Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La ressonància magnètica nuclear és una prova que permet obtenir imatges del cos humà, anatòmiques i funcionals, que serveixen per fer un diagnòstic i valorar l’estat de salut d’una persona. Són diverses les malalties que requereixen aquest tipus d’imatges, com ara traumatismes, exploracions del cervell i la medul·la o càncer, entre d'altres.
Mitjançant un potent imant i ones de ràdio, l’aparell de ressonància magnètica permet obtenir imatges detallades de les estructures internes del cos humà.
Per fer la prova, els pacients s’han d’estirar en una taula mòbil que s’introdueix en l’equip de ressonància magnètica. Habitualment dura entre 20 i 40 minuts, durant els quals una infermera o personal tècnic atenen els pacients i els indiquen com s’hi han de col·locar perquè res no interfereixi en l’obtenció de les imatges. Durant la prova és important que els pacients no es moguin.
Hi ha vegades que és necessari administrar un contrast per via intravenosa, a fi que es puguin veure millor algunes parts del cos.
Quan els pacients són nens o no col·laboren, els professionals han de valorar si és necessari sedar-los.
En acabar la prova, el radiòleg o radiòloga interpretarà les imatges i farà l’informe.
Segurament, no us podreu fer la prova si porteu:
Sempre cal que comuniqueu als professionals que us atenguin si:
L’anàlisi de sang és una de les proves mèdiques més freqüents. Consisteix a extreure una mostra de sang del pacient que després s’analitza al laboratori.
Conèixer la composició de la sang pot tenir diferents finalitats. Per aquest motiu mai s’analitzen tots els components de la mostra, sinó aquells que el metge o metgessa determina, en funció dels signes i símptomes que presenta o d’allò que necessiti saber del seu estat de salut. Es poden demanar anàlisis de sang per:
Els paràmetres més utilitzats en les anàlisis de sang mostren una visió global de l’estat de salut mitjançant diferents indicadors:
Hi ha estudis específics que cal realitzar en funció de cada cas concret, per exemple els estudis immunològics, les anàlisis genètiques, etc.
Extreure la mostra de sang és senzill, només cal que el professional sanitari faci una punció a la vena dels pacients amb l’agulla del calibre adequat al tipus de pacient, i emplenar els tubs preparats, en funció d’allò que cal analitzar.
Normalment, la punció es fa al plec de la flexió del colze i, abans de fer-la, la infermera ha de col·locar un compressor al braç, que consisteix en una goma, perquè s’omplin les venes de sang i extreure-la sigui més fàcil. De vegades és complicat punxar en aquesta zona i se n’usen d’alternatives, com ara el dors de la mà i, sobretot en nens, peus i venes del coll i de l’engonal.
Un cop identificat el punt on s’ha de fer la punció, s’ha de netejar amb solució antisèptica abans de punxar.
En alguns casos, cal que els pacients estiguin en dejú a l’hora de fer l’extracció; però no sempre és necessari. Tot depèn del tipus d’anàlisi que calgui fer.
Tot i que no és habitual que hi hagi complicacions, es poden produir algunes derivades de l’extracció de la mostra de sang:
No hi ha cap altra manera d’extreure una mostra de sang.
La participació activa dels pacients en el seguiment i tractament de la seva malaltia és bàsic per aconseguir més satisfacció personal i un augment de l'autonomia. Tenir informació fiable i contrastada també ajuda en el maneig de la malaltia.
L’angioedema hereditari és una malaltia de les considerades rares, és a dir, poc freqüent i, fins i tot, poc coneguda pels professionals sanitaris. Aquest fet comporta que els mateixos pacients necessitin més coneixements sobre com actuar davant de situacions d'urgència, sobretot quan es troben fora del seu entorn habitual i lluny del seu equip mèdic.
Es recomana evitar, en la mesura que es pugui, possibles desencadenants o agreujants d’atacs:
Sospita davant els símptomes següents:
El metge ha de fer un diagnòstic diferencial correcte per descartar altres causes, com l’apendicitis, per exemple.
En aquest cas, no s’ha de perdre la calma i s’han de seguir les instruccions que dona el metge. A continuació facilitem uns consells generals:
1. Avisar a alguna persona que t’ajudi a explicar el que t’està passant.
2. Preparar l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat.
3. Si disposes de medicació de rescat o d’emergència (Berinert®, Cinryze®, via intravenosa, o Firazyr® subcutani):
a) Si t’han ensenyat com autoadministrar-te-la, posa’t la medicació seguint les instruccions.
b) Si no t’han ensenyat a autoadministrar-te-la, porta-la al centre mèdic.
4. Anar al centre sanitari amb urgències que tinguis més a prop.
5. Demanar cita amb el metge especialista un cop resolta la crisi.
En cas de càrrega simptomàtica important en els angioedemes tipus I i II, es decideix administrar un tractament de profilaxi amb C1-INH
TRANSFUSIONS, PUC DONAR SANG?
No s'aconsella la donació de sang per part dels pacients amb angioedema hereditari de qualsevol mena o adquirit per dèficit de C1-inhibidor.
VIATGES LLARGS O A L’ESTRANGER
Et recomanem portar sempre l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat, si pot ser, actualitzat. És una bona idea disposar d'una traducció de l'informe a l'idioma del país on penses viatjar o a l'anglès.
Localitza algun centre assistencial de l'entorn, per si fos necessari.
Porta sempre a sobre la medicació de rescat o d'urgència i verifica’n la caducitat. I també aporta l'informe mèdic per no tenir cap problema en els controls de seguretat dels aeroports o de les estacions.
DIETA
No has de seguir cap dieta especial perquè no es tracta d'un edema de causa al·lèrgica i no és produït o desencadenat per al·lèrgia a cap aliment.
La dieta no influeix en l'evolució de la malaltia. S’ha de seguir una dieta saludable, com qualsevol persona.
És la dificultat o impossibilitat d'empassar els aliments sòlids i/o líquids. Les causes de la disfàgia poden ser diverses. Des de malalties que afecten la musculatura, com a fragilitat en pacients molt majors, producció escassa de saliva o lesions en la llengua i genives.
Els pacients amb disfàgia tenen risc de deshidratació i poden patir problemes respiratoris. Per evitar-ho cal realitzar cures específiques, sobretot modificant la consistència dels aliments.
Per espessir els líquids es necessita:
Got, cullereta, espasant i la beguda que es vulgui servir (aigua, suc, llet, infusió...)
Les mesures d'espessidors varien segons el líquid base.
Textura nèctar:
En un got de 150 g (com els de l'hospital) afegeixi 2 cullerades rases d'espessidors
Textura mel:
En un got de 150 g (com els de l'hospital) afegeixi 3 cullerades rases d'espessidors
Textura púding:
En un got de 150 g (com els de l'hospital) afegeixi 4 cullerades rases d'espessidors
En un got de 150 g (com els de l'hospital) anyada 1 cullerada rasa d'espessidors
En un got de 150 g (com els de l'hospital) anyada 2 cullerades rases d'espessidors
En un got de 150 g (com els de l'hospital) anyada 3 cullerades rases d'espessidors
No s'ha de deixar l'espessidor durant més d'una hora en repòs. Una vegada preparat, s'ha de prendre al moment.
Els pacients amb disfàgia, en funció del grau, hauran de fer una dieta triturada homogènia o bé si és més lleu, podran menjar aliments de fàcil masticació però evitant certs aliments de risc.
En pacients que requereixin una dieta triturada homogènia s'aconsella que el triturat no contingui espines, ossos, pells, etc. I que estigui format per:
I al final, complementar-ho amb unes postres com: natilles, iogurt, compota, etc.
RECORDAR espessir els líquids a la textura adequada.
En pacients que només requereixin una dieta de fàcil masticació, es procurarà que els aliments estiguin ben cuits i els plats continguin la suficient humitat perquè puguin ser deglutits sense dificultat (mandonguilles amb salsa espessa, canelons, lasanya, truita de patates, pastissos de carn o peix, etc.)
En ambdues dietes s'evitaran els aliments de risc.
Aliments molt calents, àcids o picants (pebre, vinagre, etc.)
Aliments fibrosos o amb filaments amb els quals es puguin ennuegar (pinya, carn fibrosa, branques d'api, tija blanca de l'enciam, de les bledes, espàrrecs, etc.)
Fruites sucoses que alliberin suc al mastegar-les, gelats, sorbets, etc.
Pells de llegums, ossos de carn, espines de peix, pinyols, llavors, etc.
Aliments secs, com patates xips, pa torrat, fruits secs, etc.
Aliments pastosos com els caramels toffees, arròs sec, etc.
Aliments amb dobles textures: brou amb pasta, llenties amb suc, fruita sucosa, llet amb cereals sòlids, etc.
En els àpats principals (esmorzar, dinar i sopar) un got d'aigua gelificada.
A mig matí i per berenar un got d'aigua espessida.
Els ronyons es beneficien d'una dieta saludable, d'un consum relativament abundant d'aigua i de l'abstenció del tabac. També és important uns bons hàbits regulars en la defecació i en la micció, en el sentit que l'estrenyiment i aguantar la necessitat d'orinar, són hàbits que perjudiquen el normal funcionament dels ronyons. El consum d'aigua pura, sense cap substància en solució, a part de les que constitueixen aliment com la llet, el caldo i de les infusions com el cafè o el té, és necessari per al bon funcionament renal. La quantitat d'orina que emet una persona sana és variable depenent de la quantitat d'aigua que begui, de la temperatura ambiental, del fet que estigui en repòs, en exercici, etc. Normalment en el cas d'una persona adulta sana, se situa entre 1 i 2 litres per dia. No necessàriament es millora el funcionament renal amb un excés d'aigua.
L'exercici i una dieta rica en fibra afavoreix uns hàbits en la micció i en les deposicions que afavoreixen la funció renal. En el cas de malalties associades, com és el cas molt freqüent de la diabetis, el bon control metabòlic de la diabetis és essencial per al manteniment de la funció renal. El control de la tensió arterial, que moltes vegades té un origen no conegut, és bàsic també per al manteniment de la funció renal.
L'estat immune d'una persona depèn de la seva salut general: nutrició adequada, evitar exposicions a fum de tabac i productes químics, en la mesura en què sigui possible. En la primera infància, les vacunes i immunitzacions prescrites en el calendari vacunal ajuden a constituir un sistema immune competent.
En el cas de les immunodeficiències primàries, és important la seva detecció. La presumpció es fa per la presència de malalties infeccioses freqüents. Les immunodeficiències secundàries es produeixen en el curs del tractament per l'existència d'una neoplàsia o també en els pacients trasplantats que han de prendre medicació immunosupressora de per vida.
En el cas de les malalties autoimmunes, és necessari seguir la medicació, moltes vegades de per vida, i evitar el fred i el sol excessius que són desencadenants de la manifestació autoimmune. En el cas de les afectacions de les articulacions o musculatura, és necessari seguir els consells de rehabilitació específics per a mantenir la funcionalitat dels òrgans afectats.
En el cas d'un dèficit immunitari, l'administració de gammaglobulines (proteïnes de la sang encarregades de la nostra defensa) pot tenir un paper important. Quan la deficiència immunitària està en les cèl·lules de defensa no hi ha benefici amb l'ús de gammaglobulines, en canvi, els antibiòtics poden impedir o reduir les infeccions que es poden patir.
En el cas de les malalties per excés o mala regulació de la resposta immune, s'utilitzen antiinflamatoris i fàrmacs que frenen la immunitat per diferents vies. Cal esmentar els corticoides i els anomenats fàrmacs biològics, que són proteïnes adreçades a bloquejar una via d'activació de la immunitat o de la inflamació. També altres fàrmacs tenen acció beneficiosa per un mecanisme poc clar, com poden ser els medicaments que es fan servir per a tractar el paludisme.
La malaltia meningocòccica (meningitis) és una malaltia infecciosa greu causada per un bacteri anomenat “meningococ” que es transmet mitjançant les secrecions faríngies i nasals.
El risc de contagi de la meningitis augmenta si es té contacte estret amb la persona malalta (si es dorm a la mateixa habitació, si es viu a la mateixa casa, si es fan petons a la boca...), però no cal desinfectar els objectes ni els espais perquè el meningococ resisteix molt poc temps fora de l’organisme.
Les mesures per prevenir aquesta malaltia són:
L’actuació adequada davant d’un cas de meningitis és administrar els antibiòtics a la família i a les altres persones que conviuen amb la persona afectada.
Si la malaltia la produís el meningococ del grup B, l’única mesura preventiva, i la més freqüent en el nostre país, és la quimioprofilaxi, que pretén eliminar el microorganisme de la faringe. D’aquesta manera, s’evita que durant uns dies circuli entre les persones que han pres la medicació.
En el cas que la malaltia la produís el meningococ del grup C, a més d’administrar la quimioprofilaxi, es vacunaran les persones properes que no hagin rebut la vacuna.
Si es té constància que algú ha tingut contacte íntim amb el malalt durant els deu dies anteriors a l’aparició de la malaltia i al qual no s’ha administrat quimioprofilaxi, cal comunicar-ho al personal sanitari.
L’educació sanitària dels pacients amb infeccions osteoarticulars resistents és clau per evitar la contaminació dels estris i possibles complicacions derivades de la infecció. Així, el professional sanitari posarà èmfasi en la importància de la higiene de la zona infectada i facilitarà indicacions per a una cura (si cal) i per a la presa de medicació de manera correcta durant el temps pautat.
D’una banda, en el moment que els pacients reben l’alta, el personal d’infermeria els proporcionarà tot el suport i l’educació necessaris perquè puguin tenir cura de la ferida de manera autònoma. La majoria de pacients porta fixadors externs que necessiten cures diàries, per la qual cosa, el personal sanitari destacarà la importància de la higiene en la zona infectada, que ha de ser netejada diàriament i curada amb l’apòsit pautat.
En el cas dels pacients que no són autònoms i no tenen cap familiar o cuidador referent per a les cures, es contactarà amb el CAP de la zona (a través de la unitat de PREALT) per tal de poder fer les cures amb la infermera referent. Si els pacients porten medicació endovenosa es contactarà amb la Unitat d’Hospitalització a Domicili per fer el seguiment i el tractament pertinents.
D’altra banda, cal explicar als pacients la importància de prendre la medicació pautada. En rebre l’alta, a la majoria de pacients se’ls recepten antibiòtics orals de llarga durada (pautats per la Unitat de Malalties Infeccioses) i se’ls recorda la importància de mantenir un horari fix i que no s’han d’oblidar de prendre la medicació.
Així mateix, se’ls recorda la importància de dur uns hàbits saludables, com ara:
Actualment, el virus del Zika afecta majoritàriament en alguns països de l’Amèrica Llatina. Per tant, per tal d’evitar el risc de contagi s’aconsella no viatjar a aquests països durant l’embaràs. Tot i que encara no existeix cap vacuna per prevenir el virus, les mesures de prevenció resulten fonamentals per evitar el contagi.
Les recomanacions per prevenir la infecció del virus del Zika s’adrecen especialment a les dones embarassades o que estiguin pensant quedar-s’hi a curt o mitjà termini. La possibilitat de transmetre la infecció al fetus fa que el col·lectiu més sensible sigui, per tant, el de les embarassades. Per aquest motiu es recomana:
Una altra mesura de prevenció és evitar la proliferació dels mosquits, que es pot fer a partir d’una detecció i revisió periòdica dels llocs on es reprodueixen aquests insectes. Un cop localitzats els punts de cria, les mesures s’han de centrar, segons el cas, a:
En general, els pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics són molt vulnerables i reben tractaments molt llargs. És per això que en aquests casos l’educació sanitària, tant als pacients com a la família o el cuidador/a principal i també en el moment de l’alta, és essencial. I tindrà en compte la higiene, les postures, la medicació, el dolor o el suport emocional.
És important seguir una sèrie de consells relacionats amb l’estil de vida i el tractament. Els més importants són:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades