Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia neurodegenerativa que afecta les motoneurones del cervell i de la medul·la espinal, provocant paràlisi progressiva dels músculs, inclòs el diafragma. Els símptomes inicials poden ser debilitat muscular, dificultat per parlar o empassar, i la malaltia condueix a una insuficiència respiratòria que sol determinar la supervivència. El diagnòstic és clínic i d’exclusió, i el tractament actual se centra en el maneig simptomàtic i suport vital en unitats multidisciplinàries.
L'ELA és una malaltia neurodegenerativa produïda per la mort de les motoneurones o neurones motrius del cervell i de la medul·la espinal.
Hi ha dues varietats de motoneurones: superiors i inferiors. Les primeres es troben a l'escorça motora i estableixen connexions amb les motoneurones inferiors localitzades al tronc de l'encèfal i a la medul·la espinal, encarregades d'innervar els músculs. Quan les motoneurones superiors moren apareixen espasticitat, debilitat i hiperreflèxia.
Quan ho fan les motoneurones inferiors apareixen fasciculacions, debilitat i atròfia muscular. Altres poblacions neuronals també es poden afectar, com els circuits temporals i els circuits frontals conductuals-executius.
Epidemiològicament, l'ELA té una incidència d’1,5-2 nous casos per any per cada 100.000 habitants (es diagnostiquen 3 casos nous per dia a Espanya). El nombre total de casos, és a dir, la seva prevalença, és de 3-5 per 100.000). Segons aquestes dades, el nombre total de pacients amb ELA a Espanya és aproximadament d'uns 4.000 casos. Per aquesta raó se la inclou en el grup de malalties rares o minoritàries.
El 90% dels casos d'ELA són esporàdics (sense antecedents familiars). Prop del 10% dels casos d'ELA són familiars, generalment hereditaris com a trets dominants. La incorporació de les noves tècniques de genètica molecular en l'àmbit de la recerca ha permès identificar més de 25 gens implicats.
A conseqüència de la disminució contínua de motoneurones apareixen els primers símptomes de la malaltia. Aquests acostumen a dependre de la localització de les motoneurones en procés de degeneració més avançat. En la majoria de pacients (70%) el primer símptoma consisteix en una pèrdua de força amb atròfia muscular a la mà o bé poca traça durant la marxa amb caigudes freqüents. Aproximadament en el 25% dels pacients, el símptoma inicial consisteix en problemes en la parla o dificultat per empassar, cosa que indica que la població de motoneurones bulbars en procés degeneratiu és la més afectada. També hi ha altres possibilitats de presentació clínica d'aquesta malaltia, encara que molt menys freqüents: insuficiència respiratòria, pèrdua de pes o astènia de causa inexplicada, rampes i fasciculacions en absència de debilitat muscular, espasticitat a les cames, labilitat emocional o deteriorament cognitiu.
En fases avançades de la malaltia es poden paralitzar també els músculs oculars. En les etapes finals de la malaltia, la paràlisi dels músculs respiratoris condueix a la insuficiència respiratòria que acostuma a ser la causa de la mort.
La malaltia afecta, especialment, persones d'edats compreses entre els 40 i 70 anys. La incidència és una mica més gran en els homes (3,0 H enfront de 2,2 D per 100.000) en les formes esporàdiques. L'edat d'aparició dels primers símptomes assoleix el seu valor més alt (pic) a la franja compresa entre els 58-63 anys en els casos esporàdics i entre els 47-52 anys en les formes familiars. La incidència disminueix marcadament després dels 80 anys. El risc de patir ELA és de 1:400 per a dones i de 1:350 en els homes.
L'heterogeneïtat en la forma de manifestar-se l'ELA és una de les dues raons del retard en la sospita diagnòstica de la malaltia, que pot arribar fins als 15 mesos. L'altra és que no disposem de cap test ni tampoc de biomarcadors que confirmin objectivament el diagnòstic en les etapes inicials de la malaltia. El diagnòstic d'ELA és un diagnòstic d'exclusió, fonamentat en criteris clínics i en la realització de proves (RM, anàlisis clíniques, tests genètics, EMG, EMTC, estudi neuropsicològic, tècniques de medicina nuclear, i d'altres) per descartar altres malalties amb troballes clíniques semblants. En la majoria d'unitats especialitzades en ELA, s'utilitzen com a criteris diagnòstics de la malaltia els d'El Escorial revisats i els d'Awaji-shima.
En l'actualitat no disposem de cap medicament capaç de curar o aturar la malaltia. Riluzole i Edaravone són els únics medicaments aprovats per al tractament de l'ELA, tot i que l'efecte sobre la supervivència és moderat (mesos).
Les associacions europea (EFNS) i americana (ANA) de neurologia recomanen que l'atenció dels pacients amb ELA es faci en centres especialitzats, si és possible en unitats multidisciplinàries, que permetin anticipar-se a les complicacions. Aquestes unitats han d'oferir solucions per controlar els símptomes, inclosos l'ús d'alimentació a través de sonda de gastrostomia, control de secrecions salivals, dispositius per ajudar la tos (cough-assist), respiradors per rebre ventilació mecànica, tecnologia per millorar la capacitat de mobilitzar-se i facilitar la comunicació en els pacients que han perdut la capacitat de la parla.
Aquestes unitats multidisciplinàries són els centres preferits pels promotors d'assajos de nous medicaments.
La realitat és que actualment no hi ha cap tractament efectiu, tot i això, pacients i familiars busquen desesperadament a internet fàrmacs miraculosos capaços de curar la malaltia. Amb l'objectiu de protegir aquests pacients de la nombrosa oferta anunciada neix ALSUNTANGLED, un grup constituït per 80 experts mundials en ELA. La seva missió és revisar la veracitat i seguretat dels tractaments alternatius que s’ofereixen per internet i que no han seguit els procediments reguladors sanitaris. Publica els seus resultats a la revista oficial de la malaltia i a la seva pàgina web.
Tècniques de diagnòstic per imatge (RM, TC, PET), electrofisiologia (EMG, EMTC, PESS), laboratori d'anàlisi (hematologia, bioquímica, anticossos, hormones, enzims, serologies, anticossos, genètica), proves funcionals respiratòries, gasometria, pulsioximetria, pulsioximetria nocturna, capnografia, BMI, calorimetria, punció lumbar, escala funcional per a la malaltia (ALS-FRS-R). Excepcionalment, pot ser necessària una biòpsia muscular. S’aconsella fer un ingrés per agilitar totes les proves i oferir un informe a l'alta que detalli la categoria de diagnòstic d'ELA i el grau de repercussió funcional (ALS-FRS-R).
Encara que s'han proposat molts factors de risc ambientals (geogràfics, professionals, hàbits alimentaris, proximitat a centrals elèctriques, contacte amb pesticides o altres productes neurotòxics) no s’ha arribat a un consens sobre mesures preventives a prendre.
En les formes familiars és possible oferir consell genètic als membres que vulguin tenir descendència.
Durant la història natural de la malaltia acostumen a aparèixer complicacions que s’han de prevenir i tractar. Entre les més importants destaquen desnutrició, insuficiència respiratòria, sialorrea, espasticitat, dolor, pèrdua d'autonomia per desplaçar-se i per comunicar-se, depressió, ansietat, trastorns del son, úlceres per decúbit, dèficits cognitius i sobrecàrrega dels cuidadors.
El trastorn de somatització és un trastorn caracteritzat per la presència de símptomes somàtics persistents acompanyats de pensaments, sentiments i conductes relacionades amb la salut que resulten excessives i desproporcionades. Els símptomes poden tenir una causa mèdica coneguda o no, i generen multi freqüentació als serveis d'atenció primària, urgències i/o especialistes.
El trastorn de somatització, actualment anomenat per la nova classificació dels trastorns mentals americana (DSM-5) com trastorn per símptomes somàtics es caracteritza per la presència de símptomes somàtics, amb explicació mèdica o no, persistents, i acompanyats de pensaments, sentiments i conductes desproporcionades amb elevat patiment. A la vegada, existeix una disminució de la qualitat de vida de forma severa de les persones que el pateixen.
L'origen de la malaltia és incert, però se sap que es gesta per múltiples condicions biològiques, psicològiques i ambientals que interaccionen de forma no lineal generant una vulnerabilitat a presentar-ho. Existeix habitualment una hiperfreqüentació a múltiples especialistes per part dels pacients, amb peticions de múltiples exploracions complementàries, que poden arribar sovint a iatrogèniques on el malalt sovint se sent incomprès i mal tractat pel sistema sanitari. El símptoma més habitual és el dolor, i els aparells més freqüentment afectats són l'aparell digestiu, l'aparell locomotor i la pell.
A. Un o més símptomes somàtics que causen preocupació o suposen una interferència significativa a la vida diària.
B. Excessius pensaments, sentiments o conductes en relació amb els símptomes somàtics o associats a preocupacions per la salut com es manifesta per almenys un dels següents:
1. Pensaments desproporcionats i persistents sobre la gravetat d’un dels símptomes.
2. Ansietat per la salut o els símptomes persistentment elevada.
3. Temps i energia excessius dedicats a aquests símptomes
La prevalença del trastorn a la població general se situa al voltant 5-7% i en poblacions d'atenció primària parlem de rangs amplis d'entre el 5 al 35%. És més freqüent en dones en una proporció 2:1 i s'acostuma a iniciar al principi de l'edat adulta. El 30% de les persones que pateixen aquest trastorn tendiran a la cronicitat.
El diagnòstic és CLÍNIC, és necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient i/o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats.
És necessari l'abordatge multimodal: Psicoeducació, tractament psicològic cognitiu-conductual i tractament farmacològic en el cas que existeixin comorbiditats psiquiàtriques. El pilar del tractament és una bona relació metge-pacient que eviti exploracions complementàries innecessàries i iatrogènia.
Anamnesi clínica. Avaluació psicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla.
Col·laborar amb els professionals sanitaris amb visites regulars i programades i gestió adequada de la demanda de proves complementàries per evitar iatrogènia. Fer activitat física de forma regular, intentar un bon descans nocturn, estar actiu i formar part d'activitats laborals i/o d'oci, aprendre i practicar teràpies de relaxació tipus mindfulness, evitar consum de tòxics.
Malaltia hematològica que es caracteritza pel creixement dels ganglis amb augment o sense del nombre de glòbuls blancs a la sang, que pot anar acompanyat també de pèrdua de pes, picor, sudoració excessiva o augment de la freqüència d'infeccions.
Els limfomes són un grup molt divers de malalties incloses dins de l'oncologia. La cèl·lula cancerosa d'un limfoma és el limfòcit, la cèl·lula principal del sistema immunitari del pacient, i les seves funcions són la defensa davant d’infeccions i la vigilància tumoral.
Els limfòcits, juntament amb altres cèl·lules, formen la població de glòbuls blancs o leucòcits de la sang. Segons la seva funció en el sistema immunitari, els limfòcits poden ser de tipus B, T i NK. Per aquesta raó els limfomes que en deriven són també de tipus B, T i NK.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) els classifica en 2 grans grups: el Limfoma de Hodgkin i els Limfomes no Hodgkin, i en aquests dos grups s'inclouen actualment més de 60 tipus diferents de limfoma.
Els limfòcits es troben principalment a la sang i als òrgans limfàtics: ganglis, melsa i medul·la òssia, però com que són cèl·lules que circulen per la sang, en realitat poden trobar-se a qualsevol òrgan del cos, ja que la seva funció de defensa és necessària en tot l'organisme. Per aquesta raó, encara que sigui més freqüent als òrgans limfàtics, un limfoma pot aparèixer a qualsevol òrgan del cos: la pell, el tub digestiu, el sistema nerviós central, etc.
Els símptomes depenen de si el tipus de limfoma que té un pacient és agressiu o indolent:
Els limfomes agressius són malalties que avancen ràpidament i sempre provoquen símptomes, perquè els limfòcits tumorals es multipliquen a gran velocitat. Els símptomes són un creixement ràpid de ganglis, melsa i/o masses tumorals, pèrdua de pes, sudoració excessiva, febre i/o picor no justificada. Si un dels ganglis o masses tumorals creix a prop d'algun òrgan, pot comprimir-lo i, en aquest cas, apareixen també símptomes que permeten sospitar-ho. Aquest tipus de limfomes agressius sempre necessiten tractament de manera preferent quan es diagnostiquen.
Al contrari, els limfomes indolents són aquells en què l'augment de mida dels ganglis, melsa o masses tumorals és molt lent. La majoria d'aquests pacients no tenen símptomes de la malaltia i es poden vigilar sense que calgui fer cap tractament. Només en cas que, en algun moment, es comencés a observar creixement dels ganglis i/o aparició de símptomes, llavors sí que seria necessari tractar el pacient, per això la vigilància és imprescindible en tots els pacients amb limfoma, tinguin o no símptomes.
Els limfomes són malalties poc freqüents en comparació amb altres tipus de tumors. Els limfomes no Hodgkin són la 6a causa de càncer a Europa i suposen només un 4% de tots els casos anuals, mentre que el limfoma de Hodgkin és encara més infreqüent: un 1% de tots els càncers anuals. Els limfomes són més freqüents en homes i en edats avançades, i la principal incidència es detecta entre els 70-80 anys. En pacients joves és més freqüent el limfoma de Hodgkin i alguns subtipus de limfoma no Hodgkin.
La incidència dels dos tipus de limfoma ha anat augmentant en els últims 20 anys i encara s’espera que continuï augmentant.
Els factors que s’associen a un risc més elevat de desenvolupar un limfoma no es coneixen tan bé com en altres tipus de càncer, però alguns tipus de limfoma semblen associar-se amb infeccions virals, determinades professions, exposició a tòxics, alteracions del sistema immunitari o radiacions ionitzants. Encara que es poden diagnosticar més casos de limfoma en la mateixa família, no es pot predir el risc real en els familiars d'un pacient amb limfoma, i, per tant, no són útils les proves de screening.
Per diagnosticar un limfoma és imprescindible una biòpsia d'un gangli o massa tumoral sospitós. En la biòpsia es confirma o es descarta la sospita i es defineix el tipus de limfoma segons els criteris de l'OMS.
A continuació s'estudia l'extensió de la malaltia i possibles factors de risc individuals; en funció d’això es decideix el tipus i la intensitat del tractament. Per aquest motiu es fan proves de laboratori en sang i medul·la òssia, un examen físic complet i proves d'imatge que permetin valorar totes les possibles localitzacions d'un limfoma, generalment un TAC o un PET/TAC. Si a més hi ha sospita de limfoma en altres òrgans menys habituals, pot ser que calguin proves addicionals (per exemple, un estudi endoscòpic si se sospita malaltia intestinal, o una biòpsia cutània si sospitem que el limfoma afecta la pell, etc.).
El tractament dels limfomes es basa en esquemes de quimioteràpia, que es pot acompanyar en casos concrets de radioteràpia dirigida a un focus localitzat on volem intensificar l'efecte del tractament. En els limfomes B la quimioteràpia es combina amb un anticòs monoclonal, el rituximab, que en potencia l’eficàcia. En alguns tipus de limfoma, després del tractament pot ser necessari afegir alguna estratègia que prolongui la resposta obtinguda, com el trasplantament de medul·la òssia o els tractaments de manteniment.
El tipus de tractament s'individualitza segons el tipus de limfoma i el grau d'extensió, les característiques del pacient com l'edat i el seu estat de salut general, i si les expectatives permeten assolir el guariment de la malaltia o només té intenció pal·liativa.
El tractament d'un limfoma es pot fer també dins d’assaigs clínics, en els quals s'investiguen noves opcions terapèutiques que poden millorar els resultats dels tractaments actuals, o oferir opcions a pacients la malaltia dels quals no ha respost o ha reaparegut després dels tractaments rebuts. El vostre hematòleg us assessorarà sobre els assaigs disponibles i quin és el més adequat per al vostre cas.
El dolor pèlvic crònic és una condició persistent de més de sis mesos que afecta la zona pèlvica i estructures relacionades, tant en homes com en dones. Té un origen multifactorial i pot impactar de manera significativa la qualitat de vida, l’esfera sexual i el benestar emocional.
El dolor pèlvic crònic es defineix com un "dolor crònic o persistent de les estructures relacionades amb la pelvis tant dels homes com de les dones". Freqüentment, causa un impacte tant en l'àmbit del comportament, com cognitiu, sexual i emocional. Es manifesta sovint com a disfuncions ginecològiques, sexuals, intestinals o del mateix sòl pèlvic. Per tant, el seu abordatge és multidisciplinari.
El dolor pèlvic crònic ha de tenir una durada de 6 mesos o més i afecta la zona pèlvica, la paret abdominal del melic cap a baix, la zona lumbo-sacra de l'esquena o les natges i ha de ser de prou intensitat per a provocar discapacitat en el pacient o precisar atenció mèdica.
Òbviament, això provoca una clara afectació sobre la qualitat de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.
L'origen és incert, però se sap que es gesta per múltiples condicions biològiques-orgàniques, psicològiques i ambientals que interaccionen de forma no lineal generant una vulnerabilitat per presentar-ho. Existeix una clara hiper freqüentació a múltiples especialistes per part dels pacients, amb peticions d'exploracions complementàries, que poden arribar a ser iatrogèniques on el malalt sovint se sent incomprès i maltractat pel sistema sanitari.
Es tracta més de la descripció d'una condició clínica que no tant d'un diagnòstic com a tal, i per això els símptomes poden ser molt variats però sempre focalitzats en el dolor persistent. Tindrà un impacte molt important en les dones en edat reproductiva i l'impacte sobre la qualitat de vida variarà molt en funció de les causes. No podem oblidar que impactarà molt seriosament sobre l'esfera sexual dels pacients i això pot provocar problemes de caràcter psicològics molt rellevants.
La prevalença del dolor pèlvic crònic en l'àmbit epidemiològic és molt variable segons els estudis. Segurament això tingui a veure amb aspectes socioculturals. Pot anar del 6,4% al 25,4% a les dones segons els últims estudis i és inferior entre els homes on se situa entre el 2% i el 17%. És molt probable que en el cas dels homes existeixi una infravaloració d'aquesta prevalença amb relació a una menor predisposició per consultar problemes que també afecten l'esfera sexual.
El diagnòstic és clínic, es fa necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats, i de proves neuropsicològiques que avaluen les dificultats cognitives d'atenció i concentració. També existeixen les pertinents proves complementàries per descartar organicitat i poder fer un bon diagnòstic.
És necessari l'abordatge multimodal: psicoeducació, tractament psicològic i tractament farmacològic. En existir també una afectació de la sexualitat hem de considerar molt important l'abordatge amb les parelles dels pacients si és el cas. Es disposa de diferents fàrmacs que han demostrat ajudar per al control de símptomes arribat el cas. És molt important pel tractament generar una bona relació metge-pacient que eviti exploracions complementàries innecessàries i iatrogènia.
Anamnesi clínica. Entrevista psicològica. Exploració neuropsicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla. Neuroimatge. Escàners.
Col·laborar amb els professionals sanitaris de les diferents especialitats que tracten el dolor pèlvic crònic. Programar visites regulars i portar a terme la gestió adequada de la demanda de proves complementàries i intervencions mèdiques per evitar iatrogènia. Fer activitat física regular, intentar un bon descans nocturn, estar actiu i prendre part d'activitats laborals o d'oci, practicar teràpies de relaxació tipus mindfulness i evitar el consum de tòxics. Fisioteràpia rehabilitadora.
És una deficiència congènita de l'activitat del factor VIII (dèficit de factor de la coagulació) que es transmet genèticament. El gen alterat es troba en el cromosoma X i acostuma a afectar principalment homes (malalts), mentre que les dones són portadores i no pateixen la malaltia. Les dones en tenir dos cromosomes X compensen amb el cromosoma X, tot i que n'hi ha de simptomàtiques.
La coagulació sanguínia depèn de la interacció de diferents proteïnes circulants en el plasma, que són els anomenats factors de coagulació. Aquestes proteïnes interactuen amb les plaquetes per formar el coàgul sanguini. Hi ha diferents problemes per dèficit de factors de coagulació o per altres dèficits.
Els símptomes dependran dels nivells de factor VIII en el plasma sanguini, encara que és característica l'aparició de:
Hemartrosi (hemorràgia articular, preferentment de genolls).Hematomes musculars greus (poden afectar la musculatura de l'esquena).Hematomes del teixit conjuntiu (hemorràgia abdominal o del terra de la boca).Hemorràgies per les mucoses (sobretot de les genives).Ocasionalment hemorràgies intracranials: no habitual, però molt greu.
Com que es tracta d’una malaltia genètica es pot manifestar a totes les edats, des del moment del naixement si es produeix traumatisme en el part o en començar a caminar o gatejar. Després es poden produir hemorràgies espontànies o posteriors a un traumatisme lleu.
El diagnòstic es fa al Laboratori d'Hemostàsia:
- Temps parcial de tromboplastina activat o TTPA prolongat. Test Kasper: es barreja el plasma del pacient amb un plasma control, i si es normalitza, vol dir que el factor VIII del control ha equilibrat la pèrdua del pacient.
- Diagnòstic genètic: conèixer la mutació al gen del factor VIII.
Actualment, el tractament consisteix principalment en l'administració de factor VIII recombinant, obtingut per procediments biotecnològics. El problema és que es produeixen anticossos que en un termini d'un o dos dies neutralitzen el factor recombinant esmentat, per la qual cosa el pacient s'ha de punxar profilàcticament. Hi ha nous tractaments de llarga durada amb menys infusions a la setmana i un altre de subcutani.
El Trastorn Límit de Personalitat (TLP) és un trastorn psicopatològic greu caracteritzat per inestabilitat emocional, conductes impulsives, dificultat en les relacions interpersonals i problemes d'identitat. Debuta a l’adolescència i sense tractament pot interferir molt negativament en el desenvolupament psicosocial. Per millorar el pronòstic cal un diagnòstic i un tractament d’instauració precoç.
El Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) és un trastorn associat al neurodesenvolupament. Es considera que és el resultat de la interacció entre una vulnerabilitat determinada biològicament i una sèrie de circumstàncies ambientals estressants que comprometen el procés de maduració emocional de l’individu. Això fa que a l’adolescència es manifesti una capacitat per gestionar les emocions negatives més baixes del que ja seria esperable a aquesta edat i desenvolupi un patró de relacions interpersonals caracteritzat per la inestabilitat i la dependència.
En aquest context, comencen a manifestar-se conductes poc adaptatives per controlar el malestar, com les autolesions o el consum de drogues, que repercuteixen negativament en el funcionament del subjecte als diferents nivells: relació amb la família, rendiment acadèmic, vida afectiva i vida social. A més, les manifestacions primerenques del TLP acostumen a anar associades a una major impulsivitat, i per això el risc de conductes suïcides és molt elevat. L’evolució del trastorn al llarg de la vida, sense tractament, s’associa a importants carències a tots els nivells i abordatges terapèutics de major complexitat, en relació amb els que es poden aplicar a l’adolescent o adult jove.
La psicopatologia del TLP es pot resumir en tres grups clínics, que agrupen criteris diagnòstics del trastorn:
1. Desregulació emocional, que inclou inestabilitat afectiva, ira inapropiada i por a l'abandonament.
2. Relacions alterades, que inclou relacions inestables, alteració de la identitat, sentiments crònics de buidor i alteracions cognitives relacionades amb l'estrès.
3. Desregulació conductual, que inclou conductes autolesives i conductes impulsives en almenys dues àrees adaptatives.
La prevalença de TLP a la població general adulta se situa entre el 1,4% i el 5,9% i es considera el Trastorn de Personalitat (TP) més diagnosticat en els diferents nivells assistencials. Als adolescents, el TLP té una prevalença entre el 0,7 i el 2,7%. La clínica més característica del TLP és més freqüent en el sexe femení. L'home amb TLP sovint acaba essent erròniament diagnosticat d'altres trastorns, per la qual cosa es considera que no hi ha una diferència real entre gèneres.
El diagnòstic és basat en criteris clínics identificats en una anamnesi estricta realitzada per professionals especialitzats. És important identificar la presència dels trets de personalitat disfuncionals ja des de l'adolescència o edat adulta precoç. És aconsellable complementar l'anamnesi amb entrevistes estructurades per explorar tant la psicopatologia del TLP com la d'altres TP i trastorns psicopatològics de clínica similar, per fer el diagnòstic diferencial i poder tractar de manera adient.
El tractament d'elecció és psicoterapèutic. Els psicofàrmacs, especialment els antipsicòtics atípics, incrementen l'eficàcia de la psicoteràpia facilitant l'autocontrol del pacient. Existeixen psicoteràpies específicament dissenyades pel tractament del TLP, com la teràpia dialèctica conductual, la teràpia basada en la mentalització i la teràpia focalitzada en la transferència. L'objectiu de les teràpies és millorar la capacitat per gestionar les emocions negatives i les relacions interpersonals.
Anamnesi clínica. Entrevista estructurada de la psicopatologia. Exploració neuropsicològica. Analítica sanguínia i determinació de tòxics en orina. Constants vitals i paràmetres antropomètrics.
És important la identificació i tractament precoç de conductes o trastorns associats a un major risc per desenvolupar un TLP, com per exemple les autolesions o el Trastorn per Dèficit d'Atenció i/o Hiperactivitat (TDAH). Cal potenciar totes aquelles estratègies orientades a evitar el consum de drogues i alcohol, principal factor de mal pronòstic en el TLP. Cal treballar per prevenir el deteriorament del funcionament psicosocial de l'adult amb un TLP de llarga evolució.
El trastorn d'estrès posttraumàtic és una condició clínica que es pot desenvolupar després d'una experiència extremadament traumàtica (ex: desastres naturals, accidentals o de violència interpersonal). Es descriu per símptomes característics, de reexperimentació, d'hiperactivació, d'evitació d'estímuls relacionats amb l'esdeveniment i alteracions de l'estat d'ànim i de la cognició.
Tot i que la majoria de les persones exposades a un esdeveniment traumàtic es recuperaran en un temps considerat breu i amb pocs efectes negatius, algunes persones poden desenvolupar una varietat de respostes que dificulten la seva recuperació. Algunes d'aquestes respostes són específiques de l'esfera de l'estrès traumàtic, com ara l'Estrès Agut (TEA) i l'Estrès posttraumàtic (TEPT), en les seves diverses modalitats. Actualment, d'acord amb el Manual per al diagnòstic dels trastorns mentals (DSM 5) es defineixen quatre grups de símptomes per al seu diagnòstic, després d'una experiència traumàtica, requerint una durada dels símptomes superior a un mes i donant lloc a un malestar clínicament significatiu o un deteriorament important del funcionament del pacient. Pot acompanyar-se de símptomes dissociatius (despersonalització i / o de realització) i presentar-se amb una expressió retardada (si la totalitat dels criteris no es compleixen fins almenys 6 mesos després de l'esdeveniment). Encara que l'exposició a l'esdeveniment traumàtic és l'esdeveniment precipitant per al seu desenvolupament, cada vegada són més evidents que factors de risc biològics i psicosocials poden ser predictors de la instauració dels símptomes, de la seva gravetat i de la cronicitat.
1. Símptomes d'INTRUSIÓ (1 o més): records, malsons, reaccions dissociatives, malestar psicològic i / o fisiològic intens davant claus evocatives del trauma.
2. Símptomes d'EVITACIÓ (d'1 o més estímuls relacionats amb el trauma): records, persones, llocs ...
3. L'alteració de l'ALERTA i la reactivitat associada al trauma (irritabilitat, hipervigilància, problemes de concentració, respostes de sobresalt exagerades).
4. Alteracions negatives cognitives i de l'estat d'ànim
El TEPT s'ha identificat en persones de tot el món que han patit una experiència de naturalesa traumàtica. La seva prevalença varia en funció de la intensitat i tipus d'experiència traumàtica així com de diversos factors de vulnerabilitat (socials, econòmics, culturals, biològics).
El diagnòstic és CLÍNIC, i cal fer una adequada avaluació per part d'un professional sanitari expert. Es disposa de diferents escales per valorar la gravetat dels símptomes i / o trastorns comòrbids associats (especialment dels trastorns d'ansietat, de l'estat d'ànim i d'abús de substàncies).
Els tractaments basats en l'evidència, indiquen un abordatge multimodal: Psicoeducació, Tractaments psicològics específics (ex: Teràpia cognitiva conductual focalitzada en trauma, Teràpia d'Exposició i l'EMDR) i Tractaments farmacològics (ex: els ISRS, principalment sertralina i paroxetina).
Anamnesi clínica. Entrevista psiquiàtrica i psicològica, amb suport d'escales i qüestionaris validats.
Cribratge en grups de risc per a un diagnòstic i tractament precoç.
La fibrosi quística és una malaltia genètica que afecta els pulmons, l'aparell digestiu i altres òrgans del cos. Afecta les cèl·lules que produeixen el moc, la suor i els enzims digestius. Les secrecions de l'organisme que normalment són poc espesses i fluides es tornen més espesses. En comptes d'actuar com a lubricant, les secrecions espesses formen taps, sobretot a pulmó i pàncrees Els pacients amb fibrosi quística tenen un nivell més elevat que el normal de sal en la suor.
L'edat de presentació dels símptomes és variable, depenen de la intensitat de la malaltia en cada persona. Actualment, es fa un cribratge de l'existència de fibrosi quística els primers dies de vida, la qual cosa permet el diagnòstic al mes de néixer, molt abans que els símptomes es desenvolupin. El més habitual és que els símptomes apareguin els primers mesos o anys de vida, tot i que en alguns pacients es poden manifestar en l'adolescència o en la vida adulta. Hi ha hagut una millora molt important de la qualitat de vida dels pacients amb fibrosi quística en comparació a dècades anteriors. Encara que la fibrosi quística requereix mesures de tractament diàries, els pacients afectats poden anar a l'escola i a treballar.
Els símptomes més freqüents en els nens petits són les deposicions greixoses, el retard de pes i les bronquitis i infeccions respiratòries de repetició. En els nens grans i els adults poden aparèixer sinusitis, diabetis, pancreatitis o problemes de fertilitat.
Afecta infants i a adults en més o menys gravetat segons si la malaltia té una forma lleu o greu de manifestar-se.
En el moment del naixement es fa un cribratge a tots els nounats amb una analítica sanguínia que ajuda a la determinació de tripsina immunoreactiva.
El test de la suor (mesura de la quantitat de sal en la suor) és una important prova diagnòstica. Es fa amb l'estimulació de la pell per a augmentar la suor i mesurar la quantitat de clor que és segregat. En la fibrosi quística hi ha un augment de clor i de sodi.
El diagnòstic es confirma amb l'anàlisi genètica on es busca mutacions en el gen CFTR (Cystic Fibrosi Transmembrane Regulator), implicat en el pas de sal a través de les membranes del cos.
És molt important que els pacients siguin atesos en una Unitat especialitzada multidisciplinària.
Actualment, no hi ha una cura definitiva tot i que hi ha molta investigació en aquest àmbit i en un futur probablement es podrà canviar el curs natural d’aquesta malaltia amb nous fàrmacs que es comercialitzaran.
El tractament va adreçat a mantenir la funcionalitat pulmonar, a evitar les infeccions respiratòries, i a millorar l'absorció d’aliments i la nutrició. La fisioteràpia respiratòria és fonamental. S'entén per tal fer els exercicis respiratoris que mantinguin la ventilació adequada dels pulmons, en alguns casos junt amb inhalació d’una solució de clorur sòdic, d’altres substàncies fluïdifica’ns o antibiòtics.
Cal administrar les vacunes preventives pertinents (grip, antipneumocòccica, etc.). La Unitat de Fibrosi quística fa el disseny del tractament per a cada pacient, que varia al llarg dels temps segons l'evolució.
Des del punt de vista digestiu, es pot ajudar la funció pancreàtica amb enzims pancreàtics que es donen per via oral i promouen l'absorció dels aliments.
En alguns casos, si la malaltia està molt avançada, cal realitzar un trasplantament pulmonar. Cada vegada milloren més els tractaments i és menys freqüent la necessitat de fer-lo.
Determinació de tripsina immunoreactiva tripsinogen en sang, Test de la suor, Anàlisi genètica.
Hi ha exploracions complementàries útils com són les anàlisis sanguínies per mirar nivells de vitamines entre altres coses, la radiografia de tòrax, el TAC toràcic, les proves funcionals respiratòries (Espirometria), i l’anàlisi de femtes.
La detecció precoç és una realitat, i permet un tractament anticipat al desenvolupament dels símptomes.
El trastorn per dèficit d'atenció i/o hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament, d'origen neurobiològic, que s'inicia en la infància, però pot continuar en l'adolescència i l'edat adulta. Els pacients amb aquest trastorn poden tenir dificultats per mantenir l'atenció, poden ser hiperactius i inquiets, i/o poden actuar de forma impulsiva. Els símptomes del TDAH es manifesten en diferents activitats i àrees, com el col·legi, la feina o en qualsevol altre ambient social.
1) Inatenció: dificultats per mantenir atenció, errades per oblits, manca d'organització i planificació, pèrdua o oblit de les coses, distracció fàcil.
2) Hiperactivitat: moviment en excés, dificultats per relaxar-se o romandre assegut, sensació de motor intern, molta xarrera.
3) Impulsivitat: respostes precipitades, dificultat per esperar, interrupcions constants. També presenten inestabilitat emocional, baixa autoestima, fracàs acadèmic, inestabilitat laboral i familiar.
La prevalença del TDAH se situa en termes generals al voltant del 3-7%. El 50% dels nens continuaran tenint símptomes clínics durant l'adolescència i en l'etapa adulta.
El TDAH és més freqüent en el sexe masculí que en el femení entre la població general, amb una proporció 2:1 en nens i 1,6:1 en adults. El sexe femení té més tendència a presentar principalment inatenció.
El diagnòstic és CLÍNIC, és necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient i/o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats, i de proves neuropsicològiques que avaluen les dificultats atencionals i la disfunció executiva.
És necessari l'abordatge multimodal: Psicoeducació, tractament psicològic i tractament farmacològic. En el cas de població infantil, l'abordatge inclou entrenament de pares i intervenció escolar. Es disposa de diferents fàrmacs psicoestimulants i no psicoestimulants que han demostrat ser eficaços i segurs per al control de símptomes.
Anamnesi clínica. Entrevista psicològica. Exploració neuropsicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla.
La tuberculosi és una infecció causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosis, que afecta principalment els pulmons i es transmet per via aèria. Els símptomes més freqüents són tos, febre, sudoració nocturna i pèrdua de pes. Es diagnostica amb proves clíniques, d’imatge i microbiològiques. El tractament és llarg (mínim sis mesos) amb combinació de fàrmacs i és curable si es compleix correctament.
Malaltia infecciosa produïda pel microorganisme Mycobacterium tuberculosis, que afecta principalment el sistema respiratori i que requereix un tractament prolongat i sense interrupció per aconseguir la curació. Si s'interromp, es produeixen de manera característica resistències als fàrmacs, la qual cosa dificulta la curació.
El reservori de Mycobacterium tuberculosis és l'home i en general, és una malaltia transmissible per via aèria. El contagi es produeix per una convivència estreta amb una persona amb tuberculosi pulmonar. És important tenir clar que estem parlant d'una malaltia tractable, guarible i que es pot erradicar, la qual cosa vol dir que podria arribar a desaparèixer de la població mundial.
Tanmateix, actualment és la primera causa de mort per malalties infeccioses al món. Factors com ara les resistències als fàrmacs de primera línia o coinfeccions, dificulten el tractament de la malaltia i augmenten la mortalitat.
Els símptomes de la tuberculosi depenen de l'òrgan al qual afecti. En el cas de l'afectació pulmonar, els símptomes més freqüents són tos amb expectoració, febre, pèrdua de pes i sudoració nocturna. S'ha de considerar el diagnòstic de tuberculosi quan aquests símptomes duren més de 3-4 setmanes.
Pot afectar qualsevol persona si ha estat en contacte amb pacients afectats.
La tuberculosi es diagnostica d'acord amb la simptomatologia dels pacients, les troballes de l'exploració física i els resultats de les proves complementàries. Les proves microbiològiques són un pilar bàsic per al diagnòstic. Entre aquestes s’inclouen el cultiu de micobacteris, tècniques microscòpiques i proves de biologia molecular. Els pacients tenen un diagnòstic confirmat quan les proves microbiològiques són positives, en cas contrari tenen diagnòstic probable.
Es fa mitjançant una associació de fàrmacs per evitar l'aparició de resistències. La durada del tractament és llarga (mínim, sis mesos) perquè molts fàrmacs actuen sobre els bacteris en divisió i aquest microorganisme és de creixement lent. Si és possible s'administren totes les pastilles en una sola presa al dia per facilitar el compliment del tractament.
Són la radiografia de tòrax, analítica general i cultius de mostres biològiques.
No existeixen mesures de prevenció específiques per evitar la infecció
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades