Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Fem l’implant, el recanvi i la retirada de dispositius d’estimulació cardíaca necessaris en patologies del ritme cardíac. El ritme cardíac es pot veure alterat en diferents trams, i en la majoria dels casos la solució al problema és la implantació d’un sistema d’estimulació cardíaca. Al mateix temps, aquests sistemes requereixen, de vegades, recanviar-se o retirar-se.
Els símptomes de les patologies del ritme cardíac poden incloure des de mareigs fins a síncopes pròpiament dits. A banda, també hi ha casos d’infecció de dispositius, que es presenta amb símptomes d’infecció local (envermelliment, calor, supuració...) o amb símptomes d’infecció generalitzada (febre, calfreds, disfunció d’altres òrgans...).
Les alteracions del ritme cardíac poden afectar pacients des del naixement (alteració congènita) fins a la senectut, i són més freqüents en pacients de més de 70 anys.
El diagnòstic es fa amb una correcta anamnesi i exploració física i sobretot amb un electrocardiograma o Holter (electrocardiograma durant 24 hores).
Hi ha trastorns del ritme cardíac que es poden tractar mèdicament, però la gran majoria requereixen la realització de procediments invasius com ara ablacions, implant de dispositius d’estimulació cardíaca i retirada d’aquests.
Al Servei comptem amb una unitat dedicada exclusivament a tractar aquestes patologies i som centre de referència pel que fa a retirada de dispositius d’estimulació cardíaca, indicada en la gran majoria dels casos per infecció del dispositiu. Tant és així que, quant a la retirada de dispositius, cobrim una àrea sanitària més gran que la de la resta de patologies.
Les proves més habituals són l’electrocardiograma i el Holter de 24 hores.
No hi ha manera de prevenir els trastorns del ritme cardíac.
La malaltia valvular és la que afecta una vàlvula o més del cor. Les vàlvules del cor són quatre i separen les diverses cavitats del cor. La prevalença de la patologia valvular ha augmentat els darrers anys donada l’afectació de persones d’edat avançada.
Els símptomes de la malaltia valvular depenen de quina és la vàlvula afectada. Si la vàlvula afectada es troba a la part esquerra del cor (vàlvula aòrtica o vàlvula mitral) els símptomes habituals són insuficiència cardíaca esquerra, dificultat per respirar, reducció de la tolerància a l’exercici, necessitat de dormir amb coixins...
D’altra banda, si la vàlvula afectada es troba a la part dreta del cor (vàlvula pulmonar o vàlvula tricúspide) els símptomes usuals són insuficiència cardíaca dreta, edemes a les cames, augment de la mida del fetge, acumulació de líquid a l’abdomen...
La malaltia valvular pot afectar pacients des del naixement (patologia congènita) fins a la maduresa. Actualment, els pacients més afectats són els majors de setanta anys, ja que la causa més freqüent de la patologia valvular avui dia és per degeneració o calcificació. La distribució per gèneres és similar.
Per tal de fer el diagnòstic de la patologia valvular, cal fer una correcta anamnesi i exploració física; tot i això, el diagnòstic definitiu es duu a terme mitjançant una ecocardiografia. Amb l’ecocardiografia podem veure tant la vàlvula afectada com fer una valoració global de l’estat de la resta d’estructures del cor.
El tractament mèdic és útil només per pal·liar i millorar la simptomatologia, però el diagnòstic definitiu és substituir o reparar la vàlvula afectada.
La substitució o la reparació valvular es fa majoritàriament de manera quirúrgica, no obstant això, hi ha la possibilitat de fer un tractament percutani, tècnica que es deixa per a pacients amb alt risc quirúrgic.
La prova més habitual en aquests pacients és l’ecocardiografia, que pot ser transtoràcica o transesofàgica. Aquesta prova serveix tant per fer el diagnòstic com el seguiment d’aquesta malaltia.
La prevenció d’aquesta malaltia consisteix a evitar els factors de risc cardiovascular tot i que no existeix una relació directa entre aquests i la presència o gravetat de la malaltia valvular.
El coronavirus SARS-CoV-2 és un virus conegut com a síndrome respiratori agut coronavirus 2 que es va observar per primer cop a Wuhan (Hubei, Xina) el desembre de 2019. Aquest nou virus és el causant d’una malaltia infecciosa, coneguda com a COVID-19, que provoca infeccions respiratòries a les persones. En la majoria de casos, vuit de cada deu, els símptomes són lleus.És important contactar amb el 061 en cas de febre, tos, dificultat per respirar i si has viatjat o has estat en contacte amb una persona procedent de les zones de més risc. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat el coronavirus SARS-CoV-2 com una crisi internacional de salut pública.
El coronavirus és una família de virus que circula entre els animals. Alguns tipus de coronavirus poden afectar també a les persones, causant infeccions respiratòries, com és el cas del coronavirus SARS-CoV-2.
En un 80 % dels casos, els símptomes són lleus i es poden confondre amb els d’una grip:
Aquests símptomes poden aparèixer de forma gradual acompanyats de congestió nasal o dolor a la gola. Els casos moderats poden anar acompanyats d’una sensació de falta d’aire i, en els més greus, la infecció provoca complicacions més severes, com la pneumònia.
Segons les dades actuals, hi ha persones que s’han infectat, però no han desenvolupat cap simptomatologia ni es troben malament. Tot i que en la majoria de casos els símptomes són lleus, algunes persones, amb pronòstic més greu, han mort.
El coronavirus SARS-CoV-2 pot infectar a qualsevol persona, independentment de la seva edat. Tot i això, s’han detectat dos grups amb major risc:
El risc d’infecció és superior en aquelles zones en les quals hi ha casos diagnosticats de coronavirus SARS-CoV-2. Per això, cal que tothom prengui mesures de protecció, per exemple, mantenir una bona higiene de mans o tapar-se la boca amb el colze o amb un mocador de paper en tossir.
Els estudis realitzats fins al moment apunten al fet que el coronavirus SARS-CoV-2 es transmet per via respiratòria, de persona a persona, a través de les gotetes procedents del nas o de la boca que surten propagades quan una persona infectada tos o exhala. El contagi es produeix quan aquestes gotetes són exhalades per una persona sana o bé quan aquestes cauen en un objecte o superfície que posteriorment toca la persona i després, sense desinfectar-se les mans, es toca els ulls, el nas o la boca.
Entre la infecció pel virus i l’aparició dels primers símptomes de la malaltia, es calcula que pot haver-hi un període d’incubació d’entre un i catorze dies. De mitjana s’estima que aquest és de cinc dies.
El diagnòstic es realitza a través d’una prova específica de detecció de la COVID-19.
Actualment, no existeix un tractament específic per al coronavirus SARS-CoV-2, només tractament de suport. En els casos més lleus, el tractament és similar al de la grip: analgèsics per controlar la febre i mantenir-se correctament hidratat.
En els casos més greus, si el pacient requereix suport ventilatori, a causa d’una pneumònia o insuficiència respiratòria, el pacient és ingressat a l'UCI.
La sífilis és una infecció de transmissió sexual produïda per un bacteri que s’anomena T. pallidum. Pot tenir complicacions molt greus quan no es tracta, però és fàcil de curar amb el tractament adequat.
Es pot adquirir per haver mantingut relacions sexuals orals, vaginals i/o anals desprotegides amb una persona afectada per la sífilis. En dones embarassades, es pot transmetre al nadó a través de la placenta.
La sífilis té diferents fases.
En una fase inicial apareix un xancre –una lesió ulcerada que no fa mal, per això pot passar desapercebuda–, habitualment a la zona del contacte (a la boca, al penis, a la vulva/vagina, a l’anus/recte).
Si no es tracta, deriva cap a una segona fase, coneguda com a període secundari. En aquesta fase les lesions més freqüents són les cutànies, amb lesions eritematoses que afecten els palmells de les mans i les plantes dels peus, encara que es pot manifestar amb molts altres símptomes com ara cansament, mal de coll, i fins i tot afecció ocular.
Si no es tracta, la infecció entra en un període de latència que pot durar anys, en el qual no dona cap simptomatologia i l’única manera de diagnosticar-la és fent una analítica.
El període de latència en la sífilis té dues fases: la precoç, durant el primer any, i la tardana, que es manifesta després d’un any de la infecció. A la llarga, als 20-40 anys, un percentatge de pacients pot patir afecció neurològica (deteriorament cognitiu o dolor neuropàtic a les extremitats inferiors) o cardíaca (aneurisma). Però, si es reben antibiòtics adequats en qualsevol fase o període de la sífilis, la infecció es pot curar. Actualment, és molt estrany arribar a fases tardanes.
En les dones embarassades es pot transmetre al fetus, la qual cosa provoca l’avortament o malalties greus en el nounat, com la sífilis congènita. Per això, s’ha de fer una analítica de sífilis a totes les dones embarassades i tractar-la en el cas que surti positiva.
Habitualment el diagnòstic es du a terme per una prova en sang, en la qual es miren els anticossos que genera la infecció. Si hi ha lesió, es poden fer proves directes per detectar el bacteri en la lesió.
El tractament d’elecció més adequat segueix sent la penicil·lina injectada (intramuscular). Segons la fase en què es trobi la malaltia pot variar el nombre d’injeccions requerides, i ser una única injecció o tres (una injecció cada setmana). En el cas que hi hagi símptomes, pot donar febre en les primeres 24 hores.
El tractament és curatiu, però cal fer analítiques de control de manera periòdica per confirmar-ho.
Malgrat que a la sang es puguin detectar anticossos després de la curació, si s’entra una altra vegada en contacte amb T. pallidum es pot produir reinfecció i presentar un nou episodi.
Si té sífilis cal avisar les persones amb qui s’han mantingut relacions sexuals en els mesos anteriors. El nombre de mesos variarà segons la fase en què s’hagi diagnosticat. Així, si és durant la fase primària, s’ha d’avisar les persones amb les quals s’han mantingut relacions 3 mesos enrere, i si és en la fase secundària, 6 mesos enrere.
La gonorrea és una de les infeccions de transmissió sexual més freqüents al món. La seva detecció i tractament el du a terme un equip mèdic expert.
La gonorrea és una infecció curable produïda per un bacteri que es transmet de persona a persona a través de les relacions sexuals: genitals, anals i orals. Segons les pràctiques sexuals, la infecció es pot localitzar també a l’anus i a la gola.
En molts casos, la gonorrea no provoca símptomes.
En l’home produeix coïssor i supuració pel conducte uretral pocs dies després del contagi i es pot complicar amb l’afectació del testicle.
En la dona pot provocar:
En la dona, la gonorrea es pot complicar i afectar les trompes i la pelvis, amb possibilitat de causar esterilitat. Altres complicacions són poc freqüents.
El nadó també pot adquirir la infecció en néixer si la dona embarassada pateix gonorrea i el nen no rep la profilaxi adequada. Per evitar-ho se li aplica un tractament preventiu en el moment del part.
La gonorrea afecta persones que tenen relacions sexuals no protegides, sense utilitzar un preservatiu, amb una altra persona infectada per aquesta malaltia de transmissió sexual.
Per fer un diagnòstic és necessari agafar mostres amb un escovilló de les secrecions genitals i remetre-les al laboratori per fer les proves corresponents que confirmin la infecció. Per diagnosticar la infecció de la gola o l'anus cal agafar mostres d’aquestes zones.
El tractament habitual consisteix a administrar una sola dosi d’antibiòtic derivat de la penicil·lina injectat a la natja, si no hi ha al·lèrgia o cap altra contraindicació.
També s’han d'avaluar i tractar, si cal, les parelles sexuals, encara que no tinguin símptomes.
Per prevenir la gonorrea cal protegir-se utilitzant el preservatiu quan es tenen relacions sexuals fora d’una parella estable i sana.
La dermatitis atòpica, també anomenada èczema atòpic, és la malaltia cutània inflamatòria crònica més freqüent en els nens. Es manifesta en forma de brots d’àrees de pell envermellida amb descamació, èczemes, més o menys extensos amb picor intensa, que provoca la necessitat de rascar-se. Això porta a la formació de ferides sobre els èczemes, que sovint se sobreinfecten. És una malaltia que afecta la qualitat de vida dels pacients i dels qui els envolten.
La dermatitis atòpica és una malaltia cutània inflamatòria crònica. Es caracteritza per la presentació en forma de brots, la possibilitat de ser reversible i per tenir una progressió impredictible durant la vida del pacient. És la malaltia cutània més freqüent en els nens. Els pacients presenten una pell seca que pica molt, a més d’una resposta immunitària hiperactiva a factors ambientals. La intensa picor fa que els pacients es rasquin de manera descontrolada, cosa que produeix ferides sobre els èczemes. Aquestes es poden complicar amb infeccions i poden causar gran ansietat als pacients i a les seves famílies.
La dermatitis atòpica és una malaltia multifacètica que es deriva de la combinació de diversos factors, entre els quals:
Els símptomes habituals de la dermatitis atòpica són:
La presentació clínica, les característiques dels símptomes i els signes inicials depenen de l’edat dels pacients, però, en tots, els plecs axil·lars i inguinals no acostumen a estar afectats.
És la malaltia cutània més freqüent en els nens. Acostuma a iniciar-se en l’edat infantil i en la majoria dels casos es resol en l’adolescència, tot i que una part dels pacients pediàtrics manté la malaltia fins a l’edat adulta. De vegades, la dermatitis atòpica també pot iniciar-se en adults, adults joves o, fins i tot a edat avançada.
El diagnòstic de la dermatitis atòpica sempre es fa segons criteris clínics i, en general, no requereix proves complementàries. Actualment, el diagnòstic i l’avaluació de la gravetat de la malaltia són clínics i els fa el metge mitjançant un reconeixement del pacient.
S’ha de valorar la biòpsia cutània per excloure altres afeccions, com el limfoma cutani de limfòcits T en fase inicial, la psoriasi o la dermatitis herpetiforme, entre d’altres.
La dermatitis atòpica no és una malaltia al·lèrgica, però els nens que la presenten poden patir:
Si s’associa o se sospita que coexisteix amb rinitis, conjuntivitis al·lèrgica o al·lèrgia a algun aliment, es remetrà el pacient per a estudi al Servei d’Al·lergologia.
El principal objectiu del tractament és mantenir la pell sense brots d’èczema. Per això, es planifiquen mesures higièniques per mantenir la pell hidratada i menys susceptible d’inflamar-se. A més, es recomana evitar els factors externs que puguin desencadenar la inflamació de la pell.
En el control del brot lleu ha moderat de dermatitis atòpica, a fi de reduir la inflamació i la picor, s’utilitzen corticoides tòpics, immunomoduladors tòpics i antihistamínics orals. En cas de sobreinfecció dels èczemes, poden ser necessaris antibiòtics tòpics o orals.
El control dels brots severs pot requerir tractaments sistèmics, com són:
La prevenció és fonamental per evitar la resposta inflamatòria que portaria a l’èczema:
L’anèmia es produeix per la disminució dels glòbuls vermells a la sang, també denominats eritròcits, cosa que dona lloc a un descens dels nivells d’hemoglobina. Els glòbuls vermells s’ocupen fonamentalment del transport de l’oxigen als diferents teixits. L’anèmia pot ser causada per una malaltia hematològica, però també pot ser una manifestació d’altres malalties.
L’anèmia apareix quan baixen els nivells d’hemoglobina respecte als valors de normalitat que depenen de l’edat i del sexe, i que ens apareixen indicats en els resultats analítics fets, encara que hi ha algunes petites diferències entre uns laboratoris i uns altres.
Com a conseqüència, els pacients no tenen prou sang rica en oxigen, fet que els provoca sensació de cansament, debilitat, palpitacions, mareig i mal de cap, entre altres símptomes. És molt important conèixer-ne les causes, però també posar un tractament, ja que una anèmia greu o prolongada pot afectar el cor, el cervell i altres òrgans.
La sang té diferents components, entre els quals els glòbuls vermells, els blancs, les plaquetes i el plasma. En alguns tipus d’anèmia, tots aquests components estan disminuïts.
Hi ha tres causes principals de l’anèmia:
Si es presenten signes o símptomes d’anèmia, cal anar al metge. En cas que es diagnostiqui la malaltia, el tractament depèn de la causa i la gravetat. Hi ha molts tipus d’anèmia, que tenen causes i característiques específiques:
El símptoma més freqüent de l’anèmia és el cansament i la sensació d’esgotament i debilitat. A les persones amb anèmia els costa tenir prou energia per fer les activitats habituals.
Poden presentar-se altres signes i símptomes de l’anèmia perquè el cor ha de treballar més per bombar sang rica en oxigen pel cos i són:
Segons els informes de l’OMS, l’anèmia afecta arreu del món 1.620 milions de persones, el 24,8 % de la població, i depèn molt de la situació econòmica dels països.
La màxima prevalença es produeix en els nens en edat preescolar, i la mínima, en els homes. No obstant això, el grup de població que inclou el màxim nombre de persones afectades és el de les dones no embarassades.
Com que l’anèmia no sempre produeix símptomes, el metge pot descobrir-la en el moment de fer les proves. És possible que, en alguna visita rutinària o per motius diferents, el metge pregunti al pacient si té cap dels signes o símptomes de l’anèmia, o bé si ha patit una malaltia o problema de salut que pugui causar-la.
Per determinar la gravetat de la malaltia i esbrinar-ne l’origen, s’ha de fer un petit examen, que ha d’incloure les exploracions següents:
El metge també pot dur a terme un examen pelvià o rectal per detectar fonts de pèrdua de sang.
Les anàlisis de sang ajuden a determinar el tipus d’anèmia i la gravetat. Entre les proves indicades, destaca l’hemograma complet.
De vegades, cal fer altres proves:
Predisposició genètica al càncer és el risc augmentat de desenvolupar càncer per alteracions en gens específics. No és càncer heretat, sinó predisposició. Es sospita quan hi ha càncers en diverses generacions, a edats joves o múltiples tumors en la mateixa persona. El diagnòstic genètic es fa amb sang, saliva o biòpsia i permet establir mesures de detecció precoç i prevenció, incloent seguiment intensiu i, en alguns casos, cirurgies profilàctiques.
El càncer es caracteritza per un creixement descontrolat i excessiu de cèl·lules que envaeixen i malmeten els teixits i òrgans. És una malaltia multifactorial deguda a la combinació de factors genètics i ambientals. La majoria dels càncers són esporàdics, però un 5%-10% dels diagnòstics de càncer tenen un origen genètic hereditari.
Això vol dir que en gens concrets, anomenats gens de predisposició al càncer, hi ha alteracions genètiques germinals (presents a totes les cèl·lules del nostre cos) que augmenten el risc de desenvolupar càncer.
És important remarcar que NO és hereditari el càncer, sinó la predisposició genètica a desenvolupar-ne un. Tenir una alteració genètica de susceptibilitat al càncer et confereix un risc més gran de desenvolupar la malaltia, no la certesa. Aquesta predisposició genètica es pot transmetre de pares a fills, normalment seguint un patró d’herència autosòmica dominant, el que vol dir que hi ha un 50% de possibilitats de transmetre el gen alterat a la descendència.
En alguns casos, la susceptibilitat genètica és individual i fruit de la combinació de múltiples diferències genètiques (combinació de polimorfismes o variants de risc baix). La identificació d’una alteració genètica associada a un risc conegut de desenvolupar càncer en una família permet que els seus membres es beneficiïn de mesures de detecció precoç del càncer, prevenció i, fins i tot, de tractaments dirigits específics contra el càncer.
Hi ha diferents gens que s’associen a un augment del risc de patir càncer. Entre els més freqüents i coneguts estan els gens:
Gens APC i MUTYH per la poliposi adenomatosa familiar –aparició d'un gran nombre de pòlips de tipus adenomatós (tumors no malignes) al còlon– i càncer de còlon.
Hi ha diferents signes clínics de sospita de l’existència d’una alteració genètica hereditària que predisposi a certs tipus de càncer com són, per exemple:
Quan es detecten aquestes condicions es deriven a la unitat d’assessorament genètic en càncer, on es valora si s’ha de fer un estudi per descartar una predisposició hereditària al càncer. Aquesta unitat multidisciplinària està formada per metges especialistes en càncer hereditari i assessors genètics. Aquí es fa una avaluació individualitzada del risc, les proves genètiques oportunes i el seguiment dels portadors.
Hi ha diferents síndromes de predisposició genètica al càncer. Per exemple, hi ha diferents gens que poden concedir predisposició genètica al càncer de mama. Els més habituals són:
La predisposició genètica al càncer de còlon es diferencia entre càncer de còlon polipòsic i no polipòsic.
Hi ha diferents tipus de càncer de còlon polipòsic. La poliposi adenomatosa familiar (PAF) és la que presenta un risc més alt de desenvolupar càncer de còlon. Es caracteritza per la presència de centenars o milers de lesions poliposes al còlon, i a vegades també a tot el tracte digestiu. Els pòlips no són lesions malignes, però sí que poden arribar a degenerar i desenvolupar un càncer. Per això, les persones amb PAF acaben desenvolupant un càncer de còlon si aquests pòlips no s’eliminen. Alteracions patogèniques en el gen APC donen aquesta condició. A més, les persones portadores d’alteracions en el gen APC també tenen risc de patir altres tumors o alteracions (hepatoblastomes, tumors de tiroides i tumors desmoides).
La síndrome principal de predisposició al càncer de còlon no polipòsic és la síndrome de Lynch. Aquesta síndrome confereix un alt risc de desenvolupar càncer de còlon i endometri, així com risc de desenvolupar càncer d’ovari, de vies biliars, vies urinàries o gàstric. És causada per alteracions en els gens que s’encarreguen de la reparació de l'ADN, específicament quan aquest no està ben emparellat, i són els gens MLH1, MSH2, MSH6, PMS2 i EPCAM.
També hi ha predisposició genètica a tumors endocrins. Els feocromocitomes i paragangliomes són tumors poc freqüents que en un 40% dels casos poden aparèixer a causa d’una alteració genètica hereditària. Pot ser a causa d’alteracions en els gens anomenats succinat-deshidrogenasa (SDHx), gen RET(síndrome MEN2), gen MEN1, gen NF1 (neurofibromatosi tipus 1) o el gen FH, entre d’altres.
El diagnòstic genètic se sol fer a partir d’una mostra de sang i també d’una mostra de saliva o una biòpsia de pell. D’aquí s’extreu l’ADN (present al nucli de les nostres cèl·lules) per analitzar-lo.
Hi ha diferents tècniques d’estudis genètics. Actualment, en el nostre centre estem fent estudis de panells de gens. Això vol dir que s’analitzen diferents gens relacionats amb la predisposició genètica al càncer per descartar si tenen alguna alteració, cosa que s’anomena seqüenciació genètica.
Quan en una família ja hi ha una alteració genètica identificada, es pot fer un estudi predictiu. Aquest tipus d’estudi determina si un individu comparteix l’alteració genètica present a la família.
En funció de l’alteració genètica que es detecti, es poden indicar diferents mesures de detecció precoç o prevenció. Per exemple, les persones amb una alteració a BRCA1/2 comencen a fer-se seguiment de les mames amb 25-30 anys de manera anual amb la realització d’una ressonància mamària i d’una mamografia. Les persones amb síndrome de Lynch es fan colonoscòpies anuals a partir dels 25 anys de manera anual.
En funció del tipus d’alteració genètica també hi ha l’opció de dur a terme cirurgies reductores de risc. Per exemple, les persones diagnosticades amb PAF en funció de la quantitat de pòlips que tenen es fan una colectomia profilàctica (extirpació del còlon) per reduir el seu risc de desenvolupar càncer de còlon.
Les mesures de seguiment i prevenció es treballen de manera individualitzada a les consultes mèdiques dels especialistes corresponents. Tanmateix, a la consulta de càncer hereditari s’ofereix assessorament genètic reproductiu depenent de l’alteració genètica.
L’infart agut de miocardi (IAM) és la necrosi d’una part del cor causada per la interrupció del flux sanguini a les artèries coronàries. És una emergència mèdica amb risc de complicacions greus i és una de les principals causes de mortalitat mundial. Els factors de risc més habituals són l’ateroesclerosi, el tabaquisme, la hipertensió, la diabetis i la hipercolesterolèmia. El diagnòstic precoç i el tractament ràpid són essencials per minimitzar el dany cardíac i millorar el pronòstic.
El factor que determina principalment el pronòstic i el tractament inicial és si l’obstrucció al flux de sang coronari és total i persistent o no. El primer cas és una emergència mèdica, ja que tot el miocardi que depèn de l’artèria obstruïda morirà si no es restableix el flux amb rapidesa, mentre que en el segon cas l’infart sol ser més petit i el tractament no és tan urgent.
La presentació clínica, amb les característiques dels símptomes i signes inicials, i, sobretot, l’anàlisi de l’electrocardiograma (ECG), ajuden a distingir aquests dos escenaris. L’IAM és una de les principals causes de mort arreu del món, ja que s’acompanya d’un risc elevat de complicacions greus, com les arrítmies malignes, principalment en les primeres hores d’evolució, i és una causa freqüent d’incapacitat a llarg termini. Malgrat els importants avenços terapèutics en les últimes dècades, continua sent una malaltia greu.
El símptoma més freqüent és el dolor toràcic, que els pacients solen descriure com un pes al centre del pit, sovint amb irradiació als braços, al coll, a la mandíbula o a l’esquena, d’inici progressiu i intensitat creixent. De vegades es defineix com un ardor i pot tenir altres localitzacions, com la zona de l’estómac.
Sovint va acompanyat de sensació subjectiva de gravetat, suor freda i nàusees o vòmits. De vegades, sobretot en persones grans, en dones o en pacients amb diabetis o altres malalties cròniques, el dolor no és tan evident o es mostren també altres símptomes com ofec, cansament o sensació d’inestabilitat.
L’IAM es pot presentar de sobte com la primera manifestació d’una cardiopatia isquèmica, però sovint els pacients han tingut abans episodis de dolor toràcic de durada breu, sovint en fer esforços, que han de posar en guàrdia davant la possibilitat d’una lesió coronària inestable. Alguns símptomes associats, com la dificultat per respirar, la pèrdua transitòria de consciència o el desenvolupament de confusió o ensopiment i debilitat extrema, acostumen a indicar la presència de complicacions greus de l’IAM, com ara insuficiència cardíaca, arrítmies o xoc cardiogènic.
L’IAM afecta moltes persones, ja que la cardiopatia isquèmica és la principal causa de mort al món. Segons l’OMS, el 2016 va ocasionar prop del 10% de les morts, per davant de l’ictus i de la malaltia pulmonar obstructiva crònica. A Europa, les taxes de mortalitat per cardiopatia isquèmica i per càncer són bastant semblants. La prevalença de l’IAM i de la cardiopatia isquèmica en general és menor als països mediterranis que als països del nord o de l’est d’Europa.
A Espanya es produeixen uns 100.000 casos d’IAM a l’any, dels quals gairebé la tercera part moren abans d’arribar a l’hospital. El pronòstic dels pacients hospitalitzats ha millorat molt en les últimes dècades i la mortalitat hospitalària actual al nostre medi és de prop del 5%.
La prevalença de l’IAM augmenta en edats avançades. Encara que moltes vegades es pensa que l’IAM és una malaltia que afecta predominantment els homes, la seva prevalença és semblant en tots dos sexes. El que passa és que els homes el presenten a partir de la quarta dècada de la vida i en les dones la seva incidència augmenta uns 10-20 anys més tard, gairebé sempre després de la menopausa, encara que les dones joves també poden patir un IAM.
Qualsevol persona pot patir un IAM, però hi ha factors de risc que es relacionen estretament amb un risc augmentat. Els més característics són els relacionats amb qualsevol forma d’ateroesclerosi, com el consum de tabac, la diabetis, la hipertensió i la hipercolesterolèmia. També trobem trets genètics associats a una predisposició augmentada.
Finalment, hi ha factors que poden afavorir la ruptura de la placa d’ateroesclerosi o la resposta trombòtica i desencadenar un IAM, com:
És essencial identificar com més aviat millor els pacients amb una obstrucció coronària completa i que, per tant, necessiten tractament de reperfusió urgent, que restableixi el flux sanguini a les artèries bloquejades. Cada minut compta en la salvació del miocardi.
Això es pot fer en la majoria dels casos mitjançant l’interrogatori dels símptomes i l’anàlisi de l’ECG. Per això, els pacients amb dolor toràcic prolongat o altres símptomes compatibles amb un IAM han de contactar de seguida amb el sistema sanitari, que ha de fer de forma immediata una avaluació clínica i registrar i interpretar un ECG.
La manera més segura i eficaç de procedir és avisar el 112, ja que el Sistema d’Emergències Mèdiques acostuma a fer una avaluació més ràpida d’aquests pacients que la majoria dels serveis d’Urgències dels ambulatoris o els hospitals. A més, quan detecta un IAM tributari de cateterisme urgent, posa en marxa el procés des del lloc de la primera atenció, inicia el tractament i trasllada el pacient a un hospital capacitat per a l’exploració esmentada, i a més directament a la sala d’Hemodinàmica, on l’equip tractant ja ha estat activat i l’està esperant, sense passar pel Servei d’Urgències per no perdre temps.
Els pacients amb un ECG normal o que mostra canvis isquèmics, però que no fan sospitar una oclusió coronària completa, no requereixen un cateterisme urgent i poden ser avaluats amb més calma al Servei d’Urgències. El diagnòstic d’IAM es confirma per l’elevació dels marcadors de necrosi miocàrdica en les anàlisis de sang.
Des del moment del diagnòstic, els pacients amb IAM necessiten monitoratge continu del ritme cardíac per detectar i tractar les arrítmies ventriculars greus, en cas que n’hi hagi. Han d’ingressar inicialment en una unitat de cures crítiques cardiològiques o de cures intermèdies en funció de l’avaluació inicial del risc, per passar a planta una vegada estabilitzats. La durada habitual de l’ingrés en un IAM no complicat és de 4 a 5 dies.
Els pacients amb IAM requereixen fàrmacs antiagregants plaquetaris i anticoagulants per combatre la trombosi i, en tots els casos, es recomana fer una coronariografia. Quan se sospiti una oclusió coronària aguda, la coronariografia ha de ser urgent per reobrir com més aviat millor l’artèria obstruïda practicant una angioplàstia, sovint amb la implantació d’un stent coronari, dispositiu que redueix el risc que es torni a obstruir. Si no es pot dur a terme una coronariografia urgent, per exemple, perquè el pacient es troba en una àrea molt allunyada d’un hospital que en disposi, poden administrar-se fàrmacs per dissoldre el trombe coronari.
En la resta dels casos d’IAM, la coronariografia i la revascularització es duen a terme durant els primers dies de l’ingrés. Alguns pacients poden requerir cirurgia de bypass coronari, millor que revascularització percutània amb stent per les característiques de les lesions. D’altra banda, tots els pacients reben fàrmacs per reduir el colesterol, i aquells amb infarts extensos necessiten fàrmacs específics per millorar la disfunció ventricular i el pronòstic. La participació en programes de rehabilitació cardiovascular després de l’alta ha demostrat millorar el pronòstic i afavorir l’adherència als estils de vida saludables.
Dins del subgrup dels pacients amb complicacions, alguns poden requerir la implantació de dispositius elèctrics, com marcapassos o desfibril·ladors, i els casos més greus requereixen intervencions agressives, com:
El risc de patir un IAM es pot reduir amb mesures de prevenció higienicodietètiques. És molt beneficiós l’exercici físic regular i evitar l’excés de pes. La dieta ha de ser equilibrada i la dieta mediterrània, rica en oli d’oliva verge, vegetals, fruita, llegums i peix, complementada amb fruita seca i escassa en carns vermelles i sucres, és la més saludable. S’ha d’eliminar absolutament el consum de tabac i és prudent evitar l’exposició intensa a la pol·lució ambiental, igual com els esforços extenuants o les situacions d’estrès psíquic greu.
En pacients amb factors de risc cardiovascular sovint estan indicats fàrmacs per controlar el colesterol, la hipertensió o la diabetis, i en pacients de molt alt risc pot estar justificat el tractament antiagregant plaquetari profilàctic.
S’estima que més del 5% de la població pateix diarrea crònica, aquella que persisteix quatre setmanes o més, i que prop del 40% d’aquests subjectes són majors de 60 anys. La freqüència normal de les deposicions varia de tres vegades a la setmana a tres vegades al dia.
La diarrea pot definir-se com una disminució de la consistència i augment de la fluïdesa de la femta, deposicions que causen urgència o malestar abdominal o un augment en la seva freqüència. La consistència de les deposicions es determina seguint l'escala de Bristol, una taula visual dissenyada que classifica les femtes segons la seva forma i pes en 7 grups.
Cal valorar la presència de:
La llista de causes que poden ocasionar diarrea crònica és extensa i sovint es fa necessari la realització de múltiples proves abans d’arribar a un diagnòstic definitiu.
Les causes més freqüents de diarrea crònica en el nostre entorn són la malabsorció d’àcids biliars i les malalties funcionals, sobretot la síndrome del budell irritable i la intolerància a hidrats de carboni com la lactosa.
Des del punt de vista de la pràctica clínica és útil classificar els pacients amb diarrea en funció de si presenten característiques que suggereixen “funcionalitat” –una diarrea que apareix sense cap causa orgànica que la justifiqui– o “organicitat". Aquesta distinció és important, ja que l’enfocament diagnòstic d'ambdues situacions i el tractament varia ostensiblement.
En cas que se sospiti una malaltia orgànica, sovint s'ha d'actuar de manera preferent, a diferència de quan la sospita és d'una malaltia funcional, que pot permetre diferir una mica el procediment diagnòstic.
Els símptomes i signes d'alarma que obliguen a descartar malalties orgàniques causants de diarrea crònica potencialment greus són:
Actualment, encara no hi ha recomanacions específiques per evitar l’aparició de la malaltia. Es recomana:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades