Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La hipoglucèmia acostuma a produir-se en persones amb diabetis quan el nivell de glucosa a la sang baixa. Considerem hipoglucèmia quan la glucèmia capil·lar (determinada en una gota de sang del dit) és menor a 70 mg/dl. Pot ocórrer en cas de dosi excessiva del tractament antidiabètic (pastilles o insulina), per la disminució o retard en la ingesta d’aliments, un augment de l’exercici habitual o abús d’alcohol.
Els símptomes de la hipoglucèmia són suor, tremolor, calfreds, sensació de gana, mal de cap, visió borrosa, irritabilitat, mareig i, en casos molt greus, pèrdua de coneixement.
Per a les persones que poden patir hipoglucèmia recomanem:
L’hemofília és una malaltia que es caracteritza per la presència d’hemorràgies i que es produeix per la deficiència d’un factor de coagulació. El tractament consisteix a substituir-lo.
El tractament de l’hemofília és substitutiu i es basa en administrar per via intravenosa el factor deficient, en cas de sagnat agut, abans de qualsevol exploració agressiva o d’una intervenció quirúrgica. Els concentrats de factor VIII o IX poden ser d’origen plasmàtic o recombinant-ne d’obtinguts per biotecnologia. En els casos lleus es poden fer servir altres fàrmacs com ara la desmopressina, un derivat sintètic de la vasopressina.
En l’hemofília greu cal iniciar el tractament de forma preventiva abans dels dos anys o després de la primera hemartrosi per evitar les greus complicacions articulars que produeixen les hemorràgies repetides i serveix com a tractament preventiu de l’hemorràgia cerebral. En l’hemofília A cal administrar el factor VIII tres dies a la setmana i dos en l’hemofília B. Els nous tractaments en desenvolupament permetran en el futur espaiar les infusions.
Actualment, els factors plasmàtics i recombinants són eficaços i segurs per al control i prevenció de les hemorràgies. La complicació més greu del tractament és l’aparició d’un inhibidor, i apareix en un 30 % dels casos amb hemofília A greu i entre el 2 % i el 4 % de l’hemofília B.
La diabetis és una malaltia que es manifesta amb un augment de glucosa a la sang, el que s’anomena hiperglucèmia. N’hi ha de dos tipus, la 1 i la 2.
El tractament de la malaltia té l’objectiu de reduir aquest es mantinguin uns valors normals de la glucosa a la sang, la glucèmia.
Per aconseguir-ho, disposem de dos tipus de medicaments: els hipoglucèmics no insulínics i la insulina. Els primers serveixen per disminuir la glucèmia i només s’utilitzen per tractar la diabetis mellitus tipus 2, quan no n’hi ha prou amb la dieta I l’exercici físic per regular el nivell de sucre a la sang.
Pel que fa a la diabetis tipus 1, cal tractar-la amb insulina, una hormona necessària per a la vida que segrega el mateix organisme i que cal substituir quan aquest no és capaç de generar-la. La insulina no es pot administrar per via oral I, per tant, cal administrar-la per via subcutània, habitualment amb plomes precarregades.
Tot i que el tractament amb insulina en el cas de la diabetis tipus 1 és imprescindible, qualsevol persona amb diabetis mellitus tipus 2 en pot necessitar en algun moment de la seva malaltia.
Actualment, disposem de diferents tractaments que permeten pal·liar-ne els símptomes i signes i, en la majoria dels casos, resoldre les lesions cutànies. L’especialista en dermatologia determina quin és el tractament més adequat per a cada pacient, en funció del tipus de psoriasi, on és, l’extensió, la gravetat i les característiques de qui la pateix.
Hi ha tres tipus de tractaments:
Aquest petit dispositiu, que s’implanta sota de la clavícula gràcies a una petita incisió, envia impulsos elèctrics al cor perquè pugui bategar amb un ritme constant.
Els marcapassos ajuden a regular el ritme del cor quan l’estimulació natural falla, és a dir, s’han de posar quan la freqüència cardíaca és més lenta, ràpida, irregular o si hi ha un bloqueig en el sistema de conducció elèctrica del cor. Habitualment hi ha dues causes:
De marcapassos, n’hi ha de dos tipus:
El marcapassos artificial consta d’un generador d’impulsos elèctrics, el marcapassos, i un cable conductor. Per implantar-lo es fa una incisió al pit, per sota de la clavícula esquerra.
S’introdueix el cable fins a l’aurícula dreta o el ventricle dret, segons la malaltia. Si el pacient només necessita un elèctrode, es col·loca al ventricle dret. Si en necessita dos, l’altre es col·loca a l’aurícula dreta.
Es comprova que estigui ben col·locat mitjançant un procediment radiològic i, si tot està correcte, es connecta i queda sota de la pell. Després se sutura la incisió.
Un cop està implantat, els elèctrodes transmeten senyals al cor que l’aparell detecta. Posteriorment, envia els impulsos elèctrics al cor per estimular-lo rítmicament.
Porta sempre la targeta europea de portador de marcapassos, on hi ha tota la informació del tipus de marcapassos i els paràmetres de programació.
Per evitar l’èczema és important tenir una bona cura de la pell. A més, hi ha tractaments tòpics i sistèmics, que ha d’indicar un professional mèdic.
Per tractar l’èczema hi ha tres tipus de tractaments:
El trasplantament pulmonar consisteix a substituir un o dos pulmons malalts per uns altres de sans. En general, això passa quan hi ha una malaltia que comporta una insuficiència respiratòria crònica greu i progressiva. Els trasplantaments pulmonars es van iniciar el 1981 a Califòrnia. A Catalunya, aquest tipus d’intervenció es desenvolupa de forma exclusiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron tant per a infants com per a adults.
Actualment, es practiquen 4.000 trasplantaments pulmonars a l’any arreu del món, entre nens i adults, especialment a Europa, els Estats Units, Canadà i Austràlia. En el cas de Catalunya es fan nou trasplantaments pulmonars per cada milió de població, una xifra que la converteix en un país capdavanter. La nostra experiència va des de nadons de mesos fins a pacients de prop de 70 anys.
Normalment, és el metge pneumòleg que atén a un determinat pacient en insuficiència respiratòria crònica qui contacta amb la Unitat de Trasplantament Pulmonar de l'Hospital Vall d’Hebron d'adults o bé de pediatria. A partir d’aquest contacte el pacient serà valorat per un equip multidisciplinari per tal d’oferir-li la millor opció que pot ser el trasplantament o bé el tractament mèdic, únicament. Sempre hem de considerar que les persones que se sotmeten a un trasplantament pulmonar han de tenir la força necessària per esperar l’operació i superar-la. Aquesta qüestió fonamental i complexa ha de ser resolta per tal que el trasplantament sigui una ajuda per al pacient.
Els índexs de supervivència dels trasplantaments pulmonars són molt positius. Més de la meitat dels pacients està viu al cap de cinc anys de la intervenció i un de cada tres pacients al cap de deu anys. No obstant això, l’objectiu dels especialistes és seguir investigant per millorar aquests resultats en la prevenció del rebuig crònic i de tots els factors que faciliten aquesta complicació.
Els pacients sotmesos a un trasplantament pulmonar han de prendre crònicament un tractament immunosupressor i algunes profilaxis. La major part d’aquests tractaments són per via oral i, potser en algun cas, per via inhalada.
Per tal de prevenir les complicacions s’han de seguir els consells mèdics, dur a terme una vida ordenada i complir amb la medicació. Fora d’això, es pot fer una vida normal.
El trasplantament de còrnia és una intervenció que consisteix a substituir una còrnia danyada per una de sana d’un donant. Es realitza quan diverses malalties o lesions afecten la transparència i la funció de la còrnia, comprometent la visió.
Els principals símptomes que es detecten quan hi ha una còrnia danyada són:
El diagnòstic clínic és fonamental, però també existeixen diferents proves per veure si s’ha de fer un trasplantament corneal i, especialment, de quin tipus. Aquestes proves són:
El tipus de trasplantament varia segons la part corneal afectada.
El trasplantament cardíac és la implantació d’un cor nou. Quan els òrgans que cal trasplantar són el cor i els pulmons se’n diu “cardiopulmonar”. Aquest procediment és necessari quan el pacient pateix una insuficiència cardíaca que limita la seva activitat diària i s’han exhaurit la resta d’alternatives de tractament per a la seva malaltia.
L’objectiu del trasplantament és implantar un cor procedent d’una altra persona (generalment d’un donant en mort cerebral) perquè supleixi les funcions del cor de la persona malalta. De vegades, la malaltia cardíaca ocasiona problemes pulmonars o a l’inrevés: la malaltia pulmonar ocasiona una malaltia cardíaca. En aquests casos és necessari implantar cor i pulmons, el que s’anomena “trasplantament cardiopulmonar”. Segons el tipus de malaltia, es trasplantaran un o tots dos òrgans, sempre amb la finalitat d’obtenir el màxim benefici amb el menor risc.
Abans de la intervenció és necessari que un equip de professionals estudiï el pacient seguint un protocol clínic i quirúrgic amb la finalitat de tenir garanties d’èxit.
La intervenció es realitza sota anestèsia general. Durant el procés de trasplantament cardíac, s’extreu el cor malalt i en el seu lloc se n’implanta un de nou. En algunes ocasions és necessari trasplantar, també, els pulmons.
Per realitzar aquestes intervencions és necessari un equip multidisciplinari de professionals altament especialitzats i amb experiència, a més de la tecnologia més avançada i instal·lacions adients.
El postoperatori té lloc a la Unitat de Cures Intensives, on metges intensivistes, cirurgians cardíacs, cardiòlegs i pneumòlegs tenen cura del pacient fins que els pacients estiguin estables, que en una fase posterior es traslladaran a una planta d’hospitalització convencional.
Durant aquest procés, el metge indica el tractament immunosupressor personalitzar i el preventiu d’infeccions que el pacient ha de seguir amb les oportunes modificacions que, eventualment, es puguin produir al llarg del postoperatori.
Una transfusió de sang i/o hemoderivats és reposar els components de la sang vitals per a la supervivència dels pacients: hematies, plaquetes i plasma, que no poden es poden substituir per altres alternatives.
Aquest tractament està indicat en els pacients que, en un moment determinat, presenten una mancança dels components sanguinis essencials.
Les transfusions comporten uns riscos i sempre ha de ser un metge qui, en funció de l’estat del malalt, les anàlisis i una valoració de la situació prengui la decisió de transfondre. En aquest cas, els pacients sempre han de signar un document d’autorització que s’anomena “consentiment informat”.
La sang i els seus components s’obtenen de donants voluntaris i altruistes. Abans de fer la donació de sang, cal que les persones que l’han de fer emplenin un qüestionari sobre el seu estat de salut i, a més, s’han de sotmetre a una exploració mèdica. Posteriorment, s’analitzen tots els components sanguinis obtinguts, per descartar l’existència de malalties que es contagien a través de la sang.
Abans de fer la transfusió, cal comprovar que el derivat sanguini sigui compatible amb la sang de la persona malalta. El metge responsable ha de valorar el risc i els beneficis del tractament per al pacient.
Tots els components s’administren a través d’una vena amb catèter venós.
Malgrat que actualment la transfusió de sang és molt segura, es poden produir alguns efectes desfavorables:
Actualment, la transmissió de malalties infeccioses associades a la sang és molt poc probable. Totes les unitats de sang se sotmeten a les anàlisis preceptives per conèixer el grup sanguini i per prevenir la transmissió de malalties infeccioses com la sífilis, l’hepatitis B, l’hepatitis C, el VIH, la malaltia de Chagas i la infecció pel virus limfotròfic T humà.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades