Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La malaltia del virus de l’Ebola (MVE) és una malaltia infecciosa greu que té l’origen en els animals salvatges. És causada per un virus del gènere “Ebolavirus” (Filovirus), que se sol presentar en forma de brots que tenen un percentatge de mortalitat del 50 %.
Els primers símptomes són febre sobtada, dolor muscular, debilitat, mal de cap i mal de coll. Aquests símptomes van seguits de vòmits, diarrea, disfunció renal i hepàtica, erupcions cutànies i hemorràgies.
A la fase final de la malaltia, els pacients desenvolupen una fallida multiorgànica que en alguns casos se supera durant la segona setmana d’evolució i en d’altres, provoca la mort.
És una malaltia contagiosa quan apareixen els símptomes.
És una malaltia freqüent a l’Àfrica central i occidental. El brot més important es va produir l’any 2014, amb més d’11.000 morts (Guinea, Libèria i Sierra Leone).
El període d’incubació oscil·la entre 2 i 21 dies.
En humans es transmet amb el contacte directe amb la sang i les secrecions corporals de les persones infectades o amb objectes contaminats amb fluids corporals dels pacients. També es pot transmetre per contacte sexual fins tres mesos després de l’inici dels símptomes.
Cal tenir en compte l’antecedent epidemiològic de viatge o contacte amb persones malaltes és bàsic. El diagnòstic definitiu es fa amb proves de laboratori en centres de referència, en què es detecta l’àcid nucleic viral en mostres biològiques. Abans d’establir un diagnòstic de MVE cal descartar altres malalties infeccioses com ara el paludisme, la febre tifoide, el dengue o la meningitis.
Fins ara, no hi ha cap tractament específic per combatre-la. S’ha de mantenir una adequada hidratació i pressió arterial dels pacients, així com altres mesures de suport vital.
La prevenció de l’Ebola es basa en diferents estratègies:
Actualment, hi ha una vacuna en fase d’autorització que ha mostrat uns resultats excel·lents.
La hipertensió arterial pulmonar (HAP) és una malaltia de les artèries que connecten els pulmons amb el cor. Es presenta amb dificultat per respirar o augment en l’esforç per respirar (dispnea).
La hipertensió arterial pulmonar és una malaltia rara i greu que afecta la vasculatura pulmonar. A mesura que avança la malaltia, el flux de sang es redueix, i per compensar-ho la part dreta del cor creix en excés, fet que crea dificultats respiratòries.
Es defineix per un aixecament de la pressió a l’artèria pulmonar a causa de l’afectació de l’arteriola precapil·lar pulmonar per fenòmens d’hipertròfia, hiperplàsia i proliferació descontrolades.
Dispnea, síncope, palpitacions.
Afecta infants i adults, especialment a les dones (entre el 65 % i el 80 %), i apareix sobretot en la maduresa.
En la meitat dels casos la hipertensió arterial pulmonar apareix per causes desconegudes. En l’altra meitat, està relacionada amb:
A l’Estat espanyol la prevalença és de 16 casos per milió d’habitants adults i la incidència és de 3,7 casos per milió d’habitants adults l’any.
El diagnòstic passa per una sèrie d’estudis:
Hi ha diversos tractaments que milloren molt la malaltia, encara que no siguin curatius, aconsegueixen millorar el pronòstic i la qualitat de vida dels pacients.
Tenim la sort de disposar de tots els fàrmacs que són beneficiosos per lluitar contra la malaltia:
La decisió de quin fàrmac és el més adequat per a cada pacient, ha de fer-se en centres amb experiència. Finalment, si no ens en sortim, podem plantejar un trasplantament pulmonar en alguns casos.
Cal evitar les exposicions a fàrmacs anorexígens, amfetamines, cocaïna. També la infecció pel virus de la immunodeficiència humana pot causar la malaltia i tots els factors, fonamentalment l’alcohol, que poden conduir a una cirrosi hepàtica. Fora d’aquestes mesures no hi ha cap altre tipus de prevenció i l’esforç s’ha de posar en la detecció precoç.
El tractament davant de la sospita d’un tumor testicular és la cirurgia i retirada del testicle afectat. La cirurgia és una part important del diagnòstic i tractament del càncer testicular.
L’orquiectomia radical consisteix en l’extirpació d’un o dels dos testicles afectats per via inguinal, per posteriorment fer-ne una anàlisi anatomopatològica que permeti identificar el tipus de tumor. Aquesta informació ajudarà els professionals a triar la teràpia posterior més adequada per tractar-lo.
Després de la cirurgia, alguns pacients poden necessitar tractament amb quimioteràpia o radioteràpia amb una resposta excel·lent en la gran majoria dels casos. Aquestes teràpies sovint es prescriuen després de la cirurgia per actuar sobre les cèl·lules canceroses restants que es puguin haver propagat a altres parts de l’organisme, com els nòduls limfàtics.
Un estudi d’extensió inicial detallat, un tractament precoç adequat i un seguiment estricte són els pilars que promouen una elevada supervivència i qualitat de vida a aquests pacients.
Els pacients amb malaltia localitzada poden rebre tractaments d’intenció curativa, fonamentalment cirurgia o radioteràpia en les seves diferents formes. Tanmateix, aquests tractaments radicals no són innocus i poden presentar efectes col·laterals que afectaran la qualitat de vida dels pacients tractats: alteracions en l’erecció, pèrdues d’orina i/o trastorns digestius.
No tots els tumors prostàtics són d’alta agressivitat o presenten un impacte en la supervivència, ni tan sols deteriorament de la qualitat de vida en els pacients. Són els tumors que etiquetem de baix o molt baix risc, poc agressius i poc voluminosos, que es poden controlar sense necessitat de tractament actiu immediat, vigilant-los de prop, això sí.
És la cirurgia en què s’extirpa la glàndula prostàtica. En aquesta operació, l’uròleg extirpa la totalitat de la pròstata i les vesícules seminals. En alguns casos també s’extirpen alhora els ganglis limfàtics que hi ha a la vora. La utilització del sistema robòtic da Vinci i l’abordatge mínimament invasiu permet dur a terme aquest procediment amb més exactitud i amb resultats excel·lents.
En aquest tractament s'administra una radiació ionitzant des d’una font d’irradiació externa que està integrada en uns equips anomenats acceleradors lineals. S’aconsegueix modular la radiació i aplicar-la directament sobre la pròstata protegint tant com es pot els òrgans veïns (bufeta, recte i uretra). Consisteix en unes quantes sessions de tractament que es fan a l’hospital de manera ambulatòria
En cas de malaltia disseminada, el tractament que es fa es basa en la supressió de la testosterona, noves molècules hormonals i quimioteràpia en funció de la fase de la malaltia.
L’objectiu del tractament és augmentar la quantitat d’oxigen que la sang pot transportar i s’aconsegueix incrementant la xifra de glòbuls vermells o la concentració d’hemoglobina, una proteïna dels glòbuls vermells rica en ferro i que transporta oxigen a les cèl·lules de l’organisme. A més, cal tractar la malaltia de fons o la causa de l’anèmia, si n’hi ha.
El tractament de l’anèmia depèn del tipus, la causa i la gravetat de la malaltia.
Pot consistir en:
El metge especialista pot determinar la necessitat de fer una transfusió de sang o altres procediments més complexos.
Una transfusió de sang i/o hemoderivats consisteix a reposar els components de la sang vitals per a la supervivència dels pacients: eritròcits, plaquetes i plasma, que no es poden substituir, mitjançant altres alternatives.
Aquest tractament està indicat en els pacients que, en un moment determinat, presenten un dèficit dels components sanguinis essencials que ha de ser corregit com més aviat millor.
Les transfusions comporten uns riscos i sempre ha de ser un metge qui prengui la decisió de transfondre, en funció de l’estat del malalt, els resultats de les anàlisis i una valoració de la situació. En aquest cas, els pacients sempre han de signar un document d’autorització, que es denomina consentiment informat.
La sang i els seus components s’obtenen de donants voluntaris. Abans de fer la donació de sang, és necessari que les persones donants emplenin un qüestionari sobre el seu estat de salut i, a més, s’han de sotmetre a una exploració mèdica. Posteriorment, s’analitzen tots els components sanguinis obtinguts, per descartar l’existència de malalties que es contagien a través de la sang.
Abans de fer la transfusió, s’ha de comprovar que el derivat sanguini sigui compatible amb la sang de la persona malalta. El personal facultatiu responsable ha de valorar els riscos i els beneficis del tractament per al pacient.
Tots els components s’administren a través d’una vena amb catèter venós.
Encara que actualment la transfusió de sang és molt segura, es poden produir alguns efectes desfavorables:
Actualment, la transmissió de malalties infeccioses associades a la sang és molt poc probable. Totes les unitats de sang se sotmeten a les anàlisis preceptives per conèixer el seu grup sanguini i per prevenir la transmissió de malalties infeccioses com sífilis, hepatitis B, hepatitis C, VIH, malaltia de Chagas i la infecció pel virus limfotròfic de limfòcits T humans.
La dessensibilització és un dels tractaments disponibles per induir tolerància temporal o sostinguda mitjançant l’administració als pacients de dosis repetides de l’al·lergen que els causa problemes. És un procediment que s’utilitza habitualment en el tractament de l’al·lèrgia a alguns medicaments i aliments.
La dessensibilització consisteix en l’administració en condicions controlades de dosis creixents de l’al·lergen al qual es troba sensibilitzat el pacient, per tal d’aconseguir que toleri el medicament o l’aliment que li provoca problemes.
D’aquesta manera s'indueix una tolerància normalment temporal, que comporta que el pacient pugui rebre els tractaments als quals és al·lèrgic en un primer moment i que poden condicionar-li la necessitat de fer servir alternatives menys eficaces. En el cas dels aliments, el pacient pot arribar a tolerar-los per complet o a guanyar protecció enfront ingestes inadvertides.
El pacient se sotmet al tractament de dessensibilització en presència de l’al·lergòleg a l’hospital.
Risc de reaccions al·lèrgiques durant el procediment.
La immunoteràpia és un tractament preventiu a llarg termini enfocat a disminuir els símptomes als pacients diagnosticats de rinitis al·lèrgica, asma al·lèrgica, conjuntivitis o al·lèrgia a picades d’insectes.
L’objectiu de la immunoteràpia amb al·lèrgens és canviar la resposta al·lèrgica induint tolerància immunològica. Un pacient amb al·lèrgia té símptomes quan s’exposa a l’al·lergen pertinent. En la immunoteràpia s’utilitza una quantitat més gran d’al·lergen, en combinació amb una via d’entrada al cos diferent. Això modifica la resposta anòmala del sistema immunitari, que respon induint una tolerància a l’al·lergen en lloc de produir-se inflamació i símptomes d’al·lèrgia.
La forma d’administració original d’immunoteràpia era per injecció subcutània. Actualment, per a determinats al·lèrgens existeixen líquids o comprimits de dissolució ràpida per a immunoteràpia sublingual.
El tractament injectat subcutani s’administra cada 4 o 8 setmanes; les sublinguals s’han de prendre cada dia. Generalment, es manté durant un període de 3 a 5 anys. Passat aquest període, molts pacients experimenten un efecte protector prolongat i, per tant, es pot valorar aturar la teràpia.
La immunoteràpia està indicada per als pacients amb rinoconjuntivitis al·lèrgica o asma al·lèrgica que:
La immunoteràpia al verí d’himenòpters està indicada en aquells individus que experimenten una reacció generalitzada greu amb la picada d’abelles o vespes.
La immunoteràpia és generalment segura i ben tolerada quan s'utilitza en pacients seleccionats adequadament. Tot i això, es poden produir reaccions locals i generalitzades.
Les reaccions més freqüents són reaccions locals, com enrogiment o picor al lloc de la injecció. És més probable que aquestes reaccions es produeixin en la primera administració, per aquest motiu la immunoteràpia s’inicia a les consultes d’Al·lergologia i, si és ben tolerada, es pot continuar de manera ambulatòria.
La Teràpia electroconvulsiva (TEC) consisteix a produir una lleugera activitat convulsiva mitjançant l'administració d'un estímul elèctric curt i controlat de freqüència variable a través d'elèctrodes que és col·loquen a la superfície cranial. Aquesta activitat convulsiva produeix canvis bioquímics en el cervell que ajuden a la millora o fins i tot remissió dels símptomes.
La TEC és un tractament mèdic segur i eficaç, indicat sobretot en els Trastorns depressius: Depressió Major greu amb símptomes psicòtics o amb alt risc de suïcidi i deteriorament físic greu. També està indicada en determinats Trastorns psicòtics, Mania Aguda i trastorns mentals greus resistents al tractament farmacològic. La TEC també està indicada en patologies no psiquiàtriques de l'àmbit de la Neurologia com: l'Epilèpsia refractària, malaltia de Parkinson, Síndrome Neurolèptica Maligne i Discinèsia tardana.
La seva aplicació ha evolucionat notablement, és una tècnica indolora que es realitza sota control anestèsic breu, amb miorrelaxació i ventilació artificial. S'indueix una estimulació elèctrica amb aparells assistits per ordinador modulars que monitoritzen electroencefalogràficament una convulsió lleugera induïda per ones de polsos breus. D'aquesta manera s'aconsegueix administrar la mínima intensitat en l'estimulació elèctrica amb una disminució dels efectes secundaris cognitius i una reducció dràstica de les complicacions associades al tractament. Es considera, avui en dia, que és una tècnica sense contraindicacions absolutes.
Tanmateix, pacients amb trastorns psiquiàtrics refractaris als tractaments convencionals, no han estat tractats amb la TEC, tot i el seu alt grau de seguretat i predictibilitat terapèutica. Aquesta inhibició terapèutica pot ser deguda a l'estigma basat en creences desfasades en relació amb el tractament.
El tractament anticoagulant consisteix en l’ús de medicaments que redueixen la capacitat de coagulació de la sang per prevenir la formació de trombes. S’utilitza en malalties tromboembòliques i en pacients amb risc d’embòlia per protegir la circulació.
Hi ha diferents tipus d'anticoagulants: injectables o orals.
Heparines de baix pes molecular o no fraccionades. S'ha d'instaurar a dosi terapèutica quan hi ha sospita de trombosi, fins i tot abans de confirmar-ne el diagnòstic, o com a profilaxi (prevenció), a dosis profilàctiques, quan la persona tingui un o diversos factors de risc que podrien desencadenar un tromboembolisme venós (com per exemple una cirurgia de reemplaçament de maluc o genoll). S'administren a dosis fixes, segons el pes del pacient i el tipus de trombosi a tractar o el factor de risc que cal controlar.
S'utilitzen com a teràpia de manteniment quan l'anticoagulació oral està contraindicada (p. ex. embaràs) o ha estat ineficaç.
S'usen com a tractament de manteniment (ús més prolongat) i s'administren davant de la confirmació del diagnòstic de la trombosi venosa profunda o embolisme pulmonar. Hi ha dos tipus d'anticoagulants orals: antivitamina K i d'acció directa.
El tractament anticoagulant es controla amb analítiques de sang o determinacions en sang capil·lar (fent una punxada al dit del pacient). El seguiment dels pacients anticoagulants el duen a terme els especialistes en hematologia i hemoteràpia.
El Trasplantament de Progenitors Hematopoètics (TPH) és el tractament definitiu de moltes immunodeficiències primàries (IDP) greus. És un recanvi complet de les cèl·lules de la sang del nostre cos. També se l’anomena trasplantament de moll d’os (TMO).
L’objectiu d’aquest tractament és regenerar una hematopoesi (procés de formació, maduració i pas a la sang dels diferents tipus de cèl·lules sanguínies a partir de cèl·lules mare) que ha estat eliminada per l’administració al pacient de fàrmacs o radiacions ionitzants, així com implantar al pacient el sistema immunitari del donant, el qual tindrà capacitat de reconèixer i atacar les cèl·lules malignes del pacient.
Per això, es canvien les cèl·lules mare del moll d'os (fàbrica de les defenses) per les d'una altra persona sana (donant). Les cèl·lules del donant es poden obtenir del moll d’os, de sang perifèrica o del cordó umbilical. Per fer-ho, es necessita un ingressar a l'hospital durant un a tres mesos habitualment.
1r pas:
2n pas:
3r pas:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades