Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La malaltia del virus de l’Ebola (MVE) és una malaltia infecciosa greu que té l’origen en els animals salvatges. És causada per un virus del gènere “Ebolavirus” (Filovirus), que se sol presentar en forma de brots que tenen un percentatge de mortalitat del 50 %.
Els primers símptomes són febre sobtada, dolor muscular, debilitat, mal de cap i mal de coll. Aquests símptomes van seguits de vòmits, diarrea, disfunció renal i hepàtica, erupcions cutànies i hemorràgies.
A la fase final de la malaltia, els pacients desenvolupen una fallida multiorgànica que en alguns casos se supera durant la segona setmana d’evolució i en d’altres, provoca la mort.
És una malaltia contagiosa quan apareixen els símptomes.
És una malaltia freqüent a l’Àfrica central i occidental. El brot més important es va produir l’any 2014, amb més d’11.000 morts (Guinea, Libèria i Sierra Leone).
El període d’incubació oscil·la entre 2 i 21 dies.
En humans es transmet amb el contacte directe amb la sang i les secrecions corporals de les persones infectades o amb objectes contaminats amb fluids corporals dels pacients. També es pot transmetre per contacte sexual fins tres mesos després de l’inici dels símptomes.
Cal tenir en compte l’antecedent epidemiològic de viatge o contacte amb persones malaltes és bàsic. El diagnòstic definitiu es fa amb proves de laboratori en centres de referència, en què es detecta l’àcid nucleic viral en mostres biològiques. Abans d’establir un diagnòstic de MVE cal descartar altres malalties infeccioses com ara el paludisme, la febre tifoide, el dengue o la meningitis.
Fins ara, no hi ha cap tractament específic per combatre-la. S’ha de mantenir una adequada hidratació i pressió arterial dels pacients, així com altres mesures de suport vital.
La prevenció de l’Ebola es basa en diferents estratègies:
Actualment, hi ha una vacuna en fase d’autorització que ha mostrat uns resultats excel·lents.
L’atenció precoç per neuròlegs experts i l’ingrés en unitats especialitzades redueixen significativament la mortalitat i la dependència a llarg termini de les persones que pateixen un ictus agut. Per això, és fonamental, davant una sospita d’ictus, trucar a l’112 i seguir les pautes indicades per ser atès a l’hospital adequat.
També és important fer constar amb la major exactitud possible el moment d’inici dels símptomes. Si el pacient no pot donar aquesta informació o s’ha despertat amb senyals d'un possible ictus, l’hora d’inici es considerarà la darrera hora que va estar despert i asimptomàtic.
En el cas de l’ictus isquèmic, la finalitat del tractament és desfer o extraure, en el menor temps possible, el coàgul que està tallant la circulació natural de la sang en el cervell. Per fer-ho, hi ha dues vies d'actuació:
En l’ictus hemorràgic, el tractament pretén frenar el sagnat que s’ha produït pel trencament d’un vas i evitar l’augment de grandària de l’hemorràgia. Per això, es fa un monitoratge periòdica del pacient per conèixer el nivell de consciència i el dèficit neurològic. Aquesta es manté almenys durant les primeres 72 hores després de patir un ictus. També s'efectua un control intensiu de la pressió arterial, dels nivells de glicèmia (sucre en sang) i de la febre per prevenir possibles complicacions.
El sagnat cerebral pot causar inflamació del teixit cerebral circumdant (conegut com a edema). En aquest cas, és necessari administrar medicaments per vena per reduir-la. En persones que reben un tractament amb anticoagulants orals o que tenen alteracions de l’hemostàsia (procés que realitza l'organisme per frenar l’hemorràgia sanguínia), s'ha de corregir el més ràpid possible.
En els casos més greus, els especialistes poden recomanar una cirurgia per drenar l'hemorràgia. La decisió sobre el tractament quirúrgic es pren en funció de factors com la localització i grandària de l’hemorràgia, l’edat i els antecedents del pacient. Es tracta d'una decisió difícil donat que no sempre és possible accedir sense produir danys en altres zones del cervell.
El propòsit de la neurorehabilitació és recobrar les funcions neurològiques perdudes o disminuïdes a conseqüència d'un ictus. Existeixen, però, fases de recuperació:
D'aquesta manera, l'equip interdisciplinari que intervé al llarg de les diferents etapes treballa perquè el pacient tingui la màxima independència i adaptació al seu entorn. Per complir aquests objectius, és convenient iniciar la recuperació tan aviat com sigui possible i, des de fases inicials, comptar amb la participació del pacient i els seus cuidadors.
Cal esmentar que, per naturalesa, existeix l'anomenada “recuperació espontània”: és quan el cervell té la capacitat per recuperar-se dels danys que ha patit per si mateix. Aquesta recuperació, però, pot donar-se en una direcció incorrecta o no ser suficient per reduir les seqüeles. Per això és recomanable seguir sempre les indicacions dels especialistes.
Un equip interdisciplinari s’ocupa de la recuperació d’un pacient que ha patit un ictus. Cada un dels professionals intervé segons l’evolució de la malaltia i les necessitats que es deriven en cada moment:
En el procés de rehabilitació també hi intervenen altres professionals com ara metges, infermeres o tècnics ortopèdics.
El Trasplantament de Progenitors Hematopoètics (TPH) és el tractament definitiu de moltes immunodeficiències primàries (IDP) greus. És un recanvi complet de les cèl·lules de la sang del nostre cos. També se l’anomena trasplantament de moll d’os (TMO).
L’objectiu d’aquest tractament és regenerar una hematopoesi (procés de formació, maduració i pas a la sang dels diferents tipus de cèl·lules sanguínies a partir de cèl·lules mare) que ha estat eliminada per l’administració al pacient de fàrmacs o radiacions ionitzants, així com implantar al pacient el sistema immunitari del donant, el qual tindrà capacitat de reconèixer i atacar les cèl·lules malignes del pacient.
Per això, es canvien les cèl·lules mare del moll d'os (fàbrica de les defenses) per les d'una altra persona sana (donant). Les cèl·lules del donant es poden obtenir del moll d’os, de sang perifèrica o del cordó umbilical. Per fer-ho, es necessita un ingressar a l'hospital durant un a tres mesos habitualment.
1r pas:
2n pas:
3r pas:
El tractament de la insuficiència renal té quatre pilars fonamentals.
Els controls de la tensió arterial si és alt, de les xifres d'urea elevades, del desequilibri de sals minerals (sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi), de l'acidosi i de l'anèmia.
Les proves analítiques donen molta informació per caracteritzar l'origen i el grau de gravetat de la malaltia renal. La biòpsia renal permet fer un estudi microscòpic que moltes vegades és imprescindible. Les proves genètiques donen també informació molt rellevant.
Hi ha tres nivells diferents de tractament:
a) el mèdic, amb la utilització de medicaments o hormones per suplir les funcions alterades esmentades: una dieta que generi poca urea o que contingui poc potassi, fàrmacs que controlen l'excés o defecte de sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi, o la presència d'acidosi, i fàrmacs per tractar l'anèmia.
b) les mesures de depuració extrarenal: l'hemodiàlisi (pas de la sang per un circuit extern que fa la depuració i de les substàncies tòxiques per mitjà d'un filtre adequat), i la diàlisi peritoneal en la qual s'instil·la una solució en la cavitat peritoneal del pacient, i en extraure-la, fer el segrest de les substàncies tòxiques que normalment apareixerien en l'orina.
c) el trasplantament renal, de donant viu o de donació cadavèrica. En aquest cas el nou ronyó supleix la funció dels ronyons malalts. La durada de l'empelt renal és variable i depèn del control dels episodis de rebuig que es poden produir, un cop efectuat el trasplantament. Un pacient jove amb insuficiència renal, pot necessitar més d'un trasplantament renal al llarg de la seva vida, tot i que la vida útil dels empelts millora dia a dia amb l'aparició de nous fàrmacs immunosupressors.
Per tractar l’herpes fem servir els anomenats medicaments antivírics, com ara l’aciclovir, el famciclovir i el valaciclovir, que són els més eficaços per tractar les persones afectades pel VHS-1.
Tot i això, malgrat que redueixen la intensitat i la freqüència dels símptomes, no curen la infecció.
El trasplantament pulmonar consisteix a substituir un o dos pulmons malalts per uns altres de sans. En general, això passa quan hi ha una malaltia que comporta una insuficiència respiratòria crònica greu i progressiva. Els trasplantaments pulmonars es van iniciar el 1981 a Califòrnia. A Catalunya, aquest tipus d’intervenció es desenvolupa de forma exclusiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron tant per a infants com per a adults.
Actualment, es practiquen 4.000 trasplantaments pulmonars a l’any arreu del món, entre nens i adults, especialment a Europa, els Estats Units, Canadà i Austràlia. En el cas de Catalunya es fan nou trasplantaments pulmonars per cada milió de població, una xifra que la converteix en un país capdavanter. La nostra experiència va des de nadons de mesos fins a pacients de prop de 70 anys.
Normalment, és el metge pneumòleg que atén a un determinat pacient en insuficiència respiratòria crònica qui contacta amb la Unitat de Trasplantament Pulmonar de l'Hospital Vall d’Hebron d'adults o bé de pediatria. A partir d’aquest contacte el pacient serà valorat per un equip multidisciplinari per tal d’oferir-li la millor opció que pot ser el trasplantament o bé el tractament mèdic, únicament. Sempre hem de considerar que les persones que se sotmeten a un trasplantament pulmonar han de tenir la força necessària per esperar l’operació i superar-la. Aquesta qüestió fonamental i complexa ha de ser resolta per tal que el trasplantament sigui una ajuda per al pacient.
Els índexs de supervivència dels trasplantaments pulmonars són molt positius. Més de la meitat dels pacients està viu al cap de cinc anys de la intervenció i un de cada tres pacients al cap de deu anys. No obstant això, l’objectiu dels especialistes és seguir investigant per millorar aquests resultats en la prevenció del rebuig crònic i de tots els factors que faciliten aquesta complicació.
Els pacients sotmesos a un trasplantament pulmonar han de prendre crònicament un tractament immunosupressor i algunes profilaxis. La major part d’aquests tractaments són per via oral i, potser en algun cas, per via inhalada.
Per tal de prevenir les complicacions s’han de seguir els consells mèdics, dur a terme una vida ordenada i complir amb la medicació. Fora d’això, es pot fer una vida normal.
El trasplantament cardíac és la implantació d’un cor nou. Quan els òrgans que cal trasplantar són el cor i els pulmons se’n diu “cardiopulmonar”. Aquest procediment és necessari quan el pacient pateix una insuficiència cardíaca que limita la seva activitat diària i s’han exhaurit la resta d’alternatives de tractament per a la seva malaltia.
L’objectiu del trasplantament és implantar un cor procedent d’una altra persona (generalment d’un donant en mort cerebral) perquè supleixi les funcions del cor de la persona malalta. De vegades, la malaltia cardíaca ocasiona problemes pulmonars o a l’inrevés: la malaltia pulmonar ocasiona una malaltia cardíaca. En aquests casos és necessari implantar cor i pulmons, el que s’anomena “trasplantament cardiopulmonar”. Segons el tipus de malaltia, es trasplantaran un o tots dos òrgans, sempre amb la finalitat d’obtenir el màxim benefici amb el menor risc.
Abans de la intervenció és necessari que un equip de professionals estudiï el pacient seguint un protocol clínic i quirúrgic amb la finalitat de tenir garanties d’èxit.
La intervenció es realitza sota anestèsia general. Durant el procés de trasplantament cardíac, s’extreu el cor malalt i en el seu lloc se n’implanta un de nou. En algunes ocasions és necessari trasplantar, també, els pulmons.
Per realitzar aquestes intervencions és necessari un equip multidisciplinari de professionals altament especialitzats i amb experiència, a més de la tecnologia més avançada i instal·lacions adients.
El postoperatori té lloc a la Unitat de Cures Intensives, on metges intensivistes, cirurgians cardíacs, cardiòlegs i pneumòlegs tenen cura del pacient fins que els pacients estiguin estables, que en una fase posterior es traslladaran a una planta d’hospitalització convencional.
Durant aquest procés, el metge indica el tractament immunosupressor personalitzar i el preventiu d’infeccions que el pacient ha de seguir amb les oportunes modificacions que, eventualment, es puguin produir al llarg del postoperatori.
Una transfusió de sang i/o hemoderivats és reposar els components de la sang vitals per a la supervivència dels pacients: hematies, plaquetes i plasma, que no poden es poden substituir per altres alternatives.
Aquest tractament està indicat en els pacients que, en un moment determinat, presenten una mancança dels components sanguinis essencials.
Les transfusions comporten uns riscos i sempre ha de ser un metge qui, en funció de l’estat del malalt, les anàlisis i una valoració de la situació prengui la decisió de transfondre. En aquest cas, els pacients sempre han de signar un document d’autorització que s’anomena “consentiment informat”.
La sang i els seus components s’obtenen de donants voluntaris i altruistes. Abans de fer la donació de sang, cal que les persones que l’han de fer emplenin un qüestionari sobre el seu estat de salut i, a més, s’han de sotmetre a una exploració mèdica. Posteriorment, s’analitzen tots els components sanguinis obtinguts, per descartar l’existència de malalties que es contagien a través de la sang.
Abans de fer la transfusió, cal comprovar que el derivat sanguini sigui compatible amb la sang de la persona malalta. El metge responsable ha de valorar el risc i els beneficis del tractament per al pacient.
Tots els components s’administren a través d’una vena amb catèter venós.
Malgrat que actualment la transfusió de sang és molt segura, es poden produir alguns efectes desfavorables:
Actualment, la transmissió de malalties infeccioses associades a la sang és molt poc probable. Totes les unitats de sang se sotmeten a les anàlisis preceptives per conèixer el grup sanguini i per prevenir la transmissió de malalties infeccioses com la sífilis, l’hepatitis B, l’hepatitis C, el VIH, la malaltia de Chagas i la infecció pel virus limfotròfic T humà.
La quimioteràpia consisteix en la combinació de diferents tipus de medicaments que destrueixen les cèl·lules canceroses de diferents maneres. Actua sobre les cèl·lules que es divideixen ràpidament, les cèl·lules del càncer i, també, les sanes.
La quimioteràpia s’administra de diferents maneres i per diversos motius:
El cos humà està format per diferents cèl·lules que tenen un funcionament determinat. El càncer comença quan un grup de cèl·lules es reprodueix molt de pressa i de forma incontrolada. Això n’afecta la funció i, per tant, el funcionament normal del cos.
La quimioteràpia actua sobre aquestes cèl·lules que es divideixen ràpidament, que poden ser canceroses o no. Aquest fet fa que apareguin efectes secundaris, que depenen del medicament, la dosi, la durada i cada persona.
La quimioteràpia pot ser intravenosa o oral, és a dir, es pot administrar per la vena o per la boca. La primera via d’administració és la més comuna.
Per administrar aquest tractament, de vegades, es posa un catèter que es deixa fix i que va connectat a un disc per sota de la pell. A través d’aquest dispositiu s’administra la medicació. Aquest catèter rep el nom de port-a-cath, tot i que hi ha més tipus de catèters. La manera en què s’accedeix a la vena depèn de les característiques de la persona i de la durada del tractament.
La quimioteràpia s’aplica en intervals i la durada depèn del tipus de programa, control i tractament.
La quimioteràpia pot produir els efectes secundaris següents:
La Coordinació de Programes de Donació i Trasplantament té la missió de liderar, integrar i optimitzar els processos de donació i trasplantament. Sempre amb les màximes garanties de qualitat, seguretat i eficiència per tal d’oferir un alt nivell de protecció de la salut (donant-receptor) i una millora de la qualitat de vida dels pacients que necessiten un trasplantament.
El nostre hospital és pioner en la creació de la figura del coordinador de trasplantaments. A més, els equips de trasplantaments infantils i d’adults estan coordinats per facilitar la transició i integració dels pacients pediàtrics a adults.
L’Hospital Universitari Vall d’Hebron és un dels centres més actius en donació d’òrgans i teixits i en nou dels deu programes de trasplantament d’òrgan sòlid d’adult i pediàtric de l’Estat. Som centre de referència de trasplantament de pulmó (adult i infantil) i de ronyó i fetge pediàtric.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades