Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El Servei de l’Aparell Digestiu és un centre acadèmic de referència nacional i internacional que atén patologies digestives d’alta complexitat en un hospital públic, universitari i comunitari. T’oferim un programa docent dissenyat segons el programa del Consell Nacional de l’Especialitat d’Aparell Digestiu.
Itinerari formatiu de l'Aparell digestiu
Des del punt de vista internacional, el Servei està reconegut com a European Training Center per la European Gastroenterology Board de la Comunitat Europea i com a centre receptor per al programa UEG Clinical and Research Visiting Fellowship i col·laborador de l’Investigator Network del Rome Foundation Research Institute. En l’aspecte assistencial, formem part d’unitats de referència nacional com el Comitè de Tumors Neuroendocrins i el Comitè d’Immunodeficiències Primàries de l’Adult. A més, en l’àmbit de la recerca, la nostra Unitat està reconeguda com a grup d’excel·lència per l’AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca) des de l’any 2009 i com a grup CIBERehd (Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Hepàtiques i Digestives) des de l’any 2008.
La Unitat Docent pertany a l’Àrea d’Aparell Digestiu i Fetge, que integra els Serveis d’Aparell Digestiu, Endoscòpia i Hepatologia, tot i que també treballem en col·laboració amb Medicina Interna, Medicina Intensiva, Urgències, i els Serveis de Radiodiagnòstic, Suport Nutricional i Cirurgia Digestiva.
En la pràctica diària, les metgesses i els metges residents visiten els pacients juntament amb els metges de plantilla, i fan la història clínica i l’exploració física sota la seva supervisió. Així mateix, valoren les proves complementàries, com ara exploracions endoscòpiques, radiològiques, manomètriques i anatomopatològiques, necessàries per prendre les decisions adequades i per diagnosticar les malalties de l’esòfag, estómac, intestí, còlon, pàncrees, fetge i vies biliars. Durant la residència, els metges i metgesses coneixen les malalties més freqüents de l’especialitat i sovint tenen l’oportunitat d’enfrontar-se a casos més complexos, que representen un model d’interacció amb altres unitats de l’hospital. A Hepatologia tenen la possibilitat d’aprendre les característiques de l’hepatitis aguda i crònica o la cirrosi hepàtica, així com de dur a terme el diagnòstic, les proves serològiques, el tractament i, en el cas que n’hi hagi, gestionar les possibles complicacions i la prevenció. Durant la seva rotació a Endoscòpies reben una formació gradual i supervisada, que inclou des de les exploracions diagnòstiques fins a l’endoscòpia terapèutica bàsica, així com l’assistència als adjunts en tècniques d’endoscòpia avançada com l’ecoendoscòpia o la colangiopancreatografia retrògrada endoscòpica.
Els residents del Servei de Digestiu fan guàrdies de Medicina Interna durant el primer any i, posteriorment, a partir del segon any de residència, guàrdies d’especialitat (4 guàrdies al mes, aproximadament), juntament amb un adjunt de presència física.
El Programa d’aparell digestiu també porta a terme una tasca científica important a l’Institut de Recerca Vall d’Hebron i al CIBERehd i disposa de cinc línies de recerca:
Per què fer l’especialitat a Vall d’Hebron?
El restrenyiment és un trastorn de l’hàbit intestinal que es caracteritza per una disminució en la freqüència evacuativa de la femta o en femtes dures i difícils d’expulsar. Afecta més a les dones i, en molts casos, cursa amb dolor o molèsties abdominals. Aquesta entitat té una repercussió personal, sanitària i social molt important.
En la majoria dels casos, la causa del restrenyiment és desconeguda, sense una lesió orgànica o anatòmica que ho expliqui, i es defineix com a restrenyiment funcional o primari. En altres casos, l’aparició del restrenyiment es veu afavorida per determinades malalties o medicaments, que és el que es coneix com a restrenyiment secundari.
Dins del restrenyiment primari podem distingir-hi algunes variants:
El restrenyiment secundari es deu al consum de certs medicaments, sobretot opiacis per al dolor, i a malalties neurològiques, metabòliques, infeccioses (Chagas) i al càncer, entre d’altres.
El més freqüent és la dificultat per a l’evacuació.
En el cas que hi hagi alteració en l’evacuació rectal, els símptomes poden ser:
Aquesta entitat és molt comuna tant en adults com en infants, i pot afectar entre el 10 % i el 30 % de la població mundial. El 69 % dels pacients que el pateixen diuen que afecta el seu rendiment escolar o laboral, i el 40 % dels pacients amb restrenyiment ha consultat en alguna ocasió el metge per aquest motiu. A l’Estat espanyol, entre els anys 2005-2006 es van dispensar més de 23 milions d’unitats de diversos laxants durant un any.
En general, no es fan estudis de rutina en pacients amb restrenyiment crònic si no hi ha signes d’alarma com poden ser febre, pèrdua de pes o sagnat rectal. En canvi, el restrenyiment de recent aparició, sense causa aparent, o que no respon bé al tractament, ha d’estudiar-se mitjançant diferents proves com ara:
El restrenyiment ha de ser tractat de manera individualitzada i cal analitzar-ne la presència de les causes que l’originin o l’agreugin. També cal investigar els hàbits dietètics, higiènics i el consum de fàrmacs del pacient.
L’absència de resposta a aquest tractament ha de ser valorada per especialistes.
Hi ha diverses maneres de prevenir l’estrenyiment:
La malaltia de Crohn és una malaltia inflamatòria crònica intestinal que comporta lesions de forma recurrent a qualsevol lloc del tub digestiu. Afecta especialment persones joves que presenten episodis de símptomes estomacals com ara diarrea, dolor abdominal, febre, sang a les deposicions o fístules. La malaltia de Crohn provoca diversos problemes de salut que poden comportar canvis en els àmbits personals, socials i familiars de la vida dels pacients.
Els canvis en l’estat de salut depenen directament:
Per tots aquests canvis el malalt pot sentir que perd qualitat de vida i que ha de visitar el metge amb freqüència.
La cura dels pacients amb aquesta malaltia requereix una aproximació multidisciplinària centrada en les seves necessitats per evitar la reiteració dels pacients. Per això s’atenen en unitats especialitzades, com ara la Unitat d’Atenció Crohn-Colitis de l’Hospital Vall d’Hebron.
La malaltia es presenta en forma de brots. És a dir, que els símptomes solen alternar períodes d’activitat, en què el pacient es troba malament (que anomenem “brots”) amb d’altres en què la malaltia s’apaga (els anomenem “fases de remissió”).
Els símptomes que se solen presentar amb més freqüència en un brot d’aquesta malaltia són:
La malaltia de Crohn té una incidència d’1 a 10 pacients, 100.000 habitants l’any i una prevalença de 300 pacients per 100.000 habitants. Pot aparèixer a qualsevol edat, encara que és més freqüent en adults joves de 20 a 40 anys. Afecta tant homes com dones, que presenten factors de predisposició com ara tabaquisme, familiars de primer grau amb malaltia de Crohn o una microbiota fecal alterada.
Per fer el diagnòstic, el metge es basa en la suma de símptomes que el porten a demanar les proves complementàries que identifiquen i localitzen les lesions en el budell.
La prova més important és la colonoscòpia, que consisteix en la introducció d’un tub flexible per l’anus que permet visualitzar l’interior del budell i mitjançant el qual es poden obtenir biòpsies. També es fan servir proves radiològiques com ara la ressonància o la TAC. Els resultats de les biòpsies serveixen per confirmar el diagnòstic.
La base per a la recuperació és el tractament farmacològic, que ha millorat molt en els darrers anys, i l’adopció d’hàbits de vida saludable.
Pel que fa al tractament, hi ha diverses opcions, com ara els corticoides, immunosupressors i agents biològics, que es fan servir tenint en compte l’activitat o la localització de la malaltia, i segons les complicacions que pugui presentar. El més important, un cop acordat el tractament amb l’especialista és no deixar-lo, ja que això implicaria recaigudes i un mal control de la malaltia.
Aquesta síndrome és un dels trastorns gastrointestinals més freqüents en la consulta de gastroenterologia. Es caracteritza per la presència de dolor abdominal crònic associat a canvis en l’hàbit deposicional, en forma de diarrea o restrenyiment. És freqüent en dones joves i té una repercussió personal, sanitària, econòmica i social molt important.
Les evidències científiques aportades en els últims anys suggereixen que en el seu desenvolupament hi ha implicats múltiples factors de diversa índole:
Actualment, es considera un trastorn resultant d’un desequilibri en l’eix cervell-intestí-microbiota. Aquest desequilibri afecta negativament la funció de la barrera intestinal i activa el sistema immunitari i nerviós de l’aparell digestiu, fet que genera una hipersensibilitat visceral i alteració motora.
Els símptomes més freqüents són:
Es classifica en funció de la consistència:
La prevalença trobada a l’Estat espanyol és del 7,8 %, i en la nostra societat la relació dona/home és de 2: 1. La SII suposa entre el 10 % i el 15 % de les consultes d’atenció primària i entre el 25 % i el 30 % dels pacients derivats a les consultes de gastroenterologia. Més de la meitat dels pacients estan afectats per altres quadres de dolor, com ara la fibromiàlgia, el mal de cap o el dolor pelvià, però també altres malalties digestives com la dispèpsia o per trastorns d’ansietat i de depressió.
S’estableix a partir del compliment d’una sèrie de criteris clínics basats en els símptomes i en l’exclusió d’altres entitats orgàniques que actuïn de manera similar.
Els criteris diagnòstics s’han establert en consensos mèdics i en comitès d’experts i es coneixen com els criteris de Roma IV. Per fer el diagnòstic calen:
El tractament habitual
A l’hora de decidir el tractament, és important que el pacient entengui el curs crònic i fluctuant de la malaltia. Per elaborar un tractament adequat, el metge ha d’identificar-ne les causes dietètiques i psicosocials.
Actualment, comencem a tenir tractaments específics per a la SII com la linaclotida, l’eluxadolina o la lubiprostona, però no tots estan disponibles al nostre país. També disposem de múltiples tractaments destinats al control dels símptomes, com els antiespasmòdics, els laxants o els antidiarreics.
La Malaltia de Chagas és una infecció que produeix el paràsit “Trypanosma cruzi”, que es transmet per la picada d’un vector (xinxa). Altres vies per la qual es pot transmetre és a través de la mare al seu fill (transmissió vertical), per transfusió de sang, per trasplantament d’òrgans de donants infectats o per ingesta d’aliments contaminats amb el paràsit. De moment, s’ha aconseguit reduir el nombre de casos nous mitjançant polítiques per eliminar el vector als països endèmics, així com protocols de cribratge de donants de sang, d’òrgans i a les dones embarassades. Els reptes de futur per curar la patologia són mantenir i augmentar aquestes mesures, a més de desenvolupar nous marcadors d’evolució i resposta al tractament de pacients en fase crònica i de fàrmacs nous per atendre la malaltia.
La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina i és un repte per la salut global, arran dels moviments migratoris des de països de la regió. Principalment, la transmissió de la picada de la xinxa es dona a Bolívia, on hi ha el nombre més elevat de casos. A més, també hi ha contagis al nord-oest de l’Argentina, al Perú, al Paraguai, a l’Equador, a Nicaragua i al sud de Mèxic. Fora d’aquestes àrees, la via de transmissió més freqüent és la de mare a fill.
La majoria de pacients amb malaltia de Chagas són asimptomàtics, és a dir, que no presenten símptomes, cosa que en dificulta la detecció. La malaltia es desenvolupa en dues fases:
Aquesta malaltia afecta entre sis i set milions de persones, però s’estima que al voltant de 60 milions estan en risc d’infecció. A Catalunya n’hi ha uns 11.000 casos.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: Benznidazol i Nifurtimox. En el cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestiva es necessitarà un tractament específic per a aquestes complicacions.
En el cas de Catalunya hi ha el “Protocol de cribratge i diagnòstic de malaltia de Chagas en dones embarassades llatinoamericanes i en els seus nadons” des del 2011. Amb aquest protocol es detecten els possibles casos congènits i al mateix temps es cribren activament les donacions de sang i d’òrgans entre els donants.
De naturalesa autoimmunitària, la malaltia celíaca és la reacció, per predisposició genètica, a la ingesta del gluten, una proteïna present en el blat, el sègol, l’ordi, la civada, l’espelta, el kamut i el triticale. El fet d’ingerir gluten provoca a les persones celíaques una lesió a les vellositats del budell prim que afecta la seva capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments (proteïnes, carbohidrats, greixos, sals minerals i vitamines). La celiaquia es pot presentar en qualsevol edat i, encara que afecta persones de tots els orígens, sembla que és més comuna entre les de raça blanca amb avantpassats provinents del nord d’Europa. Els estudis més recents demostren que aquesta malaltia afecta aproximadament 1 de cada 100 persones i actualment es considera que es tracta de la malaltia crònica intestinal més freqüent en el món occidental.
Tot i que pot haver-hi celíacs que no presentin símptomes, els més freqüents són:
Es desconeix amb exactitud per què una persona desenvolupa la malaltia celíaca, però se sap del cert que existeixen factors genètics que predisposen la persona a patir-la. Sembla ser, però, que el component genètic no és determinant perquè la malaltia s’arribi a desenvolupar i que calen també factors ambientals. Tot i tenir un origen genètic, no es pot dir que sigui una malaltia hereditària, encara que, si es compara amb la població en general, el fet que una persona la pateixi incrementa les possibilitats que els seus familiars la puguin patir. La probabilitat de patir-la si algun familiar la té és del 10%.
Els familiars de primer grau de pacients celíacs i les persones amb malalties associades, com ara la diabetis tipus I o les malalties autoimmunes, tenen més risc de patir-la.
La celiaquia es pot presentar a qualsevol edat i és més freqüent en dones que en homes. La seva prevalença a Catalunya és d’1 de cada 204 habitants i es detecta amb més freqüència en nens que en adults.
El procés del diagnòstic es basa en la sospita clínica o en el reconeixement d’algun dels factors de risc. Es disposa de marcadors serològics com ara els anticossos antitransglutaminasa o antipèptids deaminats de la gliadina. Si aquests són positius, s’ha de fer una biòpsia intestinal endoscòpica per confirmar-ne el diagnòstic.
També es poden fer estudis genètics de HLA-DQ2 i HLA-DQ8 per identificar les persones de risc.
Actualment, el tractament de la malaltia celíaca consisteix en l’eliminació completa i permanent del gluten de la dieta dels pacients.
Els celíacs no poden prendre productes alimentaris que continguin blat, civada, ordi o sègol. En la majoria dels casos s’aconsegueix una recuperació total i permanent de la lesió intestinal, sempre que no es tornin a menjar aliments amb gluten. Aquesta eliminació només es recomana als pacients amb malaltia celíaca o amb sensibilitat no celíaca al gluten, per tant, no és ni necessària ni recomanable que també l’elimini la població general.
Aparell Digestiu, Hospital General
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades