Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
És una malaltia cerebral crònica que pot afectar persones de qualsevol edat. Es caracteritza per convulsions recurrents provocades per descàrregues elèctriques excessives de grups de cèl·lules cerebrals.
Les conseqüències poden ser neurològiques, cognitives, psicològiques i socials.
L’epilèpsia va ser definida el 2005 com “un desordre del cervell que es caracteritza per una predisposició permanent a generar crisis epilèptiques”. D’aquesta manera, es diagnostica epilèpsia quan els pacients pateixen dues crisis o més, separades per un espai de temps que va des de les 24 hores fins als 10 anys.
L’epilèpsia causa episodis breus d’absències, moviments involuntaris, succions, pèrdua de consciència, etc. Tenen l’origen en una zona del cervell (crisis focals) o a tot (crisis generalitzades). De vegades, van acompanyades de pèrdua de la consciència i / o del control dels esfínters. Tenen una freqüència que pot variar des d’una al llarg de deu anys fins a diverses al dia.
Les crisis (absències, contracció muscular, etc.) són els símptomes fonamentals i varien segons el lloc del cervell on s’iniciï la crisi epilèptica.
En les crisis tonicoclòniques generalitzades (CTCG), per exemple, és freqüent observar l’aparició de tremolors, contracció muscular, sacsejades, etc. Són les anomenades “mioclònies”, simètriques o asimètriques, amb la desviació dels ulls. Posteriorment, solen anar acompanyades d’un espasme amb un tancament brusc de la boca, expiració forçada i crit epilèptic.
L’epilèpsia és una malaltia que afecta tota la població, independentment de la seva edat, des d’abans de néixer fins a persones de més de 90 anys. S’estima que té una prevalença de 8 de cada 1.000 persones.
Factors associats:
En alguns casos, la causa de l’epilèpsia pot ser desconeguda, és a dir, que tot i que hi ha un focus d’activitat epilèptica en el cervell, les tecnologies actuals no permeten descobrir la causa que les genera. L’epilèpsia també pot ser genètica.
És la segona malaltia neurològica –després de l’ictus– més atesa a urgències. S’estima que cada any uns 3.000 pacients es visiten al nostre centre. Un 3 % de la població acudirà alguna vegada a la vida a un centre sanitari per descartar que els símptomes que té siguin epilèpsia.
Per fer-ne el diagnòstic hem de fer:
Es recomana evitar tota classe de situacions que puguin generar:
Quan ens trobem davant d’una crisi, s’han de fer una sèrie de recomanacions per evitar danys potencials en la persona que la pateix.
La síndrome de la hipoplàsia de cavitats esquerres engloba un seguit d’anomalies que tenen en comú la presència d’un ventricle esquerre molt petit, anomenat “hipoplàstic”, que és incapaç de bombar la quantitat de sang necessària per nodrir tots els òrgans i teixits del cos.
En aquesta situació, és el ventricle dret el que manté la circulació de sang.
Els nens que presenten aquest tipus d’anomalies solen tenir altres estructures del costat esquerre del cor de menor grandària. Sovint la vàlvula mitral, la vàlvula aòrtica o la mateixa artèria aorta són més petites del que haurien de ser. La síndrome d’hipoplàsia de cavitats esquerres és una de les cardiopaties més greus que existeixen, tot i que en centres experimentats, com el nostre, s’hi obtenen molt bons resultats.
Freqüentment, es fa durant la vida fetal mitjançant una ecocardiografia. Amb aquesta prova s’identifiquen les estructures afectades per la síndrome per tal de determinar quin n’és el millor tractament.
Aquestes anomalies se solen tractar amb una intervenció quirúrgica durant la primera setmana de vida del nadó. Amb aquesta operació es connecten tots els vasos que surten del cor en un de sol, per assegurar el pas de sang cap al cos. Aquesta intervenció s’anomena “operació de Norwood”.
En aquesta primera cirurgia, la sang arriba als pulmons a través d’un conducte que surt de l’aorta (fístula sistemicopulmonar). Després d’aquesta intervenció se n’hauran de fer dues més. L’objectiu d’aquesta cirurgia és fer treballar el cor només amb la sang oxigenada que rep dels pulmons i bombar-la cap als teixits del cos. La sang flueix cap als pulmons mitjançant la connexió de venes que porten sang no oxigenada (operació de Glenn i Fontan).
Als infants que han patit aquesta cardiopatia se’ls ha de fer un seguiment estricte del neurodesenvolupament guiat per experts en aquest camp, per avaluar-ne l’escolarització i el creixement de l’infant. Des del punt de vista cardiològic és necessari un seguiment proper, sobretot durant el primer any de vida. Si es controla el pacient es podrà indicar quan cal fer cada correcció quirúrgica, quin n’ha de ser el maneig mèdic i com s’han de tractar les complicacions, si és que n’hi ha.
Malauradament, actualment no hi ha mesures que permetin prevenir aquestes anomalies.
És un tipus de càncer situat als ossos o als teixits tous. El sarcoma d’Ewing és el segon càncer d’os més comú en infants, i normalment es presenta entre els deu i els vint anys. També és més comú en homes que en dones.
El sarcoma d’Ewing i els tumors neuroectodèrmics primitius (PNET) són un tipus de càncer que inclouen diversos tipus de tumors malignes que comparteixen una anormalitat cromosòmica comuna.
El tumor d’Ewing situat en el teixit tou, s’anomena sarcoma d’Ewing extraesquelètic. I se sol donar a la cuixa, a la pelvis, a àrees de la columna, a la paret del tòrax o al peu.
El tumor neuroectodèrmic primitiu en ossos o teixits tous és el menys comú de la família de tumors del sarcoma d’Ewing. Està format per cèl·lules nervioses immadures.
Els símptomes més comuns del sarcoma d’Ewing són:
També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l’os o del teixit afectat. Molt sovint, en el moment del diagnòstic s’hi troba una fractura patològica (un trencament sense traumatisme), ja que el tumor ha debilitat l’os. Altres símptomes menys comuns d’aquest tipus de tumor són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. El sarcoma d’Ewing representa el 3 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Cada any n’hi ha 30 nous casos en menors de 14 anys.
En cas que el nen presenti símptomes d’aquest sarcoma, el metge pot fer diversos exàmens de diagnòstic que poden incloure:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la mida i la ubicació del tumor i a indicar si s’ha propagat a altres parts del cos.
Freqüentment, es fan servir tres tipus de teràpia per tractar els tumors d’Ewing. Sempre s’utilitza la quimioteràpia, perquè la cirurgia (sigui per salvar el membre o sigui per amputar-lo) o la radiació s’usen per al control local. El tipus de teràpia dependrà de l’edat de l’infant, de la ubicació del tumor i de si s’ha propagat a altres parts del cos.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
El “ductus” o conducte arteriós és una estructura vascular que connecta l’aorta amb l’artèria pulmonar. Essencial per a la vida fetal, es tanca espontàniament després de néixer en la major part dels nounats a terme. En els nens prematurs, però, el tancament del “ductus” es produeix, amb freqüència, més enllà de la primera setmana de vida.
El signe clínic més freqüent és l’aparició d’un buf per sota de la clavícula esquerra. La persistència del “ductus” arteriós pot venir acompanyada de freqüències cardíaca i respiratòria elevades i també de l’augment del flux pulmonar. Aquest augment provoca congestió i això dificulta la maduració pulmonar en els casos de nens prematurs.
Afecta bàsicament els nadons que neixen de manera prematura. La incidència de persistència de “ductus” arteriós en prematurs amb menys de 1500 g de pes és d’un 30 %.
La persistència del “ductus” arteriós es detecta mitjançant una ecocardiografia.
Quan el “ductus” repercuteix sobre l’estat del nadó, el tractament inicial és mèdic i farmacològic.
La indometacina és el fàrmac que es fa servir com a tractament estàndard per al tancament farmacològic del “ductus” arteriós. També es pot fer servir l’ibuprofèn, un antiinflamatori que també té bons resultats en aquests casos.
El tancament per cateterisme és una pràctica habitual. Consisteix a inserir un dispositiu en el “ductus” arteriós per tancar-lo. Normalment, els candidats per a aquest tipus de tancament serien els de “ductus arteriosus” més petits de 3 mm de diàmetre i amb un pes adequat.
El tractament quirúrgic es reserva per a aquells pacients en els quals ha fracassat el tractament farmacològic, o quan aquest està contraindicat, i en els casos en què el tancament per cateterisme no seria recomanat.
El pronòstic és excel·lent tant en el tancament per cateterisme com en el quirúrgic. Les taxes de recanalització del “ductus” s’estimen entre un 0 % i un 3 %.
L’epidermòlisi ampul·lar (EB) és una malaltia que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims. La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment, no té un tractament eficaç.
En funció de la zona de la pell on es produeix la butllofa, la malaltia es divideix en quatre grans grups i al seu torn en més de 32 subgrups.
Els símptomes cutanis més freqüents són l’aparició de butllofes a les zones de més fricció com ara les mans i els peus. Són lesions hemorràgiques que poden produir crostes que s’infecten fàcilment i pruïja constant. El rascat contribueix a l’aparició de noves lesions i a la sobreinfecció de les ja existents.
Un cop s’ha curat la butllofa, apareixen quists de mílium, cicatrius atròfiques o hipertròfiques que originen sindactílies de mans i peus, contractures articulars, així com deformitats estètiques i limitació funcional en l’ús de les mans o a la deambulació. Tot això, comporta una pèrdua d’autonomia.
A més, les ferides cròniques poden produir carcinomes cutanis de gran agressivitat.
A banda d’això, també pot desencadenar manifestacions extracutànies, com la participació en annexos de la pell, les dents i els sistemes gastrointestinal, tracte urinari i l’epiteli pulmonar.
La malaltia presenta una prevalença baixa i afecta un de cada 17.000 nascuts vius al món.
Per detectar la malaltia es fa, principalment, un mapatge per immunofluorescència i microscòpia electrònica. A més, en el cas d’aquests pacients el diagnòstic genètic és obligat perquè la malaltia pot implicar una evolució i pronòstic diferents.
Tot i que s’està investigant, de moment, és una malaltia que no té cura, però sí que es poden fer tractaments preventius i simptomàtics de les lesions cutànies, així com de les complicacions sistèmiques. Quan es manifesta la patologia és vital l’actuació ràpida perquè d’això depèn la qualitat i l’esperança de vida dels pacients.
Actualment, s’estan investigant noves teràpies cel·lulars i moleculars per combatre la malaltia.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
És una cardiopatia que presenta una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral.
Els pacients amb canal auriculoventricular presenten una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral, que és la que regula el flux de sang de la cavitat esquerra del cor.
En el cas de canal auriculoventricular parcial pot veure’s afectada la part superior (auricular) o inferior (ventricular) de la paret. En cas de canal auriculoventricular complet l’esquerda afectaria tant la cavitat auricular com la ventricular de la paret.
Segons la mida de l’esquerda interauricular i del grau d'insuficiència mitral, aquesta cardiopatia pot presentar símptomes o no presentar-ne.
En el cas que n’apareguin, els més habituals són els associats a la insuficiència cardíaca:
Es du a terme mitjançant una ecocardiografia que identifica la presència del defecte i el grau d’insuficiència mitral.
Aquesta cardiopatia es corregeix amb cirurgia, en què es tancarà la comunicació interauricular amb un pegat i es repararà la vàlvula mitral mitjançant el tancament de l’esquerda. L’edat ideal per corregir la cadena AV parcial és entre l’any i els quatre anys de vida.
La gran majoria de pacients als quals se’ls corregeix un defecte d’aquest tipus arriben a una expectativa i qualitat de vida semblants a la de la població general. Els pacients als quals no se’ls corregeix, poden desenvolupar hipertensió pulmonar, una malaltia que disminueix dràsticament l’edat de supervivència a partir dels trenta i quaranta anys.
Hi ha un petit percentatge de pacients (< 10 %) en què la insuficiència mitral necessitarà més procediments al llarg de la seva vida.
La displàsia acetabular o del maluc en adolescents i persones adultes joves és una malformació del maluc. Es caracteritza per la pèrdua de la concavitat de la còtila (poc profunda i aplanada) i la verticalització del sostre acetabular, amb una mala posició i cobertura del cap femoral que genera una inestabilitat del maluc.
El dolor sol aparèixer de forma lenta, però de vegades de forma brusca per un increment de l'activitat física o esportiva, augment de pes o embaràs.
Malgrat la implementació rutinària de l'examen clínic i ecogràfic del nadó per a la detecció i el tractament precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc, aquesta malaltia continua sent la causa més freqüent de displàsia acetabular de l'adolescent i de l'adult jove, i responsable de més del 50% de les artrosis degeneratives del maluc que necessitaran un tractament quirúrgic mitjançant una pròtesi total o altres tècniques de preservació del maluc.
La major part dels casos estan causats per la displàsia del desenvolupament del maluc; però en d’altres, a un desenvolupament i creixement anòmal de l’acetàbul per causa d’una deformitat en el cap femoral. La sobrecàrrega en l’articulació fa que el cartílag articular es deteriori més de pressa.
La incidència en els adults és molt variable. La incidència de la displàsia del desenvolupament del maluc és d’1 o 2% en els nounats i el 60% de les artrosis de maluc tenen el seu origen en seqüeles de la displàsia acetabular.
L'exploració física pot ser normal o provocar dolor inguinal en realitzar una flexió forçada amb rotació interna i adducció del maluc "impingement test" que denota una anomalia interarticular.
Les radiografies AP en bipedestació i "fals" perfil i axial de maluc són útils per al diagnòstic i valoració de la gravetat. La ressonància magnètica d'alta definició de què disposem en el nostre centre permet veure les estructures i la qualitat del cartílag articular. Si persisteixen dubtes, és útil l'artroscòpia.
El diagnòstic precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc en el període postnatal amb l'exploració física rutinària (tests de Barlow i Ortolani) i l'ecografia de maluc permeten un tractament precoç i prevenir la displàsia acetabular residual.
El neuroblastoma és un dels càncers més comuns en nens menors de cinc anys i representa la meitat dels càncers en els nadons. És molt rar que aquest tipus de càncer es presenti en nens més grans o en adolescents. El neuroblastoma es forma a partir d’unes cèl·lules de l’embrió formades pels ganglis simpàtics i la medul·la suprarenal i pot tenir, per tant, diferents localitzacions i una presentació clínica molt variada.
Actualment, no se’n coneix la causa, però sí que se sap que molt poques vegades és hereditari. Aproximadament dues terceres parts dels neuroblastomes es presenten a la glàndula suprarenal (que es localitza per sobre dels ronyons) o a prop de la medul·la espinal a les cèl·lules de nervis que controlen el ritme del cor, la pressió i la digestió. Altres neuroblastomes poden aparèixer al pit, al coll o a la pelvis. Moltes vegades, quan se’n fa el diagnòstic ja s’han propagat, hi ha metàstasi als ganglis limfàtics, al fetge, als ossos, a la medul·la òssia o a altres òrgans.
El neuroblastoma es pot dividir en altres dos tipus de tumor:
Els símptomes inicials dels neuroblastomes poden ser imprecisos i incloure fatiga, pèrdua de pes o pèrdua de la gana.
Els tumors abdominals poden causar dolor d’abdomen o problemes per orinar o evacuar.
Els tumors que pressionen la medul·la espinal poden causar debilitat dels braços o les cames i provoquen que el pacient tingui dificultats per moure els braços o per caminar.
Si el tumor s’ha propagat als ossos, pot provocar dolor i, si es propaga al voltant dels ulls, pot causar ulls sortits i ulleres. També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l'os o del teixit afectat. Altres símptomes menys comuns són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. Anualment a l’Estat espanyol es diagnostica càncer a 1.000 pacients menors de 14 anys. El neuroblastoma representa el 10 % dels càncers infantils.
Si el metge pensa que l’infant té un neuroblastoma, li farà un examen molt acurat i demanarà diverses proves de diagnòstic que determinaran la mida i la ubicació del tumor. Les proves més freqüents són:
Els tractaments s’administren tenint en compte l’estadi de la malaltia, l’edat del nen i la ubicació del tumor.
Alguns neuroblastomes de risc baix poden desaparèixer sense cap tractament i, d’altres, es poden curar amb cirurgia sense necessitat d’altres tractaments. No obstant això, molts tumors anomenats de “risc alt” ja tindran cèl·lules del tumor que s’han propagat a altres parts del cos i caldrà combinar el tractament amb quimioteràpia, cirurgia, radioteràpia, trasplantament de moll de l’os i immunoteràpia.
El canal auriculoventricular complet és una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor.
És una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor. Aquesta comunicació afecta tant les aurícules (cavitats superiors) com els ventricles (cavitats inferiors).
La causa és un defecte en la formació dels coixinets endocàrdics, que són els encarregats de la creació i unió de les vàlvules auriculoventriculars amb els septes cardíacs, les parets que separen les dues cavitats.
Aquesta cardiopatia també es caracteritza per la presència d’una sola vàlvula auriculoventricular en el lloc de les dues vàlvules, tricúspide i mitral.
Els infants amb aquesta cardiopatia presenten els símptomes clàssics d’insuficiència o fallada cardíaca. Això inclou infeccions respiratòries freqüents, dificultat en l’alimentació i a guanyar pes.
Correspon al 4% de totes les cardiopaties i, aproximadament, la meitat dels defectes cardíacs que pateixen els infants amb síndrome de Down.
El diagnòstic es fa mitjançant ecocardiografia 2D.
Els nadons que pateixen aquesta cardiopatia se solen operar quan tenen uns sis mesos. La intervenció consisteix en el tancament de la comunicació o esquerda interventricular i interauricular mitjançant un pegat. També es reconstrueix la vàlvula auriculoventricular, per crear una vàlvula al costat dret i una altra a l’esquerre.
En els menors de sis mesos que es trobin molt simptomàtics, es pot realitzar prèviament una intervenció pal·liativa anomenada cerclatge pulmonar. En aquesta intervenció es realitza un estrenyiment de l’artèria pulmonar mitjançant una cinta per disminuir l’excés de flux pulmonar.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades