra banda, és molt freqüent trobar a la radiografia signes d’artrosi, com per exemple els pinçaments, que no impliquen cap mena de tractament.
Si el quadre clínic ho requereix, el metge decidirà, en funció dels símptomes, si s’han de fer proves neurològiques com el TAC (tomografia axial computada), RMN (ressonància magnètica nuclear) o EMG (electromiograma). Aquestes proves són per diagnosticar lesions més greus o afectació dels nervis de la columna cervical.
El terme defectes del tub neural (DTN) o espina bífida inclou un grup divers de malformacions congènites del sistema nerviós central que afecten predominantment la medul·la espinal i la columna vertebral. En els casos més greus com la mielomeningocele i la meningocele, hi ha una manca de tancament de la columna vertebral que permet que la medul·la espinal surti a l’exterior (defectes oberts) i els més lleus com els lipomes o lipomielomeningocele es manifesten com una tumoració tova coberta de pell, com una zona lumbar pilosa o poden passar desapercebuts (defectes tancats). Els defectes més greus es poden associar a altres malformacions cerebrals (malformació de Chiari II).
La causa dels DTN és desconeguda, però en l’actualitat hi ha prou evidència per afirmar que sobre una base genètica s’hi sumen uns factors externs, en alguns casos reconeguts (àcid valproic, metotrexat) però quasi sempre amb relació a un dèficit o interferència en el metabolisme de l’àcid fòlic.
L’administració d’àcid fòlic a dones abans de la concepció ha disminuït la incidència de la malformació.
El diagnòstic prenatal és, en la majoria dels casos, ecogràfic. Des de l’any 2011, al nostre hospital s’aplica una tècnica de diagnòstic ecogràfic, desenvolupada per metges rehabilitadors i obstetres, que permet determinar prenatalment el tipus i el nivell motor del fetus amb EB. De manera que podem donar un pronòstic individualitzat i fidedigne de les capacitats motrius i funcionals del nen.
Pacients amb mielomeningocele:
Pacients amb lipomes o lipomielomeningocele:
El tractament d’elecció dels defectes oberts és el tancament quirúrgic prenatal entre les 24-26 setmanes de gestació amb l’objectiu de minimitzar les seqüeles derivades de la malformació.
Des del moment del naixement, el nen amb EB ha de ser controlat a una Unitat especialitzada que garanteixi les seves necessitats assistencials i terapèutiques de per vida. Per tant, l’equip multidisciplinari ha de comptar amb obstetres, pediatres, neurocirurgians, uròlegs, cirurgians ortopèdics, cirurgians pediàtrics, metges rehabilitadors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, infermera i tècnic ortopèdic.
El tractament d’aquests nens ha de ser individualitzat, ja que depenent del defecte del tub neural que pateixin, presentaran diferents tipus de seqüeles.
Els objectius bàsics del tractament dels DTN són:
La Unitat d’Espina Bífida del nostre hospital existeix des dels anys 70. És l’única unitat, al nostre entorn, que pot atendre aquests pacients des del seu naixement i durant tota la vida, sense interrupció i mantenint els mateixos professionals.
El metge de rehabilitació és el coordinador de la unitat i fa les funcions d’aglutinar les diferents propostes terapèutiques perquè aquestes siguin realistes i assolibles, la qual cosa evita propostes irrealitzables que l’únic que aconsegueixen és provocar decepció i frustració als familiars, a part del patiment del mateix pacient.
La zona lumbar de l’esquena és la que suporta el pes de la part superior del cos i permet la mobilitat del tronc en flexoextensió. La majoria dels dolors lumbars són el resultat de lesions musculars, lligamentàries, articulars o discals.
El dolor lumbar és el que es confina a la part inferior de l’esquena que pot o no associar-se a dolor irradiat a les extremitats inferiors, acompanyat o no de sensació d’endormiscament.
La majoria de les vegades, el dolor lumbar agut es produeix per una causa muscular o lligamentària i és autolimitat, encara que no per això menys incapacitant. La majoria de les vegades és a causa de lesions musculars, lligamentàries, articulars o discals.
El dolor lumbar crònic és definit com aquell que persisteix durant més de tres mesos i en representa una de les causes més freqüents i costoses de problemes musculoesquelètics a la societat moderna. S’ha descrit que fins a un 80 % de la població adulta patirà de dolor lumbar en algun moment de la seva vida. Entre les causes més comunes de dolor lumbar crònic, podem trobar: malaltia discal degenerativa, artrosi lumbar, espondilolistesi, disfunció facetaria, hèrnia discal, estenosi de canal lumbar, seqüeles de traumatisme, deformitat, entre d’altres.
Dolor a la zona baixa de l’esquena, generalment de característiques mecàniques.
Pot afectar a fins a un 80 % de la població. Generalment, quan es tracta de població jove, la causa és traumàtica-inflamatòria, mentre que en població gran la causa és generalment degenerativa.
La història clínica i l’exploració física del pacient són les eines principals per al diagnòstic. Les proves d’imatge el complementen i ajuden al moment de plantejar tractaments invasius.
Repòs relatiu, calor local, medicació, modificació de l’activitat. Una vegada superat l’episodi dolorós agut, es planteja el tractament rehabilitador amb fisioteràpia i escola d’esquena. Existeixen casos les causes del dolor dels quals tenen indicació quirúrgica, per la qual cosa, després d’esgotar les possibilitats terapèutiques conservadores, s’intervenen.
Radiografies, tomografia i ressonància magnètica.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades