Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
És una malaltia cerebral crònica que pot afectar persones de qualsevol edat. Es caracteritza per convulsions recurrents provocades per descàrregues elèctriques excessives de grups de cèl·lules cerebrals. Les conseqüències poden ser neurològiques, cognitives, psicològiques i socials.
L’epilèpsia va ser definida el 2005 com “un desordre del cervell que es caracteritza per una predisposició permanent a generar crisis epilèptiques”. D’aquesta manera, es diagnostica epilèpsia quan els pacients pateixen dues crisis o més, separades per un espai de temps que va des de les 24 hores fins als 10 anys.
L’epilèpsia causa episodis breus d’absències, moviments involuntaris, succions, pèrdua de consciència, etc. Tenen l’origen en una zona del cervell (crisis focals) o a tot (crisis generalitzades). De vegades, van acompanyades de pèrdua de la consciència i / o del control dels esfínters. Tenen una freqüència que pot variar des d’una al llarg de deu anys fins a diverses al dia.
Les crisis (absències, contracció muscular, etc.) són els símptomes fonamentals i varien segons el lloc del cervell on s’iniciï la crisi epilèptica.
En les crisis tonicoclòniques generalitzades (CTCG), per exemple, és freqüent observar l’aparició de tremolors, contracció muscular, sacsejades, etc. Són les anomenades “mioclònies”, simètriques o asimètriques, amb la desviació dels ulls. Posteriorment, solen anar acompanyades d’un espasme amb un tancament brusc de la boca, expiració forçada i crit epilèptic.
L’epilèpsia és una malaltia que afecta tota la població, independentment de la seva edat, des d’abans de néixer fins a persones de més de 90 anys. S’estima que té una prevalença de 8 de cada 1.000 persones.
Factors associats:
En alguns casos, la causa de l’epilèpsia pot ser desconeguda, és a dir, que tot i que hi ha un focus d’activitat epilèptica en el cervell, les tecnologies actuals no permeten descobrir la causa que les genera. L’epilèpsia també pot ser genètica.
És la segona malaltia neurològica –després de l’ictus– més atesa a urgències. S’estima que cada any uns 3.000 pacients es visiten al nostre centre. Un 3 % de la població acudirà alguna vegada a la vida a un centre sanitari per descartar que els símptomes que té siguin epilèpsia.
Per fer-ne el diagnòstic hem de fer:
Es recomana evitar tota classe de situacions que puguin generar:
Quan ens trobem davant d’una crisi, s’han de fer una sèrie de recomanacions per evitar danys potencials en la persona que la pateix.
La síndrome de la hipoplàsia de cavitats esquerres engloba un seguit d’anomalies que tenen en comú la presència d’un ventricle esquerre molt petit, anomenat “hipoplàstic”, que és incapaç de bombar la quantitat de sang necessària per nodrir tots els òrgans i teixits del cos. En aquesta situació, és el ventricle dret el que manté la circulació de sang.
Els nens que presenten aquest tipus d’anomalies solen tenir altres estructures del costat esquerre del cor de menor grandària. Sovint la vàlvula mitral, la vàlvula aòrtica o la mateixa artèria aorta són més petites del que haurien de ser. La síndrome d’hipoplàsia de cavitats esquerres és una de les cardiopaties més greus que existeixen, tot i que en centres experimentats, com el nostre, s’hi obtenen molt bons resultats.
Freqüentment, es fa durant la vida fetal mitjançant una ecocardiografia. Amb aquesta prova s’identifiquen les estructures afectades per la síndrome per tal de determinar quin n’és el millor tractament.
Aquestes anomalies se solen tractar amb una intervenció quirúrgica durant la primera setmana de vida del nadó. Amb aquesta operació es connecten tots els vasos que surten del cor en un de sol, per assegurar el pas de sang cap al cos. Aquesta intervenció s’anomena “operació de Norwood”.
En aquesta primera cirurgia, la sang arriba als pulmons a través d’un conducte que surt de l’aorta (fístula sistemicopulmonar). Després d’aquesta intervenció se n’hauran de fer dues més. L’objectiu d’aquesta cirurgia és fer treballar el cor només amb la sang oxigenada que rep dels pulmons i bombar-la cap als teixits del cos. La sang flueix cap als pulmons mitjançant la connexió de venes que porten sang no oxigenada (operació de Glenn i Fontan).
Als infants que han patit aquesta cardiopatia se’ls ha de fer un seguiment estricte del neurodesenvolupament guiat per experts en aquest camp, per avaluar-ne l’escolarització i el creixement de l’infant. Des del punt de vista cardiològic és necessari un seguiment proper, sobretot durant el primer any de vida. Si es controla el pacient es podrà indicar quan cal fer cada correcció quirúrgica, quin n’ha de ser el maneig mèdic i com s’han de tractar les complicacions, si és que n’hi ha.
Malauradament, actualment no hi ha mesures que permetin prevenir aquestes anomalies.
La sèpsia és una afecció potencialment mortal que es produeix quan el cos respon davant d’una infecció i ataca els seus propis teixits i òrgans. En determinades ocasions es dona una disfunció orgànica (per exemple, hipotensió), que comporta una resposta anòmala davant de la infecció i es tradueix en un quadre clínic molt greu.
Un xoc sèptic sorgeix quan les anormalitats de la circulació, cel·lulars i metabòliques són tan profundes com per augmentar la mortalitat. Això es pot identificar per la hipotensió persistent que necessita vasopressors per mantenir la pressió arterial i els nivells de lactat sèric. Amb aquests criteris, tot i la reposició adequada de volum,la mortalitat hospitalària és superior al 40 %.
La sèpsia comporta una història suggestiva d’infecció que altera el cos i es desencadena en signes que es poden associar a una disfunció orgànica o a una hipoperfusió sistemàtica. Aquests símptomes són:
Cada any es dona una mitjana de 212,7 malalts de sèpsia per cada 100.000 habitants en la xarxa sanitària catalana. En concret, entre el 2008 i el 2012 es van detectar 82.300 persones amb casos de sèpsia greu i el 2012 se’n van registrar 20.228 casos.
Pel que fa a la Vall d’Hebron, en el 2010 van ingressar al Servei de Medicina Intensiva 232 pacient amb aquesta patologia, una xifra que suposa el 25,2 % dels ingressos en aquest servei.
Per detectar la sèpsia es fan les proves següents:
El tractament precoç pot millorar-ne el pronòstic. Per aquest motiu, s’activa un Codi de Sèpsia:
Per prevenir aquesta patologia és vital la detecció precoç del pacient que mostri una història suggestiva d’infecció i que tingui una disfunció orgànica. A més, en algunes ocasions és necessària la vacunació.
El restrenyiment és un trastorn de l’hàbit intestinal que es caracteritza per una disminució en la freqüència evacuativa de la femta o en femtes dures i difícils d’expulsar. Afecta més les dones i, en molts casos, cursa amb dolor o molèsties abdominals. Aquesta entitat té una repercussió personal, sanitària i social molt important.
En la majoria dels casos, la causa del restrenyiment és desconeguda, sense una lesió orgànica o anatòmica que ho expliqui, i es defineix com a restrenyiment funcional o primari. En altres casos, l’aparició del restrenyiment es veu afavorida per determinades malalties o medicaments, que és el que es coneix com a restrenyiment secundari.
Dins del restrenyiment primari podem distingir-hi algunes variants:
El restrenyiment secundari es deu al consum de certs medicaments, sobretot opiacis per al dolor, i a malalties neurològiques, metabòliques, infeccioses (Chagas) i al càncer, entre d’altres.
El més freqüent és la dificultat per a l’evacuació.
En el cas que hi hagi alteració en l’evacuació rectal, els símptomes poden ser:
Aquesta entitat és molt comuna tant en adults com en infants, i pot afectar entre el 10 % i el 30 % de la població mundial. El 69 % dels pacients que el pateixen diuen que afecta el seu rendiment escolar o laboral, i el 40 % dels pacients amb restrenyiment ha consultat en alguna ocasió el metge per aquest motiu. A l’Estat espanyol, entre els anys 2005-2006 es van dispensar més de 23 milions d’unitats de diversos laxants durant un any.
En general, no es fan estudis de rutina en pacients amb restrenyiment crònic si no hi ha signes d’alarma com poden ser febre, pèrdua de pes o sagnat rectal. En canvi, el restrenyiment de recent aparició, sense causa aparent, o que no respon bé al tractament, ha d’estudiar-se mitjançant diferents proves com ara:
El restrenyiment ha de ser tractat de manera individualitzada i cal analitzar-ne la presència de les causes que l’originin o l’agreugin. També cal investigar els hàbits dietètics, higiènics i el consum de fàrmacs del pacient.
L’absència de resposta a aquest tractament ha de ser valorada per especialistes.
Hi ha diverses maneres de prevenir l’estrenyiment:
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
La migranya és un tipus de mal de cap crònic que es caracteritza per episodis repetits de gran intensitat, que poden impedir a la persona afectada desenvolupar les seves activitats diàries. Segons l’OMS és la setena malaltia que produeix més discapacitació, pel que fa a anys perduts, a patiment i a absència de productivitat.
La migranya és la conseqüència de l’activació o irritació de les fibres del nervi trigemin, un nervi de tres branques que transmet la sensibilitat del cap. Les fibres que provenen de la primera branca, envolten els vasos sanguinis localitzats a les meninges.
Les meninges estan constituïdes per diferents capes de teixit que recobreixen el cervell i són les estructures que fan mal. El cervell en si mateix no fa mal, sinó el que el cobreix.
Durant un atac de migranya es produeix una inflamació de les meninges a conseqüència de l’alliberament de substàncies inflamatòries del trigemin. Aquesta inflamació o “meningitis” no infecciosa és responsable de provocar el dolor i fa que, quan movem el cap, el dolor empitjori o augmenti. Per aquest motiu, estar en repòs ens alleuja.
La durada d’una crisi de migranya pot durar de quatre a setanta-dues hores. Aquest tipus de mal de cap pot presentar-se des d’un cop l’any fins a diverses vegades seguides.
La malaltia és tres vegades més comuna en dones que en homes i, generalment, s'inicia abans dels trenta anys i no més tard dels cinquanta.
És freqüent que hi hagi antecedents familiars. Pot desencadenar-se per diversos estímuls com ara aliments (formatge, vi negre, xocolata), olors intenses, llums brillants, canvis de temps, alteracions del ritme del son, variacions hormonals o estrès.
Per fer-ne el diagnòstic, cal tenir en compte el relat dels símptomes de la persona afectada. Després s'ha de realitzar una exploració física i neurològica detallada, que en la persona amb migranya ha de ser normal.
Segons aquesta primera aproximació, el professional sanitari valorarà la necessitat de fer altres exploracions complementàries, per confirmar que es tracta de migranya i no d’una altra malaltia.
Certes circumstàncies obliguen a fer un estudi mèdic aprofundit quan:
Tot i que la migranya no es cura, un tractament adequat pot alleugerir-ne el dolor i prevenir-ne l'aparició.
En el primer grup, destaquen els antiinflamatoris, paracetamol, ergotamina i els seus derivats, i els fàrmacs denominats genèricament triptans. El tractament preventiu s'indica quan la migranya és molt freqüent o no respon adequadament al tractament simptomàtic.
L'elecció del tractament simptomàtic i preventiu l'ha de fer i controlar un metge o una metgessa. És molt important evitar l'automedicació, per prevenir l'aparició de cefalea crònica diària, que es desencadena per abús de medicació analgèsica. Els medicaments que no requereixen recepta i els que són receptats que s'usen amb freqüència o en dosis grans poden causar altres problemes.
Una manera de prevenir la migranya és intentar evitar allò que la desencadeni. Tot i això, existeixen factors que la desencadenen poc controlables, com la migranya menstrual o la incidència de factors atmosfèrics.
Controlar els horaris i evitar certs aliments o begudes que s’hagin vist com a possibles causants i dormir un nombre d’hores suficient és important a l’hora de prevenir-la. És important dur una vida ordenada amb horaris ben establerts, pel que fa a àpats i hores de son
La pràctica d’exercici físic suau i freqüent també ajuda a reduir la malaltia.
Trobaràs més informació al blog Midolordecabeza.org
Professionals de Vall d’Hebron destacats que tracten aquesta malaltia: Patricia Pozo-Rosich
La malaltia de Crohn és una malaltia inflamatòria crònica intestinal que comporta lesions de forma recurrent a qualsevol lloc del tub digestiu. Afecta especialment persones joves que presenten episodis de símptomes estomacals com ara diarrea, dolor abdominal, febre, sang a les deposicions o fístules. La malaltia de Crohn provoca diversos problemes de salut que poden comportar canvis en els àmbits personals, socials i familiars de la vida dels pacients.
Els canvis en l’estat de salut depenen directament:
Per tots aquests canvis el malalt pot sentir que perd qualitat de vida i que ha de visitar el metge amb freqüència.
La cura dels pacients amb aquesta malaltia requereix una aproximació multidisciplinària centrada en les seves necessitats per evitar la reiteració dels pacients.
La malaltia es presenta en forma de brots. És a dir, que els símptomes solen alternar períodes d’activitat, en què el pacient es troba malament (que anomenem “brots”) amb d’altres en què la malaltia s’apaga (els anomenem “fases de remissió”).
Els símptomes que se solen presentar amb més freqüència en un brot d’aquesta malaltia són:
La malaltia de Crohn té una incidència d’1 a 10 pacients, 100.000 habitants l’any i una prevalença de 300 pacients per 100.000 habitants. Pot aparèixer a qualsevol edat, encara que és més freqüent en adults joves de 20 a 40 anys. Afecta tant homes com dones, que presenten factors de predisposició com ara tabaquisme, familiars de primer grau amb malaltia de Crohn o una microbiota fecal alterada.
Per fer el diagnòstic, el metge es basa en la suma de símptomes que el porten a demanar les proves complementàries que identifiquen i localitzen les lesions en el budell.
La prova més important és la colonoscòpia, que consisteix en la introducció d’un tub flexible per l’anus que permet visualitzar l’interior del budell i mitjançant el qual es poden obtenir biòpsies. També es fan servir proves radiològiques com ara la ressonància o la TAC. Els resultats de les biòpsies serveixen per confirmar el diagnòstic.
La base per a la recuperació és el tractament farmacològic, que ha millorat molt en els darrers anys, i l’adopció d’hàbits de vida saludable.
Pel que fa al tractament, hi ha diverses opcions, com ara els corticoides, immunosupressors i agents biològics, que es fan servir tenint en compte l’activitat o la localització de la malaltia, i segons les complicacions que pugui presentar. El més important, un cop acordat el tractament amb l’especialista és no deixar-lo, ja que això implicaria recaigudes i un mal control de la malaltia.
La diftèria és una malaltia infecciosa aguda causada pel bacteri “Corynebacterium diphtheriae”, que afecta exclusivament els humans. Es pot manifestar amb una afectació al tracte respiratori superior (amígdales, laringe, faringe i mucosa nasal). El bacteri produeix una exotoxina que és la responsable de les manifestacions clíniques de la malaltia. En adults, pot arribar a ser mortal entre un 5 % i un 10 % dels casos i, en nens, la mortalitat arriba fins al 20 %.
La manifestació característica de la diftèria respiratòria és la formació de membranes de color blanc grisós (pseudomembranes) a les amígdales i la faringe. Les membranes solen estar molt adherides i això fa que sagnin amb facilitat.
Els símptomes més freqüents són:
Gràcies a la vacunació, feia més de tres dècades que no es diagnosticava a l’Estat espanyol. L’any 2015, però, se’n va produir un cas en un nen que no havia estat vacunat.
La transmissió de la diftèria es produeix per via respiratòria o per contacte físic estret amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri que no hagi desenvolupat mai els símptomes.
El període d’incubació és de dos a set dies, i es transmet des de set dies abans de l’inici dels símptomes fins a dues o tres setmanes després.
El diagnòstic de confirmació es fa mitjançant un cultiu microbiològic de mostres clíniques (exsudat nasal, faringi o de les pseudomembranes).
Cal que s’administri al més aviat possible (en les primeres 48 hores de l’inici dels símptomes, sense esperar la confirmació diagnòstica del laboratori) l’antitoxina diftèrica i el tractament antibiòtic amb penicil·lina G procaïna.
La principal mesura per prevenir la diftèria és la vacunació, que protegeix en el 95 % dels casos. S’han d’administrar dosis de forma periòdica, ja que l’efecte no dura per sempre.
La vigilància epidemiològica i la profilaxi són fonamentals per tenir el bacteri controlat i perquè no apareguin casos secundaris.
La diabetis és una malaltia crònica caracteritzada per l’elevació de la glucosa a la sang, causada per la incapacitat del cos de produir o utilitzar bé la insulina. Hi ha dos tipus principals: tipus 1, que requereix insulina, i tipus 2, que pot prevenir-se amb dieta i exercici. La malaltia pot causar complicacions en òrgans, teixits i extremitats si no es controla. El tractament combina estil de vida saludable, medicació i control regular dels nivells de glucosa.
Hi ha diversos tipus de diabetis, segons el dany que causa:
Els símptomes són diversos i, fins i tot, poden no aparèixer. Els més freqüents són:
En el cas de les diabetis de tipus 1 aquests símptomes es poden donar de manera brusca o progressiva, cosa que pot afectar de manera important l’estat general.
La prevalença de la diabetis en adults ha passat del 4,7 % el 1980 fins al 8,5 % el 2014. A més, es detecta que va en augment en els països amb ingressos mitjans i baixos.
Es pot detectar a través d’una anàlisi de sang feta en un laboratori i en el qual es mesuren els nivells de glucosa. Els casos de diabetis es confirmen quan en dues ocasions els nivells són iguals o superiors a 126 mg/dl. A més, es considera una glucosa anormal quan la xifra està entre els 110 i els 125 mg/dl.
En el cas de la diabetis de tipus 2 pot ser al cos durant molts anys sense que es detecti. Per això, es diagnostica quan apareix alguna complicació o arran d’una anàlisi de sang rutinària.
Hi ha diversos medicaments que actuen per abaixar els nivells de glucosa a la sang. En cada un dels tipus de diabetis, a més, es requereixen tractaments diferents.
En el cas de la diabetis de tipus 1 no es pot prevenir, però s’estan investigant els factors mediambientals que generen aquest procés que destrueix les cèl·lules productores d’insulina del pàncrees.
En canvi, en el cas de la diabetis tipus 2 pot ajudar a prevenir-la una dieta equilibrada i l’augment de l’activitat física. És a dir, cal evitar l’obesitat.
La meningitis és la inflamació de les meninges, que són les membranes que recobreixen el cervell i la medul·la espinal. Generalment ve causada per una infecció, sigui per bacteris, virus o fongs. La meningitis també pot ser el resultat de diverses causes no infeccioses com traumatismes, tumors.
Hi ha dos tipus de meningitis:
Els símptomes més comuns són:
La meningitis també pot comportar nàusees i vòmits, sensibilitat a la llum intensa, somnolència, estat de coma o convulsions.
Els símptomes inicials de la meningitis bacteriana i vírica són similars. Però la meningitis bacteriana, generalment, és greu i pot causar complicacions serioses, com ara dany cerebral o discapacitats en l’aprenentatge.
En la meningitis bacteriana, el pas del bacteri a la sang pot donar lloc a una altra malaltia greu,la septicèmia, que és la reacció generalitzada del cos davant una infecció i pot tenir diferents conseqüències, com ara:
En els casos més greus, pot arribar a ser mortal. En aquest cas, un símptoma d’alarma és l’aparició de petites taques a la pell.
La meningitis bacteriana es pot patir a qualsevol edat, però els grups de més risc són les persones grans i els infants. La seva epidemiologia ha canviat de forma important en les dues últimes dècades amb la introducció de les vacunes conjugades als calendaris de vacunació infantil.
Mentre que el meningococ és la primera causa de meningitis bacteriana al món, al nostre país la malaltia meningocòccica no és endèmica, amb una incidència anual inferior als 5 casos per 100.000 habitants. La meningitis meningocòccica pot arribar a comportar la mort entre el 3 i el 15 % dels casos.
Respecte als virus que causen la malaltia n’hi ha que estan repartits per tot el món i d’altres que només viuen a unes zones geogràfiques concretes.
Davant la sospita d’un cas de meningitis s’analitzen mostres de sang i de líquid cefalorraquidi, el líquid que envolta la medul·la espinal i el cervell, que s’obté mitjançant una punció lumbar. L’anàlisi ajudarà a confirmar la malaltia i a conèixer el microorganisme que l’està causant.
La majoria dels casos de meningitis infecciosa o vírica milloren sense tractament en set o deu dies. Tot i això, és molt important que totes les persones amb símptomes de meningitis rebin atenció mèdica immediata per fer un correcte diagnòstic de la malaltia, determinar el tipus de meningitis i poder rebre el tractament adequat.
En la meningitis bacteriana s’ha d’administrar un tractament antibiòtic per via intravenosa tan aviat com sigui possible. També es poden fer servir antiinflamatoris per tractar les complicacions que puguin aparèixer.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades