Ictus

Tipus d’ictus

Els ictus es poden agrupar en dues grans categories segons el motiu que els produeix:

• Ictus isquèmic: correspon aproximadament al 80-85 % dels casos. Pot donar-se per la formació d’un coàgul que obstrueix completament una artèria cerebral que ja estava prèviament estreta per un cúmul de greix, colesterol o altres substàncies (placa d’ateroma), provocant una trombosi cerebral o ictus de causa trombòtica. També pot presentar-se pel despreniment d’un coàgul procedent del mateix cervell, o d’una altra regió corporal (habitualment del cor) que es desplaça per les artèries fins a arribar al cervell, causant una embòlia cerebral o ictus de causa cardioembòlica.
• Ictus hemorràgic: té lloc en el 15-20 % restant dels casos i s’ocasiona pel trencament d’un vas cerebral, causat per l’elevació de la pressió arterial (hipertensió) o per defectes dels vasos cerebrals (tabac, drogues, alcohol, etc.). Aquesta hemorràgia comprimeix el sistema, dificulta el reg normal del cervell i produeix lesió del teixit alterant l’equilibri químic que les neurones necessiten per funcionar.

Quan es produeix una interrupció del flux sanguini temporal (entre una i 24 hores) parlem d’un Accident Isquèmic Transitori (AIT); però, si la durada és superior o l’escàner cerebral detecta necrosis (mort neuronal), es considera ictus isquèmic. L’AIT és un factor predictiu de malalties vasculars i, en el cas de l’ictus, és un avís que la persona està en risc de patir-ne un. De fet, un 40% de les persones que pateixen un ictus han patit prèviament un AIT.

Els símptomes 

Davant l’aparició sobtada d’un o de diversos dels següents símptomes s’ha d’actuar amb rapidesa trucant a l'112:

• El més comú és la pèrdua de força que afecta una banda del cos o de la cara. Si afecta una extremitat, s'anomena monoparèsia, però si afecta les dues extremitats d’un costat del cos, hemiparèsia. També pot aparèixer paràlisi completa d’una extremitat (monoplegia) o de les dues (hemiplegia), debilitat en els dos costats (paraparèsia) o paràlisis completa als dos costats (paraplegia).
• L’alteració brusca de la vista és la pèrdua de visió en un ull o parcial en tots dos, veure-hi doble o incapacitat per apreciar objectes a algun costat del camp visual.
• La dificultat per parlar, entendre o articular llenguatge pot produir-se en forma d’alteració en l’articulació i pronunciació que dificulta el discurs i la seva comprensió (disàrtria) o d’un problema per expressar-se o per entendre el que li diuen (afàsia).
• La falta de sensibilitat a la cara, braç i / o cama d’un costat del cos és la sensació anormal dels sentits o sensibilitat, sovint acompanyada de debilitat en la regió, en forma de formigueig, adormiment o esponjament (parestèsia); la disminució de la sensibilitat tàctica, tèrmica i/o dolorosa (hipoestèsia); l'absència completa de totes les formes de sensibilitat a la zona afectada (anestèsia); o la incapacitat per percebre estímuls simultanis en ambdós costats del cos (extinció sensitiva).
• La inestabilitat, desequilibri i incapacitat per caminar és quan la persona presenta manifestacions d’irregularitat en el ritme, l’amplitud i la força dels moviments, que són imprecisos i descoordinats (asinergia).
• El mal de cap intens i d’aparició sobtada és habitual associar-lo a l’hemorràgia cerebral tot i que pot aparèixer també en l’ictus isquèmic.

A qui afecta l’ictus?

Qualsevol persona pot patir un ictus, independentment de l’edat i la condició, tot i que és més freqüent en persones d’edat avançada. Al voltant del 75 % dels casos es produeixen en persones de més de 65 anys, tot i que cada cop més afecta adults joves a causa dels seus hàbits de vida (entre el 15 i el 20 % són menors de 45 anys). L’ictus també pot afectar infants: només a Catalunya, 900 nens/es viuen amb una discapacitat a conseqüència d'un ictus.

Aquesta malaltia també és coneguda per altres termes com feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosis o accident vascular cerebral (AVC). A Catalunya, més de 13.000 persones ingressen cada any per un ictus i, malauradament, no sempre s’arriba a temps de salvar el malalt. 

La causa

Per determinar la causa d'un ictus és necessari realitzar un escàner cerebral (TC). L'estudi es pot completar revisant l’estat dels vasos cerebrals i cardíacs, tenint en compte els factors de risc i malalties cròniques que presenta el pacient. Tot i això, no sempre és possible descobrir-ne l'origen. 

Conèixer la causa d'un ictus permet establir el tractament més adequat per evitar que torni a succeir. Segons l’etiologia (causa) es pot classificar en:  

• Aterotrombòtica: es detecta un vas més estret de l’habitual a conseqüència de greix acumulat a les artèries (colesterol). Són necessaris controls periòdics per assegurar que l’artèria no s'acaba d'obstruir. En els casos més greus pot ser necessària la cirurgia.
• Cardioembòlica: es localitza una arrítmia cardíaca que, alterant el ritme normal del cor, pot produir coàguls o que aquests es desprenguin. Per corregir l’arrítmia se subministren fàrmacs i és convenient seguir un tractament anticoagulant.
• Lacunar: a conseqüència d'una obstrucció a les artèries petites del cervell (anomenades perforants) a causa de la hipertensió.
• Inhabitual: per causes menys freqüents, com ara la presència de malalties sistèmiques (infecció, neoplàsia, alteracions de la coagulació...) o per altres no comunes (dissecció arterial, aneurisma, malformació arteriovenosa o trombosi venosa cerebral, etc.).
• Indeterminada: quan s'han descartat els anteriors subtipus o coexisteixen més d’una possible causa.

El diagnòstic 

Davant la sospita d’ictus s’ha de fer una prova de neuroimatge (tomografia computaritzada cerebral (TC) o ressonància magnètica (RM)) tan de pressa com sigui possible, que ens informarà de:

• Tipus d’ictus (isquèmic o hemorràgic).
• Localització i estat de la lesió cerebral.
• Valoració del teixit cerebral en risc, dada útil per determinar el tractament.

És possible que els especialistes demanin altres proves com ara una radiografia de tòrax (es realitza en el moment de l’ingrés com a primera avaluació), un doopler o dúplex transcranial (per conèixer la presència i localització d’una possible oclusió o estenosis intracranial), una analítica (per saber l’estat de factors de risc, estudi immunològic i de coagulació, serologies, hormones, funció renal, etc.) o un estudi cardiològic (si hi ha sospites d’un ictus cardioembòlic).

Després del diagnòstic, els especialistes poden demanar repetir les proves per detectar canvis comparant les imatges obtingudes amb les prèvies, o bé sol·licitar-ne d'altres. 

El tractament habitual 

El tractament de l'ictus s'ha d'aplicar de forma immediata, ja que la ràpida actuació pot disminuir les conseqüències posteriors. Tot i això, habitualment és necessari un període de rehabilitació per eliminar o reduir les possibles seqüeles.

Després de patir un ictus el risc de tenir-ne un altre és major, per això és necessari prendre medicaments per reduir-ne el risc, seguint sempre les pautes mèdiques. Durant el primer any després de patir-lo és quan hi ha major risc de recaiguda.

El fet de patir un segon ictus pot tenir un desenllaç fatal. En els supervivents, comporta un augment del grau de discapacitat i de risc de demència, així com major taxa d’institucionalització.

La recuperació

L’afectació pot ser diferent en cada pacient. Els símptomes, més o menys greus, depenen de la zona i el volum de cervell afectat, així com de l’estat general de salut previ.

En el cas d'un atac isquèmic transitori (AIT), que no acostuma a deixar seqüeles, o algun tipus d’ictus isquèmic, amb una bona resposta al tractament, la recuperació és pràcticament immediata. En altres ocasions, la recuperació és a més llarg termini i es produeix en setmanes / mesos, deixant algun tipus de seqüela.

També pot produir-se un empitjorament del pacient per causes neurològiques o complicacions com febre, infeccions o altres. En els casos més greus pot comportar la mort.

El seguiment clínic

Un cop el pacient tingui l’alta, els professionals de referència són l’equip d’atenció primària, que controlaran els factors de risc i altres malalties cròniques. En casos complexos, s’hauran de fer visites amb especialistes, com ara neuròlegs.

La tornada al domicili després de l'alta hospitalària variarà en funció del grau d’afectació i la situació familiar. De la mateixa manera, la reincorporació a la vida quotidiana dependrà de les seqüeles de cada malalt.

Escolta el podcast