40 anys de la sida: el primer cas de VIH de l’Estat es va diagnosticar a Vall d’Hebron

Fa 40 anys, l’octubre de 1981, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron va diagnosticar el primer cas de sida de l’Estat. Un jove de 35 anys que va ingressar amb una història curta de mal de cap persistent, lesions de color púrpura i Sarcoma de Kaposi, un tipus de càncer  de pell provocat per un herpes virus (el VHH-8). Es tracta d’una malaltia que apareix quan el sistema immunitari està deprimit i que aviat es va associar al VIH. El pacient s’havia aprimat molt en els darrers sis mesos. Un cop hospitalitzat, els mals de cap van anar en augment i una part del cos se li va paralitzar. Per arribar al diagnòstic, se li va fer un escàner i l’equip mèdic va identificar un tumor de tres centímetres al cervell que es va interpretar com una metàstasi. El van operar d’urgència, però quatre dies després de la intervenció el pacient va perdre la vida. 

La Dra. Carmen Navarro, ja jubilada i que aleshores era cap de Secció de Neuropatologia de Vall d’Hebron, va ser l’encarregada d’analitzar el tumor i realitzar l’autòpsia neurològica. “En comptes de cèl·lules tumorals, vaig trobar cèl·lules parasitades que vaig associar amb una toxoplasmosi”, explica. “L’examen microscòpic va confirmar que el pacient tenia toxoplasmosi granulomatosa. Era una troballa sorprenent perquè es tractava d’una infecció que només es trobava en nounats”, destaca la Dra. Carmen Navarro. 

Aquest va ser el primer cas de VIH descrit a l’Estat, però també el primer cop que s’associava la infecció al cervell per toxoplasma a la sida. ”A l’article que l’equip de Vall d’Hebron va publicar a la revista The Lancet, on descrivíem el cas, vam relacionar el sarcoma de Kaposi i altres infeccions oportunistes observades entre la població homosexual recentment als Estat Units, concretament a Califòrnia i Nova York, amb el nostre cas. Aquest detall va ser determinant per diagnosticar la sida a futurs pacients”, recorda la Dra. Carmen Navarro. A l’article també recollien que el pacient, tot i tenir parella estable en el moment de la infecció, havia tingut relacions durant un viatge a Nova York l’any 1974 i a Turquia, l’any 1980. Com amb la COVID-19 i altres malalties infeccioses, l’estudi de contactes va ajudar a afinar el diagnòstic. 

Aleshores, encara no s’havia batejat la malaltia com a Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (Sida). Encara passarien dos anys perquè el 1983, el viròleg francès Luc Montagnier, de l’Institut Pasteur de París i Premi Nobel de Medicina 2008, aïllés i identifiqués el virus que estava causant estralls entre la població homosexual, sobretot. 

“Els primers casos es van detectar en homes que tenen sexe amb homes, però la malaltia no va trigar a aparèixer en pacients amb hemofília o addiccions a les drogues i no només homes, també dones i infants”, recorda la Dra. Magda Campins. L’actual cap del grup de recerca en Epidemiologia i Salut Pública del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) va començar a treballar a Vall d’Hebron fa 37 anys. “Cada vegada que es diagnosticava un cas, fèiem els estudis dels contactes. Eren temps en què el VIH era una malaltia estigmatitzada i comunicar-ho als contactes i a la família era molt dur. Tampoc era senzill el paper dels sanitaris quan no se sabia com es transmetia. L’associació de la malaltia els primers anys al col·lectiu homosexual i l’homofòbia va estigmatitzar els pacients, i la desinformació i falta de resposta científica no va ajudar a frenar el rebuig social” reflexiona la Dra. Magda Campins, que tot i que les expectatives de vida dels pacients amb VIH hagin canviat, insisteix a utilitzar mesures per evitar la transmissió. A l’Estat, es calcula que hi ha 3.000 noves infeccions cada any i 150.000 malalts.

La Dra. Carme Navarro, tot i no dedicar-se després al VIH, recorda aquells anys com a “terribles”. “A partir del primer cas, el degoteig de casos que combinaven infeccions oportunistes va ser constant. Se’ns morien sense poder fer-hi gaire. Vam tenir consciència ràpidament de l’arribada d’una nova malaltia que va començar afectant la població homosexual, però amb el temps esdevindria pandèmia”, descriu la Dra. Carmen Navarro. En 40 anys, la sida ha costat la vida de 35 milions de persones. Encara ara, cada any s’infecten 1,5 milions de persones i 38 milions de persones hi conviuen. Tot i que s’investiga des de fa quatre dècades, segueix sense haver-hi cura. “No s’ha trobat una vacuna  perquè el virus de la sida quan es replica a les cèl·lules té una gran habilitat per crear mutacions, per fer-se una idea, fins a 6.000 cops més que un virus de la grip, i això posa bastons a les rodes per trobar una vacuna eficaç”, explica la Dra. María José Buzón, responsable de la línia de Recerca Translacional del VIH al grup de recerca en Malalties Infeccioses del VHIR.  Gràcies als tractaments és una malaltia crònica, però encara moren 690.000 persones cada any a països de renda mitjana i baixa. 

Nous tractaments, nova esperança de vida

“Fins al 1987, que apareix el primer antiretroviral, AZT, un fàrmac que impedeix la replicació del virus, no podíem fer gaire per als pacients. Però tot i que semblava que milloraria la seva supervivència, aquesta primera família d’antiretrovirals era molt tòxica. No és fins a l’any 1996 que canvia la història i el pronòstic de la malaltia, quan apareix un còctel de tres fàrmacs que reverteix la mortalitat”, explica el Dr. Vicenç Falcó, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigador del grup de recerca en Malalties Infeccioses del VHIR. Durant els següents deu anys, el tractament funcionava amb els seus inconvenients: s’havien de prendre moltes pastilles, seguia tenint una toxicitat alta i interaccionava amb altres medicaments. L’any 2005 van aparèixer tractaments més eficaços i menys tòxics. Però el salt qualitatiu arribaria entre 2012 i 2015. “Apareix una nova família de medicaments que  solucionen tres problemes: baixa la toxicitat, són fàcils de prendre i no tenen interaccions”, resumeix  el Dr. Vicenç Falcó. “Actualment, ens trobem davant una malaltia crònica, en què els malalts tenen una supervivència similar a la resta de la població”, descriu. Així i tot encara queden reptes. El primer és curar la sida. El segon, diagnosticar la malaltia a les persones que no saben que estan infectades. El tercer, la prevenció. Hi ha fàrmacs preventius (La PrEP o teràpia preexposició) que eviten el contagi, s’administren molècules antiretrovirals a persones amb probabilitats d’infectar-se, però aquestes teràpies no són accessibles en països en vies de desenvolupament. Val a dir que el programa Drassanes Express, ubicat al CAP de Drassanes, ajuda a detectar i tractar la infecció i reduir-ne la incidència. El darrer repte serà seguir tenint cura de la gent infectada que es fa gran. A Occident, el 50% dels infectats tenen més de 50 anys. 

Per curar la sida hi ha dues grans vies d’investigació: aconseguir una vacuna preventiva o noves estratègies de tractament que permetin eliminar el virus. “Tot aquest coneixement ha ajudat a desenvolupar amb celeritat una vacuna i estratègies contra la COVID-19 i ara esperem recollir-ne els fruits”, diu la Dra. Maria José Buzón. Ella i la Dra. Meritxell Genescà, investigadora del grup de recerca en Malalties Infeccioses  del VHIR, són al capdavant de les diferents línies d’investigació del VHIR, centrades en l’estratègia “shock and kill”: reactivar el virus latent i atacar-lo. “El virus de la sida és molt hàbil perquè s’amaga en estat latent en reservoris, de manera que és capaç de burlar els tractaments antiretrovirals i el sistema immunitari. La persona infectada corre el perill que els reservoris s’activin amb una infecció com un refredat i comenci a reproduir virus a milions. Per això, el tractament amb antiretrovirals no es pot deixar mai”, explica la Dra. Maria José Buzón.

Al seu laboratori estudien diverses estratègies. Activar el virus amb un compost innocu, l’àcid làuric, perquè el sistema immunitari identifiqui i ataqui l’invasor. Potenciar les cèl·lules NK amb anticossos biespecífics que també reconeixen les cèl·lules infectades, o dissenyar una nanopartícula per dirigir-la als ganglis limfàtics, un dels reservoris on s’acumulen virus, per portar fàrmacs capaços de reactivar virus del VIH latents, són alguns exemples.

Imatge de Clara Serra: Folicle infectat per VIH