Tractament de l'ictus

Ictus isquèmic

En el cas de l’ictus isquèmic, la finalitat del tractament és desfer o extraure, en el menor temps possible, el coàgul que està tallant la circulació natural de la sang en el cervell. Per fer-ho, hi ha dues vies d'actuació:

• Trombòlisi intravenosa. Aquest tractament s’utilitza per a la descomposició del coàgul que clou l’artèria intracranial. Disposa d'un temps límit per a la seva administració, i és efectiu en un 40 % dels casos. Quan el fàrmac ha dissolt el coàgul i s’ha destapat l’artèria closa, es diu que s’ha recanalitzat l’artèria.
• Trombectomia (intervencionisme neurovascular). Es realitza en aquells casos en els quals el fàrmac no ha resultat efectiu o que no és possible administrar-lo. En aquest cas, s'extrau el coàgul mitjançant un procediment invasiu intraarterial per via femoral.

Ictus hemorràgic

En l’ictus hemorràgic, el tractament pretén frenar el sagnat que s’ha produït pel trencament d’un vas i evitar l’augment de grandària de l’hemorràgia. Per això, es fa un monitoratge periòdica del pacient per conèixer el nivell de consciència i el dèficit neurològic. Aquesta es manté almenys durant les primeres 72 hores després de patir un ictus. També s'efectua un control intensiu de la pressió arterial, dels nivells de glicèmia (sucre en sang) i de la febre per prevenir possibles complicacions.

El sagnat cerebral pot causar inflamació del teixit cerebral circumdant (conegut com a edema). En aquest cas, és necessari administrar medicaments per vena per reduir-la.  En persones que reben un tractament amb anticoagulants orals o que tenen alteracions de l’hemostàsia (procés que realitza l'organisme per frenar l’hemorràgia sanguínia), s'ha de corregir el més ràpid possible.

En els casos més greus, els especialistes poden recomanar una cirurgia per drenar l'hemorràgia. La decisió sobre el tractament quirúrgic es pren en funció de factors com la localització i grandària de l’hemorràgia, l’edat i els antecedents del pacient. Es tracta d'una decisió difícil donat que no sempre és possible accedir sense produir danys en altres zones del cervell. 

Rehabilitació

El propòsit de la neurorehabilitació és recobrar les funcions neurològiques perdudes o disminuïdes a conseqüència d'un ictus. Existeixen, però, fases de recuperació:

• En els tres primers mesos és quan es produeix un major grau de recuperació neurològica.
• En els sis primers té lloc la recuperació funcional.
• Aproximadament a l'any es produeix l'adaptació a la discapacitat i la reintegració en la comunitat.
• Fins als dos anys, el llenguatge i l'equilibri poden seguir millorant.

D'aquesta manera, l'equip interdisciplinari que intervé al llarg de les diferents etapes treballa perquè el pacient tingui la màxima independència i adaptació al seu entorn.  Per complir aquests objectius, és convenient iniciar la recuperació tan aviat com sigui possible i, des de fases inicials, comptar amb la participació del pacient i els seus cuidadors. 

Cal esmentar que, per naturalesa, existeix l'anomenada “recuperació espontània”: és quan el cervell té la capacitat per recuperar-se dels danys que ha patit per si mateix. Aquesta recuperació, però, pot donar-se en una direcció incorrecta o no ser suficient per reduir les seqüeles. Per això és recomanable seguir sempre les indicacions dels especialistes.

Equip interdisciplinari

Un equip interdisciplinari s’ocupa de la recuperació d’un pacient que ha patit un ictus. Cada un dels professionals intervé segons l’evolució de la malaltia i les necessitats que es deriven en cada moment:

• La neuropsicologia participa quan apareixen canvis de conducta o comportament arran del dany que s'ha produït al cervell. També pot haver-hi afectació a la memòria, al llenguatge (comprensió i expressió), a l’atenció i concentració, a la velocitat amb la qual el cervell processa la informació, al reconeixement visual, a la programació dels actes motors, a alteracions de l’estat d’ànim, etc.
• La fisioteràpia està adreçada a persones que, després de patir un ictus, presenten dèficits motors com ara en caminar, equilibri, pèrdua de força i to muscular, entre d’altres.
• En el cas d'un pacient amb discapacitat, la teràpia ocupacional té per objectiu ajudar al malalt a desenvolupar les seves tasques diàries de forma autònoma (vestir-se, alimentar-se, manipular diners, entre d'altres) i suport per adaptar-se a l’entorn, que a vegades comporta un recondicionament de la llar i facilitar utensilis per realitzar activitats diàries sense assistència d’una altra persona o que aquesta sigui mínima.
• En casos que es detecten problemes amb el llenguatge i les capacitats comunicatives, és necessària la logopèdia. Aquests obstacles es poden manifestar com incapacitat d’emetre o entendre el que la persona diu, presentant un llenguatge incoherent (afàsia); per la dificultat d’articular paraules (disàrtria) o per la impossibilitat de parlar. També es tracten els problemes relacionats amb la disfàgia (incapacitat de tragar), que pot comportar canvis en la dieta, incorporar tècniques d'alimentació segura (per evitar desnutrició, deshidratació o que el menjar passi al pulmó) o, en els casos més greus, haver d'utilitzar una sonda per l'alimentació.
• L'assistència social té per finalitat aconseguir la màxima integració social del pacient, orientant i proporcionant suport professional en els aspectes socials i familiars de les persones afectades. Ofereixen informació sobre prestacions, accés i utilització dels recursos sanitaris i socials existents, i els gestionen. 

En el procés de rehabilitació també hi intervenen altres professionals com ara metges, infermeres o tècnics ortopèdics.

Escolta el podcast