Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El concepte d’infeccions osteoarticulars resistents engloba totes les intervencions fetes a pacients amb infeccions resistents al tractament mèdic i quirúrgic previ. Aquestes intervencions poden ser recanvis de pròtesis, osteomielitis cròniques, pseudoartrosis sèptiques, entre d’altres.
Els diferents tipus d’infeccions osteoarticulars resistents que es tracten són:
Osteomielitis/osteïtis d’origen hematogen resistents al tractament mèdic i quirúrgic:
Osteomielitis cròniques o pseudoartrosis sèptiques derivades de traumatismes o intervencions quirúrgiques. Les que es produeixen a causa de fractures obertes, de forma característica la tíbia, molts cops s’acompanyen de pèrdua òssia i/o de cobertura cutània. No se’n sap la incidència exacta, però com més exposat ha estat l’os, més possibilitats d’infectar-se de forma crònica.
Infeccions periprotètiques. Aquest tipus d’infecció es dona entre un 1% i un 3 % de les artroplàsties primàries realitzades. En moltes ocasions, l’únic símptoma evident és el dolor. La presència d’una fístula o l’aïllament d’un microorganisme patogen en diferents mostres en confirmen el diagnòstic. El tractament més freqüent passa pel recanvi de la pròtesi en dues intervencions diferents.
Infeccions de parts toves greus (fasciïtis necrotitzants, gangrenes), resistents al tractament. Aquestes lesions són força estranyes i quan es produeixen acostumen a ser mortals. Un dolor excessiu localitzat pot ser l’únic símptoma inicial, fet que fa que sigui molt difícil de diagnosticar en aquest estadi. Quan es diagnostica i s’hi aplica un tractament agressiu amb antibiòtics i desbridaments quirúrgics, s’influeix en la supervivència i en la necessitat d’amputacions.
En la prevenció de la infecció osteoarticular són molt importants els factors relacionats amb el pacient (control de les comorbiditats), els relacionats amb la intervenció (profilaxi antibiòtica), la presència d’implants, l’estat dels teixits (os i cobertura cutània), entre altres.
Aquest tipus d’infeccions fan que es necessiti un equip multidisciplinari, ja que és un tractament molt complex.
La malaltia causada pel virus del Zika es contrau per la picada d’un mosquit infectat, tal com succeeix també amb el dengue, el chikungunya i la febre groga. Així mateix, es pot transmetre per via sexual, les dones embarassades el poden transmetre als seus fills o per transfusió de sang. A Europa no s’han donat casos d’infecció per la picada del mosquit, sinó que tots han estat importats.
És una malaltia de curta duració, que es pot resoldre sense complicacions ni necessitat d’hospitalització. No obstant això, hi ha una relació entre aquesta infecció i algunes patologies neurològiques. A més, les mares afectades durant l’embaràs poden donar a llum a nounats amb microcefàlia.
El període d’incubació en l’ésser humà és d’entre 3 i 12 dies, amb un màxim de 15. Tot i que en moltes ocasions no es presenten símptomes, quan la malaltia es manifesta es caracteritza per:
Des del 2015, 71 països van declarar que el virus del Zika s’havia transmès a través del mosquit. A més, 13 més van manifestar que la malaltia havia arribat per una altra via, generalment, la sexual.
A Europa la majoria dels casos han estat importants de països endèmics, principalment, de l’Amèrica Llatina, però també del sud-est asiàtic. A Catalunya, a mitjans de desembre de 2016, s’havien registrat 150 infeccions, dels quals 32 eren gestants.
Entre els set i els primers deu dies de la malaltia, el diagnòstic es realitza a través de tècniques de biologia molecular (RT. PCR) en sang i orina, que permet detectar el virus.
Un cop passat aquest període, el Zika desapareix de la sang i es detecta a través dels anticossos en el sèrum.
No hi ha un tractament específic per fer front a aquesta malaltia. Generalment, els símptomes desapareixen entre els tres i els set dies després de la infecció. Per això, es poden suavitzar amb analgèsics i antitèrmics.
De moment, no hi ha cap vacuna per tractar aquest virus. Per tant, la prevenció es basa a evitar la picada del mosquit en els països endèmics, així com prendre mesures de protecció en les relacions sexuals.
En el cas de Catalunya, el risc del virus s’associa amb l’arribada de viatgers infectats procedents dels països endèmics. Aquí existeix un protocol de cribratge en embarassades i les seves parelles, ja que són un col·lectiu sensible perquè poden transmetre el virus al fetus.
L’atrèsia pulmonar amb comunicació interventricular és una cardiopatia que es caracteritza per l’absència de connexió entre el ventricle dret i les artèries pulmonars.
És una cardiopatia congènita poc freqüent que es caracteritza per l’absència de connexió entre el ventricle dret i les artèries pulmonars. És una varietat extrema de la tetralogia de Fallot en què la sang que arriba als pulmons per oxigenar-se i ho fa sense passar pel cor.
La sang als pulmons pot arribar a través de les seves pròpies artèries pulmonars, que estaran desconnectades del cor, o a través de les artèries col·laterals, unes artèries que neixen de l’aorta toràcica i que irriguen directament el pulmó. Es tracta de vasos amb anatomia molt variable, que cal estudiar en cada infant.
Aquesta malaltia és molt heterogènia, pel que fa a la variabilitat que presenten les artèries pulmonars. Se’n poden diferenciar diversos grups:
El pronòstic d’aquesta malaltia depèn del creixement de les seves branques pulmonars per poder fer la correcció mitjançant cirurgia.
És una cardiopatia congènita poc freqüent, ja que correspon entre l’1 % i el 2 % de totes les cardiopaties congènites.
En la majoria de casos, el diagnòstic es realitza mitjançant l’estudi ecocardiogràfic fetal. En aquesta ecografia s’observa l’absència de connexió entre el cor i les artèries pulmonars, així com la presència de CIV. Per mitjà d’aquesta prova també es valoren la mida i la posició de les artèries pulmonars.
Quan el nadó neix, presenta una quantitat d’oxigen, que s’anomena “saturació”, a la sang inferior al que és habitual, 80-90 % tot i que és una quantitat suficient per al desenvolupament normal del nadó.
La malaltia del virus de l’Ebola (MVE) és una malaltia infecciosa greu que té l’origen en els animals salvatges. És causada per un virus del gènere “Ebolavirus” (Filovirus), que se sol presentar en forma de brots que tenen un percentatge de mortalitat del 50 %.
Els primers símptomes són febre sobtada, dolor muscular, debilitat, mal de cap i mal de coll. Aquests símptomes van seguits de vòmits, diarrea, disfunció renal i hepàtica, erupcions cutànies i hemorràgies.
A la fase final de la malaltia, els pacients desenvolupen una fallida multiorgànica que en alguns casos se supera durant la segona setmana d’evolució i en d’altres, provoca la mort.
És una malaltia contagiosa quan apareixen els símptomes.
És una malaltia freqüent a l’Àfrica central i occidental. El brot més important es va produir l’any 2014, amb més d’11.000 morts (Guinea, Libèria i Sierra Leone).
El període d’incubació oscil·la entre 2 i 21 dies.
En humans es transmet amb el contacte directe amb la sang i les secrecions corporals de les persones infectades o amb objectes contaminats amb fluids corporals dels pacients. També es pot transmetre per contacte sexual fins tres mesos després de l’inici dels símptomes.
Cal tenir en compte l’antecedent epidemiològic de viatge o contacte amb persones malaltes és bàsic. El diagnòstic definitiu es fa amb proves de laboratori en centres de referència, en què es detecta l’àcid nucleic viral en mostres biològiques. Abans d’establir un diagnòstic de MVE cal descartar altres malalties infeccioses com ara el paludisme, la febre tifoide, el dengue o la meningitis.
Fins ara, no hi ha cap tractament específic per combatre-la. S’ha de mantenir una adequada hidratació i pressió arterial dels pacients, així com altres mesures de suport vital.
La prevenció de l’Ebola es basa en diferents estratègies:
Actualment, hi ha una vacuna en fase d’autorització que ha mostrat uns resultats excel·lents.
El tractament de l’ictus requereix una actuació immediata en unitats especialitzades i per neuròlegs experts. L’atenció precoç redueix la mortalitat i la dependència a llarg termini, i la identificació exacta del moment d’inici dels símptomes és fonamental.
En el cas de l’ictus isquèmic, la finalitat del tractament és desfer o extraure, en el menor temps possible, el coàgul que està tallant la circulació natural de la sang en el cervell. Per fer-ho, hi ha dues vies d'actuació:
En l’ictus hemorràgic, el tractament pretén frenar el sagnat que s’ha produït pel trencament d’un vas i evitar l’augment de grandària de l’hemorràgia. Per això, es fa un monitoratge periòdica del pacient per conèixer el nivell de consciència i el dèficit neurològic. Aquesta es manté almenys durant les primeres 72 hores després de patir un ictus. També s'efectua un control intensiu de la pressió arterial, dels nivells de glicèmia (sucre en sang) i de la febre per prevenir possibles complicacions.
El sagnat cerebral pot causar inflamació del teixit cerebral circumdant (conegut com a edema). En aquest cas, és necessari administrar medicaments per vena per reduir-la. En persones que reben un tractament amb anticoagulants orals o que tenen alteracions de l’hemostàsia (procés que realitza l'organisme per frenar l’hemorràgia sanguínia), s'ha de corregir el més ràpid possible.
En els casos més greus, els especialistes poden recomanar una cirurgia per drenar l'hemorràgia. La decisió sobre el tractament quirúrgic es pren en funció de factors com la localització i grandària de l’hemorràgia, l’edat i els antecedents del pacient. Es tracta d'una decisió difícil donat que no sempre és possible accedir sense produir danys en altres zones del cervell.
El propòsit de la neurorehabilitació és recobrar les funcions neurològiques perdudes o disminuïdes a conseqüència d'un ictus. Existeixen, però, fases de recuperació:
D'aquesta manera, l'equip interdisciplinari que intervé al llarg de les diferents etapes treballa perquè el pacient tingui la màxima independència i adaptació al seu entorn. Per complir aquests objectius, és convenient iniciar la recuperació tan aviat com sigui possible i, des de fases inicials, comptar amb la participació del pacient i els seus cuidadors.
Cal esmentar que, per naturalesa, existeix l'anomenada “recuperació espontània”: és quan el cervell té la capacitat per recuperar-se dels danys que ha patit per si mateix. Aquesta recuperació, però, pot donar-se en una direcció incorrecta o no ser suficient per reduir les seqüeles. Per això és recomanable seguir sempre les indicacions dels especialistes.
Un equip interdisciplinari s’ocupa de la recuperació d’un pacient que ha patit un ictus. Cada un dels professionals intervé segons l’evolució de la malaltia i les necessitats que es deriven en cada moment:
En el procés de rehabilitació també hi intervenen altres professionals com ara metges, infermeres o tècnics ortopèdics.
El Trasplantament de Progenitors Hematopoètics (TPH) és el tractament definitiu de moltes immunodeficiències primàries (IDP) greus. És un recanvi complet de les cèl·lules de la sang del nostre cos. També se l’anomena trasplantament de moll d’os (TMO).
L’objectiu d’aquest tractament és regenerar una hematopoesi (procés de formació, maduració i pas a la sang dels diferents tipus de cèl·lules sanguínies a partir de cèl·lules mare) que ha estat eliminada per l’administració al pacient de fàrmacs o radiacions ionitzants, així com implantar al pacient el sistema immunitari del donant, el qual tindrà capacitat de reconèixer i atacar les cèl·lules malignes del pacient.
Per això, es canvien les cèl·lules mare del moll d'os (fàbrica de les defenses) per les d'una altra persona sana (donant). Les cèl·lules del donant es poden obtenir del moll d’os, de sang perifèrica o del cordó umbilical. Per fer-ho, es necessita un ingressar a l'hospital durant un a tres mesos habitualment.
1r pas:
2n pas:
3r pas:
El tractament de les malalties renals se centra en controlar els factors que afecten la funció del ronyó, com la tensió arterial i els desequilibris metabòlics. Un bon diagnòstic permet adaptar el tractament i frenar la progressió de la malaltia.
Hi ha tres nivells diferents de tractament:
a) el mèdic, amb la utilització de medicaments o hormones per suplir les funcions alterades esmentades: una dieta que generi poca urea o que contingui poc potassi, fàrmacs que controlen l'excés o defecte de sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi, o la presència d'acidosi, i fàrmacs per tractar l'anèmia.
b) les mesures de depuració extrarenal: l'hemodiàlisi (pas de la sang per un circuit extern que fa la depuració i de les substàncies tòxiques per mitjà d'un filtre adequat), i la diàlisi peritoneal en la qual s'instil·la una solució en la cavitat peritoneal del pacient, i en extraure-la, fer el segrest de les substàncies tòxiques que normalment apareixerien en l'orina.
c) el trasplantament renal, de donant viu o de donació cadavèrica. En aquest cas el nou ronyó supleix la funció dels ronyons malalts. La durada de l'empelt renal és variable i depèn del control dels episodis de rebuig que es poden produir, un cop efectuat el trasplantament. Un pacient jove amb insuficiència renal, pot necessitar més d'un trasplantament renal al llarg de la seva vida, tot i que la vida útil dels empelts millora dia a dia amb l'aparició de nous fàrmacs immunosupressors.
El tractament de l’herpes simple es basa en medicaments antivírics com l’aciclovir, el famciclovir o el valaciclovir, especialment en infeccions pel Virus de l'herpes simple 1. Aquests fàrmacs redueixen la intensitat i la freqüència dels brots, però no eliminen el virus de l’organisme.
Per tractar l’herpes fem servir els anomenats medicaments antivírics, com ara l’aciclovir, el famciclovir i el valaciclovir, que són els més eficaços per tractar les persones afectades pel VHS-1.
Tot i això, malgrat que redueixen la intensitat i la freqüència dels símptomes, no curen la infecció.
El trasplantament pulmonar consisteix a substituir un o dos pulmons malalts per uns altres de sans. En general, això passa quan hi ha una malaltia que comporta una insuficiència respiratòria crònica greu i progressiva. Els trasplantaments pulmonars es van iniciar el 1981 a Califòrnia. A Catalunya, aquest tipus d’intervenció es desenvolupa de forma exclusiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron tant per a infants com per a adults.
Actualment, es practiquen 4.000 trasplantaments pulmonars a l’any arreu del món, entre nens i adults, especialment a Europa, els Estats Units, Canadà i Austràlia. En el cas de Catalunya es fan nou trasplantaments pulmonars per cada milió de població, una xifra que la converteix en un país capdavanter. La nostra experiència va des de nadons de mesos fins a pacients de prop de 70 anys.
Normalment, és el metge pneumòleg que atén a un determinat pacient en insuficiència respiratòria crònica qui contacta amb la Unitat de Trasplantament Pulmonar de l'Hospital Vall d’Hebron d'adults o bé de pediatria. A partir d’aquest contacte el pacient serà valorat per un equip multidisciplinari per tal d’oferir-li la millor opció que pot ser el trasplantament o bé el tractament mèdic, únicament. Sempre hem de considerar que les persones que se sotmeten a un trasplantament pulmonar han de tenir la força necessària per esperar l’operació i superar-la. Aquesta qüestió fonamental i complexa ha de ser resolta per tal que el trasplantament sigui una ajuda per al pacient.
Els índexs de supervivència dels trasplantaments pulmonars són molt positius. Més de la meitat dels pacients està viu al cap de cinc anys de la intervenció i un de cada tres pacients al cap de deu anys. No obstant això, l’objectiu dels especialistes és seguir investigant per millorar aquests resultats en la prevenció del rebuig crònic i de tots els factors que faciliten aquesta complicació.
Els pacients sotmesos a un trasplantament pulmonar han de prendre crònicament un tractament immunosupressor i algunes profilaxis. La major part d’aquests tractaments són per via oral i, potser en algun cas, per via inhalada.
Per tal de prevenir les complicacions s’han de seguir els consells mèdics, dur a terme una vida ordenada i complir amb la medicació. Fora d’això, es pot fer una vida normal.
El trasplantament cardíac és la implantació d’un cor nou. Quan els òrgans que cal trasplantar són el cor i els pulmons se’n diu “cardiopulmonar”. Aquest procediment és necessari quan el pacient pateix una insuficiència cardíaca que limita la seva activitat diària i s’han exhaurit la resta d’alternatives de tractament per a la seva malaltia.
L’objectiu del trasplantament és implantar un cor procedent d’una altra persona (generalment d’un donant en mort cerebral) perquè supleixi les funcions del cor de la persona malalta. De vegades, la malaltia cardíaca ocasiona problemes pulmonars o a l’inrevés: la malaltia pulmonar ocasiona una malaltia cardíaca. En aquests casos és necessari implantar cor i pulmons, el que s’anomena “trasplantament cardiopulmonar”. Segons el tipus de malaltia, es trasplantaran un o tots dos òrgans, sempre amb la finalitat d’obtenir el màxim benefici amb el menor risc.
Abans de la intervenció és necessari que un equip de professionals estudiï el pacient seguint un protocol clínic i quirúrgic amb la finalitat de tenir garanties d’èxit.
La intervenció es realitza sota anestèsia general. Durant el procés de trasplantament cardíac, s’extreu el cor malalt i en el seu lloc se n’implanta un de nou. En algunes ocasions és necessari trasplantar, també, els pulmons.
Per realitzar aquestes intervencions és necessari un equip multidisciplinari de professionals altament especialitzats i amb experiència, a més de la tecnologia més avançada i instal·lacions adients.
El postoperatori té lloc a la Unitat de Cures Intensives, on metges intensivistes, cirurgians cardíacs, cardiòlegs i pneumòlegs tenen cura del pacient fins que els pacients estiguin estables, que en una fase posterior es traslladaran a una planta d’hospitalització convencional.
Durant aquest procés, el metge indica el tractament immunosupressor personalitzar i el preventiu d’infeccions que el pacient ha de seguir amb les oportunes modificacions que, eventualment, es puguin produir al llarg del postoperatori.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades