Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Els pacients amb la síndrome d’Asperger necessiten un entorn estable i previsible al qual es puguin adaptar fàcilment. És clau pel seu benestar que estableixin rutines segons els seus interessos, que s’organitzin el temps, que s’eviti la inactivitat o la dedicació excessiva i que no es provoquin canvis bruscos. Tot i que aquesta síndrome no té cura, un tractament adequat i la implicació de la família pot millorar la qualitat de vida dels pacients.
Les persones amb síndrome d’Asperger poden presentar diferents necessitats segons l’edat, l’entorn o la consciència que tinguin de les seves dificultats. És per això que és necessari que disposin d’un programa personalitzat que doni resposta a cada cas concret.
L’objectiu d’aquests programes personalitzats pretén:
És important tractar el seu desenvolupament des de diferents disciplines. Aquestes poden incloure tractaments cognitius, programes d’habilitats socials i teràpia ocupacional per al pacient. També cal tenir en compte pautes sobre com resoldre conflictes i com gestionar grups psicoeducatius per a les famílies o els cuidadors.
En l’infant, des del punt de vista afectiu i emocional, és important aprendre a identificar els senyals d’alarma en l’estat d’ànim. Així podem prevenir dificultats en el maneig de la ràbia i la baixa tolerància a la frustració, ja que són pacients amb una elevada sensibilitat a la crítica. En aquest sentit, cal evitar el càstig tant com sigui possible i establir més reforços positius.
Totes aquestes pautes han d’establir-se en un espai en què les diferències que presenta l’infant o adolescent siguin valorades positivament, i es comprenguin les limitacions, però també les seves possibilitats i els aspectes positius.
A l’edat adulta, moltes d’aquestes característiques es mantenen, ja que la síndrome d’Asperger no té cura. De tota manera, un tractament personalitzat, la implicació de la família i una bona comunicació amb els professionals poden permetre una millor qualitat de vida.
El cor està format per quatre cavitats, dues aurícules i dos ventricles. Les aurícules estan separades entre si per un envà o septe interauricular i els ventricles, per un envà o septe interventricular. Entre l’aurícula i el ventricle hi ha una vàlvula anomenada “auriculoventricular”. A les aurícules hi arriben les venes i dels ventricles en surten les grans artèries. Entre el ventricle i la seva sortida arterial hi ha una vàlvula anomenada “semilunar”. El cor es divideix en cor dret i esquerre.
Per les venes caves a l’aurícula dreta li arriba la sang no oxigenada del cap i els braços (vena cava superior) i de l’abdomen i les cames (vena cava inferior). Aquesta sang passa al ventricle dret a través de la vàlvula tricúspide. El ventricle dret bomba aquesta sang, a través de la vàlvula pulmonar, cap als pulmons mitjançant les artèries pulmonars, que és on la sang s’oxigena.
Aquesta sang torna oxigenada per les venes pulmonars fins a l’aurícula esquerra. Des de l’aurícula esquerra es dirigeix al ventricle esquerre a través de la vàlvula mitral. El ventricle esquerre bomba la sang a l’aorta a través de la vàlvula aòrtica per distribuir-la per tots els òrgans i teixits del cos.
El cor està irrigat per les artèries coronàries, dreta i esquerra. Aquestes artèries coronàries es ramifiquen en diverses branques per portar sang oxigenada a tot el teixit cardíac.
El cor es contrau a causa d’un estímul elèctric desencadenat pel sistema de conducció. El sistema de conducció està format per una sèrie de cèl·lules que tenen la capacitat de crear aquest estímul i determinar la freqüència cardíaca. Aquest estímul s’inicia en el node sinusal que es troba a l’entrada de la vena cava superior, a l’aurícula dreta. Aquest estímul fa que es contregui l’aurícula. Posteriorment, aquest estímul es propaga al ventricle travessant una altra estructura anomenada “node auriculoventricular”. Aquest sistema de conducció és capaç d’augmentar el ritme de cor quan sigui necessari, com per exemple quan es fa exercici, es té febre, se senten emocions..., o disminuir-lo, quan s'adorm. Aquest sistema està regulat per l’acció de diverses hormones o com a resposta a estímuls nerviosos del plexe cardíac.
El cicle cardíac té dues fases: sístole i diàstole. En la sístole el cor es contreu per enviar la sang cap a les grans artèries i durant la diàstole es relaxa per omplir-se de sang per a l’ejecció posterior.
El càncer de testicle és el tumor més freqüent en homes entre els 15 i els 35 anys. Més del 90% dels càncers de testicles es desenvolupen a les cèl·lules germinals, que són les encarregades de produir esperma.
Els tumors testiculars secundaris són causats per cèl·lules canceroses que es propaguen als testicles des d’altres parts de l’organisme (metàstasi). Aquests càncers són molt menys comuns que les formes anteriors de càncer de testicle.
Si bé aquests tumors s’originen als testicles, també poden aparèixer ocasionalment a l’abdomen, al tòrax o a altres àrees del cos, com a tumor primari o com a afectació a distància d’un tumor primari al testicle.
Habitualment el càncer de testicle debuta com una massa testicular no dolorosa unilateral o com una troballa incidental en una ecografia.
Les causes del càncer de testicle no se saben, però hi ha factors que poden augmentar el risc de patir-ne, com ara:
No hi ha cap connexió coneguda entre el càncer de testicle i els traumatismes de testicles, els esquinçaments musculars, els banys calents o la roba ajustada.
Una vegada que el tractament s’hagi completat, la vigilància és crucial. El metge us recomanarà que us feu autoexàmens i que us sotmeteu a controls regulars.
Durant les revisions, l’uròleg us examinarà el testicle no afectat a la recerca de possibles bonys o anomalies, us faran anàlisis de sang periòdiques per quantificar els marcadors tumorals i us sol·licitaran proves d’imatge, com ara radiografies de tòrax o tomografies computaritzades regulars, per detectar qualsevol recidiva tumoral.
El càncer de testicle és una classe de càncer que es pot tractar de manera eficaç i curar potencialment si es diagnostica i tracta a temps. El càncer de testicle avançat també es pot guarir amb tractament.
Ni el càncer de testicle ni l’extirpació d’un testicle haurien d’alterar la funció sexual o la fertilitat. L’extirpació d’un testicle causa un efecte mínim en la fertilitat, ja que un únic testicle produeix grans quantitats d’esperma. En el cas dels homes que necessitin més tractaments, és possible que la fertilitat es vegi afectada, almenys de manera temporal.
El càncer de pròstata és el tumor que es diagnostica més sovint en els homes adults de països desenvolupats amb llarga esperança de vida. Es tracta d’un creixement atípic i descontrolat de les cèl·lules que formen la glàndula prostàtica.
Si hi ha sospita a causa de símptomes o per un PSA elevat, es realitzarà un tacte rectal i una nova determinació de PSA en sang. Si el tacte rectal és positiu (s’ aprecia nòdul o enduriment de la pròstata), es realitzarà una biòpsia. Si el tacte rectal és negatiu, es valoraran els nivells de PSA per decidir si és necessari practicar la biòpsia. El PSA s’utilitza com a cribratge en la població general per poder diagnosticar precoçment el càncer de pròstata.
És un bon marcador tumoral perquè augmenta quan les glàndules prostàtiques es desestructuren a causa del seu creixement tumoral. Com que també està present en la pròstata normal i augmenta a més en el creixement benigne de la pròstata, sempre s’ha d’interpretar en el context individual de cada pacient. Un augment de PSA no és sinònim de càncer de pròstata, i sempre s’ha de practicar el tacte rectal i una ecografia. El diagnòstic final només el proporciona la biòpsia.
Els factors de risc en el desenvolupament de la malaltia inclouen:
El perfil típic és un pacient home d’entre 50 i 70 anys, en el qual pot coexistir un creixement benigne de la pròstata.
Molts homes amb càncer de pròstata són asimptomàtics.
Sovint, el primer signe de la malaltia és una troballa casual d’un antigen prostàtic específic (PSA) elevat en una analítica rutinària. De vegades la malaltia pot produir símptomes locals en relació amb el creixement de la glàndula prostàtica que poden simular els provocats per la hiperplàsia benigna de pròstata. En aquests pacients, el dolor ossi sol estar relacionat amb estats més avançats de la malaltia.
Experimentar molèsties miccionals no significa necessàriament que patiu càncer de pròstata. Consulteu amb el metge si teniu qualsevol d’aquests símptomes per assegurar-vos que rebeu un diagnòstic i un tractament adequats.
El diagnòstic del càncer de pròstata es realitza mitjançant els nivells de PSA sèric, el tacte rectal i la biòpsia prostàtica guiada per ecografia.
La realització de biòpsies de pròstata pot provocar algunes complicacions, que la majoria de les vegades se superen sense deixar seqüeles. Les més freqüents són:
Quan el càncer de pròstata és localitzat i de baix risc, es pot tractar mitjançant l’extirpació quirúrgica i la radioteràpia. En cas de disseminació, es valora el tractament amb radioteràpia i hormones per frenar el creixement tumoral. De vegades, si el pacient és d’edat avançada, es monitoritza de manera estreta l’evolució del càncer abans de realitzar l’extirpació, ja que en alguns casos no suposa una amenaça per a la seva supervivència a curt termini.
La supervivència del càncer de pròstata depèn de l’estadi en el moment del diagnòstic: és força favorable en els localitzats, menys en els avançats i pitjor en els disseminats. Per això està indicada l’avaluació periòdica de la pròstata pel metge de capçalera.
Les síndromes autoinflamatòries són un grup de malalties caracteritzades per episodis espontanis, recurrents o persistents d'inflamació multisistèmica. Són causades per alteracions de la immunitat innata, la qual cosa ocasiona una desregulació del sistema immunitari.
En les malalties autoinflamatòries, a causa de diferents mutacions genètiques, es produeix una hiperactivitat patològica d'aquesta estructura, la qual cosa desencadena una activitat inflamatòria anormal i mantinguda. El nombre de malalties que inclou s'ha anat incrementant des d'aleshores a causa dels avenços en genètica i immunologia.
Moltes de les malalties incloses en el grup presenten com a símptoma principal episodis reiterats de febre, que desapareix espontàniament després d'uns dies, i torna a aparèixer cíclicament després d'un interval de temps variable. La febre no és d'origen infecciós i, per tant, no respon al tractament amb medicaments antibiòtics o antivirals. En funció del defecte genètic, aquestes malalties poden associar una gran diversitat d'altres manifestacions, com són les cutànies, abdominals, articulars, oculars o pulmonars.
Totes les malalties que formen part del grup són poc freqüents i presenten una incidència inferior a 5 casos per cada 10.000 habitants, per la qual cosa es consideren malalties rares; la majoria s’inicien en la infantesa o adolescència.
Els progressos recents en la investigació han mostrat de forma clara que algunes febres la causa de les quals no es troba són provocades per un defecte genètic.
En funció de si hi ha una base genètica o no, es poden classificar en:
El diagnòstic es basa en les característiques clíniques del quadre clínic de cada pacient. Les anàlisis de sang són importants en el diagnòstic de les diverses malalties autoinflamatòries, ja que permeten detectar l'existència d'inflamació. Aquestes anàlisis es repeteixen quan el nen es troba asimptomàtic per observar si s'han normalitzat. L'anàlisi molecular o genètica permet detectar la presència de les mutacions implicades en el desenvolupament de les malalties autoinflamatòries i s'estudien en qui se sospita que pot patir-les segons les característiques del quadre clínic. El diagnòstic es confirma quan el pacient evidencia que és portador de les mutacions i, freqüentment, cal estudiar també els familiars.
El tractament depèn fonamentalment del tipus de malaltia i de la resposta a la teràpia d'elecció. Per exemple, en la febre mediterrània familiar, el tractament d'elecció és la colquicina. Altres tractaments utilitzats en les diverses malalties autoinflamatòries són els inhibidors de citocines, com l’IL-1 o el factor de necrosi tumoral α. És fonamental un seguiment estret del pacient per evitar que es produeixin complicacions a llarg termini.
Aquest contingut ha estat dissenyat i cocreat conjuntament amb les Associacions de pacients "Asociación Española de Caps", "Stop FMF" i Lliga Reumatològica, conjuntament amb metges del Servei de Reumatologia d'adults i pediàtrics i la Coordinació d'Atenció i Participació Ciutadana.
Informació pràctica com a CSUR de malalties autoinflamatòries
L'artritis idiopàtica juvenil (AIJ) és una malaltia crònica que es caracteritza per la inflamació persistent de les articulacions i que es manifesta abans dels 16 anys.
Hi ha diverses formes d’artritis idiopàtica juvenil multifactorial. Es diferencien pel nombre d'articulacions afectades i perquè apareixen altres símptomes, com la febre i lesions a la pell. És una malaltia crònica amb uns símptomes que poden perdurar fins a l'edat adulta.
Els símptomes principals són dolor, inflor i augment de calor a les articulacions, combinats amb rigidesa i dificultat per moure's. Aquesta malaltia pot aparèixer de manera lenta i progressiva. Quan la pateixen infants, poden sentir cansament o estar irritables. Els més grans poden notar rigidesa quan mouen les articulacions en aixecar-se al matí.
Ocasionalment, l'aparició de la malaltia pot tenir una aparició més sobtada, aguda i greu. També poden presentar símptomes com, per exemple, malestar general, febre, taques a la pell o inflor de diverses articulacions.
L'artritis idiopàtica juvenil (AIJ) és una malaltia que abasta gran variabilitat de tipus:
La pateixen entre 1 i 2 de cada 1.000 infants.
És important iniciar el tractament com més aviat millor per tal de minimitzar el dolor, prevenir deformacions en les articulacions i que el creixement sigui correcte. Cada infant respon de forma diferent a la malaltia i el tractament, per això cal la seva implicació i la de la seva família per obtenir una adherència al tractament des de l'inici, donant suport emocional, pel fet que és una malaltia crònica i és rellevant prendre el tractament farmacològic, fer l'exercici diari recomanat i portar una dieta saludable.
El tractament dependrà del tipus, el moment i la gravetat de la malaltia. L'objectiu és tenir cura del desenvolupament físic i psíquic de l'infant per intentar millorar la seva qualitat de vida.
Per aconseguir que no quedin seqüeles, o que aquestes siguin mínimes, és necessari un esforç continu i una col·laboració entre l'infant i la seva família amb els especialistes. És fonamental que la seva família conegui aquesta malaltia, que l'infant anirà entenent en funció de la seva edat.
Associació Espanyola de Febre Mediterrània Familiar i Síndromes Autoinflamatoris
FEDER
Lliga Reumatològica Catalana
L’angioedema hereditari és una malaltia minoritària d’origen genètic que afecta aproximadament una persona d’entre 50.000. És un trastorn heretat habitualment, que es caracteritza per l’acumulació de líquids fora dels vasos sanguinis que provoquen la inflamació de la cara, les mans, els peus, les extremitats, els genitals, el tracte intestinal o de la via respiratòria superior.
A causa de la seva baixa prevalença i uns símptomes similars a altres patologies, és difícil de diagnosticar, motiu pel qual és important que hi hagi unitats de referència de la malaltia per tal de centralitzar els casos sospitosos i els casos diagnosticats.
La inflamació que produeix l’angioedema hereditari no s’acompanya de picor i pot durar entre 1-5 dies. Aquests símptomes es desenvolupen com a resultat del mal funcionament de certes proteïnes que ajuden a mantenir el flux normal de fluids a través de vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).
La gravetat de la malaltia varia molt. Els episodis d’angioedema poden ser molt incapacitants i afectar la qualitat de vida dels pacients. En cas de produir-se a la regió oral o cervical, la persona afectada pot morir asfixiada si no rep tractament de manera preventiva.
En la majoria dels casos els símptomes comencen a manifestar-se durant la infantesa i/o en la pubertat i es mantenen al llarg de la vida adulta.
Hi ha diferents tipus d’angioedema hereditari i es classifiquen segons si presenten o no una deficiència de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH).
Inflamació del teixit subcutani en qualsevol localització, tot i que acostuma a ser més freqüent a:
Segons la zona de l’afectació, els símptomes poden anar des de molèstia local fins a la invalidesa de l’extremitat afectada, molèsties o dolor en empassar, canvi del to de la veu, afonia o dispnea (falta d’aire).
Fins a un 50 % dels pacients poden presentar en algun moment de la seva vida un episodi que afecti la gola i que pot produir asfixia, si no rep tractament de manera urgent.
L’angioedema hereditari afecta persones que tenen una mutació a diferents gens, com el SERPING1, l'F12, el PLG, el KNG1 o l’ANGPT1. Com que es tracta d’una malaltia que s’hereta de manera autosòmica dominant, un pacient afectat té el 50 % de possibilitats de transmetre la malaltia als fills. Donat que es tracta d’una malaltia genètica, sol haver-hi més d’un familiar afectat.
Segons la classe de mutació, afecta igual homes i dones (tipus I i tipus II) o més sovint les dones (AEH-nC1-INH). En el cas d’angioedema hereditari sense dèficit del C1-INH, sol associar-se a estats hiperestrogènics, com l’embaràs, o al consum d’anticonceptius que contenen estrògens.
A la consulta d’Al·lergologia s’avaluen els pacients amb episodis recurrents d’angioedema i els casos en els quals hi ha familiars que també els presenten. Posteriorment, se sol·licita un estudi en sang per determinar els nivells de les fraccions del complement, entre aquestes de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH) i, finalment, es completa el diagnòstic amb un estudi genètic.
El tractament dependrà del nombre d’atacs, de la gravetat dels símptomes i de l’afectació de la qualitat de vida. Es fa sempre de manera individualitzada i pot ser agut, que consisteix a tractar-lo amb fàrmacs que s’administren per via subcutània o endovenosa en el moment del brot d’angioedema, o preventiu, per evitar que es produeixin sovint. Aquest darrer tractament sol recomanar-se als pacients que pateixen més episodis.
Els tractaments per a l’angioedema poden ser autoadministrats pel mateix pacient.
En cas de cirurgia, endoscòpies, extraccions dentàries o alguns procediments odontològics, s’ha d’administrar el tractament de manera prèvia per evitar atacs d’angioedema.
Normalment, per al diagnòstic s’ha de fer una anàlisi de sang. Per al seguiment, segons el tractament, és necessari fer una ecografia abdominal i extraccions sanguínies.
Evitar en la mesura que es pugui els factors coneguts com a possibles desencadenants d’atacs:
Els sarcomes són una classe poc freqüent de càncer que suposa únicament l’1-2% de tots els tumors en l’adult. És també una entitat complexa, ja que n’hi ha més de 70 tipus diferents, amb diferències pel que fa al diagnòstic, pronòstic i tractament. Per això, és necessari que els pacients amb sarcomes siguin valorats en comitès multidisciplinaris amb experiència àmplia en aquesta patologia.
Els sarcomes són un conjunt de tumors rars que provenen de les parts toves del cos, o també de l’os.
Les parts toves inclouen teixits com els músculs, els nervis, els vasos o el greix. Aquests teixits també poden estar formant part dels òrgans.
La baixa freqüència dels sarcomes comporta una individualització necessària del maneig clínic i del tractament d’aquests pacients, cosa que generalment involucra decisions compartides entre diversos professionals experts en aquesta patologia i els mateixos pacients.
El diagnòstic correcte d’un sarcoma i del tipus concret de sarcoma és el primer pas crític per fer, ja que d’això dependrà el maneig clínic del pacient i una informació precisa sobre la naturalesa de la seva malaltia.
A diferència de molts càncers, els sarcomes no acostumen a donar símptomes en les etapes primerenques del creixement. Això és degut al fet que es desenvolupen en àrees del cos en les quals poden créixer empenyent estructures i òrgans de manera progressiva.
El primer símptoma pot ser un bony indolor. La major part dels bonys són benignes, però si creix ràpidament, fa mal, és profund o mesura més de 5 centímetres, és més possible que es pugui tractar d’un sarcoma. Altres vegades els símptomes poden derivar d’una compressió excessiva de diferents teixits i òrgans del cos.
No hi ha un desencadenant clar d’un sarcoma. Determinades síndromes genètiques hereditàries poden predisposar una persona a tenir més possibilitats de desenvolupar alguna mena de sarcoma, com la síndrome de Li-Fraumeni, la neurofibromatosi o la poliposi de còlon familiar.
Un dels passos més importants és confirmar la sospita clínica de sarcoma i determinar de quin tipus específic de sarcoma es tracta. Per fer-ho cal obtenir un fragment de tumor a través d’una biòpsia i estudiar-lo a Anatomia Patològica.
De vegades es diagnostica mitjançant l’ús de tècniques moleculars i es complementa amb proves radiològiques com radiografies, tomografia axial computada (TC), ressonància magnètica nuclear (RMN) o TC-PET.
El tractament de tots els pacients amb sarcoma és sempre consensuat en comitès multidisciplinaris, on es reuneixen experts en sarcomes de diversos serveis del nostre centre: Oncologia Mèdica, Oncologia Radioteràpica, Traumatologia, Cirurgia General, Radiologia i Anatomia Patològica.
Atès que els sarcomes poden emergir de qualsevol part del cos, també hi participen altres especialistes ocasionalment.
El tractament dels pacients amb sarcoma pot incloure:
El procediment més adequat depèn de diverses classes de factors, a més del tipus concret de sarcoma. Les teràpies dirigides i la immunoteràpia tenen un paper molt rellevant en certs tipus de sarcoma. Finalment, també hi ha assajos clínics que experimenten amb noves teràpies.
El més habitual són proves radiològiques com les descrites anteriorment (radiografies, TC, RMN o PET-TC).
Com que no hi ha una causa concreta que origini els sarcomes, en la major part dels casos no s’han establert mesures concretes per prendre, només les usuals sobre hàbits de vida saludables recomanades per l’Organització Mundial de la Salut.
Els pacients amb síndromes genètiques hereditàries sí que reben la recomanació de fer un seguiment en unitats especialitzades.
La patologia aòrtica inclou totes les malalties que afecten l’artèria aorta. L’artèria aorta és l’artèria principal del cos, que surt del cor i porta la sang a la resta de l’organisme. Aquesta artèria la podem dividir en quatre parts: arrel aòrtica, aorta ascendent, arc aòrtic i aorta descendent. Cada part pot tenir la seva patologia i, al mateix temps, tractaments diferents.
Els símptomes de la patologia aòrtica són molt variables i depenen de la part de l’aorta afectada.
Una afectació de l’arrel aòrtica pot provocar una insuficiència de la vàlvula aòrtica que comporta una clínica d’insuficiència cardíaca esquerra amb falta d’aire, dolor al pit o palpitacions.
Les lesions de l’aorta ascendent, l’arc aòrtic i l’aorta descendent solen presentar un curs crònic i la majoria de vegades no solen manifestar símptomes. Només en cas de lesió aguda (dissecció, hematoma o ruptura) el pacient presenta un dolor toràcic o abdominal de manera sobtada.
La patologia aòrtica pot afectar persones des del naixement fins a la senectut sense diferenciació per gèneres. Hi ha factors de risc que fan augmentar la incidència de la patologia: hipertensió arterial, malalties del teixit connectiu (síndrome de Marfan, Loeys-Dietz...) o malformació de la vàlvula aòrtica, entre altres.
Per diagnosticar aquestes patologies es requereix una correcta anamnesi personal i familiar, i a més a més és imprescindible dur a terme proves d’imatge com ara ecocardiografia, angio-TAC d’aorta i ressonància magnètica.
És imprescindible conèixer i controlar els factors de risc que fan incrementar la incidència d'aquestes patologies. El tractament definitiu consisteix en el recanvi de la part de l’aorta afectada o, en casos seleccionats, el tractament endovascular amb la col·locació d’un stent.
Habitualment aquests pacients necessiten un ecocardiograma transtoràcic o transesofàgic, un angio-TAC i moltes vegades una ressonància magnètica.
La prevenció d’aquesta malaltia és possible amb el control de la tensió arterial i amb un seguiment correcte amb prova d’imatge de l’aorta malalta per tal de detectar augments de mida o possibles complicacions al llarg del temps.
Les cardiopaties congènites són un conjunt de patologies que comporten malformacions cardíaques i que són, habitualment, diagnosticades durant la infantesa. A aquests pacients se’ls realitza un seguiment exhaustiu a la Unitat de Cardiopaties Congènites de l’adult (UCCA) des del diagnòstic.
Els símptomes d’aquestes patologies són extremadament variables, depenent de quina és l’estructura o estructures afectades. Habitualment es tracta de patologies molt complexes que comporten, a banda de la malformació, una situació hemodinàmica diferent de la fisiològica i que limiten o alteren la qualitat de vida dels pacients.
Aquestes malalties afecten els pacients des del naixement, tot i que algunes poden ser diagnosticades durant l’edat adulta.
El diagnòstic d’aquestes malalties és molt variable, tot depenent del tipus, però, a banda d’una correcta anamnesi i exploració física és indispensable la realització de proves d’imatge cardíaca com l’ecocardiografia (transtoràcica o transesofàgica), la ressonància magnètica, l’angio-TAC i d’altres com el cateterisme cardíac.
El tractament mèdic és important per tal de millorar la simptomatologia d’aquests malalts, no obstant això, la majoria dels pacients precisen una o diverses cirurgies correctores al llarg de la seva vida.
No hi ha forma de prevenir una cardiopatia congènita. El que sí que s’està desenvolupant en els últims anys són tècniques de diagnòstic prenatal.
Treballem conjuntament el servei de Cirurgia Cardíaca i la Unitat de Cardiopaties Congènites de l’Adult de Cardiologia.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades