Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
S’estima que més del 5% de la població pateix diarrea crònica, aquella que persisteix quatre setmanes o més, i que prop del 40% d’aquests subjectes són majors de 60 anys. La freqüència normal de les deposicions varia de tres vegades a la setmana a tres vegades al dia.
La diarrea pot definir-se com una disminució de la consistència i augment de la fluïdesa de la femta, deposicions que causen urgència o malestar abdominal o un augment en la seva freqüència. La consistència de les deposicions es determina seguint l'escala de Bristol, una taula visual dissenyada que classifica les femtes segons la seva forma i pes en 7 grups.
Cal valorar la presència de:
La llista de causes que poden ocasionar diarrea crònica és extensa i sovint es fa necessari la realització de múltiples proves abans d’arribar a un diagnòstic definitiu.
Les causes més freqüents de diarrea crònica en el nostre entorn són la malabsorció d’àcids biliars i les malalties funcionals, sobretot la síndrome del budell irritable i la intolerància a hidrats de carboni com la lactosa.
Des del punt de vista de la pràctica clínica és útil classificar els pacients amb diarrea en funció de si presenten característiques que suggereixen “funcionalitat” –una diarrea que apareix sense cap causa orgànica que la justifiqui– o “organicitat". Aquesta distinció és important, ja que l’enfocament diagnòstic d'ambdues situacions i el tractament varia ostensiblement.
En cas que se sospiti una malaltia orgànica, sovint s'ha d'actuar de manera preferent, a diferència de quan la sospita és d'una malaltia funcional, que pot permetre diferir una mica el procediment diagnòstic.
Els símptomes i signes d'alarma que obliguen a descartar malalties orgàniques causants de diarrea crònica potencialment greus són:
Actualment, encara no hi ha recomanacions específiques per evitar l’aparició de la malaltia. Es recomana:
L’hepatitis aguda és una inflamació sobtada del fetge que pot ser causada per virus, fàrmacs o tòxics. Els símptomes més freqüents són cansament, nàusees, icterícia i orina fosca, tot i que poden passar desapercebuts. El diagnòstic es fa amb proves de laboratori i, en alguns casos, ecografia. La majoria de vegades es resol espontàniament, però hi ha formes prevenibles amb vacunació.
L’hepatitis aguda consisteix en una inflamació aguda del fetge que fa que aquest no funcioni de manera correcta. Habitualment acostuma a estar produïda per virus, fàrmacs o altres tòxics.
Els símptomes són molt variables i moltes vegades passen inadvertits. Els més comuns són cansament, poca gana, nàusees, dolors musculars i febre. A vegades apareix tint groc a la conjuntiva dels ulls i la pell (icterícia) i orina fosca (colúria). Els símptomes poden durar entre un i tres mesos, fins que es produeix la recuperació. Les hepatitis B i C es poden cronificar.
L’hepatitis A afecta nens i joves. Gràcies a les millores higienicosanitàries del país, en l’actualitat és infreqüent. La podem trobar en pacients que hagin viatjat recentment a països amb més incidència de la malaltia i també en persones que hagin tingut contacte amb ells. Com dèiem, el mecanisme de transmissió és fecal-oral i es cura generalment sense cap complicació.
L’hepatitis B es transmet la majoria de les vegades per transmissió sexual o per via sanguínia (addictes a drogues per via endovenosa). La transmissió a través de transfusió sanguínia està en l’actualitat molt controlada i pràcticament no es produeix. En zones en les quals la prevalença de la malaltia és molt alta (països asiàtics principalment), la manera més freqüent de transmetre l’hepatitis B és de mare a fill durant l’embaràs o en el part (transmissió vertical). En aquests casos de transmissió vertical, l’hepatitis B es cronifica en més d’un 90% dels casos si no rep tractament adequat.
L’hepatitis tòxica es produeix per exposició a substàncies lesives per al fetge. Aquests tòxics poden ser fàrmacs, productes naturals o d’altres. En alguns casos, l’associació entre el tòxic i l’hepatitis està molt ben descrita i és esperable. En altres ocasions, es produeix una reacció no esperada (idiosincràsia). Finalment, hi ha fàrmacs que no produeixen toxicitat hepàtica llevat que s’administrin en dosis molt superiors a les normals (per exemple el paracetamol).
El diagnòstic és principalment clínic (observació d’icterícia, orines fosques) i de laboratori (elevació dels enzims hepàtics i determinació viral positiva).
Així mateix, durant l’evolució de la malaltia es detecta l’aparició o evolució d’anticossos específics per a cada virus que determinen la resposta del pacient i la seva entrada o no en estat de cronicitat.
Amb l’ecografia abdominal podem veure si hi ha complicacions derivades de l’hepatitis aguda o excloure altres causes que poden donar símptomes similars.
En general, no cal cap tractament específic per a l’hepatitis aguda, tret d’alguns casos produïts pel virus de l’hepatitis B i C. És important extremar la higiene personal per evitar el contagi a altres persones.
No es recomana una dieta específica (sempre que s’eviti el consum d’alcohol). Tampoc no s’ha de fer repòs al llit estricte (s’ha d’adequar l’activitat física a l’estat general del pacient).
Bàsicament, són analítiques que revelen l’estat i l’evolució del fetge i la resposta que dona el pacient per a la curació. També les analítiques de sang poden revelar l’evolució cap a la cronicitat.
La vacunació per als virus A i B és el millor tractament possible (incloses al calendari vacunal). No es disposa de moment de cap vacuna per al virus C.
L’hepatitis A es transmet per contacte fecal-oral (menjar i beguda contaminada i de persona a persona). La higiene alimentària és fonamental en aquest sentit.
Els mètodes anticonceptius de barrera (el preservatiu) permeten evitar el contagi de les malalties de transmissió sexual (entre elles l’hepatitis B i C).
En països on la malaltia és molt freqüent, moltes dones embarassades poden tenir la malaltia i transmetre-la als fills durant la fase final de l’embaràs o en el part. L’ús de la vacunació precoç +/- gammaglobulines contra el virus de l’hepatitis B pot prevenir la infecció del nen.
L’hepatitis tòxica es prevé amb la precaució a l’exposició dels diferents tòxics implicats.
L’esclerodèrmia és una malaltia autoimmune rara que provoca un excés de col·lagen i l’enduriment de la pell. També pot afectar òrgans com el pulmó, el cor, el ronyó o el sistema digestiu. Un dels símptomes més característics és el fenomen de Raynaud, amb canvis de color als dits amb el fred. El tractament se centra a controlar els símptomes i les complicacions segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
La base per a la recuperació és el tractament farmacològic, que ha millorat molt en els darrers anys, i l’adopció d’hàbits de vida saludable.
Pel que fa al tractament, hi ha diverses opcions, com ara els corticoides, immunosupressors i agents biològics, que es fan servir tenint en compte l’activitat o la localització de la malaltia, i segons les complicacions que pugui presentar.
El més important, un cop acordat el tractament amb l’especialista és no deixar-lo, ja que això implicaria recaigudes i un mal control de la malaltia.
El Servei d’Aparell Digestiu ofereix una atenció integral i d’alta especialització a les persones amb malalties digestives. La seva activitat combina assistència, docència i recerca per proporcionar una medicina de referència, innovadora i centrada en el pacient.
La missió del Servei d'Aparell Digestiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb malalties digestives mitjançant una assistència d’excel·lència, la generació de coneixement a través de la recerca i la transmissió de coneixement i valors mitjançant la docència i la formació.
El Servei de l’Aparell Digestiu és un centre acadèmic de referència nacional i internacional que atén patologies digestives d’alta complexitat en un hospital públic, universitari i comunitari. T’oferim un programa docent dissenyat segons el programa del Consell Nacional de l’Especialitat d’Aparell Digestiu.
Itinerari formatiu de l'Aparell digestiu
Des del punt de vista internacional, el Servei està reconegut com a European Training Center per la European Gastroenterology Board de la Comunitat Europea i com a centre receptor per al programa UEG Clinical and Research Visiting Fellowship i col·laborador de l’Investigator Network del Rome Foundation Research Institute. En l’aspecte assistencial, formem part d’unitats de referència nacional com el Comitè de Tumors Neuroendocrins i el Comitè d’Immunodeficiències Primàries de l’Adult. A més, en l’àmbit de la recerca, la nostra Unitat està reconeguda com a grup d’excel·lència per l’AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca) des de l’any 2009 i com a grup CIBERehd (Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Hepàtiques i Digestives) des de l’any 2008.
La Unitat Docent pertany a l’Àrea d’Aparell Digestiu i Fetge, que integra els Serveis d’Aparell Digestiu, Endoscòpia i Hepatologia, tot i que també treballem en col·laboració amb Medicina Interna, Medicina Intensiva, Urgències, i els Serveis de Radiodiagnòstic, Suport Nutricional i Cirurgia Digestiva.
En la pràctica diària, les metgesses i els metges residents visiten els pacients juntament amb els metges de plantilla, i fan la història clínica i l’exploració física sota la seva supervisió. Així mateix, valoren les proves complementàries, com ara exploracions endoscòpiques, radiològiques, manomètriques i anatomopatològiques, necessàries per prendre les decisions adequades i per diagnosticar les malalties de l’esòfag, estómac, intestí, còlon, pàncrees, fetge i vies biliars. Durant la residència, els metges i metgesses coneixen les malalties més freqüents de l’especialitat i sovint tenen l’oportunitat d’enfrontar-se a casos més complexos, que representen un model d’interacció amb altres unitats de l’hospital. A Hepatologia tenen la possibilitat d’aprendre les característiques de l’hepatitis aguda i crònica o la cirrosi hepàtica, així com de dur a terme el diagnòstic, les proves serològiques, el tractament i, en el cas que n’hi hagi, gestionar les possibles complicacions i la prevenció. Durant la seva rotació a Endoscòpies reben una formació gradual i supervisada, que inclou des de les exploracions diagnòstiques fins a l’endoscòpia terapèutica bàsica, així com l’assistència als adjunts en tècniques d’endoscòpia avançada com l’ecoendoscòpia o la colangiopancreatografia retrògrada endoscòpica.
Els residents del Servei de Digestiu fan guàrdies de Medicina Interna durant el primer any i, posteriorment, a partir del segon any de residència, guàrdies d’especialitat (4 guàrdies al mes, aproximadament), juntament amb un adjunt de presència física.
El Programa d’aparell digestiu també porta a terme una tasca científica important a l’Institut de Recerca Vall d’Hebron i al CIBERehd i disposa de cinc línies de recerca:
Per què fer l’especialitat a Vall d’Hebron?
El restrenyiment és un trastorn de l’hàbit intestinal que es caracteritza per una disminució en la freqüència evacuativa de la femta o en femtes dures i difícils d’expulsar. Afecta més les dones i, en molts casos, cursa amb dolor o molèsties abdominals. Aquesta entitat té una repercussió personal, sanitària i social molt important.
En la majoria dels casos, la causa del restrenyiment és desconeguda, sense una lesió orgànica o anatòmica que ho expliqui, i es defineix com a restrenyiment funcional o primari. En altres casos, l’aparició del restrenyiment es veu afavorida per determinades malalties o medicaments, que és el que es coneix com a restrenyiment secundari.
Dins del restrenyiment primari podem distingir-hi algunes variants:
El restrenyiment secundari es deu al consum de certs medicaments, sobretot opiacis per al dolor, i a malalties neurològiques, metabòliques, infeccioses (Chagas) i al càncer, entre d’altres.
El més freqüent és la dificultat per a l’evacuació.
En el cas que hi hagi alteració en l’evacuació rectal, els símptomes poden ser:
Aquesta entitat és molt comuna tant en adults com en infants, i pot afectar entre el 10 % i el 30 % de la població mundial. El 69 % dels pacients que el pateixen diuen que afecta el seu rendiment escolar o laboral, i el 40 % dels pacients amb restrenyiment ha consultat en alguna ocasió el metge per aquest motiu. A l’Estat espanyol, entre els anys 2005-2006 es van dispensar més de 23 milions d’unitats de diversos laxants durant un any.
En general, no es fan estudis de rutina en pacients amb restrenyiment crònic si no hi ha signes d’alarma com poden ser febre, pèrdua de pes o sagnat rectal. En canvi, el restrenyiment de recent aparició, sense causa aparent, o que no respon bé al tractament, ha d’estudiar-se mitjançant diferents proves com ara:
El restrenyiment ha de ser tractat de manera individualitzada i cal analitzar-ne la presència de les causes que l’originin o l’agreugin. També cal investigar els hàbits dietètics, higiènics i el consum de fàrmacs del pacient.
L’absència de resposta a aquest tractament ha de ser valorada per especialistes.
Hi ha diverses maneres de prevenir l’estrenyiment:
La malaltia de Crohn és una malaltia inflamatòria crònica intestinal que comporta lesions de forma recurrent a qualsevol lloc del tub digestiu. Afecta especialment persones joves que presenten episodis de símptomes estomacals com ara diarrea, dolor abdominal, febre, sang a les deposicions o fístules. La malaltia de Crohn provoca diversos problemes de salut que poden comportar canvis en els àmbits personals, socials i familiars de la vida dels pacients.
Els canvis en l’estat de salut depenen directament:
Per tots aquests canvis el malalt pot sentir que perd qualitat de vida i que ha de visitar el metge amb freqüència.
La cura dels pacients amb aquesta malaltia requereix una aproximació multidisciplinària centrada en les seves necessitats per evitar la reiteració dels pacients.
La malaltia es presenta en forma de brots. És a dir, que els símptomes solen alternar períodes d’activitat, en què el pacient es troba malament (que anomenem “brots”) amb d’altres en què la malaltia s’apaga (els anomenem “fases de remissió”).
Els símptomes que se solen presentar amb més freqüència en un brot d’aquesta malaltia són:
La malaltia de Crohn té una incidència d’1 a 10 pacients, 100.000 habitants l’any i una prevalença de 300 pacients per 100.000 habitants. Pot aparèixer a qualsevol edat, encara que és més freqüent en adults joves de 20 a 40 anys. Afecta tant homes com dones, que presenten factors de predisposició com ara tabaquisme, familiars de primer grau amb malaltia de Crohn o una microbiota fecal alterada.
Per fer el diagnòstic, el metge es basa en la suma de símptomes que el porten a demanar les proves complementàries que identifiquen i localitzen les lesions en el budell.
La prova més important és la colonoscòpia, que consisteix en la introducció d’un tub flexible per l’anus que permet visualitzar l’interior del budell i mitjançant el qual es poden obtenir biòpsies. També es fan servir proves radiològiques com ara la ressonància o la TAC. Els resultats de les biòpsies serveixen per confirmar el diagnòstic.
Pel que fa al tractament, hi ha diverses opcions, com ara els corticoides, immunosupressors i agents biològics, que es fan servir tenint en compte l’activitat o la localització de la malaltia, i segons les complicacions que pugui presentar. El més important, un cop acordat el tractament amb l’especialista és no deixar-lo, ja que això implicaria recaigudes i un mal control de la malaltia.
Aquesta síndrome és un dels trastorns gastrointestinals més freqüents en la consulta de gastroenterologia. Es caracteritza per la presència de dolor abdominal crònic associat a canvis en l’hàbit deposicional, en forma de diarrea o restrenyiment. És freqüent en dones joves i té una repercussió personal, sanitària, econòmica i social molt important.
Les evidències científiques aportades en els últims anys suggereixen que en el seu desenvolupament hi ha implicats múltiples factors de diversa índole:
Actualment, es considera un trastorn resultant d’un desequilibri en l’eix cervell-intestí-microbiota. Aquest desequilibri afecta negativament la funció de la barrera intestinal i activa el sistema immunitari i nerviós de l’aparell digestiu, fet que genera una hipersensibilitat visceral i alteració motora.
Els símptomes més freqüents són:
Es classifica en funció de la consistència:
La prevalença trobada a l’Estat espanyol és del 7,8 %, i en la nostra societat la relació dona/home és de 2: 1. La SII suposa entre el 10 % i el 15 % de les consultes d’atenció primària i entre el 25 % i el 30 % dels pacients derivats a les consultes de gastroenterologia. Més de la meitat dels pacients estan afectats per altres quadres de dolor, com ara la fibromiàlgia, el mal de cap o el dolor pelvià, però també altres malalties digestives com la dispèpsia o per trastorns d’ansietat i de depressió.
S’estableix a partir del compliment d’una sèrie de criteris clínics basats en els símptomes i en l’exclusió d’altres entitats orgàniques que actuïn de manera similar.
Els criteris diagnòstics s’han establert en consensos mèdics i en comitès d’experts i es coneixen com els criteris de Roma IV. Per fer el diagnòstic calen:
El tractament habitual
A l’hora de decidir el tractament, és important que el pacient entengui el curs crònic i fluctuant de la malaltia. Per elaborar un tractament adequat, el metge ha d’identificar-ne les causes dietètiques i psicosocials.
Actualment, comencem a tenir tractaments específics per a la SII com la linaclotida, l’eluxadolina o la lubiprostona, però no tots estan disponibles al nostre país. També disposem de múltiples tractaments destinats al control dels símptomes, com els antiespasmòdics, els laxants o els antidiarreics.
La Malaltia de Chagas és una infecció que produeix el paràsit “Trypanosma cruzi”, que es transmet per la picada d’un vector (xinxa). Altres vies per la qual es pot transmetre és a través de la mare al seu fill (transmissió vertical), per transfusió de sang, per trasplantament d’òrgans de donants infectats o per ingesta d’aliments contaminats amb el paràsit.
De moment, s’ha aconseguit reduir el nombre de casos nous mitjançant polítiques per eliminar el vector als països endèmics, així com protocols de cribratge de donants de sang, d’òrgans i a les dones embarassades. Els reptes de futur per curar la patologia són mantenir i augmentar aquestes mesures, a més de desenvolupar nous marcadors d’evolució i resposta al tractament de pacients en fase crònica i de fàrmacs nous per atendre la malaltia.
La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina i és un repte per la salut global, arran dels moviments migratoris des de països de la regió. Principalment, la transmissió de la picada de la xinxa es dona a Bolívia, on hi ha el nombre més elevat de casos. A més, també hi ha contagis al nord-oest de l’Argentina, al Perú, al Paraguai, a l’Equador, a Nicaragua i al sud de Mèxic. Fora d’aquestes àrees, la via de transmissió més freqüent és la de mare a fill.
La majoria de pacients amb malaltia de Chagas són asimptomàtics, és a dir, que no presenten símptomes, cosa que en dificulta la detecció. La malaltia es desenvolupa en dues fases:
Aquesta malaltia afecta entre sis i set milions de persones, però s’estima que al voltant de 60 milions estan en risc d’infecció. A Catalunya n’hi ha uns 11.000 casos.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: Benznidazol i Nifurtimox. En el cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestiva es necessitarà un tractament específic per a aquestes complicacions.
En el cas de Catalunya hi ha el “Protocol de cribratge i diagnòstic de malaltia de Chagas en dones embarassades llatinoamericanes i en els seus nadons” des del 2011. Amb aquest protocol es detecten els possibles casos congènits i al mateix temps es cribren activament les donacions de sang i d’òrgans entre els donants.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades