Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’hipertiroïdisme és una malaltia causada per l’excés d’hormones tiroidals, que acceleren el metabolisme i afecten la temperatura corporal i la freqüència cardíaca. Pot aparèixer a qualsevol edat, però és més freqüent en dones. El diagnòstic es fa amb analítiques hormonals i el tractament inclou medicació, iode radioactiu o altres mesures per controlar els efectes de l’excés hormonal.
L'hipertiroïdisme es caracteritza per un excés d'hormones tiroidals en la sang a causa d'una afectació de la glàndula tiroide.
La glàndula tiroide, que està situada a la part anterior del coll i té forma de papallona, produeix les hormones tiroidals que regulen el metabolisme de tot el nostre organisme, i que influencien, per tant, per exemple la nostra temperatura i la freqüència cardíaca. Les causes principals d'hipertiroïdisme són: la malaltia de Graves en la que es produeixen anticossos contra el propi tiroides, la tiroide multinodular en el que hi ha nòduls que funcionen en excés, i la tiroïditis, inflamació de la tiroide de causa poc coneguda.
Els símptomes més usuals són l'afectació de la freqüència cardíaca, la temperatura en forma de febre, nerviosisme i sudoració, pell seca i pèrdua de pes no explicable.
Pot afectar a totes les edats, però especialment a dones entre l'adolescència i la menopausa.
L'hipertiroïdisme es detecta amb la determinació en sang de les hormones tiroides, i de les hormones hipofisiàries encarregades de la seva regulació.
El tractament està adreçat a disminuir l'acció de les hormones tiroidals que es troben en excés. Es fan servir fàrmacs que antagonitzen les hormones, usualment per via oral. També estan indicats fàrmacs per alentir la freqüència cardíaca. En alguns casos s'administra iode radioactiu per a aconseguir una inactivació parcial i controlada de les cèl·lules de la tiroide productores de les hormones.
La prova més habitual és l'analítica sanguínia. Altres exploracions addicionals són la gammagrafia de tiroides i l'ecografia de tiroides.
Per al normal funcionament de la tiroide es recomana el consum moderat de sal iodada, perquè el iode és un component fonamental de les hormones tiroidals.
La leucèmia aguda és un càncer de la sang caracteritzat per la proliferació ràpida de cèl·lules immadures a la medul·la òssia que impedeixen la producció normal de cèl·lules sanguínies. És una malaltia greu que requereix tractament urgent amb quimioteràpia i, sovint, trasplantament.
La leucèmia aguda compren un conjunt de neoplàsies del sistema hematopoètic caracteritzat per la proliferació i acumulació important de cèl·lules immadures en la medul·la òssia en primera instància i després a la sang amb gran heterogeneïtat clínica i biològica.
Les leucèmies agudes són proliferacions clonals (cèl·lula tumoral que deriva d'una única cèl·lula inicial i acumula diverses mutacions genètiques que acabaran desenvolupant la malaltia) de cèl·lules mare sanguínies alterades. En condicions normals, les cèl·lules mare multi potents donen lloc a cèl·lules progenitores de les cèl·lules sanguínies, mitjançat un procés de diferenciació i proliferació cel·lular intervingut per mecanismes de la mateixa cèl·lula i pels teixits que l'envolten. Les cèl·lules sanguínies en condicions normals migren a la sang i als teixits, essent indispensables per al correcte funcionalment de l'organisme.
En les leucèmies agudes, l'acumulació de diverses alteracions genètiques i moleculars, dona lloc a la progressiva acumulació d'aquestes cèl·lules que substitueixen a les cèl·lules sanguínies normals, és l'anomenat "hiat leucèmic", les cèl·lules progenitores (blasts) no maduren i s'acumulen al moll d'os i la sang perifèrica. La simptomatologia pot ser molt lleu i inespecífica a l'inici i deriva de la manca de cèl·lules sanguínies principalment i de vegades, de la infiltració de teixits. Es tracta de malalties molt greus que requereixen tractaments quimioteràpics per al seu control i sovint, un trasplantament de progenitors de moll d'os.
En molts casos no hi ha símptomes importants a l'inici. Aquests, deriven fonamentalment de la manca de cèl·lules sanguínies com cansament, sagnats, infeccions i més rarament falta de gana, dolors ossis, dificultat respiratòria o símptomes neurològics. En l'exploració física podem trobar pal·lidesa, hematomes, sagnat mocós, febrícula, infiltració de genives o d'altres òrgans (pell, melsa, fetge, etc.).
La mitjana d'edat per les leucèmies agudes en general és de 67 anys, però pot afectar a persones de qualsevol edat. La leucèmia aguda és la neoplàsia més freqüent de l'edat pediàtrica, essent més habitual l'estirp limfoide. En la població adulta és més freqüent l'estirp mieloide.
El diagnòstic de sospita el farem a partir d'un conjunt d'aspectes que inclouen la història clínica, l'exploració física i l'hemograma. La confirmació diagnòstica l'obtindrem mitjanant la punció de la medul·la òssia a on estudiarem les cèl·lules neoplàsiques (blastes) mitjançant la microscòpia òptica, la citometria de fluix multiparamètrica, els estudis de citogenètica i de biologia molecular.
Està basat en la quimioteràpia. Actualment, hi ha en desenvolupament nous fàrmacs com la immunoteràpia o tractaments dirigits contra alteracions biològiques específiques (teràpia individualitzada). Si no està contraindicat, pot ser necessari un trasplantament de progenitors hematopoètics un cop assolida la resposta. Les estratègies terapèutiques s'adapten, per una banda, a la situació del pacient (edat, malalties concomitants, etc.) i de l'altra, a les característiques biològiques de la malaltia.
Són l'hemograma i la punció de medul·la òssia.
Malauradament, no disposem de cap eina per prevenir el desenvolupament de les leucèmies agudes. No es coneixen exactament els mecanismes que fan que una persona desenvolupi aquesta malaltia. S'han descrit alguns factors que hi poden estar relacionats, com els tractaments quimioteràpics o radioteràpia previs o l'exposició a determinats tòxics. S'ha observat també una predisposició en algunes malalties congènites i casos amb associació familiar.
La forma més freqüent és la leucèmia mieloide crònica i a ella ens referirem exclusivament. És una neoplàsia que té origen en la cèl·lula immadura pluripotencial de la sang (cèl·lula mare) que dona lloc a la sèrie roja (glòbuls vermells), a les plaquetes i a la sèrie blanca (glòbuls blancs).
Es caracteritza per una proliferació cel·lular de la sèrie blanca amb una alteració citogenètica característica que consisteix en l'aparició d'un cromosoma anòmal anomenat cromosoma Filadèlfia. El cromosoma Filadèlfia també es veu en altres processos, com la leucèmia aguda limfoblàstica, i cal fer la diferenciació diagnòstica. La leucèmia mieloide crònica pot tenir també trastorns de la sèrie roja i de les plaquetes, i es caracteritza per la seva cronicitat. Aquesta malaltia serveix per il·lustrar la revolució que hi ha hagut en els últims anys amb els tractaments quimioteràpics.
No són molt específics. S'aprecia usualment cansament, anèmia, falta de gana.
Aquesta malaltia té una incidència baixa (1-1,5/100.000 hab./any) i una mortalitat també baixa (supervivència de més del 90% al cap de 5 anys). Afecta sobretot persones de mitjana edat (40-50a), tot i que pot afectar a qualsevol edat.
En l'exploració física es troba moltes vegades un creixement de la melsa. L'analítica de sang mostra un augment molt important de les cèl·lules blanques, i cal fer un aspirat de medul·la òssia per fer la confirmació. Es fan a més estudis de genètica i biologia molecular.
El tractament més utilitzat és l'ús dels inhibidors de la tirosin kinasa. Es tracta d'un tractament via oral, crònic i relativament ben tolerat, entre ells l'Imatinib: és el primer fàrmac que es va descriure, el més usat i el més segur. Té com a efectes secundaris hiperpigmentació submalar (problemes estètics), nàusees i vòmits.
Com que hi ha resistències a aquest fàrmac, s'han de desenvolupar nous fàrmacs que frenen altres vies de proliferació de les cèl·lules afectades.
Exploració física, analítica de sang, punció de medul·la òssia.
L’hèrnia hiatal es produeix quan la part superior de l’estómac puja al tòrax a través del diafragma, permetent que l’àcid estomacal irriti l’esòfag. Pot causar acidesa, dolor abdominal, dificultats per empassar o tos seca. El diagnòstic es realitza amb proves d’imatge i endoscòpia, i el tractament pot ser mèdic o quirúrgic segons la gravetat.
L'hèrnia hiatal es dona quan la part superior de l'estómac passa d'estar a l'abdomen per allotjar-se al tòrax per sobre del muscle diafragma, i passa d'estar situat a l'abdomen per estar situat al tòrax.
Això vol dir que el contingut àcid de l'estómac pot arribar fàcilment a l'esòfag, produint una irritació química del mateix coneguda com a esofagitis.
Aquesta afecció afecta aproximadament a un 20% de la població encara saber quantes persones la pateixen és difícil perquè alguns d'ells no presenten símptomes, però aquelles persones que sí que els presenten, solen patir acidesa, molèsties a l'abdomen, problemes per empassar, mal alè o tos seca.
No es coneix bé perquè es produeix l'hèrnia hiatal.
El diafragma és el muscle que separa el tòrax de l'abdomen. El hiatus diafragmàtic és una part de les estructures anatòmiques que fan que es mantinguin en la seva posició l'esòfag (intratoràcic) de l'estómac (intraabdominal). Si es desplaça l'estómac cap al tòrax, el contingut gàstric que és molt àcid, pot passar fàcilment a l'esòfag. L'existència d'una hèrnia hiatal és una de les causes de reflux gastro-esofàgic, però no l'única.
Quan hi ha una hèrnia hiatal pot haver-hi reflux gastro-esofàgic, i la conseqüència és una irritació química dels àcids de l'estómac sobre l'esòfag. Això produeix una inflamació, l'esofagitis, que és molt dolorosa.
Aquest dolor se situa a prop del cor per la qual cosa cal diferenciar-lo del dolor produït per l'angina de pit o la pericarditis.
L'hèrnia hiatal pot ser també asimptomàtica.
L'hèrnia hiatal és molt freqüent i pot arribar a afectar el 20% de la població en un moment o l'altre de la vida, també pot ser una troballa radiogràfica incidental en > 40% de la població, asimptomàtica; la incidència augmenta amb l'edat, i és més freqüent per sobre dels 50 anys.
El diagnòstic d'hèrnia hiatal està basat en la demostració de la posició anòmala de l'estómac i gairebé sempre de reflux gastro-esofàgic.
Esofagograma:
Es poden obtenir imatges radiològiques de l'esòfag i de l'estómac i també del procés de deglució i també imatges del reflux. Cal prendre una substància opaca als raigs X per tal de visualitzar les estructures esmentades.
Endoscòpia digestiva:
S'introdueix un tub flexible per la boca que incorpora una càmera per visualitzar l'esòfag i l'estómac. Això permet observar la posició de l'esòfag i de l'estómac, i veure el grau d'inflamació present.
Manometria digestiva:
Amb aquesta prova s'introdueix pel nas una sonda que permet estudiar els canvis de pressió de l'esòfag durant la deglució i detectar anomalies en el seu funcionament.
PH metria de 24 hores:
És el monitoratge de l'àcid, amb una sonda que s'introdueix pel nas i avalua la quantitat d'àcid que reflueix de l'estómac a l'esòfag durant 24 hores.
Es fa tractament de l'hèrnia hiatal si hi ha existència de reflux grastro-esofàgic sever, o si hi ha compressió excessiva (estrangulació) en la part de l'estómac que està fora de lloc.
El tractament mèdic de l'hèrnia hiatal es fa amb mesures higienicodietètiques, com elevar la capçalera del llit, no menjar aliments copiosos, sopars lleugers i fàrmacs que contraresten o disminueixen l'acidesa de l'estómac.
En cas de no resposta al tractament mèdic, es pot fer una correcció quirúrgica de l'hèrnia hiatal per tal de col·locar tot l'estómac en posició intraabdominal.
La cirurgia es pot fer amb tècnica laparoscòpica.
La pericarditis és una inflamació del pericardi, membrana que revesteix el cor. La inflamació del pericardi es pot produir per moltes causes diferents: infecció (vírica, bacteriana, per fongs o paràsits) o per múltiples causes no infeccioses.
El pericardi facilita la contracció del cor, i pot contenir al seu interior una petita quantitat de líquid en condicions normals. Quan s'inflama, pot produir un frec durant les contraccions del cor, o acumular líquid, ja que el pericardi és una doble membrana susceptible d'omplir-se de líquid en cas d'inflamació.
La contractilitat i la funció del cor generalment no estan compromeses per efecte de la pericarditis. A part de les causes infeccioses, la pericarditis potser manifestació secundària d'un infart de miocardi, d'insuficiència renal, de neoplàsia o d'hipotiroïdisme. També les malalties autoimmunitàries, com el lupus o l'esclerodèrmia, poden produir pericarditis.
El símptoma més important és el dolor toràcic que cal distingir de l'angina de pit o del produït per l'hèrnia de hiatus.
Afecta a tots els grups d'edat i en els pacients més joves (menys de 40 anys), és usualment de causa vírica.
Es pot fer per auscultació (es pot sentir un soroll de frec en contraure's el cor), per electrocardiograma (alteracions específiques del mateix) o per ecocardiograma.
Depèn de la causa, ja que cal tractar la mateixa. En el cas de la pericarditis vírica, el tractament acostuma a ser antiinflamatoris, amb usualment molt bona resolució.
Auscultació cardíaca, electrocardiograma, ecocardiograma.
No es pot fer una prevenció específica, perquè la pericarditis depèn d'una infecció no controlable o d'una altra malaltia de la qual la pericarditis és una manifestació secundària.
L'angina de pit que es caracteritza per dolor opressiu fort al pit que s'irradia a coll i braç esquerre, és una manifestació de falta d'oxigen en el cor. Usualment, es deu a una afectació de les artèries coronàries que són les artèries encarregades de portar oxigen al teixit cardíac.
L'angina de pit revela lesió de les artèries coronàries. Aquesta lesió està produïda usualment per arterioesclerosi de les artèries coronàries. Factors de risc per a desenvolupar arterioesclerosi en aquest territori arterial, són el tabac, la dislipèmia sanguínia, la diabetis, i factors genètics encara poc coneguts. Una denominació més genèrica d'aquest trastorn, que compren també l'infart de miocardi, és el de cardiopatia isquèmica.
El dolor intens d'aparició brusca i que s'intensifica en el curs de minuts en el pit, és característic. S'acompanya de sudoració, nàusees, vòmits i es pot irradiar per tot el pit, al braç esquerre, i al coll i part inferior de la cara.
Cal diferenciar l'angina de pit del dolor que pot produir una pericarditis (inflamació de la membrana que rodeja el cor), de l'hèrnia hiatal, i de dolors d'origen osteomuscular. També es pot confondre amb una indigestió.
Afecta a tots els grups d'edat en la vida adulta. En la infància és excepcional. Hi ha una correlació amb l'edat (augmenta el risc en augmentar l'edat), i hi ha una lleugera predominança per al sexe masculí.
Es basa en l'observació clínica, en l'electrocardiograma, i en la determinació de diferents paràmetres sanguinis que revelen afectació de la musculatura cardíaca. El diagnòstic es pot fer en el curs d'una crisi de dolor, o bé amb una prova d'esforç per evidenciar-la, sempre sota estricte control mèdic.
La prova diagnòstica definitiva és el cateterisme cardíac, que revela les zones d'obstrucció i permet en moltes ocasions resoldre l'obstrucció durant la mateixa prova.
Són l'electrocardiograma, l'ecocardiograma, la ressonància nuclear magnètica del cor, i també el cateterisme cardíac que té una finalitat diagnòstica i terapèutica per què permet millorar l'obstrucció de les artèries coronàries.
Va adreçat a suprimir els factors de risc, sobretot el tabac, i a afavorir el rec sanguini del cor, amb l'ús de diferents substàncies vasodilatadores.
L'educació sanitària és fonamental en el cas de patir una angina de pit, per tal d'evitar els factors desencadenants (exercici brusc i intens sense escalfament previ) i els factors de risc (tabac i alteració dels greixos sanguinis).
Els fàrmacs vasodilatadors coronaris són nombrosos i de famílies farmacològiques diferents. Tots tenen en comú que milloren el flux sanguini coronari. El control de la hipertensió arterial, és bàsic per a reduir el treball cardíac i la sobrecàrrega de tots els territoris vasculars.
El cateterisme cardíac, que consisteix en la introducció per una artèria de la cama o braç d'un catèter que permet arribar al cor i detectar amb l'ús d'un contrast l'obstrucció coronària. Permet alhora solucionar l'obstrucció per mitjà d'un dilatador o amb la col·locació d'un stent (peça artificial que permet mantenir obert el pas de la sang per l'artèria coronària).
La cirurgia cardíaca permet la reconstrucció coronària, amb l'ús d'artèries artificials o amb l'ús de venes del mateix pacient, que es poden extraure d'altres territoris, com ara les cames. Té l'avantatge que la reconstrucció és més perfecte i l'inconvenient que suposa una cirurgia oberta amb l'ús de circulació extracorpòria.
El tabac és un gran factor de risc per a desenvolupar angina de pit. Cal la seva exclusió absoluta.
També és important el control de les grasses de la sang, una dieta sana i l'exercici lleu o moderat regular i continuat en el temps, d'una manera periòdica.
Un aspecte addicional important, en el cas de patir angina de pit, és la informació amb relació a poder fer una vida normal, durant molts anys, amb el seguiment estricte de la medicació i dels controls pertinents. Moltes persones han tingut una vida llarga i amb pocs problemes després d'haver tingut una angina de pit, amb un control estricte de la malaltia.
El delírium és un trastorn agut de l’atenció i la cognició, especialment comú en pacients grans hospitalitzats, però també possible en malalts greus de qualsevol edat. Detectar-lo a temps i aplicar mesures preventives o terapèutiques redueix complicacions i facilita la recuperació.
El delírium és un trastorn agut de l'atenció i la cognició que presenten sovint els/les pacients grans hospitalitzats, però que pot afectar a qualsevol persona amb una malaltia greu, inclosos els infants.
Aquesta alteració de l’estat mental es caracteritza per presentar-se de manera aguda (es reconeix amb més o menys precisió quan s’ha iniciat) i fluctuant (hi ha moments del dia en els que la persona pot presentar més manifestacions). Ara bé, amb les intervencions apropiades, pot ser totalment o parcialment reversible o, fins i tot, es pot prevenir.
El delírium sol ser multifactorial, però les principals causes que el poden desencadenar durant l’hospitalització són:
Pot presentar un o uns quants dels símptomes següents:
Si detecteu qualsevol d’aquestes manifestacions en la persona a la qual esteu acompanyant comuniqueu-lo al personal sanitari. A més, tingueu en compte que la durada de l’episodi de delírium pot ser des d’hores a dies, en la majoria dels casos, però que pot persistir en el temps, durant setmanes o mesos.
Fins al 40% dels casos de delírium es poden prevenir si seguiu aquestes recomanacions:
A més d'instaurar mesures no farmacològiques, l'equip mèdic i d’infermeria analitzaran les possibles causes del delírium i prendran les mesures més adequades per a cada pacient, com per exemple: el diagnòstic i tractament de les infeccions, el control del dolor, el control de l’oxigenació, la correcció de la deshidratació, la revisió del tractament i dels catèters, sondes...
De vegades, cal administrar medicació per ajudar a controlar el delírium i aconseguir que la persona estigui més tranquil·la i col·laboradora per tal de no córrer risc d’accidents o traumatismes.
Les persones que pateixen un episodi de delírium durant la seva hospitalització, poden patir caigudes, broncoaspiracions, perdre autonomia en les activitats de la vida diària i poden necessitar més ajuda de la que necessitaven prèviament a l’hospitalització, inclòs poden necessitar allargar la seva estada a l’hospital o en un altre centre fins que pugui recuperar el seu estil de vida.
En alguns casos els pacients amb delírium precisen seguiment posterior per major risc de desenvolupament de deteriorament cognitiu.
La col·laboració de la família és fonamental, ja que és qui coneix millor el pacient i qui més el pot ajudar a prevenir algunes de les complicacions associades.
Si és possible, és important que la persona estigui acompanyada per un familiar o amic de confiança, sobretot les primeres 48 h del seu ingrés. Això li donarà tranquil·litat i seguretat.
Si heu de marxar i la persona es queda sola, aviseu l’equip d’infermeria per tal que li supervisin les cures necessàries.
Podeu seguir les mateixes recomanacions de prevenció i a més tingueu en compte les següents:
La síndrome de la fatiga crònica o encefalomielitis miàlgica és una malaltia caracteritzada per una fatiga intensa i persistent que no millora amb el descans. Pot afectar els sistemes neurològic, immune i metabòlic, i limitar la vida quotidiana. Els símptomes principals inclouen cansament extrem, dolor muscular, problemes de concentració i trastorns del son. El tractament se centra a alleujar els símptomes i millorar la qualitat de vida.
Malgrat que no es coneix encara la causa de la síndrome de fatiga crònica, s'està investigant activament. Es pensa que aquesta malaltia pot ser provocada per una combinació de factors físics i psicològics, entre els quals hi ha les infeccions virals o bacterianes, vivències negatives o traumàtiques recents, estrès mental, depressió o deficiències nutricionals. És important estudiar la simptomatologia acompanyant: dolor, trastorns del son, cefalea, simptomatologia cognitiva, neurològica, neurovegetativa i immunològica per tal de poder fer un bon diagnòstic.
El símptoma més característic és el cansament i fatiga intensa que no desapareix amb el descans i que limita les activitats diàries. La fatiga ha de durar més de sis mesos perquè el diagnòstic quedi confirmat.
Altres símptomes comuns són:
Afecta gent jove, d'entre vint i quaranta anys, sobretot dones. Malgrat no disposar d'estudis de prevalença a la nostra població, en altres països afecta entre el 0,07% i el 0,3% de les persones.
El diagnòstic és d’utilitat la realització d’una analítica general i de proves d’imatge per efectuar el diagnòstic diferencial amb altres causes de la fatiga persistent. Les proves bàsiques d’imatge són una radiografia de tòrax i una ecografia abdominal. Es requereix una valoració psicopatològica prèvia al diagnòstic definitiu per:
De totes maneres, en el SFC, igual que en moltes malalties inmunoinflamatòries, no hi ha prova diagnòstica, sinó que es diagnostica perquè compleix els criteris diagnòstics de Fukuda.
Criteris majors (han d'estar els dos presents)
Fatiga crònica persistent (6 mesos mínim) o recurrent, inexplicada, que es presenta de nou o amb inici definit i que no és resultat d'esforços recents. No millora clarament amb el descans. Ocasiona una reducció considerable dels nivells previs d'activitat ocupacional, educacional, social o personal. Exclusió d’altres malalties que puguin cursar amb fatiga perllongada.
Criteris menors(de forma concurrent, han d'estar presents 4 o més signes o símptomes dels que es relacionen, tots ells persistents o recurrents durant 6 mesos o més i posteriors a la presentació de la fatiga):
No hi ha encara un tractament capaç de curar la síndrome de fatiga crònica, però si es poden millorar els símptomes:
El diagnòstic de la Síndrome de Fatiga Crònica, SFC, és exclusivament clínic, però és d’utilitat la realització d’una analítica general i de proves d’imatge per efectuar el diagnòstic diferencial amb altres causes fatiga persistent.
L'analítica general és recomanable que inclogui:
Les malalties renals afecten la capacitat dels ronyons de depurar la sang, regular minerals i pressió arterial, i produir glòbuls vermells. La detecció precoç, el control mèdic i els tractaments adequats poden alentir la progressió i evitar complicacions greus.
Les malalties dels ronyons comprenen un ampli espectre d'afectacions que comprometen el seu normal funcionament. La seva missió principal és depurar la sang de diferents compostos, regular la seva composició en sals minerals i la seva acidesa i contribuir a la normal formació i manteniment dels ossos, així com contribuir a la formació dels glòbuls vermells. També regula la pressió arterial.
Es mesura per graus d'insuficiència renal que progressivament van del nivell I, el més lleu, al V que és el més avançat en el que els ronyons han deixat de fer la seva funció. En els graus del I al IV, hi ha diferents tractaments mèdics que poden alentir o compensar la insuficiència renal. En el grau V, el pacient ha d'iniciar mesures de depuració del cos extrarenals, com són l'hemodiàlisi o la diàlisi peritoneal. Sempre en aquest cas es valorarà la pràctica d'un trasplantament renal que permetrà una vida normal exempta de diàlisi, però amb la necessitat de prendre medicació immunosupressora per prevenir el rebuig de l'òrgan trasplantat.
El tractament de la insuficiència renal té quatre pilars fonamentals. Els controls de la tensió arterial si és alt, de les xifres d'urea elevades, del desequilibri de sals minerals (sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi), de l'acidosi i de l'anèmia.
La detecció de la insuficiència renal es fa usualment amb una senzilla analítica. Els símptomes acostumen a ser el cansament i el malestar general, causats per l'acumulació d'urea, per la presència d'anèmia o per tots dos factors alhora. Pot estar present el mal de cap si hi ha elevació de la pressió arterial.
A tots els grups d'edat. En la infància es produeix moltes vegades per causes genètiques. En l'edat adulta per la presència d'altres malalties com ara la diabetis, per malalties immunitàries i per malalties infeccioses i també per la manifestació tardana en la vida adulta de malalties genètiques.
El diagnòstic de la presència d'insuficiència renal es fa amb la pràctica d'una senzilla analítica. Més complex és establir la causa de la insuficiència renal. Caldrà practicar moltes vegades una biòpsia renal i fer un estudi genètic.
Són les analítiques, l'ecografia, la ressonància nuclear magnètica, la biòpsia renal i els estudis genètics.
El tractament inicial consisteix a suplir o compensar les alteracions esmentades. En fases posteriors l'hemodiàlisi o la diàlisi peritoneal, i com a millor tractament de la insuficiència renal terminal, es pot practicar un trasplantament renal, sigui de cadàver o de donant viu.
Beure una quantitat raonable d'aigua cada dia contribueix a un bon funcionament renal.
Les malalties minoritàries són les que afecten entre un 6% i un 10% de la població. Es calcula que al món n'hi ha més de 7.000 malalties diferents. La majoria d’elles tenen una base genètica, són malalties cròniques que afecten diversos òrgans i sistemes del nostre cos i poden afectar a les habilitats físiques, mentals o socials.
El diagnòstic pot ser difícil i els tractaments són, en molts casos amb medicaments orfes, l’accés als quals és restringit.
La complexitat de la majoria de malalties minoritàries fa que requereixin una atenció multidisciplinària amb professionals experts de diferents especialitats mèdiques, una gestió personalitzada en l'àmbit d'infermeria, suport psicològic i també de treball social, entre altres.
A Vall d’Hebron hi ha més de 200 professionals especialistes dedicats a l’atenció de més de 40.000 pacients amb malalties minoritàries. Som un dels hospitals de l'estat espanyol que tracta més patologies i un dels hospitals capdavanters d’Europa en aquest camp. A 2025, formem part de 20 xarxes europees de referència en malalties minoritàries (ERN), de 43 centres de referència espanyols (CSUR) i de les 12 xarxes d'expertesa del Departament de Salut (XUEC). Això converteix aquest hospital en un centre altament especialitzat per atendre aquest tipus de malalties davant de tot el procés de vida, des del naixement fins a l’edat adulta del pacient, a través d'un sistema en xarxa que permet compartir recursos i coneixements amb altres hospitals i centres del territori.
Els professionals de les diferents unitats i centres tenen com a objectiu millorar l’accés dels pacients a un diagnòstic, una informació i una atenció individualitzada així com donar suport a la recerca mitjançant:
La Comissió de Malalties minoritàries té com a objectius: establir a l’hospital un marc comú d’actuació de l’atenció a les MM, identificar i alinear les diferents iniciatives (assistencials, formatives i de recerca), desplegar les línies d’actuació prioritzades, monitorar i avaluar els resultats de l’atenció a les MM, per tal de proposar i implementar actuacions de millora.
La concentració de pacients amb malalties minoritàries permet augmentar-ne el coneixement i afavoreix la recerca. El nostre institut de Recerca (VHIR) és capdavanter tant en investigació bàsica com clínica. Més de 14 grups d’investigació bàsica és dedicant a l’estudi de malalties minoritàries per tal d'afavorir el diagnòstic i trobar noves aproximacions terapèutiques. Som el centre del territori espanyol amb el nombre més gran d'assaigs clínics en medicaments orfes, incloent-hi teràpies gèniques i disposem d’una unitat referent en el desenvolupament de teràpies avançades.
Per a més informació, podeu contactar amb l'equip de malalties minoritàries a través de la següent adreça de correu electrònic: minoritaries@vallhebron.cat
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades