Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Aquesta prova es realitza per comprovar si hi ha alteracions en la motilitat (moviments) de l’estómac i l’intestí prim en dejú i després de menjar.
La manometria gastrointestinal permet detectar alteracions en el moviment de l’esòfag, així com l’obertura i tancament correctes de l’esfínter esofàgic, necessaris perquè els aliments passin correctament de la boca fins a l’estómac. També és útil per valorar l’estat de l’esfínter esofàgic interior i que es tanqui correctament en persones que tenen acidesa, cremor, dolor retroesternal o pneumònies de repetició. A més, permet comprovar el resultat d’alguns tractaments, quirúrgics o no, que afecten la motilitat de l’estómac.
En primer lloc, s’introdueix per la boca una sonda prima que es connecta a un aparell que enregistra els moviments, el que s’anomena motilitat, de l’intestí prim. Posteriorment, es comprova que el dispositiu està ben col·locat, gràcies a una radiografia.
Durant la prova els pacients han d’estar estirats al llit i se’ls dona un menjar lleuger que poden ingerir sense dificultat.
Aquesta prova dura una mitjana de 6 hores.
Un cop realitzada la prova, el professional en fa una lectura i interpretació dels resultats, a fi de definir o descartar un diagnòstic.
El procés de col·locació de la sonda és molest i pot provocar nàusees, que desapareixen quan la sonda està en la posició adequada.
L’endoscòpia amb càpsula endoscòpica s’utilitza per estudiar el budell prim. Per fer l’exploració, cal que els pacients es prenguin una petita càpsula que recorre de forma natural el budell. Durant el trajecte, va recollint imatges que s’estudien posteriorment.
Per fer la prova es col·loquen uns sensors a l’abdomen dels pacients i un cinturó amb una gravadora que duu una bateria. Tot seguit el pacient es pren la càpsula amb una mica d’aigua. La duració de l’estudi és de 8 hores, durant les quals la persona que se sotmet a la prova no pot fer activitats que impliquin estirar-se, exercicis bruscos, ajupir-se o fer activitat física.
La càpsula s’expulsa amb la femta, però les imatges queden en la gravadora que el pacient duu enganxada al cos amb el cinturó.
És necessari que el pacient informi el metge de tota la medicació que pren, a fi de fer els ajustaments necessaris. A més, també caldrà seguir les indicacions dels professionals, pel que fa a la ingesta de sòlids i líquids abans i després de la prova.
Durant el procediment, els pacients no es poden acostar a zones amb camps electromagnètics forts, com ara equips de radioaficionats o ressonància magnètica.
Un cop finalitzada l’endoscòpia amb càpsula, els pacients han de controlar les deposicions, a fi de comprovar que la càpsula s’ha expulsat correctament.
La fibrocolonoscòpia o colonoscòpia és una exploració que es realitza per examinar el budell gros o còlon i, si cal, la part final del budell prim.
Si sou un pacient diabètic consulteu amb el vostre metge o metgessa de referència la pauta de medicació que heu de seguir.
La durada d’aquesta prova no acostuma a ser superior a 30 minuts, sempre que no es facin tractaments terapèutics.
L’objectiu de la biòpsia intestinal és obtenir un fragment superficial de la mucosa del budell prim per analitzar-la amb el microscopi. Mitjançant aquesta mostra es pot determinar si hi ha cap malaltia o problema de salut i com evoluciona.
Per prendre la mostra, s’introdueix un catèter molt prim a través de la boca del pacient fins a la zona que s’ha d’explorar. Posteriorment, la persona que se sotmet a la prova ha d’anar canviant de posició fins que, per mitjà de raigs X es comprovi que la càpsula està ben col·locada.
Quan la posició de la càpsula és correcta, es fa una aspiració amb una xeringa per obtenir la mostra, el que anomenem “biòpsia”.
De vegades, cal moure el catèter per col·locar bé la càpsula, fet que no fa mal, però que pot provocar irritació a la gola o sensació de nàusees.
Els riscos de la intervenció són mínims. Poden haver-hi complicacions, com una perforació, sagnat o dificultat en l’extracció de la càpsula, tot i que són molt poc freqüents.
La gastroenteritis és una infecció que provoca diarrea, és a dir, un augment de les deposicions que, a més, són més toves. Habitualment pot anar acompanyada de vòmits, febre i mal de panxa.
Cada vegada que els nens fan diarrees o vomiten perden líquids i els han de recuperar bevent, el que s’anomena per via oral. Per aconseguir-ho, es poden usar sèrums hiposòdics.
Si vomita amb facilitat, cal que es prengui el sèrum hiposòdic a poc a poc (una cullerada cada 5 minuts). I si no vomita, cal anar augmentant la quantitat progressivament.
Quan no vomiti, cal oferir-li petites quantitats de menjar. Mai no s’ha de forçar que mengi i l’aportació de líquids ha de continuar entre els àpats.
El nen no ha d’estar en dejuni. Cal anar-li oferint menjar sense forçar-lo. Normalment, els infants amb gastroenteritis no tenen gaire gana. En el cas d’alletament matern, cal augmentar el nombre de preses. Els biberons de llet s’han de seguir fent amb les dosis habituals, no s’han de diluir.
D'altra banda, la dieta astringent no és imprescindible, n’hi ha prou amb una alimentació suau, que li vingui de gust. Els aliments que toleren millor són els cereals, arròs i blat; la patata; el pa; la carn magra; la verdura; el peix; el iogurt i la fruita. Cal evitar els aliments flatulents, amb molt de greix i sucre.
Per reposar el líquid perdut, no feu servir solucions casolanes, ni refrescos comercials. Són recomanables les solucions preparades per a la rehidratació.
No administreu medicaments per als vòmits o la diarrea sense consultar-ho amb un pediatre.
S’estima que més del 5% de la població pateix diarrea crònica, aquella que persisteix quatre setmanes o més, i que prop del 40% d’aquests subjectes són majors de 60 anys. La freqüència normal de les deposicions varia de tres vegades a la setmana a tres vegades al dia. La diarrea pot definir-se com una disminució de la consistència i augment de la fluïdesa de la femta, deposicions que causen urgència o malestar abdominal o un augment en la seva freqüència. La consistència de les deposicions es determina seguint l'escala de Bristol, una taula visual dissenyada que classifica les femtes segons la seva forma i pes en 7 grups.
Cal valorar la presència de/d':
La llista de causes que poden ocasionar diarrea crònica és extensa (vegeu taula 1 del document adjunt “Diarrea Crònica: Definició, Classificació i Diagnòstic”) i sovint es fa necessari la realització de múltiples proves abans d’arribar a un diagnòstic definitiu.
Les causes més freqüents de diarrea crònica en el nostre entorn són la malabsorció d’àcids biliars i les malalties funcionals, sobretot la síndrome del budell irritable i la intolerància a hidrats de carboni com la lactosa.
Des del punt de vista de la pràctica clínica és útil classificar els pacients amb diarrea en funció de si presenten característiques que suggereixen “funcionalitat” –una diarrea que apareix sense cap causa orgànica que la justifiqui– o “organicitat". Aquesta distinció és important, ja que l’enfocament diagnòstic d'ambdues situacions i el tractament varia ostensiblement.
En cas que se sospiti una malaltia orgànica, sovint s'ha d'actuar de manera preferent, a diferència de quan la sospita és d'una malaltia funcional, que pot permetre diferir una mica el procediment diagnòstic.
Els símptomes i signes d'alarma que obliguen a descartar malalties orgàniques causants de diarrea crònica potencialment greus són:
Actualment encara no hi ha recomanacions específiques per evitar l’aparició de la malaltia. Es recomana:
L’hepatitis aguda consisteix en una inflamació aguda del fetge que fa que aquest no funcioni de manera correcta. Habitualment acostuma a estar produïda per virus, fàrmacs o altres tòxics.
Els símptomes són molt variables i moltes vegades passen inadvertits. Els més comuns són cansament, poca gana, nàusees, dolors musculars i febre. A vegades apareix tint groc a la conjuntiva dels ulls i la pell (icterícia) i orina fosca (colúria). Els símptomes poden durar entre un i tres mesos, fins que es produeix la recuperació. Les hepatitis B i C es poden cronificar.
L’hepatitis viral aguda és la causa més freqüent d’inflamació del fetge. Hi ha alguns virus que tenen marcada predilecció per infectar el fetge. Bàsicament en trobem cinc, que són els virus de l’hepatitis A, B, C, D i E. Els virus que amb més freqüència produeixen inflamació aguda del fetge són els virus de l’hepatitis A i B.
El virus de l’hepatitis A infecta sobretot nens i joves, de vegades sense símptomes i en general es cura espontàniament sense deixar seqüeles. Es contagia per mitjà de la via digestiva (aliments o begudes contaminades) o a través de persona a persona en un medi amb unes condicions higièniques pobres. Malgrat que és prevenible amb la vacunació, el millor mètode per evitar la transmissió de la malaltia és mantenir unes bones condicions higienicosanitàries.
El virus de l’hepatitis B, quan es presenta de forma aguda, acostuma a afectar nens i adults joves no vacunats. En aquests casos, el mètode de transmissió acostuma a ser per via sanguínia i sexual. L’hepatitis per virus B es pot cronificar i, si no es tracta, pot produir fibrosi/cirrosi hepàtica (mort de les cèl·lules del fetge que són substituïdes per teixit cicatricial). L’hepatitis B també es pot veure relacionada amb l’aparició de càncer de fetge.
L’hepatitis B és així mateix prevenible mitjançant la vacunació.
L’hepatitis tòxica es deu a l’acció de determinats compostos químics, ja siguin naturals (p. ex. ingestió de bolets tòxics), d’origen industrial (p. ex. tetraclorur de carboni) o medicaments (p. ex. paracetamol en grans dosis).
L’hepatitis A afecta nens i joves. Gràcies a les millores higienicosanitàries del país, en l’actualitat és infreqüent. La podem trobar en pacients que hagin viatjat recentment a països amb més incidència de la malaltia i també en persones que hagin tingut contacte amb ells. Com dèiem, el mecanisme de transmissió és fecal-oral i es cura generalment sense cap complicació.
L’hepatitis B es transmet la majoria de les vegades per transmissió sexual o per via sanguínia (addictes a drogues per via endovenosa). La transmissió a través de transfusió sanguínia està en l’actualitat molt controlada i pràcticament no es produeix. En zones en les quals la prevalença de la malaltia és molt alta (països asiàtics principalment), la manera més freqüent de transmetre l’hepatitis B és de mare a fill durant l’embaràs o en el part (transmissió vertical). En aquests casos de transmissió vertical, l’hepatitis B es cronifica en més d’un 90% dels casos si no rep tractament adequat.
L’hepatitis tòxica es produeix per exposició a substàncies lesives per al fetge. Aquests tòxics poden ser fàrmacs, productes naturals o d’altres. En alguns casos, l’associació entre el tòxic i l’hepatitis està molt ben descrita i és esperable. En altres ocasions, es produeix una reacció no esperada (idiosincràsia). Finalment, hi ha fàrmacs que no produeixen toxicitat hepàtica llevat que s’administrin en dosis molt superiors a les normals (per exemple el paracetamol).
El diagnòstic és principalment clínic (observació d’icterícia, orines fosques) i de laboratori (elevació dels enzims hepàtics i determinació viral positiva).
Així mateix, durant l’evolució de la malaltia es detecta l’aparició o evolució d’anticossos específics per a cada virus que determinen la resposta del pacient i la seva entrada o no en estat de cronicitat.
Amb l’ecografia abdominal podem veure si hi ha complicacions derivades de l’hepatitis aguda o excloure altres causes que poden donar símptomes similars.
En general, no cal cap tractament específic per a l’hepatitis aguda, tret d’alguns casos produïts pel virus de l’hepatitis B i C. És important extremar la higiene personal per evitar el contagi a altres persones.
No es recomana una dieta específica (sempre que s’eviti el consum d’alcohol). Tampoc no s’ha de fer repòs al llit estricte (s’ha d’adequar l’activitat física a l’estat general del pacient).
Bàsicament, són analítiques que revelen l’estat i l’evolució del fetge i la resposta que dona el pacient per a la curació. També les analítiques de sang poden revelar l’evolució cap a la cronicitat.
La vacunació per als virus A i B és el millor tractament possible (incloses al calendari vacunal). No es disposa de moment de cap vacuna per al virus C.
L’hepatitis A es transmet per contacte fecal-oral (menjar i beguda contaminada i de persona a persona). La higiene alimentària és fonamental en aquest sentit.
Els mètodes anticonceptius de barrera (el preservatiu) permeten evitar el contagi de les malalties de transmissió sexual (entre elles l’hepatitis B i C).
En països on la malaltia és molt freqüent, moltes dones embarassades poden tenir la malaltia i transmetre-la als fills durant la fase final de l’embaràs o en el part. L’ús de la vacunació precoç +/- gammaglobulines contra el virus de l’hepatitis B pot prevenir la infecció del nen.
L’hepatitis tòxica es prevé amb la precaució a l’exposició dels diferents tòxics implicats.
L'esclerodèrmia és una malaltia autoimmune que es caracteritza per un augment del col·lagen en diferents teixits del cos, una alteració estructural de la microcirculació i determinades anomalies immunològiques. El terme esclerodèrmia procedeix del grec "skleros", que significa dur, i "derma", que significa pell, la qual cosa indica que l'enduriment cutani és la particularitat més genuïna de la malaltia. Pot afectar, a més de la pell, el tub digestiu, el pulmó, el ronyó i el cor. El pronòstic és variable. En l'actualitat no hi ha un tractament curatiu, però la malaltia es tracta amb mesures de tipus general i teràpia simptomàtica, segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis).La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal.Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades