Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
És un orifici que es pot trobar en qualsevol punt de l’envà interventricular, i és un forat que pot ser únic, múltiple i amb una mida i forma variable. La CIV pot anar associada a cardiopaties més complexes com ara la tetralogia de Fallot, la transposició de grans artèries o canal auriculoventricular, entre d’altres.
Les CIV petites redueixen la seva grandària amb el pas del temps i en molts casos es clouen elles mateixes, especialment, durant els dos primers anys de vida. El percentatge global de tancament espontani és del 30-35 % dels casos.
En general, els infants amb una CIV petita no presenten cap mena de símptoma. Per tant, el seu patró alimentari, el creixement i el desenvolupament són normals. Aquest orifici, doncs, es detecta amb un buf en les primeres setmanes de vida.
Els menors que tenen una CIV mitjana o gran desenvolupen símptomes en les primeres setmanes de vida, com poden ser:
La CIV és una de les cardiopaties congènites més freqüents, si no tenim en compte la vàlvula aòrtica bicúspide. Aquesta representa al voltant del 20 % de totes les malalties del cor.
La CIV es detecta a través d’una ecocardiografia, que permet determinar-ne el nombre, la mida, la localització i les seves repercussions funcionals.
Els infants que tenen una CIV petita no necessiten cap tractament mèdic ni quirúrgic.
En canvi, els menors amb una CIV mitjana-gran i que desenvolupen insuficiència cardíaca se’ls ha de realitzar un tractament mèdic. En el cas que persisteixin els símptomes, llavors s’opta per una cirurgia correctora precoç que consisteix a tancar l’orifici amb un pegat, com pot ser l’implant d’un dispositiu per cateterisme cardíac.
Si la CIV no té altres defectes associats, la seva mortalitat quirúrgica és del 0 %. Després de l’operació, els pacients poden tenir una vida normal com la resta de la població.
Aquesta síndrome és un dels trastorns gastrointestinals més freqüents en la consulta de gastroenterologia. Es caracteritza per la presència de dolor abdominal crònic associat a canvis en l’hàbit deposicional, en forma de diarrea o restrenyiment. És freqüent en dones joves i té una repercussió personal, sanitària, econòmica i social molt important.
Les evidències científiques aportades en els últims anys suggereixen que en el seu desenvolupament hi ha implicats múltiples factors de diversa índole:
Actualment, es considera un trastorn resultant d’un desequilibri en l’eix cervell-intestí-microbiota. Aquest desequilibri afecta negativament la funció de la barrera intestinal i activa el sistema immunitari i nerviós de l’aparell digestiu, fet que genera una hipersensibilitat visceral i alteració motora.
Els símptomes més freqüents són:
Es classifica en funció de la consistència:
La prevalença trobada a l’Estat espanyol és del 7,8 %, i en la nostra societat la relació dona/home és de 2: 1. La SII suposa entre el 10 % i el 15 % de les consultes d’atenció primària i entre el 25 % i el 30 % dels pacients derivats a les consultes de gastroenterologia. Més de la meitat dels pacients estan afectats per altres quadres de dolor, com ara la fibromiàlgia, el mal de cap o el dolor pelvià, però també altres malalties digestives com la dispèpsia o per trastorns d’ansietat i de depressió.
S’estableix a partir del compliment d’una sèrie de criteris clínics basats en els símptomes i en l’exclusió d’altres entitats orgàniques que actuïn de manera similar.
Els criteris diagnòstics s’han establert en consensos mèdics i en comitès d’experts i es coneixen com els criteris de Roma IV. Per fer el diagnòstic calen:
El tractament habitual
A l’hora de decidir el tractament, és important que el pacient entengui el curs crònic i fluctuant de la malaltia. Per elaborar un tractament adequat, el metge ha d’identificar-ne les causes dietètiques i psicosocials.
Actualment, comencem a tenir tractaments específics per a la SII com la linaclotida, l’eluxadolina o la lubiprostona, però no tots estan disponibles al nostre país. També disposem de múltiples tractaments destinats al control dels símptomes, com els antiespasmòdics, els laxants o els antidiarreics.
És un defecte en l’envà que separa les dues aurícules, que provoca una sobrecàrrega de volum en el costat dret del cor. Els infants amb CIA no presenten símptomes, tot i que la banda dreta del cor ha de treballar amb un volum molt més gran de sang.
D’acord amb la posició del defecte en el septe interauricular, la CIA es classifica de tres maneres:
El defecte “Ostim Primum” es considera una malaltia diferent per les lesions associades que té.
La CIA és una de les malformacions cardíaques més comunes (6-10 %) i és més freqüent en les dones.
En la majoria dels casos, els infants amb CIA no presenten símptomes. Per això, la malformació es detecta quan en una auscultació habitual se sent un buf cardíac. Aleshores, s’ha de practicar un ecocardiograma al pacient per identificar el defecte i definir les opcions terapèutiques.
Quan el defecte és petit i no hi ha un pas importat de sang pot ser que no faci falta cap intervenció. En canvi, quan aquest és significatiu s’han de valorar les característiques de la CIA per decidir si cal tancar-la per cateterisme o per cirurgia.
El tancament per cateterisme consisteix a posar un dispositiu que clou el defecte i impedeix el pas de sang d’una càmera a una altra del cor.
El tancament s’ha de fer per cirurgia quan el defecte és molt gran o té una forma que impedeix posar el dispositiu percutani. Aquesta intervenció consisteix a col·locar un pegat amb un teixit sintètic o del pacient en el defecte de l’envà.
Els infants que se’ls realitza un tancament de CIA tenen una expectativa i qualitat de vida semblants a la dels pacients sans. En concret, la supervivència és superior al 99,7 %. En canvi, els pacients amb CIA que no s’operen la seva esperança de vida comença a disminuir a partir dels quaranta anys.
La Malaltia de Chagas és una infecció que produeix el paràsit “Trypanosma cruzi”, que es transmet per la picada d’un vector (xinxa). Altres vies per la qual es pot transmetre és a través de la mare al seu fill (transmissió vertical), per transfusió de sang, per trasplantament d’òrgans de donants infectats o per ingesta d’aliments contaminats amb el paràsit.
De moment, s’ha aconseguit reduir el nombre de casos nous mitjançant polítiques per eliminar el vector als països endèmics, així com protocols de cribratge de donants de sang, d’òrgans i a les dones embarassades. Els reptes de futur per curar la patologia són mantenir i augmentar aquestes mesures, a més de desenvolupar nous marcadors d’evolució i resposta al tractament de pacients en fase crònica i de fàrmacs nous per atendre la malaltia.
La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina i és un repte per la salut global, arran dels moviments migratoris des de països de la regió. Principalment, la transmissió de la picada de la xinxa es dona a Bolívia, on hi ha el nombre més elevat de casos. A més, també hi ha contagis al nord-oest de l’Argentina, al Perú, al Paraguai, a l’Equador, a Nicaragua i al sud de Mèxic. Fora d’aquestes àrees, la via de transmissió més freqüent és la de mare a fill.
La majoria de pacients amb malaltia de Chagas són asimptomàtics, és a dir, que no presenten símptomes, cosa que en dificulta la detecció. La malaltia es desenvolupa en dues fases:
Aquesta malaltia afecta entre sis i set milions de persones, però s’estima que al voltant de 60 milions estan en risc d’infecció. A Catalunya n’hi ha uns 11.000 casos.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: Benznidazol i Nifurtimox. En el cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestiva es necessitarà un tractament específic per a aquestes complicacions.
En el cas de Catalunya hi ha el “Protocol de cribratge i diagnòstic de malaltia de Chagas en dones embarassades llatinoamericanes i en els seus nadons” des del 2011. Amb aquest protocol es detecten els possibles casos congènits i al mateix temps es cribren activament les donacions de sang i d’òrgans entre els donants.
L’ictus és una alteració sobtada de la circulació cerebral causada per l’obstrucció o el trencament d’un vas sanguini. La manca d’oxigen pot provocar dany cerebral irreversible, per això la detecció precoç i l’atenció immediata són essencials.
L’ictus és una malaltia causada per una alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració és deguda al tamponament d’una artèria (ictus isquèmic) o al trencament d’un vas sanguini (ictus hemorràgic), que impedeix que la sang arribi al cervell i, per tant, altera temporal o permanentment les funcions cerebrals. Quan el flux sanguini no pot arribar, la part del cervell afectada no obté nutrients i oxigen. A conseqüència d’això, les cèl·lules cerebrals poden morir, causant greus seqüeles.
Per aquest motiu, si se sospita que la persona està patint un ictus, s’ha d’avisar ràpidament al servei d’emergències mèdiques (SEM) trucant al 112. Actuar de pressa és imprescindible per minimitzar o eliminar les possibles seqüeles.
Els ictus es poden agrupar en dues grans categories segons el motiu que els produeix:
Quan es produeix una interrupció del flux sanguini temporal (entre una i 24 hores) parlem d’un Accident Isquèmic Transitori (AIT); però, si la durada és superior o l’escàner cerebral detecta necrosis (mort neuronal), es considera ictus isquèmic. L’AIT és un factor predictiu de malalties vasculars i, en el cas de l’ictus, és un avís que la persona està en risc de patir-ne un. De fet, un 40% de les persones que pateixen un ictus han patit prèviament un AIT.
Davant l’aparició sobtada d’un o de diversos dels següents símptomes s’ha d’actuar amb rapidesa trucant a l'112:
Qualsevol persona pot patir un ictus, independentment de l’edat i la condició, tot i que és més freqüent en persones d’edat avançada. Al voltant del 75 % dels casos es produeixen en persones de més de 65 anys, tot i que cada cop més afecta adults joves a causa dels seus hàbits de vida (entre el 15 i el 20 % són menors de 45 anys). L’ictus també pot afectar infants: només a Catalunya, 900 nens/es viuen amb una discapacitat a conseqüència d'un ictus.
Aquesta malaltia també és coneguda per altres termes com feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosis o accident vascular cerebral (AVC). A Catalunya, més de 13.000 persones ingressen cada any per un ictus i, malauradament, no sempre s’arriba a temps de salvar el malalt.
Per determinar la causa d'un ictus és necessari realitzar un escàner cerebral (TC). L'estudi es pot completar revisant l’estat dels vasos cerebrals i cardíacs, tenint en compte els factors de risc i malalties cròniques que presenta el pacient. Tot i això, no sempre és possible descobrir-ne l'origen.
Conèixer la causa d'un ictus permet establir el tractament més adequat per evitar que torni a succeir. Segons l’etiologia (causa) es pot classificar en:
Davant la sospita d’ictus s’ha de fer una prova de neuroimatge (tomografia computaritzada cerebral (TC) o ressonància magnètica (RM)) tan de pressa com sigui possible, que ens informarà de:
És possible que els especialistes demanin altres proves com ara una radiografia de tòrax (es realitza en el moment de l’ingrés com a primera avaluació), un doopler o dúplex transcranial (per conèixer la presència i localització d’una possible oclusió o estenosis intracranial), una analítica (per saber l’estat de factors de risc, estudi immunològic i de coagulació, serologies, hormones, funció renal, etc.) o un estudi cardiològic (si hi ha sospites d’un ictus cardioembòlic).
Després del diagnòstic, els especialistes poden demanar repetir les proves per detectar canvis comparant les imatges obtingudes amb les prèvies, o bé sol·licitar-ne d'altres.
El tractament de l'ictus s'ha d'aplicar de forma immediata, ja que la ràpida actuació pot disminuir les conseqüències posteriors. Tot i això, habitualment és necessari un període de rehabilitació per eliminar o reduir les possibles seqüeles.
Després de patir un ictus el risc de tenir-ne un altre és major, per això és necessari prendre medicaments per reduir-ne el risc, seguint sempre les pautes mèdiques. Durant el primer any després de patir-lo és quan hi ha major risc de recaiguda.
El fet de patir un segon ictus pot tenir un desenllaç fatal. En els supervivents, comporta un augment del grau de discapacitat i de risc de demència, així com major taxa d’institucionalització.
L’afectació pot ser diferent en cada pacient. Els símptomes, més o menys greus, depenen de la zona i el volum de cervell afectat, així com de l’estat general de salut previ.
En el cas d'un atac isquèmic transitori (AIT), que no acostuma a deixar seqüeles, o algun tipus d’ictus isquèmic, amb una bona resposta al tractament, la recuperació és pràcticament immediata. En altres ocasions, la recuperació és a més llarg termini i es produeix en setmanes / mesos, deixant algun tipus de seqüela.
També pot produir-se un empitjorament del pacient per causes neurològiques o complicacions com febre, infeccions o altres. En els casos més greus pot comportar la mort.
Un cop el pacient tingui l’alta, els professionals de referència són l’equip d’atenció primària, que controlaran els factors de risc i altres malalties cròniques. En casos complexos, s’hauran de fer visites amb especialistes, com ara neuròlegs.
La tornada al domicili després de l'alta hospitalària variarà en funció del grau d’afectació i la situació familiar. De la mateixa manera, la reincorporació a la vida quotidiana dependrà de les seqüeles de cada malalt.
El drenatge venós anòmal pulmonar total (DVAPT) provoca que les venes del pulmó no es connectin bé amb l’atri esquerre. Això fa que aquestes estiguin redirigides cap a l’atri dret per mitjà d’una connexió poc freqüent. Aquesta malaltia afecta els nadons i segon la gravetat que presentin poden necessitar una cirurgia urgent. També hi ha casos menys greus que es detecten quan el nadó ja té unes setmanes o uns mesos de vida. En aquestes circumstàncies també s’han d’operar.
En un cor que funciona amb normalitat, les venes porten la sang oxigenada des dels pulmons al costat esquerre i, des d’aquí, s’envia a totes les parts del cos.
En els qui pateixen DVAPT, la sang oxigenada arriba al costat dret, on es barreja amb la desoxigenada i passa per un forat en l’envà interatrial cap a l’atri esquerre. Això fa que en aquests infants els nivells d’oxigen siguin més baixos.
Aquesta anomalia funciona de diferent manera segons la seva gravetat:
Amb un ecocardiograma es detecta si un infant té un DVAPT. En els nadons amb obstrucció es fa durant les primeres hores de vida. En la resta de menors, s’acostuma a fer aquesta prova després d’auscultar un buf cardíac i detectar baixos els nivells d’oxigenació a la sang.
A més, és habitual fer una prova d’imatge addicional com ara una tomografia computada (TAC) o una ressonància magnètica per estudiar l’anomalia o el defecte.
Els pacients que pateixen DVAPT s’han d’operar. Amb aquesta intervenció es redirigeix el flux de les venes pulmonars a l’atri esquerre i s’elimina la comunicació anòmala amb el dret.
Els nadons amb DVAPT obstructiu es troben en una situació crítica. Per això, cal operar els nadons acabats de néixer i corregir-los l’anomalia.
En els pacients amb DVAPT no obstructiu, cal fer la intervenció de manera electiva un cop se’n faci el diagnòstic.
Els infants intervinguts de DVAPT poden dur una vida normal i, sovint, no necessiten més intervencions. No obstant això, han de fer un seguiment cardiològic.
La coartació de l’aorta és una malformació en què el vas es fa més estret just després de la sortida dels vasos que proveeixen de sang el cap i els braços. Això limita el pas d’aquest fluid i el cor ha de treballar amb més força per impulsar-lo a la resta d’òrgans.
D’acord amb el seu grau de severitat o forma, la coartació varia en els diversos grups d’edat. A més, s’associa a altres alteracions cardíaques com ara la persistència del “ductus” arteriós, la vàlvula aòrtica bicúspide, la comunicació interventricular o anomalies en la vàlvula mitral.
Durant l’etapa neonatal, en alguns pacients el flux de sang va cap a l’hemicòs inferior, que depèn del “ductus”. Quan aquest comença a tancar-se, llavors hi ha un col·lapse circulatori per la sobrecàrrega del cor i per una mala circulació dels òrgans abdominals. Aquests pacients necessiten primer estabilitzar-se i, després, rebre un tractament.
També hi ha pacients que desenvolupen una hipoplàsia que es produeix quan la disminució involucra tot l’arc aòrtic.
És una cardiopatia comuna que representa al voltant d’entre el 5 i el 6 % de les patologies del cor. Aquesta malaltia afecta entre els 0,2 o 0,6 casos cada mil nascuts vius.
En l’etapa neonatal el diagnòstic es fa amb una ecocardiografia transtoràcica, però després d’aquesta fase els pacients no mostren símptomes. Per això, es diagnostica quan es detecta una pressió arterial elevada en les revisions periòdiques. Habitualment es fa una ecocardiografia, però se solen fer d’altres proves d’imatge com ara un angio-TAC o una ressonància magnètica nuclear per definir les característiques de la coartació.
La hipoplàsia de l’arc aòrtic es diagnostica també amb una ecocardiografia durant el període neonatal i, normalment, no calen més exploracions.
Durant l’etapa neonatal, els pacients acostumen a necessitar un tractament quirúrgic. L’operació consisteix en la resecció del segment estret de l’aorta i, després, s’uneix als segments sans. En els pacients més grans es té en compte la cirurgia com a primera opció, una operació similar a la que es fa als nounats. També, s’hi poden aplicar tècniques per ampliar la zona estreta com ara la col·locació d’un pegat.
D’altra banda, en alguns casos també es considera l’hemodinàmica intervencionista. En aquestes ocasions, es fa una dilatació per vèncer l’estretor amb pilotes d’alta pressió. Posteriorment, s’implanta un “stent” metàl·lic a la zona de coartació que manté un calibre correcte del vas. La hipoplàsia de l’arc aòrtic es corregeix durant les dues primeres setmanes de vida. Això es fa amb l’ampliació del segment de l’aorta estreta amb un pegat. En el cas que hi hagi una comunicació interventricular associada, sovint, es tanca amb la mateixa cirurgia. Un cop operat d’aquesta malaltia, l’índex de mortalitat és de l’1 %.
D’altra banda, entre un 6 % i 10 % de pacients desenvoluparà una nova estretor (recoartació). Això comportarà que necessitin tornar a operar-se o un intervencionisme. En el 0,5 % dels casos no es donen complicacions greus associades a aquesta malaltia, però entre els pacients més grans hi ha la possibilitat que la hipertensió arterial no millori després de la correcció. Pel que fa a la hipoplàsia de l’arc aòrtic, un 5 % dels tractats requereixen noves intervencions per recoartació.
És un tipus de cardiopatia que afecta els nadons i en la qual les dues grans artèries del cor (l’aorta i la pulmonar) neixen en el ventricle dret. Aquest tipus de malaltia pot anar associada a altres alteracions, com ara la comunicació interventricular (CIV) o l’estenosi de la vàlvula pulmonar.
La CIV consisteix en un defecte en l’envà que separa els dos ventricles. Aquesta comunicació és necessària, ja que permet que la sang oxigenada del costat esquerre vagi fins a l’aorta.
Amb la doble sortida del ventricle dret (DSVD), en canvi, es barreja la sang oxigenada amb l'altre que no ho està, fet que provoca que el nivell d’oxigen sigui més baix del que és normal. Segons les característiques de la malaltia, cal prendre mesures de correcció diferents.
D’altra banda, alguns infants presenten estenosi de la vàlvula pulmonar, que és una obstrucció que es produeix en el pas de la sang cap als pulmons.
La doble sortida del ventricle dret es diagnostica mitjançant un ecocardiograma. Cada cop més es pot detectar en la fase prenatal o quan el bebè acaba de néixer. En alguns casos, també s’han de fer proves d’imatge o un cateterisme per estudiar en detall la DSVD i veure quina és la correcció quirúrgica més adient.
La DSVD i les lesions que hi estan associades es corregeixen amb una cirurgia que s’acostuma a fer en els primers sis mesos de vida. Amb aquesta intervenció es connecta el ventricle esquerre amb l’aorta i, així, es tanca la comunicació interventricular.
Els nadons que no tenen estenosi pulmonar també se sol realitzar un bandatge que consisteix a col·locar una banda que estreny l’artèria pulmonar per disminuir-ne el flux, que està en augment.
En els nens que tenen estenosi pulmonar se’ls ha de practicar una intervenció diferent. En aquest cas, s’ha de reparar la vàlvula amb un pegat d’ampliació o, en els casos més greus, a través d’un conducte. Si l’estenosi és greu pot ser necessària una cirurgia intermèdia per augmentar el flux pulmonar i obtenir uns nivells d’oxigen a la sang convenients abans de la correcció definitiva.
La majoria dels pacients no requeriran cap més intervenció al llarg de la seva vida, excepte els menors als quals se’ls hagi col·locat una correcció com un conducte cap a l’artèria pulmonar. En aquest cas, segurament, faran falta altres procediments. No obstant això, la majoria dels infants tractats podran tenir una vida normal, tot i que hauran de fer un seguiment amb un cardiòleg.
Són malalties hereditàries que afecten el cor i l’aorta. Inclouen un conjunt de malalties com ara les miocardiopaties, canalopaties i aortopaties de base genètica.
Les miocardiopaties són les malalties del miocardi. N’hi ha de diversos tipus: dilatada, hipertròfica, no compactada, displàsia arritmogènica del ventricle dret i/o esquerre i la restrictiva. Per al seu diagnòstic es fan servir les tècniques d’imatge. El tractament mèdic i, si és necessari, la implantació de dispositius tipus desfibril·lador-resincronitzador, permeten evitar complicacions i una millor qualitat de vida dels pacients.
Per al diagnòstic de les canalopaties, com ara la síndrome de Brugada, la síndrome de QT llarg i QT curt, i la taquicàrdia ventricular catecolaminèrgica polimòrfica, són importants les proves de provocació farmacològica. El tractament és mèdic i, a vegades, pot ser necessari implantar un dispositiu desfibril·lador.
Les aortopaties, o malalties de l’aorta, familiars com ara la síndrome de Marfan, Loeys-Dietz i Ehlers-Danlos vascular, entre d’altres, necessiten tècniques d’imatge per fer-ne un diagnòstic acurat. El tractament mèdic i la cirurgia electiva aòrtica permeten evitar-ne complicacions.
Els símptomes de les cardiopaties familiars són:
La prevalença d’aquestes malalties pot variar entre l’1/500 en la miocardiopatia hipertròfica, l’1/5.000 en les canalopaties i l’1/5.000-10.000 en la síndrome de Marfan. Per tant, algunes d’aquestes malalties es poden considerar minoritàries.
Per fer-ne el diagnòstic s’utilitzen:
El tractament pot necessitar cirurgia aòrtica, l’ús del desfibril·lador automàtic implantable-resincronitzador o l’ablació septal.
En el conjunt de cardiopaties familiars és important la recerca de familiars afectats. El cribratge familiar permet detectar casos no diagnosticats i fer-ne un tractament precoç i, en alguns casos, un diagnòstic de preimplantació.
La malaltia celíaca és una malaltia autoimmunitària en què la ingesta de gluten danya l’intestí prim, afectant l’absorció de nutrients. Pot aparèixer a qualsevol edat i presenta símptomes digestius i no digestius. El diagnòstic es fa amb proves serològiques i biòpsia, i l’únic tractament és una dieta estricta sense gluten.
De naturalesa autoimmunitària, la malaltia celíaca és la reacció, per predisposició genètica, a la ingesta del gluten, una proteïna present en el blat, el sègol, l’ordi, la civada, l’espelta, el kamut i el triticale.
El fet d’ingerir gluten provoca a les persones celíaques una lesió a les vellositats del budell prim que afecta la seva capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments (proteïnes, carbohidrats, greixos, sals minerals i vitamines).
La celiaquia es pot presentar en qualsevol edat i, encara que afecta persones de tots els orígens, sembla que és més comuna entre les de raça blanca amb avantpassats provinents del nord d’Europa. Els estudis més recents demostren que aquesta malaltia afecta aproximadament 1 de cada 100 persones i actualment es considera que es tracta de la malaltia crònica intestinal més freqüent en el món occidental.
Tot i que pot haver-hi celíacs que no presentin símptomes, els més freqüents són:
Es desconeix amb exactitud per què una persona desenvolupa la malaltia celíaca, però se sap del cert que existeixen factors genètics que predisposen la persona a patir-la. Sembla ser, però, que el component genètic no és determinant perquè la malaltia s’arribi a desenvolupar i que calen també factors ambientals. Tot i tenir un origen genètic, no es pot dir que sigui una malaltia hereditària, encara que, si es compara amb la població en general, el fet que una persona la pateixi incrementa les possibilitats que els seus familiars la puguin patir. La probabilitat de patir-la si algun familiar la té és del 10%.
Els familiars de primer grau de pacients celíacs i les persones amb malalties associades, com ara la diabetis tipus I o les malalties autoimmunes, tenen més risc de patir-la.
La celiaquia es pot presentar a qualsevol edat i és més freqüent en dones que en homes. La seva prevalença a Catalunya és d’1 de cada 204 habitants i es detecta amb més freqüència en nens que en adults.
El procés del diagnòstic es basa en la sospita clínica o en el reconeixement d’algun dels factors de risc. Es disposa de marcadors serològics com ara els anticossos antitransglutaminasa o antipèptids deaminats de la gliadina. Si aquests són positius, s’ha de fer una biòpsia intestinal endoscòpica per confirmar-ne el diagnòstic.
També es poden fer estudis genètics de HLA-DQ2 i HLA-DQ8 per identificar les persones de risc.
Actualment, el tractament de la malaltia celíaca consisteix en l’eliminació completa i permanent del gluten de la dieta dels pacients.
Els celíacs no poden prendre productes alimentaris que continguin blat, civada, ordi o sègol. En la majoria dels casos s’aconsegueix una recuperació total i permanent de la lesió intestinal, sempre que no es tornin a menjar aliments amb gluten. Aquesta eliminació només es recomana als pacients amb malaltia celíaca o amb sensibilitat no celíaca al gluten, per tant, no és ni necessària ni recomanable que també l’elimini la població general.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades