Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’osteosarcoma o sarcoma osteogènic és un tipus de càncer que es desenvolupa a les cèl·lules òssies. És un tumor maligne que pot propagar-se a gairebé qualsevol òrgan o teixit del cos. Sol començar als extrems dels ossos de les cames i dels braços, però es pot trobar també a altres ossos.
Els ossos més comuns en què es troba són el fèmur distal (per sobre del genoll), la tíbia proximal (per sota del genoll) i l’húmer proximal (al braç per sota de l’espatlla).
Pot propagar-se a gairebé qualsevol òrgan o teixit del cos, però sol fer-ho primer als pulmons. Es presenta molt sovint en infants i joves de 10 a 20 anys que estan experimentant un creixement ràpid. Sol aparèixer en una zona on hi ha hagut un traumatisme, però actualment no es coneix la relació que hi ha entre el traumatisme i el risc de desenvolupar un osteosarcoma.
Els més freqüents són dolor a la zona del tumor i una inflamació o bony.
El moviment pot causar un augment del dolor.
Si el tumor és al maluc o la cama, l’infant pot coixejar.
Les neoplàsies malignes en el nen i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de mortalitat més important en aquests grups d’edat. L’osteosarcoma representa el 4 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Al nostre país cada any hi ha 40 casos nous en menors de 14 anys.
Hi ha diferents eines per detectar un osteosarcoma:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la ubicació i la mida del tumor i si s’ha propagat a una altra part del cos. Aquesta informació determina la fase en què es troba i és necessària per decidir el tractament que cal seguir.
L’osteosarcoma es tracta amb dos tipus de teràpia: la cirurgia (salvant l’extremitat o amputant-la) i amb quimioteràpia.
Normalment, la quimioteràpia s’administra unes setmanes abans i després de la cirurgia. El tipus de cirurgia depèn de la mida, de la ubicació del tumor i de l’edat del nen.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
La diftèria és una malaltia infecciosa aguda causada pel bacteri “Corynebacterium diphtheriae”, que afecta exclusivament els humans. Es pot manifestar amb una afectació al tracte respiratori superior (amígdales, laringe, faringe i mucosa nasal). El bacteri produeix una exotoxina que és la responsable de les manifestacions clíniques de la malaltia. En adults, pot arribar a ser mortal entre un 5 % i un 10 % dels casos i, en nens, la mortalitat arriba fins al 20 %.
La manifestació característica de la diftèria respiratòria és la formació de membranes de color blanc grisós (pseudomembranes) a les amígdales i la faringe. Les membranes solen estar molt adherides i això fa que sagnin amb facilitat.
Els símptomes més freqüents són:
Gràcies a la vacunació, feia més de tres dècades que no es diagnosticava a l’Estat espanyol. L’any 2015, però, se’n va produir un cas en un nen que no havia estat vacunat.
La transmissió de la diftèria es produeix per via respiratòria o per contacte físic estret amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri que no hagi desenvolupat mai els símptomes.
El període d’incubació és de dos a set dies, i es transmet des de set dies abans de l’inici dels símptomes fins a dues o tres setmanes després.
El diagnòstic de confirmació es fa mitjançant un cultiu microbiològic de mostres clíniques (exsudat nasal, faringi o de les pseudomembranes).
Cal que s’administri al més aviat possible (en les primeres 48 hores de l’inici dels símptomes, sense esperar la confirmació diagnòstica del laboratori) l’antitoxina diftèrica i el tractament antibiòtic amb penicil·lina G procaïna.
La principal mesura per prevenir la diftèria és la vacunació, que protegeix en el 95 % dels casos. S’han d’administrar dosis de forma periòdica, ja que l’efecte no dura per sempre.
La vigilància epidemiològica i la profilaxi són fonamentals per tenir el bacteri controlat i perquè no apareguin casos secundaris.
La meningitis és la inflamació de les meninges, que són les membranes que recobreixen el cervell i la medul·la espinal. Generalment ve causada per una infecció, sigui per bacteris, virus o fongs.
La meningitis també pot ser el resultat de diverses causes no infeccioses com traumatismes, tumors.
Hi ha dos tipus de meningitis:
Els símptomes més comuns són:
La meningitis també pot comportar nàusees i vòmits, sensibilitat a la llum intensa, somnolència, estat de coma o convulsions.
Els símptomes inicials de la meningitis bacteriana i vírica són similars. Però la meningitis bacteriana, generalment, és greu i pot causar complicacions serioses, com ara dany cerebral o discapacitats en l’aprenentatge.
En la meningitis bacteriana, el pas del bacteri a la sang pot donar lloc a una altra malaltia greu,la septicèmia, que és la reacció generalitzada del cos davant una infecció i pot tenir diferents conseqüències, com ara:
En els casos més greus, pot arribar a ser mortal. En aquest cas, un símptoma d’alarma és l’aparició de petites taques a la pell.
La meningitis bacteriana es pot patir a qualsevol edat, però els grups de més risc són les persones grans i els infants. La seva epidemiologia ha canviat de forma important en les dues últimes dècades amb la introducció de les vacunes conjugades als calendaris de vacunació infantil.
Mentre que el meningococ és la primera causa de meningitis bacteriana al món, al nostre país la malaltia meningocòccica no és endèmica, amb una incidència anual inferior als 5 casos per 100.000 habitants. La meningitis meningocòccica pot arribar a comportar la mort entre el 3 i el 15 % dels casos.
Respecte als virus que causen la malaltia n’hi ha que estan repartits per tot el món i d’altres que només viuen a unes zones geogràfiques concretes.
Davant la sospita d’un cas de meningitis s’analitzen mostres de sang i de líquid cefalorraquidi, el líquid que envolta la medul·la espinal i el cervell, que s’obté mitjançant una punció lumbar. L’anàlisi ajudarà a confirmar la malaltia i a conèixer el microorganisme que l’està causant.
La majoria dels casos de meningitis infecciosa o vírica milloren sense tractament en set o deu dies. Tot i això, és molt important que totes les persones amb símptomes de meningitis rebin atenció mèdica immediata per fer un correcte diagnòstic de la malaltia, determinar el tipus de meningitis i poder rebre el tractament adequat.
En la meningitis bacteriana s’ha d’administrar un tractament antibiòtic per via intravenosa tan aviat com sigui possible. També es poden fer servir antiinflamatoris per tractar les complicacions que puguin aparèixer.
Les cremades es produeixen perquè l’organisme interacciona amb una font d’energia que eleva la temperatura del teixit. Això provoca unes lesions dels teixits que coagulen les proteïnes i que produeixen la mort cel·lular. Tot i que poden ser una lesió local pot acabar repercutint en el funcionament d’òrgans i de sistemes interns. En la majoria dels casos les cremades es produeixen perquè el nostre cos interactua amb una font energètica tèrmica, és a dir, que té una temperatura més alta que la nostra i ens transmet calor. Aquest és el cas de les flames, de l’aigua bullent, dels objectes calents i de les radiacions solars. També hi ha cremades que s’originen per una energia mecànica de fricció com els casos d’arrossegament.
Quan una cremada és extensa i afecta el 15 % del cos d’un adult o el 10 % del d’un infant o d’una persona de més de 50 anys, s’anomena “malaltia del gran cremat”. En aquesta malaltia s’alliberen una gran quantitat de factors proinflamatoris des de la cremada fins a la resta del cos a través del corrent sanguini. La fase aguda incrementa la permeabilitat de les membranes dels vasos sanguinis i de les cèl·lules del cos, fet que provoca canvis en la distribució corporal dels líquids i depressió de la funció cel·lular.
Per fer front a la cremada, el cos inicia al cap de pocs dies una resposta inflamatòria generalitzada que consisteix en un augment notable del catabolisme per aconseguir recursos energètics. A més, ofereix també una resposta hiperdinàmica que trasllada els recursos a les zones lesionades. Si la cremada no es cura aviat, la resposta inflamatòria pot acabar consumint els recursos, esgotar el malalt, provocar la fallida dels òrgans i, finalment, la mort.
Un cop curat, però, el pacient pot presentar seqüeles funcionals i estètiques a causa de la cicatrització o la retracció de les cicatrius. Aquest és el cas de les cicatrius hipertròfiques o queloides, brides cicatricials que limiten la mobilitat de les articulacions, retraccions palpebrals, microstomies, entre d’altres.
Segons la gravetat de les cremades n’hi ha de diversos graus i es manifesten de manera diferent:
Les cremades són un traumatisme freqüent, greu i incapacitant que, principalment, es donen en accidents laborals, domèstics o de trànsit. La Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria estima que a l’any tres de cada mil habitants pateixen cremades que necessiten atenció mèdica. Els centres d’atenció primària (CAP) atenen la major part dels casos, però entre el 15 % i el 20 % cal que ingressin a l’hospital.
El diagnòstic és clínic i fa falta personal professional altament especialitzat per curar-les, ja que es tracta d’una patologia infreqüent.
Segons el grau de la cremada, els tractaments poden ser de:
La majoria de les cremades són evitables i, per tant, les principals eines de prevenció són l’educació de la societat i la legislació.
És un orifici que es pot trobar en qualsevol punt de l’envà interventricular, i és un forat que pot ser únic, múltiple i amb una mida i forma variable. La CIV pot anar associada a cardiopaties més complexes com ara la tetralogia de Fallot, la transposició de grans artèries o canal auriculoventricular, entre d’altres.
Les CIV petites redueixen la seva grandària amb el pas del temps i en molts casos es clouen elles mateixes, especialment, durant els dos primers anys de vida. El percentatge global de tancament espontani és del 30-35 % dels casos.
En general, els infants amb una CIV petita no presenten cap mena de símptoma. Per tant, el seu patró alimentari, el creixement i el desenvolupament són normals. Aquest orifici, doncs, es detecta amb un buf en les primeres setmanes de vida.
Els menors que tenen una CIV mitjana o gran desenvolupen símptomes en les primeres setmanes de vida, com poden ser:
La CIV és una de les cardiopaties congènites més freqüents, si no tenim en compte la vàlvula aòrtica bicúspide. Aquesta representa al voltant del 20 % de totes les malalties del cor.
La CIV es detecta a través d’una ecocardiografia, que permet determinar-ne el nombre, la mida, la localització i les seves repercussions funcionals.
Els infants que tenen una CIV petita no necessiten cap tractament mèdic ni quirúrgic.
En canvi, els menors amb una CIV mitjana-gran i que desenvolupen insuficiència cardíaca se’ls ha de realitzar un tractament mèdic. En el cas que persisteixin els símptomes, llavors s’opta per una cirurgia correctora precoç que consisteix a tancar l’orifici amb un pegat, com pot ser l’implant d’un dispositiu per cateterisme cardíac.
Si la CIV no té altres defectes associats, la seva mortalitat quirúrgica és del 0 %. Després de l’operació, els pacients poden tenir una vida normal com la resta de la població.
És un defecte en l’envà que separa les dues aurícules, que provoca una sobrecàrrega de volum en el costat dret del cor. Els infants amb CIA no presenten símptomes, tot i que la banda dreta del cor ha de treballar amb un volum molt més gran de sang.
D’acord amb la posició del defecte en el septe interauricular, la CIA es classifica de tres maneres:
El defecte “Ostim Primum” es considera una malaltia diferent per les lesions associades que té.
La CIA és una de les malformacions cardíaques més comunes (6-10 %) i és més freqüent en les dones.
En la majoria dels casos, els infants amb CIA no presenten símptomes. Per això, la malformació es detecta quan en una auscultació habitual se sent un buf cardíac. Aleshores, s’ha de practicar un ecocardiograma al pacient per identificar el defecte i definir les opcions terapèutiques.
Quan el defecte és petit i no hi ha un pas importat de sang pot ser que no faci falta cap intervenció. En canvi, quan aquest és significatiu s’han de valorar les característiques de la CIA per decidir si cal tancar-la per cateterisme o per cirurgia.
El tancament per cateterisme consisteix a posar un dispositiu que clou el defecte i impedeix el pas de sang d’una càmera a una altra del cor.
El tancament s’ha de fer per cirurgia quan el defecte és molt gran o té una forma que impedeix posar el dispositiu percutani. Aquesta intervenció consisteix a col·locar un pegat amb un teixit sintètic o del pacient en el defecte de l’envà.
Els infants que se’ls realitza un tancament de CIA tenen una expectativa i qualitat de vida semblants a la dels pacients sans. En concret, la supervivència és superior al 99,7 %. En canvi, els pacients amb CIA que no s’operen la seva esperança de vida comença a disminuir a partir dels quaranta anys.
La Malaltia de Chagas és una infecció que produeix el paràsit “Trypanosma cruzi”, que es transmet per la picada d’un vector (xinxa).
Altres vies per la qual es pot transmetre és a través de la mare al seu fill (transmissió vertical), per transfusió de sang, per trasplantament d’òrgans de donants infectats o per ingesta d’aliments contaminats amb el paràsit.
De moment, s’ha aconseguit reduir el nombre de casos nous mitjançant polítiques per eliminar el vector als països endèmics, així com protocols de cribratge de donants de sang, d’òrgans i a les dones embarassades. Els reptes de futur per curar la patologia són mantenir i augmentar aquestes mesures, a més de desenvolupar nous marcadors d’evolució i resposta al tractament de pacients en fase crònica i de fàrmacs nous per atendre la malaltia.
La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina i és un repte per la salut global, arran dels moviments migratoris des de països de la regió. Principalment, la transmissió de la picada de la xinxa es dona a Bolívia, on hi ha el nombre més elevat de casos. A més, també hi ha contagis al nord-oest de l’Argentina, al Perú, al Paraguai, a l’Equador, a Nicaragua i al sud de Mèxic. Fora d’aquestes àrees, la via de transmissió més freqüent és la de mare a fill.
La majoria de pacients amb malaltia de Chagas són asimptomàtics, és a dir, que no presenten símptomes, cosa que en dificulta la detecció. La malaltia es desenvolupa en dues fases:
Aquesta malaltia afecta entre sis i set milions de persones, però s’estima que al voltant de 60 milions estan en risc d’infecció. A Catalunya n’hi ha uns 11.000 casos.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: Benznidazol i Nifurtimox. En el cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestiva es necessitarà un tractament específic per a aquestes complicacions.
En el cas de Catalunya hi ha el “Protocol de cribratge i diagnòstic de malaltia de Chagas en dones embarassades llatinoamericanes i en els seus nadons” des del 2011. Amb aquest protocol es detecten els possibles casos congènits i al mateix temps es cribren activament les donacions de sang i d’òrgans entre els donants.
El drenatge venós anòmal pulmonar total (DVAPT) provoca que les venes del pulmó no es connectin bé amb l’atri esquerre. Això fa que aquestes estiguin redirigides cap a l’atri dret per mitjà d’una connexió poc freqüent. Aquesta malaltia afecta els nadons i segon la gravetat que presentin poden necessitar una cirurgia urgent. També hi ha casos menys greus que es detecten quan el nadó ja té unes setmanes o uns mesos de vida. En aquestes circumstàncies també s’han d’operar.
En un cor que funciona amb normalitat, les venes porten la sang oxigenada des dels pulmons al costat esquerre i, des d’aquí, s’envia a totes les parts del cos.
En els qui pateixen DVAPT, la sang oxigenada arriba al costat dret, on es barreja amb la desoxigenada i passa per un forat en l’envà interatrial cap a l’atri esquerre. Això fa que en aquests infants els nivells d’oxigen siguin més baixos.
Aquesta anomalia funciona de diferent manera segons la seva gravetat:
Amb un ecocardiograma es detecta si un infant té un DVAPT. En els nadons amb obstrucció es fa durant les primeres hores de vida. En la resta de menors, s’acostuma a fer aquesta prova després d’auscultar un buf cardíac i detectar baixos els nivells d’oxigenació a la sang.
A més, és habitual fer una prova d’imatge addicional com ara una tomografia computada (TAC) o una ressonància magnètica per estudiar l’anomalia o el defecte.
Els pacients que pateixen DVAPT s’han d’operar. Amb aquesta intervenció es redirigeix el flux de les venes pulmonars a l’atri esquerre i s’elimina la comunicació anòmala amb el dret.
Els nadons amb DVAPT obstructiu es troben en una situació crítica. Per això, cal operar els nadons acabats de néixer i corregir-los l’anomalia.
En els pacients amb DVAPT no obstructiu, cal fer la intervenció de manera electiva un cop se’n faci el diagnòstic.
Els infants intervinguts de DVAPT poden dur una vida normal i, sovint, no necessiten més intervencions. No obstant això, han de fer un seguiment cardiològic.
És un tipus de cardiopatia que afecta els nadons i en la qual les dues grans artèries del cor (l’aorta i la pulmonar) neixen en el ventricle dret. Aquest tipus de malaltia pot anar associada a altres alteracions, com ara la comunicació interventricular (CIV) o l’estenosi de la vàlvula pulmonar.
La CIV consisteix en un defecte en l’envà que separa els dos ventricles. Aquesta comunicació és necessària, ja que permet que la sang oxigenada del costat esquerre vagi fins a l’aorta.
Amb la doble sortida del ventricle dret (DSVD), en canvi, es barreja la sang oxigenada amb l'altre que no ho està, fet que provoca que el nivell d’oxigen sigui més baix del que és normal. Segons les característiques de la malaltia, cal prendre mesures de correcció diferents.
D’altra banda, alguns infants presenten estenosi de la vàlvula pulmonar, que és una obstrucció que es produeix en el pas de la sang cap als pulmons.
La doble sortida del ventricle dret es diagnostica mitjançant un ecocardiograma. Cada cop més es pot detectar en la fase prenatal o quan el bebè acaba de néixer. En alguns casos, també s’han de fer proves d’imatge o un cateterisme per estudiar en detall la DSVD i veure quina és la correcció quirúrgica més adient.
La DSVD i les lesions que hi estan associades es corregeixen amb una cirurgia que s’acostuma a fer en els primers sis mesos de vida. Amb aquesta intervenció es connecta el ventricle esquerre amb l’aorta i, així, es tanca la comunicació interventricular.
Els nadons que no tenen estenosi pulmonar també se sol realitzar un bandatge que consisteix a col·locar una banda que estreny l’artèria pulmonar per disminuir-ne el flux, que està en augment.
En els nens que tenen estenosi pulmonar se’ls ha de practicar una intervenció diferent. En aquest cas, s’ha de reparar la vàlvula amb un pegat d’ampliació o, en els casos més greus, a través d’un conducte. Si l’estenosi és greu pot ser necessària una cirurgia intermèdia per augmentar el flux pulmonar i obtenir uns nivells d’oxigen a la sang convenients abans de la correcció definitiva.
La majoria dels pacients no requeriran cap més intervenció al llarg de la seva vida, excepte els menors als quals se’ls hagi col·locat una correcció com un conducte cap a l’artèria pulmonar. En aquest cas, segurament, faran falta altres procediments. No obstant això, la majoria dels infants tractats podran tenir una vida normal, tot i que hauran de fer un seguiment amb un cardiòleg.
Són malalties hereditàries que afecten el cor i l’aorta. Inclouen un conjunt de malalties com ara les miocardiopaties, canalopaties i aortopaties de base genètica.
Les miocardiopaties són les malalties del miocardi. N’hi ha de diversos tipus: dilatada, hipertròfica, no compactada, displàsia arritmogènica del ventricle dret i/o esquerre i la restrictiva. Per al seu diagnòstic es fan servir les tècniques d’imatge. El tractament mèdic i, si és necessari, la implantació de dispositius tipus desfibril·lador-resincronitzador, permeten evitar complicacions i una millor qualitat de vida dels pacients.
Per al diagnòstic de les canalopaties, com ara la síndrome de Brugada, la síndrome de QT llarg i QT curt, i la taquicàrdia ventricular catecolaminèrgica polimòrfica, són importants les proves de provocació farmacològica. El tractament és mèdic i, a vegades, pot ser necessari implantar un dispositiu desfibril·lador.
Les aortopaties, o malalties de l’aorta, familiars com ara la síndrome de Marfan, Loeys-Dietz i Ehlers-Danlos vascular, entre d’altres, necessiten tècniques d’imatge per fer-ne un diagnòstic acurat. El tractament mèdic i la cirurgia electiva aòrtica permeten evitar-ne complicacions.
Els símptomes de les cardiopaties familiars són:
La prevalença d’aquestes malalties pot variar entre l’1/500 en la miocardiopatia hipertròfica, l’1/5.000 en les canalopaties i l’1/5.000-10.000 en la síndrome de Marfan. Per tant, algunes d’aquestes malalties es poden considerar minoritàries.
Per fer-ne el diagnòstic s’utilitzen:
El tractament pot necessitar cirurgia aòrtica, l’ús del desfibril·lador automàtic implantable-resincronitzador o l’ablació septal.
En el conjunt de cardiopaties familiars és important la recerca de familiars afectats. El cribratge familiar permet detectar casos no diagnosticats i fer-ne un tractament precoç i, en alguns casos, un diagnòstic de preimplantació.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades