Els símptomes

Poden aparèixer aïlladament en l'àmbit respiratori, abdominal i cutani tenint en compte la via d’exposició als al·lèrgens (respiratòria, ingestió...) i produir diverses malalties com l’asma. En casos greus poden arribar a combinar-se símptomes a diferents òrgans i sistemes i produir una situació de risc vital coneguda com a anafilaxi.

Segons l’àrea afectada poden produir-se:

• Símptomes respiratoris: picor de nas i ulls, obstrucció nasal, degoteig nasal, ofec, sensació de cos estrany a la gola, sibilació al pit i tos.
• Símptomes digestius: dolor abdominal, diarrees i vòmits.
• Símptomes cutanis: aparició de faves (inflamació sobreelevada de la pell i de color vermell) –tant aïllades com generalitzades– per tot el cos.

En cas de reacció sistèmica (anafilaxi) els símptomes esmentats tenen tendència a combinar-se en la primera hora després de l’exposició als al·lèrgens, i de vegades, s'hi afegeix sensació de mareig i pèrdua de coneixement que requereixen urgentment l’ús de medicació i valoració mèdica.

A qui afecta la malaltia?

L'OMS ha arribat a classificar les malalties al·lèrgiques entre les sis patologies més freqüents del món. S'estima que poden afectar el 20% de la població mundial, i els països desenvolupats i industrialitzats estan més afectats que la resta.

En el nostre entorn, es calcula que una de cada quatre persones pot patir algun tipus de trastorn al·lèrgic al llarg de la seva vida. No obstant això, es produeixen notables diferències en la freqüència de presentació de les diferents malalties al·lèrgiques a les àrees geogràfiques del nostre país. L'asma bronquial, per exemple, és més habitual en zones costaneres i insulars que a les zones del centre de la península, amb oscil·lacions que van de l'1 al 5% de la població general; per la seva banda, la mitjana europea és del 6%.

No es disposa de dades definitives de la freqüència amb què es presenten les diferents malalties al·lèrgiques, ja que hi ha disparitat de resultats en els diferents estudis. Malgrat això, sí que tenim dades fiables sobre el motiu de la consulta als al·lergòlegs per part dels pacients espanyols: la rinitis al·lèrgica, l'asma i l'al·lèrgia als medicaments ocupen els tres primers llocs, amb una freqüència del 54, 23 i 17 %, respectivament.

La rinitis al·lèrgica és el procés més habitual, que arriba a afectar el 21% de la població general espanyola, encara que hi ha, tal com passa amb l'asma, diferències geogràfiques apreciables; la dermatitis atòpica la segueix en freqüència, ja que la pateixen el 4% dels nens en edat escolar; l'al·lèrgia a aliments afecta el 3-5% de la població infantil, i es redueix a menys del 2% en els adults.

Durant la segona meitat del segle XX les al·lèrgies han experimentat un increment espectacular i han multiplicat la seva prevalença per 5 en els països desenvolupats. Sembla, però, que la tendència en l'última dècada és cap a l'estancament, fins i tot s'observa un decreixement lleuger.

El diagnòstic

Les proves d’al·lèrgia s'utilitzen per identificar les substàncies a les quals un pacient està sensibilitzat. Aquest estudi es basa en l’ús de les proves cutànies, proves de laboratori per a l’estudi de la presència d’anticossos contra els al·lèrgens sospitosos i l’exposició controlada a aquests al·lèrgens.

En les malalties al·lèrgiques respiratòries, com la rinitis o l'asma, és possible mesurar de manera precisa el grau d'afectació mitjançant tècniques segures i indolores, com l'espirometria,l'òxid nítric exhalat i la rinometria acústica. Hi ha altres proves diagnòstiques de valor incert o no comprovat en què els resultats s'han d'interpretar amb cautela tenint en compte els coneixements científics actuals. En qualsevol cas, l'al·lergòleg ha de ser sempre el professional que indiqui i avaluï totes aquestes proves.

El tractament habitual

Els tractaments disponibles per a les malalties al·lèrgiques varien en funció de les seves característiques, de la gravetat i de si estan enfocats a l’alleujament de símptomes o a canviar el curs de la malaltia:

• Tractament simptomàtic: Es disposa de teràpies farmacològiques efectives per al tractament simptomàtic de les malalties al·lèrgiques. També es poden fer teràpies d’evitació o cercar alternatives segures en el cas de l’al·lèrgia a fàrmacs.
• Tractament modificador de la malaltia: Quan el control dels símptomes és parcial o inefectiu, i les proves diagnòstiques identifiquen un desencadenant clar, es pot optar per tractaments modificadors de la malaltia destinats a incrementar el llindar de tolerància dels pacients als al·lèrgens, amb la consegüent millora simptomàtica i la reducció en l’ús de medicació per a l'alleujament simptomàtic.

Prevenció

Actualment, encara no hi ha recomanacions específiques per evitar l’aparició de la malaltia. En el cas concret de l’al·lèrgia a aliments, s’ha observat que la introducció precoç dels aliments considerats tradicionalment com “al·lergògens” a partir del 4-6è més de vida, tenint en compte el desenvolupament psicomotor i digestiu dels infants, pot reduir el risc d’aparició de la malaltia.

Escolta el podcast

El VIH infecta a un determinat tipus de defenses de l’organisme, els limfòcits CD4+. Amb el temps la xifra de limfòcits va baixant i augmenta el risc de patir determinades infeccions per microorganismes (bacteris, virus, fongs i paràsits) que habitualment no donen problemes quan el sistema immunitari funciona correctament; és el que es coneix com a infeccions oportunistes. A més a més, el virus infecta altres cèl·lules de l’organisme i queda en estat latent en localitzacions com poden ser els ganglis limfàtics, la mucosa intestinal o d’altres. Aquest virus latent és conegut com a reservori viral i és un dels principals impediments per a la curació d’aquesta infecció.

El VIH NO es transmet per altres vies, com podrien ser objectes, insectes o contacte físic sense compartir sang o secrecions. El VIH es pot prevenir utilitzant preservatiu amb les relacions sexuals i evitant compartir material que pugui contenir sang infectada.

La síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) es defineix quan les xifres de CD4+ baixen per sota de 200 cèl·lules/μl o si apareix alguna de les malalties (infeccions o neoplàsies) que defineixen aquesta síndrome. Per aquest motiu, i també per evitar nous contagis, és molt important el diagnòstic precoç de la infecció. Tota persona que hagi tingut alguna situació de risc hauria de fer-se una serologia davant el VIH (i altres malalties de transmissió sexual), independentment que presenti o no símptomes. El fet de patir alguna altra malaltia de transmissió sexual augmenta el risc d’adquirir i transmetre el VIH.

Els símptomes

La infecció aguda pel VIH es pot manifestar de forma inespecífica, com qualsevol altra infecció vírica com podria ser una grip (febre, malestar general, erupció cutània, augment de mida de ganglis, dolor a les articulacions o en empassar, cansament...) o pot ser completament asimptomàtica.

Un cop cronificada la infecció, passa un temps variable en què el pacient pot estar completament asimptomàtic, però durant el qual es pot transmetre la infecció. A mesura que baixen les defenses (CD4+) pot aparèixer clínica relacionada amb les patologies associades, sigui infeccions o neoplàsies, que poden afectar a diferents òrgans/sistemes.

A qui afecta la malaltia?

Tota persona sexualment activa té el risc potencial d’infectar-se per VIH si desconeix l’estat de salut de la persona amb qui manté relacions sexuals i no pren alguna de les precaucions següents: l’ús del preservatiu profilaxi preexposició (PrEP: prendre una combinació de dos fàrmacs antiretrovirals sense tenir la infecció per VIH per tal de prevenir-la en cas que s’entri en contacte amb el virus). Afortunadament, la transmissió per altres vies com la sanguínia o la maternofetal ha disminuït significativament al nostre medi, gràcies a programes de reducció de danys o el cribratge del VIH en embarassades i donants de sang i òrgans entre altres mesures.

El diagnòstic

El diagnòstic del VIH es realitza al laboratori mitjançant la detecció d’anticossos que el pacient crea contra el virus, però que no serveixen per neutralitzar el virus i curar la infecció i que queden positius per tota la vida com un marcador de la infecció. I la detecció directa de parts del VIH, sia antígens del virus o la determinació del nombre de partícules de VIH que estan circulant per la sang (càrrega viral). S’ha de tenir en compte que des del moment que el virus entra a l’organisme i es detecten aquests antígens/anticossos passa un període de temps en què totes les proves són negatives, que es coneix com a període finestra. Amb les noves tècniques actuals, aquest període s’ha reduït a 2-3 setmanes després de la infecció.

El tractament

Avui en dia es recomana iniciar el tractament antiretroviral a tots els pacients amb infecció per VIH, independentment de la xifra de CD4+ o de la càrrega viral. L'única excepció serien els controladors d’elit, que són persones que mantenen la càrrega viral indetectable sense tractament. A la resta de persones infectades es comença el tractament tan aviat com el pacient està preparat per rebre’l i es té la informació necessària per triar la millor opció possible en cada cas. Un tractament efectiu ha de fer que la càrrega viral sigui indetectable, però no aconsegueix eliminar el VIH de l’organisme. D’aquesta manera s’aconsegueix preservar/recuperar el sistema immunitari i reduir la possibilitat de noves infeccions. De fet, quan el virus està indetectable en sang gràcies al tractament antiretroviral no es transmet la infecció a altres persones (indetectable=intransmissible).

Existeixen fàrmacs de diferents famílies que actuen en diferents punts del cicle de vida del VIH, frenant la seva replicació dins l’organisme. Així tenim els inhibidors de la transcriptasa inversa anàlegs i no anàlegs de nucleòsids, els inhibidors de la integrasa, els inhibidors de la proteasa i els inhibidors de l'entrada.

Actualment, el tractament antiretroviral és en forma de pastilles o en forma de fàrmacs injectables d'acció prolongada. El tractament estàndard és una combinació de 2 o 3 fàrmacs diferents, que sovint poden estar coformulats en dos o un sol comprimit. Actualment, el tractament antiretroviral és de per vida, ja que si el pacient abandona el tractament, el VIH latent als reservoris s’activarà i tornarà a multiplicar-se. En funció dels fàrmacs que s’estiguin prenent caldrà vigilar la possibilitat d’interaccions amb altres medicaments que rebi el pacient i pot fer necessari un seguiment analític o exploracions específiques per a determinats fàrmacs.

El seguiment

La infecció per VIH s’ha convertit en l'actualitat en una malaltia crònica i, amb el tractament actual, la gent diagnosticada avui dia,té una esperança de vida similar a la població general. Si la persona amb infecció per VIH realitza correctament els controls i pren la medicació antiretroviral pot fer una vida completament normal, i això inclou tenir fills sense transmetre’ls la infecció. Pel control de la infecció es fan visites rutinàries, habitualment cada 3-6 mesos, en què a través d’una analítica de sang es mesuren la xifra de defenses (limfòcits CD4+) i la càrrega viral.

En aquesta analítica es mesuren també altres paràmetres per tenir controlades altres patologies que el pacient pogués tenir (hemograma, funció renal, hepàtica, lípids). A més és possible que es facin un seguit d’exploracions complementàries específiques, com despistatge de malalties de transmissió sexual, cribratge de certes neoplàsies (cèrvix, anus), de patologia òssia... En les persones vivint amb VIH també poden estar indicades certes mesures preventives com per exemple la vacunació enfront dela grip o la malaltia invasiva per pneumococ.

La inflamació que provoca la replicació del virus a l’organisme també augmenta el risc de patir malalties que trobem en la població general, com per exemple patologia cardiovascular, hepàtica, renal, neurològica o certs càncers, podent aparèixer amb més severitat o a edats més joves. Per aquest motiu és molt important que les persones vivint amb VIH controlin els factors de risc convencionals i tinguin uns hàbits de vida saludables.

Prevenció

Com a malaltia de transmissió sexual, el VIH es beneficia de la detecció precoç i de l’ús de mètodes de protecció de barrera durant les relacions sexuals, bàsicament el preservatiu masculí o femení. Com ja s’ha comentat, en els últims anys s’ha estudiat l'ús de la PrEP com a estratègia preventiva. Aquesta estratègia ha demostrat una alta eficàcia per evitar la infecció pel VIH, però al contrari que l’ús del preservatiu, té l’inconvenient que no protegeix davant d’altres infeccions de transmissió sexual.

En cas de potencial exposició al VIH, es pot realitzar també la profilaxi postexposició (PPE), que consisteix a administrar una pauta de 3 fàrmacs antiretrovirals durant 28 dies, però s’ha d’iniciar dins les primeres 72 hores després de l’exposició al virus.

L’Hepatitis Crònica és una inflamació del fetge de duració superior als sis mesos. No totes les cirrosis hepàtiques estan produïdes per l’abús d’alcohol.

Causes

Les causes més freqüents d’hepatitis crònica són:

• Tòxics; alguns fàrmacs presos de manera crònica podrien produir una inflamació crònica del fetge. El tòxic que més freqüentment produeix una hepatitis crònica és l’alcohol.
• L’acumulació de greix al fetge (esteatosi hepàtica) és una causa cada vegada més freqüent d’hepatitis crònica. L'obesitat és una malaltia crònica que es produeix a conseqüència d'un trastorn metabòlic sistèmic que condueix a una excessiva acumulació de greix corporal. L’obesitat s'associa amb un major risc de patir esteatosi hepàtica i inflamació del fetge.
• Virus de l’Hepatitis. Dintre d’aquests virus, el més freqüent és el Virus de l’Hepatitis C (VHC). Entre el 60-80% dels pacients que s’infecten per VHC acaben produint una hepatitis crònica.
• El Virus de l’Hepatitis B (VHB) també pot produir una inflamació crònica del fetge. Aproximadament un 5-10 % dels pacients que s’infecten pel VHB a l’edat adulta i > 90% dels pacients que s’infecten el període neonatal (transmissió de mare a fill durant el part) acabaran desenvolupant una hepatitis crònica.
• Hi ha altres causes menys freqüents d’hepatitis crònica com podrien ser el dèficit d’alfa-1 antitripsina, la malaltia de Wilson o l’hepatitis autoimmune.

Dues terceres parts dels pacients, no presenten símptomes de la malaltia fins que ja han desenvolupat una cirrosi hepàtica. En aquest moment, poden presentar símptomes derivats de la cirrosi com podrien ser:

• Hipertensió portal; les cicatrius de la cirrosi produeixen que el fetge estigui més dur del normal. Per aquest motiu, la sang que intenta entrar al fetge ho fa amb més dificultat, creant una situació que rep el nom d’hipertensió portal. El signes més típics d’aquesta situació són l’augment de la mida de la melsa (esplenomegàlia), la presència de líquid a l’abdomen (ascites), aranyes vasculars o envermelliment de les plantes de les mans. A la vegada, la sang que no pot entrar al fetge de manera correcta, busca camins alternatius per passar. Un dels més freqüents són les venes de l’esòfag, que es dilaten formant el que rep el nom de varius gastro - esofàgiques (dilatacions venoses a l’estómac i a l’esòfag). Algunes vegades aquestes varius es poden trencar i produir hemorràgies digestives en forma de vòmits amb sang (hematèmesi) i sang digerida a la femta (melenes).
• Disfunció del fetge: El fetge té principalment funcions de síntesi (formació de proteïnes i lípids) i depuratives. Quan el teixit normal del fetge és substituït per cicatrius, aquestes funcions es deterioren. Per un costat disminueix la producció de les proteïnes que sintetitza (especialment factors de la coagulació i l’albúmina). Per altra banda, la funció mental es deteriora perquè les substàncies tòxiques s'acumulen a la sang i arriben al cervell. En condicions normals, el fetge les elimina de la sang, les descompon i posteriorment s'excreta a la bilis o a la sang com a subproductes innocus.
• Algunes persones amb disfuncions molt severes del fetge o obstruccions de la via biliar poden presentar coloració groguenca de la pell (icterícia), pruïja i femta de color clar, greixoses i molt fètides (esteatorrea).
• En moltes persones l’hepatitis crònica no progressa durant anys, mentre que en altres empitjora gradualment. El pronòstic depèn, en part, de quina sigui la causa de la malaltia

A qui afecta la malaltia?

Les hepatitis B i C es transmeten la majoria de les vegades per transmissió sexual o per addicció a drogues per via endovenosa. També es pot produir transmissió en el moment del part de la mare al fill. La transmissió a través de transfusió sanguínia està actualment molt controlada i ja pràcticament no es produeix.

L'hepatitis tòxica es produeix per exposició a tòxics, alguns ben coneguts, altres per reacció no esperada a fàrmacs que en la majoria de la població no causen cap efecte advers (idiosincràsia). L’abús d’alcohol és el tòxic més freqüent.

L’esteatosi hepàtica està directament relacionada amb l’augment de l’obesitat a la població general.

El diagnòstic

El diagnòstic es basarà en tres pilars

1. Antecedents familiars, personals i anamnesi:

Els pacients que pateixen hepatitis crònica solen presentar antecedents que ajuden al diagnòstic com abús d’alcohol o de drogues per via parenteral, ús d’alguns fàrmacs, ser fills de mare amb VHC o VHB o obesitat. En cas de persones amb hepatitis autoimmune poden presentar ells o els seus familiars directes altres malalties autoimmunitàries (com diabetis, colitis ulcerosa, lupus, vitiligen etc).

2. Exploració física:

Els pacients poden presentar signes característics de la hipertensió portal (ascites, aranyes vasculars, envermelliment de la planta de les mans, circulació col·lateral a l’abdomen). En casos d’esteatohepatitis no alcohòlica, els pacients presenten sobrepès/obesitat.

3. Exploracions complementàries:

• Analítica general: Es poden realitzar proves analítiques que posin de manifest la inflamació del fetge (transaminases) i la pèrdua de les seves funcions sintètiques (proves de coagulació, albúmina) i depuradora (augment de l’amoni). A la vegada, es pot fer un despistatge de la causa que produeix la inflamació (serologies virals en cas de sospita de malaltia vírica, autoanticossos i immunoglobulines per l’hepatitis autoimmune, coure en orina i ceruloplasmina per la malaltia de Wilson, etc.).
• Les proves d’imatge (ecografia abdominal i TC) posen de manifest la presència d’un fetge heterogeni amb més o menys fibrosi. Si el pacient presenta cirrosi hepàtica es poden veure vores nodulars i signes indirectes d’hipertensió portal (circulació col·lateral, esplenomegàlia, etc).
• Elastografia pot posar de manifest la presència de fibrosi hepàtica i la determina la seva severitat.
• Biòpsia hepàtica: pot servir per ajudar al diagnòstic diferencial (acumulació de coure en la malaltia de Wilson, hepatitis d’interfase en l’hepatitis autoimmune, estatosi macrovesicular en l’esteatohepatitis no alcohòlica, etc.). També ens marcarà el grau de fibrosi hepàtica/cirrosi.

El tractament habitual

El tractament dependrà de la causa de l’hepatitis crònica.

• Hepatitis viral; les hepatitis B i C tenen tractament antiviral específic. En el cas de l’hepatitis C, els nous antivirals d’acció directa han modificat radicalment el pronòstic dels pacients, essent en l’actualitat una malaltia curable amb pocs efectes secundaris.
• L’esteatosi hepàtica requereix canvis en l’estil de vida dels pacients (dieta equilibrada i exercici). Actualment, s’estan estudiant diversos tractaments farmacològics que podrien afavorir a la millora en l’acumulació de greix al fetge.
• Hepatitis autoimmune; té un tractament específic modulant el sistema defensiu amb corticoides i azatioprina.
• Malaltia de Wilson; és una malaltia que es produeix acumulació de coure al fetge i a altres òrgans. Els tractaments van dirigits a augmentar l’eliminació de coure per orina (D-penicilamina) o disminuir la seva absorció (sals de zinc).

Les proves més habituals

Són principalment les proves analítiques per diagnosticar la causa de la inflamació del fetge i la d'avaluar la disfunció, i l’elastografia per valorar el grau de fibrosi.

Prevenció

• La vacunació per virus A i B és el millor tractament possible (incloses en el calendari vacunal). No es disposa de moment vacuna per virus C.
• Els mètodes anticonceptius de barrera (el preservatiu) permeten evitar el contagi de les malalties de transmissió sexual (entre elles l'hepatitis B i C).
• L'ús de la vacunació precoç +/- gammaglobulines contra el virus de l'hepatitis B pot prevenir la transmissió del VHB de les mares infectades al nounat.
• L'hepatitis tòxica es prevé amb la precaució a l'exposició dels diferents tòxics implicats.
• Per últim, en el cas de l’esteatosi hepàtica, la prevenció es realitza mitjançant programes d’educació sanitària que afavoreixin a la millora dels hàbits.

Les característiques del TEAF poden dividir-se en característiques físiques (com anomalies facials), retard del creixement, alteracions del sistema nerviós i dèficits cognitius i/o conductuals. Un 90% dels individus amb TEAF presenta també altres trastorns psicològics, sent el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) el més prevalent.

Els símptomes

Els dèficits primaris del TEAF es caracteritzen per la presència de dèficits de memòria, atenció, problemes d'aprenentatge, dificultats per al pensament causa-efecte, dèficit d'habilitats socials i també d'autoregulació emocional. Aquestes dificultats poden portar a complicacions secundàries com fracàs escolar, problemes legals, conductes sexuals inapropiades, consum de substàncies, dependència i dificultats per incorporar-se al món laboral a l'edat adulta.

A qui afecta la malaltia?

A aquelles persones que han estat exposades a l'alcohol durant la seva etapa prenatal.

El diagnòstic

Per al diagnòstic del TEAF, és necessària tant una exploració física com una avaluació neurocognitiva i conductual.

El tractament habitual

El tractament del TEAF és multidisciplinari i requereix sovint tractament combinat: psicològic i farmacològic. Els abordatges psicològics que tenen major eficàcia demostrada són els tractaments basats en l'entrenament amb habilitats socials, autoregulació emocional i pautes per pares que permetin manejar millor els conflictes que suposa tenir un fill amb TEAF. Un abordatge adequat del TEAF també requerirà les adaptacions pertinents en l'àmbit escolar.

El seguiment psicològic inclourà tant el pacient com els seus pares o tutors. Es disposa de tractaments psicològics grupals (per adolescents i pares), tractament psicològic individual i teràpia assistida amb gossos.

Les intervencions s'adapten a l'edat del nen/adolescent i a les seves dificultats cognitives. Abans d'iniciar la intervenció psicològica, hem de disposar d'una avaluació neuropsicològica que ens indiqui quines són les funcions cognitives on el pacient presenta més dificultats per tal d'adaptar el tractament a les seves capacitats i que els seus cuidadors puguin regular les seves expectatives i modificar l’entorn en relació amb la conducta del nen/adolescent.

Proves més habituals

Anamnesi clínica. Entrevista psicològica. Exploració neuropsicològica. Avaluació física i en alguns casos, tècniques de ressonància magnètica i electroencefalograma.

Prevenció

La millor prevenció pel TEAF és no consumir alcohol durant l'embaràs. Els indicadors de millor pronòstic per aquells pacients afectats d'aquesta síndrome són un diagnòstic precoç (abans dels 6 anys) i un entorn familiar estable.

Els símptomes

Els símptomes inicials són els mateixos d’un quadre pseudogripal (febre, cefalea, dolors articulars i musculars, vòmits, entre d’altres) i poden durar fins a 10 dies. En les seves formes més greus pot arribar a produir una paràlisi respiratòria que condueix a la mort. La síndrome postpòlio presenta una nova debilitat neurològica que pot ser progressiva o abrupta sobre músculs afectes prèviament o sense afectació. Pot anar acompanyat o no de nous problemes de salut com són la fatiga excessiva, dolor muscular, dolor articular, intolerància al fred, disminució de la resistència física, de la funció i atròfia.

A qui afecta la malaltia?

Afecta principalment els nens i el mecanisme de transmissió pot ser via fecal-oral o a través d’un vehicle comú (aigua o aliments contaminats).

La síndrome postpòlio afecta pacients amb 20 anys o més d’evolució de poliomielitis.

El diagnòstic

És un diagnòstic clínic complementat amb proves de laboratori i electromiografia (EMG).

El tractament habitual

Tractament simptomàtic amb analgèsics, respirador en cas que sigui necessari, exercici suau i possibilitat d’aparells ortopèdics per evitar deformitats o facilitar la funció.

Les proves més habituals

En diagnòstic agut l’estudi de secrecions, excrements i líquid cefalorraquidi. EMG en la fase aguda i posterior per arribar al diagnòstic de la síndrome postpòlio.

Prevenció

La poliomielitis no té cura, però es pot prevenir per mitjà de la vacunació.

La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.

La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.

Els símptomes

La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.

Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).

A qui afecta la malaltia?

Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).

El diagnòstic

El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).

El tractament habitual

El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.

Les proves més habituals

Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.

L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.

Prevenció

La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.

L’hepatitis aguda consisteix en una inflamació aguda del fetge que fa que aquest no funcioni de manera correcta. Habitualment acostuma a estar produïda per virus, fàrmacs o altres tòxics.

Els símptomes són molt variables i moltes vegades passen inadvertits. Els més comuns són cansament, poca gana, nàusees, dolors musculars i febre. A vegades apareix tint groc a la conjuntiva dels ulls i la pell (icterícia) i orina fosca (colúria). Els símptomes poden durar entre un i tres mesos, fins que es produeix la recuperació. Les hepatitis B i C es poden cronificar.

• L’hepatitis viral aguda és la causa més freqüent d’inflamació del fetge. Hi ha alguns virus que tenen marcada predilecció per infectar el fetge. Bàsicament en trobem cinc, que són els virus de l’hepatitis A, B, C, D i E. Els virus que amb més freqüència produeixen inflamació aguda del fetge són els virus de l’hepatitis A i B.
• El virus de l’hepatitis A infecta sobretot nens i joves, de vegades sense símptomes i en general es cura espontàniament sense deixar seqüeles. Es contagia per mitjà de la via digestiva (aliments o begudes contaminades) o a través de persona a persona en un medi amb unes condicions higièniques pobres. Malgrat que és prevenible amb la vacunació, el millor mètode per evitar la transmissió de la malaltia és mantenir unes bones condicions higienicosanitàries.
• El virus de l’hepatitis B, quan es presenta de forma aguda, acostuma a afectar nens i adults joves no vacunats. En aquests casos, el mètode de transmissió acostuma a ser per via sanguínia i sexual. L’hepatitis per virus B es pot cronificar i, si no es tracta, pot produir fibrosi/cirrosi hepàtica (mort de les cèl·lules del fetge que són substituïdes per teixit cicatricial). L’hepatitis B també es pot veure relacionada amb l’aparició de càncer de fetge. L’hepatitis B és així mateix prevenible mitjançant la vacunació.
• L’hepatitis tòxica es deu a l’acció de determinats compostos químics, ja siguin naturals (p. ex. ingestió de bolets tòxics), d’origen industrial (p. ex. tetraclorur de carboni) o medicaments (p. ex. paracetamol en grans dosis).

A qui afecta la malaltia?

L’hepatitis A afecta nens i joves. Gràcies a les millores higienicosanitàries del país, en l’actualitat és infreqüent. La podem trobar en pacients que hagin viatjat recentment a països amb més incidència de la malaltia i també en persones que hagin tingut contacte amb ells. Com dèiem, el mecanisme de transmissió és fecal-oral i es cura generalment sense cap complicació.

L’hepatitis B es transmet la majoria de les vegades per transmissió sexual o per via sanguínia (addictes a drogues per via endovenosa).  La transmissió a través de transfusió sanguínia està en l’actualitat molt controlada i pràcticament no es produeix. En zones en les quals la prevalença de la malaltia és molt alta (països asiàtics principalment), la manera més freqüent de transmetre l’hepatitis B és de mare a fill durant l’embaràs o en el part (transmissió vertical). En aquests casos de transmissió vertical, l’hepatitis B es cronifica en més d’un 90% dels casos si no rep tractament adequat.

L’hepatitis tòxica es produeix per exposició a substàncies lesives per al fetge. Aquests tòxics poden ser fàrmacs, productes naturals o d’altres. En alguns casos, l’associació entre el tòxic i l’hepatitis està molt ben descrita i és esperable. En altres ocasions, es produeix una reacció no esperada (idiosincràsia). Finalment, hi ha fàrmacs que no produeixen toxicitat hepàtica llevat que s’administrin en dosis molt superiors a les normals (per exemple el paracetamol).

El diagnòstic

El diagnòstic és principalment clínic (observació d’icterícia, orines fosques) i de laboratori (elevació dels enzims hepàtics i determinació viral positiva).

Així mateix, durant l’evolució de la malaltia es detecta l’aparició o evolució d’anticossos específics per a cada virus que determinen la resposta del pacient i la seva entrada o no en estat de cronicitat.

Amb l’ecografia abdominal podem veure si hi ha complicacions derivades de l’hepatitis aguda o excloure altres causes que poden donar símptomes similars.

El tractament habitual

En general, no cal cap tractament específic per a l’hepatitis aguda, tret d’alguns casos produïts pel virus de l’hepatitis B i C. És important extremar la higiene personal per evitar el contagi a altres persones.

No es recomana una dieta específica (sempre que s’eviti el consum d’alcohol). Tampoc no s’ha de fer repòs al llit estricte (s’ha d’adequar l’activitat física a l’estat general del pacient).

Les proves més habituals

Bàsicament, són analítiques que revelen l’estat i l’evolució del fetge i la resposta que dona el pacient per a la curació. També les analítiques de sang poden revelar l’evolució cap a la cronicitat.

Prevenció

La vacunació per als virus A i B és el millor tractament possible (incloses al calendari vacunal). No es disposa de moment de cap vacuna per al virus C.

L’hepatitis A es transmet per contacte fecal-oral (menjar i beguda contaminada i de persona a persona). La higiene alimentària és fonamental en aquest sentit.

Els mètodes anticonceptius de barrera (el preservatiu) permeten evitar el contagi de les malalties de transmissió sexual (entre elles l’hepatitis B i C).

En països on la malaltia és molt freqüent, moltes dones embarassades poden tenir la malaltia i transmetre-la als fills durant la fase final de l’embaràs o en el part. L’ús de la vacunació precoç +/- gammaglobulines contra el virus de l’hepatitis B pot prevenir la infecció del nen.

L’hepatitis tòxica es prevé amb la precaució a l’exposició dels diferents tòxics implicats.

Tipus de càncer de pell

Els principals tipus de càncer de pell són:

• Queratosis actíniques: es manifesten com a taques aspres, rosades o escamoses, que solen aparèixer a la cara, el cuir cabellut, l’escot o les mans. Són lesions precanceroses que s’han de tractar perquè poden evolucionar cap a un carcinoma escatós.
• Carcinomes queratinocítics: el carcinoma escatós es presenta com una protuberància, tumor o berruga de creixement ràpid en zones exposades al sol. Pot estendre’s a altres òrgans si no es tracta. El carcinoma basocel·lular té un creixement més lent i menys agressiu; apareix com una placa o un bony amb vores d’aspecte perlat i brillant, que pot ulcerar-se o sagnar.
• Melanoma: es presenta com una taca de color marró fosc o negre, un “lunar nou” o un canvi en un lunar previ. És menys freqüent, però més agressiu que els anteriors.
• Altres càncers menys comuns són el dermatofibrosarcoma protuberans, el carcinoma de cèl·lules de Merkel, el sarcoma de Kaposi o els limfomes cutanis.

El paper del dermatòleg

El dermatòleg és l’especialista responsable del diagnòstic, el tractament i el seguiment del càncer de pell. La seva tasca és clau per:

• Diferenciar lesions benignes de malignes.
• Escollir el tractament més adequat segons el tipus de tumor.
• Coordinar-se amb altres especialistes en els casos més complexos.

Tipus de tractament

El tractament depèn del tipus de càncer cutani i de la seva extensió:

• Queratosis actíniques: tractaments tòpics (cremes), crioteràpia (fred aplicat a la consulta) o teràpia fotodinàmica.
• Carcinomes basocel·lulars i escatosos: cirurgia dermatològica, tractaments tòpics o intralesionals, o radioteràpia en casos seleccionats. Els casos més avançats poden requerir tractaments sistèmics d’administració oral o intravenosa.
• Cirurgia de Mohs: tècnica especialitzada que permet extirpar el tumor amb un control microscòpic immediat dels marges, conservant al màxim la pell sana. S’utilitza en tumors d’alt risc localitzats a la cara o en zones delicades, on la precisió i el resultat estètic són essencials.
• Melanoma: cirurgia del tumor cutani, en un o dos temps, i del gangli sentinella (en casos seleccionats). En casos d’alt risc o avançats, també poden requerir-se cirurgies més complexes o tractaments oncològics sistèmics (immunoteràpia, teràpies dirigides).
• Altres tumors rars: tractaments quirúrgics i/o sistèmics segons el tipus.

En els casos més greus o complexos, la decisió terapèutica es pren al Comitè de Tumors Cutanis, format per dermatòlegs, oncòlegs, patòlegs, cirurgians i altres especialistes.

La consulta de càncer de pell: què t’hi pots esperar

Si et deriven a la consulta especialitzada en càncer de pell, has de saber que:

• El dermatòleg et demanarà que et treguis la roba per fer una exploració completa de la pell amb l’ull nu i amb un dermatoscopi, i palparà les zones ganglionars (coll, aixelles i engonals).
• Pot ser necessari fer una biòpsia cutània, que consisteix a extreure una petita mostra de pell amb anestèsia local, sempre amb el teu consentiment.
• Sovint es fan fotografies clíniques per documentar la lesió, valorar-ne l’evolució i, en alguns casos, amb finalitats docents o de recerca.
• Si compleixes criteris, pots ser derivat a una consulta de registre digital d’imatges (Fotofinder) per a un seguiment especialitzat.
• A vegades es fa una ecografia cutània a la mateixa consulta o es demanen proves d’imatge a Radiologia (TC, RMN, PET…).

Un cop confirmat el diagnòstic, s’explicarà el tractament més adequat i es planificarà el seguiment.

Pacients trasplantats

Les persones que han rebut un trasplantament d’òrgan sòlid i prenen medicació immunosupressora tenen un risc molt més alt de càncer de pell que la població general, i aquest risc augmenta amb els anys des del trasplantament. Tot i que tots els tumors cutanis són més freqüents en aquesta població, el carcinoma escatós és el més habitual.

La importància de l’autoexploració

La detecció precoç salva vides. El pacient trasplantat ha de revisar tota la seva pell almenys un cop cada 3 mesos, en una habitació ben il·luminada i amb ajuda d’un mirall o d’un familiar.

Cal explorar:

• Cara, llavis i orelles (també darrere).
• Cuir cabellut, sobretot en persones amb calvície.
• Coll, tòrax, abdomen, esquena i natges.
• Braços, mans, ungles i aixelles.
• Cames, peus, plantes i espais entre els dits.
• Genitals i mucosa oral.

Trucs per sospitar d’un càncer de pell

Demana cita preferent amb el dermatòleg si observes:

• Una ferida o crosta que no cicatritza en un mes.
• Una lesió que sagna espontàniament o s’ulcera.
• Una protuberància de creixement ràpid.
• Una taca aspra o rugosa al cap, a les mans o en una altra zona exposada.
• Una taca fosca nova o un lunar que canvia de forma, mida o color (regla ABCDE del melanoma: Asimetria, Bordes irregulars, Color variat, Diàmetre >6 mm, Evolució al llarg del temps).

Prevenció del càncer de pell

La prevenció és fonamental i està a l’abast de tothom:

• Evita l’exposició solar en les hores centrals del dia (11–16 h).
• Utilitza roba protectora: barret d’ala ampla, ulleres de sol, camises de màniga llarga, pantalons o faldilles llargues.
• Aplica protector solar d’ampli espectre (UVA i UVB) cada dia: SPF ≥30 en la població general, SPF ≥50 en trasplantats si estaràs exposat al sol. Renova’l cada 2 hores i després del bany.
• No facis servir cabines de bronzejat.
• Revisa la pell periòdicament i acudeix al dermatòleg davant qualsevol lesió sospitosa.

Escolta el podcast

Els símptomes

Es caracteritzen per febre alta, tos, amb expectoració o sense, i molts cops provoca dolor al tòrax, que pot augmentar amb els moviments respiratoris. De vegades l’expectoració té aspecte marronós o rovellat, situació que orienta cap a una pneumònia d’origen pneumocòccic.

La denominada pneumònia atípica, causada per Mycoplasma o Chlamydia entre d’altres, sovint es caracteritza per presentar febre amb poca simptomatologia respiratòria.

Segons la seva extensió en l’aparell respiratori distingim diferents tipus de pneumònia:

• Lobar si afecta un lòbul pulmonar.
• Segmentària si afecta un únic segment.
• Broncopneumònia si l’afectació és en forma de focus dispersos.
• Intersticial si el patró és més difús entorn de tot el parènquima pulmonar.

A qui afecta la malaltia?

La pneumònia és una malaltia molt freqüent (350.000 casos/any a Espanya) i és una causa significativa de mortalitat en la població general. Pot afectar tots els grups d’edat.

En la persona prèviament sana constitueix una malaltia de gravetat lleu o moderada, susceptible fins i tot de tractament domiciliari o ambulatori, però en pacients amb patologia prèvia (immunodeprimits, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria prèvia, etc.) és generalment greu. L'ús apropiat d’antibiòtics, juntament algunes vegades amb mesures de suport respiratori (oxigenoteràpia o fins i tot intubació), contribueixen significativament a millorar les possibilitats de curació en els casos més greus.

El diagnòstic

Es fa partint de la història clínica del pacient (edat, patologia prèvia, temps d’evolució i tipus dels símptomes), auscultació, radiografia de tòrax i pràctica de cultius de sang i esput per identificar l’organisme causant.

També poden detectar-se antígens a l’orina per a pneumococ i Legionella.

El tractament habitual

El tractament és antibiòtic, basat en una estimació clínica de la possibilitat de tractar-se d’un o d’un altre germen (moltes vegades s’inicia immediatament el tractament sense conèixer l’organisme causant), per posteriorment mantenir-lo o modificar-lo d’acord amb els cultius i l’evolució del pacient.

El criteri de fer un tractament hospitalari o ambulatori depèn de l’estimació de les circumstàncies de risc que es puguin presentar (edat avançada, patologia prèvia, afectació de la funció respiratòria).

En un pacient prèviament sa el tractament pot ser ambulatori.

Les proves més habituals

Radiografia de tòrax, cultius de sang i d’esput o secrecions respiratòries i determinació d’antígens a l’orina.

L'endocarditis infecciosa afecta fonamentalment a les vàlvules cardíaques, siguin naturals o artificials, encara que a vegades es pot produir en altres estructures del cor. Es classifiquen d'acord amb el temps en què porta establerta la infecció (dies, setmanes o mesos) i d'acord amb el bacteri o microorganisme (llevat, fong) que la causa.

La lesió característica de l'endocarditis infecciosa és la vegetació endocardíaca. Està composta per la presència completament anòmala d'un agregat de plaquetes, fibrina, bacteris i cèl·lules inflamatòries que s'adhereix a la superfície interna del cor- generalment en la superfície d'una vàlvula cardíaca- i que és susceptible de desprendre's i de causar una embòlia infecciosa a distància en un altre òrgan (pell, sistema nerviós, extremitat).

Es considera una malaltia greu i encara que en la majoria dels casos s'obté la seva curació, també té -malgrat el tractament- unes complicacions i una mortalitat significatives. En molts casos per a la seva curació definitiva és necessari sotmetre als pacients a una intervenció quirúrgica per eliminar els teixits afectats i col·locar una nova vàlvula cardíaca artificial.

Els símptomes

En la forma més aguda, l'endocarditis infecciosa pot produir febre elevada, esgarrifances, prostració i afectació greu de l'estat general en poc temps (hores-dies). En les formes subagudes, de setmanes o mesos d'evolució, domina el quadre clínic el cansament, la falta d'apetit i la febre poc rellevant. En aquests casos, es poden produir també manifestacions infeccioses en la pell en forma de nòduls o taques característiques, que no apareixen sempre.

En els pacients amb greu afectació de les vàlvules cardíaques es pot arribar a produir una mala funció d'aquestes, condicionant la presència de símptomes d'insuficiència cardíaca, com serien l'ofec important i l'aparició d'edemes en les extremitats inferiors.

A qui afecta la malaltia

L'endocarditis infecciosa té una incidència global de 2-3 casos per cada 100.000 habitants i any, per la qual cosa s'estima que a Catalunya es diagnostiquen al voltant de 200 nous casos cada any. No obstant això, la seva incidència augmenta molt amb l'edat, aconseguint els 15-30 casos/per cada 100.000 habitants/any en majors de 65 anys, és a dir, 10 vegades superior a la de la població de menor edat.

La causa de l'endocarditis infecciosa ha canviat molt en les últimes dècades. Fa anys el bacteri causal més freqüent eren els estreptococs, sobretot d'una espècie denominada viridans. Actualment, hi ha una gran varietat d'agents causals, sent els més freqüents els estafilococs, seguits dels estreptococs i els enterococs. No obstant això, convé conèixer que qualsevol microorganisme que circuli per la sang pot adherir-se a una vàlvula cardíaca, especialment si aquesta té lesions prèvies o és una vàlvula artificial.

El diagnòstic

El diagnòstic de l'endocarditis està basat fonamentalment en:

-hemocultius (cultiu de la sang) que identifiquen el bacteri causant de la infecció i permet triar el tractament antibiòtic específic més adequat

-ecocardiografiaque permet localitzar les vegetacions endocardíaques pròpies de la malaltia. A més informa de la funció de la vàlvula afectada i contribueix de manera important a valorar la necessitat d'un tractament quirúrgic en alguns pacients.

-en alguns casos és necessari realitzar altres exploracions (com TAC o gammagrafies) per descartar l'existència d'embòlies perifèriques, situació molt freqüent al moment del diagnòstic o durant el curs del tractament de la malaltia.

El tractament habitual

El tractament de l'endocarditis infecciosa és antibiòtic, però dirigit específicament al microorganisme que la causa. Les dosis són altes i perllongades en el temps, perquè les vegetacions pròpies de la malaltia estan molt poc vascularitzades i l'antibiòtic ha de penetrar per difusió des de la sang circulant. En els pacients que no responen de manera adequada a aquest tractament antibiòtic o que presenten danys valvulars molt rellevants, a conseqüència de la infecció, és necessari valorar la necessitat de cirurgia de recanvi valvular.

Les proves més habituals

Hemocultius i ecocardiografies, tant al moment del diagnòstic com per controlar l'evolució de la malaltia.

Prevenció

Quan es coneix una alteració d'una vàlvula cardíaca en una persona, ha de fer-se prevenció antibiòtica abans de la intervenció de peces dentàries o de genives, prèvia consulta especialitzada.

També en el cas d'endoscòpies, sobretot la digestiva alta (gastroscòpia), han de prendre's mesures preventives amb l'antibiòtic i la pauta que indiqui el metge.

Aquesta prevenció és molt important perquè la presència de bacteris en la sang, com a conseqüència de la intervenció o de l'exploració, comporta un risc significatiu d'endocarditis infecciosa.