Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Es tracta d’una cardiopatia congènita caracteritzada per una implantació baixa de la vàlvula tricúspide sobre el miocardi ventricular, en comptes de fer-ho en l'anell auriculoventricular corresponent.
L’anomalia d’Ebstein engloba un ampli ventall d’irregularitats que es caracteritzen per diferents graus de desplaçament i d’adherència de la vàlvula septal de la vàlvula tricúspide cap a la cavitat del ventricle dret. És una malaltia molt variable que pot comportar casos més greus i altres de més lleus.
En aquest cas, l'aurícula dreta augmenta molt de volum i el ventricle dret redueix molt la seva grandària i el flux sanguini pulmonar no és l’adequat.
En els casos més greus són la cianosi greu i la insuficiència cardíaca congestiva.
Pel que fa als casos de menys gravetat, la malaltia es manifesta amb una crisi de cianosi transitòria.
Aquesta malaltia és considerada rara i només representa un 3% de les cardiopaties congènites. Afecta un de cada 20.000 nounats vius.
El mètode que es fa servir per detectar la malaltia és una ecocardiografia, en la qual es pot veure si va associada a l’atrèsia anatòmica o funcional de la vàlvula pulmonar.
La malaltia es tracta amb una operació quirúrgica que varia segons la clínica, la forma anatòmica i l’edat del pacient.
En el cas dels nounats, per exemple, és necessària una intervenció ràpida. Pel que fa als pacients adolescents i adults simptomàtics s’aconsella reparar o substituir la vàlvula tricúspide per una de protètica. En els pacients que no presenten signes és millor esperar.
Després de la intervenció quirúrgica, el 80 % dels pacients simptomàtics diagnosticats en l’adolescència o l’edat adulta tenen molt bon pronòstic a curt i mitjà termini, ja que millora la seva capacitat funcional.
L’estenosi pulmonar és un trastorn de la vàlvula cardíaca que afecta la vàlvula pulmonar, la vàlvula que separa el ventricle dret de l’artèria pulmonar, que és l’artèria que porta la sang als pulmons. L’estenosi pulmonar es produeix quan la vàlvula no es pot obrir prou i, en conseqüència, hi ha menys flux de sang als pulmons.
Si l’estenosi és lleugera, no produeix cap símptoma.
Si és més greu, els símptomes poden ser:
Per fer el diagnòstic se sol fer servir l’ecocardiograma. Amb aquesta prova es valora el ventricle dret, la vàlvula pulmonar, la dilatació postestenòtica de l’artèria pulmonar i els gradients a través de la vàlvula.
Per tractar l’estenosi pulmonar s’utilitza la valvuloplàstia pulmonar percutània, indicada en casos moderats pacients de més de dos anys.
Si es tracta de casos greus, la valvuloplàstia pulmonar percutània està indicada per a qualsevol edat. Aquesta, s’associa a menys morbimortalitat a curt termini que la valvulotomia quirúrgica. En les dues tècniques els resultats a llarg termini són similars.
La valvuloplàstia sol tenir uns resultats excel·lents. Només el 4% dels casos necessita un segon procediment en un seguiment de 15 anys. La insuficiència valvular pulmonar lleugera és ben tolerada.
Les anomalies congènites de la vàlvula mitral inclouen un ampli ventall d’irregularitats en les vàlvules i en l’aparell subvalvular. Això pot provocar des d’una obstrucció a una insuficiència valvular mitral. En concret, es produeixen en dos casos: l’estenosi, que afecta els menors, i la insuficiència mitral congènita.
L’estenosi mitral congènita sol aparèixer en els dos primers anys de vida.
I la insuficiència mitral congènita sorgeix quan hi ha un excés de líquid en el pulmó i provoca una dificultat respiratòria.
Els símptomes de l’estenosi mitral congènita són:
La insuficiència mitral congènita comporta un increment de les infeccions respiratòries.
Les anomalies congènites de la vàlvula mitral són poc comunes i són un 0,5 % de les cardiopaties congènites.
Per detectar la malaltia es fa un ecocardiograma que aporta informació sobre tots els components de la vàlvula. Aquesta tècnica també permet veure altres lesions que hi estiguin associades.
L’estenosi mitral congènita requereix diversos tipus de tractament, en funció de la gravetat.
Els infants operats poden fer una vida normal, però sempre sota el control d’un cardiòleg. Ara bé, quan el menor es faci gran pot ser que requereixi una nova intervenció per adaptar la vàlvula al seu creixement, fins que arribi a l’edat adulta.
En el cas de la insuficiència mitral congènita és necessària una reparació o substitució quirúrgica de la vàlvula quan els pacients simptomàtics presenten una insuficiència mitral greu i no responen al tractament.
Un tumor és un creixement anormal d’un teixit. En el cas dels tumors d’òrbita, aquest creixement es localitza en els teixits que envolten el globus ocular format per músculs, ossos, greix, glàndula lacrimal, nervis i vasos. Són tumors poc freqüents, de diversos tipus i poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Els tumors d’òrbita poden ser benignes o malignes. Els benignes poden ocasionar dany en comprimir o desplaçar les diferents estructures de l’òrbita. Mentre que els malignes, a més d’envair els teixits propers, poden produir metàstasi a altres òrgans o nòduls limfàtics llunyans.
El símptoma més freqüent és el desplaçament cap endavant del globus ocular, anomenat “exoftàlmia”. Però també pot provocar pèrdua de visió per compressió del nervi òptic, visió doble, en limitar el moviment del globus ocular, i dolor.
En alguns casos els tumors poden ser presents a l’òrbita durant tota la vida sense donar cap símptoma.
És difícil conèixer el nombre exacte d’afectats per tumor d’òrbita, ja que és un tumor poc freqüent i es presenta en diferents variants.
Sí que es pot confirmar que els tumors benignes són els més freqüents, entre els quals destaca l’hemangioma capil·lar i el quist dermoide en la població infantil, i l’hemangioma cavernós en els adults.
Entre els tumors malignes, el més freqüent en infants és el rabdomiosarcoma i en adults, el limfoma, els carcinomes de la glàndula lacrimal i les metàstasis.
Els estudis d’imatge (tomografia computada i ressonància magnètica nuclear) ens permeten localitzar amb exactitud el tumor, mesurar-ne les dimensions i conèixer-ne certes característiques biològiques. Aquesta informació, juntament amb l’edat en què es presenta i la velocitat de creixement, ens facilita una orientació diagnòstica sobre si són malignes o no.
El diagnòstic definitiu es fa després de la biòpsia d’una part o de tota la lesió.
El tractament principal, en la majoria dels casos, és extirpar-lo mitjançant cirurgia per evitar els danys que pugui ocasionar si creix dins de l’òrbita, en comprimir o desplaçar el globus ocular, i de la resta d’estructures.
Les tècniques actuals en cirurgia orbitària permeten l’extracció del tumor fent servir petites incisions en zones ocultes o poc visibles, fet que permet una recuperació postoperatòria més ràpida.
En el cas dels tumors malignes es tracten amb diferents combinacions de cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. S’ha de tenir en compte que és necessari fer controls periòdics després del tractament.
En els casos asimptomàtics es pot fer només observació i monitorar-ne la velocitat de creixement.
Actualment, no es coneixen pautes preventives que puguin disminuir el risc de presentar un tumor d’òrbita.
És un càncer que es desenvolupa en les cèl·lules musculars i de teixits tous. Així doncs, pot presentar-se en qualsevol part del cos, encara que els llocs més comuns són el cap i el coll, incloses les òrbites. Malgrat que és un càncer poc freqüent, com tots els tumors en infants, és el càncer dels teixits tous més habitual en l’edat pediàtrica. Aquesta patologia és més comuna en nens que en nenes.
Tot i que principalment es presenta al cap i el coll, també pot aparèixer en l’aparell genitourinari com la bufeta i la pròstata en nens o la vagina i l’úter en nenes. Altres llocs on es pot originar són les extremitats (cames i braços) i, en menys freqüència, a l’abdomen, l’àrea genital i l’anal. Els símptomes varien segons la ubicació del tumor.
Més de la meitat de tots els sarcomes de teixits tous detectats en infants són rabdomiosarcomes. La majoria de menors diagnosticats tenen menys de nou anys, però és un tipus de càncer que pot sorgir en qualsevol edat.
Depèn d’on estiguin localitzats es produeixen símptomes diferents.
Les neoplàsies malignes són malalties poc freqüents, però són una de les principals causes de morbimortalitat en aquest grup d’edat. A l’Estat espanyol es diagnostiquen anualment mil pacients de càncer menors de 14 anys. El rabdomiosarcoma representa el 6 % de càncers d'infants, és a dir, 60 nous casos cada any a l’Estat.
El metge de l’infant li farà un examen molt acurat i per fer-ne la diagnosi demanarà diverses proves que poden incloure:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la mida i la localització del tumor, així com si s’ha propagat a alguna part del cos.
El rabdomiosarcoma és un tumor altament maligne i, per això, ha de ser tractat amb una teràpia combinada que inclou cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia.
Cada un d’aquests tractaments s’administra en funció de l’estat del tumor i l’edat de l’infant.
De moment, es desconeixen les mesures que poden ajudar a prevenir aquest tumor.
El concepte d’infeccions osteoarticulars resistents engloba totes les intervencions fetes a pacients amb infeccions resistents al tractament mèdic i quirúrgic previ. Aquestes intervencions poden ser recanvis de pròtesis, osteomielitis cròniques, pseudoartrosis sèptiques, entre d’altres.
Els diferents tipus d’infeccions osteoarticulars resistents que es tracten són:
Osteomielitis/osteïtis d’origen hematogen resistents al tractament mèdic i quirúrgic:
Osteomielitis cròniques o pseudoartrosis sèptiques derivades de traumatismes o intervencions quirúrgiques. Les que es produeixen a causa de fractures obertes, de forma característica la tíbia, molts cops s’acompanyen de pèrdua òssia i/o de cobertura cutània. No se’n sap la incidència exacta, però com més exposat ha estat l’os, més possibilitats d’infectar-se de forma crònica.
Infeccions periprotètiques. Aquest tipus d’infecció es dona entre un 1% i un 3 % de les artroplàsties primàries realitzades. En moltes ocasions, l’únic símptoma evident és el dolor. La presència d’una fístula o l’aïllament d’un microorganisme patogen en diferents mostres en confirmen el diagnòstic. El tractament més freqüent passa pel recanvi de la pròtesi en dues intervencions diferents.
Infeccions de parts toves greus (fasciïtis necrotitzants, gangrenes), resistents al tractament. Aquestes lesions són força estranyes i quan es produeixen acostumen a ser mortals. Un dolor excessiu localitzat pot ser l’únic símptoma inicial, fet que fa que sigui molt difícil de diagnosticar en aquest estadi. Quan es diagnostica i s’hi aplica un tractament agressiu amb antibiòtics i desbridaments quirúrgics, s’influeix en la supervivència i en la necessitat d’amputacions.
En la prevenció de la infecció osteoarticular són molt importants els factors relacionats amb el pacient (control de les comorbiditats), els relacionats amb la intervenció (profilaxi antibiòtica), la presència d’implants, l’estat dels teixits (os i cobertura cutània), entre altres.
Aquest tipus d’infeccions fan que es necessiti un equip multidisciplinari, ja que és un tractament molt complex.
La Tetralogia de Fallot és la cardiopatia congènita cianòtica més freqüent, que provoca que la sang desoxigenada entri a la circulació general. Els infants poden presentar cianosi, crises respiratòries i saturació baixa. El diagnòstic es fa amb ecocardiografia i el tractament és quirúrgic, amb correcció al voltant dels sis mesos de vida.
La cardiopatia congènita cianòtica és un tipus de cardiopatia congènita que es produeix perquè la sang desoxigenada no passa pels pulmons i entra al sistema circulatori, o bé hi entra una barreja de sang oxigenada i de desoxigenada.
És causada per defectes estructurals del cor com ara la derivació bidireccional o la mala posició de l’artèria pulmonar o l’aorta, o qualsevol condició que augmenti la resistència vascular pulmonar. El resultat és el desenvolupament de la circulació col·lateral.
Els infants que tenen aquesta cardiopatia tenen els símptomes següents:
La tetralogia de Fallot representa el 10% de totes les cardiopaties congènites i es considera la cardiopatia cianòtica més freqüent, amb una incidència de 400 casos cada milió de naixements.
El diagnòstic es confirma mitjançant una ecocardiografia 2D.
L’edat per dur a terme la correcció és al voltant dels sis mesos. Si abans de complir-los el nadó presenta alguna crisi, s’inicia un tractament mèdic, blocador d'adrenoreceptors ß, que disminueix els espasmes pulmonars.
Si malgrat aquest tractament persisteixen les crisis cianòtiques molt greus en els nadons de menys de sis mesos, caldrà fer una cirurgia pal·liativa que aporti sang als pulmons. Aquesta cirurgia consisteix en la realització d’una connexió entre una artèria sistèmica i les artèries pulmonars (fístula sistemicopulmonar).
La cirurgia correctora definitiva consisteix en el tancament de la comunicació interventricular mitjançant un pegat i en l’ampliació de la sortida del ventricle dret.
A llarg termini, en els casos amb presència d’insuficiència valvular pulmonar greu, es produeix una dilatació progressiva del ventricle dret. Si aquesta dilatació és excessiva, cal dur a terme un reemplaçament valvular. El risc de reemplaçament valvular pulmonar és al voltant del 20 % al cap de 25 anys.
Malauradament, actualment no hi ha mesures que permetin prevenir aquesta cardiopatia.
Aquestes síndromes són un grup de malalties que es caracteritzen per presentar una producció inadequada de cèl·lules sanguínies (anèmia, neutropènia i plaquetopènia), malformacions constitucionals i risc de càncer.
Es diagnostiquen a l’edat pediàtrica, però també se’n donen casos a l’edat adulta. En concret, aquestes síndromes són: anèmia de Fanconi, disqueratosi congènita o selectivament neutropènia congènita greu, anèmia de Diamond-Blackfan, síndrome de Diamond-Shwachman, trombocitopènia megacariocítica.
Les malformacions que poden comportar les síndromes de fallada medul·lar congènita afecten la pell, els ossos, el cor, l’aparell digestiu, així com els sistemes urinari, endocrí, nerviós central, entre d’altres. A més, poden tenir repercussió en l’àmbit de la medul·la òssia.
D’altra banda, també provoquen predisposició a càncers com ara la leucèmia aguda mieloblàstica, síndrome mielodisplàstica i carcinomes escamosos de cap i coll i ginecològics.
Aquestes síndromes tenen en comú alteracions en vies biològiques importants pel creixement i divisió cel·lular com és l’activació de gen p53 que condueix a la parada del cicle cel·lular, envelliment i mort cel·lular. A més, s’han identificat mutacions en més de 80 gens.
Tot i que el tractament s’inicia a l’edat pediàtrica, és molt important fer-ne un seguiment quan el pacient és adult. El diagnòstic precoç de les síndromes és fonamental per assegurar un tractament adequat del pacient. Amb això es vol minimitzar la toxicitat alhora que permet un consell genètic, així com iniciar estratègies de prevenció i vigilància del càncer. Aquest tractament ha d’anar orientat a tractar la fallada medul·lar, però també les malformacions constitucionals i manifestacions extrahematològiques, així com el tractament del càncer.
Per donar una atenció òptima al pacient cal un grup d’especialistes multidisciplinari amb una gran experiència en aquestes patologies.
Els primers símptomes estan relacionats amb la falta de producció de cèl·lules sanguínies:
També es donen signes relacionats amb malformacions com ara:
Les incidències estimades en les diferents entitats són:
Les proves que es fan habitualment per detectar les síndromes de fallida medul·lar congènita són:
Per tractar aquestes patologies se segueixen els mètodes següents:
Per tal de prevenir aquestes patologies és important evitar el tabac, l’alcohol, el sol i seguir una alimentació equilibrada. A més, s’ha de seguir un protocol de prevenció del càncer amb visites regulars a la Unitat de Prevenció del Càncer i dels serveis d’Otorrinolaringologia, Cirurgia Maxil·lofacial i Ginecologia.
La malaltia causada pel virus del Zika es contrau per la picada d’un mosquit infectat, tal com succeeix també amb el dengue, el chikungunya i la febre groga. Així mateix, es pot transmetre per via sexual, les dones embarassades el poden transmetre als seus fills o per transfusió de sang. A Europa no s’han donat casos d’infecció per la picada del mosquit, sinó que tots han estat importats.
És una malaltia de curta duració, que es pot resoldre sense complicacions ni necessitat d’hospitalització. No obstant això, hi ha una relació entre aquesta infecció i algunes patologies neurològiques. A més, les mares afectades durant l’embaràs poden donar a llum a nounats amb microcefàlia.
El període d’incubació en l’ésser humà és d’entre 3 i 12 dies, amb un màxim de 15. Tot i que en moltes ocasions no es presenten símptomes, quan la malaltia es manifesta es caracteritza per:
Des del 2015, 71 països van declarar que el virus del Zika s’havia transmès a través del mosquit. A més, 13 més van manifestar que la malaltia havia arribat per una altra via, generalment, la sexual.
A Europa la majoria dels casos han estat importants de països endèmics, principalment, de l’Amèrica Llatina, però també del sud-est asiàtic. A Catalunya, a mitjans de desembre de 2016, s’havien registrat 150 infeccions, dels quals 32 eren gestants.
Entre els set i els primers deu dies de la malaltia, el diagnòstic es realitza a través de tècniques de biologia molecular (RT. PCR) en sang i orina, que permet detectar el virus.
Un cop passat aquest període, el Zika desapareix de la sang i es detecta a través dels anticossos en el sèrum.
No hi ha un tractament específic per fer front a aquesta malaltia. Generalment, els símptomes desapareixen entre els tres i els set dies després de la infecció. Per això, es poden suavitzar amb analgèsics i antitèrmics.
De moment, no hi ha cap vacuna per tractar aquest virus. Per tant, la prevenció es basa a evitar la picada del mosquit en els països endèmics, així com prendre mesures de protecció en les relacions sexuals.
En el cas de Catalunya, el risc del virus s’associa amb l’arribada de viatgers infectats procedents dels països endèmics. Aquí existeix un protocol de cribratge en embarassades i les seves parelles, ja que són un col·lectiu sensible perquè poden transmetre el virus al fetus.
L’atrèsia pulmonar amb comunicació interventricular és una cardiopatia que es caracteritza per l’absència de connexió entre el ventricle dret i les artèries pulmonars.
És una cardiopatia congènita poc freqüent que es caracteritza per l’absència de connexió entre el ventricle dret i les artèries pulmonars. És una varietat extrema de la tetralogia de Fallot en què la sang que arriba als pulmons per oxigenar-se i ho fa sense passar pel cor.
La sang als pulmons pot arribar a través de les seves pròpies artèries pulmonars, que estaran desconnectades del cor, o a través de les artèries col·laterals, unes artèries que neixen de l’aorta toràcica i que irriguen directament el pulmó. Es tracta de vasos amb anatomia molt variable, que cal estudiar en cada infant.
Aquesta malaltia és molt heterogènia, pel que fa a la variabilitat que presenten les artèries pulmonars. Se’n poden diferenciar diversos grups:
El pronòstic d’aquesta malaltia depèn del creixement de les seves branques pulmonars per poder fer la correcció mitjançant cirurgia.
És una cardiopatia congènita poc freqüent, ja que correspon entre l’1 % i el 2 % de totes les cardiopaties congènites.
En la majoria de casos, el diagnòstic es realitza mitjançant l’estudi ecocardiogràfic fetal. En aquesta ecografia s’observa l’absència de connexió entre el cor i les artèries pulmonars, així com la presència de CIV. Per mitjà d’aquesta prova també es valoren la mida i la posició de les artèries pulmonars.
Quan el nadó neix, presenta una quantitat d’oxigen, que s’anomena “saturació”, a la sang inferior al que és habitual, 80-90 % tot i que és una quantitat suficient per al desenvolupament normal del nadó.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades