Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’otitis és una inflamació de l’oïda que pot afectar el conducte extern o l’oïda mitjana. És freqüent en infants i sovint s’associa a banys en piscines o a infeccions respiratòries. El dolor és el símptoma principal i el tractament depèn del tipus i la causa.
Hi ha dos tipus d'otitis, molt diferents, que poden patir els nens: l'otitis externa i l'otitis mitjana.
L'otitis externa afecta el conducte auditiu i es relaciona, sobretot, amb exposició a aigua de piscines i banys en aigua dolça en general. És més freqüent a l'estiu.
L'otitis mitjana es relaciona amb infeccions de les vies respiratòries altes, i al seu torn pot ser autolimitada (es resol per si sola, com passa en la majoria dels casos) o purulenta tributària de tractament antibiòtic. És més freqüent a l’hivern.
En tots dos casos és clínic: antecedents, valoració de la simptomatologia i exploració mitjançant otoscòpia.
Exploració otoscòpica. Ocasionalment, si hi ha supuració, cultiu de l’exsudat.
L’esclerodèrmia és una malaltia autoimmune rara que provoca un excés de col·lagen i l’enduriment de la pell. També pot afectar òrgans com el pulmó, el cor, el ronyó o el sistema digestiu. Un dels símptomes més característics és el fenomen de Raynaud, amb canvis de color als dits amb el fred. El tractament se centra a controlar els símptomes i les complicacions segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
La malaltia pulmonar obstructiva crònica o MPOC és una malaltia respiratòria que produeix obstrucció a la via aèria. Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Encara que pot ser deguda a altres causes, principalment es produeix per exposició al fum del tabac. El tractament principal són els broncodilatadors en inhalació.
La MPOC és una malaltia respiratòria que apareix principalment en fumadors o exfumadors i que produeix que la via aèria estigui obstruïda o "bloquejada".
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Els pacients amb MPOC també poden presentar episodis d'infecció o empitjorament dels símptomes, conegut com a exacerbació.
La malaltia afecta principalment fumadors i exfumadors. També està relacionada amb l'exposició a altres fums, com a fum de biomassa. En un petit percentatge pot ser degut a causes genètiques. La prevalença de la MPOC arriba fins al 10% de la població adulta de més de 40 anys a Espanya.
El diagnòstic de la MPOC es confirma mitjançant una prova respiratòria: l'espirometria. Aquesta és una prova molt senzilla que també pot realitzar-se al CAP. Aquesta prova hauria de fer-se en tots els individus majors de 40 anys amb història de tabaquisme que tinguin símptomes respiratoris com ofec o tos.
El tractament habitual de l'MPOC són els broncodilatadors administrats mitjançant un inhalador. Hi ha dos tipus diferents de broncodilatadors que poden administrar-se junts o per separat, segons les necessitats de cada pacient. La finalitat d'aquest tractament és disminuir la sensació d'ofec i el nombre d'exacerbacions i millorar la capacitat a l'esforç. En alguns pacients també pot ser necessari administrar corticoides en inhalació. A més, el millor tractament per a la MPOC és deixar de fumar.
A més de l'espirometria, altres proves que poden ser necessàries són la radiografia de tòrax, escàner, cultiu de l'esput o altres proves respiratòries més completes. Habitualment també s'elabora una anàlisi de sang per descartar una causa genètica.
Com el tabac és el principal factor de risc, la millor prevenció per evitar la MPOC és evitar el tabac. També es pot reduir l'exposició a pol·lució ambiental i al tabaquisme passiu.
Les deficiències de factor poc comunes són un grup de trastorns de la coagulació hereditaris provocats pel dèficit d'un o de diversos factors de la coagulació. Els factors de la coagulació intervenen en una sèrie de reaccions per aturar una hemorràgia. Es considera que dins d'aquest conjunt de dèficits es poden veure afectats els factors I, II, V, V + VIII, VII, X, XI o XIII.
Malgrat que en general no solen produir clínica de sagnies espontànies, davant de cirurgies o procediments invasius és necessari avaluar prèviament el pacient i considerar l’administració del tractament adequat segons el tipus de procediment i de dèficit.
Cal tenir en compte que amb la majoria de factors acostuma a haver-hi una bona correlació entre els nivells de factor i la clínica, per exemple, en els dèficits de factor FI, FII, dèficit combinat de FV i FVIII, dèficit de FX i dèficit de FXIII. Tanmateix, en el cas del FV i VII la correlació no és tan clara i amb el FXI no hi sol haver correlació entre els nivells i la clínica.
De manera general acostumen a presentar sagnia després de procediments invasius com exodòncies, cesària, intervencions quirúrgiques, anestèsia epidural, etc. A més, poden produir hemorràgies mucoses, epistaxi, menorràgies, sagnia intestinal, etc.
Com que és una malaltia genètica es pot manifestar a totes les edats. Generalment amb un nivell de factor > 20% l'hemostàsia està assegurada per fer una vida diària normal, encara que cal individualitzar segons el factor deficitari i les característiques de cada pacient.
El diagnòstic es fa al Laboratori d'Hemostàsia:
El tractament dependrà de la clínica del pacient, dels nivells hemostàtics necessaris per fer una intervenció, etc. En casos lleus pot ser suficient l'administració d'antifibrinolítics, i en d'altres l'administració del factor recombinant si està disponible; en cas contrari es pot utilitzar plasma o CCPA.
Les proves de laboratori esmentades.
L’artrosi o osteoartrosi és un procés degeneratiu marcat per la lesió del cartílag de les articulacions. L’articulació és l’àrea on un os es connecta amb l’altre os per permetre el moviment. El cartílag és un teixit que recobreix les articulacions i fa d’amortidor de la càrrega i de l’impacte i permet el moviment de les articulacions sense fricció. Normalment, apareix a la columna lumbar, cervical, maluc, genolls i mans.
La manifestació més freqüent és el dolor que millora amb el repòs, la rigidesa en iniciar el moviment, deformitat i dificultat per mobilitzar les articulacions afectades. Pot haver-hi un cert grau d’inflamació, que causarà tumefacció per acumulació excessiva de líquid a l’articulació. Això no obstant, s’ha de diferenciar de l’artritis, que és una malaltia inflamatòria reumàtica en què el problema radica en la inflamació articular i que provoca un dolor que no millora amb el repòs. El fet que en anglès l’artrosi s’anomeni osteoarthritis pot donar lloc a confusió.
És molt prevalent i genera un impacte sociosanitari elevat. L’estudi EPISER2016, de la Sociedad Española de Reumatología, va mostrar que la prevalença en població a partir dels 40 anys és del 29%.
L’edat és el principal factor de risc. És més freqüent en dones. El desgast del cartílag està clarament associat a l’obesitat i a la manca d’exercici físic regular. També hi predisposa tenir una alteració en l’alineació articular/postural. De vegades, la causa prové d’una lesió traumàtica o altres desordres previs a l’articulació afectada. Té un component genètic (especialment l’artrosi de mans).
El diagnòstic s’obté a partir dels símptomes, l’exploració física i proves d’imatge.
El tractament farmacològic consisteix normalment en analgèsia convencional, com és el paracetamol, que serà el tractament analgèsic d’elecció. Hi ha tractaments d’acció lenta, com el sulfat de condroïtina (via oral) o l’àcid hialurònic (infiltració), que tenen certa eficàcia en la millora del dolor, especialment en artrosi de genolls. La cirurgia (pròtesi) es reserva per a casos en els quals l’articulació està molt destruïda i les altres mesures han fracassat.
És una malaltia hematològica crònica infreqüent d’evolució molt lenta. Es caracteritza per l'augment de la producció de plaquetes i la seva associació amb un risc més alt de trombosi i sagnies. En general, cursa en forma asimptomàtica i es detecta en analítiques de control rutinàries. De moment aquesta malaltia no té cura i el tractament va dirigit a la prevenció de complicacions.
Està inclosa en el grup de malalties mieloproliferatives cròniques, que són un tipus de càncer hematològic d’evolució lenta. Se’n desconeix la causa, encara que se sap que hi ha mutacions que hi estan associades en un 80% dels casos. No s'hereta, però en algunes famílies hi pot haver diversos afectats.
Es caracteritza per l'augment de producció de plaquetes i la seva associació amb més risc de trombosi arterial o venosa, o per contra amb sagnies.
És una malaltia crònica que no té cura per ara, amb una evolució normalment benigna. Es controla eficaçment durant llargs períodes de temps i, en general, no dificulta les activitats diàries ni la feina. Són pacients que tenen més risc que la població general de desenvolupar altres malalties hematològiques, com leucèmia aguda o mielofibrosi.
Molts pacients no presenten símptomes quan se’ls hi diagnostica ni durant l'evolució de la malaltia. També es poden presentar diferents combinacions de símptomes com fatiga, picor, sudoració nocturna, mal d’ossos i cefalea.
La severitat d’aquests símptomes varia molt entre els pacients.
Es considera una malaltia rara, amb una incidència baixa d’1,5-3 casos per cada 100.000 habitants. Afecta principalment persones d’entre 60-70 anys i en un percentatge menor, pacients més joves. És més freqüent en dones.
En general es diagnostica a partir d'analítiques de control que mostren un augment sostingut del recompte de plaquetes.
Per diagnosticar-la es fa una biòpsia de medul·la òssia que, juntament amb l'analítica, permetrà determinar els factors de risc de progressió de la malaltia, que guiaran el tractament.
En general s'associa a mutacions genètiques que refermen el diagnòstic.
No sempre està indicada l'administració d'antiagregants o de fàrmacs per disminuir el nombre de plaquetes.
L'objectiu del tractament és prevenir les complicacions trombòtiques i hemorràgiques, a més del control dels símptomes relacionats amb la malaltia, per la qual cosa l'hematòleg, en funció del risc i els símptomes, determinarà el moment d'iniciar el tractament.
Hi ha situacions especials, com l'embaràs, en què és necessari fer un enfocament multidisciplinari.
Es controla habitualment amb analítiques
El més important és prevenir les complicacions trombòtiques associades a aquesta malaltia, mitjançant el control de factors de risc cardiovascular (hipertensió, dislipèmia, no fumar, obesitat, sedentarisme) i complir el tractament recomanat per l’hematòleg.
És una malaltia hematològica crònica infreqüent, un tipus de càncer d’evolució molt lenta. Es caracteritza principalment per l'augment de producció de glòbuls vermells, associada a un risc trombòtic més elevat tant en venes com en artèries. Té símptomes inespecífics com l'augment de la rubicundesa facial i la picor corporal. Tot i que de moment no es pot curar, es controla eficaçment.
Està inclosa en el grup de malalties mieloproliferatives cròniques. Se’n desconeix la causa, encara que se sap que hi ha mutacions que hi estan associades en el gen JAK2 i que es presenten en un 98% dels casos. No s'hereta, però en algunes famílies hi pot haver diversos afectats.
Es caracteritza per l'augment de producció de glòbuls vermells (també poden augmentar els glòbuls blancs i les plaquetes) i està associada amb un risc més alt de trombosi arterial o venosa.
És una malaltia crònica, que per ara no es cura, però que es controla eficaçment durant llargs períodes de temps i, en general, no dificulta les activitats diàries ni la feina. Són pacients que tenen més risc que la població general de desenvolupar altres malalties hematològiques, com leucèmia aguda o mielofibrosi.
Inicialment pot ser asimptomàtica. És característic el rubor facial. Els pacients solen presentar cansament, mal de cap, marejos i picor (especialment després de la dutxa). També poden tenir dolor abdominal per l’augment de la mida de la melsa.
Afecta principalment pacients de prop de 60 anys i és una mica més freqüent en homes que en dones.
Es fa principalment mitjançant una analítica en què s'evidencien valors alts d'hemoglobina i hematòcrit, també poden augmentar les plaquetes i els glòbuls blancs. A més, també es du a terme un estudi molecular (mutació del gen JAK2) mitjançant analítica. De vegades poden ser necessaris altres estudis per completar el diagnòstic, com per exemple una biòpsia de medul·la òssia.
El tractament té per objectiu prevenir complicacions i controlar els símptomes. Es basa a disminuir l'excés de glòbuls vermells mitjançant flebotomies (extraccions de sang que es fan al banc de sang). Tret d'alguna contraindicació, els pacients requereixen antiagregació (àcid acetilsalicílic). També poden estar indicats altres fàrmacs que disminueixen els glòbuls vermells.
Els Síndromes Mielodisplàsics (SMD) són un grup de malalties de la medul·la òssia en què la producció de cèl·lules sanguínies és defectuosa. Això provoca citopènies (baixa quantitat de glòbuls) i cèl·lules anòmales. Alguns pacients no presenten símptomes i el diagnòstic es fa per anàlisi de sang. Quan hi ha símptomes, poden ser anèmia, infeccions o sagnat fàcil. El risc d’evolució a leucèmia aguda depèn del subtipus. El tractament inclou suport amb transfusions, medicació per restaurar la medul·la, trasplantament de medul·la i assaigs clínics.
És freqüent que els pacients amb SMD no presentin cap símptoma i que el diagnòstic es realitzi a conseqüència d'un control analític. No obstant això, quan apareixen símptomes, el més freqüent és que aquests siguin secundaris a les citopènies. El més habitual és astènia, pal·lidesa, palpitacions o sensació de falta d'aire amb l'esforç causa de la disminució de l'hemoglobina (anèmia). De vegades, poden presentar infeccions a conseqüència de falta de glòbuls blancs (neutropènia) o sagnat per xifra baixa de plaquetes (plaquetopènia). Aquests símptomes no són específics de la malaltia, de manera que davant la presència dels mateixos de manera persistent ha de consultar al metge d'atenció primària.
Els SMD no són malalties freqüents. Es detecten cada any 3 a 4 casos nous per cada 100.000 habitants. És més freqüent en pacients a partir dels 65 anys (75 casos / 100000 hab.) I són dues vegades més freqüents en homes que en dones.
El procés diagnòstic s'inicia amb una analítica en la qual s'observarà citopènies. Un cop es descarten altres causes que puguin justificar aquestes citopènies, es realitzarà un estudi medul·lar mitjançant un aspirat de moll de l'os (òrgan responsable de la fabricació dels elements de la sang).
L'aspirat medul·lar consisteix en una punció en l'os esternal o en un dels ossos de la pelvis, fet amb agulla fina amb anestèsia local. S'extreuen uns 4-10 ml de sang medul·lar mitjançant aspiració. En comptades ocasions és necessària l'extracció d'un cilindre ossi mitjançant punció-biòpsia amb una agulla gruixuda (trucut) De vegades, cal repetir la prova passat un temps per confirmar el diagnòstic.
El tractament dependrà de les característiques biològiques de la malaltia i de l'estat general del pacient.
Es basa en:
Càncer de pulmó és la denominació genèrica de la malaltia neoplàsica pulmonar en què hi ha presència de cèl·lules tumorals. Hi ha diferents tipus de càncer de pulmó, però tots tenen en comú el fet de tenir el consum de tabac com a factor de risc. Es detecta usualment pels símptomes que provoca, però pot ser també una troballa accidental en una exploració feta per una altra raó.
El càncer de pulmó s'origina quan prolifera un conjunt de cèl·lules canceroses i produeix un compromís local per l'espai que ocupen. Aquestes cèl·lules tenen tendència a escampar-se (metàstasi) en altres òrgans, i produeixen manifestacions neurològiques, dermatològiques o endocrines atípiques, perquè tenen un comportament biològic completament anòmal. Hi ha diferents tipus de càncer de pulmó des del punt de vista de la classificació cel·lular, que configuren tractaments i pronòstics diferents. Estem parlant sempre d'una malaltia greu, amb una supervivència global baixa al cap de 5 anys, que es pot estimar en un 20% dels pacients.
La recerca en aquesta malaltia en els últims anys ha portat a noves estratègies de tractament que en alguns casos aconsegueixen una remissió de la malaltia durant molt de temps.
El 90% tindran símptomes, que seran causats pel creixement local del tumor: símptomes respiratoris inespecífics com tos i dificultat per a respirar o en alguns casos emissió de sang amb l'esput.
També pot produir una gran diversitat de símptomes: vessament pleural (presència de líquid en la pleura), afectació d'arrels nervioses que passen pel tòrax, alteracions de la pell, i trastorns endocrins per què el tumor pot produir productes assemblats a les hormones normals.
Afecta ambdós sexes, amb predominança en el sexe masculí. La incidència del càncer de pulmó a la dona està augmentant d'una forma molt preocupant en els últims anys. Tot i que es pot produir en persones que no han fumat mai, l'antecedent tabàquic es troba gairebé sempre.
Amb la clínica tindrem una sospita, farem proves d'imatge en l'ordre: RX tòrax, TC, PET-TC per a confirmar la sospita i després la determinació de la classe cèl·lules implicades que haurem obtingut per punció pleural o per broncoscòpia. El diagnòstic final es fa sempre per confirmació de l'existència de cèl·lules neoplàsiques, determinació que fa el Servei d'Anatomia Patològica.
El tractament del càncer de pulmó cal que sigui individualitzat. La cirurgia pot tenir el seu paper, tant en el diagnòstic com en el tractament, així com la radioteràpia, la quimioteràpia, la immunoteràpia i l'ús de fàrmacs biològics adreçats a bloquejar determinats receptors cel·lulars, diferents en cada pacient.
Les proves més habituals per al diagnòstic són la radiografia de tòrax, el TAC, el PET-TAC, la punció-aspiració del líquid pleural i la broncoscòpia.
La prevenció del càncer de pulmó passa obligatòriament per l'abstenció absoluta del consum de tabac. També per evitar l'exposició a determinats tòxics ambientals, propis d'alguns entorns professionals, com són l'arsènic, l'asbest o el crom.
La mielofibrosi està inclosa en el grup de malalties mieloproliferatives cròniques, pot ser d'aparició nova (primària) o posterior a la policitèmia vera o la trombocitèmia essencial.
Es caracteritza per fibrosi de la medul·la òssia, defecte progressiu de la producció de les cèl·lules de la sang i una marcada presència de símptomes constitucionals, a més de l'augment de la mida de la melsa i del fetge que proven de compensar la producció de glòbuls vermells.
Aproximadament 1/3 dels pacients no tenen símptomes, i el diagnòstic es fa a partir de l'estudi d'alteracions en analítiques de control.
Els símptomes apareixen de manera gradual i els més comuns són cansament marcat, sudoració nocturna, febrícula, pèrdua de massa muscular, pèrdua de la gana i dolor abdominal. Aquests símptomes no són exclusius d'aquesta malaltia, per això quan es presenten, cal consultar amb el metge de capçalera el qual, davant de la sospita de diagnòstic de mielofibrosi, remetrà el pacient al servei d'hematologia corresponent.
És una malaltia que pot romandre estable durant molt de temps, o presentar-se amb formes molt simptomàtiques
Es considera una malaltia rara, amb una incidència baixa de 5-7 casos per milió d'habitants i any. Afecta principalment persones entre 60 i 70 anys.
S'inicia el diagnòstic a partir de l'estudi dels símptomes esmentats, d'alteracions en l'examen físic (com l'augment de la mida de la melsa) o d'alteracions en les analítiques com poden ser anèmia, disminució de glòbuls blancs i de plaquetes, entre d'altres.
Per diagnosticar-la és indispensable fer una biòpsia de medul·la òssia que, juntament amb l'analítica, permetrà determinar els factors de risc de progressió de la malaltia, que guiaran el tractament.
El tractament es determina en funció del risc de progressió de la malaltia, les característiques del pacient i la presència de símptomes.
Per ara, l'únic tractament curatiu és el trasplantament de progenitors hematopoètics que pot oferir-se només a un petit grup de pacients, ja que s’acostuma a presentar en pacients grans, no candidats a aquest tipus de tractament.
Per tant, actualment el principal objectiu del tractament és controlar els símptomes i evitar les complicacions. Per al control dels símptomes relacionats amb l'anèmia s'utilitzen fàrmacs com l'eritropoetina, danazol, entre d'altres, i fins i tot transfusions de sang.
Per controlar els símptomes o l'augment de la mida de la melsa, s'usa hidroxiurea i ruxolitinib, principalment.
Hi ha assaigs clínics que intenten millorar el tractament actual, consulta amb el teu hematòleg quins són els disponibles.
Es controla habitualment amb analítiques.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades