Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La grip és una malaltia respiratòria infecciosa causada pel virus influenza, del qual hi ha 3 tipus (A, B i C) i diversos subtipus. És una malaltia que pot presentar un ampli ventall de formes clíniques: des d’infeccions asimptomàtiques fins a quadres respiratoris que es poden complicar. Els virus de la grip circulen durant els mesos d’hivern al nostre medi, produint epidèmies estacionals. Els virus gripals que circulen cada temporada no tenen la mateixa patogenicitat i la susceptibilitat de la població davant dels virus tampoc no és homogènia. Per això, la intensitat de les epidèmies de grip varia d’un any a l’altre, tant pel que fa a la quantitat de persones afectades com pel que respecta a l’espectre clínic de les infeccions. La vacunació antigripal és la mesura de prevenció primària més efectiva per prevenir la grip i les seves complicacions.
La grip es transmet d'una persona malalta a una altra a través de les gotetes que s’expulsen amb la tos i els esternuts. La capacitat de transmissió s’inicia des del dia abans de l’aparició dels símptomes i persisteix durant cinc dies després.
S’estima que la grip estacional pot afectar entre el 5% i el 20% de la població general, i que aproximadament el 25% dels processos respiratoris febrils podrien ser produïts per la grip. Aquesta morbiditat elevada dona lloc a un nombre important de consultes mèdiques i de dies laborables perduts a conseqüència de la malaltia. A més, determinades persones, com les d’edat avançada, les que tenen malalties cròniques, les que estan immunodeprimides i les dones embarassades, entre d’altres, poden patir la malaltia amb més gravetat i és freqüent que presentin complicacions durant la seva evolució. Per aquests motius la grip continua sent un problema important de salut pública
La grip presenta febre elevada, tos seca, mal de cap i de coll, dolor muscular i malestar general. També pot provocar diarrees, nàusees i vòmits, sobretot en nens petits. En la majoria de casos, les persones es recuperen en 7-10 dies.
La grip pot afectar a qualsevol persona, però els més vulnerables de patir complicacions són els infants menors de 2 anys, les persones d'edat igual o superior a 60 anys, les embarassades, les persones amb obesitat mòrbida i les persones de qualsevol edat que pateixin alguna de les malalties següents: cardiovasculars, pulmonars (inclosa la displàsia broncopulmonar, la fibrosi quística i l'asma), neurològiques, neuromusculars, metabòliques (inclosa la diabetis mellitus), insuficiència renal, immunosupressió, càncer, malalties hepàtiques cròniques, asplènia i hemoglobinopaties.
El diagnòstic de la grip generalment és clínic i no requereix proves de laboratori. No obstant això, el diagnòstic microbiològic és fonamental per poder disposar de confirmació etiològica en pacients amb factors de risc i en malalts greus. La detecció del virus en mostres respiratòries es pot fer per cultiu, per tècniques de detecció d’antigen i per mètodes moleculars.
No hi ha tractament específic per a la grip. Es recomana donar un tractament amb analgèsics i antitèrmics (paracetamol) per alleujar o tractar alguns dels símptomes associats a la grip, com la febre o el mal de cap.
Els antibiòtics no curen la grip. Només en aquells casos en què hi hagi una sobreinfecció bacteriana, com la pneumònia, o en malalts crònics pot estar indicat un tractament antibiòtic preventiu per evitar complicacions.
Els antivirals, com l'oseltamivir o el zanamivir, poden estar indicats en persones amb alt risc de complicacions per reduir la durada de la grip i la possibilitat de complicacions, però s'han de començar a prendre abans que passin 48 hores des de l'inici dels símptomes.
La millor manera de protegir-se de la grip és la vacunació i seguir unes bones pràctiques d’higiene per tal d'evitar la propagació del virus. L’objectiu de la vacunació antigripal anual és generar protecció contra els virus gripals que circularan durant la temporada de grip. Les autoritats sanitàries i les societats científiques d'arreu del món recomanen de manera unànime la vacunació antigripal estacional de les persones d’alt risc. Les vacunes antigripals són molt segures i ben tolerades amb una efectivitat que oscil·la entre el 30% i el 70% per prevenir l’hospitalització per grip i la pneumònia. En les persones grans residents en institucions, les vacunes han demostrat ser efectives entre el 50% i el 60% per prevenir l’hospitalització o la pneumònia, i el 80% per prevenir la mort per grip.
És una malaltia crònica inflamatòria de l’esòfag causada i mantinguda per una reacció al·lèrgica. Es caracteritza per la dificultat per empassar (disfàgia), els embussos del menjar a l’esòfag (impacció alimentària) i ruptures de la paret de l’esòfag (perforació esofàgica).
Els símptomes més freqüents són:
Si la inflamació esofàgica i els símptomes que se’n deriven no es tracten, persisteixen des de la infantesa fins a l’edat adulta. Aquesta inflamació provoca alteracions estructurals de l’esòfag amb un procés de remodelació dels teixits, que porta al desenvolupament de fibrosi i a la formació d’estenosi. És a dir, un deteriorament funcional que afectarà de manera significativa la qualitat de vida de qui la pateix.
Des de la seva primera descripció, de l’any 1993, l'EE presenta una prevalença de fins a 45 casos per cada 100.000 habitants i una incidència de 3,7 casos per cada 100.000 habitants i any. Això significa que actualment és la causa més habitual de disfàgia, de perforació espontània de l'esòfag i d’impacció alimentària en pacients joves.
Per fer un diagnòstic adequat, s’ha de fer una gastroscòpia mitjançant la qual cal prendre múltiples biòpsies de l'esòfag, ja que les alteracions inflamatòries es distribueixen de manera clapejada. Amb aquesta tècnica també s’avaluarà la resposta al tractament.
Amb l’anàlisi endoscòpica de la superfície mucosa esofàgica no n’hi ha prou per fer un bon diagnòstic, ja que fins al 10-15% de pacients presenten una exploració endoscòpica normal.
El tractament de l'EE es basa en l'ús de tres alternatives terapèutiques:
Per a la prevenció de les complicacions de l'EE és important un diagnòstic primerenc de la malaltia. També és bàsic el tractament precoç i el seguiment clínic i endoscòpic.
La sèpsia és una afecció potencialment mortal que es produeix quan el cos respon davant d’una infecció i ataca els seus propis teixits i òrgans. En determinades ocasions es dona una disfunció orgànica (per exemple, hipotensió), que comporta una resposta anòmala davant de la infecció i es tradueix en un quadre clínic molt greu.
Un xoc sèptic sorgeix quan les anormalitats de la circulació, cel·lulars i metabòliques són tan profundes com per augmentar la mortalitat. Això es pot identificar per la hipotensió persistent que necessita vasopressors per mantenir la pressió arterial i els nivells de lactat sèric. Amb aquests criteris, tot i la reposició adequada de volum, la mortalitat hospitalària és superior al 40 %.
La sèpsia comporta una història suggestiva d’infecció que altera el cos i es desencadena en signes que es poden associar a una disfunció orgànica o a una hipoperfusió sistemàtica. Aquests símptomes són:
Cada any es dona una mitjana de 212,7 malalts de sèpsia per cada 100.000 habitants en la xarxa sanitària catalana. En concret, entre el 2008 i el 2012 es van detectar 82.300 persones amb casos de sèpsia greu i el 2012 se’n van registrar 20.228 casos.
Pel que fa a la Vall d’Hebron, en el 2010 van ingressar al Servei de Medicina Intensiva 232 pacient amb aquesta patologia, una xifra que suposa el 25,2 % dels ingressos en aquest servei.
Per detectar la sèpsia es fan les proves següents:
El tractament precoç pot millorar-ne el pronòstic. Per aquest motiu, s’activa un Codi de Sèpsia:
Per prevenir aquesta patologia és vital la detecció precoç del pacient que mostri una història suggestiva d’infecció i que tingui una disfunció orgànica. A més, en algunes ocasions és necessària la vacunació.
És un tipus de càncer situat als ossos o als teixits tous. El sarcoma d’Ewing és el segon càncer d’os més comú en infants, i normalment es presenta entre els deu i els vint anys. També és més comú en homes que en dones. El sarcoma d’Ewing i els tumors neuroectodèrmics primitius (PNET) són un tipus de càncer que inclouen diversos tipus de tumors malignes que comparteixen una anormalitat cromosòmica comuna. Els tumors d’Ewing estan formats per cèl·lules petites no diferenciades i acostumen a trobar-se amb més freqüència en un dels ossos llargs de la cama o del braç, en els ossos plans de les costelles o la pelvis, o a la columna. També pot ser que es presentin en qualsevol altre os del cos o en teixits tous.
El tumor d’Ewing situat en el teixit tou, s’anomena sarcoma d’Ewing extraesquelètic. I se sol donar a la cuixa, a la pelvis, a àrees de la columna, a la paret del tòrax o al peu.
El tumor neuroectodèrmic primitiu en ossos o teixits tous és el menys comú de la família de tumors del sarcoma d’Ewing. Està format per cèl·lules nervioses immadures.
Els símptomes més comuns del sarcoma d’Ewing són:
També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l’os o del teixit afectat. Molt sovint, en el moment del diagnòstic s’hi troba una fractura patològica (un trencament sense traumatisme), ja que el tumor ha debilitat l’os. Altres símptomes menys comuns d’aquest tipus de tumor són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. El sarcoma d’Ewing representa el 3 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Cada any n’hi ha 30 nous casos en menors de 14 anys.
En cas que el nen presenti símptomes d’aquest sarcoma, el metge pot fer diversos exàmens de diagnòstic que poden incloure:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la mida i la ubicació del tumor i a indicar si s’ha propagat a altres parts del cos.
Freqüentment, es fan servir tres tipus de teràpia per tractar els tumors d’Ewing. Sempre s’utilitza la quimioteràpia, perquè la cirurgia (sigui per salvar el membre o sigui per amputar-lo) o la radiació s’usen per al control local. El tipus de teràpia dependrà de l’edat de l’infant, de la ubicació del tumor i de si s’ha propagat a altres parts del cos.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
El restrenyiment és un trastorn de l’hàbit intestinal que es caracteritza per una disminució en la freqüència evacuativa de la femta o en femtes dures i difícils d’expulsar. Afecta més a les dones i, en molts casos, cursa amb dolor o molèsties abdominals. Aquesta entitat té una repercussió personal, sanitària i social molt important.
En la majoria dels casos, la causa del restrenyiment és desconeguda, sense una lesió orgànica o anatòmica que ho expliqui, i es defineix com a restrenyiment funcional o primari. En altres casos, l’aparició del restrenyiment es veu afavorida per determinades malalties o medicaments, que és el que es coneix com a restrenyiment secundari.
Dins del restrenyiment primari podem distingir-hi algunes variants:
El restrenyiment secundari es deu al consum de certs medicaments, sobretot opiacis per al dolor, i a malalties neurològiques, metabòliques, infeccioses (Chagas) i al càncer, entre d’altres.
El més freqüent és la dificultat per a l’evacuació.
En el cas que hi hagi alteració en l’evacuació rectal, els símptomes poden ser:
Aquesta entitat és molt comuna tant en adults com en infants, i pot afectar entre el 10 % i el 30 % de la població mundial. El 69 % dels pacients que el pateixen diuen que afecta el seu rendiment escolar o laboral, i el 40 % dels pacients amb restrenyiment ha consultat en alguna ocasió el metge per aquest motiu. A l’Estat espanyol, entre els anys 2005-2006 es van dispensar més de 23 milions d’unitats de diversos laxants durant un any.
En general, no es fan estudis de rutina en pacients amb restrenyiment crònic si no hi ha signes d’alarma com poden ser febre, pèrdua de pes o sagnat rectal. En canvi, el restrenyiment de recent aparició, sense causa aparent, o que no respon bé al tractament, ha d’estudiar-se mitjançant diferents proves com ara:
El restrenyiment ha de ser tractat de manera individualitzada i cal analitzar-ne la presència de les causes que l’originin o l’agreugin. També cal investigar els hàbits dietètics, higiènics i el consum de fàrmacs del pacient.
L’absència de resposta a aquest tractament ha de ser valorada per especialistes.
Hi ha diverses maneres de prevenir l’estrenyiment:
L’epidermòlisi ampul·lar (EB) és una malaltia que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims. La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment, no té un tractament eficaç.
En funció de la zona de la pell on es produeix la butllofa, la malaltia es divideix en quatre grans grups i al seu torn en més de 32 subgrups.
Els símptomes cutanis més freqüents són l’aparició de butllofes a les zones de més fricció com ara les mans i els peus. Són lesions hemorràgiques que poden produir crostes que s’infecten fàcilment i pruïja constant. El rascat contribueix a l’aparició de noves lesions i a la sobreinfecció de les ja existents.
Un cop s’ha curat la butllofa, apareixen quists de mílium, cicatrius atròfiques o hipertròfiques que originen sindactílies de mans i peus, contractures articulars, així com deformitats estètiques i limitació funcional en l’ús de les mans o a la deambulació. Tot això, comporta una pèrdua d’autonomia.
A més, les ferides cròniques poden produir carcinomes cutanis de gran agressivitat.
A banda d’això, també pot desencadenar manifestacions extracutànies, com la participació en annexos de la pell, les dents i els sistemes gastrointestinal, tracte urinari i l’epiteli pulmonar.
La malaltia presenta una prevalença baixa i afecta un de cada 17.000 nascuts vius al món.
Per detectar la malaltia es fa, principalment, un mapatge per immunofluorescència i microscòpia electrònica. A més, en el cas d’aquests pacients el diagnòstic genètic és obligat perquè la malaltia pot implicar una evolució i pronòstic diferents.
Tot i que s’està investigant, de moment, és una malaltia que no té cura, però sí que es poden fer tractaments preventius i simptomàtics de les lesions cutànies, així com de les complicacions sistèmiques. Quan es manifesta la patologia és vital l’actuació ràpida perquè d’això depèn la qualitat i l’esperança de vida dels pacients.
Actualment, s’estan investigant noves teràpies cel·lulars i moleculars per combatre la malaltia.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
És una cardiopatia que presenta una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral.
Els pacients amb canal auriculoventricular presenten una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral, que és la que regula el flux de sang de la cavitat esquerra del cor.
En el cas de canal auriculoventricular parcial pot veure’s afectada la part superior (auricular) o inferior (ventricular) de la paret. En cas de canal auriculoventricular complet l’esquerda afectaria tant la cavitat auricular com la ventricular de la paret.
Segons la mida de l’esquerda interauricular i del grau d'insuficiència mitral, aquesta cardiopatia pot presentar símptomes o no presentar-ne.
En el cas que n’apareguin, els més habituals són els associats a la insuficiència cardíaca:
Es du a terme mitjançant una ecocardiografia que identifica la presència del defecte i el grau d’insuficiència mitral.
Aquesta cardiopatia es corregeix amb cirurgia, en què es tancarà la comunicació interauricular amb un pegat i es repararà la vàlvula mitral mitjançant el tancament de l’esquerda. L’edat ideal per corregir la cadena AV parcial és entre l’any i els quatre anys de vida.
La gran majoria de pacients als quals se’ls corregeix un defecte d’aquest tipus arriben a una expectativa i qualitat de vida semblants a la de la població general. Els pacients als quals no se’ls corregeix, poden desenvolupar hipertensió pulmonar, una malaltia que disminueix dràsticament l’edat de supervivència a partir dels trenta i quaranta anys.
Hi ha un petit percentatge de pacients (< 10 %) en què la insuficiència mitral necessitarà més procediments al llarg de la seva vida.
La displàsia acetabular o del maluc en adolescents i persones adultes joves és una malformació del maluc. Es caracteritza per la pèrdua de la concavitat de la còtila (poc profunda i aplanada) i la verticalització del sostre acetabular, amb una mala posició i cobertura del cap femoral que genera una inestabilitat del maluc.
El dolor sol aparèixer de forma lenta, però de vegades de forma brusca per un increment de l'activitat física o esportiva, augment de pes o embaràs.
Malgrat la implementació rutinària de l'examen clínic i ecogràfic del nadó per a la detecció i el tractament precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc, aquesta malaltia continua sent la causa més freqüent de displàsia acetabular de l'adolescent i de l'adult jove, i responsable de més del 50% de les artrosis degeneratives del maluc que necessitaran un tractament quirúrgic mitjançant una pròtesi total o altres tècniques de preservació del maluc.
La major part dels casos estan causats per la displàsia del desenvolupament del maluc; però en d’altres, a un desenvolupament i creixement anòmal de l’acetàbul per causa d’una deformitat en el cap femoral. La sobrecàrrega en l’articulació fa que el cartílag articular es deteriori més de pressa.
La incidència en els adults és molt variable. La incidència de la displàsia del desenvolupament del maluc és d’1 o 2% en els nounats i el 60% de les artrosis de maluc tenen el seu origen en seqüeles de la displàsia acetabular.
L'exploració física pot ser normal o provocar dolor inguinal en realitzar una flexió forçada amb rotació interna i adducció del maluc "impingement test" que denota una anomalia interarticular.
Les radiografies AP en bipedestació i "fals" perfil i axial de maluc són útils per al diagnòstic i valoració de la gravetat. La ressonància magnètica d'alta definició de què disposem en el nostre centre permet veure les estructures i la qualitat del cartílag articular. Si persisteixen dubtes, és útil l'artroscòpia.
El diagnòstic precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc en el període postnatal amb l'exploració física rutinària (tests de Barlow i Ortolani) i l'ecografia de maluc permeten un tractament precoç i prevenir la displàsia acetabular residual.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades